RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimarts, 30 de juny del 2020

Una abraçada com cal! Rafa Gomar


        Ara no vull parlar del nostre dolor, que és immens; ni tampoc del nostre disgust i la nostra impotència, que també són grandíssimes. Vull parlar del José Luís Porcar generós que mostrava sovint una bonhomia i un somriure càlid,  embolcallats en una pau acollidora. D’aquell Porcar rialler, sempre curiós i amable, que transmetia una vitalitat tranquil·la i assossegada, que escoltava i preguntava, que aprenia i ensenyava. 

      T’agradava viatjar, però ara sols parlaré del teu últim viatge, llarg i alhora sobtat, que ha omplert de tristesa un estiu que des d’avui, 21 de juny de 2020, encara serà més insuportable i més eixut; d’aquest viatge que ha deixat les mans buides a tots aquells que compartíem parcel·les de la teua existència. 

       El confinament m’ha furtat el temps per acompanyar-te a teixir els murmuris de l’adéu que havies assumit amb un assossec i una enteresa exemplars. D’amagat, un vent verinós i trèmul ens ha furtat un tresor que havíem de continuar regularment  i que s’ha esmunyit  com una anguila entre les mans i ens ha llançat a la cara un munt de fem, i al cor un grapat fulles seques. 

     D’ara en avant, el demà nostre serà la memòria d’aquella cafeteria del museu, les nostres converses, els dinars, els seminaris, les passejades, els llibres i els articles intercanviats, les pel·lícules comunes, la música... El confinament no ens ha deixat seguir el camí natural de convivència en les hores difícils de la malaltia que paties. I sí, estava ací, amb tu, whassap amunt i whassap avall, però he enyorat més temps i més presència física real, sobretot en l’últim tram d’aquest càncer horrible. 

         El demà nostre serà tot això i també els records dels escolapis, que tant van influir en la nostra vida. Els records dels escolapis i els de la sort de retrobar-nos després d’haver travessat unes trajectòries vitals ben distintes. Un retrobament que remembrava uns anys fonamentals en la meua adolescència i en la teua existència. Sí, perquè tu, el pare escolapi José Luis Porcar vas ser, com es diria tòpicament, una pluja intensa que va fer saó en aquella mena de terra erma i clima desèrtic que predominava en la dinàmica quotidiana de l’Escola Pia de Gandia d’aquells anys. Eres molt jove. De fet, tenies només deu anys més que nosaltres quan vas donar-nos classe. I només per això, per ser jove, va ser suficient perquè els nostres esperits endormiscats i porucs sentiren un alè distint, il·lusionant. 

        I si a la complicitat de la joventut, afegim el llenguatge, els gestos, la relació cordial amb nosaltres o la teua actitud general, comprendràs que l’impacte va ser encara més contundent i directe. Misses a la muntanya, classes de filosofia i cristianisme, un enfocament nou de la religió, sessions comunes per a conversar de temes inèdits en el nostre repertori... Tot plegat, amb tu vam comprovar l’obvietat que un retor també era una persona com nosaltres. Llevar-te la sotana davant nostre i quedar-te en vaquers i cos de camisa per jugar al futbol o acudir a qualsevol de les nostres reunions, va ser un trasbals. No havíem palpat mai tan clarament que els sacerdots eren persones de carn i ossos; homes que en un gest podien traure’s el símbol de la connexió amb Déu i baixar a la terra a dialogar amb els mortals d’una manera natural, igualitària.

        No calia, doncs, que feres proselitisme de cap classe, ni que explicares teories conspiratòries, només la teua actitud oberta, només el teu tarannà, la teua desimboltura i espontaneïtat, constituïa en sí mateixa una proposta pedagògica renovadora. Explicar-nos les cançons espirituals negres i les del folk americà, així com les de la Nova Cançó, cantar-les junts com una unitat de convivència tant en algunes acampades, com a classe, com a l’església, com a les sessions d’exercicis espirituals, també contribuïren al canvi de mentalitat. La posició humanitària davant la realitat, els discos de Raimon i també de Vicent Torrent, d’Al Tall, que havia sigut company teu a Salamanca, van fermentar l’inici d’una consciència nacional i humanista que a alguns ens distanciava molt positivament del que havíem viscut fins a aquell moment.

        Com vas confessar-me en una de les nostres xarrades després del retrobament, tu no eres conscient d’aquesta influència cabdal, actuaves com eres i prou, però per a nosaltres, aquesta manera de comportar-te i prou, n’era molt, moltíssim.

        A Gandia, només vas estar tres anys, però per a mi i per a molts altres alumnes, vas marcar una fita essencial que va obrir les primeres escletxes d’unes ments atrofiades en diversos camps del coneixement i la vida quotidiana. Volíem entendre el món i la societat on vivíem i ens vas ajudar i orientar per a la diversitat.

        Molt abans de marxar, tots dos sabíem que ningú no mor si habita en la memòria o ha entrat en l’esperit d’altres. Els carrers, els parcs, les aules, les cadires dels bars o de casa d’alguns amics comuns i altres llocs per on vaig caminar amb la teua companyia des del nostre retrobament adult, guarden la teua presència de manera permanent. Les converses, la veu, les inquietuds i les anàlisis de les èpoques passades i presents; els planys, les alegries i tot allò que he tingut el privilegi de compartir amb tu, continuarà present per sempre més. 

         Tu ens vas ensenyar a cantar l’adaptació al català de la cançó espiritual, La vall del riu vermell (Red River Valley). La vam cantar junts moltes vegades i sé que t’agradava molt. Desitjaria que allà on estigues t’arribe i escoltes una altra vegada la melodia i la lletra: Trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí.

Com tu diries, una abraçada com cal, amic!

Rafa Gomar




dilluns, 29 de juny del 2020

En memòria de Josep Lluís Porcar (Sal·lus Herrero i Gomar)

(Publicat al "País Valencià, Segle XXI")
(26 juny 2020)


El diumenge 21 de juny proppassat, al capvespre, vaig rebre dos missatges quasi a la mateixa hora, on m’anunciaven la mort de Josep Lluís Porcar.
El vaig conèixer per primera vegada a les tertúlies de l’Octubre, em sembla que fou, fa sis o set anys, entorn a l’any 2014. Em va dir el seu nom, en valencià, tot i que habitualment posava el nom en castellà, em va dir que era de Vilafranca [del Cid], jo li vaig dir, de Castelló [i em va dir, sí de Castelló], perquè no volem més “cids” (senyors!), vaig  replicar, i va riure acceptant l’esmena…
El fet d’anar-me’n a viure a l’Empordà, ha fet que l’he tractat massa poc, tot i que, em sembla que fou amb el que més connexió afectiva i complicitat intel·lectual vaig tenir dins del Grup de Nihil Obstat… sense descomptar la relació d’amistat amb la resta. Fins fa poc, pensava que encara podria trobar-me’l de nou i conversar de cine o de llibres perquè m’estic acabant de llegir El Problema de Spinoza d’Irvin D. Yalom traducció Carles Miró, Eds de 1984, 2013 i les seues Memòries [d’Irvin D. Yalom], traducció de Núria Artigas, Eds de 1984, 2019. J.L. Porcar, al meu parer, era el més divertit de tot el Grup, estava de tornada de quasi tot, però amb la curiositat intacta i les ganes de preguntar i d’aprendre de sempre. I una vitalitat i cordialitat que semblaven il·limitades. No sabia que estava malalt, si és que ho ha estat; potser ha mort de sobte, sense patir, com tots desitjaríem.
De fet, un dia que portava un llibre titulat Teologia quàntica. Implicacions espirituals de la nova física de Diarmuid O’Murchu, Ed. Abya Yala, 2014, traduït de l’original Quantum Theology, Orbis Books, New York, 2004, el vaig fullejar, li vaig indicar que a la meua companya li interessaria perquè era budista i a la setmana següent em va passar el llibre fotocopiat, on “espiritualitat” és igual a intel·ligència i racionalitat científica, Déu és a la manera d’Spinoza, natura i arran del paradigma que aporta la física quàntica i el model de ciència de Kuhn a les revolucions científiques, es qüestiona les religions i les filosofies tradicionals que només són un emmirallament i fa servir els conceptes d’energia creativa, d’autopoiesis, com a germinació de la vida, de la ment i de l’esperit, que no són realitats “immaterials“, ni “sobrenaturals”, ni de cap altre món…on el caos, l’entropia, forma part d’un procés evolutiu per a crear “ordres nous“… Es qüestiona la filiació divina de la humanitat, també l’especisme com l’apropiació de la natura per banda del éssers humans, l’antropocentrisme, la unicitat humana en el cosmos, la fi del món decretada per deus, som cosmos, natura, fang, terra… El coneixement humà sempre està creixent i desenvolupant-se i té moment revolucionaris (Kuhn) de ruptura epistemològica, de reconfiguració de les estructures i de superació de les velles visions perquè són errònies i dolentes, fan mal. Després d’Einstein cal elaborar nous relats, inclús sense veritats, per descomptat sense dogmes i potser també sense “fe”… altre tipus “d’espiritualitat”, que altres preferim dir-li intel·ligència. Perquè l’espiritualitat sempre l’hem vista massa prop de l’espiritisme, de les supersticions, de creences misterioses i irracionals…
M’hagués agradat debatre amb Josep Lluis les “propostes quàntiques” per aprendre a viure en la “infinitud” en el sentit de la lluita per la justícia i l’alliberament, la necessitat de construir narratives creatives i imaginatives serà una habilitat de supervivència del segle XXI; la conveniència de qüestionar l’arrogància humana amb la que juguen a ser Déu ha precaritzat la nostra existència perquè la ha ubicat en una situació desagradable i altament destructiva, l’amor com alliberament, tendresa sexual, justícia compassiva i amistat altruista en la construcció de la Terra com una nova llar habitable? Una “teologia” immanent, que només deixant de banda els supremacismes i aprenent a morir en soterrar-se en conjunció amb totes les ciències, podria, potser, “nàixer de nou”... en la creativitat de la imaginació i les transformacions socials per a construir solidaritats, justícia social, condicions d’habitabilitat i potser de llibertat, igualtat i inclús de fraternitat? Interrogants des de l’escepticisme i les precaucions davant els llenguatges, símbols, rituals i relats religiosos… que tant sovint han servit per a l’engany i l’autoengany producte de la fantasia i de la imaginació.
L’enyorarem, i en l’acomiadament que vaig rebre, els seus amics li cantaven, encertadament, la cançó de Trobarem  faltar el teu somriure.… i les seues paraules i reflexions molt humanes i intel·ligents Perquè era intel·ligent, rialler, divertit, generós i bondadós. Vaig veure que saludava molt amicalment a l’escriptor de Castelló, Joan Francesc Mira i a ‘escriptor de Gandia, Rafa Gomar, que l’havia tingut d’alumne a escolapis i havien refer la seua relació. Abans de conèixer-lo, me n’havia parlat de Josep Lluis Porcar, l’escriptor d’Oliva, Enric Sòria, que el va tindre també de professor als escolapis i el recordava amb estima per la seua vàlua com a professor de literatura que estimulava a pensar i a escriure. J.L. Porcar estava molt devanit que Enric Sòria i Rafa Gomar el recordaren i el reconegueren… En una nota a Cremades, J.L. Porcar li comenta que fa anys “m’havia assabentat per Voro Signes (de Real de Gandia), que va ser company al Seminari de Manolo Molins, Benjamin Oltra… que Enric Sòria havia sigut alumne meu i que se’n recordava de mi. Igual que Rafa Gomar, novel·lista i poeta, amb qui tinc molta relació actualment“.
Va penjar els hàbits  el 1976, en un missatge a Vicent Cremades li explica que va conèixer a Xavi Climent a Riopar, Albacete, al naixement del riu Mundo al Moviment Escolta Catòlic; Climent, va iniciar l’estada a la Residència d’Estudiants dirigida per Ramon Gascó (on va estar també l’excel·lent professor d’antropologia de la Universitat de València i traductor, Joan Batiste Llinares), curiosament, el 1976 “quan vaig penjar els hàbits (d’escolapi) vaig llogar un pis fora del convent i Xavi fou un dels estudiants en qui vam conviure aquell curs 1976-77”; anota que durant anys n s’havien vist ni tingut notícies fins que es va posar en contacte amb Porcar proposant-li un aplec d’alumnes i professors de les escoles pies; indica la bondat i les qualitats humanes i de treball de Xavi Climent. Li notifica a Cremades, que amb motiu de l’aniversari dels cent anys del naixement de Josep Espasa i de la presentació de llibre Josep Espasa Signes (1914-1980), a la Nau intervenen Ximo Signes, Antoni Espasa, catedràtic d’Econometria i Emili Marín, periodista i coordinador del llibre; presenta l’acte Antoni Signes. Josep Lluís Porcar va començar a meitat dels anys setanta a fer de professor en els cursos de valencià a l’ICE. Quan estava a Gandia va encoratjar molts alumnes perquè s’apuntaren a fer els cursos per correspondència del valencià a Lo Rat Penat, quan aquesta associació reconeixia que el valencià era una variant del català, tenia alumnat de tots els Països Catalans (inclús de l’Alguer!) i duien per a fer conferències a Joan Fuster i a intel·lectuals i filòlegs de les Illes i Catalunya, sense qüestionar la germania de llengua, cultura i confederació nacional que hi ha entre el País Valencià i Catalunya.
Remembre, en un dels esmorzars a l’Octubre, les seues rialles quan li contava episodis escabrosos del Seminari de Montcada, l’odi al valencià i denunciaven junts els efectes desastrosos de la castració sexual, de la misogínia, de l’homofòbia i l’autoodi, de l’amputació de l’afectivitat, de l’intent d’uniformitzar les conductes als internats religiosos, militars, convents, monestirs i el concepte d’obediència que anul·la les consciències, com analitzava a Estigma, el sociòleg Goffmann i el filòsof Michel Foucault en l’estudi dels processos de disciplinarització carcerària, pedagògica i social del cos i de l’ànima. Després va publicar un article a la revista Nihil Obstat, on comentava que havíem parlat de literatura, de cinema, de La taronja mecànica de Kubrick, sobre L’esperit del rusc de Victor Erice i Nazarin de Buñuel també va escriure alguns comentaris intel·ligents, amb l’ajuda de l’expert en cinematografia i amic, José Mª Monzó.
La tasca educativa de J.L. Porcar a través del cinefòrums a la Safor va ser magnífica des de que arribar de Sud-amèrica a Gandia, el curs 1969-70, 70-71, 71-72, amb propostes pedagògiques renovadores, foren anys molt fructífers, perquè va crear una xarxa de cineclubs, Lluerna, a Gandia, Bellreguard, Almoines, Vilallonga, Oliva, amb pel·lícules europees, del neorealisme italià, de la nouvelle vague… films, de Keaton, Chaplin, Kubrick, Bergman En l’eclosió cultural de la Safor, en valencià, tant Vicent Faus com Josep Lluís Porcar, foren peces claus, a les Escoles Pies de Gandia, col·locaren les primeres pedres de la muralla cultural; començaren a repartir Diccionaris de Valencià de Ferrer Pastor, a fer classes de català amb la Gramàtica Valenciana d’Enric Valor, o les seues Rondalles, per tal de valencianitzar la Safor en un temps on el català estava prohibit i censurat, com analitza Enric Sòria a 30 anys de cultura literària a la Safor 1959-1990, Oliva, Colomar, 1990; fer del valencià una llengua culta, moderna, que es podia treure de l’ostracisme i de l’opressió per a fer-la servir per a totes les matèries; una generació que llegiria a Joan Fuster i aprendria a estimar el País Valencià, la llengua catalana i tot el domini lingüístic dels Països Catalans; molt aviat, des de Gandia anà el jovent a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, el Rosselló.
Vicent Faus i Josep Lluís Porcar com a escolapis, educadors i valencianitzadors, en aquest procés de conscientització valenciana amb l’ajut de mossens que també feien aquesta tasca cultural, en fer misses en valencià, actes litúrgics en l nostra llengua, com Triburci Peiró ( a la Vall d’Edo), l’actual bisbe de Huelva, el valencià de Benimarfull, Pepe Vilaplana i Antoni Garcerán a Crist rei, Antoni Collado, Joan Sanchis, Salvador Bertomeu d’Oliva, Josep Lluis March de Bellreguard, Paco Ferrer, Vicent Estarlich i Joan Crespo (Beniopa). Des de la revista Ruta de 1958-1963 fins el 1972 quan Faus i Josep Iborra comencen a fer cursos en valencià per a mestres són fites importants per a la creació del Moviment de Renovació Pedagògica de la Safor, on Marifé Arroyo, que va literaturitzar Victor Labrado a La mestra a parir de fets reals…La mestra es la història de Marifé, una dona d’origen castellanoparlant que va iniciar una lluita per la dignitat del Valencià i un model d’ensenyament progressista durant els anys 70 i 80. La protagonista d’aquesta historia apassionant va ser represaliada i expulsada de l’escola d Barx pel seu compromís en defensa dels drets lingüístics. Víctor Labrado que va viure aquest episodi amb ella, ens acosta l’experiència de qui s’ha convertit en el símbol d’una generació d’educadors compromesos amb la llengua i disposats a introduir i consolidar el valencià a l’àmbit educatiu…
La majoria de la informació per a fer aquest escrit l’he tret de Vicent Cremades i Arlandis i del seu treball d’investigació La transició a Gandia: De la dictadura a la democràcia (1973-1983), Ed. Alfons el Vell de Gandia o correus de correspondència entre Josep Lluís i Vicent, converses i articles de J.L. Porcar a la revista Nihil Obstat. D’entre aquests educadors compromesos i exemplars, que fa referència el llibre de Labrado, a La mestra, pròleg de Diego Gómez i introducció de Carme Miquel, editorial Bromera, Alzira; a més de Marifé Arroyo, estan també Vicent Faus i Josep Lluís Porcar, els escolapis feien misses en valencià el dissabte a les 19 hores del vespre a l’església de les Escoles Pies i cantaven cançons en valencià de Raimon i cançons folklòriques catalanes, també folk-song amb cançons de Bod Bylan, Joan Baez i Pete Seeger, així com espirituals negres amb adaptació al valencià (Vull ser lliureNo serem mogutsSiga la pau amb vosaltres…).
Tant Faus com Porcar eren persones que duien avant les propostes modernitzadores del Vaticà Segon, també en el que fa referència a la inculturació en les llengües pròpies, materna o vernacles (dels esclaus!), en defensa dels drets humans, la justícia social i la solidaritat. En aquell temps i uns anys després, potser fins a poc després de l’aprovació de la Constitució espanyola  la victòria electoral de la UCD, el colp d’estat militar del 23-F, la victòria electoral el 1982 del PSOE, la Loapa… semblava que l’església valenciana podia assumir el valencià com a llengua pròpia vehicular, després es va desentendre i va tractar d’ofegar els focus de valencianització incipient que hi havia amb l’argument que no hi havia un consens unànime a dins de l’església per a escollir el model de llengua. Tot això eren excuses i mentides, perquè des de finals dels anys seixanta, es reunien a l’arquebisbat de València la Comissió Litúrgica, per a triar el model més adient, el professor Manuel Sanchis Guarner, contava a la facultat de teologia de València, l’octubre de 1979, que l’església “valenciana” li havia fet perdre temps, diners i li havien prés el pel, reiteradament, que després de reunions i hores i hores de treball, quan arribaven a un consens, a l’endemà, els capellans blavers i reaccionaris, que no estaven a la reunió però tenien algun representant, ho rebutjaven i calia tornar a començar, fer i desfer com la faena del matalafer o de Penélope, la muller d’Ulisses, el que teixia de dia, ho desteixia de nit… Ho deia amb llàgrimes als ulls i en plànyer que l’església fos tan antivalenciana li mensytinguera la llengua dels valencians que la cultura i la llengua d’un poble que vol viure en llibertat (Paco Muñoz).
Cal consignar-ho. A final de la dictadura franquista, el moviment del valencianisme a l’església fou important, com explica Vicent Cremades i Arlandis, a  L’església en la transició. El fet nacional al País Valencià; la revista Saó (1976-1983), Ed. Riu Blanc, 2013.  A principis dels setanta van aparèixer un grup de capellans i de cristians laics, progressistes i compromesos amb la llengua i la cultura del País Valencià; molts mossens es fan valencianistes, bé perquè estudien la llengua del poble on són destinats a fer el seu treball; per a d’altres es tracta d’un procés d’aculturació, a ells els han educat al Seminari en castellà i els han preparat per a parlar en castellà, però la llengua del poble i la dels seus feligresos, és el valencià. Els escolapis Faus i Porcar, foren protagonistes en el desvetllament de la consciència valencianista, ensenyament de la llengua la història, de la cultura i de la literatura catalana del País Valencià: fan les litúrgies en la nostra llengua, restauren l’ermita de santa Anna dedicada al culte en valencià, recuperació biblografica de termes saforencs, recuperació del Cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal (perdut el segle XVI).
L’escriptor saforenc, Josep Piera, en un article a la premsa, L-EMV, 11 de novembre de 1993 Els capellans a la Safor, elogiava la tasca de Josep Escrivà com un model a seguir, i advertia el contrast que hi havia entre la majoria del jovent de la Safor que s’estava educant civilment en valencià, la majoria del poble parla en  valencià, i no es comprensible que la gent parle fora de l’església en valencià, inclús els capellans, però quan entren a l’església hagen d’expressar-se en castellà. Allò que deia Cherteston que l’església podia demanar-li que es llevara el barret en entrar a l’església, però no el cap, la llengua i la cultura de la valenciana gent.
En una conversa als esmorzars, que veis reflectida en un missatge a Vicent Cremades, Josep Lluís Porcar reconeix que quan va arribar a Gandia, tan jove, estava “enfilat a la parra”, com que l’enviaren perquè fera l’atenció espiritual al Col·legi de les monges escolàpies es va comprar el llibre de Simone de Beauvoir “El segon sexe, de Castilla del Pino i llibres sobre l’alliberament de les dones; eucaristies i convivències de  cap de setmana tot ple de dones a les que volia ‘salvar’ des d’una concepció encara ‘d’apostolat’.. Tant J.L. Porcar com molta gent de la seua generació configuren la possibilitat i la realitat d’una església conciliar, que inicia l’ensenyament del valencià encara durant la dictadura, sovint fora de l’horari acadèmic de les classes habituals, l’inici d’una església progressista i arrelada al País Valencià, que es pren seriosament la importància del valencià, com a llengua de cultura i el valencianisme com a manera de combatre el franquisme i democratitzar la societat civil valenciana.
En explicar les cançons espirituals negres traduïdes al català i les cançons de la Nova Cançó, que eren el 90% de les que cantaven; al·ludeix als exemplar que va adquirir del Faristol i a la Fundació Huguet de Castelló (el secretari era Ferran Sanchis i Cardona) que ens va regalar un cabàs de Vocabularis de Ferrer Pastor de La Font d’en Carròs (amic de Vicent Faus). També esmenta en alguna nota la tasca de mossèn “D. Alfredo Bono, retor del Raval”, de la parròquia de sant Josep de Gandia, un capellà molt estimat per la gent de Gandia; que Josep Lluis Porcar va estar intern al Seminari Menor de Gandia els cursos 1958-59 i 59-60.
Va nàixer el 1945 a Vilafranca de Castelló, en un article sobre la Setmana Santa, quan tenia sis o set anys, el 1951-52, quan termina la matinada de Divendres Sant, amb el corresponent Ofici de tenebres, sent bocabadat, amb la mirada atenta i corpresa, l’estrèpit de llibres colpejant els bancs, el tallant i aspre soroll dels mateixos bancs aplastant els rajols del terra, les carraques en sonora fúria… la mateixa que durant la Setmana Santa substituïen les campanes per a cridar a complir amb els rituals de misses, rosaris, vespres, etcètera… Aquell Apocalipsi volcànic significava la mort de Jesús “del nostre Senyor” […] dels qui participaven del fet de la mort ignominiosa de Jesús de Natzaret... També esmenta el Dissabte de Glòria, totes les campanes tocant, joia i abraçades pel goig de sentir-se vius i encoratjats per Jesús a qui Déu ressuscita entre els morts… Remembrem que les carraques es feien servir per perseguir vexar i humiliar els jueus en culpar-los de l’assassinat de Jesús, crucificat per l’Imperi Romà… Conta l’anècdota que la seua muller, Matilde, li va contar que a la Castella profunda, els xicots, a Setmana Santa, clavaven les faldes de les dones amb claus als bancs de l’església, mentre feien el soroll, de manera que així podien veure les cames i les bragues.
En comentar Vida oculta del director Terrence Malik la defineix com una abraçada de llibertat que uneix la natura i Franz amb els seus; a L’espíritu de la colmena d’Erice, 20 de maig 2014, elogia la saviesa cinematogràfica de José Mª Monzó, que va fer la introducció, diu que vol callar perquè s’aclapara, però maleeix el silenci, sentència: “És un monstre letal, el resultat immediat, cert i ommipresent és l’aïllament, la solitud, la mort“.
Al seus articles esmenta alguns dels llibres llegits: a més d’El Problema de Spinoza que hem esmentat més amunt, remarca l’opció per seguir la pròpia consciència tot i enfrontant-se a la família i a la comunitat fins a l’excomunicació, “hérem”, la major sanció rabínica jueva i implica l’exclusió de la comunitat; una forma de rebuig semblant a l’excomunió de l’església catòlica; en l’àrab és harâm (prohibit, tabú, fora dels límits, immoral) i el terme etíop irm (malaït); fa una apologia d’Spinoza que tracta de fer el seu propi camí de pensament lliure en la natura; crítica la barreja entre cristianisme i feixisme com a delirant i vergonyant; ell va sentir també la solitud quan va fer debats sobre sexualitat i va tenir problemes per tractar sobre la masturbació; cita de Francisco Espinosa Mestre i José Mª Garcia Márquez Per la religió i la pàtria. L’església i el colp d’estat militar de 1936“, en castellà; de José Jiménez Lozano Meditació sobre la llibertat religiosa, 1966 i Cartes a un cristià impacient, revista Destino… ambdós en castellà; estava interessat en llibres que relacionaven l’espiritualitat i la ciència en la línia del budisme, d’Epicur i Benet Spinoza, tot i que preguntat per Vicent Cremades sobre la vivència de la darrera Setmana Santa i Pasqua, explica que tant ell com el grup de companys hi hagut una “revolta compartida”, explicita que les antigues creences religioses, s’han capgirat com un calcetí, explicita que ni allò el concili de Nicena, de la filiació divina de Jesús, ni el Crist-messies, ni sacrifici eucarístic, ni culpa original, ni sacerdoci-pontífex, ni sagraments, ni tan sols “el” Poble de Déu…Uff, quan que els ha costat desfer-se de tants dogmes marcats a sang i foc, tot i que Porcar va deixar una empremta decisiva a Gandia a finals dels seixanta i principis dels setanta pel que fa a la prehistòria de la valencianització de la Safor en l’ús del català com a llengua de cultura, educació i escriptura per a fer literatura, teatre, poesia i anàlisi sociològic i històric per a tot el domini lingüístic catalanoparlant.

Post escriptum:
abans de Pluja Teatre, del Secretariat per la Llengua (Francesc Candela i Maria Josep Gonga), de la Llibreria Concret, de les conferencies a l’Ateneu, el 1975, de Broseta, Candela, Eliseu Climent, Joan Fuster, Ignasi Mora, J. Perelló Morales, Vicent Ventura i Miquel Vidal… de les conferencies de Cèlia Amorós, Lluís Vicent Aracil, Josep Lluís Blasco, Josep Vicent Marqués i Vicent Pitarch, de les revistes satíriques (El dàtil…), dels Aplecs de la Marina i la Safor, de la creació dels Instituts d’Estudis Comarcals, del CEIC Alfons el Vell, del I Congrés d’Escriptors (/es) en Llengua Catalana, del 4 al 6 de juny del 1976 que van presidir Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, de la municipalització de la cultura a la Safor i al País Valencià (E. Sòria, J. Alonso), de la cultura de la transició a una altra posterior a la franquista (Guillem Martínez), encara verticalista que limita la llibertat d’expressió, la llibertat d’opinió i la llibertat creativa, abans de l’eclosió literària a la Safor, de Ferran Cremades, Josep Piera, Joan Monjo, Ferran Garcia-Oliver, Vicent Cremades, Enric Ferrer, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Rafa Gomar, Enric Sòria, Blai Ballester, Robert Mora, Josep Payà, Toni Garcia, Josep Camarena Nèstor Novell, Toni Petroff, Rafel Furió, Antoni Rico, Enric Ferrer, Enric Nogueroles, Antoni Durà, Josep Alandete anaren a les escoles pies i tingueren la influència de Vicent Faus i Josep Lluis Porcar; també hi havia l’Institut Maria Enriquez: Toni Garcia, Anna Costa, Josep Alandete, Vicent Roig, Josep Pastor, Enric Sòria, Ignasi Mora, Esperança Costa… A l’Institut Ausiàs March estaven Toni Garcia, Nèstor Novell, Juan José Moragués, Vicent Roselló, Xavier, Enric Orihuel; i a l’Acadèmia Cervantes anaven Pepe Breton, Adelina Bataller, Andreu Banyuls… Vicent Faus i J.L. Porcar, començaren a sembrar algunes llavors, a regar i conrear-les perquè cresqueren mil flors a la Safor. Foren les primeres passes d’un  procés de construcció del País Valencià dins dels Països Catalans. Per això, la Safor és una de les comarques amb mçes consciència de catalanitat del País Valencià.

Sal·lus Herrero i Gomar

divendres, 26 de juny del 2020

JOSÉ LUIS PORCAR, adéu amic (Joan Llopis Pastor)

El dia de sant Lluis, el 21 de juny de 2020, el mes en què complia el setanta-cinc anys, José Luis Porcar ens va deixar i ens vam quedar alguns un poc orfes.

Conec a José Luis fa huit anys i valore com un regal extraordinari de la vida haver-lo conegut i compartit amb ell tants bons moments, i haver aprés tant d’ell. Perquè dins de la seua senzillesa era un home profund en idees i sentiments, de gran sabiduria de saber i de saborejar, inflexible davant de les coses que ell veia injustes i al mateix temps respectuós i tremendament amable i tendre, que es feia de voler al primer contacte.

I com no tinc paraules per a descriure tot el que voldria dir, vaig a recórrer a paraules del propi José Luis referides a un altre José Luis, el basc aquell del qual vàrem conèixer el seu currículum autobiogràfic en el Nihil Obstat, paraules que jo li aplicaria a ell mateix, al nostre José Luis

“¡Qué humanidad inmediata, sin recovecos, que te mira a los ojos, sonríe y sopla aliento de que lo que hay en mí y a mi alrededor, sea lo que sea, merece la pena! ¡Qué sentido del humor tan al alcance de la mano y tan profundo! Me voy a guardar el texto en que relata su vida, lo voy a imprimir, y quiero leerlo de cuando en vez pues viene a ser, es, un vaso de agua fresca del manantial de esta naturaleza viva que él comparte desde su sencillez samaritana. Y me pido silencio, volver a la esquela en que una flor de las montañas de su país natal en un lado y su rostro en el otro lado con su nombre en medio encabezan su evangelio: aprendí luchando, deber terrestre, propagar la alegría.”
                                Joan Llopis Pastor

dijous, 18 de juny del 2020

LA MORT DEL VALENCIÀ, Joan Llopis Pastor


El Valencià (llenguatge) està moribund, malgrat el que pensem o no acceptem alguns romàntics-xiflats com jo. ¿Bilingüisme?, què mès voldria jo, perquè el que realment n’hi ha en el País Valencià (perdó, ¡quina blasfèmia he dit!, volia dir “Comunidad Valenciana”) és un feroç unilingüisme castellà. Possiblemnt el 99% dels habitants d’esta terra volen amb preferència el castellà i, en tot cas, també l’anglés, que és el que dóna, o pot donar, diners, que el valencià no mereix cap esforç perquè no és rendible. No n’hi ha una repressió legal contra el valencià, com en temps de Franco i Rodilla, però sí repressió real. Tothom té l'obligació de conéixer el castellà, però solament el dret d'usar el valencià (precepte constitucional que va a missa, i mai millor dit). Els castellaparlants poden anar sempre amb el cap ben alt, ningú els contestarà en valencià, ningú els dirà que, per favor, ho diguen en valencià, com al revés ens passa als valenciaparlants. Si parles en valencià (almenys en les capitals i grans ciutats valencianes), un 0,0001% te contestarà en valencià, i el 99,99% o te miraran amb benevolència paternalista o majoritàriament amb menyspreu (desprecio) si no amb odi. Des del borbó Felip V la guerra contra el valencià no ha parat, els quaranta anys de dictadura han fet també efecte i vint anys del PP han contribuït, i el PSOE tampoc ha fet massa per la seua defensa (la vicealcadesa de València parla sempre en la llengua de l’imperi, i la Barceló i el Simón no s’han distingit tampoc pel llenguatge en esta etapa del covid19) ni han fet els socialistes una pedagogia com cal, igual pel poc convenciment que tenen per la causa. 

El valencià té en contra totes les institucions públiques: tribunals, forces i cossos de seguretat, esglèsia, administracións (excepció feta d’alguns polítics). Està “consentit” perquè no n’hi ha altre remei (¡de moment!), és com unas reserva índia. I el poble així ho té assumit, i si algú el valora és com el valor d’una llengua morta reservada als estudiosos. En un grup, si solament u parla en castellà tots ens sentim obligats a continuar en eixa llengua, i el mateix passa en grups de whatsapp; si algú fa una falta d’ortografia és digne de reprovació si és en castellà, peró se és comprenssiu si és en valencià. És trist, però són el mateixos valencians que no estimen la seua llengua, però no s’atrevixen a dir clarament que el valencià s’ha acabat, i “a otra cosa mariposa”. I si, com el cas últim de la ridícula sentència del Tribunal Suprem ordenant que tots els escrits entre administració valenciana i catalana si estan en valencià hagen d’estar traduïts al castellà, encara que no ho demane l’altra part, qualsevol intent d’alçar el cap per fer valdre el valencià és aplastat amb tota la contundència.

  Possiblement siga l’hora d’acceptar la desaparició del valencia i no esperar una llarga agonia. Com deia Sartre de l'home, igual el valencià és una passió inútil.

Joan Llopis Pastor
     

dimarts, 16 de juny del 2020

NO SE ENTERAN...(Ovidio Fuentes)

Las recientes sentencias del Tribunal Superior Valenciano y del Supremo (https://www.lasprovincias.es/politica/supremo-tumba-decreto-20200613184817-nt.html) denegando la exclusividad del valenciano en algunos actos oficiales, se basan en que son anticonstitucionales. Pero la Constitución es reciente y no es más que un acuerdo político. Hay, sin embargo, un innegable hecho histórico previo, que, en mi opinión, es mucho más significativo.

La noticia termina con estas frases: “El asunto ya había sido resuelto en este sentido por el propio TSJ de la Comunitat. Pero la Abogacía mantenía que se hace hincapié en la diferencia nominativa más allá de admitir que «es una única lengua, que es oficial en la Comunidad Valenciana y en otras comunidades autónomas, en las que recibe distinta denominación”.

La pérdida de cualquier idioma es lamentable, porque engloba una visión del mundo y un enfoque cultural único. En la educación se valora extraordinariamente el hablar varios idiomas. Es evidente. Pero centrémonos en el valenciano. 

La zona de Requena por conveniencias económicas y geográficas solicitó con todas las consecuencias anejas, pertenecer a la provincia de Valencia en 1851. Es la Castilla valenciana.

Por el Tratado de Campillo-Ágreda de 1281 entre Castilla y Aragón el valle de Cofrentes pasa a Valencia. Es la Valencia castellana.

No se enteran los valencianistas, que consideran el valenciano como signo de indentidad, afianzados en el tradicional desprecio a los “churros”. El antiguo reino de Valencia es bilingüe. Hablando yo castellano, soy tan valenciano como los de Alcira.

No se enteran las autoridades de la Generalidad, que deberían respetar en todos sus actos la zona castellana, aunque sea una minoría.

No se enteran los tribunales, que a la razón jurídica podrían añadir la consideración de este hecho histórico.


OVIDIO FUENTES