In memoriam Paco Gramage

València 26 de juny de 2023 

Ben estimada família, benvolgudes amigues i amics de Paco: 

Quan fa només dos mesos, el càncer es va apoderar de les entranyes de Paco, es van assecar les nostres llàgrimes. I, en veure que ni les mans dels metges, que es van dedicar amb esforç i a fons, ni l’afecte, l’atenció i la cura que li vau donar la família en tot moment, podia detindre la força destructiva de la malaltia, ens obrirem al gran silenci: “Pare, per què m’has abandonat?”. Un immens silenci que compartim creients i no creients. El gran creient i mestre, que va ser Jesús el Galileu, va acabar la seua vida també amb aquesta angoixant pregunta; “Per què m’has abandonat, Pare?.

 Els qui buscaven respostes segures, trobaren preguntes vitals. I així, el moviment de Jesús podia incloure als uns i a als altres. Eixa era també la fe de Paco, en demanar-nos que en aquet acte d’acomiadament tot fora inclusiu, que es trobaren còmodes i a gust persones de diferents idees i actituds. 

Us parle des de la ferida oberta en carn viva de qui des dels els 10 anys - 70anys!- ha compartit la vida i la salut, el pa i la paraula, el dol i la festa amb Paco. I, hui he de manifestar-vos una paraula de consol i d’esperança, quan jo mateix les tinc minvades, totalment ferides.

Hem vist com, en un temps breu, s’anava destrossant una vida excepcional, i devastant un il·lusionat projecte de vida, ple de compromisos, ànims i coratges. Però l’última victòria de la mort seria fer-nos sentir derrotats i vençuts. Per això, necessitem recollir el testimoni de Paco, necessitem que no s’esborren les petjades de la seua vida plena; una vida que ha obert avingudes d’amistat, i camins de solidaritat, que no poden ser engolides pel terra. La bona gent no s’enterra , sinó que sols es sembra. 

1.- Em cal dir, en primer lloc, que Paco ha convertit la vida en una convocatòria permanent d’amistat. No hi havia bastants dies a la setmana per a assistir a totes les colles d’amics i cercles de compromís. Hui toca a l’Octubre, demà el Nihil Obstat, despús-demà, la Terra d’Acollida, el Grup del Dissabte, un altre dia el seminari de la Universitat, el grup de lectura i de debat, encontrar-se i conversar amb el amics d’Ontinyent i de Sollana, visitar familiars i companys... Tot allò que tocava ho convertia en proximitat. I a tots els que s’acostaven a ell, els contagiava la seua amistat.

 

Paco va entendre que la vida que no es comparteix, es podreix. Entenia la vida com un regal i un servei, com una donació i una responsabilitat, com a creació d’un “nosaltres” col·lectiu enfront dels individualismes propietaris i egoistes.

 

És, per això que, al llarg de la seua malaltia repetia que “he viscut intensament; em sent profundament agraciat per la meua família, reconegut pels amics, estimat per molts, feliç per la trajectòria d’una vida plena... Naturalment, m’hauria agradat veure créixer a Mireia i a Gerard, els meus nets, però ells ho comprendran...

 

Ens ha deixat com a herència la seducció de la bondat. Fa uns mesos, en l’homenatge que li van fer la seua família i els amics, Paco ens va explicar que el seu criteri últim era la bondat, que la trobava i veia a les mans cansades pel treball, a les mans que acaricien, a les mans que defensen un dret, a les mans que salven del naufragi a les persones immigrants, a les mans que, impotents, no es cansen de lluitar. Ens deia que són les persones corrents i comunes les que porten en els seus cors, l’amor per tot el viu. Després de molts anys de viure centrats en la Veritat i en el Bé absolut, en nom dels quals es van fer barbaritats en les consciències de les persones i en la vida comuna, arribava l’hora de la bondat. Al llarg dels 70 anys de fonda amistat, només li he conegut episodis d’ira quan veia manipulacions de la consciència i de la llibertat per part de famosos directors espirituals entossudits en voler sotmetre esperits de gent, en especial, l’estimada o pròxima. Un enuig només comparable a la ira de Jesús front els mercaders del temple. Davant altres episodis, li bastava l’humor d’un pamflet. L’humor va ser en Paco una arma d’alliberament.

 

Ens deixa en herència una manera d’estar compromès en la tasca educativa a favor dels que estan pitjor situats, personalment desmotivats, socialment exclosos i familiarment vulnerats. Això el va convertir en expert en humanitat i en educador ferit, en cuidador de fragilitats, i en bussejador d’oportunitats de vida.

 

2.- En segon lloc, Paco ens deixa com a herència una vida posseïda per l’ideal utòpic. Jo no he pujat a cap cim sense que Paco anara davant. Era autènticament un explorador de nous camins; imaginava i lluitava perquè el poder que descarta i mata tinguera els dies comptats; imaginava i combatia perquè el masclisme i el patriarcalisme foren bandejats; imaginava i lluitava perquè el clericalisme, que sufoca l’ideal igualitari germanor deixara pas a una Església evangèlica. Mai el vam veure cansat ni derrotat sinó que contagiava ganes d’anar avant i convertia la caiguda en vol, i la decepció en una escala.

 

Despús-ahir, a última hora de la vesprada, vam parlar del que ens quedava per fer: com organitzaríem les converses del Grup cristià del dissabte, que ell coordinava, com defensarem a les persones immigrants en aquest temps d’hostilitat, com i quan faríem el viatge per a celebrar el nostre huitantè aniversari.

 

Paco tenia un sentit especial per a percebre en quin tipus d’educació, d’organització social, de política i d’Església perilla la dignitat. Tot això, el portava al compromís cívic i polític en defensa de allò que és públic.

 

3.- Voldria, finalment, referir-me a la seua capacitat de somniar amb una altra Església possible, més evangèlica. Aquest compromís i ideal el van fer ser pioner, estar, críticament, en l’avantguarda i ésser un convençut de la necessitat peremptòria d’una fonda renovació eclesial amb “gust i sabor de fraternitat”, com insinua Francesc. Tan convençut estava de la necessària transformació de l’Església que em va suggerir, hores abans de faltar, que en aquesta sala no trobava condicions per a celebrar huí l’eucaristia com a memòria de la passió, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret. El desitjava que es celebrar el seu traspàs en les xicotetes comunitats que ell va promoure o a les que va pertànyer, cadascuna al seu estil i segons les seues idees i sensibilitats.

 

Paco, amigues i amics, al llarg de la seua vida, va ser obrer amb els obrers, futbolista amb els jovens, intel·lectual amb els intel·lectuals, creient amb els autèntics creients i -permeteu-me- agnòstic amb els autèntics agnòstics, casat amb els casats; pare amb els pares, i d’aquesta manera es va distanciar de les pràctiques que ni eren realment cristianes ni eren significatives per al nostre temps. Ben al contrari, s’agarrava a l’estima i em repetia amb gran convicció i contundència que la seua major benedicció era Charo, Andreu i Carles, Ester i Emma, Mireia i Gerard. I en aquell moment tant pròxim a la seua partida, amb una immensa alegria, em va llegir una nota, un wassap del seu fill Andreu que deia: “Pare eres tú qui ha sigut la major benedicció de les nostres vides”.

 

Ahir, en aquell especial moment, conscient que emprenia un llarg viatge ens oferirem una benedicció un al altre, mutuament. “Abans de beneir-te jo -li vaig dir-, eres tu qui em beneiràs a mi i a totes i tots els qui t´estimen”. Li vaig demanar una benedicció perquè els cansats recuperem l’energia del camí, perquè els decebuts ens reanimem en la lluita, perquè els tristos ens contagiem del seu humor i alegria, perquè sempre es troben en els nostres cors per anar mes lluny. Com deia el poeta:

 “Més lluny, heu d’anar més lluny

 dels arbres caiguts que ara us empresonen, 

i quan els haureu guanyat

 tingueu ben present no aturar-vos. 

Més lluny, sempre aneu més lluny, 

més lluny de l’avui que ara us encadena. 

I quan sereu deslliurats

 torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny, 

més lluny del demà que ara ja s’acosta.

 I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

 Ompliu xarxes de volguts estels... 

l’amor òmpliga el seu cos generós”, 

 Ximo Garcia Roca

Sarabanda, cant i ball prohibit, Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover
23 juny 2023

Podria ser veritat allò que deia algú; que la història és mestra de la vida. A més, pense que serà veritat, si és que n’hi ha alguna. Almenys, si que estic plenament convençut que té una gran força didàctica que caldria aprofitar. S’ha arribat a dir, i comparar, la història amb l’universitat: la universitat de la vida. Però, haurem de deixar que els filòsofs diguen la seva sobre el tema.

El que vull comentar hui és que a través de la història, el puritanisme i moralisme destrellatat i altament repressiu, en ocasions ha fet greus estralls al progrés, la llibertat i la cultura dels pobles. No em considere cap melòman, però sóc un habitual oient de la «Ràdio Clàssica» especialment dedicada a la música. M'adorm i em desperte sentint-la i gaudisc, no solament de la música en general, si no dels «romansets» que fan els conductors al voltant de diferents tipus de música, d’autors i circumstàncies. La ràdio està reinventant-se tots els dies omplint, no solament buits de soledat, també amples llacunes culturals.

Fa poques nits sentia uns comentaris sobre l’antic cant i ball de la Sarabanda. A més, transmeteren algunes peces d’època barroca d’aquest estil i altres actuals d’autors/res que sembla estan intentant recuperar-la. No he trobat referències concretes dels inicis a la Corona d’Aragó; però, si que algúns ha dit haver pogut nàixer a Andalusia i d’allí haver passat a molts altres llocs. De qualsevol manera açò no té tanta transcendència com en gastronomia té l’all i pebre, la «mentira» o els «tostons»; que encara està per descobrir on va nàixer.

Però anem al tema. Les lletres d’aquestes cançons sempre eren de sentit polític, cosa que a les forces vives generalment no els feia gens de gràcia. Però a més, també tenien principalment un sentit «descarat», és a dir: eròtic. Pareix ser que on més destacava l’erotisme era en els balls, on la coreografia i els gestos, tant d’homes com de dones, eren destacadament lascius.

Davant d’aquest fet els puritans, que sembla n’ha hagut sempre, van haver de prohibir-ho perquè ho consideraren immoral. La prohibició és prou primerenca segons aquesta cita de l’època renaixentista: «A 3 de agosto de 1583, mandan los señores alcaldes de la casa y corte de su majestad, que ninguna persona sea osado de cantar, ni decir, por las calles ni casas ni en otra parte el cantar que llaman de la zarabanda, ni otros semejantes. So pena de doscientos azotes y a los hombres de seis años de galeras y a las mujeres de destierro del reino».

Mirant en perspectiva la historia, pareix ser que en totes les èpoques han hagut actituds fonamentalistes i retalls de llibertat. Pareix ser que sempre han hagut grups o persones de poder que han marcat determinades línies roges que no s’havien de traspassar. Grups o persones (amb molt poder social) que han tingut un concepte concret de regles que consideraven úniques per conduir la societat. Tinc el dubte que no sé si consideraven que eren les millors, o que no n’hi havien altres. A més, era obligació de tothom seguir eixes regles perquè del contrari eren durament castigats. Diria que actualment al segle XXI encara queden algunes seqüeles.

Marcar una línia roja en política a l’època feudal no crec que siga molt destacable. Però, si que em mereixen algunes reflexions a la repressió tant primerenca del tema de la sexualitat. Perquè la base de tot aquest tema no em negareu que és el sexe. Pareix ser que el sexe és una cosa lletja i l’abstenció una virtut. No m'estranya gens ni mica el trauma que encara patixen algunes persones. Un dels plaers naturals de tot ser vivent, especialment del gènere humà, mai no ha caigut bé a determinats sectors. A més, quan es permeten és a traves d’unes condicions o regles tant limitades que no tots, generalment, estan disposats a seguir. Em dona la impressió que en certs rogles de creients s’han creat vertaders traumes. Una cosa tant natural com la mateixa vida que és de bades, sense discriminació de classe, que està a l’abast de pobres i rics, poden posar condicions? Segons el meu parer, no cal més que una condició: tindre seny, respecte i un sentit comú ben viu d’ètica i llibertat.

Això si; no podem negar a diferents grups socials o religiosos que apliquen determinades regles als seus correligionaris, perquè se suposa que han entrat en aquest grup per voluntat pròpia i han acceptat les seves regles. Però, voler aplicar aquestes mateixes línies roges als de dins i als de fora d’aquests grups no sembla massa democràtic. Així pareix ser que ha estat funcionant des de temps immemorials.

És curiós hui, que uns dels motius pels quals van arribar a prohibir aquests balls és que al ritme de la música botaven les persones i els pits de les xiques no estaven quiets. Un detall que em va fer recordar aquell escàndol dels anys 80 quan la TV va emetre aquella cançó i ball de la Sabrina Salermo: «Boys Boys Boys...», recordeu... Això no podia permetre’s perquè incitava al sexe, per la qual cosa no se si van tornar a emetre aquesta actuació de Sabrina.

Saber ara que al segle XVI van prohibir un ball que l’altre dia, finals del segle XX, encara escandalitzava a la nostra societat i els seus directors espirituals, ha sigut per a mi molt pedagògic. Hem arribat on hem arribat; però, haurem de conformar-nos? Que ho faça qui vulga i qui puga, perquè això te data de caducitat. Jo sempre reivindicaré més seny i més llibertat.

¿No seriem tots més feliços si visquérem envoltats d’una societat més respectuosa i tolerant? Puc equivocar-me, però pense que les manifestacions artístiques i lúdiques, siguen cants o balls, no han de tindre més limitacions que les estrictament estètiques. 

Francesc Jover

Lo prometido es deuda

 

Vaig dir en el whatsapp: 

"Veuré si puc trobar la primera col·laboració de José Lluís en el blog". 

I, si bé aqueixa primera col·laboració no va anar en el blog, sinó en l'última pàgina de la revista impresa NIHIL OBSTAT Núm. 39, primavera 2009,.. ací està amb l'estil propi i l'humor personal que caracteritzava al nostre molt recordat amic José Luis:

Y la primera impresión es una especie de sensación de percepción de… total que como si el aturdimiento fuera la música y la letra. O sea, entre que en el auto-res se cabecea malamente las cuatro horas de viajecito nocturno (01:00-05:00) Val-Mad y en llegando a las cinco de la madrugada pillas el taxi sin las calles puestas y te vomita en la Terminal cuatro que piensas que es y que resulta que no es y te indican que ‘iz-dcha abajo y salga Vd que la quiero ver bailar (ay no que esto corresponde a una canción de mi infancia… mareee!!) y vaya a la parada del autobús que lo llevará a la Terminal dos ’y te cagas en la maleta y en la mochila, la madre que las parió lo que pesan’ y encuentras la parada. 

El autobús tiene su llegada a las 06:00. Y te parece que se trata de una broma porque sale del aeropuerto y dale vueltas al nano. Sí parece que vuelve y tienes que bajar atravesando un bosque de maletones consuelo final de que la tuya es más discreta y tiene que pesar menos, joder con la mochilita va y se le tiene que romper un enganche en ese momento precisamente.

La Terminal cuatro… ¿Spanair? ‘ubi est Cartago?’ “Vaya por aquel pasillo (bueno más bien autovía sin fin) y allí a la izquierda están los servicios de equipaje y tarjeta de embarque”. Sí que estaba allí, pero primero acudo al mostrador de los pasajeros VIP (“aquí no es, es más allá”), y por fin la cola (siempre se trata del mejor indicador, allá donde se organiza una cola hermosa ese tiene que ser el sitio exacto pa mí). La maletita pesaba 28,5 kilitos. Ya la abandoné sin pena ninguna. Quedéme con la mochilita ¡qué maja!, con libros de la uni valenciana pa la veracruzana y el ordenata y esa muda del porsiacaso y…

La puerta de embarque, donde cristo perdió el gorro. Y ahora que lo he dicho me pregunto angustiado, ¿cuándo llevó cristo un gorro? ¿de qué gorro se trataba? ¿Qué pasó, que fue lo que pasó para perderlo y no encontrarlo? ¿tenía cristo la cabeza gorda? En fin lo que obviamente se puede colegir se dirige hacia el sentido de que el gorro desapareció en un lejano lugar, ¡qué digo lejano! Hay que decirlo en super-lativo: lugar lejanísimos (nótese que el plural entraña todavía más lejanía).

 

Ándate que andarás y que nunca llegarás. Sí que llegas. Pero antes atraviesas esa frontera llena de bandejas en las que depositas el cinturón, el portátil, el anillo… y con un artefacto rastrean la geografía de tu cuerpo serrano desde las zonas proximales hasta las distales, o como siempre se ha dicho de la cabeza a los pies. Compra de un botellín de agüita (nunca he comprendido por qué en zona libre de impuestos de repente su coste se multiplica por 12) peregrinación final hacia la puerta.

 

Amanecer en la meseta, en esos tonos tan llenos de fuerza que alimentan la noticia de que el sol no fallará otro día.

 

Dejemos al pasajero (qué entrañable palabra para nunca subirse a la parra de creerse importante), tomándose unos minibocatas arrugados, y fruta, sentado a la espera del ‘abordaje’ (así tradujeron en Frankfurt el hecho de embarcar) de la nave. Hoy sábado día 14 en que la hora de la siesta se extiende por mi país, aquí son las 08:30 de la mañana y desde las 07:00 están abiertas las tiendas y algunas cierran a las 23:00. Así que me voy a ver si pillo infraestructura porque mi habitación solo tiene una mesa con dos sillas blancas de plástico una cama, una luz cenital sobre un ventilador de techo (como en las pelis), una ventana al sur, y ni percha, ni armario para la ropita ni estantería visible donde colocar algún libro o trasto. La mesita de noche ausente total y las paredes lisas pintadas de blanco sin ni siquiera un par de clavos donde colgar, qué se yo, el calendario o el santito de mi devoción. Lo básico para las posiciones elementales está: decúbitos supino y prono (la cama de 1,35 toda pa mí y con estreno de colchón), posición de sentado (las dos sillas mencionadas) posición erecta … en fin por todo ello abono al mes 1200 pesos, unos 70 €. Ahorita nos vemos

El Libro de Jonás. Antonio Roig Roselló

El envío de la publicación no llegó a mi casa sino a la de mi amigo Juanjo por causas que no viene al caso explicar. Y la voz anunciadora resonaba alegre como campanas la mañana del domingo (al teléfono la voz de mi amigo tiene el atributo de la sinestesia. La escucho y oigo campanas). Hoy comunicaba el final de una larga espera de ambos.

Un mes hacía que Nel Martí, el autor, me había informado que el trabajo había finalizado. Que la Editorial quería saber dónde debía enviarme el ejemplar.

- 46035 Valencia -respondo.

Algunos traducirán el Código Postal: Benimámet.

Y ahora Juanjo repetía que el envío había llegado.

Sólo que, cuando las campanas cesaron, reparé que había algo estridente en el anuncio. El pianista acelerado había tocado la nota equivocada.

Juanjo dijo:

-El librillo ya está en casa.

Así que cuando esta mañana Juanjo me ha entregado el envoltorio (un sobre que, con sus numerosas manchas de aceite, mostraba que había convivido con el ajetreo de la cocina doméstica) le digo

- No se trata de “un librillo”, Juanjo; sino de un libro en toda regla.

Y para confirmar el estatus de la publicación saco de mi biblioteca un arsenal de argumentos:

La Biblia de Jerusalén. Recorro el conjunto de los Profetas del Antiguo Testamento y me detengo en uno, no sin antes advertir:

-Lo que hace de una publicación un libro no es el número de páginas sino algo más difícil de distinguir.

Hago una pausa para leer el efecto de mis palabras. No puedo leer nada. Esta mañana mi amigo es una tabla rasa, así que continúo:

-El libro de Jonás. Una hoja sólo. Dos páginas: la 1333 y la 1334. Si prescindes de las notas apenas ocupa una página.

Juanjo me pregunta:

-¿Quién era Jonás?

-Sobrevivió a un naufragio. Un superviviente.

* * *

Nel Martí

Déu sense armaris

Confidències de dos capellans

1ª edició

Any 2023

Mallorca

EL TALL Editorial

C/ Pablo Iglesias, 16 -2n -4ª

07004 Palma

Tl. 971 29 85 32- 601 30 53 40

eltalleditorial@gmail.com

* * *

Nel Martí tuvo la ocurrencia del libro. Consiguió que dos personas de extracción similar, peculiares (dejémoslo en ese adjetivo) y en el otoño de la vida respondiéramos al cuestionario que él mismo elaboró.

El primer contacto entre Nel y yo ocurrió durante la pandemia. Y el fruto se hacía visible en mis manos el sábado 3 de junio de 2023. Publicar un libro se ha convertido en una empresa erizada de dificultades. Algo demasiado difícil. Bastante caro.

Otro dato que aúna a los participantes:

Los tres pertenecemos a la misma tierra: las Baleares. Los que recalan allí nunca la olvidarán.

Nel Martí (Ciutadella, Menorca, 1967) es el nombre abreviado de Joan Manel Martí i Llufriu. Profesor y escritor. También Político. Fue Concejal de Cultura y Educación del Consell Insular de Menorca 2006-2007. Luego Diputado del Parlamento de las Islas baleares (2011-2019).Actualmente es Presidente del Observatorio de la Infancia y la Familia de Menorca. Como escritor resulta pertinente mencionar aquí su ensayo sobre el hecho religioso analizado desde el agnosticismo y el laicismo: “Les raons del sentit no són les raons de Déu" (Documenta Balear, 2009).

Jaume Santandreu (Manacor, Mallorca, 1938. Su libro “Catedral amb Armaris" obtuvo el primer premio de narrativa Gai-Lèsbica Terenci Moix.

AntonioRoig Roselló. Ibiza 1939.

La contraportada dice de mí:

“Ingressà a l´Órdre dels Carmelites Descalços l´Any 1945”. Esa información salta a la vista que no corresponde a la realidad. En Marzo de 1945, que es cuando los Carmelitas Descalzos fundaron en Ibiza, yo tenía 5 años. Las Leyes de los Carmelitas (lo sé muy bien porque yo fui Maestro de Novicios en el Desierto de las Palmas durante 3 años) establecen una edad mínima para ingresar en el Noviciado (el primer paso para ingresar en una orden religiosa) y esa edad mínima es (o era) 15 años. A los 5 años, en 1945, mi hermano Pepe, que tenía 8 años me llevó de la mano a los Carmelitas. Enseguida fui un monaguillo diligente y aplicado. Mi madre, para dulcificar el madrugón, me despertaba a las 6 cada mañana y me daba un puñado de azúcar envuelto en papel de estraza. Iba a ayudar a Misa. Como los Carmelitas aún no tenían iglesia celebraban los cultos en la capilla de las Hermanas de la Caridad. Esos años blancos no se han borrado de mi memoria.

 

* * *

El libro “Déu sense Armaris” está pensado y escrito en Catalán, la lengua del eximio mallorquín Ramón Llull (1235- 1315) . En mi caso se me propuso que el texto que presenté, escrito en la lengua de San Juan de la Cruz (1542-1591) se tradujera al catalán. Pero, finalmente, ha quedado tal como lo escribí.

Esa dualidad de lenguas se observa a lo largo del cuestionario que respondí.

Preguntas, en catalán.

Respuestas, en mi lengua de adopción.

* * *

Durant el franquisme persones LGTBI+ van patir totes les repressions possibles: cultural, social, legal, policial, eclesial,...fins i tot també des de l´àmbit de la medicina. Quina o quines vas patir amb major cruesa?

De todas las penalidades que han quedado ligadas a esa época ominosa las que más íntimamente me afectaron fueron el miedo y la vergüenza. Razón tenía el que definió el amor homosexual como el amor que no se atreve a decir su nombre. Y no era español el que lo bautizó así.

En mi caso pensaba que estaba abocado a la fatalidad . Que en cualquier momento se sabría mi condición. Sólo era cuestión de tiempo. Estaba irremediablemente condenado.

Recuerdo que en agosto de 1966 fui a hacer los Ejercicios Espirituales de un mes a Pedreña (Santander). Los dio el P. García Nieto, S.J. Eran Ejercios exclusivos, sólo para sacerdotes y religiosos y el hecho de pedir participar en ellos me hace sospechar que observaba dentro de mí urgentes demandas que no lograba entender ni domeñar, tampoco aplazar. A esta tanda asistían, pues, curas y frailes de toda España. Había un ambiente enfervorizado de gran tensión espiritual. Un mes de Ejercicios supone grandes exigencias. Un mes es mucho mes.

Recuerdo todo eso porque en un clima así, de silencio, recogimiento, aislamiento y altas expectativas nadie podía esperar lo que ocurrió. Al menos yo no lo esperaba. Tan desprevenido estaba que me sumió en la desolación.

Ocurrió lo siguiente.

La Casa de Ejercicios era una casona antigua, de noble factura, con una amplia escalinata que unía las diversas plantas del inmueble.

Y ahí estoy yo, dispuesto a subir la escalera. Absorto en mis meditaciones, “las dos banderas”, quizá, eje indiscutible de los Ejercicios Ignacianos. Nada que no haya hecho mil veces, subir, y aun así, aplicado a evitar tropiezos. Subir la escalera. Que los pliegues del hábito no entorpezcan esa subida. (Entre las normas que debíamos observar los ejercitantes una establecía el uso obligatorio de sotana o hábito a lo largo del mes. Aquel mes de Agosto).

Estoy subiendo cada escalón ajeno a todo. Metido en mi mundo que ahora preside esa escalera. Dando vueltas quizá a esa plática recibida que, en mi memoria arrastra un tumulto de refriega y sones militares. Dos mundos irreconciliables. Dos banderas.

Y ahí estoy yo subiendo una escalera.

Molesto por una leve rozadura de sandalias, levanto entonces la vista. Nadie pronuncia mi nombre, nada requiere mi atención pero yo levanto la vista.

Algo instintivo me hace sospechar que ahora mismo soy un animal de presa. O una rata sometida a observación.

Arriba,apoyándose con ambos brazos y llenando toda la barandilla alguien me estaba observando. A mí (que ascendía, por tanto, desde abajo) me ofrecía una imagen poderosa, dominante, definitiva.

También me advirtió de su presencia la rozadura de una sandalia.

¡Él estaba allí!

¡Él siempre estaría allí!

Y dice:

-No puedes negarlo. Ahora mismo lo huelo. Lo huelo y te huelo.

Me quedé sin habla. No era un comentario lo que escuchaba. Era un juicio de reprobación sobre toda mi vida.

-Se te nota – repitió- y ya está

Ya está.

Los sicarios del miedo estaban en todas partes.

(Déu sense Armaris. Confidències de dos Capellans, páginas 27-29).

* * *

A modo de Epílogo concluyo con las palabras de un Sabio:

“Quien sobrevive a algo
no tiene derecho a levantar ninguna acusación.
Quien sobrevive
ha ganado su propio juicio”.

(Sendor Márai, El último encuentro).

Antonio Roig Roselló

Martes 6 de junio de 2023

El Cabanyal, Valencia

LEER MÁS

El poble s’ha manifestat. Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover

31 maig 2023

Els que estem al voltant de la norantena d’anys, ho mirem i encara no s’ho acabem de creure: les urnes han tornat a parlar i han manifestant les seves preferències polítiques. Això és la democràcia. Haver passat la major part de la nostra vida patint un règim dictatorial, lluny de la democràcia, ens ha deixat seqüeles; almenys per a mi. Són molts anys els que vam conviure sota una política autoritària i militar que anava conformant la nostra adolescència i joventut el mateix que podria fer un escultor. Això, encara que no ho parega, solament ho saben aquells que ho van suportar conscientment. La majoria de valencians i valencianes capten el valor de la democràcia i el tenen com l'únic i inqüestionable sistema polític. És una de les coses més serioses que cal plantejar-nos. No solament això; també estar al lloro (i deixar-lo aïllat) del qui s’aprofita de la democràcia sense creue en ella per destruir-la. Això i ho hem conegut perquè s’ha fet a traves de la nostra llarga vida Hem vist com han sigut utilitzades mafiosa-ment les institucions democràtiques amb una absoluta falta d’ètica i menyspreu al poble.

Per altra banda, estic plenament convençut que actualment no són encertades aquelles actituds d’alguns sectors de societat on retrauen els polítics de viure de la «sopa bova», o que estan en política per fer-se rics. Tinc el convenciment que han sigut casos molt puntuals que no poden ni deuen generalitzar-se; tot i que en algun moment concret, s’han dut als tribunals. Pense que la política és una ciència que s’estudia a les universitats amb un alt contingut d’habilitat i traça que no tots son capaços de superar. És de veres que l’aritmètica juga un important paper en la política; però, tindre gràcia per persuadir i convèncer dialècticament a un parlament de la necessitat d’unes determinades lleis, és un autèntic art. Supose que alguna cosa tindrà a veure aquest raonament amb la valoració general que de vegades es fa als polítics. Dissortadament sembla que cada volta preval més en política l’aritmètica i no els raonaments persuasius.

Dits aquests principis bàsics, està per veure quina lucidesa i sentit comú van a utilitzar per governar els municipis amb els resultats aritmètics del passat dia 28. Els pactes post electorals havien de seguir unes regles -segons el meu parer- que s’aprope al respecte i la democràcia més estricta. S’ha de donar resposta al que ha manifestat el poble. La qual cosa vol dir que han de formar govern blocs concrets que sumen ideologies el més prop possible del que ha demanat la ciutadania. En aritmètica, el mateix que en política, mai no podem sumar moniatos (amb perdó) amb pessetes. És a dir, el contrari del que van fer els que formaren govern municipal la legislatura passada a Cocentaina. Així de desequilibrada va quedar la gestió durant els últims quatre anys. Deixe als politòlegs si això ha deixat (o no) seqüeles. La democràcia mereix tant de respecte i les seves regles tanta cura, que cal estar sempre alerta per no veure-nos mai temptats de saltar-nos-les. Una cosa són les nostres preferències particulars i altra el total respecte i acceptació al joc democràtic.

Quant a fer els necessaris blocs, caldrà anar especialment alerta en no deixar-nos arrossegar políticament per aquelles noves (o no tant noves) formacions que sembla no tenen suficientment definit el concepte democràtic. El fet de enaltir passats règims militars i dictatorials plens d’errors em dona la impressió que no correspon adequadament al sentit que tenen les eleccions. Aquelles formacions democràtiques que conscientment es deixaren dur a canvi d’un seient de «mando», podria ser una contradicció de servei al poble. Sobretot, com diria un castís, serviria de pa per a hui i fam per a demà. La democràcia és una cosa molt seriosa que cal ser extremadament conseqüent i renunciar donar-li el més mínim valor a la dictadura. No pot donar-s’hi ningun valor a qualsevol disfressa de dictadura, ni cap tipus de drecera per aconseguir-la.

En totes les èpoques on s’ha valorat com cal l’estat de dret han hagut pactes entre forces polítiques per governar un estat o un poble. Salvant el temps i la distància, he de recordar que l’adveniment de la Segona República el 1931 fou un gran bloc republicà qui va formar govern a l’Estat i en tots els pobles amb un objectiu prioritari: un règim progressista i democràtic. Fou el gran pacte per acabar amb un estat caduc, obsolet i tercermundista. No va poder rematar-se perquè entre els que jugaven a la democràcia hi havia alguna formació que no creia en ella i a la primera ocasió que va tindre la va tombar. És una lliçó que en aquests temps l'havíem de tindre ben present. Però, això és un altra història.

Hui, desprès de 45 anys d'experiència democràtica i postfranquista, estem preparats per fer un canvi de govern amb total normalitat i esperit democràtic. Els clars obscurs del règim del 78 que hem passat i les corrupteles comprovades d’alguns polítics, ens fan veure el futur amb optimisme. La història ens fa veure a partir del segle XIII, que els valencians de la Corona d’Aragó, mai no ens han fet por les monarquies ineptes i polítics corruptes que hem tingut. Hem confiat sempre amb les lleis, unes lleis feudals, pactistes com eren els Furs; però, eren regles que s'exercien independentment del monarca de torn.

Hui, no solament confiem amb les lleis que ha anat dictant l’estat de dret, si no confiem especialment amb la democràcia que el rodatge ha anat fiançant. Unes lleis amb càrrega social que no solament s’ha de mantenir per raons democràtiques i de respecte, si no perquè, a més a més, cal millorar perquè arriben a racons socials i marginals que encara no han arribat.

Tant de bo entrarem en una etapa que millorara l’estil elegant i respectuós de fer política sense insults i estridències on es fomentara l’harmonia i equilibri als fòrums.

Francesc Jover