Alfons Llorenç ens envia com assumpte INTERESSANT aquest article:.
(Oriol Junqueras) L’Antic Testament
va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I
això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i
idees al llarg del temps.
Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que
reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors
encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix
aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat
a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui
pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja
s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu
amb un pastor, en afirmar que “El senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).
En temps de Jesús, en canvi, tot havia
canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns
marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit,
en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva
vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un
desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han
d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.
En aquest context, que l’Àngel del Senyor
esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent...
revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica
d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els
que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni
els rics o els savis... sinó els marginats de la societat.
I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni
penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que
els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un
amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats
dels pecadors.
El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els
pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i
l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers
versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó
alliberar-nos de la por.
Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria
a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la
traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la
terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona
voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la
idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.
Des de les primeríssimes escenes del seu
Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en
els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura,
quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la
societat jueva de la seva època.
Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a
demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els
enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels
seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.
En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats
i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos
(publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el
poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics
de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor
i inclusiu. Vegem-ho.
Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i
va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella
festivitat setmanal.
Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho,
s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca
llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i
n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes
desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:
“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això
m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci,
a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la
llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)
En aquest punt de la lectura, només faltaven dos
versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies:
“A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia
de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)
Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests
dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els
galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però
no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle
referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.
Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb
la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus
deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep,
estaven indignats.
Jesús és perfectament conscient de l’enorme
tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó
de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els
prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un
poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals.
Jesús els explica que no són el poble escollit,
senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs
el seu és un amor universal.
Jesús pregunta quina va ser la primera persona
que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori
coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta
de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).
Sense esperar la resposta que tothom ja sap,
Jesús continua...
“En temps del profeta Eliseu, a Israel,
hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom
sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va
curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en
canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per
castigar-ne la seva cobdícia.
Tot plegat havia anat massa enllà i tots els
presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho
explica en els següents termes:
“Al sentir aquelles coses, tots els presents a
la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i
el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per
llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).
En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció
d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que
acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió.
No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en
diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que
l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.
Sovint aquells que se suposa que estan integrats
en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que
s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos
(els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els
veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.
Oriol Junqueras i Vies. Centre Penitenciari de
Lledoners. Desembre 2018.
