Adéu-siau a la Gran Bretanya, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover.  Enviat a Nihil Obstat el 26 de juny de 2016

De major voldria viure a un país com la Gran Bretanya. Si, eixe estat que ha tingut l’oportunitat de decidir lliure i majoritàriament sortir de la Comunitat Europea. En el moment que estic escrivint aquestes ratlles (dia de sant Joan), les xarxes socials solten fum de tan calentes com estan; uns per motius econòmics i altres per motius polítics. Diuen que ha sigut una decisió presa en un moment inoportú tant per a l'economia com per a la política.

He de confessar, que de finances no entenc més que de microeconomia i, en tot cas, no vaig més enllà d'aquell sistema clàssic del compte de la vella. Vull dir en açò que no puc fer cap comentari sobre el que diuen el divendres negre. Per aquesta regla meua –que em sembla innegable– podria comprar ara, que han baixat els valors en bossa, comprar accions si disposara de capital perquè és ben segur que tornarà a pujar. No se.

Quant a coneixements macro politics tampoc cal que diga que no vaig molt més enllà que el cantó de ma casa, i per tant la repercussió política que sembla va a tindre la pèrdua britànica per a la CE tampoc l'entenc. Això si, em preocupa el que tothom està dient sobre el futur d'Europa i d'Espanya sense la Gran Bretanya. Estan mostrant-nos tots un futur molt negre. Bo, no tots; les formacions neonazis europees estan fregant-se les mans d'alegria.

Acabe d'oir i veure a Felipe González en TV com bonegava acaloradament i amb contundència David Cameron reprovant-li la mala gestió que ha fet intentant salvar la casa i ha perdut la casa i els mobles. En el mateix discurs, l'expresident ha acusat de populista a Cameron i ens ha alertat del populisme ací a casa. Al mateix telediari he vist també que el premier britànic ha dimitit. ¿Enteneu perquè considere no tindre cap coneixement de macro política? Per descomptat, tampoc de la política d'anar per casa.

Tanmateix, confessades aquestes mancances de coneixements, permeteu-me fer la meva lectura del referèndum britànic de dijous passat. Potser no encerte, però en els temps actuals encertar o no encertar és una cosa sense importància. Resulta que el govern de Cameron, conservador, convoca un referèndum perquè el poble britànic trie continuar o eixir-se'n de la Comunitat Europea, i ell mateix fa campanya, junt a altres exprimiers laboristes, per quedar-se, argumentant que és el millor que poden fer. Jo em pregunte, si creu que era millor quedar-se, perquè collons convoca un referèndum? Serà perquè intentava salvar la casa com recrimina el Felipe? Jo sospite allà dins, que podria ser perquè un sector de britànics ha manifestat no estar a gust en la CE i David Cameron –i el seu govern– no han trobat una millor manera que foren els ciutadans qui ho decidiren. Què passa ara? Com que Cameron va defendre quedar-se i la decisió del poble ha sigut anar-se'n, amb molt bon criteri, farcit d'ètica política, ha dimitit. Com us haveu quedat? M'agafaria vergonya si solament ho haguera descobert jo.

La Gran Bretanya, sembla que es creu de debò el sistema democràtic. Ho dic, perquè quan va sotmetre a referèndum la independència d'Escòcia va defendre quedar-se en Gran Bretanya i no va dimitir com havia promés si guanyava la independència. Jo no se, però em sembla que aquestes actituds prestigien la democràcia i els polítics que la practiquen.

És per això que em crec que Felipe González ha estat un bocut que ha perdut, a més dels oremus, el prestigi; per açò i també per viure de la “sopa bova”.

Francesc Jover

Greuge comparatiu, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 2? de juny de 2016

Als anys trenta del segle passat, quan Europa estaven fent créixer la nefasta ideologia nazi, el binomi Berlin-Roma va oferir fer al general Franco un assaig general de com es podia acabar amb les democràcies occidentals. Fou el trauma de la Guerra Civil Espanyola i, com una mostra de destrellatat i desproporció, destruïren la població Guernica en abril de 1937 per la legió Còndor. Fou un exemple de com podien ser destruïts els enemics del nou ordre social que proposava Hitler. La repressió feixista de militars i civils que feien a les zones que anava ocupant Franco, podria ser també un botó de mostra –tot i que mínim– del que faria desprès el terror de l'Alemanya nazi.

Pareix ser que l'Adolf Hitler va quedar satisfet de les proves que havia experimentat ajudant al general Franco, perquè tot seguit va començar l'ocupació pretensiosa i descabellada de voler ser l'amo d'Europa. Per altra banda, en tindre Franco dominada militarment l'Espanya “nacional” a imatge i estil nazi, va voler desmarcar-se d'aquella empresa (o potser el van desmarcar per insignificant). Tot i així, Franco que tenia una gran admiració Alemanya, agraït i ple d'eufòria cap al III Reich, va oferir un suport més que simbòlic amb la Divisió de Voluntaris Espanyols, coneguts popularment com la División Azul. En veure que Alemanya atacava Rússia, el franquisme va decidir facilitar al règim nazi, entre 1941 i 1943, un total de 50.000 soldats voluntaris falangistes per lluitar contra la Unió Soviètica.    

Mentre que milers de dones i homes eren afusellats pel franquisme, 1941-1943, i a les presons hi havia deu vegades més interns dels que cabien; mentre milers d'homes, dones i infants eren boirosament soterrats en foses comuns al cementeri de València; mentre que centenars d'infants morien inexplicablement a les presons, suposadament internats en companyia de les mares; mentre milers d'exiliats estaven sobrevivint en pèssimes condicions lluny de casa; mentre milers d'infants estaven malvivint en orfenats de monges; etc.; el franquisme dedicava recursos econòmics a divisions de soldats per combatre el comunisme a Rússia. Ací, els comunistes estaven empresonats, afusellats o a l'exili; però va creure que n'hi havia molts més a Rússia i pagà a mercedaris per tallar de soca-rel el que creia ser el bressol de martells i corbelles. Incitava la ciutadania amb pamflets de propaganda del nou règim com si ací no passara res; convençut que el règim nazi era la perfecció i per això seria el nou ordre social que anava a imperar al món civilitzat una volta destruït el comunisme i les democràcies.  

Però en 1945 es va girar la truita totalment; en acabar la Segona Gran Guerra amb el triomf dels anomenats Aliats contra l'eix Berlin-Roma-Tokio, les dictadures nazi i feixistes van quedar, a més de vençudes i desprestigiades, condemnades com excloents xenòfobs i criminals de guerra. Ho feren, no solament amb les armes; també al tribunal internacional de Nuremberg, on foren condemnats els responsables a mort i a presó per vida. En aquesta ocasió no val aplicar el tòpic aquell que la història l'escriuen els guanyadors, en aquest cas el judici fou dut a terme per un tribunal on va quedar molt més que provat el gran genocidi del règim nazi; definint-lo assassí a nivell universal per haver-hi comes crims contra la humanitat. Desprès dels judicis de Nuremberg, fins i tot les societats menys sensibilitzades van quedar horroritzades per l'actitud devastadora de l'Alemanya nazi.

Tanmateix, en l'actualitat, malgrat haver estat condemnat el règim hitlerià i haver-hi hagut un rebuig generalitzat d'aquells fets, encara hi ha sectors –espere que minoritaris– on encara qüestionen la realitat històrica i s'empenyen en mantenir ostentosament els símbols nazis. No solament símbols, també compensacions econòmiques com són la repatriació de despulles dels voluntaris de la División Azul, segons hem comprovat a diferents mitjans d'informació. Per altra banda, els neofranquistes no faciliten partides pressupostàries per exhumar els cadàvers republicans anònims que queden a les cunetes i als cementeris.

Són més de 100.000 € que el govern d'Angela Merkel encara envia a familiars dels divisionaris espanyols que lluitaren junts a l'exèrcit nazi. Tot i que algú del parlament alemany ha qüestionat aquesta partida, la senyora canceller ha dit que continuarà fent-ho. Hi han sectors d'alemanys que denuncien el cas i el qualifiquen d'escandalós per estar premiant els que lluitaren contra la democràcia mentre queden moltes víctimes del nazisme que encara no han sigut indemnitzats ni tenen el suport de l'estat.

M'he assabentat ara mateix que l'any 1962 el règim franquista feu un conveni amb la República Federal Alemanya en la qual, a canvi de rebre els membres –o parents– de la División Azul una pensió d'Alemanya, els soldats o parents de la Legió Còndor també serien compensats amb una pensió d'Espanya.

Caldrà que els polítics que el proper diumenge 26J anem a fer-los un contracte de treball per a quatre anys, es preocupen i donen una ullada del que queda d'aquests disbarats franquistes. Així i tot, no seré jo qui qüestione cap partida del pressupost alemany, però si que exigisc al proper govern espanyol que anul·le qualsevol tipus de compensació als que destruïren Guernica. Al mateix temps, que destinen una urgent partida pressupostària per exhumar la totalitat de republicans que foren impunement assassinats per tal que els fills i nets puguen tancar el llarg cicle de dolor que han patit. Més concretament, cal exigir al govern de la Generalitat Valenciana, perquè complisquen les seves promeses electorals i facen ben aviat una llei integral de memòria democràtica que faça possible tot d'una poder restituir la dignitat d'una bona part de valencians. Mai no em cansaré de repetir-ho: no podrà haver-hi una reconciliació total mentre quede en dansa pendents de resoldre seqüeles fosques i lletges d’aquella època.

BALANCE DE HEROÍSMO

  

Francesc Jover

  

Solidaritat del País Valencià amb la República (II) per Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 14 de juny de 2016

Com ja varen dir, per febrer de 1936 els poders fàctics no acceptaren el triomf del Front Popular i prengueren una actitud reaccionària. Es de veres també que el triomf del Front causà en algun sector de l'esquerra un espècie de borratxera que produí algun incident contra l'Església; però cal dir que foren casos molt aïllats i puntuals. Tot i així vull repetir-ho, cal destacar que el poble i les institucions republicanes agafaren la consciència que calia per defensar i mantindre el règim que havien decidit a les urnes. En arribar la noticia del Cop d'Estat a tots els llocs, cadascú dels membres de sindicats, partits d'esquerra junt a les institucions, es van sentir totalment solidaris per treballar tots plegats defensant el tipus de república que havia sortit de les eleccions. Tots, organismes republicans i el nombrós sector de classes populars formaren un cos comú per embolcallar la República.

Els documents de l'època que han quedat als arxius municipals diuen més coses del que expressa el seu text. Solament fent una superficial lectura hom se n'adona que hi havia un clima on el règim republicà era com un símbol que centrava la vida. Era com un espècie de fràgil bambolla on un gran sector de gent i organismes oficials s'havien posat unànimement d'acord en defensar l’agressió per totes bandes. Totes les activitats: l'economia, la dels agents socials d’esquerra, la cultura, la vida quotidiana dels pobles i ciutats, etc., totes estaven enfocades –jo diria obsessivament– en salvar la República; especialment en guanyar la guerra. «Salut i República», era el lema en què acabaven tots els documents que es creuaven entre si, no solament les entitats institucionals, també entre particulars. Era una actitud general, una espècie de cuirassa que van fer per protegir el règim amb molta cura. Era precís posar tots els mitjans per derrotar el feixisme que era l'enemic principal de la República.

Permeteu-me obviar avui les discrepàncies, més o menys ideològiques o personals, que hi havia entre les esquerres per centrar-me únicament en la solidaritat innegable i evident que tothom havia optat. La guerra espanyola va despertar la solidaritat a nivell internacional, no solament enviant brigades de soldats per combatre a Franco, també creant hospitals com el Suec-Noruec que es va fundar a Alcoi amb diners d'aquestos països nòrdics per atendre la reraguarda els ferits de guerra. Per cert, l'Hospital de Sang d'Alcoi per setembre del 1938 va necessitar subministrament de pa per una averia de la panificadora local; per aquest motiu l'Administració de l'Hospital es va dirigir a Cocentaina perquè les autoritats locals comprometeren el col·lectiu de forners i facilitaren a l'entitat sanitària les barres de pa necessàries de 450 grams.

És més, per agost d'aquest mateix any el Comissari del Centre de Reclutament Instrucció i Mobilització (C.R.I.M.) Núm. 10 del destacament d'Alcoi, que estava situat als magatzems d'una fàbrica de paper de Cocentaina, envia una nota a l'alcalde oferint-li personal per batre el forment que hi havia amuntonat a les eres. Sens dubte els caporals militars eren conscients que la major part de gent que podia batre estava mobilitzada pel front.

. Es impressionant –almenys per a mi– veure la transversalitat que unix el poble sensibilitzat i les institucions republicanes cap a un objectiu comú. Sembla que tots estaven a l'aguait del que calia fer en cada moment. El mateix cap d'aquest CRIM indica a l'alcalde de Cocentaina que estan esperant se li assigne un metge per l'atenció dels soldats, i que mentrestant es duga a efecte dita assignació prega que un dels metges titulars de la localitat es faça càrrec de l'assistència facultativa de soldats.

És més, les reformes de l'exèrcit que havia iniciat Manuel Azaña anaven encaminades a posar les forces militars al servici del poble. Quan va arribar la tardor de 1938, l'estrident soroll d'alarma de la sirena que anunciava la presencia de l'aviació feixista per deixar caure bombes, era motiu d’angoixa i de por pels veïns de l'Alcoià i Comtat. A Cocentaina mai no vam saber (fins que no va acabar la guerra) si també seria bombardejada com Alcoi; és per això que tothom corria cap el refugi antiaeri que hi havia més prop. Afegir també que, juntament a la por i inseguretat de la situació en què vivíem, cal deixar constància que l'abastiment de queviures anava minvant en la població i la gent començava a passar gana. És per això que el CRIM va oferir diàriament als infants de les escoles cent dinars que eren servits per soldats. Jo mateix sóc testimoni d'haver utilitzat aquest menjador improvisat a l'escola.

Són documents testimonials, baix el meu punt de vista, de la solidaritat generalitzada que hi havia entre les institucions i les classes populars per salvar la República.

                  

Francesc Jover

"VOLVER AL JESÚS DE GALILEA". Comentario de Joseluis Porcar al libro de Gonzalo Haya Prats

Hay una especie de antesala a este comentario de mi lectura de “VOLVER AL JESÚS DE GALILEA”. Y me refiero a cómo un día abrí el portal de Atrio.org (la verdad es que lo hago apenas de cuando en vez) y me fascinó la imagen impactante de una mujer negra, africana, sentada, que en su regazo tiene a su cría y a una cría de mono, y ambas están mamando, cada una de uno de sus dos pechos.

La imagen venía a mostrar un título de un curso que se ofertaba con el de ‘espiritualidad’. Su responsable y conductor es el mismo que el autor de dos tomos del libro ya citado, mayúsculas de la línea primera, y que tiene como subtítulo: “Comentario y exégesis al evangelio de Marcos”.

Seguí el recorrido de dicho curso ‘on-line’ y quedé satisfecho. Además encontré en Gonzalo Haya un cómplice en la fe, en asumirla, en entenderla, en darle sentido, en mantener el asombro y el interrogante, en ese talante de búsqueda humilde pero no insignificante.

Y claro al enterarme de su libro, no recuerdo cómo fue, el de “VOLVER AL…”, pues lo pedí a la librería, Paulinas, la de la Plaza de la Reina. Y no recibía respuesta y me acerqué a ver qué ocurría y tenían el tomo II y lo compré.

Ya llevo cien páginas de lectura a intervalos, casi diarios, en los que tengo la sensación de, al fin, leer el evangelio de Marcos con sabor, inteligencia y esa presencia de lo misterioso o del misterio. Es una sensación inaprensible, difícil de expresar en palabras, aunque con el asombro que conlleva una situación de proximidad a una realidad inefable aunque no resultado de la abstracción, del lío científico hermenéutico o de la sublimación.

Lo que quiero decir es que por fin leo el evangelio sin comentarios marcados por el prisma de una ideología previa. Hay detrás seis estudiosos que vienen ‘de fábrica’ (los que constan en la SOLAPA DE LA CONTRAPORTADA) además de otras personas cuya lectura de los evangelios es pertinente como por ejemplo Marcel Legaut, el papa Francisco (que son los que me vienen a la mente ahora).

Y con esa base, esas perspectivas, Gonzalo lee las perícopas del evangelio de Marcos. A mí sus comentarios me han atrapado y admiro su certera concisión. Hace que el lector levante el vuelo y entre en el territorio que se señala para estar, simplemente, y contemplar y escudriñar.

A continuación copio los textos que forman parte de las solapas del libro:

CONTRAPORTADA

“Volved a Galilea es el mensaje final que el evangelio de Marcos dirige a Los lectores de entonces y de ahora (Mc 16,7). Después del Cristo glorioso de Pablo era necesario volver a la vida diaria de Jesús por los caminos de Galilea. Del templo –del que nunca nadie jamás coma sus frutos (Mc 11,14)- había que volver a las curaciones de aldeanos enfermos y enajenados mentales. Este libro quiere volver a ese Jesús de Marcos, en un lenguaje sencillo -Comentario- pero a la luz de la crítica actual –Exégesis- con la mirada de una fe adulta.”

SOLAPA DE LA CONTRAPORTADA

“En este libro encontrarás una selecta traducción del evangelio de Marcos, un comentario a los versículos y una encomiable labor de recopilación y divulgación de reconocidos exégetas como Juan Mateos, Gnilka, Xabier Pikaza, J.A. Pagola, Ulrich Luz o Fitzmyer.”

“Quien quiera conocer hoy de un modo riguroso el pensamiento y camino de Marcos puede confiar en este comentario. Gracias Gonzalo, porque has sabido captar la raíz del evangelio y presentarla con enorme claridad” – X. Pikaza.

SOLAPA DE LA PORTADA

“Gonzalo Haya Prats nació en Sevilla. Se licenció en filosofía en la Universidad Complutense y de teología en Granada y se doctoró en Roma en la Universidad Gregoriana. Ha desarrollado su actividad en docencia y en gestión en Chile, España y Mozambique. Ha publicado “Impulsados por el Espíritu”, su tesis de doctorado sobre el Espíritu Santo, traducida al francés y al inglés.”

“Desde su jubilación colabora en proyectos de Cruz Roja para la integración de los inmigrantes. Da conferencias y escribe artículos para www.feadulta.com y otras webs de carácter humanista y religioso, que han sido publicados en “Lo que creo que creo” y en “Inteligencia Espiritual, Espiritualidad y Religión”.”

LA PORTADA recoge el título, autor y demás.

Quiero añadir una observación: Xabier Pikaza edita en el año 2012 un estudio de 1173 páginas sin contar la bibliografía (con 1232 notas a pie de página), en la Editorial Verbo Divino (Estella), con este título: “Evangelio de Marcos. La Buena Noticia de Jesús”. Está claro que la recomendación y gratitud, que figuran en la cursiva de más arriba, tienen su peso.

Compartir este texto quiero que huela solamente a eso: ¡qué bueno que encontré un buen libro! Y, claro, es mi parecer; respeto y ánimo, a la libertad de cada cual.

Joseluis Porcar

Solidaritat del País Valencià amb la República (I), Autor Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat al NIHIL OBSTAT el 9 de juny de 2016

Desprès del Colp d'Estat feixista de l'any 1936 i arribada la tardor, València va hostatjar cautelarment el govern republicà per l'assetjament que patia la capital d'Espanya. Ho considere com un detall de solidaritat, com tants altres que hi van haver, durant la Guerra Civil. La rebel·lió militar feixista, que va ser criminal i fora de lloc, sense pretendre-ho, va fer assumir entre les classes populars republicanes el mateix esperit solidari que va optar el Front Popular. Mai un sector concret de la societat s'havia sentit protagonista i responsable de la protecció que calia fer a la República pel greu atac que se l'havia fet. Va fer augmentar la responsabilitat de la majoria de la societat arribant a l'individu més anònim dels votants del Front Popular. No negaré l'activitat de la Quinta Columna organitzada en quasi tots els pobles, però em sembla que fou neutralitzada per partits i sindicats de classe. Les col·lectivitzacions i socialitzacions que estaven fent-se havia penetrat en bona part de la societat que les va assumir com una formula inequívoca i necessària de distribució equitativa de la riquesa. Al mateix temps, aquesta actitud institucional repercutia de manera individualitzada en tots i en cada un dels membres de sindicats i partits d'esquerra. És prou evident que una gran majoria de la societat es van creure de debò que –unint-se– un altre món més just era possible. És per això que des de les institucions republicanes fins a l'últim jornaler hi havia una actitud tant despresa que estava disposada a compartir el poc que tenia.

Puc confirmar el que dic per alguns documents que parlen per si mateix, i a més, de les memòries del que fou president del Consell Municipal de Cocentaina al període revolucionari, Juan Garcia Pla. Aquest líder sindical i polític es va exiliar a Alger embarcat des d'Alacant amb l'Africa-Trader. L’any 1969, a punt de tornar al seu poble, va signar a Orà unes memòries que encara són –inexplicablement– inèdites. Unes pàgines mecanografiades de les quals em va permetre fer-me una còpia i damunt me les va dedicar. En aquestes memòries deixa constància d'importants fets solidaris acompanyats d'algunes anècdotes farcides d'humanisme.

 Juan Garcia Pla

Per la tardor de 1936 corria la veu que la vila de Madrid estava en perill de caure vençuda als insurrectes, i una gran quantitat de joves “idealistes” es presentaven voluntaris per anar a defendre Madrid. A Cocentaina es va donar el cas d'omplir de voluntaris uns camions per defensar la capital de la República. Segons Garcia Pla, quan els joves estaven preparats per eixir plens d'eufòria cantant puny en alt himnes revolucionaris com “la internacional”, “a las Barricadas, Hijos del Pueblo”, etc., decidiren el president del CRD (Comitè Revolucionari de Defensa) i dos membres més anar a acomiadar els voluntaris amb unes paraules d'ànims. Aquestos partien alegres i convençuts que la seva presencia al front era imprescindible per derrotar l’exèrcit colpista. En arribar els líders locals on estava el comboi, es van trobar en una concentració de mares i núvies que en veure'ls començaren a increpar-los furioses acusant-los d'embarcar els joves a la guerra i ells es quedar-se tranquils a casa. Aleshores, paradoxalment, els tres membres del CRD no se'ls va ocórrer altra cosa que apujar-se'n als camions i anar-se'n amb ells. La destinació immediata era Alacant, on serien instruïts, equipats i destinats al front de Madrid. Però les autoritats militars i polítiques d'Alacant pareix ser que no estaven preparades per a tanta gent com va acudir de tots els pobles. Així és que, desprès d'estar uns dies per Alacant sense lloc on menjar ni dormir, els joves i els representants polítics cocentainers tornaren decebuts a casa.    

Madrid va estar mitificat durant tota la guerra per la resistència que mantenia a les forces “nacionals”, però els queviures escassejaven i la població patia molta gana. El 1938 hi havia un estricte racionament d'aliments basics. És per això que diferents pobles republicans mostraren la seva solidaritat enviant aliments. Sabem per Garcia Pla, que Cocentaina va enviar una expedició de quatre vagons de queviures; donació va estar acompanyada per una comissió del CRD que es va desplaçar a Madrid. Garcia Pla va entregar el certificat de facturació personalment a l'alcalde Pedro Rico i el Delegat d'abastiment madrileny Trifon Gómez. A més, fa un relat de les peripècies dels tres comissionats per les dependències municipals i altres organismes oficials que van recorre per sol·licitar armes curtes per a la seva defensa personal. També relata de com s'entrevistaren al Ministeri de la Guerra en Àngel Pestaña, que ja coneixien pels seus mítings a l’Alcoià i el Comtat. En dir-li a Pestanya que tenien presa i que volien que els presentara al ministre, aquell va contestar: “He Juan, si lo teneis ahi delante”. Aleshores van veure a un home flac i menut que tots el tutejaven: era el general Hernández Sarabia, el qual en fer-se les salutacions pertinents, va indicar a un subaltern que els donara una pistola a cadascú.  

Per altra banda, he pogut documentar una donació que feu el poble de Cocentaina consistent en 17 bidons i 8 vaixells de cuir plens d'oli amb un total de “3.791 Kgs” [sic]. Pense que és una quantitat important per aquells moments per la limitada població de Cocentaina. L’enviament fou per gener de 1938 quan encara no havia arribat el pitjor per aquesta zona. Com ja se sap, havia d'arribar setembre perquè l'aviació italiana iniciara els bombardeig per tal de fustigar la població civil d'Alcoi, la qual cosa va desmoralitzar els valencians d'aquestes comarques. És quan palparem i ens adonarem de debò en aquesta zona que la guerra era una realitat.

Fragment memóries Garcia Pla

Són xicotets retalls de la nostra història que s'ha amagat o enterbolit, sense deixar que les noves generacions puguen –si volen– analitzar, valorar, comparar i contextualitzar aquells moments dramàtics.

Queden més documents que demostren la solidaritat institucional de bona part de la població d’aquella època.

Francesc Jover