RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Manipulació d’eleccions catalanes.Autor: Francesc Jover


T'envie un article d'opinió per si creus convenient publicar.
Salut.



Fins i tot Barack Obama, un dels polítics més poderosos del món, està aporegat pel possible trencament d’Espanya, per allò que consideren “amenaça” catalana. Una actitud que sembla ha estat provocada –i ho diuen sense cap vergonya– per la “pressió” diplomàtica espanyola. Obama no ha parlat directament de Catalunya, que possiblement no sap en quina part del mapa està, però ha dit que és interessant, per conveniència de tots, que Espanya no ha de trencar-se. El mateix ha passat amb els polítics que més pesen a Europa: la Merkel i el David Cameron. Això ens fa veure l’activitat diplomàtica del govern espanyol davant d'unes simples eleccions autonòmiques. Eleccions on hi ha una candidatura partidària d'iniciar –si guanya– un procés d'independència. Això ha sigut suficient per espantar-se tothom. Solament falta que el Papa de Roma declare, com un dogma de fe, la indivisibilitat d'Espanya, aquella que no es parteix com un pastís. Fins eixe punt arriba la criminalització de la proposta d'aquesta formació política.  
Potser els mitjans d'informació estan contribuint a aquesta manipulació generalitzada, almenys és el que opina la veu autoritzada del mestre Iñaki Gabilondo. Sembla que el poder mediàtic estiga immers en un problema que no és el seu, o té por per alguna cosa que en principi no està decidida. No se si tindré la suficient traça per argumentar el meu punt de vista. Mesclar, o incloure, la part de programa electoral d'una llista concreta, totalment opcional i legítima, i usar-la en campanya per enfonsar-la, és el que en boxa diuen un colp baix. M'abstinc d'utilitzar cap qualificatiu bròfec. He dit una opció legítima, perquè el poder mediàtic i els polítics més assenyats i prestigiosos de tot el ventall ideològic, van insistir durant més de cinquanta anys, una i altra volta, que el País Basc havia de renunciar a la violència i reivindicar l'opció independentista mitjançant el joc democràtic. Aquella teoria, ara ens fa pudor a cinisme fariseu i ens fa pensar que eren mentides descarades.
És tan gran la pressió que el mot autodeterminació –no se perquè– ha estat esborrat darrerament de les enciclopèdies de xarxes socials. Tanmateix, estic convençut que continua essent una opció legítima. Per tant, la seva defensa no és cap entelèquia, malgrat el que diga convencionalment Obama, la Merkel, Cameron, o Felipe González. En una autèntica democràcia, són tant legítimes les llistes que proposen l'autodeterminació com aquelles altres que proposen una Espanya federal o indivisible. En un estat de dret, que tant se'ls ompli la boca citar, cal deixar parlar primer les urnes i després, com a conseqüència, anar resolvent democràticament els problemes que puguen haver-hi. No té cap de sentit disparar l'escopeta abans de fer volar la perdiu. El simple fet d'utilitzar apel·latius com secessionisme, separatisme, etc., és sospitós. Traure a coalició insistentment els entrebancs jurídics, legislatius, burocràtics o ideològics d'un possible resultat electoral, evidencia la poca cultura democràtica. A més, utilitzar el poder persuasiu de les institucions de l'Estat per criminalitzar el programa d'una formació política, manifesta qui creu en el sistema democràtic i qui no; i a més, confirmen el baix nivell democràtic i tolerant que tenen. Consultar el poble i deixar que manifeste la seva opció per obrir un procés d'independència, mai pot ser il·legal. Proposar a la ciutadania d'un poble que manifeste si vol –o no– ser independent mai no pot criminalitzar-se.
En aquesta polèmica, on determinats partits i mitjans d'informació remouen a tothora, s'endevina, a més d'intolerància un desconeixement del tema. No se si es fa conscient o inconscientment. Quan pregunta Antonio Ferreras, periodista de la Sexta, a Joan Tardà d'Esquerra Republicana, si creu que és un maridatge antinatural anar a la mateixa llista d'Artur Mas, demostra no haver captat el tema de la pel·lícula. Tampoc em va parèixer clara ni encertada la resposta de Tardà, com tantes altres argumentacions que fan aquesta formació independentista. Sincerament, em sembla que la seva proposta és molt més sensata que la manera que la defensen.
Caldria exposar amb més claredat que aquesta candidatura és totalment correcta per ser plural i diversa. Han fet colla d'una manera coherent, tots aquells que representen el desig independentista d'una bona part de la societat catalana. A més, poden incorporar-se o donar suport, un altre sector que està fart del tractament discriminat i intolerant que reben del centralisme espanyol. Aquesta formació representa la part de la societat catalana que volen formar un estat, independentment de la ideologia concreta de cadascú. Pot entendre's això il·legítim o antinatural? És incoherent o antinatural partir de la base que la societat és plural?
Fins i tot, alguns empresaris catalans han dit que si guanya la llista que proposa l'autodeterminació, necessàriament els polítics haurien de consensuar canvis constitucionals per iniciar el procés. Vol dir açò que els empresaris que opinen d'aquesta manera estan equivocats i els que amenacen en deslocalitzar-se estan encertats? No és un tema opcional que s'ha de resoldre asseguts democràticament a una taula? Tan difícil és acceptar que és una polèmica perfectament assumible pel sistema democràtic? Segons el meu parer, un govern –català o espanyol– pot conviure amb el món econòmic i empresarial deixant desenvolupar la seva funció sense que hi haja, necessàriament, cap problema.
Per finalitzar diré que, tant a Amèrica com a Europa, hi ha hagut consultes d'aquest tipus sense que ningú s'haja escarotat com ací, el que demostra que som més papistes que el papa. És de veres que a Canadà, Gran Bretanya, i altres llocs europeus, també hi han hagut entrebancs institucionals, però finalment s'ha deixat fer i –el més important– s'han acceptat els resultats.

Eixa intolerància sobre aquest tema és tant exagerada que pot fer un efecte contrari al que pretenen. Podrien haver-hi cada volta més ciutadans que no els importaria gens ni miqueta deixar de ser espanyols.




dijous, 24 de setembre del 2015

¿SÓLO UNA METEDURA DE PATA?, Ramón Gascó


Comentarios ingenuos a dos cartas de dirección invertida o al menos contrapuesta.
Una de abajo a arriba, dirigida al Cardenal Cañizares desde las comunidades populares y la otra de arriba a bajo del Cardenal  a todos los fieles de su diócesis.
  Es cuanto a la primera firmada por AVSA, HOAC MIGRACIONES, ISO ( INSTITUTO SOCIAL OBRERO), SALESIANOS CONSEJO PROVINCIAL. En la que solicitan su ayuda para remediar en lo posible las condiciones infrahumanas en que se encuentran los emigrantes sin papeles, recluidos en CEIM de Valencia, todavía sin respuesta que yo sepa. Es lo que yo con humor negro me atrevería a decir que es una carta pastoral en sentido invertido, es decir desde el rebaño a su pastor.
En cuanto a la segunda, hecha pública en todos los medios de comunicación, es cuanto menos curiosa. Me refiero a la intervención del Cardenal Cañizares Arzobispo de Valencia , apoyado por su Obispo Auxiliar,  Escudero.
"ORAR POR ESPAÑA Y SU UNIDAD".
Lo primero que sorprende es el contrate entre la preocupación de nuestro Cardenal por “el valor moral de la unidad de España” y las inquietudes que recientemente le han manifestado en la otra carta colectiva distintos grupos de cristianos.
El argumento del Cardenal y su Obispo Escudero se basa en que “la unidad de España es un valor moral.”, obviando que la misericordia, la libertad, la democracia etc. también lo son valores morales y cristianos. Como así lo reconocen los Obispos de Cataluña en carta que han hecho publica este mismo mes de septiembre. No creo que nuestro Cardenal se aventure a polemizar con sus hermanos sobre los argumentos para dejar a la libre voluntad de sus feligreses la votación del 27 S en Cataluña.


Y no sólo esto sino que, tal como ya ha dicho el periodista y escritor Alfons Llorens  ¿no es de alguna forma faltar al divino mandamiento “NO TOMARÁS EL NOMBRE DE DIOS EN VANO?   
Y aún más,  nos parece que cae de alguna forma en  contradicción cuando nos dice que: “No entramos en ninguna valoración política, que no nos corresponde...(y así mismo,) abierta a la colaboración con todas las fuerzas sanas de la Nación.
Termina su escrito  dando “muchísimas gracias a todos; que Dios os bendiga. La oración de la comunidad eclesial es nuestra arma más poderosa y la más eficaz siempre. Gracias, de nuevo.”
No quiero terminar sin manifestar una extrañeza y hacer algunas preguntas.
1ª.- ¿ “En nombre de quién da las gracias”?
¿En nombre de Dios? Sí que es verdad que como Obispo habla o mejor debería hablar en nombre de Dios. Pero por eso mismo debería pensárselo dos veces.  
2ª.- Realmente Dios mismo quiere agradecer que las plegarias consigan salvaguardar un conflicto político.
3ª.- Pero lo más grave es ¿ como se atreve a afirmar que Dios recibe y quiere las oraciones para en compensación conceder la unidad de la nación? O lo que es parecido, que Dios aún apoya aquello de: Santiago y cierra España.

Ramón Gascó







dilluns, 21 de setembre del 2015

Per una societat decididament laica. Autor: Francesc Jover

T'envie un article per si veus que té algun interés per al Nihil Obstat.
Salut.
Fins i tot, l’individu menys espavilat se’n adona de les dues imatges que ens donen de l’actual societat: una determinats politics mentiders i alguns mitjans d’informació; altra la que veiem amb els nostres propis ulls. Al meu poble han tancat últimament diferents comerços que abans funcionaven. A la ciutat de València, a l'interior de l'Estació d'Autobusos, van desaparèixer abans de l'estiu, una darrere d'altra, totes les botigues de souvenirs i hostaleria, i no crec que ho feren per haver-se fet rics. És més, durant l'estiu, al mateix lloc, han tancat algunes agències de viatges i s'han quedat els locals disposats per llogar.
Són imatges que és contradiuen. A més, a tothora està dient que: Espanya va be¡ una frase que va inventar aquell enllumenat que feia pronòstics fantàstics de futur. Davant aquesta situació real: aturats, balafiaments, corrupcions institucionals, poca vergonya, etc., cal que el nou mapa polític rectifique i mitigue la situació.
Faig aquesta introducció per manifestar la meva opinió de prioritzar actuacions polítiques i mamprendre de bell nou aquella època on la classe treballadora progressava adequadament social i econòmicament.
Una volta dit açò també vull afegir que cal anar més lluny. Estem en la segona dècada –ben avançada– del segle XXI; en el 70 aniversari de l'acabament de la Gran Guerra, quan es va iniciar una refundació social d'Europa que decididament anava cap a la societat del benestar. Ara volem anar més enllà en les nostres pretensions per coherència en el temps que vivim. Vull proposar seriosament, sense que això siga una utopia, encetar un camí cap a la construcció d'una societat plenament laica . Hem encetat un altra època, i hem de veure en l'Administració i administrats més voluntat de canvi. Un canvi que es manifeste en fets, perquè les paraules no aprofiten de res si no van acompanyades de fets. Els partits majoritaris, i els que han emergit darrerament als ajuntaments del País Valencià i a la Generalitat –siguen d'esquerra o dreta– han de ser conscients de reconvertir la societat on queden totalment separats les entitats civils de les religioses. No solament ha d'agafar consciència l'administració pública, també les entitats culturals, esportives, assistencials, etc. Tots havien de dir prou, i apartar del programa d'activitats les funcions religioses.
S'equivoca de cap a peus el que creu que aquesta és una actitud en contra de l'Església Catòlica, entitat que és molt respectable com ho són també els catòlics i practicants. És qüestió de viure en una societat normalitzada com els nous temps demanen. És el que fan altres països moderns i capdavanters, independentment que governe l'esquerra o la dreta. En el nostre cas no voldria pensar que hi ha resistència d’algun costat per interessos foscos inconfessables.
Arribar a una societat plenament laica, com aquell altre de la participació de la dona en la festa de moros i cristians, està guanyat de bestreta. Tardarà més o menys, segons el temps que la societat siga capaç d'aguantar-ho; però finalment, s’haurà de claudicar per pura lògica. Un Estat de Dret ha de ser aconfessional i ha de fer-ho constar ben clarament a la Constitució i les lleis complementàries.
S'han de fer negociacions –ja– entre l'Església catòlica i l'Estat, tal com correspon a unes entitats que volen conviure amistosament sense interferir ni haver-hi cap complicitat sospitosa entre una i altra. Cal partir sempre de la base que mai no ha de figurar en els pressupostos de l’Estat el manteniment de creences religioses. Qualsevol església ha de viure de les seves pròpies fonts d’ingressos i pels seus propis creients, siguen molts o pocs. A més, s'ha de negociar la seva escandalosa situació fiscal sense cap immunitat ni prerrogativa.
Sé que molta gent entén que és un tema polèmic que cal consensuar, però, ¿quin consens pot haver-hi davant d'arguments tan poc raonables com són la defensa de privilegis consuetudinaris d'origen feudal? Em consta que bona part de creients creuen que és una humiliació rebre diners de l'Estat en contra de l’opinió de molts ciutadans, creients agnòstics i ateus. Més be voldrien una Església sense cap ostentació, independent, i sostinguda econòmicament pels propis creients o practicants.
Viñeta Manel Fontdevila --> http://www.izaping.com/relacionado/iglesia/page/3

En la primera època postfranquista hi hagueren intents d’autoritats civils en desmarcar-se de presidir processons. Ja aleshores es veia correcte el què havia de fer-se. Desprès va haver-hi una actitud involucionista, per a mi errònia, que, si aleshores no hi havia cap justificació, hui encara en té menys. La imatge actual de tants pobles presidint les processons pel poder militar, civil i jurídic (vara en mà), és tant antinatural i obsoleta que havia de ser motiu d'autocrítica pels creients i no creients. Mirant-ho be, i sense cap actitud agressiva contra ningú, les esglésies havien d'estar al marge de qualsevol símbol de poder civil. Les funcions religioses solament han d'estar presidides per la seva jerarquia i pels seus símbols. En aquest sentit em pareix una bona decisió el de l'ajuntament de València no deixar que la bandera de la ciutat entre a la catedral per presidir un acte religiós. Molts dels creients que conec, diuen que ha estat un error que durant molt de temps els símbols civils presidiren actes religiosos, el mateix també que els himnes. Crec que havia de ser la pròpia Església, en defensa de la seva dignitat, la més interessada en regularitzar la seva situació al si d'una societat laica.            
        

divendres, 11 de setembre del 2015

Lucrècia Borja, la filla del Papa, Sal·lus Herrero

(Article publicat a 


La col·lecció “L’Eclèctica, de l’Editorial Bromera, acaba de publicar la novel·la Lucrècia Borja, la filla del Papa de Dario Fo, Premi Nobel 1997, traduïda al català per Enric Colom.


És un llibre ben documentat per altres llibres d’història i de literatura, com Alexandre Dumas, Víctor Hugo, Maria Bellonci, Jacob Bruckardt al seu llibre La civiltà del Rinascimento in Italia, Ferdinand Gregorovius Lucrezia Borgia, Roberto Gervaso I Borgia, Sarah Branford Lucrezia Borgia. La storia vera, també informació de la historiadora anglesa experta en el renaixement, Marion Johson i d’altres, on s’informa que els fets atroços que se li atribueixen a la família Borja eren habituals a altres llocs d’Itàlia i d’Europa.

És un libre amè, es llig de manera agradosa, amb escenes de teatre al llarg del llibre, posem per cas, del papa Alexandre VI quan comunica als seus fills, Joan, Cesar, Lucrècia i Jofré que no és el seu oncle, com creien, sinó el seu pare i els ho pot dir, clarament i sense embuts, perquè serà nomenat Papa. Conta l’ascensió d’Alfons Borja, dins la cort del rei Alfons d’Aragó, que, de bisbe de València, marxa a Roma i, molt ràpidament, esdevindrà Calixte III; després quan arriba el seu nebot més estimat Roderic, acompanyat de més familiars valencians que l’ajudaran en el govern del Vaticà en ple renaixement; narra els estudis de dret de Roderic i com destaca, aviat, com a líder universitari, de les tavernes i bordells, és un gran seductor que atreu les dones com l’imant al ferro i, ràpidament, es converteix en cardenal i mà dreta de Sa Santedat , el seu oncle.

Hi ha escenes del papa Alexandre parlant en català amb el seu fill Cèsar, “Valentino”, a qui Nicolàs Maquiavel li dedica el seu tractat de política El Príncep, pensant que després de la conquesta de la Romanya podria completar la reunificació dels estat italians dispersos. Hi ha els assassinats entre els uns i els altres per mantenir o consolidar el poder polític i econòmic. Hi ha escenes del Papa amb la seua filla, per matrimoniar-la amb diferents homes, en funció dels interessos de poder d’Alexandre VI i les intrigues del seu fill Cèsar, sense importar-los els sentiments d’una dona tractada com un mitjà per obtenir aliances i poder polític, com es solia fer al renaixement, abans dels borja, amb el papa Innocenci VIII i després dels Borja amb Juli II i d’altres que es comportaven com papes guerrers, reis, prínceps i emperadors.


Portada del llibre.


Sobretot hi ha la vida de Lucrècia, el fil conductor de la novel·la, tractant de destriar les llegendes dels fets històrics documentats, com els rumors de les relacions incestuoses amb el seu germà Cèsar, les afirmacions falses que havia sigut amant de Francesco de Gonzaga, malalt de sífilis, del tot impossible perquè si haguera tingut relacions amb ell no hauria pogut tenir fills sans després, com va passar. Dario Fo ens descobreix les virtuds de Lucrècia, sense reduccionismes ni llegendes fosques; conta l’estima que es tenien ella i el poeta Pietro Bembo, el seu dolor espantós quan l’obligaren a separar-se del seu primer marit, Giovanni Sforza, més encara quan li mataren el seu segon marit, Alfons d’Aragó, també quan va haver d’abandonar el seu fill per poder casar-se amb Alfons D’Este.

Dario Fo remarca els diferents testimonis que asseguren que, per sobre de les llegendes i falsedats, Lucrècia era una dona culta, dolça, bella i generosa que es preocupava pels més pobres i lluitava per la justícia, enmig d’un entorn ple de crueltat, matances i inhumanitat.


Dario Fo ens presenta la millor Lucrècia i, segurament, la que més s’acosta a la realitat d’aquesta família d’origen valencià, catalanoparlant, que influïren en l’esdevenir de l’Europa i del món del Renaixement. Si més no, pel que fa a Lucrècia, Dario Fo qüestiona i contradiu una llegenda fosca que la maltractava i la ubicava com una dona perversa, àvida de sexe i de poder, encara que en realitat fou una víctima més de les intrigues del poder del Vaticà, del seu pare i del seu germà. I tanmateix, aquestes lluites de poder, com se’ns documenta pels estudiosos de la història del renaixement, eren constants i habituals en aquella època, igual que els papes i cardenals tingueren amants, filles i fills o que guerrejaren com a prínceps i emperadors. Malgrat tot, Lucrècia apareix com una joia enmig dels excrements del seu temps que, com tots els temps, porta les seues misèries i les seues delícies. Lucrècia fou una bella flor que va lluitar, molt sovint, perquè es fera justícia a favor dels més pobres i desnonats. És impossible traspassar les fronteres del temps, però, hui dia, segurament, si Lucrècia visquera, com féu al seu temps, estaria en primera línia del cooperativisme social, en entitats bancàries ètiques sense ànim de lucre, de la lluita pel dret al sostre, perquè els més pobres tinguen garantits el dret a satisfer les necessitats més bàsiques, perquè la justícia no siga arbitrària i condemne els innocents... La Lucrècia de Dario Fo és una dona que lluita per la justícia enmig de moltes adversitats, desgràcies i desficacis. Un temps difícil, com tots els temps de la història de la humanitat. 

  
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir
photo

dimecres, 9 de setembre del 2015

dissabte, 5 de setembre del 2015

COMUNICADOS ANTE LA INJUSTA E INHUMANA SITUACIÓN DE LOS REFUGIADOS



Enviados por distintas personas (Julio Ciges, Joan Llopis...) y recibidos por distintos medios, los reproducimos inmediatamente sin entretenernos en retoques estéticos


De los Movimientos de AC: Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), Acción Católica General (ACG), Juventud Obrera Cristiana (JOC), Juventud Estudiante Católica (JEC), FRATER España, Profesionales Cristianos (PX), Mujeres Trabajadoras Cristianas (MTC), Movimiento Rural Cristiano (MRC) y Movimiento de Jóvenes Rurales Cristianos (MJRC).


Ante la dramática crisis migratoria de la que nuestro país y nuestro continente están siendo testigos durante las últimas semanas, queremos expresar nuestro profundo dolor por la realidad de miles de personas que, huyendo de la guerra, el conflicto y la persecución religiosa, buscan asilo y reclaman a Europa auxilio y acogida en un desolador éxodo que se ha cobrado ya multitud de vidas humanas, muchas de ellas de jóvenes y niños.
Somos conscientes de que se trata de un drama que lleva tiempo asolando a nuestros pueblos hermanos sin que Europa haya, hasta la fecha, encontrado una solución satisfactoria para tal problema de largo alcance que, más allá de sus implicaciones políticas y sociales, se ha convertido en una tragedia humana sin precedentes.
Multitud de esperanzas, proyectos de vida e ilusiones naufragan en las costas o  agonizan en las carreteras y fronteras de nuestra Europa,  sueño de paz y prosperidad para tantos hombres y mujeres que huyen del horror y la desesperación.
Como Acción Católica Española, Iglesia en el mundo, nos sentimos llamados a alzar nuestra voz como reclamo en favor de quienes consideramos hermanas y hermanos, habitantes de nuestra casa común, esta aldea global que, todavía hoy, palidece bajo los muros de la opresión y los signos de la separación  que marcan las diferencias culturales, religiosas, sociales y políticas. Para nosotros, como afirma San Pablo, “ya no hay distinción entre judío o no judío, entre esclavo o libre, entre varón o mujer, porque todos vosotros sois uno en Cristo Jesús” (Gal 3,28)
En tantas personas desplazadas, oprimidas y exiliadas vemos el rostro sufriente de Cristo necesitado de abrazo, cuidado y acogida, pues “cuando lo hicisteis con uno de estos, conmigo lo hicisteis” (Mt 25, 40) y nos sentimos impelidos por las palabras del Papa Francisco en su invitación a poner la misericordia en el centro de nuestra mirada y en nuestro corazón:  “Nuestras manos estrechen sus manos, y acerquémoslos a nosotros para que sientan el calor de nuestra presencia, de nuestra amistad y de la fraternidad. Que su grito se vuelva el nuestro y juntos podamos romper la barrera de la indiferencia que suele reinar campante para esconder la hipocresía y el egoísmo.
Nos comprometemos a orientar nuestra reflexión y nuestra acción a promover una cultura de encuentro y acogida para todas las personas, signo del proyecto del Reino que Dios sueña para toda la humanidad.
Valoramos, apoyamos y llamamos a la ciudadanía a sumarse a las iniciativas de reivindicación y movilización que rápidamente han surgido en diversos puntos de nuestro país y en nuestra Iglesia, muestra de la preocupación y el deseo de la sociedad de comprometerse para solucionar esta situación.
Asimismo, reclamamos a los gobiernos, especialmente al nuestro, que asuman con solidaridad y valentía la responsabilidad de garantizar la protección y la acogida de toda vida humana desprotegida y víctima del conflicto y la persecución.


De Cáritas, CONFER y Justicia y Paz
NO a la política del miedo, Sí a la política de la integración, la acogida y el desarrollo de los pueblos.


Madrid, 2 de septiembre de 2015.- Los sangrantes e inhumanos acontecimientos de los que estamos siendo testigos en la Frontera Este (Serbia, Grecia, Macedonia…), apenas un par de meses después de la presentación de la Agenda Europea de Inmigración, además de un saldo en vidas, en dramas humanos, arroja un saldo de ineficiencia política inaceptable en términos de dignidad y defensa de los Derechos Humanos, que nuestra sociedad no puede permitir. 
 No es solo una crisis humanitaria. Es el estrepitoso fracaso de una política mal llamada migratoria y que se reduce a un indecente y millonario control de flujos (Frontex, Eurosur…) sostenido sobre el discurso del miedo a la invasión del diferente. Los Cayucos, Lampedusa, Ceuta y Melilla, la situación en Serbia, Grecia o Macedonia son consecuencias estructurales de esa desenfocada política, no las causas.
 No es solo una crisis de refugiados. No podemos, ni debemos quedarnos sólo en una respuesta de emergencia a todas esas personas que, efectivamente, necesitan de nuestra protección. La realidad que hoy vivimos, es el resultado de una falta de políticas coherentes que aborden la complejidad de las causas que motivan la movilidad humana. Falta de coherencia en política exterior, en política económica, en políticas de cooperación para el desarrollo. 
Es el resultado de una ausencia de política de cooperación para el desarrollo que olvida que detrás de cada decisión de abandonar una casa, un trabajo y una vida hay una causa de expulsión (la guerra, la falta de oportunidades, el cambio climático…) y personas a las que proteger y garantizar sus Derechos Humanos.
Es el momento de abordar el reto que, como sociedad, ya estamos afrontando; impidiendo que estos sucesos que nos llenan de dolor y vergüenza se produzcan de forma cíclica. La única solución propuesta por los gobiernos, la vía de la seguridad, no es viable, ni en términos de humanidad, ni en términos políticos.
Es el momento de reconocer al otro, al diferente, no como un invasor sino como un igual con los mismos derechos, como un aporte positivo a nuestra sociedad mestiza; cómo un hermano en dificultad para el que hay que buscar un sitio, aunque estemos más estrechos.  
Europa y España no pueden perder esta oportunidad para repensar sobre las políticas desarrolladas hasta ahora, para proteger a las personas que intentan llegar a nuestro territorio, para invertir en políticas para el desarrollo y en políticas de integración.
Nos unimos al mensaje del papa Francisco que en su reciente viaje a América Latina animaba a la comunidad cristiana y a toda la sociedad a no tener miedo y a pedir un cambio “… un cambio real, un cambio de estructuras. Este sistema ya no se aguanta, no lo aguantan los campesinos, no lo aguantan los trabajadores, no lo aguantan las comunidades, no lo aguantan los pueblos… Y tampoco lo aguanta la Tierra, la hermana madre tierra”.
Estamos huérfanos de una verdadera política de migraciones. Pedimos a los gobernantes que asuman con proactividad el reto histórico de parar de construir vallas, muros y rejas proponiendo soluciones y políticas que pongan en el centro a las personas:
  • Creando vías de protección y acogida efectivas para los refugiados.
  • Generando y desarrollando más vías legales de acceso a nuestro territorio a las personas migrantes.
  • Visibilizando que la movilidad humana es siempre una oportunidad para nuestra vieja Europa y no un riesgo.
Tenemos un gran reto como sociedad, dignificarnos como seres humanos, haciendo un sitio en nuestra casa y buscando caminos nuevos por los que todos podamos transitar.