Església i Memòria Històrica, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per Nihil Obstat enviat el 27/1/2016

El maridatge de l'Església i l'Estat ha sigut un fet que ve arrossegant-se d'antic, més per interessos i conveniències polítiques que pastorals. Però, podem dir que fou durant el franquisme quan es va accentuar i estructurar mitjançant allò que ha vingut dient-se el nacionalcatolicisme; un maridatge que no se sap molt bé quan acaben els interessos d'una institució i comencen els de l'altra. Les dues institucions van fer pinya per frenar les aspiracions alliberadores de bona part de la societat dels anys trenta. El pitjor és que ho feren per la força de les armes sense raonar ni convèncer ningú.

La vida quotidiana als pobles durant la Segona República fou relativament normal, tot i que sovint era alterada per enfrontaments polítics al voltant dels períodes electorals, atiats per partits i sindicats d'esquerra i de dreta. Per si açò no era prou, va prendre part en aquesta confrontació l'Església que va optar per donar suport moral a les opcions conservadores, la qual cosa va posar més llenya del que calia al foc. És el que havia fet sempre, tot i que en aquell moment l'Església posà particularment més èmfasi perquè la classe treballadora tenia ànsies de llibertat, al temps que la monarquia estava desprestigiada. L'Església predicava la resignació i mai no havia qüestionat les desigualtats socials, però ara s'afegia la preocupació en veure que podien minvar els seus privilegis i predomini moral en la gent. No ho feu quan els partits d'esquerra i la societat es va radicalitzar a partir de febrer de 1936, i més concretament a partir del colp d'Estat del 18 de juliol; ho va fer quan els canvis eren prop, quan de manera ingènua i pacífica la societat optava per un sistema republicà. És aleshores quan més interès va posar per convèncer als fidels que el règim republicà era perniciós per a la societat.

L'Església va veure amenaçades les seues prerrogatives i no va ser capaç d'acceptar la República per la qual havia optat la societat. Aleshores, en compte de prendre una actitud conciliadora al mig d'una societat dividida, va fer tot el contrari, és va aliar amb el caciquisme noucentista i es va reafirmar recomanant resignació a les classes populars. És de veres que la República va entrar amb unes pretensions dures per a la societat d'aquell moment (imatge 1). Tanmateix, no podem negar que al mateix temps es va crear lleis per protegir les llibertats i drets d'aquells que fins aleshores els havien tingut molt limitats. Al mateix temps, protegia els sectors més vulnerables com són infants, dones, etc. (imatge 2).

_{(imatge 1)}

(imatge 2)

Tot i així, en aquesta etapa d'enfrontaments polítics i religiosos va haver-hi un testimoni excepcional que es va desmarcar de l'aparell de l'Església. El cardenal i arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, un dels bisbes amb més autoritat i prestigi que hi havia aleshores, el qual va intentar obrir un espai a l'Església dintre d'aquella societat laica. És per això que durant els primers anys de la república, sovintejava les visites a despatxos ministerials de Madrid amb el propòsit de negociar una convivència entre Església i Estat. Pareix ser que el cardenal Vidal i Barraquer estava convençut que l'activitat de l'Església catòlica podia ser compatible amb un règim republicà i laic. Segons han afirmat els biògrafs del cardenal, va intentar negociar de debò la presencia religiosa en la nova societat, i pareix ser que les negociacions estaven prou avançades. Possiblement no arribaren a completar-s'hi per falta de convicció de la resta de bisbes –generalment reaccionaris– i el soroll de sabres que hi havia a les casernes, que al remat va desembocar en una revolta militar.

Finalment, en els moments més radicals de la revolució, Vidal i Barraquer va haver de fugir protegit per republicans catalans, passant la resta de Guerra Civil exiliat, tot i que mai més va voler tornar a Tarragona. S'ha dit que no va tornar perquè no estava d'acord en la dictadura del general Franco. Potser també podria no estar d'acord amb el nacionalcatolicisme que iniciaren els seus col·legues en aquella Carta Pastoral Col·lectiva publicada –contra la seua opinió– el 1937, en la qual quasi tots els bisbes s'adherien i donaren suport institucional a la revolta feixista.

En ser derrotada la República per l'exèrcit facciós, l'Església va fer seua la victòria i va reafirmar el seu poder amb l'ajuda de les institucions de l'Estat. És quan va tindre el suport del règim per imposar a la societat la seua prepotència moral. És el moment quan –entre altres coses– s'obligà un determinat sector de dones a netejar les esglésies i reposar amb tota solemnitat de nou la presencia de símbols religiosos a les escoles i fer misses de campanya al mig de places i carrers (Imatges 3 i 4).

(Imatges 3 i 4)

Per altra banda, he pogut comprovar al Registre Civil que l'Estat tornava a intervindre en els batejos, matrimonis, etc., fent-los obligatoris a tothom i retornant als actes socials que la República havia secularitzat, caràcter sacramental. Si abans de la República les actes de matrimoni eren avalades a les esglésies corresponents per un funcionari del Registre Civil que anava al temple i feia de fedatari, a partir d'abril de 1939, desprès de la interrupció del període republicà, tornaria a ser necessari el testimoni del mateix funcionari perquè tinguera validesa el contracte matrimonial. No sols això, a partir d'abril de 1939, tots els matrimonis civils que s'havien fet, així com els divorcis, quedarien anul·lats (Imatge 5). S'imposava així a l'Espanya vençuda una ordre del general Franco des de Burgos amb caràcter retroactiu. Cal dir, que l'acta de matrimoni canònic era imprescindible (entre altres coses) per obtindre la cartilla de racionament i els ‘punts’, una compensació complementaria del salari que tenien els marits per la muller que no treballava i els fills. Un càstig totalment descarat, per tot aquell que volia ser coherent en el concepte laic de la vida.

_{(Imatge 5)}

La reincorporació en l'ensenyament reglat de la religió, juntament als himnes feixistes, fou imposat a l'escola com un ferm objectiu del règim.

Sant Vicent de la Roda i la missa. (escriu Joseluis Porcar)

La mare que va i la mare que torna, retruc de l’acudit en el moment en què no es pot usar el discurs natural de la conversa.

I la celebració de Sant Vicent màrtir a la catedral, solemne i gloriosa, es fa amb una missa, una missa presidida pel cardenal, arquebisbe de València, amb un grapat de rectors –canonges també-, i a més a mes hi era un recull de personatges, autoritats de la ciutat, de la comunitat, del govern central de Madrid, del exèrcit i de la guàrdia civil, això és el que relata la notícia en Religió Digital.

Missa, xe sí…, la missa!!!... De tan avesats(acostumats) que estem a fer celebració amb una missa, hem perdut absolutament la valoració i el sentit del que vol dir la missa. Xe!, la missa n’és el comodí, l’esparadrap que tot ho arregla: que hi ha l’aniversari de qualsevol cosa… farem missa, que són les noces d’argent… missa i arreglat, que s’inicia el curs… la missa per davant, que no plou… la missa de rogatives, que tocat el nas… perquè no fer una missa?

Però el dia de Sant Vicent de la Roda, cal viure una celebració. Sí, ja ho crec! Aquells creients que ho desitgen, que ho vulguen celebrar, ho fan des de la seua voluntat, el seu estil, la seua gràcia. No hi ha per què establir una cerimònia absolutament buida sinó una festa amb iniciativa, amb creativitat, amb la natural expressió d’una celebració participativa.

I, no cal estudiar un màster, ni tenir la llicenciatura en teologia, ni saber-se el catecisme de memòria per a detectar que la litúrgia celebrativa a la seu del sant patró de la ciutat n’és una cerimònia insignificant, i la paraula obri un contingut escaient indubtable: in—significant, és a dir, que no-significa. Esdevé buida de sentit. Per més cardenal, més capellans, més canonges, més generals, més comandants, més regidors i més paraules que ho emboliquen tot amb la paperassa de vestidures: les romanes (albes, casulles, estoles, …) i els uniformes.

La mare que va i la mare que torna. No puc entendre on és la soca celebrativa que es manifesta, que sura en la parafernàlia i ritualisme cerimonial de la festa dels catòlics valencians. No la trobe per enlloc. La mostra que hi ha per tot arreu és la manifestació del poder, amb la preponderància més que grossa de la jerarquia, en els estaments més vinculats al poder absolut: jerarquia eclesiàstica (n’és el cardenal i arquebisbe alhora, amb la exclusiva de la veu pel micròfon), la jerarquia militar i policial, els regidors (els únics amb elecció del poble).

Obrir la finestra per a mirar la relació de Vicent de la Roda i el poder, de Jesús i el poder, és tot un repte que ara deixe estar com una carena que ens obliga a mantenir la vista alçada. És clar que al cim de les muntanyes no ix el sol amb la missa com un senyal per a celebrar el poder. És clar que Sant Vicent de la Roda no es trobaria a gust.

Òbviament n’és el meu parer el que acabe d’escriure. I que es condensa en “la mare que va i la mare que torna”. Amén.

Joseluis Porcar

EL ECUMENISMO EL ÚNICO CAMINO, Ramón Gascó

De nuevo y una vez más ha aparecido en la palestra de la opinión pública y publicada el uso arbitrario y hasta criminal del nombre de Dios. Un tema tan viejo como sabido.

Esta vez ha sido la revista satírica “Charlie Hebdo” con motivo del primer aniversario del atentado en el que murieron once periodistas de su redacción.
En la portada y en el editorial de su número especial han destacado el abuso del nombre de Dios hecho de forma arbitraria y criminal. Esta revista fiel a su espíritu señala en su portada el dibujo terrible en el que se acusa a dios mismo como autor de la masacre.

Fiel a su estilo, la publicación vuelve a apuntar al fanatismo religioso, como responsable del ataque y bajo el titular "Un año después, el asesino sigue suelto" muestra a dios huyendo con las manos manchadas de sangre y un fusil a la espalda. Con lo cual la revista "Charlie Hebdo" vuelve a mostrar su rechazo más radical hacia todas las religiones.

Yo reconozco que esta es una parte de la verdad pero también una gran mentira. Me gustaría de una vez por todas explicar mi pensamiento al respecto. Lo vengo intentando repetidas veces en anteriores escritos míos publicados aquí en NIHIL OBSTAT.

1º.-La causa de todo es muy sencilla y convincente. “A Dios nadie le ha visto” que dice el Evangelio de San Juan y como consecuencia recurrir a él tiene todas las ventajas, porque en primer lugar es fácil y en segundo quién lo hace resulta inmune bajo el gran paraguas de la divinidad. Y por el contrario las víctimas están indefensas ante ese dios con todas sus consecuencias.

Las garantías no tienen más fundamento que el entusiasmo del que se proclama mensajero de Dios. Luego el fanatismo tiene el campo bien abonado en la ignorancia y la buena fe de los creyentes.

Su eficacia ha quedado harto demostrada desde las miles de guerras crueles que se han hecho desde tiempos inmemorables. Los cristianos se lanzaron a las Cruzadas en el siglo XI espoleados por los Papas bajo el lema y grito de guerra “Dios lo quiere”.

  Igualmente los musulmanes desde su origen en el siglo VII :el texto del Corán tiene la Yihad como pretexto para extender y propagar la fe en Alá.

Son dos religiones que sólo se encuentran en el sangriento campo de batalla. Desde hace siglos.

De todas formas no se puede pasar por alto que en la historia de la Iglesia hubo una revolución en la que perdieron protagonismo las Ordenes de Caballeros a favor de las Ordenes Mendicantes y de Predicadores: dominicos, franciscanos, agustinos, mercedarios, Carmelitas cuyos objetivos fueron contrarios a la violencia, a la riqueza. Por el contrario su objetivo era la paz, la misericordia y la ayuda a los pobres. Tenían el mismo dios pero con dos caras totalmente distintas.

Un ejemplo paradigmático es La Congregación del Oratorio fundada por San Felipe Neri que, después de más de cuatrocientos años, sus círculos se mantienen igualmente sencillos, pobres y entregados a los necesitados donde el Ecumenismo ha persistido hasta nuestros días.

2º.- La solución a este problema es más difícil pero es lo único que interesa, para defender a Dios de su imagen de gran crueldad y sobre todo de las consecuencias terribles de sus desmanes en las víctimas.

     Me parece orientador el camino que L´Osservatore Romano en su comentario que hizo al día siguiente.

 Fiel al estilo del Papa Francisco L´Ossevatore no condena ni a unos ni a otros y señala un sólo camino de salvación diciendo que: “necesitamos encontrarnos flanco a flanco”. Es decir denuncia con toda claridad que la verdadera tabla de salvación y el único camino es el de “flanco a flanco” para no caer en el fanatismo sino en el mutuo conocimiento, la compañía en la empresa común de salvar la humanidad.

En una palabra: El ECUMENISMO.

Máximo, en `El País´

----------------------------------------------------

De nuevo las palabras del Papa Francisco son orientadoras y necesarias en nuestro tiempo.

“El terror en nombre de Dios es una blasfemia que, además, mata. Pero también se toma el nombre de Dios en vano, cuando no se respeta la dignidad de la persona o cuando se construye, sobre los cimientos de la religión, una sociedad no inclusiva.”

Me reafirmo en que el Ecumenismo es el camino más certero y la tabla de la salvación para la lucha contra toda forma de fanatismos como hay y no sólo dentro de las religiones.

El ECUMENISMO nos descubre que hay otros caminos para llegar a Dios y con ello relativiza la propia visión que se tiene de Él. Yo mismo tuve esa experiencia en dos grupos de reunión y estudio en los que pude experimentar una sinergia entre la propia fe y la de los otros; relativiza la propia visión que tenemos de Él y purga la raíz del fanatismo. Nos hace tolerantes y amistosos con los diferentes.

Ejemplo de Taizé es muy oportuno para explicarlo.

Valencia ha sido testigo de una multitud de jóvenes de diversas religiones, convocados por Taizé, es un ejemplo que marca el camino a seguir. Pacíficos, comprensivos, dialogantes es un ejemplo a seguir.

Y en cualquier caso, pasados los siglos se mantiene el engaño no por motivos religiosos sino por otros motivos como por ejemplo la técnica del marketing.

Valga sólo un ejemplo. Estos días miles y miles de valencianos han podido ver en letreros luminosos de grandes almacenes parecidos a los que yo leí: “LA NAVIDAD ESTÁ EN NUEVO CENTRO.” ¿Qué otra finalidad tienen esos slogans sino engañar manipulando la buena fe de los niños y aún de los adultos para vender más y a mejor precio.

Salvadas todas las distancias ¿Quién puede negarme que esas aberraciones aún persisten en el seno de la Iglesia? Dentro de ella y aconsejados por algunos de sus pastores ven la lucha, la condena y el desprecio a los disidentes como forma de defender e imponer el nombre de su Dios.
       Mueven mucho ruido los grupos de seudo apóstoles que pretenden imponer su dios a buenas o a malas.

Pero también por el contrario son mayoría los cristianos que entregan sus vidas en favor de los empobrecidos. Y que su Dios no es otro que Jesús de Nazaret pobre, indefenso y marginado.

Yo me apunto decididamente a estos, porque su fe y su dios está completamente liberado de fanatismo. Y si a eso se llama relativismo, también me apunto.

Ramón Gascó

"Memòria històrica, toc de queda" per Francesc Jover

Llegir documents que fan referència a la situació concreta d'una època, pot transportar-nos a reviure els mateixos fets. Almenys, aproximar-nos a sentir la sensació o escalfor d'aquell clima. En el cas de la postguerra civil espanyola, i concretament del primer període franquisme, hi ha textos que ens fan vibrar i apropar-nos a aquells moments. Llegir una sentencia dels tribunals militars; un plec de càrrecs per depurar suposades responsabilitats d'un funcionari; la carta a la família d'un pres des del passadís de la mort; qualsevol dels bans públics que feia diàriament el pregoner; etc., a mi em deixen, si més no, incòmode. És la manera verbal menys agressiva que tinc de dir-ho. Sobretot, pel temps que ha passat sense que hi haja hagut cap resposta, per la desmemòria que ha quedat i perquè qualsevol problema social i polític que hi ha hagut durant la transició ha merescut dels polítics més atenció. No em cansaré de repetir que cal curar les nafres tot d'una perquè no continuen covant per sota.

 _{El Pregoner}

Seguint la relació de bans, un dels primers de postguerra que fa el pregoner anuncia el Toc de queda; la mostra més evident de la pèrdua de llibertats. Quedava prohibit circular pel carrer a partir de les 10 de la nit, i solament es permetia circular aquelles persones que tingueren la consigna, la qual seria facilitada a l'Ajuntament (imatge 1). Aquest és un fet que va més enllà del simple sentit literari; suposa que els carrers de pobles i ciutats estaven presos per escamots militars degudament armats i amb instruccions per usar-les.

(imatge 1)

Cal dir que l'any següent, pel juny de 1940, encara queda aquest toc de queda de caràcter militar. Ho diu una ordre de l'alcalde per mig del pregoner per la qual fa saber que queda terminantment prohibit circular pels carrers del poble i voltants després de la una de la matinada, sempre que no siga un cas justificat. «Es castigarà severament, diu, a qui després de dita hora es trobe pel carrer». La cosa anava més enllà i no quedava dubte sobre l'estat de guerra que hi havia, un altre ban llança altres ordres de l'alcalde on s’advertia que les cartes havien de ser dipositades al correu obertes (imatge 2). 

imatge 2

No solament per la nit; també pel dia hi havia certes limitacions de circular si no portaves la indumentària adequada segons ordenava l'alcalde. L'estiu de 1939 ningun veí podia anar en samarreta d'esport ni tampoc podien anar els infants pel carrer mig nuets.

Per altra banda, el règim feixista acorda fer un mausoleu a quasi tots els pobles per recordar tots els difunts del bàndol “nacional” que moriren com a conseqüència de la Guerra Civil. Sempre s'ha considerat únic el mausoleu del Vall de Cuelgamuros a la serra de Guadarrama (Madrid) i mai no s’ha tingut en compte que n'hi havia altres escampats per tota la geografia de l'Estat espanyol. És de veres que el Valle de los Caidos és una obra faraònica feta per presoners republicans, però no és menys cert que a cada poble hi havia un mausoleu fet també per represaliats republicans locals. La particularitat de Cocentaina, i supose que altres pobles valencians, és que els que construïren el mausoleu no eren presoners que havien sigut condemnades ni tan sols per la pantomima d’un jutjat militar. Ho feren persones que no havien sigut encausades, però a judici dels falangistes havien tingut una actitud pro republicana. Hi ha un ban on és confirmada la brigada de treballadors militaritzats per aquestos menesters pel simple desig i decisió falangista(Imatge 3). Puc testimoniar aquest fet perquè mon pare fou depurat de guarda rural i castigat a treballar de peó en la construcció de la cripta del mausoleu del cementeri de Cocentaina. Van haver-hi moltes més persones pels mateixos o pareguts motius.

(Imatge 3)

També la neteja de temples de culte catòlic foren fetes per dones que eren cridades “voluntàries” a domicili o també amb un ban pel pregoner. El mateix que hi hagué una ordre de l'alcalde perquè es presentaren tots els joves i homes per habilitar el culte en l'Església de Santa Maria. (imatges 4 i 5). A primeries de desembre del 1939, hi ha diferents bans pel Raval on l’alcalde fa una crida perquè les dones d'aquest carrer es presenten a les sis de la vesprada a l'església del Salvador per a treballs de neteja. També sóc testimoni personal per haver armat gresca a la porta de l’Església en companyia d'altres infants que teníem les mares allí agenollades llavant el pis. Aleshores, els infants d'aquella edat no sabíem que no podíem fer cridòria en aquell lloc i érem fortament represos per algunes persones adultes (homes i dones) que sembla estaven dirigint l'operació.

(imatges 4 i 5)

Potser aquesta operació no era tant reprovable com les altres militaritzades, si no en la forma que també era autoritària, sí per l'ús qüestionable que va fer la República dels temples. Tanmateix, la República i els republicans han reconegut repetides voltes l'error, cosa que els guanyadors de la contesa i repressors dels vençuts mai no han acceptat que l'actitud del règim franquista fou un genocidi.

Infravalorar actualment els patiments de la gent d'aquella època ho entenc com una actitud revisionista de voler traure-li importància com si res no haguera passat. L'Administració no demostra suficient voluntat en responsabilitzar-se d'aquells errors. Cal agrair i donar suport a algunes entitats socioculturals que no baixen la guàrdia i fan el que poden sense cap suport de l'Estat. 

Cementeri de Cocentaina

Pel que fa a l’Administració, desprès de més de 40 anys de la mort del dictador, i uns altres tants de democràcia, no han tingut les corporacions locals que han passat la suficient sensibilitat per derogar el títol de fill adoptiu de Cocentaina al general Franco. Una titulació antidemocràtica que acordaren l'1 d'abril de 1940, quan el general Franco estava castigant brutalment els republicans derrotats; quan havia afusellat; empresonat i apallissat molts cocentainers. Després d'aquesta data, aquest fill adoptiu de Cocentaina, continuaria afusellant, empresonant i denigrant els contestans i valencians en general amb judicis que hui caldria que estigueren anul·lats.

ANÉCDOTA, Ovidio Fuentes

Corrían los primeros años sesenta, muy parecidos aún a los cincuenta. Aquella era una sociedad muy pautada: todos vestían de uniforme: los hombres con chaqueta y corbata, traje completo obscuro, y ellas con falda. Las ideas eran las mismas en todas partes, menos algunas excepciones.

No había habido un concilio, un mayo-68, unos  hippies.  Para que los jóvenes comprendan bien realmente aquellos entonces,  habría que ver imágenes: pelis, noticiarios de NO-DO…

Los hombres y mujeres de iglesia, legalmente,  no cotizaban a la Seguridad Social. Como profesor de religión estuve inscrito, porque lo pedí. Pero, una vez expulsado, por explicar temas sociales, me quedé sin SS.

Ante esta situación fui a la oficina principal de la SS en Valencia a inscribirme. Con mis veintipocos años me atendió tras la ventanilla un señor que a mí me pareció muy mayor; me atendió pacientemente  y muy comprensivo al final, me dijo: “como no se apunte Vd. de sacristán……”. Firmar en un papel que yo era un empleado de la parroquia, me  pareció incorrecto y humillante.

Consecuencia: cuando cumplí 65 años y me jubilé, me faltaron 8, ó 10 años de cotización para poder cobrar el 100 % de la pensión.

Una vez en democracia el Gobierno legisló para que todo el mundo estuviera inscrito en Seguridad Social. El clero regular (los últimos) empezó a cotizar en 1982.

Los jubilados de uno y otro clero son atendidos debidamente en sus propias residencias, independientemente de si cobran toda la pensión o no. Pero los secularizados quedan a la “santimperie”.

En el ámbito de Moceop surgió la idea de crear una asociación que se ocupara exclusivamente de esa cuestión. Y así nació COSARESE (COlectivo  de SAcerdotes y REligiosos SEcularizados) que se preocupó de aunar gestiones de gobierno, jerarquía e interesados,  enderezadas a solucionar de alguna manera esta situación sufrida injustamente.

La jerarquía nunca aceptó sentarse a la mesa con los implicados y el gobierno,  a la busca de una solución.  Finalmente a iniciativa de CIU, con la aprobación de todos los partidos, se aprobó una ley que venía a decir que se consideraran como cotizados todos los años servidos a la iglesia. Fantástica solución. ¡Qué bien saben quedar los políticos! Imposible no acordarse de aquella frase de Romanones: "Ustedes hagan la ley, que yo haré el reglamento."  La Seguridad Social, que intervino, cómo no, en la redacción del Reglamento, puso los puntos sobre las íes: para resarcirse de alguna manera del dinero no cobrado en cotizaciones, cuando se debieron pagar, los únicos que ahora tenían que rascarse el bolsillo son los secularizados jubilados, acogidos a esta ley.

Del total del dinero añadido por esta ley a la pensión que hubiera quedado, se detrae un 4% pagadero en 15, ó 20 años sin intereses. Las Clases Pasivas tienen otro tratamiento: se les detrae hasta el final de su vida. Dinero, que, por otra parte, se  resta en la declaración de la renta como gasto deducible.

En pocas palabras, y sin entrar en detalles, los secularizados han conseguido mejorar ostensiblemente sus pensiones.

Jaime de Villa y Elizaga, exjesuita, economista, como Presidente, supo desde el principio qué había que hacer y cómo. “Lo que no se negocia, no se consigue”, decía él. En palabras de Casimiro Bodelón, Secretario de Cosarese: “dedicándole tiempo sin límites y poniendo los recursos de su oficina y de su bolsillo con cantidades de dinero muy importantes para conseguir los objetivos de Cosarese, cantidades que avalamos los miembros de la Junta….Lo conseguido para todo el colectivo y para miles de “ex” que nunca dieron nada a Cosarese, y sí se beneficiaron de nuestro trabajo, es incalculable, y no os imagináis el desgaste personal que ello le supuso a Jaime. Pero él era generoso al estilo evangélico, y daba, sin esperar nada a cambio. ¡Y lo dio todo! En los últimos años tenía la obsesión de crear una residencia para que ningún cosaresense, con escasos recursos y/o falta de apoyos,  se quedase solo o abandonado.  Sus contactos llegaron hasta altísimas instancias religiosas (Roma) y políticas (Ministerios, CEE y Confer); y, cuando ya casi tocaba con los dedos esa realidad, fruto de sus últimos esfuerzos…., un tumor maligno se nos lo llevó. No conseguirlo fue una gran pena para él.” Falleció en agosto pasado.

Jaime de Villa y Elizaga

Con este escrito he querido rendirle un homenaje muy merecido.

Ovidio Fuentes