LA IMPUNITAT, JL Porcar.

Hi ha una violència sistèmica, subtil, amagada que una xicona me la va fer conscient amb l’etiqueta de violència passiva per l’any 2009 en el camí de Sant Jaume, a la vora de la mar, en un café de Vilagarcía de Arousa.

Hui, 2017, he escoltat per la ràdio, diumenge dia 25, un reportatge-conversa sobre els soterranis de la Direcció Gral. de Seguretat, a Madrid, durant el tardofranquisme: les cel·les fosques i sense finestres, els interrogatoris, les tortures, els torturadors (un tal Billy el Niño que encara viu a Madrid)…

Han parlat diferents testimonis, gent que va sofrir les tortures i interrogatoris, gent també que són estudiosos d’aquell moment històric, i també hi era una professora de IES on trauen el cap a la història d’Espanya des de l’home d’Atapuerca fins a l’actualitat, i això en un curs.

‘Crims contra la humanitat’ (les tortures i interrogatoris violents), arxius i expedients que “no hi són” (‘s’han perdut’), arxius que romanen baix el rogle autoritari exclusiu pertinent (així l’arxiu militar, el de la Guàrdia Civil, el de les forces de seguretat, són sota la cura i autoritat dels cossos corresponents), l’amnistia… Hi ha una paraula que concentra totes aquestes malifetes: impunitat.

Una veu que s’ha afegit a la conversa en les acaballes ha concluit amb eixa paraula significativa per a expressar la situació d’aquest país (absolutament peculiar, puix no hi ha d’altre arreu del món) davant de la clarificació i denúncia pública dels ‘crims contra la humanitat’ durant el temps de la dictadura franquista.

I la mateixa veu ha fet una valoració intel·ligent i de notorietat planera (amb la que estic d’acord i he descobert gràcies a la seua reflexió valorativa): la impunitat és més dolenta que la tortura i és més injusta que la violència dels interrogatoris perquè es la creació d’una atmosfera que ofega els drets humans, ofega la democràcia viva del present i del futur.

Alerta, i açò es meu, la impunitat és una vessant de la violència passiva, que té la brutalitat tràgica de no fer-se notar, de minvar crònicament, sense pausa, tots els camins, de tancar finestres i llums, i fa impossible viure en relació. I tots sabem, ben bé, que sense relació no hi ha vida possible.

I aquesta impunitat que hi és dintre de les actuacions i actituds que ofeguen la mirada a la denúncia de les malifetes, siga de qui siga la seua responsabilitat, aquesta impunitat domina totes les instàncies que no volen recuperar ‘la memòria històrica’ per tal de llegir-la, equilibrar la justícia (es tracta de tornar a pintar el mapa i possibilitar actituds de perdó): sobre tot i per damunt de tot fer realitat la convivència democràtica que n’és ferida de mort per la impunitat.

Examine la paraula ‘impunitat’ i ‘punible’ i me n’adone de la càrrega significativa de ‘càstig’ que el concepte inclou. El sentit o parer meu va cap al significat de ‘lectura’, de ‘clarificació conscient’, de ‘fer públic i no amagar’ els fets dels ‘crims contra la humanitat’ que no tenen data de caducitat. Això com a primer esglaó. Exigir un procés judicial als responsables dels crims em pareix coherent, tot i que no estic al corrent de l’àmbit jurídic on situar aquestes malifetes.

Aquestos pensaments i reflexions, el mantra de la ‘memòria històrica’, em fan desembarcar en un altre mapa mal pintat, el de la institució de l’Església Catòlica. A recontradimonis… què el dogmatisme quasi absolut i el moralisme, ofegadors de consciències, no són una autopista poderosa per anar al cel amb el pagament d’un peatge que és la renúncia a la pròpia llibertat?

Què no és un altre cas, una altra vessant de la violència passiva? D’impunitat? De negació del caire-tarannà originari dels essers humans, és a dir, la seua pròpia consciència, únicament viva i possible amb llibertat?

L’estament eclesiàstic, la institució clerical tal i com ens arriba és talment impune, darrere de la gràcia divina. I òbviament no hi és la democràcia a l’Església. Les persones que hi pertanyen no poden ajustar creativament cap iniciativa “porque todo está atado y bien atado por la gracia de Dios”. Xe, xe!

Jesús i el dissabte; Jesús i el samarità; Jesús i la hemorroïsa; Jesús un jueu marginal… I els campions del bàsquet van a la Basílica de la Mare de Déu, i el capellà amb la custòdia sota pal.lis puja en un cotxe Mercedes (custòdia autem) [1] , i la medalla d’or a laVerge del Rosari de Cadis, i la mare que va i la mare que torna…

I no passa res!

             Joseluis Porcar

[1] Punxa ací per a veure el vídeo de la custòdia en cotxe]

El convent de la Trinitat i els valencians (Francesc Jover i Domínguez)

Autor: Francesc Jover i Domínguez per al Nihil Obstat enviat el 15 de juny de 2017

L’històric i medieval convent de la Trinitat està íntimament lligat a la història del País Valencià. Darrerament ha quedat buit de monges de les que dèiem tancades i està per veure l’ús que se li dona. Ja ens va indicar Vicent Álvarez que havia d'estar disponible al públic perquè els valencians i tothom poguera gaudir visitant un gran bocí d’art i d'història. Sembla que forma part del patrimoni privat de monges Clarisses, tot i que supose serà sota el control de l'arquebisbat que –per això mateix– no albira molt bona negociació o conveni. És de veres que es pot visitar amb guia pagant una entrada de 6 €, preu de jubilat, que ha posat l'empresa que ho gestiona.

Seduïts per la imatge mediàtica d'aquest monument, un grup d'amics vam concertar una visita al convent el passat dijous dia 8 i anàrem tots plegats en visita turística. Només entrar, la guia ens va oferir triar la llengua que preferíem per fer-nos les corresponent explicacions. Tot i que la majoria érem valencians, i a més valencianistes, un del companys va demanar que ho fera en castellà. Supose que tenia els seus raonaments que ara i ací no qüestione. Tanmateix, em vaig sentir molt incòmode, supose que també els altres companys, perquè el marc del lloc on estàvem requeria fer ús de la llengua d'Isabel de Villena. Potser vaig fer algun espontani comentari i algun gest d'aquells no verbals que se'm va notar una miqueta. Efectivament, no estava d'acord en la decisió col·lectiva, per la qual cosa em va parèixer que va quedar en el grup un ambient lleugerament enrarit. De cap manera vull que pense ningú que tinc una actitud excloent ni la més mínima fòbia als castellanoparlants. El que em coneix sap que la meva incomoditat no corresponia a l'opció i llibertat que té tothom d'usar qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià. Si vaig mostrar algun símptoma enutjós és per la generalitat de cassos que tots els dies hem de patir per un sector de valencians que malgrat viure i treballar a València no són capaços d'entendre les pertinents explicacions d'una guia en valencià. Damunt em de suportar moltes voltes, no crec que siga aquest el cas, que ens acusen d'intransigents. Els valencianistes fa temps que hem cedit i hem assumit ser bilingües; per la qual cosa els que viuen i treballen a València, per tal què no hi haja un greuge comparatiu, també havien de fer-ho. És el mínim que havien de fer si vertaderament tots fórem suficientment tolerants i respectuosos en la terra que xafem. Si no volen parlar-lo, almenys que l'entenguen i que no ens facen sentir-nos forasters en la nostra pròpia casa. Vist des del meu punt de vista, aquestes persones que un dia si i altre també ens fan canviar de llengua, són les que havien de sentir-se incomodes per no trobar-se (de fet) en la seva pròpia casa. I ací no puc menys que, emular al malaurat Indio Gasparino quan deia: «pobrecito mi patron piensa que el pobre soy yo». El fet d'anar per un carrer de València i no entendre quan algú et diu bon dia és motiu més que suficient per sentir-se foraster. M'atrevisc a dir que els que llegiu aquestes pàgines sabeu com jo que hi ha molta gent que viu a València tota la vida i sempre ha sigut foraster. Clar que, ells es troben a gust i nosaltres ho acceptem... així ens va la cosa.

Però no és d'açò el que volia fer uns comentaris i solament quedaran en apunts. La visita al monestir o convent de la Trinitat em va resultar molt depriment, sobretot algunes estances que no tenen res a veure amb la imatge que tenim del convent, de la seva història i dels destacats personatges que han passat per allí. A més, l'espai que es visita és molt limitat per la grandiositat monumental que vam apreciar a la maqueta. Accedir i veure moltes més coses del monument sembla que per ara no és possible. L'estat de la cuina i refectori que pel seu caràcter havien de ser estances principals em va semblar observar, si no aspectes mutilats, algun tipus de desordre exposat de qualsevol manera sense cap idea de conjunt museístic. No hi vam veure cap moble d'època, ni pintura que ens donara testimoni que estàvem en un lloc per on havia passat la  crema i nata de la noblesa valenciana femenina.

Ni tan sols la icona de la Mare de Déu de la Vetla que fou restaurada per la Generalitat Valenciana el 1987 està a la vista dels que pagarem sis euros d'entrada. Cap objecte de luxe i valor vam poder identificar de les que va aportar al reial monestir en el segle vii la comtessa de la Puebla, Maria Corella i Mendoza, filla del comte de Cocentaina.

Això si, vérem una còpia de la Vita Chisti d'Isabel de Villena que per cert ens deia la guia que Isabel la Catòlica es va interessar tant per aquesta obra que va demanar un exemplar per llegir-la. M'ho van posar tan fàcil que no vaig poder aguantar-me i preguntí a la guia si la reina de Castella va necessitar un traductor per entendre el missatge de la seva homònima escriptora valenciana. La guia va respondre, crec que amb molt de seny, dient que aleshores la noblesa dominava les diferents llengües de la península hispana. No va haver-hi altre comentari del grup, però ja m'agradaria saber que és el que va passar pel cap de cadascú.

Per acabar, destacar un detall que també forma part del concepte integral històric del convent de la Trinitat de València i que cal tindre’l ben present pels que el visiten. És el cas de la fundadora de la institució Maria de Castella. Una reina que com la Sofia de Grècia, va tastar durant dècades presumptes infidelitats del marit. Clar que al costat d'un mascle de tanta magnanimitat com era aquell rei de la Corona Catalana Aragonesa, els borbons són simples aficionats.

Francesc Jover

el poder clerical. amén. José Luis Porcar

Investigación en Bonrepòs

"No tengo nada que esconder, pero el Arzobispado está yendo por la espalda"

La directora de la asociación de fieles intervenida por Cañizares le acusa de querer quedarse todos sus bienes

voro contreras | bonrepòs i mirambell 07.06.2017 | 10:24

Rosa (en el centro) con el exalcalde y el alcalde de Bonrepòs, la postulante para entrar en la asociación y una maestra de la guardería. m. a. montesinos

• El Arzobispado disuelve una entidad religiosa y denunciará a su directora

«No tengo nada que esconder, y en cambio conmigo están yendo por la espalda». Rosa Choque, o la «hermana Rosa», directora de la asociación de fieles Misioneras de la Divina Providencia, lamentaba ayer así el «daño moral» y el «maltrato» que está recibiendo del Arzobispado de Valencia que, tal como recogía ayer Levante-EMV, ha decidido disolver la entidad diocesana y hacerse cargo de todos sus bienes: nueve edificios incluyendo la casa central en Algemesí y la «escoleta» con 48 alumnos de Bonrepòs i Mirambell. Además, la diócesis ha intervenido las cuatro cuentas bancarias a nombre de la asociación, con unos 180.000 euros.

Tanto el gobierno local de Bonrepòs, como las familias de los alumnos de la escoleta y la propia Rosa Choque consideran que esta actuación del Arzobispado tiene como único fin quedarse con los bienes de la asociación. «No sé qué pensar, pero las evidencias están ahí», señala la religiosa.

La ya única «misionera» niega además que haya habido ningún «movimiento anómalo» en las cuentas, tal como también mantiene el arzobispado. «Aunque me las he visto y me las he deseado para hacer frente al pago de las nóminas y hemos tenido que adelantar dinero cuando no entraban a tiempo las subvenciones de la Conselleria de Educación», asegura Rosa. «La subvención de la conselleria supone el 70 % de los ingresos de la guardería. Supongo que si hubiera habido alguna irregularidad ellos lo habrían detectado», añadió la también directora del centro.

La religiosa reconoce otro movimiento no habitual entre las cuentas de la asociación. Tuvo lugar en 2011, cuando «dos personas a las que no quiero nombrar intentaron acceder a las libretas que teníamos en un banco de Algemesí».

«Yo aún no era la presidenta y la que estaba me dijo que pasara el dinero a las cuentas de los bancos de Bonrepòs. Pero ni entonces salió ni un euro a una cuenta externa», asegura. Todos estos movimientos, subraya, han sido en las cuentas de la misma entidad religiosa.

En julio de 2016, y tras la muerte de una de las «misioneras», el arzobispo Antonio Cañizares nombró a dos «comisarios» para que se hicieran cargo de la asociación con el fin de disolverla, ya que solo quedaban dos integrantes: la «hermana Rosa» y la «hermana Encarna», que falleció el pasado domingo por la noche. «Ese mismo mes me echaron de mi casa en Algemesí», explica Rosa refiriéndose al «convento».

A ella la enviaron a la escoleta y casa de Bonrepòs (donde vive actualmente) y a Encarna, a la residencia en la que murió. «Cambiaron los cerrojos y ya no pude entrar. Mi ropa aún está allí y ni siquiera he podido ir a recogerla».

Además de hacerse cargo de los inmuebles de la asociación en Algemesí (cuya titularidad fue entregada a la parroquia por el fundador de la entidad mientras esta no tuviera la personalidad jurídica de la que ya dispone desde hace años), los «comisarios» del arzobispo se hicieron también con las cuentas y es entonces cuando detectaron las supuestos «movimientos anómalos».

Aquel mismo mes la «hermana Rosa» se dirigió por escrito a Antonio Cañizares para pedir su intervención, sin que de momento haya recibido respuesta. «Me echaron de mi casa y me trataron de forma inhumana. Fui humillada y por eso escribí al arzobispo como a un padre, para pedirle ayuda y consuelo. No me ha llamado, pero aún espero que me llame, creo que él aún no se ha enterado de la verdad, pero el daño moral que me han hecho está siendo muy grande».

La «misionera» critica la «nula información» que está recibiendo por parte de la diócesis y de los «comisarios» nombrados por Cañizares. «Aquí no han venido nunca, sólo se comunican conmigo a base de burofax. ¿Por qué no me dicen las cosas de frente? ¿Acaso me tienen miedo? Cuando un perro ladra, se le mira. A mí en cambio ni se dignan a mirarme ni a avisarme de las cosas, me entero por terceras o cuartas personas o, como hoy, porque ha salido en el periódico». Afirma que ha entregado a la diócesis toda la documentación que le han solicitado.

Por todo ello, Rosa Choque está convencida de que es víctima de un «abuso de poder y extralimitación» por parte del Arzobispado de València y en especial de los comisarios. «Si hubiera sido un hombre y de aquí (es de origen peruano) no me estarían haciendo esto. Pero aprovecharon mi situación de debilidad para quitárnoslo todo».

Asegura que uno de los comisarios le ha llegado a ofrecer «una casa en València y un trabajo» para dejar la asociación por las buenas. «Pero yo no puedo hacer eso», anuncia. Sobre la posibilidad de renunciar a los bienes de la entidad en Algemesí a cambio de que se le permita seguir dirigiendo la «escoleta» y la asociación, duda: «Se podría dialogar»

El comentari que m’aplega a la pell es: ‘amen’, en l’any 2017 després de Jesus, el xic de Nazaret, sura el testimoni d’una muller, del Perú, les paraules de la qual, cal sentir-les amb el mateix tarannà en que les pronuncia Rosa i transmet el periodista Voro.

I amen, en aquest context, significa tot el contrari: indignació, denuncia d’unes actuacions que manifesten la etiqueta amb que he guardat aquest arxiu: el poder clerical, tornali la trompa al xic.

Quànta raó tenia el Quixot quan li amollà al seu escuder: Con la iglesia hemos topado-dado, Sancho. Amen.

         Joseluis Porcar