Més socialitzacions (18).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover30 novembre 2021

    Rafael Rodríguez Rubio

Continuant parlat de les confiscacions que feu la República i segons diferents casos que he pogut accedir, sembla ser que hi havien diferents maneres de fer-les . Una volta feta l’acta de confiscació de la empresa, es feien els inventaris corresponents i passava la propietat a la Delegació de Incautació Provincial del Ministeri d’Hisenda, tant si era agrícola com industrial. Hi havia tres maneres de gestionar-les. Podien fer-ho:

Per Control Obrer. Mitjançant un consell que regia l'empresa i que regulava totes les operacions, tècniques i comercials. Moltes voltes sense anul·lar la presencia i col·laboració de l’antic propietari.

Per apropiació. On s'obligava l'amo cedir l'empresa als treballadors per donació o per compra-venda. El propietari és quedava com a tècnic i membre de la plantilla d'operaris.

Per socialització (o Col·lectivització). On tots els bens de l'empresa quedaven col·lectivitzats en poder de l’Estat i gestionat pel sindicat respectiu.

No se exactament quines altres diferències podien haver. Supose que podria tractar-se de la disponibilitat del propietari i segons la capacitat i volum de l’empresa com veiem més avall. De qualsevol manera sempre sota el control sindical i l’assessorament legal del Ministeri d’Hisenda. Els dos primers casos es feien quan els empresaris eren afectes a la República i consentien l’operació de la nova situació. El tercer es feia quan els empresaris eren denominats facciosos o desafectes al règim (o també que havien pegat a fugir).

Comencem en un certificat que parla d’unes industries metal·lúrgiques socialitzades d’Alcoi. En aquest cas sembla que és un document fet en la seu provincial on els propietaris havien consentit voluntàriament la socialització.

Un altre certificat de la mateixa empresa Metal·lúrgica Alcoiana és enviat a l’alcalde de Cocentaina advertint que era una empresa de Guerra (1ª i 2ª part) i per tan gaudia de totes les prerrogatives legals que concedia el govern. Aquest document m’ha causat estranyesa perquè a Cocentaina no conec que hi hagués cap metal·lúrgia que estigués dintre d’aquella d’Alcoi. El que rebera l’alcalde de Cocentaina aquest comunicat he deduït que podria tractar-se de diferents motius: o que algun xicotet taller familiar treballara per aquella empresa; o perquè hi havien homes de Cocentaina que treballaren a Alcoi i havien de desplaçar-se diàriament; o en últim cas (que podria ser el més probable) que es tractava de la fàbrica «La Marañosa», popularment dita «fabrica de bombes» situada a Cocentaina. Tot i així, aquesta fàbrica solament es dedicava a fer productes químics per a la guerra.

Tinc mitjanament clar la incautació i socialització de la indústria ceràmica a Cocentaina per diferents documents que he rebut de l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. El tres teulars que feien rajoles, teules i paviment mosaic, foren socialitzats en consentiment de propietaris. A voltes ho feien perquè no tenien altre remei.

En la d’Emilio Ferrandiz va haver-hi una reunió el dia 18 de setembre de 1936 en la qual treballadors i empresari acordaren col·lectivitzar l’empresa. L’acta d’aquesta reunió no estava entre els papers de Salamanca que m’enviaren, però en queda constància per la referència que fa un altre document signat a Alacant.

El primer que feren fou un inventari del seu valor, del que podem veure la del Teular d’Emilio Ferrandis (actiu i passiu). Com pot comprovar-se és un rigorós inventari signat per l’apoderat de l’Empresa i pels delegats sindicals. A Cocentaina hi hagué un acord entre la CNT i la UGT, on totes dues entitats portaren el control de la indústria.

L’inventari del Teular de Molina de 28/09/36 és més modest com podem veure.

Destacar com a novetat, el nou estil burocràtic republicà on veiem el canvi radical que va portar el nou règim. El primer que és feia alçar acta de la incautació el 9 de setembre, quan encara no feia dos mesos d’haver-se iniciat la guerra. Mentrestant anava funcionant l’empresa i uns quants mesos després, l’11 de març de 1937, la confiscació va quedar registrada oficialment al departament Provincial.

El registre es fa al Consell d’Economia i Treball d’Alacant, que depenia de la Comissió d'incautament de Industries. Aquest document fa referència al teular de Ferrandiz i la gestió administrativa en l’organisme provincial d’Alacant va ser feta per Rafael Rodríguez Rubio, aleshores funcionari municipal, que possiblement actuava en nom del Consell Municipal i dels treballadors de la indústria de ceràmica i mosaics.

Tot seguit veurem l’acta de confiscació d’un altre teular conegut popularment com de Jaume Molina, on sembla que no més feien rajoles i del qual podem veure també l’inventari que feren (1ª i 2ª pag.). D’un tercer teular que es coneixia com de Diego Ferrandiz, no tenim cap document gràfic però si tenim informació oral que em va donar Antonio, «Toniquet», un dels germans Ferrandiz nascut el 1920.

Per aquestes informacions sé que tots tres teulars en ser confiscats estigueren concentrats en el d’Emilo Ferrandiz. Era el més gran i el que disposava de maquinària més moderna. Tant la fabricació de paviment mosaic, com la de teules i rajoles, tot es va passar al teular més gran que tenia més capacitat d’escampar teules i rajola massissa que havia d'eixamorar-se.

Les altres dos fàbriques van quedar tancades mentre va durar aquella situació, llevat d’algun cas puntual que servia de magatzematge. A més, quan hi havia més demanda de la que es podia fer, feien torns. Açò era en casos puntuals, especialment en el paviment de mosaic o rajoles a màquina.

Finalment, i dissortadament, he de fer un breu comentari per lamentar un greu fet luctuós. El titular de l’empresa de Ferrandis, Emilio Ferrandiz Pérez, no va signar l‘inventari per estar empresonat possiblement per les lleis repressives republicanes. Ho va fer l’apoderat de l’empresa com es pot comprovar. Malauradament, dos dies desprès d’aquesta data, crec que fou l’1 d’octubre, s’ha pogut comprovar que assaltaren la presó uns forasters a punta de pistola i segrestaren uns interns que desprès foren assassinats. Entre ells estava el senyor Emilio Ferrandiz.

Francesc Jover

Curs 1967-68 (i 6): l’enamorament com a matèria extracurricular Bartolomé Sanz Albiñana

 

D’haver sigut descoberta la iseta que vaig relatar en Curs 1967-68 (5), eixa acció m’haguera suposat l’expulsió del seminari ipso facto, sense contemplacions; de fet, per infraccions més lleus, molta gent havia estat enviada a casa. Encara recordava que en primer curs van expulsar un xiquet del meu curs, Pons Castelló, que no sé d’on era: què podia haver fet un xiquet d’onze o dotze anys per a meréixer un castic tan sever? No ho sabré mai. Aquell mateix curs, tres alumnes més de 6é d’humanitats també en van ser expulsats, entre els quals hi havia un tal Ramón, molt popular ell. A eixe curs pertanyia el futur bisbe Manuel Ureña Pastor (d’Albaida). El superior d’aquell nombrós curs (a vora vuitanta alumnes en 6é!) era don Santiago Domingo Bugeda. Del motiu concret i exacte de les expulsions, no ens n’assabentàvem mai, però els intuíem. “Roma locuta, causa finita” i no hi havia més a parlar quan a algú l’enviaven a casa.

De tota manera, jo no era l’únic transgressor de les normes. Per exemple, en el meu curs hi va haver gent que, els últims dies del curs 1967-68, quan féiem 5é, sabent que ja no tornarien el curs següent, va gosar d’escapar-se alguna nit a pegar una volteta per Montcada, deixant un coixí dins del llit simulant que hi estaven dormint. Algun company, sabedor de l’absència —les bromes no solen faltar als internats—, els va deixar una noteta en la porta que deia: “Preséntate mañana en la habitación del superior”. L’endemà, els infractors es van presentar al superior que els va dir que ell no els havia cridat, però interessat per què havien fet els de l’escapada nocturna, van contestar que se n’havien anat a passejar pel barranc de Carraixet a la llum de la lluna. I per ací es van salvar. Conec, no obstant això, gent del meu curs que pel fet de botar la tanca amb la intenció de fer alguna expedició exploratòria va estar expulsada definitivament. De bromes, en aquest sentit, poques!

No cal dir que després de cinc cursos tots sabíem el lloc i l’hora per on podíem escapar o fer fugina. Jo, per exemple, havia detectat que els superiors desapareixien del mapa i no se’n veia cap des de després del desdejuni fins a l’hora de dinar: ni eren a les seues habitacions ni deambulaven pels corredors. Durant les hores del matí teníem classes una darrera de l’altra. Els professors, així doncs, eren els encarregats del control, que tampoc era tan exhaustiu. Quan un alumne no era a la seua aula, se suposava que estava malalt amb l’única companyia d’un mecano gegant, que ja tenia els seus anys. Com que jo no he tingut mai traça, aquell joc no em torbava gens i la veritat és que preferia estar a l’aula aprenent coses. Qui s’entretenia prou els primers cursos amb les construccions del mecano era Tornero (de Quart de Poblet), qui fins i tot va muntar un mecanisme d’alarma per si algú entrava a la seua habitació mentre dormia. José Tornero Cuenca era, a més, un gran observador de la natura i un apassionat del món de les formigues, de les quals en sabia més que don Carlos Pelegrí, el nostre professor de ciències naturals.

No sé la data exacta en què les autoritats eclesiàstiques valentines havien deixat d’enviar a universitats estrangeres (París, Lovaina, Munic, Roma, etc.) alumnes de teologia que destacaven, que tenien futur i que podien donar algun joc en l’entramat burocràtic de l’arxidiòcesi. Jo crec que els caps pensants ja havien pres eixa determinació per aquells anys. Ara s’optava perquè els alumnes destacats ampliaren estudis en universitats espanyoles: eixia més rendible formar-los a casa per si de cas després decidien de secularitzar-se, o, en llenguatge eufemístic, “deixar la diòcesi”, o, en llenguatge col·loquial, “penjar les sotanes”.

A conseqüència de l’obertura al seminari i també dels efectes col·laterals de les eixides mensuals, jo estava matriculat per lliure en una matèria extracurricular altament perillosa per a un aspirant a prevere catòlic: l’enamorament. L’efecte d’enamorar-se no era només una malaltia pròpia d’adolescents, sinó també de gent més granada, com anys després veuríem. En el meu cas —un adulescens primerenc i en creixement, segons l’etimologia del verb adolesco: créixer—, no hi havia misses, ni plàtiques, ni oracions, ni aspirines que pogueren apagar aquell foc intern que m’abrasia. Aquell maldecap em produïa un desfici indescriptible.

En eixes situacions em servien de poc els consells del superior-prefecte sobre la inconveniència de “echar leña al fuego”. Ai, era bonic dir això a una ànima turmentada! Jo creia que aquell efecte perniciós de l’amor seria la meua perdició i el final del meu projecte. De qualsevol manera, ni el superior ni el director espiritual de torn, homes bons i sants, però al capdavall humans i terrenals, no em van condemnar al foc etern. Ni a mi, ni tampoc a la meitat dels meus companys que també patien en silenci la mateixa malaltia i arrossegaven eixa creu agradable. I amb eixos problemes vam tirar endavant a mesura que passaven els dies, els mesos i el curs. Amb els consells de no alimentar el foc amb llenya innecessària, els nostres educadors van gestionar com van poder la nostra etapa juvenil. “Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra”, que en llatí és “Qui sine peccato est vestrum, primus in illam lapidem mittat” (Jn 8:7).

 

El quiosc de Rafael Mollà a la plaça del Convent de l'Olleria

(Arxiu: Col·lectiu l'Olla) 

Eixe curs, un grupet d’amics estàvem interessats a fer-nos rics i féiem travesses que ens costaven 10 pessetes per dues columnes. Els bitllets els lliurava jo en el quiosc de la plaça del Convent de Rafael Mollà (quan era a l’Olleria) o en un cantó de la plaça de la Reina (hui plaça de Saragossa), que em venia de pas caminant de l’estació del Pont de Fusta a l’Estació del Nord quan me n’anava a casa de cap de setmana mensual. Una vegada vam encertar tretze resultats, amb la mala fortuna que mig país va fer el mateix.

En els pocs esbarjos jo continuava barallant-me amb els acords de les cançons del duo Juan & Junior, escindits dels Brincos, que m’ensenyava el company Tortajada Roda (de Benaguassil). Eren cançons que se sentien per tot arreu com “La caza”, “Nada”, “Nos falta fe”, “Bajo el sol” i “A dos niñas”. No vaig parar fins que vaig aprendre els arpegis inicials d’aquesta última cançó, i hui en dia encara els toque per comprovar si la guitarra està ben afinada; eixos i les notes inicials de “Con un sorbito de Champange” dels Brincos els tinc associats a eixa época inoblidable. “Nunca te podré olvidar / porque me enseñaste a amar/ Con un sorbito de champagne/ Brindando por el nuevo amor”.

No recorde quin dia de la setmana véiem un programa-concurs escolar que es deia “Cesta y puntos”. A mi m’agradava i no me’l perdia mai, ja que posava a prova els meus coneixements: una vegada més comprovava que sabia la resposta a la majoria de preguntes de matèries literàries i de cultura general, però no millorava en les matèries de ciències.

Eixe estiu el venezolà Henry Stephen ens va bombardejar amb la cançó “Limón, limonero” (“Mi limón, mi limonero, entero me gusta más. Un inglés dijo yeh yeh. Y un francés dijo la lá”), que Vicent, el Platero, i jo cantàvem cada dia anant a peu de l’Olleria a Bufali, passant el riu Clariano, a la finca dels Barranquets del farmacèutic don José Valls. Allí tréiem pedres d’uns bancals, durant tot el dia, per a guanyar-nos unes quantes pessetes. En tornar a casa a poqueta nit ja no teníem tantes ganes de cantar. Ni jo de pensar en xiquetes de la meua edat.

Bartolomé Sanz Albiñana 

Confiscació indústria (17). Escrit per Francesc Jover

ací un exemple 

 

Escrit per Francesc Jover23 novembre 2021

Anteriorment vam repassar algun dels motius per la qual la República feia confiscacions de propietats agrícoles. Una activitat com dèiem, que començaren a finals de l’estiu de 1936. Hui anem a iniciar una serie d’articles comentant alguns detalls de com feien les confiscacions en la indústria, un apartat que ens durà algun temps perquè tenim molta documentació de diferents indústries i pobles.

Permeteu-me que hui el dedique exclusivament al cas de Callosa de Segura. (Baix Segura) perquè tinc algun document que els inclouré enllaçats on corresponga. N’hi han de tot el període de guerra i els darrers son de març de 1939.

En aquesta ocasió són uns documents recuperats de l’arxiu de la Guerra Civil depositats a l’arxiu de Salamanca, que en el seu dia me’ls enviaren mesclats en altres de Cocentaina; cosa que demostra que reivindicar la classificació i inventari dels papers de la Guerra Civil continua essent actual.

Mostraré testimonis documentals sense ordre cronològic, que possiblement parlen més clar que jo. El primer és un certificat de la incautació que és va fer en el seu dia a un banquer local: la Banca Salinas. A més, s'afegís el currículum d’aquesta persona, afirmant ser còmplice dels que s’han rebel·lat i fugit. No puc imaginar-me la quantitat d’hores de treball administratiu extra que farien els anomenats escrivents de les empreses i sindicats. El que pareix ben segur és que, qualsevol operació que es feia quedava mecanografiada i ben guardada perquè s’havia de donar compte en qualsevol moment. És inimaginable l’ajuda que hui tindrien els investigadors si hi hagués un lloc on es poguera consultar tota aquella paperassa que feien. Papers que al meu curt entendre van ser guardats única i exclusivament perquè serviren de testimoni per condemnar els republicans vençuts, mai perquè testimoniaren una excepcional situació històrica concreta.

A partir de la rebel·lió militar tot va canviar i era especialment obsessiu el control i desconfiança que hi havia sobre certes persones, els desafectes (ací un exemple i ací altre) que molts d’ells eren sotmesos a tribunals populars. Els consells municipals feien llistes i les publicaven, moltes voltes en el Butlletí Oficial, la qual cosa vol dir que es feia pública la seva condició. Podem imaginar el clima tens que podia haver-hi al carrer. Els desafectes no eren solament persones benestants; més bé es referien a desafectes a la República. Dic això perquè en aquelles llistes hi han persones amb prou baix compte corrent com podem comprovar en el saldo que tenen. Els desafectes, independentment de la seva situació econòmica, es convertien en l’ull de mira dels republicans més sensibilitzats; dels mateixos republicans que consideraven enemics a l’exercit «nacional» i també a tota persona o institució que donava suport ideològic al bàndol feixista. Un altre document ens mostra el certificat acreditatiu de la incautació d’un altre comerç d’aquest municipi de la comarca del Baix Segura.

De vegades hi havien situacions que el comitè local no era capaç de resoldre i calia decidir alts mandataris. En aquest cas eren les propietats del banquer de Callosa que ni els dirigents locals ni l’apoderat provincial d’Alacant podia o sabia prendre una decisió definitiva. El testimoni documental següent tracta d’una consulta del Cap de la Caixa de Reparacions Provincial al Director d’aquest departament al Ministeri d’Hisenda i Economia que en aquell temps estava a Barcelona. És un document molt suggeridor per la quantitat de finques que especifica d’un banquer local que be podria tractar-se de préstecs que no s’havien pogut amortitzar. Son incògnites que serà molt difícil de comprovar.

Un dels temes importants que creaven moltes tensions i possiblement aldarulls al carrer era l’existència de la «quinta columna» que eren persones de la rereguarda que militaven activament donant suport a l’enemic. En alguns llocs estaven molt ben organitzats. Això era freqüent en les dues zones, i no és res de nou afirmar que en una i altra rereguarda hi havia eixe moviment de quintacolumnistes. Si eren descoberts pel servici d'intel·ligència eren detinguts i sotmesos a tribunals polítics que podien empresonar-los o afusellar-los. D’això també farem algun comentari quan parlem de la rereguarda de la zona nacional.

En aquell moment la premsa estava a les ordres de la revolució i no era gens estrany que dia si i altre també alertaren a la població contra els quintacolumnistes. El mateix també que els periòdics del Front Popular arengaven a la joventut a lluitar al front de batalla contra el feixisme. Sé de molts joves que sense arribar a l’edat de 18 anys (quinta del 41 fou l'última, dita del «biberó»), volien allistar-se sense l’autorització dels pares i no eren admesos.

Per finalitzar, mostraré els darrers documents de Callosa procedents de l’Arxiu de Salamanca que són testimonis vius d‘amortitzacions i reconeixement de deutes per confiscaciós. En altre lloc dèiem que prèviament a la incautació de les empreses es feia un inventari del seu valor que comprometia als sindicats que anaven a gestionar-ho a fer les corresponents amortitzacions. El següent rebut és una mostra de les amortitzacions donades a compte i alguna incidència.

El 05/05/38, una empresa tèxtil que l’havien anomenat UHP (Unios Hermanos Proletarios), fa un reconeixement de deute de més d’un milió de pessetes en dos documents (veieu-ne un). Al dia següent la mateixa empresa alça acta en la Casa del Poble d’una quantitat a compte del mateix deute. La resta de documents de Callosa d’aquest tipus són, si més no sospitosos, o se’n fugen als meus coneixements perquè son de febrer i març del 1939 i en un d’ells han esborrat del membret l’UHP. Però encara és més sospitós el darrer document de 27/03/39, huit dies desprès que sortira del Port d’Alacant l’Africa Trader i un dia desprès del Stanbrook. Per la qual cosa tinc una idea, no massa firme, de que podia ser les darreres «revolucions» que es feren. Supose m’ho podreu confirmar vosaltres.

Francesc Jover

Curs 1967-68 (5): adéu a les matemàtiques Bartolomé Sanz Albiñana

 

Quan vaig començar el curs 1963-64, jo pertanyia a la 16a promoció del Seminari de Montcada. La primera promoció hi va iniciar els estudis el curs 1948-49; a aquella promoció pertanyia, per exemple, don José M. Belarte Forment (conegut com Belarte, el nebot), a qui vam tenir de professor de literatura el curs 1968-69. Ara deu tenir uns 84 anys, i jo n’acabe de fer 70. Explique aquestes dades simplement per a contextualitzar l’època de què parlem.

Un detall important d’aquell curs 1967-68 és que va ser el primer en què només s’impartien matèries de lletres en el batxillerat superior. Fins al curs anterior, tots els alumnes feien ciències i lletres. Això era conseqüència que el seminari, a finals del curs anterior, havia estat classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior com ja vaig contar en el Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Per a mi eixe fet va suposar un gran alleujament del pes escolar, ja les ciències i jo no féiem bona lliga; és més, estava enemistat amb les matemàtiques i, evidentment, amb la física i la química —amb tota la raó ens ho recordava sovint don Enrique Ramos Cea († 2017): “Quienes vayan mal en matemáticas, irán mal en física y química”—. Dic jo que per a compensar la pèrdua de càrrega lectiva científica en el batxillerat superior, s’inventarien un curs addicional que, amb el transcurs del temps, va anar canviant de nom: “Ampliación de 6º”, “Curso prefilosófico”, “Año VII”, etc., de manera que al final els estudis eclesiàstics duraven tretze anys!

El meu adéu a les matèries científiques el tinc associat a una anècdota del curs anterior, quan un dia a don Enrique Ramos, professor de física i química, se li va ocórrer de dir que el mateix examen que eixira a l’institut Lluís Vives de València ens el posaria a nosaltres. Un grupet dels qui estàvem barallats amb les ciències vam plantar les orelles, i en la primera ocasió que vam poder vam reunir-nos informalment darrere del frontó, lloc on els humanistes prenien algunes decisions. D’eixa reunió va eixir una decisió formal: havíem d’esbrinar les preguntes d’eixe examen com fóra. Ara bé, el quid de la qüestió com ho faríem.

A finals dels seixanta no s’havien inventat ni el fax, ni el whatsapp, ni el correu electrònic, ni coses paregudes: només existia el telèfon pesat de baquelita negre, al qual teníem un accés molt restringit; i també els coloms missatgers, dels quals només teníem representacions del de l’Esperit Sant. Donades les circumstàncies —“Quae cum ita sint”, que diria Cicerò—, es va acordar que enviaríem un emissari a aquell institut “ut examen Phys. et Ch. inquireret”. Vam fer nou o deu boletes de paper blanques i una de negra. El que traguera la negra, seria nomenat emissari oficial de la missió. Tot açò es va portar amb molt secret i no vam voler contaminar els bons xics amics de les ciències exactes amb eixa mampresa. No cal dir que en eixa reunió vaig tindre la (boleta) negra.

Eixa delicada missió comportava detalls de com la forma d’eixir del recinte, de com arribar a València i de com aconseguir l’examen. Si per una d’eixes es descobria la meua absència al llarg del matí, els companys “coneixedors de la missió” havien de dir que m’havia indisposat i me n’havia anat a la infermeria principal urgentment a veure don Emilio, el metge. El dia assenyalat per a la missió, a l’hora de la primera classe, vaig eixir del seminari dirigint-me al camp de futbol de filòsofs i teòlegs. Una vegada allí vaig tirar a la dreta pel camí de graveta que duia a Alfara del Patriarca: a eixes hores els superiors estaven estudiant o planificant activitats. Mentrestant anava resant perquè no m’aparegueren el jardiner descimalant algun arbre ni ma tia Maria, la monja, estenent tovalloles. Ja havia descartat eixir per la porteria on don Miguel controlava amb ull despert qui entrava i eixia: dia i nit. No recorde bé si vaig agafar l’autobús o el trenet per a arribar a València. Una vegada a la ciutat, un tramvia em va dur a l’Estació del Nord, on enfront hi havia, i hi ha, l’institut Lluís Vives. M’hi vaig adreçar amb pas decidit encara que no hi havia estat mai. De nou vaig resar perquè no m’apareguera don Enrique per algun corredor: jo sempre he cregut fermament amb l’eficàcia de l’oració. Tot va eixir bé. Preguntant s’aplega a Roma. Ja en el pati de l’institut em vaig fer passar per un alumne lliure que volia saber les preguntes que havien eixit de física i química per tal de tindre una orientació. Els estudiants de l’institut es van mostrar col·laboratius, com si em conegueren de tota la vida, i preguntant a uns i altres em van dir les preguntes que encara estaven comentant. Me’n vaig tornar a Montcada per on havia vingut i a l’hora de dinar hi era puntual com, si no haguera passat res. Final de la primera part: ja teníem les preguntes de l’examen i ara calia que tots resarem perquè el dia que tocara ens posara eixe examen i no un altre.

Segona part. En una situació normal, jo hauria acudit als sabuts en la matèria a la cerca d’ajuda. No ho vaig fer perquè això hauria cantat massa; calia actuar amb cautela, per tant. Què vaig fer aleshores? Doncs jo mateix vaig procedir segons el passatge de l’evangeli de sant Joan (13, 27) en què Jesús diu al traïdor Judes: “Quod facis, fac citius” (“Això que fas, fes-ho de pressa!”), o potser fóra fidel a la sentència ciceroniana de “perge quo coepisti” (“continua on vas començar!”) de la coneguda obra ciceroniana Les Catilinàries. Aplegat a aquest punt, vaig aprofitar la meua bona relació i sintonia amb el pare espiritual don Antonio Lagarda, un sant baró que, a més de saber un munt de dret canònic, també sabia bona cosa de matemàtiques, física i química, matèries en les quals jo era prou negat. Li vaig demanar ajuda en la resolució dels problemes plantejats, però no li vaig dir que eren les preguntes de l’examen que havien de posar. Li haguera pogut passar eixa papereta a un altre company, però es va donar la circumstància de la meua amistat i complicitat amb don Antonio que, a conseqüència de la resolució d’aquests problemes terrenals, encara vam reforçar i enfortir més l’empatia espiritual.

Arribat el dia de l’examen, don Enrique Ramos va començar a dictar les preguntes. Volíem saber sobretot si era un home que complia allò que deia, és a dir, si era un home de paraula. I sí senyor, ho era: va posar el mateix examen que ens va prometre el seu dia. “El aire inspirado por unos pulmones…” era com començava la primera pregunta. Buffff, quin descans! I tant que vam inspirar l’aire i també el vam expirar, de tranquil·litat.

No cal dir que amb aquest episodi, que desconec si el superior-educador va descobrir en algun moment, me la vaig jugar literalment. Va ser la primera i l’última vegada que vaig gosar eixir del seminari sense permís. Jo mateix era molt conscient de la gravetat de la falta comesa, i que segur contravenia algun article del Reglament del 1961, aquell document que controlava la nostra respiració i mesurava cadascun dels nostres passos. Però jo estava en edat de rebel·lar-me contra el que fera falta i no vaig poder deixar perdre aquella ocasió per a posar-me a prova. De tota manera, avance que llavors l’establishment del seminari estava (pre)ocupat amb altres problemes molt més greus, però això ho contaré en arribar al curs 1968-69.

Crec que a eixes altures, el Rector don Antonio Rodilla estava un poc marejat amb maldecaps externs, com ara els canvis del Concili Vaticà II, i no sols això. Per una part, l’arribada per eixos anys d’un grup de seminaristes de “vocación tardía” del “Centro de Orientación Vocacional” de Paco Serra —seminaristes que no havien mamat ni interioritzat la disciplina “sui generis” des del primer curs dels anys del seminari menor—, i per l’altra, l’arribada també d’un altre grup de seminaristes de Cuba, amb una mentalitat més oberta, avançada i altres costums —eren lectors compulsius de filosofia francesa i durant el res del sant rosari no perdien el temps repetint avemaries sinó que es dedicaven a llegir El capital de Karl Marx—, van acabar de rematar-ho tot. Eixos aires nous minaven d’alguna manera l’autoritat sacrosanta del rector Rodilla que veia impotent com el seu vaixell feia aigües i, per exemple, la programació de televisió manava més que ell: qui podia imaginar que una celebració litúrgica haguera de canviar d’horari supeditada a un encontre mundial de futbol? Doncs això és el que hi havia, i crec que ell es veia impotent d’amainar la tempesta que s’acostava: “And it’s a hard, and it’s a hard, it’s a hard and it’s a hard / And it’s a hard rain’s a gonna fall”, vaticinava el profeta Bob Dylan ja feia uns anys. I mala pedregada va caure els anys següents! Eren indicis clars que aquella vida no era un pintoresc residu del passat, sinó, per a bé i per a mal, una part il·luminadora dels temps esdevenidors.

Només he de dir que per eixos anys teòlegs prestigiosos com ara el dominic francés Yves Congar, un dels inspiradors del Vaticà II, no es va xafar la llengua contra la inquisició romana, a la qual es referia com “Gestapo eclesial”, “màquina d’estrangular” i “camarilla indecent i ignorant”. Mare de Déu! Congar pareixia un nou Luter! I clar, al pobre frare dominic el van exiliar, el van humiliar i no podia ensenyar, de manera que va estar a punt de suïcidar-se, però va resistir i un any abans de morir (el 1995), el papa Joan Pau II (qui ho havia de dir!) el va nomenar cardenal com a reconeixement a la seua lleialtat i a la seua rigorositat teològica. Ja veurem quin papa, sense ser lapidat, s’atreveix a rehabilitar el teòleg suís Hans Küng († 2021), un altre crític del fonamentalisme vaticà, sobretot del dogma de la infal·libilitat del papa a l’hora de definir veritats sobre fe o moral.

Bartolomé Sanz Albiñana

Col·lectiu de Llauradors (16). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

15 novembre 2021

Com deia fa poc, l’estiu de 1936, junt a la rebel·lió militar feixista, va esclatar també una Revolució social i econòmica imparable. Supose que en aquell moment la República no tenia més que dos opcions: callar «franciscànament» i sotmetre's a una dictadura feixista o fer front a la rebel·lió. Per la força de la legalitat i legitimitat que la Constitució li donava i el clima combatiu de bona part de la població, era impensable cap tipus de sotmetiment sense una lluita cruenta. Però, no solament això, a més d’organitzar un exercit popular de combat, va mamprendre simultàniament una atrevida revolució proletària. Per altre costat, la zona republicana es va quedar sense oposició perquè els feixistes o antirepublicans estaven amagats, fugits, a la presó, o callats. En la situació d’hegemonia republicana d’aquesta zona sobrava autoritat per executar una revolució que donaria la volta a la truita: l’estat republicà confiscaria els mitjans de producció i la totalitat de finques rústiques per què els sindicats les explotaren col·lectivament i els guanys foren repartits.

No comentaré res del que passava en el front de batalla, però si d’eixa activitat revolucionària i de com les organitzacions de classe gestionaven la propietat en la rereguarda. Han quedat alguns documents que van eixint a la llum per fer-nos una idea de com funcionaven les confiscacions que encetarem l’altre dia. Hui continuarem amb les incautacions del camp i un altre dia veurem les de l’industria.

Basant-me en documents que he pogut consultar de diferents causes de tribunals militars, hui comentaré alguns fets de la causa 6.368 que obriren al Comitè de Llauradors de Cocentaina en 1939. Crec que ens apropen al clima d’aquell moment. En el mateix expedient hi han uns papers amb una Memòria i un Pla proposat pel Ministeri d'Hisenda que ens situa prou bé en aquella operació (es poden vore ací: 1, 2 i 3). Parla del desenvolupament de l’agricultura, un sector que ocupa un lloc destacat al País Valencià i que s’havia d’atendre bé. Diu que serà difícil, però amb voluntat i honestedat tot anirà bé. Primer de res calia l’incautament de totes les finques rústiques, eliminar mitgers, arrendataris i parcel·lar la terra respectant a xicotets propietaris i arrendadors perquè continuen -si volen- amb les terres que treballaven. El Ministeri d’Hisenda proporcionava també un banc públic que podria fer préstecs per a llavors, fertilitzants, ferramenta de treball, etc. És crearia també una cooperativa per comercialitzar els productes, cobrar, pagar, etc. tot controlat per aquest Ministeri que també prestarà la necessària ajuda tècnica per fer els reglaments que caldrà aprovar sempre democràticament. Per cert, he pogut comprovar en aquesta causa del comitè de Cocentaina, que en el moment de jutjar aquest cas, solament quedaven huit membres perquè dos d’ells ja havien sigut afusellats. Dir també, que dels 8 membres, 4 no sabien ni llegir ni escriure. També que hi havien entre ells alguns que havien sigut masovers, mitgers o arrendadors. Supose que no calia saber molt de lletra per entendre el que es proposaven. En això sabien més que ningú.

Els documents que mostre no han de ser necessàriament els darrers o els únics que feien. Sempre n’hi havien de nous i són els propis papers el que diuen una i altra volta que cal estudiar cada situació concreta per decidir i dur a bon lloc aquella que més acceptava la majoria. Imagine les hores de discussió per arribar a un acord i també la satisfacció personal que podien tindre per haver arribat a unes conclusions que mai no havien participat. Era tot un món nou pel sistema assembleari en que estaven participant .

Per altra banda, podem comprovar en conjunt la gran càrrega ideològica que porten aquests documents justificant-ho tot. S’afirma a més, que en període de prerevolució com el que s’estaven vivint, moltes voltes els reglaments entrarien en contradicció amb les lleis polítiques i socials, i potser també amb el mateix govern. Però, l'objectiu principal era forçar que les lleis es posaren al servici de la revolució, perquè els «sindicats són el nervi del moviment revolucionari i mur de contenció del feixisme».

Crec que ho havia dit anteriorment, els fets de requises anaven per davant de ser aprovades per l’administració provincial. Primer es prenien els acords de confiscació, es feien els inventaris i es posava a funcionar l’empresa en règim de col·lectivitat; desprès s’alçava acta en Alacant quedant inscrita i legalitzada l’operació. Més avant insistirem amb testimonis documentals d’aquest tipus.

Per a totes aquestes operacions necessitaven infraestructures. Totes les propietats agrícoles col·lectivitzades del terme de Cocentaina formaven una gran empresa que calia gran emmagatzem per comercialitzar els productes. Doncs el Col·lectiu de Llauradors de Cocentaina necessitava d’un gran espai on poder centralitzar la seva missió i per això es va decidir ocupar el pati i hort del convent de Monges Clarisses. No cal dir que en aquella etapa no hi havia culte religiós públic. Per poder traspassar l'Església de la Mare de Déu des del carrer i tindre accés als patis interiors del convent, hagueren de fer una porta com pot veure’s en la fotografia. Els treballadors del camp duien les respectives hortalisses i fruites de les plantacions en carros i cavalleries que creuaven el temple per entrar al pati i hort interior. Supose que aquell lloc seria, a més de les oficines de comptabilitat i control, un especie de llotja on podien anar els majoristes i minoristes a abastir-se.

També he de dir, que l’altre convent de Monges Trinitàries de Cocentaina situada en la placeta del Pintor Borràs, estava ocupada per la seu anarquista de la CNT amb totes les seves ramificacions àcrates. També recordar que la CNT era una de les minories majoritàries del Front Popular, amb gran activitat i responsabilitats de gestió.

Dir també que en el seu dia pugui saber per informació oral que hi van haver un conjunt de finques confiscades que gestionava el Col·lectiu de Llauradors. Ara ho he pogut confirmar documentalment per la denuncia que va fer el delegat d’informació i investigació local de Falange copiat literalment del llibre d’actes de incautacions. Com podeu comprovar especifica les masies requisades i les quantitats totals de secà i horta. Açò forma part d’un dels documents que testimonien els delictes de Rafael Ferrer Agulló «Bolengo» president del col·lectiu. De la mateixa causa, 5.202, hi ha un altre document altament interessant i, sobretot, pedagògic. Els documents històrics ens fan assabentar-nos de coses que mai haguérem sospitat de no veu-re-les. Pareix ser, que un individu del col·lectiu decideix eixir-se’n de l’empresa comunitària i treballar independentment la parcel·la que a ell li toca. Pareix ser que va fer una sol·licitud a la directiva i aquest document és l’autorització que fa el president del Comitè. No crec que siga necessari cap comentari, solament em satisfà compartir amb tots vosaltres el clima irrepetible que transmeten aquests papers.

Per acabar, he de comentar un cas que és un retrato viu d’aquella etapa. Un testimoni que arrodoneix la radical actitud que pren la República jugant-se la revolució a la carta més alta. M’havia eixit el tema per informacions orals, però veure’l escrit ha sigut un dels millors testimonis que m’he trobat per fer-me entendre que he de mirar aquella època amb tolerància i comprensió. No veig mala intenció, intente veure que ho feien amb la vista posada en un somniat paradís que podia vindre. Es tracta d’un impost revolucionari (mai millor dit) que el col·lectiu de llauradors exigia als antics propietaris de les terres. Estaven totalment descapitalitzats. Tenien les terres a la seva disposició, però per començar necessitaven diners per fer front a les primeres despeses. Potser el banc bloquejava el compte a grans empreses i tingueren saldo disponible, però en aquest cas les primeres despeses les pagava l’antic propietari en gana o sense gana. Cal dir que se’ls entregava (faltaria més) un rebut per la seva aportació voluntària.

Francesc Jover

ADENDA a "Andanzas de Verano". Ovidio Fuentes

 En la mejor casa de Cuacos de Yuste nació D. Juan de Austria.

Se me ha ocurrido preguntarle al Sr. Google sobre mi amigo Eberhart Malitius, y me he encontrado con un montón de suculentas referencias: 

Pastor ya jubilado de la iglesia evangélica, parroquia  donde ha ejercido  Sta. Cristina en Langendorf (Alemania),

St. Christinen Kirche

Fundador de un grupo musical de mandolinas y guitarras, ....

https://lmo-mandolinenorchester.com/2019/08/24/neuer-instrumentalkreis-in-langendorf/

(Si no aparece en castellano, se puede traducir eligiendo idioma en un cuadrito a la derecha)

Si lo quieres ver y escuchar tocando la guitarra:

https://www.youtube.com/watch?v=xBXyz462VTg

Concierto de Navidad en la iglesia:

  https://lmo-andolinenorchester.com/2019/01/07/weihnachtskonzert-in-langendorf/ (Se puede escuchar y traducir con Google)

Ovidio Fuentes

PD: espero que los enlaces funcionen

Curs 1967-68 (4): els professors i les matèries escolars. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Deia don Ramon Gascó en Memòria i dissidència (2011), llibre-homenatge coordinat per Paco Gramage, que “[r]ecordar és eternitzar les coses; donar-los una consistència que no tindrien. És com salvaguardar-les de la destrucció total. D’aquí la importància que tenen els actes de memòria col·lectiva…”. I clar, els records vénen quan els dóna la gana, sense cridar-los, sense esperar-los. Segurament d’ací a deu anys, quan el meu cervell estiga més enterbolit, no eixiran a la superfície com ara encara ho poden fer. Per això m’afanye a rescatar eixa col·lecció inconnexa de diapositives, persones, imatges, escenes i situacions que apareixen i desapareixen. En unes escenes em veig a mi mateix i a altres amb més claredat: a les aules, als camps d’esports, a la capella major, etc., o bé passejant, parlant, cantant, etc.

Quan féiem cinqué de batxillerat, recorde que vam tindre de professor de religió don a Salvador Bertomeu (d’Oliva), un dels tres superiors del Seminari Menor en la dècada dels cinquanta juntament amb don José Palau i don Ramón Gascó. Don Salvador era Licentiatus Theologia (Parisii, 1960), Licent. Theol. Pastorali et Cathequetica (Parisii) i professor des del 1959. No sé a quin curs donava “Lingua alienigena” (era la que parlaven els exorcistes?); fóra quina fóra eixa llengua jo no la vaig cursar; si algú ho sap que m’ho diga, per favor. Jo sempre he pensat que tenia a veure amb els exorcismes dels endimoniats. Si vaig molt desencaminat, demane disculpes per la meua ignorància.

En anglés el professor va ser don Manuel Aspurz, Bachalaureatus in Artibus (Oxonii) i professor des del 1952. A Oxford s’impregnaria de l’halo que hi destil·len determinades universitats angleses, però que no s’exporta a altres països. Recorde que un dia d’eixe curs, al company José Valmaña Buj (de Gandia), amb tota la picardia, a tall de parany, se li va ocórrer de posar damunt del seu pupitre un Jack-in-the-box, és a dir, un joguet que consisteix en una capseta amb un ninotet que n’ix impulsat per un moll quan l’obris. Don Manuel Aspurz es va sentir atret per la capseta multicolor en el pupitre de Valmaña i, en obrir-la per a veure què contenia, va caure atrapat en el cepet com un pardalet innocent. Mare de Déu Senyor, quina es va armar! “¿Eso es lo que os enseñan aquí?”, va ser la frase més suau i mesurada que ens va etzibar tot iracund. Aspurz tenia males puces quan s’enfadava! Jo no el vaig tenir de professor de grec, però segons em conten els qui en foren alumnes, quan, amb qualsevol pretext deixava de costat la lectura, anàlisi, traducció i comentari d’un text grec, podia estar temps i temps contant coses dels EUA i del valor de la democràcia. Sembla que va anar a Harvard amb una beca Fulbright i al mateix temps era a una parròquia de Boston. El seu cognom em sona a basc o navarrés: no sé si formava part de l’equip de llumeneres que l’arquebisbe Olaechea es va portar amb ell des del nord de la península.

El meu curs, a qui va tenir de grec va ser a don Vicente Castañer, a qui ja coneixíem del curs anterior per haver-nos donat llatí. No recorde què vam traduir aquell any, però recorde que les seues classes començaven resant cada dia l’Avemaria en grec: “Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη, ὁ Κύριος μετά σοῦ, […] ὑπέρ ἡμῶν τῶν ἁμαρτωλῶν, νῦν καὶ ἐν τῇ ὥρᾳ τοῦ θανάτου ἡμῶν. Ἀμήν”. Unes trenta-cinc paraules. Doncs bé, va acabar el curs i no vaig aconseguir d’aprendre l’oració mariana completa en grec: només el principi i el final. I tot perquè el professor es va negar a escriure-la a la pissarra. Jo sóc com sant Tomàs: he de veure les coses, i si puc palpar-les, molt millor. Sobretot palpar-les. Veges tu què li haguera costat d’escriure-la per tal que jo, pel meu compte, l’haguera pogut analitzar i estripar! Hui alguns professors no faciliten l’aprenentatge perquè no posen a l’abast dels alumnes els instruments que pertoquen i fins i tot n’hi ha que els costa Déu i ajuda d’alçar-se de la cadira i escriure una paraula a la pissarra; però aquest no era el cas de don Vicente Castañer. Fóra el que fóra, la bona qüestió és que, el curs següent, un poc desesperat jo me’n fugia de les seues classes per la finestra (lit.). No sé si alguna vegada se’n va adonar, però no crec: d’haver-ho fet, ell m’hauria defenestrat, mai millor dit.

En llatí el professor va ser don Francisco Gabarda Cardona. Anteriorment havia estat nomenat rector del Seminari Menor i vice-rector del Metropolità el 1956. El 1961 va cessar de diversos càrrecs i el 1962 va ser nomenat canonge de la catedral de València. Amb ell vam traduir les Catilinàries de Ciceró: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). Vaig aprendre molt llatí amb ell. Ens referíem a ell com “La Blanca” pel color dels seus cabells. Vagen vostés a saber des de quan li deien “Blancanieves”. Parèntesi: els internats de tot arreu són proclius a batejar cruelment els seus habitants amb malnoms, la majoria de vegades molt encertats, com vaig poder observar en una llarga estada a Charterhouse (a Godalming, Anglaterra), un dels deu col·legis interns britànics més bons —public schools en diuen ells, encara que si no tens molta pasta no hi pots anar—. Bé, tornem a don Francisco Gabarda; a mesura que avançava el curs li vam prendre la mida, tant a ell com a la resta dels professors. “Ya saben que yo doy beligerancia a mis alumnos y que pueden libremente sugerir cuantas posibilidades una oración del texto pueda ofrecer”, ens deia. Així que quan eixia un ut, un cum o un pronom relatiu amb subjunctiu ja teníem el xou armat. A vegades el valor d’eixes partícules estava molt clar, però sempre eixia algú que deia: “Pues yo le veo más bien un sentido consecutivo a esta subordinada”. O un altre: “Yo diría que tiene valor concesivo, si tenemos en cuenta que la oración principal…”. Total que posats a proposar possibles sentits de les conjuncions, quan ens n’adonàvem havíem esgotat tots els que la gramàtica llatina oferia i la classe estava a punt d’acabar–se. I la millor cosa: només havíem traduït línia i mitja del text ciceronià. Sabíem molt llatí: en sabíem tant que fins i tot sabíem que quan un relatiu no tenia antecedent l’havíem de traduir per un demostratiu, així com versets que ens ensenyava: “Enim, autem, quoque, vero, nunca los pongas primero”, “Dic, duc, fer, fac”, “Un participio de verbo deponente se traduce por un gerundio simple”, etc. No sabíem ni res! En aquell temps el Seminari transmetia per a la formació dels clergues un llatí prou decent. Teníem llatí des de primer de batxillerat. Acabat el batxillerat, estudiaves els autors llatins amb don Fernando Cubells. A continuació llatí cristià amb don Luis Casanoves. Ja em diran vostés! Hui en dia la majoria de clergues joves no saben ni el Pater noster ni el Confiteor Deo ni el Orate, fratres. Eren altres temps, és clar!

En Ciències Naturals vam tenir al Dr. don Vicente M. Sanz de Bremond, catedràtic de la Facultat de Ciències a València. Recorde que ens explicava anècdotes d’unes puces que se li van clavar entre les ungles i la carn en una expedició a Guinea o un altre país tropical, i que uns nadius li les van traure amb uns bastonets fets a partir de lianes o les puntes de les fulles de palmera, què sé jo! La bona qüestió és que eixes històries les coneixia mig seminari. “Ja vos ha contat això de les puces a les ungles?” ens déiem un curs a un altre.

Quan el Dr. Sanz de Bremond faltava a classe tenia un substitut jove, que no sabíem si era el seu fill: un ie-ié amb trenca, molt modern, ben pentinat i xulet que ens apareixia sempre amb pas pausat i cerimoniós al llarg del corredor, fumant un cigarret de celtes curts. Un dia el ie-ié ens va explicar les lleis de Mendel, ja saben vostés: allò de creuar “guisantes amarillos lisos con verdes rugosos”. El dia de l’examen vaig tenir el pressentiment que posaria eixa pregunta, així que me la vaig preparar de bestreta i me la vaig guardar al pupitre per si de cas. No anava jo mal encaminat: efectivament, el ie-ié ens va posar les lleis de Mendel. En el moment pertinent vaig traure els meus fulls escrits del pupitre i vaig fer el que tècnicament es coneix com “el cambiaso”. Tot perfecte; tan perfecte que l’endemà em va traure a la pissarra i em va fer que explicara les lleis mendelianes a la resta de companys. Afortunadament, de la primera llei encara me’n recordava, però les altres s’havien esfumat del meu cap. Total que la nota de l’examen de deu es va quedar en tres i mig, i gràcies que la primera llei me la sabia molt bé.

Don Víctor Fe Alemany, àlies “capitan Galvao”, a més de ser professor d’educació física de diversos cursos també entrenava la selecció del Seminari Menor que jugava una lligueta contra altres col·legis de València. Jugar en eixa lligueta era una oportunitat única per a eixir de les quatre parets i anar a veure món. Em calfe la bola, però en rebobinar la moviola mental només m’apareixen les Escoles Professionals de Sant Josep, però hi havia més col·legis. A eixes altures tothom havia interioritzat la “ley de la botella: quien la tira va a por ella”, que s’aplicava a tota mena de pilotes eixiren cap on eixiren desplaçades, sobretot si anaven a parar a la carretera de Bétera o fins i tot a les vies del trenet si el xut era molt potent.

La resta de professors ja els coneixíem de cursos anteriors: don José Hilarión Verdú (dibuix), don Emilio M. Aparicio (FEN) i crec que don Eduardo Soler (música i cant). Els professors de música i cant, siga per la raó que siga, no els tinc massa assentats al cervell i dubte dels que vaig tenir en cada curs. No obstant això, i encara que jo eixe curs ja no formava part de la Schola Cantorum —la veu ja m’havia canviat—, recorde molt bé els mestres que em van educar la veu: don Paco Monfort i don Santiago Sansaloni. A eixes altures el músic alcoià don Amando Blanquer ja s’havia adonat que jo no tenia futur com a pianista; de tota manera no m’apareix clar en la moviola del temps d’eixe curs.

                        Bartolomé Sanz Albiñana

 

Incautacions i Confiscacions (15)Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover9 novembre 2021

Desprès de rebel·lar-se l’exercit l’estiu de 1936 espentat pel moviment feixista que s’engolia Europa, la República es va veure forçada a abordar diferents fronts; especialment el revolucionari de caràcter social i econòmic al mig d’un incert conflicte bèl·lic. De tots és sabut l'endarreriment de la societat que hi havia pels anys 30 i les dificultats que havia tingut la República per executar els seus plans de canvi. Les forces vives del vell sistema sempre havien mantingut un clima social exageradament conservador, tancat i fonamentalista, molt capaç de rebutjar els projectes de la República i tacant-los de revolucionaris. És per això que el vell sistema, no va poder acceptar els canvis que repetidament havia demanat el sistema democràtic per les urnes i optà perquè ho fera l'exercit amb les armes.

Per això no va poder dur a efecte la República els canvis en una situació de pau i ara havia de fer-ho per decrets i estat de guerra. És posaren en marxa bona part de les teories marxistes que en aquell moment es veien com úniques per arribar a redreçar l'economia perquè arribara a tots. Calia fer si o sí un canvi radical i fer una gran passa sociopolítica amb el suport revolucionari i estat de guerra. Hi han excel·lents treballs d’assaig publicats sobre aquesta època i tema que segurament ens pot ajudar a entendre allò que es va iniciar en aquesta etapa. Encara que d’una manera general i casolana intentaré deixar constància d’alguns fets que he pogut comprovar.

La revolució va posar el seu punt de mira en el domini dels mitjans de producció, tant agrícoles com industrials. Això va deixar molt incomodes a terratinents i industrials per sentir el seu patrimoni amenaçat. Si aquesta situació afegim la manca de protecció policial que les classes benestants sempre havien rebut de l'Estat i el buit de poder dels primers mesos, evidentment podem dir que era una situació caòtica. També hi va haver als carrers certa agressivitat de les classes populars contra tot allò que consideraven causants o còmplices d’aquella situació.

Fou una etapa molt activa per la societat en general i per les institucions republicanes en particular i això mereix un sincer reconeixement d’haver intentat de debò aconseguir un canvi tant desitjat. Intentaré relatar el que va passar encara que he de fer-ho d’una manera molt esquemàtica i resumida. Cal esbrinar els fets amb rigor per descobrir cada un dels esdeveniments per poder situar-nos en una actitud oberta i admetre els encerts o errors que es van cometre. Un dels fets més erròniament coneguts que va iniciar el govern republicà en aquella primera etapa de la Guerra Civil, foren les col·lectivitzacions o socialitzacions d’empreses. Estic convençut que fou un projecte atrevit i capdavanter que haguera fet possible apropar les desigualtats que hi haviem. El pitjor és les circumstàncies en que es van veure obligats a fer-ho. Hui pel que coneixem, podem dir que hi van haver encerts de gestió.

En aquella època el sector primari agrícola era un dels punts bàsics de la nostra economia i per tant els primers que per decret començaren a abordar. El decret del govern de Largo Caballero fou de 27-9-36, encara que algunes havien començat a confiscar-se per iniciativa dels sindicats. En cada poble el CRD feia una llista de persones considerades desafectes i eren les primeres explotacions confiscades.

El Ministeri d’Hisenda es va fer càrrec de les confiscacions a través d’un apartat, Caixa de Reparacions, que tenia delegació en cada província. Els sindicats de llauradors eren els que duien a terme els tràmits d’expropiació o requisa que era ben senzilla. Primer es feia un inventari de la propietat, terrenys d’horta i de secà; ramat; animals de càrrega i llaurar; carros; etc., valorant cada apartat i sumant-ho en un total.

Quan es tractava de grans explotacions (el gran que poden ser al País Valencià), es nombrava una directiva que es fera càrrec de l’explotació com és el cas de la Nucia (1 i 2), on veiem una relació detallada de l'extensió de terra, dels conreus i dels diferents productes que donava la finca.

Des que es van formar el Comitès Revolucionaris de Defensa, també es va abordar molt seriosament la responsabilitat d’organitzar les societats agrícoles locals en grans empreses agràries gestionades per una directiva com un bé de producció col·lectiva. Els bens eren confiscats per l’Estat, i es feia amb un control que ha quedat reflectit en sengles actes signades pels apoderats adscrits al Ministeri d’Hisenda i sindicats, com anirem veient.

He pogut fer-me una idea dels plans revolucionaris d’aquella etapa per diferents conductes i documents, alguns formen part dels expedients d’encausats. En aquest cas concret la causa 1.110 que va jutjar un tribunal militar al socialista alcoià Francisco Jordà Silvestre, ens mostra un preàmbul i un dictamen on ens dona una idea de l’organització quasi perfecta de distribuir el treball, l’economia i la producció d’una comunitat. Curiosament son documents que copiaven literalment i que feien servir els agents falangistes de informació i investigació per denunciar i testimoniar malifetes que havien fet els republicans.

Aquell estiu hi va haver molta agitació social i política al carrer per jornalers que no tenien faena. Els cacics conservadors s’abstenien de no llogar a ningú; generalment eren persones que s’havien destacat obertament contra el Front Popular i es van exiliar -o amagar- fugint del descontrol que hi havia. Altres, estaven a la presó per activitats subversives contra la República.

Pense que les lleis republicanes de confiscació mereixen ser estudiades per conèixer millor els objectius que tenia la República. Potser molt natural i comprensible que als propietaris no els agradaren aquelles mesures, però les masses cridaven pel carrer en boca de jornalers i amb to revolucionari: «la terra pel que la treballe¡». En realitat la terra quedava registrada en la Caixa de Reparacions del Ministeri d’Hisenda i eren els sindicats qui les gestionava i qui havia d’amortitzar-les.

El inventari de les finques sumava un capital que s’havia d'amortitzar dels beneficis que donava l’explotació col·lectiva com ara veurem. És veu un projecte molt assenyat i justament l’adequat per redistribuir la riquesa de manera més equitativa i no sembla tant utòpic con ens han volgut fer creure. A Cocentaina, el mateix que en diferents pobles, totes les finques agrícoles confiscades, grans i xicotetes, van quedar dintre d’un Col·lectiu de Llauradors gestionat pels sindicats de CNT i UGT. Aquell col·lectiu fou el primer que va posar els seus bancals propis sota la gestió d’aquesta gran empresa. Em complau poder mostrar els noms del Comitè Local de Cocentaina i afegir que dos d’ells foren després afusellats, un exiliat i els altres empresonats. De l’expedient i sumari que feu un tribunal militar als set membres, hem recuperat bona part de l’organització que regia aquest col·lectiu i ens pareix tot un model de conducta de valors republicans que mai ens han mostrat obertament.

Per tal de facilitar la lectura he transcrit literalment unes línies de l’apartat que parla dels beneficis del Col·lectiu de Llauradors del terme de Cocentaina. L’article 22 del Reglament d’aquesta entitat diu com havien de ser repartits els beneficis: «...el 25 % per amortitzar la finca; un altre 25 % per a fondos de reserva; altre 25 % per a propaganda i conreus i el 25 % que resta serà repartit entre els col·lectivistes».

Caldrà insistir més en altres confiscacions de indústries per intentar aproximar-nos el més possible a la veritat per tal d’anar omplit el buit que mai no ens han contat i sempre ho han amagat. També intentaré descriure algunes de les confiscacions que feia el govern de Burgos en la zona nacional per comparar.

Francesc Jover