Destrucció d’esglésies i objectes de culte a Atzeneta en la guerra d’Espanya (i 2). Bartolomé Sanz

Fragment del document 101 de la Causa General-Ram d’Atzeneta d’Albaida

Com es pot veure, el procediment del fiscal instructor al llarg de tota la causa es basa en la tècnica de pregunta-resposta. El fiscal fa una pregunta a la institució, estament o persona particular de la qual vol obtenir informació, i n’espera la resposta; si no l’obté en un temps prudencial, la reclamarà fins a aconseguir-la per a poder avançar en la investigació amb elements de judici. El fiscal Castro és tenaç en les investigacions, sens dubte.

El 12 de març de 1943, el director de la presó de Sant Miquel dels Reis informa que el reclús B.T.S. “extingue condena de 30 años impuesta por el Consejo de Guerra permanente nº 4 celebrado en Valencia el 2 de novembre de 1939 por causa nº 14.440-V”. Observen que han passat més de tres anys.

En data 10 de maig de 1943, dos mesos després de la primera missiva, el fiscal reclama al rector d’Atzeneta allò que sol·licitava en el document 97. Dos dies després, segons els documents 100 i 101, manuscrits, Bonifacio Ferri (rector entre 1942 i 1947) s’excusa que el retard en la resposta “ha sido causa de que hace poco tiempo soy párroco de esta parroquia y por tanto desconocedor de los daños causados”. El religiós continua excusant-se i diu no saber qui són els autors de les destrosses.

Fets els càlculs, quantifica els danys totals en unes 75.000 pessetes a l’església. Com a dades curioses i concretes, la destrossa de l’altar i de la imatge de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia, la valora en més de 30.000 pessetes; la d’ornaments de la sagristia en 5.000 pessetes; les destrosses de l’altar del Cor de Jesús i la seua imatge en 7.000; l’altar i la imatge de Sant Josep en 10.000 pessetes; els altars de la Immaculada, de la Mare de Déu del Carme i de les Ànimes en 5.000, i l’altar i la imatge de Sant Antoni, també en 5.000 pessetes.

Més desperfectes: bancs, llums, piles baptismals i d’aigua beneïda, paviment, portes, cancel·les, etc., unes 8.000 pessetes. Quant als responsables de les destrosses, “los autores morales de ese mal, el comité rojo local, y materiales, los pistoleros de Játiva”.

La valoració dels danys ocasionats a l’ermita del Crist és d’unes 30.000 pessetes per la destrucció de sis passos de Setmana Santa. Quant als autors materials: els mateixos que al temple parroquial.

En poques paraules, tots els altars i imatges de la parròquia que es veuen en l’actualitat són reconstrucció i reposició que es feren després de la guerra. Tot açò està ben documentat però no en la Causa General, sinó en altres fonts.

El rector anterior havia sigut Isidro Roig Doria (fins a 1942), natural de Picassent, i que havia pres possessió del càrrec el 22 d’octubre de 1939. És estrany que el prevere no estiguera al corrent de què havia passat i no informara el seu successor de les destrosses ocasionades a la parròquia i a l’ermita. No obstant això, per l’estat número 3, de 20 de febrer de 1941, es coneixen els desperfectes causats, però sense valorar econòmicament. I com que ningú no li ho va ordenar, doncs no ho va fer. Açò és una conjectura meua, és clar.

A continuació hi ha un salt temporal de quasi tres anys i mig fins al document 103 de 13 de setembre de 1946, en què trobem una ordre del fiscal Castro Boy al batle d’Alcoi perquè esbrine la residència i el domicili actualitzat o el parador de Modesto Bernabeu, cambrer, “capitán que fue del ejército rojo, dando su segundo apellido”. Recordem que Modesto Bernabeu era el cap de l’acantonament on estava detingut Isidoro Montaner Tormo abans de ser assassinat.

El ram d’Atzeneta acaba amb el document 105, una diligència del secretari de la Causa General amb què comunica al fiscal instructor el contingut del document 104: el domicili de Modesto Bernabeu a Alcoi (“Frente San Juan, núm. 8-2º”), el seu segon cognom, Seguí, i que fa uns cinc anys que viu a la capital de l’Alcoià, “desde que fue puesto en libertad. Y presta el servicio en el bar La Peña, C/ Gonzalo Barrachina, nº 4”.

Per a saber què va passar amb els denunciats o encausats, hem d’acudir als judicis sumaríssims on esbrinarem les condemnes que van patir, és a dir, com van ser represaliats. I també sabrem exactament de què se’ls acusà, les denúncies i els denunciants i les sentències. Tot arribarà en el seu moment. Quant a les reconstruccions de la parròquia i de l’ermita, en trobarem els detalls en unes altres fonts, com ja he avançat.

Acabaré amb unes pinzellades sobre el mala pell de l’ontinyentí Quinzequilos, i amb una aproximació a com l’Església es va abocar des del primer moment a preservar la memòria dels capellans assassinats (víctimes ben visibles, identificables i identificades del moviment revolucionari) amb l’obra del Dr. José Zahonero Vivó, publicada el 1951.

I amb l’any nou, si Déu vol, començaré per esbrinar què va passar al meu poble natal, l’Olleria, també a partir de la Causa General.

Destrucció d’esglésies i objectes de culte a Atzeneta en la guerra d’Espanya (1) Per Bartolomé Sanz Albiñana

Document 96 de la Causa General-Ram Atzeneta d’Albaida

En l’estat número 3 de la Causa General-ram d’Atzeneta d’Albaida, el document 9 (de 20 de febrer de 1940) demana la relació de “tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de Iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos” que es pogueren considerar greus, sense comptar assassinats durant la “dominación roja”.

S’hi afirma que a Atzeneta, el setembre de 1936, “se destruyeron todos los altares de la Iglesia Parroquial y Ermita y la mayoría de imágenes y demás objetos del culto católico”, i que els sospitosos de participació en els fets són: R.A.A., V.M.S., J.G.(?), R.(?)S., P.(?)G., B.T.S., A.A.S., T.V.T., B.T.V., J.S.P., B.Q.(?), E.(?)B., i A.N.B. El signe d’interrogació indica que el cognom resulta il·legible en el document manuscrit. El nombre de sospitosos és, com poden veure, de tretze.

Òbric parèntesi. Per tal de no ferir els sentiments d’algunes o de moltes persones (no ho sé), de moment només indique les inicials de noms i cognoms. Quan arribe a tractar els judicis sumaríssims ja posaré els noms complets; no sols dels denunciats, sinó també dels denunciants. Tanque el parèntesi. De qualsevol manera, eixos noms apareixen en llistats de diferents investigacions a l’abast de tot el món, tant en paper com en línia.

El document, signat pel batle i pel secretari, aclareix que “todos están detenidos y la mayoría de ellos han sido ya juzgados”. He de reconéixer que he trobat dificultats d’entendre alguns cognoms, ja que la lletra manuscrita endimoniadament regular del secretari no facilita la lectura.

Tots els documents inclosos en l’estat número 3 ens ajudaran a entendre per quins delictes foren acusats i posteriorment empresonats, condemnats i castigats els represaliats pels franquistes. Crec que ja he dit en algun moment, i si no, ho dic ara, que durant els meus estudis universitaris a principis dels anys setanta (tardofranquisme) no ens van explicar mai aquest període de la història d’Espanya per motius obvis. Ens parlaven molt de l’imperi romà i de les diferents capes de les calçades romanes, i també de l’edat mitjana, però la guerra d’Espanya ni mencionar-la, ni una paraula. A més, els pares que van lluitar en el front, i els que van passar la misèria i la repressió, van quedar tan espantats i traumatitzats que van preferir no estendre’s massa en tot el que van viure i patir.

I jo, ara, tinc ja una edat en què sent necessitat, no de llegir estudis i tesis doctorals sobre la qüestió, sinó més aviat d’acudir als documents originals on puga fer-me una idea per mi mateix d’eixa guerra on tots van perdre i, alhora, deixar escrit un relat als meus néts sobre l’època que van viure els seus besavis. Però no un relat a la manera dels historiadors professionals, contant les grans batalles, sinó més aïna què passava en el dia a dia en la rereguarda: als pobles i cases durant la guerra i la postguerra.

Per a esbrinar les circumstàncies de les quatre morts violentes ocorregudes al terme d’Atzeneta durant el conflicte bèl·lic, el fiscal instructor va necessitar més d’un any i mig. Una vegada conclosa eixa fase, es va centrar en els denunciats pels delictes que se’ls imputaven. Així, del document 9 saltem al 77 (23 d’octubre de 1942), on el senyor Castro demana a l’ajuntament informació addicional de “todos los denunciados que figuran en el Estado núm. 3”, informació que el consistori ja havia remés feia un any (20 de febrer de 1941). Reclama aquestes dades per a la confirmació i rectificació dels noms que hi apareixen.

Tothom que consulte els documents originals coincidirà amb mi en la dificultat per a entendre la lletra manuscrita de l’estat número 3, amb diversos cognoms il·legibles. Crec que això mateix li passava al fiscal.

Pel document número 78 sabem que el fiscal demana als directors de la presó del partit judicial de Xàtiva i de la central de Sant Miquel dels Reis de València la situació dels reclusos V.M.S. i R.G.S. respectivament.

En el document 79 llegim, a més dels noms i cognoms, el domicili o parador dels denunciats. En un dels casos se’n desconeix el segon cognom i el seu parador, mentre que en dos casos sabem que es troben a la presó de Xàtiva o a la de Sant Miquel dels Reis. La resta tenen el domicili en carrers que mantenen el mateix nom hui en dia: Sant Vicent, Ànimes (dos), Sant Roc (dos), Puríssima, plaça del Calvari, Nou i plaça de l’Església. D’aquest llistat han desaparegut, sense cap explicació, els noms i cognoms de dues persones.

En el document següent, Castro demana als directors dels establiments penitenciaris esmentats per la situació dels dos reclusos abans mencionats. El cap de la presó del partit de Xàtiva contesta el 7 de novembre de 1942 que el reclús V.M.S. s’hi troba “a disposición del Sr. Juez Militar de Játiva-Ayora sujeto a procedimiento sumarísimo ordinario nº 1297-V”.

Quant al reclús R.G.S., el director de la presó central de Sant Miquel dels Reis escriu que “en la actualidad extingue condena de treinta años (muerte conmutada) impuesta por el Consejo de Guerra nº 4 celebrado en Valencia el 2 de noviembre de 1939 por causa nº 14438” (9 de novembre de 1942).

En la providència del fiscal instructor al batle d’Atzeneta de 7 de gener de 1943 (document 91), li sol·licita una relació dels ajuntaments, comissions gestores i juntes municipals constituïdes a partir del 18 de juliol de 1936, amb noms i cognoms, càrrecs exercits per cada membre, la residència actualitzada, data de nomenament o constitució, i una relació dels comités que es formaren “desde el 18 de julio hasta la liberación por el Glorioso Ejército Nacional, determinando el caracter político de cada comitè, personas que lo integraban o cargos que cada uno tenía u ostentava, quien nombrara o cómo se constituyó cada comitè, personas que lo integraban, fecha en que comenzó a actuar y fecha en que cesaron o dejaron de actuar”. També reclama la relació d’esglésies, ermites o capelles que hi havia al terme amb indicació de si han sigut incendiades o saquejades, si estaven obertes al culte al poble en general o si pertanyien a alguna entitat, orde religiós o persones particulars. I demana, si n’hi ha, fotografies de com estaven abans i després dels incendis, saquejos o destruccions.

Els documents 94 i 95 (de 3 de març de 1943) són molt importants, ja que contenen la relació sol·licitada d’ajuntaments, comissions gestores i juntes municipals, i la relació de comités constituïts entre 18 de juliol de 1936 “hasta la liberación por el Glorioso Ejército Nacional”.

El document següent dóna detalls valuosos: es tracta de la relació d’esglésies, ermites i capelles incendiades i saquejades al terme municipal. A l’església parroquial de Sant Joan Baptista foren destrossats tots els altars, la pila baptismal i la majoria d’imatges sagrades. Només es van salvar algunes imatges, vasos sagrats, ornaments i objectes de culte. En el cas de l’ermita del Santíssim Crist del Calvari, hi va haver destrosses a l’altar on es venera la imatge del Crist, que es va salvar, però la resta d’imatges sí que van patir atacs. No es van poder adjuntar fotografies dels temples, anteriors o posteriors als fets, perquè no n’hi havia.

Alguns dies més tard, el fiscal s’interessa per la situació del reclús B.T.S., i envia una providència al director de la presó de Sant Miquel dels Reis. També comunica al rector d’Atzeneta (document 97) que ha de comunicar la relació valorada de destrosses patides pels temples locals dedicats al culte: “incautaciones, sustracciones y daños realizados en bienes, objetos y efectos sagrados y dedicados al servicio de la Iglesia con valoración aproximada de ello, con el correspondiente informe”. Sol·licita que li envien, si pot ser, fotografies de l’estat dels edificis “antes de la revolución rojo-marxista y del en que quedaron después de ella”.

FELICITACIÓ de VICENT CREMADES

¡PAZ, PAZ, PAZ! (fELICITACIÓ de NADAL de DEME ORTE)

FELICITACIÓ de XIMO ADELL

Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: José Flores Benavent. Per Bartolomé Sanz Albiñana

En l’estat núm. 1 de la Causa General de València, Ram d’Atzeneta, apareix una quarta persona morta de manera violenta al terme. Es tracta de José Flores Benavent. Hi consta amb aquestes dades: té 40 anys, propietari, militant d’Izquierda Republicana, “alcalde de este pueblo durante el Movimiento” (sic), assassinat el novembre de 1936. No se sap qui el va matar i que el cadàver el van trobar per Carcaixent. Aquesta informació inicial es va completar i corregir posteriorment, a poc a poc, a mesura que avançaven les indagacions dirigides pel fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy.

Un detall que no havia esmentat fins ara és la salutació que, en moltes capçaleres dels oficis dels organismes oficials, apareix a l’angle superior dret o a l’esquerre i que serà una constant durant la major part de la dictadura: “¡Saludo a Franco! ¡Arriba España! ¡Viva España!”.

Ja hem assenyalat que el 20 de febrer de 1941, el batle i el secretari de l’Ajuntament d’Atzeneta, complint ordres emanades de les providències rebudes, remeteren complimentats al fiscal instructor els estats números 1, 2 i 3, i informaven de les exhumacions practicades al poble. Afegiren que “en este término municipal no se realizó ninguna inhumación fuera del cementerio”. Uns dies després, el batle i el secretari havien de notificar una relació de “nombres, apellidos y domicilios de las personas que por parentesco o conocimiento de los hechos, pudieran declarar aportando el mayor número posible de elementos de juicio sobre los asesinatos (…) y si tales asesinatos han sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”.

En el document 14, el batle informava el fiscal instructor que els assassinats de residents al poble havien estat denunciats, a excepció del referent a José Flores Benavent.

A continuació el fiscal instructor ordenà que Virtudes Flores Benavent (germana de la víctima) declarara davant el jutge municipal perquè manifestara tot el que sabera sobre la mort del germà. El 30 d’agost de 1941, el fiscal reclama al jutge que retorne complimentada la carta-ordre d’11 de març amb la declaració de Virtudes Flores Benavent i conteste si el decés de José Flores figura inscrit en el registre civil, “en cuyo caso se servirá remitir certificación del acta de defunción”. A finals d’eixe any, el fiscal instructor reclama la certificació d’eixa acta de defunció, ja sol·licitada el 3 de març i el 30 d’agost.

El jutge municipal contesta que la mort no figura en el registre civil del poble i que, segons manifesten els familiars, deu constar en el registre civil de Carcaixent o de Simat, terme on diu que va ser assassinat.

En el document 37, el fiscal instructor ordena als jutjats de Carcaixent i Simat de la Valldigna remetre certificat de defunció, i en el document 52 ordena al jutjat municipal d’Atzeneta que torne a cridar Virtudes Flores Benavent perquè informe de bell nou de tot el que sàpia del crim. La declaració es produirà el 7 de febrer de 1942. La declarant, de 54 anys, informa que el germà està soterrat al cementeri de València, que no sap qui el va detindre o assassinar, que la defunció no consta en el registre civil del poble, que no s’ha fet denúncia sobre l’assassinat, que el seu germà era llaurador, natural d’Atzeneta, de 35 anys, solter, fill de Pascual Flores Vidal, natural de Guadasséquies, i de Virtudes Benavent Sanz, natural d’Atzeneta. Observem que, en aquesta declaració, l’edat de José Flores no coincideix amb les primeres dades recollides en la Causa General.

En el document 55, el fiscal envia una providència al jutge de primera instància d’Albaida perquè incoe la inscripció en el registre de la defunció de José Flores.

El fiscal instructor, en el document 62 del 13 de maig de 1942, es planteja si Flores Benavent “merece o no ser considerado como caído por Dios y por España”. La seua filiació política el fa dubtar de si li correspon de ser inclòs en la relació de “caídos”. Així les coses, ordena al comandant del post de la Guàrdia Civil d’Atzeneta que faça les investigacions pertinents sobre les seues idees polítiques i les seues activitats durant el “periodo rojo” i amb anterioritat, així com les circumstàncies de l’assassinat.

En el document següent, de data 15 de maig de 1942, el comandant del post de la Guàrdia Civil d’Albaida informa que la víctima era “de ideas izquierdistas”, que va pertànyer a Izquierda Republicana i que en les eleccions de febrer de 1936 es va dedicar a la propaganda, féu mítings pels pobles del districte, i va ser batle d’Atzeneta fins al novembre de 1936 quan va morir. Explica que “actuó moderadamente”. L’informe afegeix que “fue asesinado por los mismos rojos” en el terme municipal de la Pobla Llarga, “suponiéndose lo hicieron por venganzas personales, però nunca por Dios y por España. Las autoridades de Puebla Larga podrían dar más detalles de su muerte.”

Cinc dies més tard, una nova providència del fiscal instructor ordena a la Guàrdia Civil de la Pobla Llarga investigar la significació política de José Flores, assassinat per veïns d’eixe poble en eixe terme municipal o el de Carcaixent, circumstàncies i persones que hi hagueren pogut intervindre per tal d’aclarir si es tracta d’un assassinat “vulgar” o per si Flores s’ha de considerar “Caído por Dios y por España”. Crida l’atenció l’interés del fiscal instructor a esclarir si havia d’haver estat inclòs en l’estat núm. 1.

En el document 65 (28 de maig de 1942) la Guàrdia Civil de la Pobla Llarga informa de la conducta politicosocial, en relació amb la Causa General, i de les circumstàncies de la mort del veí d’Atzeneta, “asesinado por las hordas rojas durante el periodo marxista”. Segons el report, aparegué en aquella població al voltant del 27 de novembre de 1936 “demostrando ser una persona de orden y presidente de Izquierda Republicana del distrito de Albaida”. En eixa data se’n va anar en direcció a València acompanyat d’un nebot (Pascual Flores Serra) veí d’eixa població, “siendo detenido en el mismo tren por elementos comunistas de esta población, llamados Pascual Pastor Higón, Francisco Castelló Guillen y Vicente Rivera Linares en unión con otros más de Carcagente (uno de ellos llamado Boscá)”. Tot seguit, oncle i nebot van ser conduïts al “Cuartel de Milicias de Carcagente” on van estar detinguts unes dotze hores. Més tard els dugueren al terme municipal de Simat de Valldigna, al Portitxol, entre la Barraca i Simat, on foren assassinats. Segons l’informe, el viatge de José Flores tenia com a objectiu salvar familiars seus de dretes, perseguits per elements rojos, sense donar-ne més detalls. La detenció dels acusats dels crims fou possible per la denúncia del factor de l’estació de la Pobla Llarga, Jaime Colomer Sáez. El comandant accidental del post de la Guàrdia Civil informa també que els individus que van intervindre en la detenció i assassinat de tots dos “han sido condenados a la última pena y ejecutados a excepción de Vicente Rivera Llinares, que se encuentra en la Carcel Modelo de Valencia a disposición del Sr. Juez Militar de Alcira y Jaime Colomer Sáez se encuentra en el Penal de San Miguel de los Reyes”.

En els documents 68 i 83 (aquest últim de 26 de novembre de 1942) es reclama al jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida informació sobre l’estat d’inscripció de defunció de José Flores. El jutge instructor ha passat tot un any demanant-la i encara no té aquesta dada. En aquell moment, continua amb el dubte de si l’ha d’incloure en el còmput de “Caídos por Dios y por España”.

Finalment, el desembre de 1942 (document 84), el jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida informa que s’ha inscrit en el registre civil d’Atzeneta d’Albaida la defunció de José Flores Benavent, i el lloc on va nàixer i va tindre l’últim domicili, segons consta en el tom 25, foli 6 v., núm. 19 de la secció corresponent. Seguidament, el fiscal Castro demana al jutjat d’Atzeneta la certificació de l’acta de defunció de Flores, la qual envia tot seguit el jutge Salvador Vayá Martínez. Hi diu que la inscripció de defunció es va fer el 9 de desembre de 1942 i que José Flores Benavent, de 35 anys, va nàixer a Atzeneta, fill de Pascual i de Virtudes, domiciliat al carrer de Sant Roc, núm. 15, llaurador, solter, que va morir al terme municipal de Tavernes de la Valldigna, al Portitxol, el 22 de novembre de 1936, “a consecuencia de asesinado por los rojos (…), recibió sepultura en el cementerio de Valencia (…). Se ignora si otorgó testamento”.

L’últim document en què es fa referència a José Flores, és el 88. En total són 18 els que en parlen, dels 105 de què consta la Causa General, Ram d’Atzeneta d’Albaida.

Insistic, perquè em crida molt l’atenció, en la perseverança del fiscal instructor a remetre incansablement providències on calguera (jutjats municipals i batlies, presons, Guàrdia Civil, etc.) per a esbrinar els fets i posar cada tessel·la del mosaic o trencaclosques al seu lloc exacte. Sembla que va ser el seu modus operandi en cadascuna de les actuacions derivades de la Causa General en què actuà.

En els pròxims escrits faré una semblança de dues persones diametralment oposades. D’una banda, faré unes pinzellades del temible Quinzequilos, un personatge que va sembrar de terror la Vall d’Albaida els primers mesos de guerra i, de l’altra, de com l’hagiògraf Dr. José Zahonero Vivó va engegar el seu treball pioner amb les biografies dels capellans assassinats titulat Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939). Només a la Vall d’Albaida, hi va haver 25 capellans assassinats.

Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: Isidoro Montaner Tormo. Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Document 16 de la Causa General de València – Ram d’Atzeneta d’Albaida

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La tercera persona morta violentament que apareix en l’estat núm. 1 de la Causa General de València, Ram d’Atzeneta, és Isidoro Montaner Tormo. La breu informació que hi apareix és la següent: té dènou anys, és jornaler, de dretes, mort per ferides de pistola al cap el 17 de febrer de 1939 al Pla d’en Roda d’Atzeneta. Els assassins foren “unos soldados al mando del comisario Heras”, detingut més tard, segons notícies, a València.

El cas d’Isidoro Montaner és diferent de les morts violentes causades per elements descontrolats al començament de la guerra. Es tracta d’una execució sobre la base de l’acusació de deserció, castigada militarment amb la pena de mort. Del comissari Heras, en parlaré més avant.

En el document 16, el fiscal Castro demana al jutge d’Atzeneta que prenga declaració a Isidoro Montaner Tormo i a Maria Tormo Valle, pares de l’assassinat. En data 30 d’agost de 1941, el fiscal sol·licita informació sobre si el mort figura inscrit en el registre civil, “en cuyo caso se servirá remitir la certificación del acta de defunción”.

En el document número 35, el jutge municipal reprodueix l’acta de defunció, inscrita el 18 de febrer de 1939 davant Rafael Vañó Benavent (jutge municipal) i Juan Bautista Roses Ballester (secretari). Segons eixa certificació, Isidoro Montaner, de vint anys, domiciliat a l’Avenida 16 de Febrero (no figura el número), de professió llaurador, solter, “falleció en el sitio denominado Pla en Roda, el día diecisiete de febrero a las doce horas aproximadamente a consecuencia de lesiones cerebrales habiéndola presenciada como testigos Rafael Gimeno Sanchis y Juan Nácher Tormo, mayores de edad, vecinos de este pueblo.”

Paren atenció al nom del carrer on vivia: du el nom del dia en què es van celebrar les eleccions generals de 1936 (després dels dos biennis de la República), quan va triomfar la coalició del Front Popular. Em permet de suggerir un treball que hauran de fer les noves generacions atzenetines: esbrinar com han variat els noms dels carrers del poble al llarg del temps. A Atzeneta hi ha pocs carrers que puguen rebre el nom d’avinguda, per això crec que eixa Avinguda 16 de Febrer devia ser l’actual carrer d’Alacant, però caldria confirmar-ho.

El document 50 (de 15 de gener de 1942) recull la declaració de Maria Tormo Vaello, de 53 anys, mare d’Isidoro Montaner Tormo: “se encontraba prestando servicio en el ejército rojo al ser llamado su reemplazo del cual desertó escondiéndose en este pueblo y al empezar la busca de todos los desertores por las fuerzas acantonadas en este pueblo huyó el interfecto al monte siendo capturado y encerrado en el depósito municipal de este pueblo habilitado por el acantonamiento como prisión”. Ella, en saber on era el fill, acudí al cap de l’acantonament, de nom Modesto Bernabeu, d’Alcoi, perquè l’alliberara; però ell li respongué que “los que se encontraban detenidos tenían que pagar con dos tiros”. Així, el 17 de febrer de 1939 uns soldats i el comissari polític de cognom Heras se l’emportaren a la serra on l’assassinaren. En la declaració, la mare afegí que el fill estava soterrat al cementeri del poble i que ho havia denunciat davant el jutjat militar de València. No va signar la declaració per no saber fer-ho, “estampando la huella digital del dedo pulgar de la mano derecha”. En nom d’ella signa el jutge, de la qual cosa el secretari dona fe.

La mort d’Isidoro Montaner té lloc quan els republicans han perdut l’esperança de guanyar la guerra. En la dècada del 1950 les seues restes mortals foren traslladades al Valle de los Caídos, on fou soterrat per tenir la consideració de màrtir.

Després de la declaració de la mare, el fiscal instructor ordenà al jutjat d’Atzeneta que l’informara sobre els antecedents del comissari polític Heras: d’on era natural, el seu parador i el domicili actual amb la finalitat de poder localitzar-lo. Així mateix, va demanar informació a la batlia d’Alcoi sobre el parador i domicili en aquell moment de qui va ser capità de l’exèrcit republicà Modesto Bernabeu, qui exercia anteriorment la professió de cambrer.

En el document 60, la batlia d’Alcoi informa que no sap el parador de Modesto Bernabeu i, com que no en coneix el segon cognom, el donen per desconegut.

El 9 de juny de 1942 (document 67), el fiscal instructor reclamava al jutjat d’Atzeneta que contestara l’escrit de 4 de febrer on se sol·licitava l’ampliació de la declaració d’Isidoro Montaner Tormo (pare de l’assassinat) amb informació de tots els antecedents del comissari polític Heras per tal de poder localitzar-lo.

L’ampliació de la declaració del pare de l’assassinat es fa l’1 de setembre de 1942. En eixa sió afegeix que al comissari li diuen Rafael Heras Lapuebla, que és natural de Valladolid, que en anar-se’n d’Atzeneta fixà la residència a València, al carrer de Sorní, núm. 7, i “que este individuo fue detenido por el alcalde de Patraix, y según noticias continua detenido en la Carcel Modelo de Valencia.”

En el document 74, el fiscal Castro sol·licita al director de la Prisión Celular de València que li detalle la situació actual de Rafael Heras Lapuebla. L’11 de setembre de 1942, la direcció d’eixa presó informa que s’hi troba reclòs, “habiendo asistido a Consejo de Guerra de esta plaza en 21 de abril de 1942, ignorándose procedimiento y resolución recaída.”

 

Ja no apareix més informació del comissari polític Rafael Heras en la Causa General, Ram d’Atzeneta. Entenc que una vegada esbrinat el parador del comissari polític i que se li ha fet un consell de guerra, acaba la tasca del fiscal instructor.

Com es pot veure, la informació que tenim d’Isidoro Montaner Tormo, una persona que no pertany al clero, és molt breu. A banda del “recuerrdo piadoso” que l’Ajuntament d’Atzeneta i “jerarquías del Movimiento” van fer a aquest jove “modelo de jóvenes cristianos” juntament amb els dos capellans assassinats, no en tenim més dades. Sort que es publicà una estampeta-record, datada el 18 de gener de 1940.

El cas de Juan Batista Tormo Molina en la Causa General. Per Bartolomé Sanz Albiñana

       

 

Fragment del document 37 de la Causa General de València – Ram d’Atzeneta d’Albaida

 Per als no iniciats, recordarem que la Causa General va ser el procés de recollida de dades i informació sobre les persones que s’havien mantingut al costat de la causa republicana, i que havien participat en activitats considerades delictives pel règim vencedor en la guerra. Que quede clar que no sé fins a quin punt eixa colossal recollida de dades i de documentació puga estar plagada de falsedats, errades, contradiccions, etc. No sóc historiador; deixe, per tant, eixa tasca en mans dels professionals que l’han examinada amb lupa i deuen haver aplegat a conclusions sobre la utilitat d’eixa font d’informació. No obstant això, i malgrat tots els defectes que puga tenir, té un valor destacat com a font bibliogràfica a partir de la qual es poden fer descobriments; però, repetisc, com a punt de partida, és útil.

Acabada la guerra, les fiscalies instructores van requerir a les noves autoritats d’Atzeneta, com a les de tants altres pobles, que facilitaren una série d’informacions. L’objectiu era aclarir els considerats “excessos” denunciats. El nom complet de tota eixa font d’informació rep el nom de “Causa General Instruida por el Ministerio Fiscal sobre la Dominación Roja”.

En el cas del capellà Juan Bautista Tormo, assassinat al terme d’Agullent, no apleguen a deu els documents recollits on figura el seu nom o noms de familiars. I aquests últims sempre actuen com a testimonis dels fets. Així, en el primer document, el fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, ordena que el jutge municipal, Salvador Vayá, reba la declaració de Francisca Molina Martí, familiar del sacerdot. Recordem que Francisca Molina era la neboda que l’acompanyava en les diferents destinacions que va tenir.

En el document de data 30 d’agost de 1941, el fiscal instructor ordena al jutjat municipal d’Atzeneta que “con la mayor urgencia  y sin excusa ni pretexto alguno” li envie complimentada l’orde en què sol·licitava la declaració de la familiar. El jutge havia de manifestar, així mateix, si el “caído” (una altra expressió molt repetida) consta inscrit en el registre civil, “en cuyo caso se servirà remitir la certificación del acta de defunción”. Es devia voler evitar duplicacions d’actes de defunció en els registres civils, ja que molts dels assassinats eren trobats en termes municipals diferents dels d’on residien.

De data 12 de desembre de 1941 hi ha un altre requeriment del fiscal instructor, ara perquè el jutge d’Atzeneta remeta l’acta de defunció sol·licitada a més del testimoni de la neboda, ja demanat anteriorment. Finalment, el 13 de desembre el jutge contesta que l’acta de defunció de Tormo Molina no figura en el registre civil del poble, i que segons manifesten els familiars deu constar en el registre civil d’Agullent.

En el document 37 hi ha una nota manuscrita en roig i signada pel fiscal instructor que diu que Tormo Molina també figura en l’estat número 1 d’Albaida “de donde era vecino”. “Lo que se hace constar por orden de SSª con el fin de evitar duplicidad de actuaciones”.

Ací es cola un error, ja que el religiós no era veí d’Albaida. La confusió dóna peu a la transmissió de l’errada quan s’acudeix a aquesta font.

El 15 de gener de 1942, declara Francisca Molina Martí, de seixanta anys. Diu que és cosina germana de Juan Bautista Tormo Molina, “el cual la noche del 29 al 30 de octubre de 1936 fue sacado de su domicilio en calle san Roque, núm. 45, donde se hallaba refugiado, por tres individuos (Quinzequilos uno, ignorando la identidad de los otros dos)”. La declarant no sap si va ser inscrit en el registre civil d’Agullent i diu que no ha formulat cap denúncia perquè ho van fer les autoritats locals a l’autoritat militar quan arribaren les tropes franquistes. No firma la declaració per no saber; ho fan per ella el jutge i el secretari de l’ajuntament (Juan Bautista Roses Ballester).

Amb el testimoni de Francisca Molina Martí acaba la informació sobre Tormo Molina en la Causa General de València, ram d’Atzeneta d’Albaida.

Parèntesi. Deia en l’altre article dedicat a Juan B. Tormo, sense que tinga relació amb la Causa General, que d’alguns capellans assassinats durant la guerra a penes tenim detalls biogràfics, mentre que d’altres, com en el cas que ens ocupa, l’hagiògraf ha sentit la necessitat d’ampliar la informació amb una segona edició (2021) de l’estudi inicial (2009). Curiosament, segons un informe rebut de la Delegació Episcopal per a les Causes dels Sants (Arquebisbat de València), “[…], de momento, este sacerdote no està incluido en ninguno de los procesos de martirio instruidos en esta diócesis de Valencia”.

L'Església continua amb la seva. Escrit per Francesc Jover.1

Escrit per Francesc Jover21 novembre 2023

 

L’aparell de l'Església insisteix en clavar el clau per la cabota. No deixa passar ocasió per intentar-ho. Té una actitud militant radicalment conservadora i utilitza el seu poder fàctic per defensar el seu tarannà fonamentalista. Malgrat haver-se’n adonat (o no) que hi han amples sectors de la població que no és senten vinculats amb eixa moralina, l'Església continua a la seva. Dins del sector de creients que no opinen com l’aparell, és troben infinitat de catòlics, entre els que hi han bisbes, capellans, i frares regulats per un orde religiós. Pertànyer a eixe poder fàctic, o el simple fet de sentir-me corresponsable per haver passat un innocent bateig, és el que em va fer prendre la decisió de donar-me de baixa.

Estic convençut de la conveniència en reconèixer obertament que la societat ha de ser laica. Crec que les persones podríem sentir-se més lliures, inclosos els creients i la pròpia Església. És preferible una societat on les institucions civils vagen per un costat i les religioses per un altre. Inclòs, sense rebutjar alguna -o algunes- puntuals relacions. Si hi ha algun punt de l’actual Constitució que no ho deixa suficientment clar, caldria obrir un debat perquè fos corregit. La Constitució regula la convivència general, i és una contradicció construir una casa que albergue a tots i que quede la meitat de persones fora del seu aixopluc.

Dic açò, perquè cada volta que es parla del dret a decidir sobre més ampla autonomia o independència, ix l’aparell fàctic de l’Església argumentant que Espanya no hi ha més que una. A més, qualsevol regulació que la societat civil fa sobre una millor convivència entre la família, les parelles, la natalitat, espais de llibertat, etc. l’Església pretén imposar la seves dogmàtiques regles. És com un espècie de dèria patològica que no pot traure’s de damunt.

Com dic més amunt, hi ha algun bisbe i molts creients que no estan d’acord amb eixa actitud, però no tenen suficient veu. És un reduït sector molt actiu que pensa que la societat civil té sobrades aptituds ètiques per organitzar la seva convivència sense la intromissió d’agents exteriors.

Quan s’està debatent-se aconseguir majors parcel·les de llibertats, l’Església com sempre continua oposant-se. I o fa junt a l’extrema dreta i amb els seus mateixos arguments; cosa que demostra a quin bàndol pertany. Un maridatge entre dos poders tant ultra dretans que no seria possible situar-los en cap altre país amb trellat.

Crec que els polítics dretans dels països nòrdics d’Europa són els que millor han aprés dels errors del segle XX. El fet que ací no s’escolte cap veu de dreta que pose una mica d’ordre al liberalisme, m’esgarrifa. Seria encoratjador i respectable que hi haguesen veus conservadores que es desmarcaren d'aquest espectacle decebedor. ¿Com és possible que hi hagen formacions polítiques al País Valencià que es dediquen especialment a tirar pedres a la seva pròpia teulada? Estic segur que hi han moltes persones de trellat que al seu interior no estan d’acord, però callen i, ja se sap, qui calla atorga. Per la qual cosa pareix ser que ací solament tenim una veu d’extrema dreta sense entrar en detalls.

Tornant a l’actitud de l’Església, em pareix escandalós i inapropiat que fique el nas amb decisions d’un Parlament. Una entitat democràtica que pot arribar a fer pactes totalment legítims sense que siguen qüestionats per l'Església. Això solament és funció de l’oposició. Utilitzar la trona eclesial per defensar una opció política i damunt relacionar-la amb una conveniència espiritual per a la societat, hem pareix fora de qualsevol lògica i sentit comú.

Encara és més greu, si afegim l’habitual silenci de l'Església amb altres afers de justícia social. De fet, tinc la impressió de que l’aparell sempre ha adoptat l’opció que tenen els més poderosos, contradient amb el missatge que vol donar.

Quan el portaveu general dels bisbes insinua que una amnistia pels condemnats catalans de l’1 d’octubre de 2017 és il·legal, considere que està ficant-se en camisa d’onze vares. No crec que siga el més capaç per suposar legal o il·legal una decisió democràtica.

Per altra banda, els bisbes catalans és manifesten neutrals o potser favorables a eixa amnistia, perquè facilitaria -diuen- la bona convivència. La veritat és que tot açò no em pareix gens seriós. Un castís podria dir el mateix que feia donya Conxa, que això pareix «la Parrala». Uns diuen que si, altres que no, i uns tercers es declaren neutrals.

Vull fer un parèntesi dient que per primera vegada un arquebisbe de València ha manifestat la seva neutralitat sense prendre cap opció. Però, així i tot, no ha pogut mantindre’s totalment al marge perquè agrana cap a casa dient que cal fer el que diu l’assemblea de bisbes. Sabeu què diuen els bisbes? que el cas català i basc “afecta a toda la sociedad española”. Opta o no monsenyor Benavent? El concepte d’Espanya i les seves característiques, el definix els bisbes o la universitat? Pot dir-me algun veí del meu poble de quin color he de pintar les habitacions de ma casa? No, així no anem a cap lloc. Crec que està mantenint un evident menyspreu al poble creient i no creient. La nostra democràcia i la seva població és suficientment adulta i té les corresponents institucions per fer-se responsable de gestionar el que vol ser.

Monsenyor Benavent

Per anar acabant, he de dir que per a mi l’Església té un greu problema. En el seu dia va perdre el tren i encara no ha sabut situar-se en el temps que viu. Potser els Borja s’incorporaren còmodament al Renaixement, però es va perdre l’oremus en allò de Reforma i Contrareforma. Desprès de Trento, segons el peu parer, tot els va anar costera avall. És va aferrar com una llapa al feudalisme, renunciant, o mirant cap un altre costat els moviments que anaven formant una nova societat. Va ignorar l'enciclopedisme, la il·lustració, la revolució industrial, l’aparició del moviment obrer, dedicant-se especialment a prohibir coses. No s’ha adaptat a conviure amb una societat sense cases de caritat, sense asils hospitals per a pobres, sense cases bressol per a xiques esgarriades, etc. Unes institucions que foren creades per un inhumà capitalisme que mai no va ser capaç de qüestionar. No s’ha adonat que tots aquells servicis les proporciona hui una societat laica que son pagats amb impostos que ella mateix no admet.

Em ve a la memòria redactant aquest escrit, un advocat català de finals de segle XIX i primeres dècades del XX, Francesc Vidal i Barraquer. Un personatge que fou cardenal de l’Església, que es va desmarcar dels bisbes en declarar la Guerra com una Creuada. A més, tot fa pensar que somniava amb una nova Església que poguera conviure amb una societat laica. Una persona que m’atrevisc a incloure’l amb la llarga llista de víctimes que va dur el Cop d’Estat feixista de 1936. A més, va haver de viure a l’exili fins la seva mort el 1943.

Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: Juan Bautista Tormo Molina. Escrit per Bartolomé sanz Albiñana

Tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors

 

A l’hora de fer-nos una imatge de la situació arran del colp d’estat del juliol de 1936, no podem perdre de vista que la incorporació dels cridats als fronts de guerra va deixar desemparada la gent que va romandre a la rereguarda, amb governs municipals agrupats en comités populars locals. Aquests comités van considerar la gent de dretes, catòlics, capellans, religiosos, propietaris, etc. com a enemics que calia neutralitzar, i en alguns casos van actuar impunement. Això, durant els primers mesos de la guerra; després, el govern de la República va tallar una espiral de violència i excessos.

Durant eixos mesos de descontrol, els comités locals de vegades facilitaven la identificació d’algun veí dretà o religiós a dirigents d’altres localitats, que acudien armats; en altres ocasions, foren els comités locals, fent prevaldre la seua autoritat i jurisdicció, que van evitar excessos i assassinats d’alguns pistolers forasters.

Com deia en l’article anterior, en l’estat número 1 de la Causa General de València-Ram d’Atzeneta d’Albaida, on figura la relació de persones mortes violentament o desaparegudes “durante la dominación roja”, n’apareixien quatre: dos capellans, un jove de dretes i un adult, militant d’Esquerra Republicana, que a més era propietari i “alcalde de este pueblo durante el Movimiento”.

Paren atenció a la forma en què els documents oficials de la Causa General es refereixen a eixe moment concret i també als vençuts; procuraré de fer-los palesos, entre més motius perquè es repeteixen contínuament a tall de leitmotiv, segurament amb l’objectiu d’estigmatitzar els denunciats.

Hui em referiré al segon capellà mort violentament al terme d’Atzeneta. Es tracta de Juan Bautista Tormo Molina, nascut a Atzeneta, de seixanta-cinc anys, sacerdot, presumptament assassinat per Salvador Borrell, Vicente Tormo (de malnom Quinzequilos) i més hòmens d’Ontinyent, i en parador desconegut en aquells moments. El terror sembrat per Quinzequilos també tindrà unes pinzellades, tot i que no se les mereix.

 Si en el cas d’Enrique Oltra Ferri (natural de Quatretonda i prevere d’Atzeneta) a penes tenim detalls de la seua vida, sobre Juan B. Tormo (trenta-cinc anys més gran), curiosament, tenim a l’abast dos llibres escrits pel Dr. Andrés de Sales Ferri Chulio (2009 i 2021), director de l’arxiu de religiositat popular de l’Arquebisbat de València. S’hi aporta informació molt valuosa per a conéixer millor la vida dels preveres assassinats, ja que, en paraules de Joan Pau II: “no s’han de perdre en l’Església els testimonis dels capellans màrtirs”.

Ja he dit en algun moment que, acabada la guerra, l’Església es va preocupar de recollir totes les dades possibles dels seus ministres martiritzats. Hi tornaré en un altre moment. En casos com el present, s’ha ampliat la informació que quasi sempre comença amb la investigació inicial del Dr. José Zahonero (1951).

És cert que desconec moltes coses. Per no saber no sé si, aplegats al moment difícil de la mort, hi va haver capellans que renegaren de la fe; tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors. Com no sé tampoc si tots els preveres, religiosos i religioses inclosos en el grup del “sanguine effuso” es poden considerar màrtirs.

Els dos llibres a què em referisc són en realitat el mateix llibre, però en dues edicions diferents: la segona està notablement corregida, augmentada i millorada. N’extrac la informació que segueix a continuació.

Juan B. Tormo Molina va nàixer a Atzeneta d’Albaida el 18 de maig de 1871, fill de Francisco Tormo i de Francisca Molina, naturals d’eixa localitat. L’avi patern era del Palomar i es va casar amb Margarita Vicedo, d’Atzeneta, on es van establir. Els avis materns, Francisco Molina i Blasa Ases eren naturals d’Atzeneta.

El 20 de setembre d’enguany vaig anar al registre de l’Ajuntament d’Atzeneta a cercar dades seues, però no constava en la base de dades els naixements de l’any 1871; els més pròxims eren els de 1879 i 1881. Més tard he esbrinat que el registre d’eixe naixement es va efectuar en el registre civil el 18 d’agost del 1934, amb el nom de Juan Bautista Ascensio Tormo Molina. Imagine l’omissió es degué advertir en el moment en què l’interessat va necessitar una partida de naixement del registre civil municipal, però em pareix molt tard. Segurament, per a entrar al seminari, només li devien demanar un certificat de bateig. Afortunadament, els llibres sacramentals o Quinque Libri d’Atzeneta es poden consultar a l’Arquebisbat de València.

El rector d’Atzeneta, de 1848 a 1889, va ser Salvador Domínguez Lloret, d’Almudaina. Aquest rector, conegut com “el rector vellet”, coneixia molt bé la devoció dels atzenetins al Santíssim Crist de la Fe i del Mont Calvari, i amb la col·laboració dels feligresos està disposat a construir una nova ermita. Eixe projecte s’acaba de fer realitat amb la incorporació d’un nou vicari, natural de l’Olleria, Vicente Albiñana Andaní (n. 1856). El 1883, data d’incorporació del vicari ollerià, don Salvador comença a enderrocar el vetust edifici on es venera la imatge del Crist que el rector José Gironés havia regalat al poble. Segur que els dos preveres que Tormo Molina conegué a Atzeneta influïren en la seua vocació, així que a mitjans de la dècada dels anys huitanta del segle XIX ingressa en el seminari conciliar de València, al carrer d’Alboraia.

La nova ermita es va inaugurar el 1890, mig any després de la mort de Salvador Domínguez. Vicente Albiñana havia ascendit a ecònom l’any anterior. La inauguració va ser el 28 de desembre amb una missa solemne amb Juan Albiñana, vicari de l’Olleria i germà de l’ecònom, com a predicador. Recordem que l’ecònom és un capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia quan la plaça està vacant per malaltia o absència del titular.

Per sort, alguns rectors d’aquells dies prenien nota dia a dia de què passava al poble. Gràcies a Vicente Albiñana sabem, per exemple, que el tocador de l’harmònium de la missa solemne d’aquell dia fou Eduardo Serrano, un personatge atzenetí a qui un altre dia dedicaré unes línies.

Juan B. Tormo Molina va rebre l’orde del subdiaconat l’11 de juny de 1897 i s’ordenà prevere el 26 de març de 1898. Malauradament, amb els esdeveniments de l’estiu de 1936 es destruïren els documents amb què podríem ampliar la seua trajectòria. Això no obstant, en coneixem els nomenaments: vicari de Moixent (1905), encarregat d’Aielo de Rugat (1906), vicari de Benillup (1923), vicari de Museros (1926) i vicari de Xiva (1930).

El 1931, encara que no té de bona salut, és nomenat rector ecònom de Cerdà. Les seues preocupacions al capdavant de la parròquia són les pròpies d’un prevere: el culte diví, la santa missa, el catecisme per als xiquets, el cor parroquial, visita als malalts, i la celebració de la festa patronal de Sant Antoni. Quan la situació política del país i la seua salut empitjoren, sol·licita la jubilació i torna al seu poble, on s’instal·la al carrer de Sant Roc, número 45, juntament amb la seua neboda Francisca Molina Tormo, qui l’havia acompanyat en el transcurs dels seus nomenaments. Allà fa 65 anys i viu fins a la mort.

Entre les dos o les tres de la matinada del 29 d’octubre de 1936, apleguen a Atzeneta membres del comité revolucionari d’Ontinyent amb la intenció de detindre Juan Bautista Tormo Molina. Els milicians, en veure que no els obrin les portes, s’envalenteixen, s’enfilen al balcó de la casa, forcen la finestra i espanten tothom. En el moment de capturar-lo troben un home vell i malalt que els diu: “Em perseguiu per ser rector. Feu de mi el que vulgueu. No renegue de ser ministre de Déu”. Observen que el Dr. Ferri Chulio no fa referència a Quinzequilos i als seus acompanyants, i segur que, si han seguit el relat, a vostés els han vingut al cap algunes preguntes, veritat?.

Tot seguit introdueixen el pobre home en un cotxe i es dirigeixen al camí d’Agullent, i en l’encreuament amb el camí vell de Benissoda el maten a trets. Quan el troben, el soterren en el cementeri d’Agullent.

El 12 de desembre de 1942, en compliment dels decrets “para la inscripción de los Caídos”, és inscrit en el Registre Civil d’Albaida, on el jutge certifica que “Juan Bautista Tormo Molina, Caído por Dios y por España, natural de Adzaneta de Albaida […], domiciliado en Albaida, de profesión sacerdote, y de estado soltero, falleció en el cruce del camino viejo con la carretera de Agullent […] el día veintinueve de octubre de 1936, a las 5 horas, asesinado por los rojos, y su cadáver recibió sepultura en el cementerio de Agullent”. Supose que es tracta d’una errada quan el jutge certifica que està domiciliat a Albaida.

En 1959, a l’acabament de les obres de la basílica del Valle de los Caídos, Paquita Molina Tormo acceptà que les restes del seu oncle foren inhumades en aquell recinte, per a la qual cosa Vicente García Benavent, batle d’Atzeneta, es va fer càrrec en representació de la família de les restes mortals del sacerdot, i el 6 de març es féu un solemne funeral en el temple de Sant Joan Baptista d’Atzeneta. Així consta en el llibre manuscrit Memorias de Adzaneta, pàgina 108, segons redacció de Juan Fernández Mira, llavors rector d’Atzeneta (1956-1960). Les restes van ser inhumades en la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos el 24 de març de 1959. Dos mesos després, uns 80 veïns d’Atzeneta van visitar el temple en un viatge organitzat per la parròquia.

Com que l’Església és molt curosa a l’hora de recollir totes les dades dels seus ministres, don Juan Llopis, el rector que va succeir Juan B. Tormo Molina a Cerdà, va remetre el 1939 a l’arquebisbat una relació dels fets ocorreguts i les destrosses ocasionades el 1936 en la parròquia de Cerdà i afegí: “Los desmanes ocurridos los realizaron unos individuos de Játiva”.

El gran nombre de dades que els investigadors recullen i han de manejar fa que es puguen colar errades. Així, el llibre de Zahonero (1951: 372) diu que el sacerdot atzenetí va morir el 29 de setembre, quan en realitat va ser el 29 d’octubre. En La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, de Vicent Gabarda Cebellán (1996: 235), Tormo Molina consta com a nascut a Albaida i assassinat el 8 de novembre de 1936 a 64 anys. Finalment, el llibre Albaida, 1931-1949. República, revolució social i repressió franquista, d’Abel Soler (2020: 102), incorre en les mateixes errades biogràfiques de Gabarda, prova evident que havia acudit a aquest autor com a font d’informació.

A poc a poc es van aclarint els fets amb aportació de noves dades, noms, circumstàncies, etc.

Fins ací el resum del treball dels historiadors i del relat de l’hagiògraf Dr. Ferri Chulio. En el pròxim lliurament em centraré en la informació que d’aquest capellà podem esbrinar en la Causa General.                                                                                          

Agraïsc sincerament la informació facilitada per Ximo Tormo Bataller per a la confecció d’aquest article. Ara espere l’informe de la Delegació per a les Causes dels Sants de l’Arquebisbat de València per saber en quina fase es troba el procés de santificació de Juan Bautista Tormo Molina

Recorda-ho tu i recorda-ho a altres, Bartolomé Sanz

 

Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

A finals d’octubre, el govern espanyol en funcions va retre homenatge a un nombre de represaliats dels dos bàndols de la Guerra Civil. Sembla que el dia assenyalat en la Llei de la Memòria Democràtica per al record i homenatge a les víctimes, aprovada fa ara un any, és el 31 d’octubre. Enguany, però, es va d’haver d’avançar la data per la celebració en el Congrés dels Diputats de la jura de la Constitució de la princesa Leonor.

El títol d’aquest article és la traducció d’un vers del poeta Luís Cernuda que s’inclou en el llibre La realidad y el deseo. El poema es titula “1936” i comença així: “Recuérdalo tu y recuérdalo a otros, / Cuando asqueados de la bajeza humana, / Cuando iracundos de la dureza humana:/ Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola./ Recuérdalo y recuérdalo a otros”.

Fer memòria és un exercici que vaig començar només declarar-se l’estat d’alarma per la pandèmia. Sobre el record he escrit molt, i claret és l’article meu en què no apareguen les paraules memòria o records més d’una vegada. A la meua edat no puc postergar més temps escriure tot el que recorde. Recordar és contar la vida. I en escriure sobre qualsevol assumpte, acabes escrivint sobre tu mateix, que és a qui millor coneixes. Açò, si ho mirem bé, té la seua importància, ja que caminem cap a un futur sense memòria, d’ací la transcendència en el present de recuperar físicament i també de l’oblit aquells qui han estat ignorats i desapareguts en cunetes de camins o carreteres o en fosses comunes.

 No és lloc per a estendre’m sobre el significat de les lleis de Memòria Històrica (2007) i de Memòria Democràtica (2022) que, a més, estan a l’abast de qualsevol interessat. Només he de recordar que gràcies a la primera llei, els descendents de l’exili republicà van tindre la possibilitat d’accedir a la nacionalitat espanyola, i que la segona llei la va ampliar als fills nascuts a l’exterior de dones espanyoles quan l’havien perduda en casar-se amb estrangers abans de l’entrada en vigor de la constitució de 1978. Han hagut de passar molts anys perquè ara es vegen les coses d’una altra manera.

Deixant de banda els entrebancs que els governs autonòmics del PP i VOX posen allà on governen a les víctimes del franquisme, la Llei de Memòria Democràtica contempla tretze categories de víctimes de la Guerra Civil: assassinats, desapareguts, presos, torturats, represaliats per l’orientació sexual, deportats, internats en camps de treball o de concentració (dins o fora d’Espanya), exiliats, xiquets sostrets i els seus progenitors, depurats en els llocs de treball, expulsats de l’exèrcit per defendre la democràcia, les víctimes de la confiscació de béns o la persecució ideològica. El sentit comú ens diu que cal reparar injustícies sobre les víctimes que moriren per defedre els drets i valors democràtics. I com que de fet hi va haver una persecució ideològica, s’entén perfectament que ara els néts i familiars lluiten per a rebre certificats on es reconega eixa persecució ideològica, així com la il·legalitat dels tribunals franquistes, la nul·litat de les sentències i les resolucions dictades.

La Llei de Memòria Democràtica ha esmenat la legislació anterior en què l’estat no assumia la localització de víctimes a les fosses, i es limitava a subvencionar les associacions que impulsaven la recuperació de les víctimes. Dones, filles i germanes de republicans van patir represàlies durant la Guerra Civil i la dictadura, i van ser violades, rapades al zero i assassinades. És just que tot aquest dolor isca a la llum i siga reparat d’alguna manera.

I evidentment no calen motius personals o familiars per a interessar-se en aquestes qüestions. Entenc que qualsevol ciutadà, i tota la societat, tenen dret d’informar-se i a saber la veritat de què va passar al seu poble amb els represaliats; i per a esbrinar-ho tenim a l’abast els arxius, que són públics i on podem descobrir molts afers d’interés. Personalment, he sentit curiositat d’aprofundir en aquestes qüestions després d’haver escrit l’article “Enrique Oltra Ferri, un llarg camí al paradís”.

Però rebobinem un poc i comencem pel principi. En començar la Guerra Civil hi va haver assassinats i crims injustificables per part de determinants elements exaltats i incontrolats esquerrans a causa d’un buit de poder en la rereguarda republicana, que alguns van aprofitar per a fer la seua. Els exaltats es van acarnissar amb tots els qui consideraven enemics (falangistes, polítics de dreta, catòlics, eclesiàstics, etc.), els portaven de “paseíllo” i els afusellaven. Acabada la guerra, en una mena de revenja, com era de suposar, els vencedors i el règim franquista van castigar els delictes de sang i uns altres excessos comesos per anarquistes i més grups no controlats amb una repressió que recorden bé la gent més gran.

La dictadura franquista va tindre tres pilars fonamentals per a realitzar el seu projecte: la Falange Española Tradicionalista i de las JONS, l’exèrcit i l’Església catòlica. L’Església, com a institució ben organitzada, va tenir molt de temps per a recollir informació dels seus “màrtirs”, fer-los visibles, exaltar-los, celebrar-los i “promocionar-los”. A més de molts catòlics, a tot l’estat van perdre la vida tretze bisbes i 6.832 capellans, religiosos que, si ho comparem amb els nou-cents clergues morts durant la Revolució Francesa, pareixen un desficaci, una carnisseria sense trellat. Els historiadors s’han referit a aquesta persecució clerical com la més gran de l’església cristiana. Només entre 1978 i 2013, vora mil “màrtirs” espanyols foren beatificats o canonitzats pels papes Joan Pau II i Benet XVI.

A més de les més de 200.000 persones motes als fronts de batalla entre 1936 i 1939, 150.000 més, pel cap baix, van ser assassinades sense juí o executades després d’un inconsistent procés judicial a les zones controlades pels nacionalistes; i 50.000 més foren assassinades als territoris republicans. D’una població total de 24 milions. Més de 250.000 espanyols es van exiliar permanentment, inclosa bona part de les classes professionals i intel·lectuals espanyoles –privant l’estat espanyol d’alguns dels seus millors cervells–, i 33.000 xiquets van haver de ser enviats pels seus pares republicans a la Unió Soviètica, Mèxic, la Gran Bretanya i més països. Lluny de buscar la reconciliació, Franco va continuar la repressió per a depurar el país dels que considerava els seus enemics.

Recentment, amb les noves lleis de la memòria, cal reivindicar el record d’eixes víctimes del franquisme. Recordar i explicar eixe doble vessant de la tragèdia és la tasca del sistema educatiu per al futur: recordar-ho als altres, però recordar-ho tot. Els pares de la meua generació estaven tan traumatitzats en acabar la guerra que van pactar tàcitament de no parlar de què va passar, van viure i van patir.

Rebobinem un poquet més. Amb l’adveniment de la Segona República espanyola (1931) i l’aprovació d’una nova constitució a final d’eixe any que introduïa el sufragi femení, el matrimoni civil, el divorci i l’educació obligatòria i laica, va començar el malestar de la dreta catòlica. Els articles 24 i 26 contemplaven la separació de l’estat i de l’Església, i això significava que els ordes religiosos no podien ensenyar als seus centres educatius i el crucifix desapareixia de les escoles estatals. L’orde dels jesuïtes, per exemple, va ser prohibit el 1932. En un país amb més de 100.000 rectors, monjos i monges, les noves disposicions republicanes eren, en paraules d’Ortega y Gasset, “cartutxos explosius” que posaven en perill l’estabilitat de la República. Es van cremar algunes esglésies i convents. Per a l’esquerra anticlerical, l’Església i els grans terratinents eren els grans enemics de la modernització social i econòmica i de la democràcia i calia “domar-los”, per dir-ho d’alguna manera. Amb una República dividida i polaritzada des del principi, el descontentament estava servit: agitació social, sublevacions, motins anarquistes, vagues generals, revolucions, desordres, il·legalització de Falange Espanyola, etc. Les eleccions de febrer de 1936 les va guanyar el Front Popular (una coalició de partits esquerrans: Partit Socialista, ERC, Izquierda Republicana, Unió Republicana, PC, etc.) amb 278 escons. El Front Nacional (partits de dreta) va perdre amb 137 escons, 88 dels quals eren de la Confederación Española de Drerechas Autónomas, i els partits de centre en tenien 56. Hi havia 33 partits representats a les corts espanyoles. En poques paraules: un parlament molt fragmentat en què el partit que havia presidit els governs els dos anys anteriors es va convertir en un simple espectador. Amb Azaña en el poder, els generals sospitosos d’antirepublicans van ser enviats lluny (Franco, per exemple, a Canàries). La violència als carrers de Madrid a mitjan juliol, amb assassinats, estava descontrolada. Finalment, la divisió entre anarquistes, socialistes i nacionalistes bascs i catalans va facilitar la sublevació del general Franco.

Al cap de pocs dies de declarar-se la guerra, els Comités del Front Popular formats en cada poble començaren una mena de persecució contra preveres, religiosos, catòlics, gent de dretes, terratinents de dretes, o simples membres de l’Acción Católica, etc. A vegades, no eren els comités del poble els perseguidors, sinó els comités o membres descontrolats (milicians de la CNT-FAI, per exemple) de municipis del voltant, els que actuaven com a pistolers i cometien assassinats gratuïts sense pensar que aquests delictes de sang podrien tenir conseqüències.

Com que les coses s’entenen millor si es concreten en casos particulars, començaré estudiant el cas d’Atzeneta d’Albaida, un poble que en aquell moment tenia pràcticament el mateix nombre d’habitants que ara: uns mil dos-cents, dalt o baix. Després continuaré amb l’Olleria, una població no gaire lluny de la primera, però amb vora sis vegades més d’habitants. Basant-me en el treball del fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, natural de Manila, relataré els esdeveniments dels dos municipis, els compararé i intentaré traure algunes conclusions. Aquest serà el meu mètode de treball.

Comencem doncs. Dos anys després d’acabada la guerra, amb un gran nombre de vençuts empresonats per diversos motius, comença la recollida de dades del ram d’Atzeneta (mitjançant nombroses providències) ordenada per l’esmentat Fiscal Instructor de la Causa General de València per tal d’esbrinar els considerats delictes greus comesos en aquest terme municipal durant la Guerra Civil. En dret, la definició de providència és: “Resolució dictada per un jutge o per un tribunal per a la tramitació d’un assumpte”.

Supose que aquestes indagacions es farien ben sigil·losament pel seu caràcter reservat. Els primers documents sol·licitats a les autoritats dels ajuntaments (batle, secretari i jutge de pau) són l’emplenament dels estats números 1, 2 i 3.

A Atzeneta d’Albaida, en l’estat núm. 1 (Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas) apareixen quatre persones: dos capellans, una persona de dretes i una altra d’esquerres.

En l’estat núm. 2 (“Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”) no apareix ningú.

En l’estat núm. 3 (“Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”) apareixen tretze persones sospitoses de destruir “todos los altares de la Iglesia Parroquial y Ermita y la mayoría de las imágenes y otras imágenes del culto católico” el setembre de 1936.

Notes addicionals aclaridores i contextualitzadores:

1.- La causa d’Atzeneta d’Albaida consta de 105 documents, i la de l’Olleria en té 193.

2.- La data del primer document d’Atzeneta és el 28 d’octubre de 1940, mentre que la de l’últim és el 21 de setembre de 1946.

3.- Quant a l’Olleria, el primer document és també del 28 d’octubre, i l’últim és del 17 d’octubre de 1946.

4.- Pels documents que he examinat fins ara, observe la paciència, però alhora fermesa i contundència del Fiscal Instructor de la Causa de València a l’hora de reclamar repetidament als ajuntaments la informació requerida en els estats 1, 2 i 3, sense la qual la investigació no pot avançar.