Portaceli (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 26 de novembre de 2018

Acabe de conéixer un altra presó que el règim franquista va instal·lar provisionalment al municipi de Serra en un edifici que estaven construït per ser hospital antituberculós: Portaceli. Ho he pogut veure a traves d’un llibre que m’acaben de regalar en el meu recent aniversari. Cada volta més, naixen per tot arreu del País Valencià associacions dedicades a recuperar la memòria històrica; la qual cosa ens demostra que la societat està més conscienciada i ha arribat l’hora d’aprofundir seriosament en aquest tema. A més, moltes de les mencionades associacions elaboren treballs acadèmics historiogràfics que van descobrint-nos èpoques molt fosques del segle XX, amb l’objectiu de difondre la nostra història més recent.  

En aquest cas, es tracta d’una publicació que ha fet l’entitat valenciana Associació Stanbrook, (Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana). Un llibre que porta per títol El Camp de Concentració de Portaceli (1939-1942) i del que vull fer un xicotet comentari. La publicació va veure la llum fa menys d’un any commemorant el 75 aniversari del tancament de la presó. El treball és de diferents autors que han estat coordinats pel company Rafael Arnal; un antic lluitador valencià per la llibertat i la democràcia i que a més és el secretari de l’Stanbrook. El llibre parla del camp de concentració de Portaceli, un lloc repressiu molt poc conegut pels valencians possiblement perquè sols va tindre una curta vida que no va arribar a tres anys; precisament una de les èpoques del franquisme més amagades. Portaceli, fou un dels 190 camps de concentració que van haver-hi escampats per tot l’estat espanyol al llarg de 1939 a 1947. Portaceli, lloc situat a la Serra Calderona fou improvisat ràpidament a un edifici en construcció que havia de ser hospital fundat pel doctor Moliner.

L’origen d’aquest camp naix a finals de març de 1939 al port d’Alacant, quan milers i milers de republicans vençuts que no pogueren ser evacuats foren capturats sense llocs suficients per internar-los. Foren 20.000 republicans agafats en el parany del port d’Alacant i duts a descampats a l’aire lliure els Ametllers i Albatera a Alacant. Es tractava de dur-los a un lloc on foren identificats un per un i enviar-los tot seguit, segons el sentit de justícia que tenia el general Franco, al paredó d’afusellament, a la presó o al carrer si és que podien presentar els adequats avals. Si el camp dels Ametllers i Albatera fou «un lloc de pas» com diu el professor Santacreu, Portaceli sembla que fou el segon pas.

D'aquests camps d’Alacant es calcula que passaren a Portaceli en diferents partides fins a 16.000, arribant a conviure tots a l’hora 6.000 presoners. Els autors del llibre van mostrant-nos a traves d’entrevistes fetes a sobrevivents inqüestionables detalls infrahumans. Per cert, alguns dels relats que conten diuen que les habitacions convertides en cel·les eren de reduïts metres, que no tenien finestres i que en cada una hi havia entre 20 i 30 persones. El més greu és que tots els dies al fer-se de dia sempre trobaven algú que no va sobreviure la nit. Són testimonis que posen la carn de gallina. Hi ha un relat impressionant del farmacèutic Lluís Marcó i Dachs, membre que fou de l’equip sanitari que va organitzar l’intern metge Peset Aleixandre a Portaceli.

Sembla ser que aquest centre fou el primer any un camp militaritzat sota la direcció de l’exercit, després va passar a ser presó judicial fins a finals de 1942 que fou clausurat i rehabilitat per a hospital antituberculós com havia sigut abans. Tot esta relatat fil per randa pels autors que a més, va acompanyat de gran quantitat de reveladors documents que ho confirmen. Dissortadament lamenten els autors que no han estat localitzats molts documents amb dades, sobretot, de llistes i de moviments d’entrada i eixida.

Per aquells que estan interessats en conéixer tots i qualsevol racó de la història dels anys 30 i 40 del segle passat, és un important llibre. A més a més, la publicació ha estat completada per un audiovisual que mostra dades inèdites del qui fou rector de la Universitat de València, Peset Aleixandre. Documental que passen en cada presentació del llibre que fan per pobles i ciutats. 
Francesc Jover 

L’Art i la Memòria Històrica, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a ARAMULTIMEDIA enviat el 14 de juny de 2018

Recuperar la Memòria Històrica i Democràtica és un tema inajornable en el moment que estem vivint. A punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, i en una societat que pretén ser avançada, no pot haver-hi un buit historiogràfic d’una època concreta. Un buit que a hores d’ara encara no se definir -mitjanament be- perquè ha sigut i perquè continua essent tabú. Podria ser pel menyspreu, la vergonya, malson, la por, culpabilitat, meninfotisme, etc., o totes aquestes i altres coses juntes a la vegada. La realitat és que els fets que van ocórrer a l’Estat Espanyol des dels anys 30 amb l’adveniment de la Segona República fins a la dècada dels 70 del segle XX, han estat suprimits de la història contemporània a l’escola. O, si més no, silenciats o distorsionats, que no sé què és pitjor. No és la primera volta que dic que la restauració democràtica del 1978 no es va destacar precisament per abordar el tema i normalitzar-lo. En aquest sentit és el que crec que no pot ajornar-se més. 

    Són diferents facetes que caldrà recuperar d’aquest període per tal d’assabentar-nos -exclusivament en sentit històric- què va passar i el perquè algú o alguns mai no han volgut donar-li total transparència. El més greu és que es amagar d’una manera descarada, autoritària, excloent i definint de manera cínica i dogmàtica quins eren bons i quins roïns. Actitud que res té a veure amb una interpretació seriosa i rigorosa de la història. 

       En relació a la Memòria, m'abellís parlar de l’art relacionat amb el temps de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Ho faig després de fer una ullada al catàleg de l’exposició que va fer Luis Ardevinez al Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi durant els darrers mesos de març a maig. Una exposició d’obra gràfica que forma part de la col·lecció privada de Luis i que portava per títol «Artistes de l’Exili i la lluita». Pense que va tindre bon impacte aquella mostra a Alcoi, però jo m’he avergonyit de no haver-me assabentat o de no haver-li prestat l’atenció deguda. M’he adonat que fou una important mostra dedicada als moviments artístics que han hagut durant el segle XX. Diferents moviments compromesos en la societat que a més anaven descobrint nous camins d’art plens de creativitat. Vull detindrem principalment en l’apartat de l’obra que té alguna cosa a veure amb la Memòria Històrica i Democràtica. 

      No és cap novetat si dic que la República es va ocupar insistentment d’apropar i fomentar la sensibilitat artística a la societat. L’obra de Josep Renau, Ballester i de tants altres (passant pels cartells de guerra) en són una bona mostra. Es feia pensant en aquell sector de la societat que sempre havien quedat marginats de l’art, la literatura i de la cultura en general. Fins aquell moment històric la cultura acadèmica havia sigut patrimoni exclusiu de les classes privilegiades i benestants. He de citar, entre altres, el grup de teatre la Barraca que amb el suport de la República duia el teatre als pobles on mai no havia arribat. A més, es van posar en pràctica diferents aspectes de l’Escola Moderna que el malaurat Ferrer i Guàrdia va proposar a primeries de segle XX. La República va dedicar interès i pressupost a l’escola primaria amb allò que ha vingut dient-se «La escuela iluminada». Un tema que Cristina Escrivà ha treballat excel·lentment incloent a més un exhaustiu estudi de les «Colonies escolars», autèntics llocs d’ensenyament democràtic, naturista i convivència. És imprescindible conèixer l’aportació d’aquesta historiadora valenciana per totes les coses que ens suggerix. A més, per què és un dels aspectes de la Memòria Històrica que ha sigut recuperada i cal ser coneguda per la societat per poder valorar l’exemplar pedagogia republicana. 

      En acabar la Guerra Civil d’Espanya, la societat va quedar orfe de mestres que transmeteren aquesta sensibilitat artística i democràtica. Els que ho havien fet durant la República havien sigut afusellats, empresonats o exiliats. Els que van poder lliurar-se de la repressió franquista, van iniciar un exili interior la major part d’ells callat però fructífer. Pintors, cineastes, escriptors, etc., crearen noves tendències i desenvoluparen una activitat artística i intel·ligent de denúncia que el règim feixista no estava capacitat d’entendre i per això no sempre fos reprimida. 

       Durant el franquisme al País Valencià pul·lulava una sèrie de pintors, escultors, gravadors, etc., com Eusebi Sempere, l’Equipo Crònica, Joan Genovés, Castejon, Yturralde, Calduch, Ripollés (en el seu millor temps) i tants altres que no recorde, creadors d’obra avantguardista farcida de denúncia. A més a més, tots ells molt solidaris, van aportar obra per exposicions col·lectives que servien per cobrir multes i fiances d’activistes polítics i sindicals reprimits. Per il·lustrar aquest escrit, adjunte una d’aquelles obres que vaig adquirir pels anys 60 i que porta per títol «El dogma de los conceptos del dogma del dogma de los conceptos». 

És un quadre de la meva xicoteta col·lecció particular.

No és veu molt be la signatura i l'he fet fraccionada a part.

Tant de bo pogueren veure exposada a Cocentaina aquella suggerent col·lecció privada del nostre veí Luis Ardevinez que marca una llarga època.

      

       

 Francesc Jover

Ruta de l’Alcoi revolucionari 1936-1939 (Cara i creu) .Francesc Jover Dminguez

Acabem de fer una ruta turística urbana per la ciutat d’Alcoi per tots i cada un dels llocs claus que foren protagonistes de la revolució alcoiana dels anys 30. Contemporàniament a Alcoi hi han hagut dues revolucions destacades i podem afegir cruentes: la del Petroli i la dels anys 30. Érem un nombrós grup de tres o quatre dotzenes de persones la majoria de mitjana edat cap avall. M’alegra que hi haja gent jove interessada en un tema que ha estat massa temps més aïna amagat. Deixem de tindre por de dir-ho. Sembla que darrerament hi ha més ressò en la societat d’allò que ha vingut anomenant-se des les dues últimes dècades del segle XX, Memòria Històrica. Potser estem en un bon moment perquè la Generalitat del País Valencià ha obert un procés d’ajuda i promoció. Ja era hora!

La ruta ha estat magníficament dirigida i guiada per l’arqueòleg l funcionari municipal Gabriel. N’he fet altres rutes en aquest mateix guia com la de l’Alcoi Modernista on també m’ho he passat molt be. Els que hem arribat al que diuen «tercera edat» i hem fet viatges turístics socials hem experimentat moltes voltes la mediocritat professional de molts guies. No ha sigut en aquest cas on Gabriel ens ha mostrat un alt nivell didàctic com a cicerone. Això podem dir que seria la Cara d’aquesta crònica, perquè la Memòria Històrica pense que ha de ser també Democràtica i sobretot Pedagògica. Ha de ser-ho perquè ha sigut un tema que ha estat massa anys lluny de l’escola reglada dels infants i adolescents valencians. Encara hui mateix hi han testimonis de professors d’ensenyament mitjà que denuncien un inadequat programa perquè les xicones i xicons isquen dels Instituts amb un bagatge de formació històrica de l’època mitjanament potable.

Gabriel, tot i manifestar-se catòlic, apostòlic i romà, a més de practicant, va ser totalment imparcial amb la destrucció que es feu de diferents temples eclesials que foren destruïts durant la revolució. És més, va assegurar que la majoria eren esglésies noves fetes a les primeres dècades del segle XX i que mai el poble alcoià les va fer totalment seves. Va afegir també aquella dita popular -totalment laica- que era una gàbia massa gran per a tan pocs pardals. Possiblement això formava part de la seva pròpia metodologia de mestre.

El mateix va ser l’opinió expressada, que em va parèixer molt pedagògica, quan va comparar la repressió republicana que va haver-hi amb els militars de la caserna d’Alcoi que no  secundaren la rebel·lió, amb la que feia l’exercit franquista en altres llocs quan reduïa militarment un poble republicà. Potser no fou tan oportú mencionar en un moment concret l'execució de l’alcalde republicà Evaristo Botella pel que poguera haver-hi confós l’auditori. Ho dic perquè, segons el meu parer, cal distingir ben clarament la repressió de l’exercit «nacional» en el període revolucionari 1936-1939 a la que feu el govern de Franco a partir de l’1 d’abril de 1939. Això va quedar meridiana ment clar quan Gabriel va comparar l’activitat del cotxe de la «calavera» i els seus «passejos» amb els afusellaments que feien els soldats o falangistes a corporacions municipals senceres quan ocupaven algun poble. Podríem dir que fou molt correcte sense entrar a valorar en quina part es feren més grans barbaritats. El que no hi ha cap dubte per a mi és, que la repressió franquista a partir d’abril de 1939 va ser un altra història, a més fora de lloc i sense cap sentit. S’havien fet la «punyeta» uns i altres en temps de guerra, partint -clar està- de la base que el colp d’estat fou reprovable i il·legítim. És el que estan reivindicant des de molt de temps les Comissions per la Dignitat, la Memòria Històrica i Democràtica, etc. Que es reconega l’acció criminal d’una repressió en temps de pau per les institucions de l’Estat. En aquest sentit manifeste que l’actitud de les comissions de memòria històrica ha de ser principalment didàctica amb el fi que la societat ho entenga. No poden tancar-se èpoques de la història sense una actitud pedagògica en contar i acceptar tots la veritat. I això haurà de fer-se d’una manera transversal, prescindint d’ideologies o al marge d’elles, com ho feren el 1945 els guanyadors del nazisme i feixisme. Això seria la cara. 

També hi va haver en la mateixa excursió del dissabte dia 13 el que en el títol d’aquest escrit dic: la creu. En començar la jornada davant del Teatre Calderón va fer una introducció el guia dient que normalment aquestes excursions les feia en valencià, però si algú tenia dificultat en la llengua ho faria en castellà. En aquell moment vaig pensar per a mi mateix, ja hem arribat on sempre arribem els valencians: a claudicar de la nostra llengua renunciant a la nostra personalitat. Hi havia una parella de joves que demanaren fer les explicacions en castellà i Gabriel va accedir.

És la història de sempre en la qual en som molts que no es trobem còmodes. Ens sentim forasters en la nostra casa. Si açò del dissabte és una activitat institucional de l’Ajuntament d’Alcoi, és el responsable a qui vull demanar-li explicacions.  Al meu parer són actes que ha de definir en quina llengua vol mostrar el seu patrimoni i la seva història local sense que cap persona es senta menyspreada. Quan anuncie aquestes rutes, cal dir clarament en quina llengua farà l’explicació perquè el públic trie. Per què no se si els edils municipals ho saben, però havem valencians que volem viure íntegrament en valencià i l’administració ha de respectar-nos. En inscriure-nos a aquestes activitats ho farem elegint la llengua. Per a que vol l’Administració valenciana promoure a les escoles línies en valencià si no tenen una actitud gestora coherent? De que es queixem davant d’alguna actitud política antivalenciana quan entrebanquen l’ensenyament en valencià a les escoles? Poden acusar-me a mi de ser intolerant i poc acollidor en els forasters per aquesta actitud? Tan intel·ligible és el nostre valencià per els castellanoparlants? Hem de viure els valencians permanentment amb els pantalons a terra?

    Son reflexions que em faix jo mateix.  

Francesc Jover

La memòria històrica de nou (Francesc Jover)

Bon dia Enrique. T'envie un article per al Nihil Obstat. El tema pot estar relacionat amb un lema que corre estos dies per les xaxes socials. Diu així: "La democracia no es va atrevir a jutjar el feixisme, i ara el feixisme està jutjan la democracia" Al menys aixo és el que vaig rebre jo.

Una abraçada a tots

Autor: Francesc Jover per a NIHIL OBSTAT. Enviat el 26 de març de 2018

Sembla que la Generalitat Valenciana ha obert un espai per activar institucionalment la recuperació de la memòria històrica, o democràtica. Amb tal motiu sembla que estan formant-se comissions locals de ciutadans amb la missió de promoure localment aquesta inajornable activitat. El tema té diferents fronts oberts que s’estan tractant més o menys intensament des de diferents angles, entre ells les universitats. Sens  dubte tots son interessants encara que no tots els que reivindiquem la memòria coincidim en les mateixes prioritats. Jo tinc les meves, sense descartar que altres poden considerar-ne altres. Tot i així hem de tindre un objectiu comú com en l’Estaca de Lluís Llac, per tal de resoldre i tancar el problema a satisfacció de tots.

Amb actitud respectuosa pels que no pensen el mateix, vaig a exposar quines serien les meves prioritats a l’hora de treballar seriosament per recuperar la memòria del que va ser la Segona República, la Guerra Civil, la repressió franquista i l’anomena’t règim del 78. Se que entra molta matèria, però ho faré molt curt. Per començar diré que és imprescindible que hi haja una ferma voluntat de totes les entitats polítiques, acadèmiques i particulars en que estem davant d’una tasca que cal arribar fins el fons. És hora.    

Ningú pot negar la importància dels magnífics treballs historiogràfics que s’han fet, el mateix que tampoc pot negar-se que paral·lelament havia d’haver hagut una condemna clara i concisa del colp d’estat de Franco i la seva dictadura. És per això que cal recordar un detall inqüestionable que encara mai no s’ha acabat d’acceptar per tots: la Segona República estava legitimada per les urnes i per una Constitució, i cap persona ni institució vestida de militar o de paisà, podia enderrocar-la violentament. Si no acceptem i reconeixem aquest valor bàsic de les urnes, que són les úniques que avalen la democràcia, vol dir que la nostra societat encara no està predisposada a fer front a l’assignatura que tenim pendent.

A més a més, haver mantingut fins ara aquella idea generalitzada que la República i el franquisme van fer tots dos atropellaments equiparables, és més que un error argumental: és una total falsedat.  

Si en algun moment va poder haver atropellaments equiparables entre els dos bàndols, salvant la legitimitat de la República i de l’il·legítim colp d’estat, és durant el període de Guerra Civil, 1936-1939. Ací és on podien haver hagut atropellaments per les dues parts: els que feien els falangistes i l’exèrcit de Franco en el bàndol “nacional”, i els que es feien a la reraguarda del territori que va quedar sota la República després del colp d’estat.  

En el primer cas, quan l’exèrcit de Franco ocupava territoris republicans, els mateixos soldats i falangistes cometeren assassinats. En alguns pobles passaren per les armes la corporació municipal sencera del Front Popular. És el cas –entre altres– de tanta gent que fou soterrada a les cunetes i que encara no s’han recuperat.

Per altra banda, també es feren crims a la reraguarda de la zona republicana assassinant –entre altres coses– capellans, frares i seglars conservadors, a més de les agressions al patrimoni artístic i religiós.

Son fets concrets innegables amb l’única particularitat que els crims de la zona republicana foren repudiats i perseguits pel govern de la República. Pels quals van haver-hi molta gent que fou jutjada i en molts casos hi hagueren empresonats i inclòs condemnats a mort. No està tan clar que el govern de Burgos perseguira i condemnara aquestos crims. Al contrari, sembla ser que molts dels crims eren fomentats des del govern de Franco.

En aquest sentit i no en altre, si que és de veres que per les dues parts van haver crims. Tanmateix, els crims que feren a la reraguarda republicana per descontrolats, o delinqüents –com vulguem dir-ho–, va estar ben demostrada i reconeguda la seva honorabilitat i dignitat de les víctimes. Mireu si no les exhumacions tan cerimonials que feren de les víctimes de la zona republicana amb el patrocini de l’Estat i soterrades les restes amb tota dignitat i consideració en llocs sagrats. Com no podia ser d’altra manera. És el que calia fer. Ningú mereix morir de manera violenta. Però, a més d’haver-los honorat merescudament, alguns d’ells han assolit l’alt honor de declarar-los beats i estan camí als altars. No tinc que dir res en contra. Però, per recuperar la memòria com cal és imprescindible fer una autocrítica ben sincera d’uns tractaments i d’altres.

La majoria de cadàvers republicans que s’han recuperat ho han fet de manera particular, al marge de l’administració de l’estat. No fa molt de tems veiem en la TV al cap de govern espanyol jactar-se d’haver destinat per a la memòria històrica zero cèntims en els pressupostos. Al mateix temps el govern espanyol no té cap inconvenient en destinar milers d’euros per recuperar soldats de la Division Azul que foren morts a Rússia. Son coses tan evidents que havien de ser èticament comparades.

Son malifetes i crims dels dos bàndols que es van cometre durant la Guerra Civil en una zona i altra. És en aquest període i no altres les barrabassades i barbaritats que hem de comparar en un i altre bàndol. Hem de centrar-nos únicament en temps de guerra. És en aquest període en el que hem de fer la deguda comparació per que siga rigorosa.

Les agressions als drets humans que van començar a partir de l’1 d’abril de 1939 res tenen a veure en el que he dit. Açò era un altra història d’agressions als drets humans que res tenien a veure en el terror que va haver-hi anteriorment als dos bàndols. El clima de terror que va començar a partir de 1939 era pura i dura venjança contra els vençuts. La primavera de 1939 va començar una època indescriptible d’atropellaments i venjances que encara no s’han anul·lat.

La repressió que va haver-hi quan va acabar la guerra era innecessària i no m’estranya que molts historiadors la definixen com un genocidi. Si el terror, podia tindre alguna justificació durant la guerra –amb les particularitats que hem dit–, quan triomfen les forces feixistes, quin sentit hi havia per acarnissar-se en els vençuts com ho van fer?

Son qüestions que hem de posar a debat i aclarir-les tot d’una. Errors històrics que és de veres que cal anar fent volta de fulla, però no sense una ferma voluntat de reconèixer els múltiples errors que es feren. Però sobretot, restituint la dignitat dels vençuts com es va fer en les víctimes de la República. La dignitat i honorabilitat dels represàlies de Franco els ha sigut negada malgrat els 40 anys que portem de democràcia. Per a mi, una dolenta democràcia que continuarà sent neofranquista si no és capaç d’abordar convenientment com cal el tema de la memòria democràtica.

El tema no porta en si cap tipus de venjança, però ha de continuar essent reivindicatiu per declarar tot d’una l’honorabilitat i dignitat inqüestionable que tingueren els republicans vençuts. No anirem enlloc, i serà un altra frustració més, per moltes comissions institucionals que es creen per recuperar la Memòria Històrica. Qualsevol iniciativa de l’Administració és molt ben vinguda, però mai no acceptarem que tinga un caràcter descafeïnat.  

Francesc Jover

BRUSCHETTI MARIOTTI, Attilio (1858-1931)

Amb motiu de la conferència del pròxim dia 16 (vore AGENDA) , avancem una biografia del personatge ,,presa de BIOGRAFIES DE XATIVÍNS ILUSTRES  (BIBLIOTECA MUNICIPAL DE XÄTIVA)

Va nàixer en la ciutat italiana de Bolonya l'any 1858. Es doctorà en lleis, però el seu temperament artístic el portà a conrear la música, de la qual fou compositor i professor.
Fou un dels membres més representatius del moviment teosòfic a Espanya per la seua activitat institucional, traductora i escriptora; president honorari per a Espanya de l'Associació dels Idealistes Pràctics; membre de la Societat Teosòfica Espanyola —Rama Arjuna de Barcelona, des de 1922—, de l'associació Exploradors d'Espanya, de l'Ordre de l'Estel d'Orient i de la Secció Espanyola de la Fraternitat Internacional de l'Educació.
La seua vida va estar presidida per l'esforç en aconseguir un sistema social més just, més pràctic i més humà, en un món que havia de transformar-se a través de l'educació —instrument de regeneració humana i social—, que no consistia en modelar i donar forma preconcebuda a les persones, sinó en «traure el millor que existeix en el fons de l'ànima».
Idealista convençut de la fraternitat universal, la tolerància i la comprensió, i persona de gran formació i habilitats (publicista, poeta, pedagog, compositor i pintor) va viure a la nostra ciutat al començament del segle XX, i en ella va deixar profunda petjada de la seua filantropia, ajudant incondicionalment a quants van demanar la seua ajuda, de manera especial, els més desfavorits.
Al seu mecenatge es deu la restauració del pati del Museu Municipal, la donació del quadre de Ribera El Salvador, la restauració dels banys de la Beneficència i el menjador de l'Asil, l'arranjament de l'antic llavador de la Porta de Cocentaina, el passeig de la Baixada del Carme (va viure a l'hort del Carme), la construcció del jardí modernista de Carmen Pérez (del Bes), així com nombroses mostres de patrocini cultural (Unión Cultural Setabense, Xàtiva Turista...) i, sobretot, donacions anònimes. Al seu testament va crear la Fundació Pérez-Bruschetti amb la finalitat de donar part dels seus béns a Xàtiva.
La seua obra a la nostra ciutat va ser reconeguda per tots, i en 1925 va ser declarat fill adoptiu de Xàtiva «en testimoniatge d'afecte i eterna gratitud pel seu filantròpic procedir i cíviques virtuts».
Va morir a Barcelona durant la matinada del dia 11 de desembre de 1932. Tota la premsa de Xàtiva, sense distinció de matisos ni ideologies —des de El Progreso, setmanari republicà radical socialista, fins al catòlic El Obrero Setabense— va publicar sentides cròniques, enaltint la seua labor de mecenatge en la ciutat i, sobretot, el seu humanisme: «l'home bo».
El 15 de maig de 1935, Xàtiva li va fer un gran homenatge, declarant aquell dia —i tots els 15 de maig— festa local (Dia d'Attilio Bruschetti) i donant el seu nom al col•legi que es va inaugurar. Els escolars de tota la ciutat van entonar un himne a la seua memòria, entre els versos del qual es deia: «Don Attilio Bruschetti Mariotti / fue patricio bueno y ejemplar [...]. / Gloria al músico bien laureado / y al filántropo ya malogrado / cuyo credo fue paz y amor».
Pels seus principis ideològics i el seu sentit crític amb el fonamentalisme de l'Església Catòlica espanyola, la dictadura franquista va silenciar el seu nom i el va mantenir en l'oblit. El propi monument que anava a erigir-se a la seua memòria —obra de Francisco Bolinches, i sufragat per subscripció popular— va quedar paralitzat. I continua sent una «assignatura pendent» de la ciutat.
La democràcia va restituir la seua figura, divulgant la seua labor a través de la publicació del llibre Homenatge a Bruschetti (Xàtiva: Fundació Pérez-Bruschetti, 1986). Hui, el seu record continua viu a través del centre escolar que porta el seu nom —al costat del jardí que va sufragar— i del Centre de Dia Pérez-Bruschetti per a Malalts d'Alzheimer.
Les seues publicacions (Ciencia práctica de la vida, Catecismo de la obrera, Salvemos a los niños, Ángel femenino, Cuando seas madre, etc., així com nombrosos articles en revistes com El Loto Blanco o Teosofía) i part de la seua biblioteca particular poden ser consultats a la Biblioteca Municipal, gràcies a la donació feta a la ciutat per la família de Samuel Sanchis.

El convent de la Trinitat i els valencians (Francesc Jover i Domínguez)

Autor: Francesc Jover i Domínguez per al Nihil Obstat enviat el 15 de juny de 2017

L’històric i medieval convent de la Trinitat està íntimament lligat a la història del País Valencià. Darrerament ha quedat buit de monges de les que dèiem tancades i està per veure l’ús que se li dona. Ja ens va indicar Vicent Álvarez que havia d'estar disponible al públic perquè els valencians i tothom poguera gaudir visitant un gran bocí d’art i d'història. Sembla que forma part del patrimoni privat de monges Clarisses, tot i que supose serà sota el control de l'arquebisbat que –per això mateix– no albira molt bona negociació o conveni. És de veres que es pot visitar amb guia pagant una entrada de 6 €, preu de jubilat, que ha posat l'empresa que ho gestiona.

Seduïts per la imatge mediàtica d'aquest monument, un grup d'amics vam concertar una visita al convent el passat dijous dia 8 i anàrem tots plegats en visita turística. Només entrar, la guia ens va oferir triar la llengua que preferíem per fer-nos les corresponent explicacions. Tot i que la majoria érem valencians, i a més valencianistes, un del companys va demanar que ho fera en castellà. Supose que tenia els seus raonaments que ara i ací no qüestione. Tanmateix, em vaig sentir molt incòmode, supose que també els altres companys, perquè el marc del lloc on estàvem requeria fer ús de la llengua d'Isabel de Villena. Potser vaig fer algun espontani comentari i algun gest d'aquells no verbals que se'm va notar una miqueta. Efectivament, no estava d'acord en la decisió col·lectiva, per la qual cosa em va parèixer que va quedar en el grup un ambient lleugerament enrarit. De cap manera vull que pense ningú que tinc una actitud excloent ni la més mínima fòbia als castellanoparlants. El que em coneix sap que la meva incomoditat no corresponia a l'opció i llibertat que té tothom d'usar qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià. Si vaig mostrar algun símptoma enutjós és per la generalitat de cassos que tots els dies hem de patir per un sector de valencians que malgrat viure i treballar a València no són capaços d'entendre les pertinents explicacions d'una guia en valencià. Damunt em de suportar moltes voltes, no crec que siga aquest el cas, que ens acusen d'intransigents. Els valencianistes fa temps que hem cedit i hem assumit ser bilingües; per la qual cosa els que viuen i treballen a València, per tal què no hi haja un greuge comparatiu, també havien de fer-ho. És el mínim que havien de fer si vertaderament tots fórem suficientment tolerants i respectuosos en la terra que xafem. Si no volen parlar-lo, almenys que l'entenguen i que no ens facen sentir-nos forasters en la nostra pròpia casa. Vist des del meu punt de vista, aquestes persones que un dia si i altre també ens fan canviar de llengua, són les que havien de sentir-se incomodes per no trobar-se (de fet) en la seva pròpia casa. I ací no puc menys que, emular al malaurat Indio Gasparino quan deia: «pobrecito mi patron piensa que el pobre soy yo». El fet d'anar per un carrer de València i no entendre quan algú et diu bon dia és motiu més que suficient per sentir-se foraster. M'atrevisc a dir que els que llegiu aquestes pàgines sabeu com jo que hi ha molta gent que viu a València tota la vida i sempre ha sigut foraster. Clar que, ells es troben a gust i nosaltres ho acceptem... així ens va la cosa.

Però no és d'açò el que volia fer uns comentaris i solament quedaran en apunts. La visita al monestir o convent de la Trinitat em va resultar molt depriment, sobretot algunes estances que no tenen res a veure amb la imatge que tenim del convent, de la seva història i dels destacats personatges que han passat per allí. A més, l'espai que es visita és molt limitat per la grandiositat monumental que vam apreciar a la maqueta. Accedir i veure moltes més coses del monument sembla que per ara no és possible. L'estat de la cuina i refectori que pel seu caràcter havien de ser estances principals em va semblar observar, si no aspectes mutilats, algun tipus de desordre exposat de qualsevol manera sense cap idea de conjunt museístic. No hi vam veure cap moble d'època, ni pintura que ens donara testimoni que estàvem en un lloc per on havia passat la  crema i nata de la noblesa valenciana femenina.

Ni tan sols la icona de la Mare de Déu de la Vetla que fou restaurada per la Generalitat Valenciana el 1987 està a la vista dels que pagarem sis euros d'entrada. Cap objecte de luxe i valor vam poder identificar de les que va aportar al reial monestir en el segle vii la comtessa de la Puebla, Maria Corella i Mendoza, filla del comte de Cocentaina.

Això si, vérem una còpia de la Vita Chisti d'Isabel de Villena que per cert ens deia la guia que Isabel la Catòlica es va interessar tant per aquesta obra que va demanar un exemplar per llegir-la. M'ho van posar tan fàcil que no vaig poder aguantar-me i preguntí a la guia si la reina de Castella va necessitar un traductor per entendre el missatge de la seva homònima escriptora valenciana. La guia va respondre, crec que amb molt de seny, dient que aleshores la noblesa dominava les diferents llengües de la península hispana. No va haver-hi altre comentari del grup, però ja m'agradaria saber que és el que va passar pel cap de cadascú.

Per acabar, destacar un detall que també forma part del concepte integral històric del convent de la Trinitat de València i que cal tindre’l ben present pels que el visiten. És el cas de la fundadora de la institució Maria de Castella. Una reina que com la Sofia de Grècia, va tastar durant dècades presumptes infidelitats del marit. Clar que al costat d'un mascle de tanta magnanimitat com era aquell rei de la Corona Catalana Aragonesa, els borbons són simples aficionats.

Francesc Jover

Lucrècia Borja, la filla del Papa, Sal·lus Herrero

(Article publicat a 

La col·lecció “L’Eclèctica, de l’Editorial Bromera, acaba de publicar la novel·la Lucrècia Borja, la filla del Papa de Dario Fo, Premi Nobel 1997, traduïda al català per Enric Colom.

És un llibre ben documentat per altres llibres d’història i de literatura, com Alexandre Dumas, Víctor Hugo, Maria Bellonci, Jacob Bruckardt al seu llibre La civiltà del Rinascimento in Italia, Ferdinand Gregorovius Lucrezia Borgia, Roberto Gervaso I Borgia, Sarah Branford Lucrezia Borgia. La storia vera, també informació de la historiadora anglesa experta en el renaixement, Marion Johson i d’altres, on s’informa que els fets atroços que se li atribueixen a la família Borja eren habituals a altres llocs d’Itàlia i d’Europa.

És un libre amè, es llig de manera agradosa, amb escenes de teatre al llarg del llibre, posem per cas, del papa Alexandre VI quan comunica als seus fills, Joan, Cesar, Lucrècia i Jofré que no és el seu oncle, com creien, sinó el seu pare i els ho pot dir, clarament i sense embuts, perquè serà nomenat Papa. Conta l’ascensió d’Alfons Borja, dins la cort del rei Alfons d’Aragó, que, de bisbe de València, marxa a Roma i, molt ràpidament, esdevindrà Calixte III; després quan arriba el seu nebot més estimat Roderic, acompanyat de més familiars valencians que l’ajudaran en el govern del Vaticà en ple renaixement; narra els estudis de dret de Roderic i com destaca, aviat, com a líder universitari, de les tavernes i bordells, és un gran seductor que atreu les dones com l’imant al ferro i, ràpidament, es converteix en cardenal i mà dreta de Sa Santedat , el seu oncle.

Hi ha escenes del papa Alexandre parlant en català amb el seu fill Cèsar, “Valentino”, a qui Nicolàs Maquiavel li dedica el seu tractat de política El Príncep, pensant que després de la conquesta de la Romanya podria completar la reunificació dels estat italians dispersos. Hi ha els assassinats entre els uns i els altres per mantenir o consolidar el poder polític i econòmic. Hi ha escenes del Papa amb la seua filla, per matrimoniar-la amb diferents homes, en funció dels interessos de poder d’Alexandre VI i les intrigues del seu fill Cèsar, sense importar-los els sentiments d’una dona tractada com un mitjà per obtenir aliances i poder polític, com es solia fer al renaixement, abans dels borja, amb el papa Innocenci VIII i després dels Borja amb Juli II i d’altres que es comportaven com papes guerrers, reis, prínceps i emperadors.

^{Portada del llibre.}

Sobretot hi ha la vida de Lucrècia, el fil conductor de la novel·la, tractant de destriar les llegendes dels fets històrics documentats, com els rumors de les relacions incestuoses amb el seu germà Cèsar, les afirmacions falses que havia sigut amant de Francesco de Gonzaga, malalt de sífilis, del tot impossible perquè si haguera tingut relacions amb ell no hauria pogut tenir fills sans després, com va passar. Dario Fo ens descobreix les virtuds de Lucrècia, sense reduccionismes ni llegendes fosques; conta l’estima que es tenien ella i el poeta Pietro Bembo, el seu dolor espantós quan l’obligaren a separar-se del seu primer marit, Giovanni Sforza, més encara quan li mataren el seu segon marit, Alfons d’Aragó, també quan va haver d’abandonar el seu fill per poder casar-se amb Alfons D’Este.

Dario Fo remarca els diferents testimonis que asseguren que, per sobre de les llegendes i falsedats, Lucrècia era una dona culta, dolça, bella i generosa que es preocupava pels més pobres i lluitava per la justícia, enmig d’un entorn ple de crueltat, matances i inhumanitat.

Dario Fo ens presenta la millor Lucrècia i, segurament, la que més s’acosta a la realitat d’aquesta família d’origen valencià, catalanoparlant, que influïren en l’esdevenir de l’Europa i del món del Renaixement. Si més no, pel que fa a Lucrècia, Dario Fo qüestiona i contradiu una llegenda fosca que la maltractava i la ubicava com una dona perversa, àvida de sexe i de poder, encara que en realitat fou una víctima més de les intrigues del poder del Vaticà, del seu pare i del seu germà. I tanmateix, aquestes lluites de poder, com se’ns documenta pels estudiosos de la història del renaixement, eren constants i habituals en aquella època, igual que els papes i cardenals tingueren amants, filles i fills o que guerrejaren com a prínceps i emperadors. Malgrat tot, Lucrècia apareix com una joia enmig dels excrements del seu temps que, com tots els temps, porta les seues misèries i les seues delícies. Lucrècia fou una bella flor que va lluitar, molt sovint, perquè es fera justícia a favor dels més pobres i desnonats. És impossible traspassar les fronteres del temps, però, hui dia, segurament, si Lucrècia visquera, com féu al seu temps, estaria en primera línia del cooperativisme social, en entitats bancàries ètiques sense ànim de lucre, de la lluita pel dret al sostre, perquè els més pobres tinguen garantits el dret a satisfer les necessitats més bàsiques, perquè la justícia no siga arbitrària i condemne els innocents... La Lucrècia de Dario Fo és una dona que lluita per la justícia enmig de moltes adversitats, desgràcies i desficacis. Un temps difícil, com tots els temps de la història de la humanitat. 

  
Membre de la Plataforma Pel Dret a Decidir

AUTORES DE POR AQUÍ (un equipo de 3 + un altre de 2)

un grano de sal

DECONSTRUYENDO...PARA RECONSTRUIR

Elaborado para Tiempo de Hablar por el «Equipo» de Valencia:

José Ignacio Spuche, Ovidio Fuentes, Faustino Pérez, Deme Orte.

Para acceder a la revista y en ella al artículo (en página 27), 

PINCHA sobre el ENLACE

http://rahepomi.dns-privadas.es/moceop_th/th138a.pdf

Com que m'he llegit bona part del llibre, ja sé quelcom de la mestra Dna. Úrsula Angulo Babió, de la seua germana Joana i de son pare el coronel Angulo. 

No és una novel·la, però sí un relat viu, sorprenentment per la contraposició de documents ("pieles") a favor i en contra de la mestra i la germana. La primera ix prou ben parada, com ho demostra la "Relació d'alumnes de l'escola de Dna. Úrsula" a la plana 32. No em queda clar si la Joana només era, com diuen els autors, "una xica moderna i agraciada" o més bé "una rica penyora" . 

Els que hem llegit "Crònica d'un viatjant", estem assabentats que Antoni Signes no és limita a fer una simple descripció de les persones, els fets o els llocs; sempre va més enllà i contextualitza el descrit. Dedica, per exemple, dos apartats a la duquessa d'Almodóvar. I que han de veure una i l'altra? Tant que va ser la Testamentaria de la duquessa qui, després de les oposicions, va nomenar a Dna. Úrsula mestra de Gata. 

Si vols més contextualització, para el cabàs:

"(com veiem les reformes d'ensenyament escolar ja vénen de ben lluny)." i així la nova mestra, "xove amb unes idees progressistes", arribada a Gata en 1831, ja no podrà exercir d'acord amb les lleis educatives del "Trieni Liberal" (1820-23), sinó seguint la normativa de la reforma del Reglament de 1825, parida en la Dècada Ominosa (1823-1833) "i que endossa a la instrucció escolar de les xiquetes la costura i labores propias de su sexo, ben diferent de la instrucció masculina." Encara patiria (més aviat pareix que gosaria) un altre canvi, quan en 1836 "l'administració estatal va decidir fer-se càrrec directament de totes les escoles públiques"

"El coronel Angulo" serà prompte o tard el títol d'una pel·lícula o una sèrie televisiva (millor, per exemple, que "El águila Roja"). Tot serà que Antoni Signes s'ho pose en el cap. Suggerisc al possible guionista que inicie el relat amb l'episodi de la fugida de la presó de Tudela, fet que em sembla la mar de cinematogràfic.

La biografia del coronel, que no va ser precisament un "chusquero", dona material més que suficient per, a partir de la seua vida, fer un bon repàs al període que va des de la "Guerra de la Independència" fins a "La dècada ominosa", passant per la Pepa i "El trienni lliberal". I és que, altra volta, la contextualització de les gestes del coronel constitueix una bona classe de repàs de la història d'Espanya.

Placa ubicada al darrere de la Llotja

Sóc testimoni del fet que, davant d'aquesta placa, l'historiador francés Pierre Jobit exclamà "¡Estos españoles!" (Havia vingut a València per a visitar els llocs relacionats amb Sant Tomàs de Villanueva i l'hi vaig fer de cicerone en la seua visita)

"... el setge i presa de Saragossa apareix escrita com una gran victoria de Napoleó en la relació de batalles retolades en l'Arc de Triomf de París." contextualitzen els autors del llibre. 

Si arribe ió a saber-ho!, A aquell retor (hispaniste erudit) l'hi haguera recordat la fabula de Fedro:

Peras imposuit Iuppiter nobis duas:

propriis repletam vitiis post tergum dedit,

alienis ante pectus suspendit gravem.

Hac re videre nostra mala non possumus: 

alii simul delinquunt, censores sumus.

O siga que el deu Júpiter ens va ficar una sària darrere amb els nostres vicis i una altra davant amb els aliens. Moralitat en traducció lliure: "Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat?"

I damunt Pierre Jobit, en el pròleg del llibre "El obispo de los pobres", diu: 

"A cuantos entonces me ayudaron...los alumnos del Colegio Mayor de la Presentación y de Santo Tomás de Villanueva, especialmente su Segundo Consejero el P. Herrera...testifico mi vivo reconocimiento..."

Moltes gràcies pel record, però ni Consejero (que consiliario) ni P. (que seminarista i prou) ni Herrera.

Remate la faena confessant que he escrit tot açò perquè Antoni (el Signes) m'ha fet un chantaje: mentre em dedicava el llibre, em donà a entendre que era "do ut des": com segurament faràs alguna mena de presentació en el blog, ió et regale el llibre.

La dedicatòria diu: 

"A mon amic Enrique Herrero per a recordar·li que la Història cal coneixer·la al menys per evitar que ens la manipulen."

POST  SCRIPTUM. 

Com deia mossen Sorribes, valencianiste de pro, al acabar l'homilia: Ara un resum per als "xurros"

Presentación de la Editorial Brúfol

LA MESTRA ÚRSULA I EL CORONEL ANGULO, DE ANTONI SIGNES I EMILI SIGNES

JULIO 23, 2014 ADMIN

Presentamos un nuevo libro, en este caso en valenciano.

Es la historia de una señora, doña Úrsula Angulo que llegó a Gata(Alicante) con la orden de maestra titular en 1831. Aquí se casó, tuvo hijos y nietos, permaneció en la escuela más de treinta años hasta su muerte en 1869. Su acoplamiento a la cultura gatera no fue fácil. Su persistencia venció todas las dificultades i el pueblo, al final, reconoció  su validez como docente y la tomó como referente para apodar a sus descendientes como “de la mestra”. Apodo que ha llegado a nuestros días.

Lo anterior corresponde al párrafo central de la contraportada y, como la mayor parte del libro se refiere al Coronel Angulo, os traduzco el siguiente:

"Otra historia que ha pasado del ámbito de las fantasías al de la realidad es la del Coronel Angulo, el padre de la maestra Úrsula, que no solamente participó en mil batallas de principios del siglo XIX, sino que estuvo presente, en lugares destacados según documentos, en dos momentos muy importantes de la historia de España, como son el Sitio de Zaragoza y la rebelión de los coroneles en el pronunciamiento de Riego, 1820."

EL PAPA FRANCISCO FRENTE AL CAPITALISMO EN EL VATICANO (Ramón Gascó)

En uno de mis cuatro escritos en el Blog de NIHIL OBSTAT, hablando de las “ilusiones y temores” que ha ido despertando el nuevo Papa, hice referencia al temor de su enfrentamiento con el Capitalismo. Allí dije esto: “Sin embargo no puedo olvidar los nuevos y graves peligros que acechan tanto al Papa, como a toda la Iglesia. Me refiero al DINERO con mayúsculas.”

     Algunas referencias bastarán para indicar lo que quiero decir.

     El capitalismo financiero bien puede decirse, que es el monstruo de las mil cabezas, o lo que es peor, de ninguna. 

    Mil cabezas porque tiene más de mil agentes extendidos por todas las partes del mundo ejecutando, sin control en décimas de segundo, millones de movimientos financieros, siempre en beneficio propio e indirectamente e inevitablemente en perjuicio de otros.

    Monstruo sin cabeza visible porque sus nombres y sobre todo sus acciones permanecen impunemente en el anonimato. Y eso lo hace doblemente peligroso. Cosa que no ocurría en el siglo XIX con la lucha de clases, donde el enemigo estaba localizado en el Empresario.

   ¿Consecuencias? Las crisis y una desigualdad social en aumento, con sus millones y millones de víctimas abandonadas e indefensas en una precariedad dolorosa e injusta.

    Indefensas además porque permanecen en la ignorancia sobre los mecanismos de ese mundo de lo financiero.

   Dos economistas de EE UU, Annamaria Lusardi y Olivia Mitchell, han publicado un estudio sobre la precariedad del conocimiento financiero en el mundo. Unos datos alarmantes a nivel mundial porque muestra que la generalizada ignorancia financiera coexiste con un mundo donde cada vez es más necesario que la gente sepan manejar su dinero, lo cual hacen que el analfabetismo financiero resulte cada vez más peligroso.

     Estoy de acuerdo en el diagnóstico pero no en sus soluciones. 

  Recomiendan como urgente necesidad la lucha contra el analfabetismo financiero a nivel mundial. “Es obvio que se deben ofrecer programas de educación financiera que sean prácticos y fácilmente asequibles a los millones de personas en todas partes del mundo cuya situación económica podría ser mucho mejor si supiesen cómo administrar mejor su dinero, por poco que este sea”

   Porque esa solución la considero totalmente insuficiente y con excesivo largo plazo. No veo en el horizonte la posibilidad de que la presión social puede entorpecer el poderío del gran capital y mientas la actualidad del hambre y marginación no pueden esperar nada.

   Diría que eso es como hacer cosquillas a un elefante, que ni se inquieta ni se inmuta. 

   Parece que ni el poder de los más poderosos gobiernos del mundo es capaz de domar sus embestidas. Bien significativo es la última noticia entorno a los sucesivos retrasos de la aplicación de la llamada Tasa Tobin, para algunas transacciones financieras.

  De cuanto se ha dicho hasta ahora, emerge una conclusión evidente. La gran dificultad, por tanto su importancia de la última intervención de Papa Francisco sobre LA BANCA VATICANA,

el así llamado IOR. 

    Su valor no sólo es simbólico, que ya es mucho por la resonancia mundial, sino también por la contundencia y buena dirección del proyecto.

  El Papa ha ido al mismo núcleo del problema. Estas son las noticias que se han dado sobre el tema:

“Expertos laicos controlarán las finanzas del Vaticano para que sean transparentes y fundamentalmente destinadas a ayudar a los más necesitados”

  No se puede decir más y con menos palabras. En ellas están perfectamente definidos los dos objetivos de proyecto. Y lo más importante, el Papa ha hecho frente al núcleo productor del mayor mal – pecado- de la actualidad.

Y nadie le podrá negar ni el coraje ni el acierto.

Y una reflexión final. Me ha parecido muy extraña y verdaderamente curiosa la poca resonancia que ha tenido esta noticia en los medios de comunicación, incluidos los eclesiásticos, en contraste con la gran resonancia que han tenido otros temas, que para mí tienen menos enjundia.

Mucho me temo que en buena parte haya alguna complicidad o al menos alguna desmoralización sobre el tema.

UNA ANÉCDOTA MUY SIGNIFICATIVA.- Consciente de que los Rothschilds son una familia judía importante de banqueros, se cree que los mas ricos del mundo, les busqué en la Enciclopedia Judaica y descubrí que poseen el título de "Guardianes del Tesoro del Vaticano" ¿Quién buscaría jamás la llave de la riqueza del Vaticano en la Casa de unos judíos ortodoxos? Si eso es cierto, no es un disparate sospechar que los banqueros judíos controlan el Vaticano.

Termino citando un texto mío, publicado en nuestro boletín NIHIL OBSTAT este mismo año:

“Francisco “necesita ser ayudado, porque temo que esté ocurriendo algo parecido a lo que cuenta el capítulo 3 de san Marcos cuando, tras una curación de Jesús, se juntaron fariseos y herodianos (enemigos irreconciliables) ‘para discurrir cómo perderlo”. Reconoce que “no sé si los que se juntan son la CIA, la KGB, Alkeda, la Curia romana o Wall Street. No creo probable que esta vez lo maten porque se ha sabido rodear de una muralla humana muy fuerte y sería el descrédito total de los asesinos. Pero buscarán otros modos de quitarlo de en medio”.

También me temo que lo harán con su estilo críptico, pero eficaz y anónimo.

Me gustaría equivocarme.

RAMÓN GASCÓ.