IN MEMORIAM ANTONIO LAGARDA

 

    -      “Em diuen que don Antonio Lagarda va faltar Dijous Sant.”

 Ho notificà  Bartolomé Sanz, qui ja havia parlat en este blog de “…la meua bona relació i sintonia amb el pare espiritual don Antonio Lagarda, un sant baró que, a més de saber un munt de dret canònic, també sabia bona cosa de matemàtiques, física i química …”

 

Les dues úniques trobades d'Enrique Herrero, amb Antonio i el seu amic Ramon Gascó (una visita a un malalt i una gestió de Cosarese en temps de reivindicacions), li permeten suposar que ens ha degut deixar al voltant dels noranta anys.

 

Comptava José Ignacio Spuche que, en una de les xarrades que donava en la seua parròquia de Mislata, trobà com oient a Antonio, ja secularitzat, qui li va donar a entendre que volia seguir en l'anonimat, ja que estava de bidell en un Institut d'aquella població. Són molts els que compten que els alumnes acudien al bidell perquè els ajudara a resoldre les tasques de llatí.

 

I acabarem aquest record extrapolant el breu comentari de Manuel Molins en el llibre “Memòria i Dissidencia” (pàgina 146):

[El pare espiritual Antonio Lagarda va dir lúcidament que el Seminari ea un *espai artificial i homoeròtic* …es un altre exemple… de homes que…tenien idees clares i diferents]  

 

DESCANSE EN PAU!

 

Final de la Gran Guerra (39).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover
25 abril 2022

El final de la Segona Guerra Mundial començà una nova tàctica del franquisme, jo diria més dura i més silenciosa. Més dura en el sentit que la dictadura de Franco era l’única que havia quedat a Europa, i per tant feia tot el necessari per mantindre’s al preu que fora. Al mateix temps, havia de intentar fer-nos veure alguns canvis d’imatge i de llenguatge donant llibertats condicionals a milers de presos.

Hui vaig a basar-me en dos fets característics d’aquella època que foren menys coneguts i més silenciats: un és el cas dels maquis i l’altre és l’entrada de republicans espanyols que alliberà París. Si els afusellaments, els judicis militars, els empresonaments i el terror feixista és va intentar amagar, aquests dos encara ho foren més. La dels maquis, perquè solament ocorrien en determinats llocs i la premsa els silenciava o distorsionava, i la de París perquè no els interessava divulgar.

 

En relació als maquis que lluitaren contra el franquisme en forma de guerrilla, no ha arribat encara a tota la societat i pense que és el moment de fer-ho. En els anys 80 començaren els treballs sobre aquest tema. Però no arribava molt més enllà de la universitat. Hui hi han audiovisuals que corren per les xarxes. He de repetir que el coneixement de tot el que passaren els nostres avis i besavis, no pot ni ha de fer-nos nosa. Al contrari, hem de posar cara i so a aquell silenci.

El 1944 s'intuïa que el final de la guerra estava prop. Alguns sectors d’exiliats, veient els que pareixia anaven a guanyar, van veure una possibilitat de recuperar la democràcia a Espanya. Sobretot els republicans espanyols que s’havien exiliat i s’incorporen a la resistència francesa.

 En vista de la més que probable victòria, la resistència francesa va connectar amb els maquis espanyols per preparar la revolta. Sabem que el franquisme va amagar el moviment de maquis. A Europa era la Resistència, que funcionava molt activa contra les dictadures i estaven relacionats amb els maquis d’ací. Pensaren que al mateix temps que acabaven amb el feixisme i nazisme, també acabarien en el franquisme. Alguna cosa d’aquestes podia haver hagut quan el regim de Franco va posar a la frontera 50.000 homes entre soldats, guàrdia civil i policia armada. No se exactament el nombre de guerrillers però es parla de sis o set mil maquis. Tot i així, la Vall d’Aran va ser ocupada pels maquis durant uns dies, una operació que podeu veure molt be en aquest vídeo de la TV3.

 

Tanmateix sembla ser que allò va ser un parany de les forces franquistes que els deixaren entrar per agafar-los. No s’arribà enlloc perquè pensaven que la població civil hagués donat suport. Els que dirigien aquella operació no coneixien la desmobilització i la por que hi havia i que tantes voltes he comentat. Molts joves de l’Alcoià i el Comtat feren la mili a la frontera i ens contaven haver fet diferents accions armades contra bandolers. Els soldats no els deien que eren guerrillers republicans. Naturalment la premsa tampoc deia res i Ràdio Pirenaica no ho deia tot.

L’estiu i tardor de 1945 amb la victòria dels aliats, quedava eixa possibilitat de recuperar la República. Bé, sembla que no era més que una utòpica pretensió, perquè els aliats havien culminat el seu objectiu i seguiren la mateixa actitud de «no intervenció». Tot i així al País Valencià, desprès del fracàs militar dels Pirineus, els maquis i alguns sectors de la població carregada d’ideals republicans, van recuperar esperances. La ingenuïtat de molta gent creia que la democràtica Europa que havia acabat amb les dictadures nazi i feixista, hagués alliberat també «diplomàticament» el darrer reducte europeu que era Espanya.

Hi han treballs acadèmics molt rigorosos que relaten l’autèntica guerra que hi va haver en diferents llocs al País Valencià entre maquis i diferents forces de seguretat. Ho vam saber molt després, però en aquell moment deu guerrillers armats van ocupar l’Orxa (el Comtat) per unes hores.

En general, és produïren els més brutals assassinats de masovers per donar suport als maquis, o sospitar que ho feien. Els que s’enfrontaven als maquis eren la guàrdia Civil, Falange i veïns addictes que es donaven armament militar per exterminar-los.

Pareixia que l’etapa que havia sigut més dura fou el 1939/40, i ho fou. Però hi va haver un terror especial sobre el tema de maquis que afectava a masovers i famílies dels voltants on suposaven que rodaven els maquis.

Miguel Moragues

Segons informació oral, a la provincià d’Alacant, concretament a Quatretondeta, el mes d’abril la guàrdia civil i falangistes assetjaren una masia on s’havia denunciat haver una partida de maquis. Foren morts tres. Crec que pot ser el mateix incident que cita l’investigador de la Memòria Històrica, professor Moreno, on diu que en 1945 mataren a Miguel Moragues Verdú de 26 anys i dos guerrillers més. Afig a més, que foren passejats pel poble i soterrats fora del cementeri de Quatretondeta sense cap indicació.

Un dels investigacions sobre el tema, és l’historiador José Luis Porcar, que ha publicat la gran repressió que patiren els ports de Morella. Aquell territori fou dels més castigats amb els republicans que no es rendiren i passaren a la resistència. Encautaven les seves propietats i les subhastaven.

Fou aquella època que ara coneixem, de les més dures de postguerra civil. Una especial repressió que les forces de seguretat franquistes dedicaren a fons contra la població civil. Es conten casos que esborronen d’assassinats massius de famílies senceres per ajudar o donar suport.

A propòsit de Quatretondeta, i per anar posant llum, he de citar uns fugats que hi hagueren: Concepción Pérez Segura, Hèctor Garcia Chiquillo i Alfonso Gil Llorens, tots veïns d’aquest poble del Comtat. El BOE de 23/01/-1942 anuncia la seva busca i captura per haver-los obert un procés el tribunal militar.

En el mateix sentit per acabar, he de citar la manca de memòria que ha quedat dels republicans espanyols que alliberaren París. Un vídeo de À punt, de tants com n’hi han, ens fan entendre tot el que ens han amagat i per què.

 

Amado Granell

Hi han molts documentals que podem descarregar sobre diferents aspectes de la llarga i fosca nit. L’enllaç que us recomane ens mostra l’alliberació de Paris en agost de 1945 formada per republicans espanyols. Especialment és la biografia del valencià Amado Granell, però és la mateixa de tants republicans que reviscolaren al ser alliberada França. Hi hagué una segona frustració en veure que l’Europa democràtica no va pressionar Franco perquè possibilitara unes eleccions que ens retornara l’Estat de Dret.

Francesc Jover

.

 

 

Primers passos a Albaida. Bartolomé Sanz Albiñana

  

Institut d’Albaida, 1963  (Arxiu fotogràfic Ajuntament d’Albaida)

Sovint em pregunte quantes persones calen per a explicar un temps, una institució i uns personatges com el temps que jo vaig viure en aquell internat de Montcada i amb uns determinats personatges, per a fer que el temps, la institució i els personatges siguen comprensibles i significatius a la societat. Deu, vint, trenta? No ho sé. Cadascú ho faria des de la seua òptica i, tot i això, encara quedarien racons i facetes per explorar. Deia la historiadora Isabel Burdiel: “Cada època conté en si mateix un conglomerat de tendències i possibilitats temporals, freqüentment en pugna [,,,] No hi ha un context sinó diversos, no hi ha un temps sinó diversos”.

 

Però sé cert que totes eixes aportacions de què parle obririen més possibilitats d’anàlisi i d’estudi per a completar el quadre final, sempre incomplet, de la memòria que hem viscut. Lloc, temps, records. A l’hora d’evocar records llunyans em pregunte també quins mecanismes ens porten a incloure-hi uns indicis i detalls i excloure’n uns altres. Quin és el context? Quin és el marc? Quin és el teló de fons? Quines són les circumstàncies que ens expliquen la forma d’actuar d’aquells personatges (superiors, professors i pares espirituals)? Dels grans i dels joves. Perquè, si ho pensem bé, tot el que hi vivíem era una mena d’escenificació teatral, una escena particular del teatre de la vida.

“El món és un gran escenari

i simples comediants els homes i dones!

I tenen marcats els seus mutis i les aparicions

i en el temps que se’ls assigna hi ha molts papers,

car en set edats es divideixen els seus actes: la infància

va primer, que plora i que baveja en mans de la mestressa.

Després és el noi ploró que arrossega la motxilla

i la cara resplendent al matí, com un caragol cansat, fins a l’escola.

[…]

I l’escena final —amb què acaba aquesta història atzarosa—

és la segona infància o l’oblit,

cec, desdentat, sense paladar, sense res”.

(William Shakespeare, Al vostre gust, 2.7.138-165)

I eixe mètode d’observació de les institucions i dels seus personatges es pot aplicar de la mateixa manera a Montcada i a Albaida. Però baixem a detalls més prosaics i propis de joves al final de l’adolescència. Com que jo al seminari havia estudiat anglés —així acabava l’article anterior—, i ara m’incorporava a un curs que havia fet francés, estava un poc preocupat per què em podria passar al curs següent. Sobretot per si m’obligaven a fer francés sense haver-ne donat abans, que no se sap mai. O pitjor encara: que em posaren de professor un sabater després de dos cursos sense classe d’eixa disciplina. No oblidem que el francés era aleshores la llengua estrangera més estudiada a tots els instituts, mentre que l’anglés era una llengua anecdòtica que a penes s’oferia.

Al seminari de Montcada havia adquirit una bona base d’anglés, tenia un coneixement prou decent de la seua estructura gramatical —això vol dir que em sabia prou bé els llibres de Modern English de l’editorial Mangold—, llegia llibrets adaptats com The Old Man and the Sea de Hemingway i m’agradava sentir cançons en anglés a la ràdio, imagine que com a la majoria de xicons i xicones de l’època. Això sí, m’havia de conformar amb la ràdio, ja que no tenia tocadiscos. Em donava per satisfet quan comprenia dues o tres paraules seguides com “Baby, I love you”, que eixien en quasi totes les cançons. I entenia perfectament quan els Bravos cantaven “Black is black. I want my baby back” o Paul McCartney “Yesterday all my troubles seemed so far away…”.

A l’institut d’Albaida no vaig tindre cap problema d’integració. La veritat és que de dificultats d’integració, que jo recorde, no n’he tingut mai enlloc. Al cap de dos dies jo ja era un més del curs. Segons l’orla de la promoció de 1970, érem uns seixanta entre xics i xiques. Com que jo era de lletres tenia molta més relació amb els qui feien llatí i grec (quasi tot xiques), que no arribàvem a deu en total. Aquell curs vaig tindre dos professors de llatí: don Joaquín Esplugues († 1970) i don José Antonio Fráiz. El professor de grec era el catedràtic don Gonzalo Yélamos Redondo.

A l’hora del pati eixíem al carrer a menjar-nos l’entrepà. Jo m’ajuntava més amb els xics. Els d’Albaida enfilaven el carrer costerut avall cap a casa a esmorzar més tranquil·lament. A l’institut vaig retrobar un antic company, Juan Fuster Escrivá (de la Font d’en Carròs, † 2021), amb qui eixe curs vaig compartir habitació en l’excursió al Camí de Sant Jaume que vam fer per Setmana Santa i Pasqua. Jo no entenia per què Fuster venia a Albaida quan podia haver anat a Gandia si és hi havia institut, clar. Després em vaig enterar que Fuster vivia a Llutxent amb el seu germà Salvador († 1986) on estava de rector. O per què els de Muro o algú de Cocentaina no anaven a l’institut d’Alcoi i s’estalviaven les revoltes de Muro al port d’Albaida. Sí que recorde que els d’Ontinyent venien perquè no tenien institut encara. Que no pense ningú que a les acaballes de la dècada de 1960 hi havia instituts a qualsevol poble com ara!

L’institut comarcal d’Albaida va ser una fita en la història de la Vall durant els anys seixanta. Quan encara no hi havia institut públic d’ensenyament mitjà a Ontinyent, recorde que els xics del meu curs estàvem molt atents a les xiques de Preu que venien d’aquella població; eren molt sofisticades elles, més ben vestides que la resta de les alumnes de la comarca i amb el pas i moviments ben estudiats. En baixar de l’autobús de La Concepció, s’encaminaven a l’institut, i miraven amb aire de desdeny als dels altres pobles mentre pujaven les escales cap a les aules.

Parle d’aquella època meravellosa en què la plaça del Primer de Maig d’Albaida s’omplia d’autobusos de la comarca a primera hora del matí amb adolescents afortunats de tots dos sexes, que anaven a un dels pocs instituts d’ensenyament mitjà oficials que hi havia a la província de València, l’Institut José Segrelles, que va començar a funcionar en el curs 1963-1964. Aquell centre públic era el sisé de la província després dels de Luís Vives (1845), San Vicente Ferrer (1933), Requena (1928), el José Ribera de Xàtiva (1933) i Sagunt (1952).

Perquè cal dir-ho clarament, fa seixanta anys els ignorants del moment només envejaven els qui posseïen mitjans materials per damunt de la resta, en compte de mirar una mica més lluny. Els pares i mares que van albirar un horitzó diferent i s’ho van poder permetre, van enviar els fills a un institut perquè van intuir que el món canviava. “Poder-s’ho permetre” significa, en aquest cas, renunciar a uns ingressos no necessaris per a viure. “Renunciar”, en aquest context, vol dir pensar en un futur millor per als fills, perquè no sols de béns materials viu l’home.

Ara vostés es preguntaran si el món llavors s’havia acabat per als que no anaven a un institut. Per descomptat que no. A les ciutats hi havia alternatives als estudis acadèmics: els estudis tècnics o professionals, és a dir, la Formació Professional. I a continuació algun m’increparà dient: “Jo conec molta gent gran que encara viu que van muntar indústries sense massa formació i no els va anar gens malament”. O tal vegada un altre em diga: “Doncs jo conec molta gent que no sap fer la o amb un canut i ha triomfat”. I a tots dos els hauré de donar la raó i rendir-me davant les evidències. Però jo no parle de gent que es fa rica treballant de sol a sol —cadascú és molt lliure d’emprar el seu temps com millor li plaga—, o dels qui estan ben assessorats pels qui saben, o dels qui han estat acaronats per la deessa fortuna, d’aquells qui amassen béns o propietats amb negocis térbols o per mitjans no gaire lícits. Jo parle de gent amb formació i amb educació. Al cap i a la fi, del que es tracta és de no ser massa ignorant, perquè en aquest món hi ha molta gent ignorant i alguns, a més a més, amb ànsia de poder, que és la pitjor cosa que ens pot passar a la resta de l’espècie, els qui els hem de patir.

Bé. Prompte vaig descobrir que anar de matí a l’institut d’Albaida a rebre l’ensenyament reglat i tornar-me’n al meu poble de vesprada era molt diferent a viure en un internat: trobava a faltar el ventall d’activitats que em tenien atrafegat tot el dia a Montcada. Al poble hi havia el tontòdrom on passejar des de la placeta del Convent fins a les Forques; i també podia anar els caps de setmana amb la xicona a la discoteca Drusa del carrer del camí de Caputxins o a la discoteca El Moreno del carrer d’Isabel la Catòlica. Prompte vaig haver d’abandonar la poca afició que tenia al ball, sobretot el solt, en descobrir que doña Pilar, la professora d’Història de l’Art i de la Cultura, s’havia enamorat bojament de mi i em preguntava cada dilluns. Dos o tres estius abans se’m va ocórrer d’anar a cal mestre de la música, don Dionisio Pedro Estarelles (1946-1976), a preguntar-li si podia ensenyar-me a tocar algun instrument, però em va dir que ja era massa gran: una vegada més aplegava tard. Sempre he arrossegat la sensació d’arribar tard a quasi tot. Poques coses més es podien fer al poble, a més de jugar a futbol, esport del qual ja n’estava un poc fart. Sort que el curs següent ja teníem en funcionament l’associació juvenil El Nostre Cau.

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

Quantitat de represaliats (38). Escrit per Francesc Jover

 

    Escrit per Francesc Jover      20 abril 2022

Un periodista va fer una entrevista al general Franco molt reveladora. Era finals de juliol del 36 i la publicaren a un periòdic d’EEUU. Jo no l’he vista, però m’han parlat d’ella. No podem veure totes les entrevistes que s’han fet, però estic convençut que en l’hemeroteca podem trobar coses sorprenents. Pareix ser que en preguntar-li el periodista al general les motivacions de la guerra, el general va dir -més o menys- que els republicans lluitaven contra Espanya i els nacionals ho feien per Espanya al preu que fora. Havia d’acabar amb els republicans per mantenir una Espanya sencera i independent. El periodista va somriure i, considerant que la República estava molt recolzada per una ampla part d’espanyols, li va dir: «aleshores haurà d’acabar amb mitja Espanya». I Franco va contestar, «he dit que al preu que siga».

Ho deia el jurista, Jose A. Martin Pallin, de gran prestigi internacional i molt lúcid, en una conferencia a la Universitat de València.

 

 

He volgut fer aquesta introducció per afirmar que la rebel·lió militar i la repressió de Franco als republicans no va ser cap broma. A més, venien preparant-ho des molt d’abans de juliol. Als anys 1939 i 1940, en plena eufòria de la victòria, no hi havia cap de vergonya en publicar tots els dies els afusellats que feien. A més a mes, al peu de la llista posaven: «se ha hecho justícia». Pareix ser que van deixar de publicar-ho aconsellats per un col·lega nazi dient-los que eixa publicitat no els beneficiava. Crec recordar que el primer llibre que vaig llegir d’un autor alcoià sobre els primers afusellats d’Alcoi, és citava la premsa com a font. No em feu molt de cas perquè la memòria potser em falla.

De qualsevol manera, aquesta expressió «al preu que siga» m’ha agradat sempre posar-li cara amb el nom de persones. La taula de pobles que mostre amb represaliats del Comtat i d’Alcoi és una aproximació. Solament he posat la quantitat de persones de cada poble destacant la poca presencia de dones, i en alguns pobles nul·la. Són aproximades, perquè els arxius no sempre han estat disponibles i alguns papers s’han fet malbé pel temps o estan en algun racó despistats. A més he de dir, que gran quantitat d’afectats no ha quedat memòria en cap arxiu.

Els noms i cognoms hui els posa el professor Francisco Moreno i altres en un llistat de la província d’Alacant, on es pot consultar poble per poble. El Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, també té una ampla llista de dones i homes del Comtat a la seva pàgina Web. Allí trobareu noms, cognoms i cares, que podeu consultar i descarregar allò que vos interesse.

En la taula que haveu vist, he volgut afegir el nombre d’habitants al costat de cada poble per comprovar la implicació de tots els pobles amb la República. No falta cap poble, tots amb més o menys intervenció i complicitat, segons la demografia, van estar compromesos en la proposta social, econòmica i cultural de la República. He de destacar que el nou règim fou acceptat generalment pel món proletari, però també la van rebre amb els braços oberts el món rural, els camperols, els autònoms, els xicotetes i mitjans empresaris, etc. També els llauradors que treballaven la seva pròpia terra. Jo diria que ho feien especialment per impulsar una reforma agrària que havia sigut un mal endèmic i històricament anacrònic.

És conegut al País Valencià l’absència de grans latifundis, perquè la diferència de propietats no és molt escandalós. Tot i així, per la repercussió del nombre de processats que van haver-hi, podem adonar-nos de la vella estructura social que hi havia en pobles clarament agrícoles. Per alguns detalls dels sumaris que he vist, és manifesta un cert caciquisme localista que va reviscolar amb el feixisme.

Altres pobles com Beniarrés, l’Orxa, Muro, etc., veiem un alt percentatge de represaliats perquè s’ajuntava l’agricultura amb la indústria. Els pobles de l’Alqueria d’Asnar i l’Orxa, amb industries de paper, han sigut des de sempre focus de lluita social per haver estat molt vinculades al proletariat alcoià. Això ha arribat a afectar als veïns de la comarca que compaginaven el treball de la indústria amb les pròpies i xicotetes parcel·les de terra. Això ha fet que tots plegats arribaren a ser tants els processats.

L’activitat en el camp agrari fou innegable i a penes ha quedat memòria. He conegut individus a Cocentaina que mai m’havien paregut persones polítiques o activistes. Ara m’ha sorprès veure’ls en llistes de represaliats, encausats i condemnats per ser dirigents del Col·lectiu de llauradors. Individus que sembla se’ls va soterrar en vida perquè els tallaren les ales, la llibertat, i mai més van ser capaços de relacionar-se ni destacar-se en res. Passaren desapercebuts. En eixe sentit, ho he repetit moltes voltes, fou una etapa desconeguda, fosca, que hem de posar llum. No som res si no sabem el que hem sigut.

Veiem el poble de Benillup amb solament 113 habitants en 1930, amb una possible escola de xiquets i xiquetes, amb poquets adults disponibles a posar en marxa un sindicat de la terra. Doncs el tenien. Un model d’estatut, però ahí està amb noms i cognoms dels dirigents locals. Podeu veure l’estatut transcrit d’un manuscrit que no vaig guardar. Dos de les persones que signen l’estatut foren processades sense saber encara la condemna que els imposaren.

En quant a població entre 1930 i 1940, que també ens mostra el professor Moreno, hi ha un augment de població molt destacat a Alcoi en 6.000 habitants. Les poblacions industrials del Comtat amb influència de la indústria del paper, generalment ha minvat lleugerament o s’ha mantengut molt regular. Vull destacar que tant la minva de població com l’augment entre 1930 i 1940 no té res a veure (o si) en els empresonats i exiliats. Podien correspondre a altres motius, especialment l’exagerat augment d’Alcoi.

En quan a moviments polítics i sindicals destaquen els socialistes, la CNT i l’UGT. M’ha sorprès la presencia que es fa del PC en tots els pobles citats menys a Benillup. A tots els altres pobles hi ha referencia des de 1937 vinculats a l’organització d’Alcoi. Tanmateix a partir de 1938 a Cocentaina hi ha la seva pròpia seu comunista comarcal. El PC de Fageca i Famorca estaven adscrits a Callosa d’en Sarrià.

Mentrestant l’aparell repressor funcionava a tope el 1940, a la diòcesis de València, Benjamin Civera feia de censor a textos escolars. Al mateix temps, el bisbe auxiliar, Jacinto Argaya, donava el vist-i-plau a llibres de batxillerat sobre «La Formación del Espíritu Nacional». L’ordre final la dona Guillermo Hijarrubia, canceller secretari. Per si no hi havia prou en aquestes autoritzacions, estava també la de la «Secció Central d’Enseñanza del Frente de Juventudes». L’any 1953 es feia la 8na edició i supose que se’n ferien algunes més que hui són joies als encants.

Francesc Jover

.

 

BATALLETES II (La Salpassa). Enrique Herrero

 

 Allò que s'ha promés és deute: heus ací la batalleta sobre la Salpassa.

En aquesta passada Setmana Santa:

1r). Bartolomé Sanz Albiñana va enviar un vídeo en què s'expliquen costums perduts: Les Maces i La Salpassa.

 

2n) Francesc Juan Chafer, per sa part, ens va facilitar l'enllaç a un article seu on lamenta la pèrdua d'algunes tradicions, intenta recuperar-ne una, (el cant dels pardalets en l'església el dia de l'Ascensió) i dona per perduda la  Salpassa, el nostre present objecte.

 

Podrà paréixer estrany, però en ma infància-joventut mai vaig tindre ocasió d'assistir a l'acte de la Salpassa (cerimònia, ritu, tradició o com vullga considerar-se).

Per descomptat que no vaig assistir  a tal esdeveniment en els meus anys d'acòlit i seminarista ni en la parròquia de Sant Valero (en el barri de Russafa de València) ni en les parròquies de la població de Xàtiva.

 

 

Amb data recent (13/04) trobe en un periòdic, la capçalera del qual compartisc, l'article, LA SALPASSA: Una tradició que se celebrava el dimecres de la Setmana Santa, del que reproduïsc el següent paràgraf:

Este acto era tradicional en todo el territorio de la Comunidad Valenciana. Por los datos que ha podido recoger en la ciudad de Xàtiva el autor del presente artículo, de entre personas que actualmente han sobrepasado los ochenta años de edad, algunos de ellos vecinos de la parroquia de La Merced y Santa Tecla, recuerdan su desaparición en el transcurso de la década de los años treinta del siglo XX. 

Només em quedava la possibilitat d'entropessar-me amb la Salpassa en alguna de les parròquies a què em destinaren. Cap probabilitat havia de trobar-la a Bunyol, el meu primer destí, poble on vaig romandre sis anys.

UNA DECISIÓ CONTRA CORRENT.

Per fi vaig arribar a un poble molt tradicional, de molts ritus, costums i cerimònies

Vaig tindre l'ocasió perfecta per a assabentar-me de què era la Salpassa.

 Intuïtivament no em va agradar.

(I dic intuïtivament perquè jo encara no m'havia parat a reflexionar sobre la forma de religiositat que m'havien inculcat des de la infància). Allò pareixia més bé propi del fetiller de la tribu.

Li vaig comunicar al poble que no faria la Salpassa i vaig fer una contraproposta:

 - Els que vulguen que el retor vaja a sa casa  per a xarrar una estona i, si es presenta, prendre un café, que parlen amb mi per a acordar dia i hora.

No va fer falta organitzar res, perquè no va haver-hi cap sol·licitud. Quina protecció contra res podia aportar el capellà només de xarrar?

No va haver-hi Salpassa, almenys aquells dos anys, però sempre que torne a recordar aquesta situació tinc una espècie de mala consciència, la sensació que em vaig precipitar, ja que pareix que ningú va entendre la meua decisió. I que haguera sigut preferible conscienciar primer la gent.

 Enrique Herrero

 

 

 

Memòria de dones anònimes (37). Escrit per Francesc Jover

 

    Escrit per Francesc Jover       12 abril 2022

Mentre vençuts i vencedors intentaven conviure i sobreviure al mig d’una mateixa situació precària; hem d’afegir el patiment de les dones, independentment foren familiars d’exiliats, d’empresonats o d’afusellats. Ací quedaren les dones; pares i mares i fills i filles. Vullc accentuar especialment el patiment d’aquelles dones que afusellaren els marits, a més de les que van quedar sense marit per haver-se exiliat. Si els homes i dones que es van implicar en la defensa de la República hi han certes dificultats per recuperar la memòria, què serà de les dones anònimes per la desigualtat de gènere que ja aleshores s’arrossegava? Són dones que van jugar un paper molt important en aquella època i situació. Les dones saben i ningú més, per la seva immensa capacitat d’estima que tenen, el que van haver de lluitar i humiliar-se demanant avals als poderosos entre altres coses. Tenim una carta de Paquita Llorens, la muller de l’alcoià Enrique Barberà, «Carrasca», afusellat el 16/09/1942 a 34 anys. Una carta dirigida al jutge aportant-li una sèrie de proves avalades per testimonis 1 i 2 que hagueren pogut salvar de la ignominiosa mort al malaurat «Carrasca». Els testimonis documentals que aporta Paquita, els raonaments humanitàries, l’evident sotmetiment i renúncia d’orgull que fa aquesta dona, esborronen. A més, sense aprofitar per a res. Tot fou inútil. L’arrogància dels vencedors i menyspreu als vençuts, bandejant el sentit comú, la justícia i, especialment l’ètica, són exageradament vergonyosos. Damunt, per a més vergonya dels responsables que ho van fer, ha quedat testimoni a l’expedient de la causa 1063. És una prova més que els judicis militars foren una pantomima i una vergonya pel dret internacional. Aquells que curiosament van amnistiar el 1977. A bona hora¡

 Citar també altres documents testimonials que demostren la lluita sorda i anònima de les dones. La contestació (1 i 2) que fa un addicte del nou règim a Isabel Tormo, muller de Juan Bautista Tormo Solbez d'Atzeneta d’Albaida. Contesta la petició d’avals que demanava, mentre el marit recorria diferents presons i camps de treball. Batista fou condemnat a mort i commutada la pena a 30 anys. La contestació hem fa pensar que solament intenten deixar passar el temps, perquè no és possible que la tranquil·litzaren. Mentrestant, Batista passava per Sant Miquel dels Reis a València, o al camp de treball del «Valle de los Caidos». Per algunes informacions orals que hem fet a entrevistats, sabem que molts d’aquells avals eren pagats en diners o favors.

En quant la comunicació epistolar amb els empresonats i exiliats que feia la família, hem de dir que no estava gens garantida. Això podeu comprovar-ho amb diferents treballs que s’han fet sobre el tema. Però fa poc de temps s’ha estrenat un reportatge que podem trobar a les xarxes com aquell «d’Els papers robats de Manises».

 

Són testimonis impressionants.

És de veres que foren els homes qui generalment fugiren de la repressió a l’exili o foren empresonats. També hi havien dones que acompanyaren als marits; però, altres quedaren i a més de la separació es feren càrrec de la cura de fills i filles. Feren un gran esforç per sobreviure i, a més, aportar tot el que podien als marits absents que no era poc. El patiment de les dones generalment no el tenim comptabilitzat i cal posar-les memòria i veu. Adonem-nos que, si dels homes represaliats quant a penes ha quedat memòria, que serà d’aquelles dones valentes que no ha quedat memòria ni testimoni en cap arxiu?

 Les entitats memorialistes volem recuperar la memòria amb noms i cognoms de dones i homes que estan a diferents arxius de l’Estat. Persones que moriren a la guerra, o patiren qualsevol tipus de repressió. Naturalment també ho fem en dones que passaren per tribunals militars de guerra i patiren exilis i presons. Son persones que estem recuperant la seva memòria, els seu patiments, la dignitat que els furtaren, etc. Ho fem amb plaques i homenatges que estan fent-se i es faran per tot arreu; però, ¿què serà d’aquelles dones anònimes que es feren càrrec de la família durant la guerra i postguerra sense que figuren en cap arxiu? Dones que calladament foren vexades, humiliades i sotmeses a escarni per una intolerància cruel i deshumanitzada. Damunt, no ha quedat memòria alguna en lloc, a part de la poca que ens queda.

  Ací he de mencionar aquelles dones que foren rapades i en alguns pobles, fent-les beure oli de ricí i passejades pels carrers per fer-los burla sense poder anar-hi a l’excusat. Foren mostrades pel carrer com a botí de guerra. Un fet que no ha quedat constància en cap arxiu perquè eren decisions preses personalment per caporals falangistes. A més a més, sabem que a Cocentaina foren rapades per perruquers que estaven sotmesos a presó preventiva per ser «rojos». Un fet en la que hi havia doble vexació: a les dones i als barbers que ho feien -segons testimonis- amb llàgrimes als ulls.     

El passat diumenge dia 3 anàrem convidats a Callosa d’Ensarrià, on assistirem a un homenatge en memòria de tots els callosins que moriren a la Guerra i per la repressió franquista. L’acte fou molt emotiu. No solament per haver posat nom i cognom als morts, també foren  homenatjades en el mateix nivell de importància aquelles dones anònimes que mai no quedaran registrades a cap d’arxiu. Podem veure el vídeo que ha fet el Col·lectiu de Memòria de Callosa amb motiu del seu 15^e aniversari.

 

En vista de la gran quantitat de soldats callosins morts en la guerra entre 18 i 22 anys, serà imprescindible també comptabilitzar les possibles novies. Són víctimes que van quedar privades del seu primer amor. Personalment n’he conegut a algunes que m’ensenyaren cartes que dissortadament no vaig tindre ocasió de copiar.

Per finalitzar, deixeu-me que cite també aquelles dones que no estigueren en la presó ni exiliades, però, estigueren depurades i sotmeses a un exili interior o patiren calladament l’exili dels marits.

Vull acabar amb una indicació de José Antonio Martí Pallin. Magistrat emèrit; mentre no hi haja una institució de l’Estat que done veu a tots aquells i aquelles que patiren la violència feixista, no es curaran les ferides que queden.  

Francesc Jover

.

 

Video presentació llibre de J.M. Monzó sobre película de Pasolini (El Evangelio según San Mateo)

 Vídeo facilitat

 per

 JOAN LLOPIS PASTOR

La divisió falangista (36). Escrit per Francesc Jover

 

    Escrit per Francesc Jover       5 abril 2022

Continuant l’etapa dura de postguerra, encara hui, més de 80 anys desprès, en sorprenen casos desconeguts referents a la repressió. Potser és conseqüència del gran contingent de processos que hi van haver. És el cas d’una dona, Maria, que no li he trobat filiació encara, però almenys va estar a la presó preventiva de Cocentaina i altres. El governador coneix el cas i sembla que té algun interès perquè demanava informes. Maria havia estat empresonada i encara no sabem perquè. Però al no tenir cap acusació concreta la van soltar. Algú va donar orde de tancar-la de bell nou a tancar. Un segon document és del director de la presó de dones de Monòver, contestant al governador donant-li informes de Maria. Pareix ser que no hi han papers de denuncia que justifique estar Maria a la presó, i el mateix director de la presó (segons entec jo) diu que aporte si té alguna prova per anar completant l’expedient. Em principi em sembla greu el fet de buscar proves d’una acusada que està a la presó i no troben cap justificant per iniciar procés. Altre document (1 i 2) no m’acaba d’aclarir la situació d’aquesta dona. Em dona la impressió que la porten d’ací cap allà sense parar de demanar informes o antecedents, que no troben. Entenc que necessitaven algun justificant per obrir procés. No trobe més explicacions que la gran quantitat de persones que en 1941 estan passant per un filtre totalment rebolicat. Una factura de neteja de màquines d’escriure pot donar-nos una idea.

No cap dubte que allò fou una situació especial on no es podia arribar a tots els llocs. Imagine el malestar dels familiars.

Per altre costat, he de tornar a citar la precarietat i escasseig de queviures bàsics que l’administració intentava repartir a preu de tassa pel sistema de racionament. Al mercat negre, o estraperlo, es trobava quasi tot, però a uns preus desorbitats que no tots podien pagar. Però, el més important és que el racionament era insuficient i calia anar a comprar a l’estraperlo, passar gana, o buscar-se la vida. A més a més, llegint aquells pamflets propagandístics del racionament, podem adonar-nos d’un llenguatge agressiu, com si estigueren enfadats, com si ens bonegaren per alguna cosa que havien fet malament.

 

Un llenguatge que canviava quan llançaven comunicats per demanar alguna cosa. Era una època on els llauradors formaven part d’un sector privilegiat i feren una important aportació a l’economia d’autosuficiència franquista. En aquest cas l’administració intenta tocar-los la fibra de solidaritat perquè aportaren productes en especie a l’Auxilio Social per cobrir les carències de bona part de la societat. Sens dubte és un pamflet ple d’humanitat que manifesta una concreta i dolenta situació. Però, cal afegir també que dissortadament la realitat fou que l’auxilio social arribava molt limitat als que patien l'estigma de «rojos».

Un altra cosa d’aquell paupèrrim temps, el 1941, començaren a haver divergències entre la Falange i altres tendències del règim. És quan Alemanya pretén ocupar Rússia i quan Hitler pressionava Franco perquè li donara suport. Jo diria que ahí és com s’inicia la idea de la «Division Azul». Franco vol acontentar els falangistes i donar-los el protagonisme que exigien, facilitant-los lluitar contra el comunisme. Naix la «División Española de Voluntarios»,

Mentre ací no hi havien suficients subsistències i la gent passava gana, el règim feia una important despesa en milícies. A més, quan milers de dones i homes eren afusellats per rojos, ho morien a les presons de fam o malalties, el franquisme dedicava recursos econòmics a combatre el comunisme a Rússia. Ací, els comunistes estaven empresonats, afusellats o a l'exili; però el règim va creure que n'hi havia molts més a Rússia i pagà mercedaris per tallar de soca-rel el que creia ser el bressol del martell i la corbella. Estava convençut que, una volta destruït el comunisme i les democràcies, el nazisme anava a ser el nou ordre social d’Europa.

 

La Divisió Falangista és una de tantes coses criticables del franquisme. En veure que Alemanya ataca Rússia, decideix facilitar 46.000 voluntaris falangistes entre 1941 i 1943. Hi anaren a més, 24 capellans i 146 dones infermeres. Cal dir que no solament foren falangistes els que respongueren a la general crida que es va fer. Entre la quantitat de voluntaris que es presentaren a combatre el comunisme, hi van haver alguns que no eren falangistes. Una bona part ho feien per llevar-se la mala imatge que havien adquirit en algunes «equivocacions» comeses durant la guerra. Casos d’haver anat voluntaris a lluitar contra el feixisme en el bàndol republicà i voler llevar-se l’estigma. Inclòs en van haver alguns que estaven a la presó i van voler aprofitar l’oportunitat d’eixir i netejar el seu comportament. Ho he dit moltes voltes; una de les actituts més humans és intentar sobreviure.

Per acabar, deixeu-me fer algun comentari sobre l’escola d’aquell temps. Cal dir que posar l’escola em marxa fou una mica complicat. Tota la plantilla de personal docent, dones i homes, foren depurats i havien de passar determinats filtres per poder iniciar les classes. Només a Cocentaina van haver-hi 25 mestres (homes i dones) depurades que podien passar de 40 a tot el Comtat. No se els que podien haver a Alcoi. A més dels filtres d’informació i investigació de Falange, encara hi havia la comissió de vigilància interior que feia que ningú se’n passara de la ralla. Hem pogut aconseguir d’una família uns documents originals de 1940 en la que ens mostra els exercicis que feia una xiqueta de 10 anys. El primer és una lliçó d’educació cívica, en el que podem veure quins eren els pilars fonamentals d’Espanya. Tenim en compte que aquesta xiqueta l’any anterior havia anat a una escola republicana i a una mestra que fou depurada i mai més va donar classes a Cocentaina. La família ha conservat els documents i nom d’aquesta mestra: Càndida Pérez.

El segon escrit, original també de Consuelito, tracta d’un «dictado» sobre la història recent d’Espanya. El text és la mostra del que seria la campanya d’apropar els infants al nou règim mitjançant les historietes que les xiquetes assumirien al·lucinades.

Són testimonis que entren dins de la normalitat desprès d’una guerra ideològica que el guanyador tracta de mostrar-se salvador de la barbàrie que havia hagut. A més, desmuntar peça a peça tot el bagatge demòcrata que pogués quedar en els infants.

                            Francesc Jover

De Montcada a Albaida. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Institut d’Albaida, curs 1969-70

Com deia en l’article anterior, la innocència amb què havien començat els anys seixanta desapareixia amb les turbulències de finals d’eixa dècada. Perquè ho entenga tot el món, posaré un exemple pres del món de la música popular estrangera. No en posaré cap de la música espanyola perquè les mostres ens farien plorar. Així, cançons amables, dolces i apegaloses de principis dels seixanta, com ara Green Leaves of Summer o Greenfields de The Brothers Four, no tenen res a veure amb el Je t’aime… moi non plus de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, una cançó impensable a finals dels cinquanta en una societat timorata que s’escandalitza davant indicis que no encaixen amb la moral tradicional de l’època.

Qui no recorda aquelles dones vestides de negre que anaven a missa amb vel del mateix color, el catret en una mà i el rosari en l’altra? En aquell moment, ningú no s’atrevia a qüestionar el respecte i la submissió a l’autoritat patriarcal: ni dones ni fills. Es donava per descomptat que dones i fills romanien fidels al vincle sacrosant d’obediència que es devia al patriarca, d’una manera semblant al jurament de fidelitat que els súbdits retien al sobirà en l’edat mitjana. I ningú no gosava de rompre eixe ordre establert des de temps immemorials.

Ara bé, amb els esdeveniments del maig del 68 francés i l’alliberament de la dona amb la segona onada del feminisme, temes com la sexualitat, la família i el treball adquiririen un nou significat i res no tornaria a ser igual. Era un canvi paregut al pas que va experimentar el món rural en convertir-se en món urbà.

En què es pareixen textos com ara “Una vegada hi havia camps verds, besats pel sol. / Una vegada hi havia valls per on corrien rius. / Una vegada hi havia cels blaus amb núvols blancs, etc.” i “L’amor físic és un atzucac. / Vaig i vinc. / Entre els teus malucs vaig i vinc. / M’estic retenint. / No! Ara vine /”? Eixes lletres de cançons no tenien res en comú. Ens parlaven de coses molt diferents. Quines coses més rares deien les cançons de finals dels seixanta, no? Nosaltres, acostumats a cantar el Tantum ergo cada dia, ens estranyàvem que no ens posaren entrebancs a cantar Con un sorbito de champagne, Anduriña i A dos niñas. Perquè aquell era un temps, no ho oblidem, en què la censura podia desbaratar cançons com The Ballad of John and Yoko per incloure la paraula “Christ”, o American Pie de Don MacLean per usar les paraules “the Father, the Son and the Holy Spirit” (el Pare, el Fill i l’Esperit Sant).

El marc musical, sempre present en la meua adolescència, feia de guia en la meua vida estudiantil. Quan em van concedir un any sabàtic de reflexió jo ja sabia què feia. Reconec que a dèsset i divuit anys estava molt marejat per culpa del descobriment del sexe oposat, però en el vessant pur, és clar. La meua vida d’estudi, fins aquell moment tan regular i profitosa, de sobte anava desencarrilada i sense un nord definit. Coses que passen en la vida. Això no obstant, ni eixe any sabàtic de reflexió ni l’amor no em van tombar en cap moment. Tenia ben decidit que el meu destí era seguir estudiant; jo no em veia treballant en cap forn de vidre, fent faenes d’autòmats un dia rere l’altre com Charlot en Modern times. Ni tampoc d’escrivent en cap oficina, de bancari, repassant comptes en cap empresa, forrant-me fent assegurances de vida, o de funcionari municipal.

Encara hui en dia hi ha qui em recorda la sort que vaig tindre per estalviar-me el meu destí natural, prou habitual per altra banda, de treballar en un forn de vidre per haver nascut a l’Olleria: “De quina et vas lliurar! T’assegure que era molt pitjor que veure aparéixer el Rector Rodilla per un corredor. En eixes fàbriques o fortificacions, el soroll i les vibracions no cessaven mai, les xemeneies llançaven fumeres negres que, en moltes ocasions, t’arribaven fins a la cara i tot el cos…, i les màquines trontollaven dia i nit a les naus d’aquell lloc. Els qui treballàvem allí acabàvem convertits en cudol de color gris: sords per l’estrèpit de la maquinària, cecs per la pols i muts pel buit que acabava omplint la teua ment”. Sense comentaris.

Recorde el missatge implícit d’un poema dedicat que, uns dies després de la meua eixida, em va enviar el company i poeta Francisco Fernández Martí, i que tenia reminiscències del famós poema If de Rudyard Kipling. Els dos últims cursos, ‘Veláncora’, pseudònim amb què firmava el jove poeta, posava en les meues mans alguns dels poemes i jo els musicava. Encara recorde lletra i música d’un que feia: “Fue aquella tarde en el parque / cuando escuché tu canción./ Era muy distinto aquel cielo / cuando te vi sonreir”. Com poden veure, ambient bucòlic i babau. Bé, eren coses que féiem en el nostre temps lliure, perquè, tot s’ha de dir, no hi havia massa temps per a l’avorriment en aquell internat. Com deia al principi d’aquest paràgraf, vaig captar de seguida el missatge d’aquell poema dedicat i em vaig posar a la faena sense perdre el temps.

Abans d’entrar en el relat dels dos cursos que vaig fer a l’institut d’Albaida, vull referir-me un poc al nou Rector, don Rafael Sanus (1969-1976), a qui a penes vaig poder conéixer en el nou càrrec, però a qui coneixia de vista dels anys anteriors, ja que era professor al Seminari Major. Era fàcil d’identificar perquè li faltava el braç esquerre que havia perdut de jove en un accident. Pel que m’han contat —jo ja no ho vaig viure—, Sanus va obrir el seminari a la societat en un moment en què les vocacions sacerdotals baixaven a un ritme frenètic i aquell espai únic començava a quedar-se buit. Ningú no és perfecte; una prova d’això és que un home intel·ligent com don Rafael Sanus va cometre el pecat mortal de declarar-se valencianista i de voler introduir el valencià en la litúrgia. El bisbe Sanus estava en l’onda del progressista cardenal Tarancón. Potser recordaran què vaig explicar en l’article Església valenciana i llengua dels qui gosen eixir-se’n de les línies rectes que les jerarquies tracen entre dos punts amb un regle. I quan dic jerarquies, que quede ben clar que no em referisc únicament a les eclesiàstiques. Doncs bé, l’arquebisbe Agustín Garcia-Gasco (1992-2009) no va dubtar a fer-lo fora del col·legi major-seminari Corpus Christi, on havia estat rector i on residia. De feeling, entre les persones, n’hi ha o no n’hi ha; i no descobrisc la Mediterrània. La bona qüestió és que les desavinences episcopals entre els dos van acabar quan Sanus va presentar la dimissió “per manca de comunió episcopal” (un eufemisme per a afirmar que no s’entenien massa). Pareix que Sanus se sentia marginat. El clergat, normalment, i sobretot en eixos nivells, sol ser prudent, submís i silenciós. Però ací no es va complir la regla, a què, per altra banda, estem tan acostumats en la vida política. De tot açò, el que més m’agrada i admire són les paraules polítiques i cautes que fan servir els homes sagaços quan, aplegats a un encreuament de camins, han de donar explicacions d’alguna conducta a la resta de l’espècie humana.

Així que, per rematar aquest assumpte, eixe manament neotestamentari que diu “Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres” (Rom 12:10), a vegades és més complicat d’observar-lo del que pareix a simple vista, i no el compleixen ni els qui haurien de donar exemple i posar-lo humilment en pràctica abans que ningú.

Bé, una vegada abandonat el seminari, no vaig entrar en cap crisi d’identitat, ni em vaig refugiar en la malenconia ni romanços per l’estil. Tot i que reconec que ningú no es desprén fàcilment, en un tancar i obrir d’ulls, de les influències formatives primerenques —ni em matava per fer-ho—, calia mirar endavant sense torbar-me massa.

L’endemà ja estava agafant l’autobús La Concepció a la placeta del Ravalet del meu poble cap a l’institut d’Albaida. L’autobús eixia d’Ontinyent, passava per Aielo de Malferit, ens recollia als de l’Olleria i, després, passàvem per Alfarrasí i Montaverner a recollir-ne els estudiants. A l’institut d’Albaida vaig fer els dos cursos següents, i crec que el factotum don Víctor Arias, amb qui no vaig parlar mai del meu pas pel seminari, sabia el motiu de la meua incorporació a aquell centre educatiu amb uns dies de retard, encara que no massa, ja que les classes sempre començaven després de festes de la Mare de Déu del Remei.

Els canals de transmissió d’informació sobre la meua conducta en l’estiu de 1969 anaven així: les beates del poble informaven el rector local si te n’eixies un pas de la vorera, el rector informava el seminari, el consell de disciplina del seminari es reunia i prenia una decisió, la qual era comunicada al superior, i aquest al Rector, qui la feia saber als pares i al rector del poble. I quan tu te n’assabentaves ja t’havien ficat el gol per l’esquadra, i això que jo jugava de porter i em creia prou entrenat. De totes maneres, imagine que algú a l’institut d’Albaida ja era coneixedor que un element díscol estava a punt d’arribar-hi.

Tot i que al seminari havia acabat sisé de batxiller i tenia també aprovada la revàlida, a l’institut em van convalidar estudis segons el Pla de 1957, per la qual em convalidaven el batxiller elemental i el cinqué curs de batxiller. Així que vaig perdre un curs i vaig haver de fer sisé de nou. El curs que vaig repetir era l’equivalent a 1r de batxillerat de hui en dia. En aquell pla d’estudis no cursàvem llengua estrangera en sisé de batxillerat, però sí en el curs Preuniversitari. Continuarà.

Bartolomé Sanz Albiñana