El culte al foc als països mediterranis (FRANCESC jOVER)

Estem ficats a l’estiu quan la natura arriba a la seva plenitud de vida. Fa unes setmanes vam celebrar la cresta del renaixement primaveral amb el solstici d’estiu. Era l’hora de cremar les restes que quedaven de la vida vella, d’allò que no ens aprofita i calia destruir. El mateix que es fa cremant el restoll per preparar el bressol a noves vides.

Els països mediterranis simbolitzen el foc de diferents maneres. No és ara el moment de fer un repàs del que representa el foc als valencians, perquè m’he proposat fer un comentari d’un determinat indret: els Pirineus Catalans i concretament la Vall d’Aran, particularment Les, lloc on no fa algun temps vaig passar uns dies d’esbarjo.

Com introducció, deixeu-me dir que la meva estada a la Vall d’Aran hem va deixar corprès per moltes coses; no sols per les seves muntanyes que fan un paisatge colpidor, sinó també per la neu, per l’aigua, per les esglésies romàniques, per la gent, etc. Xerrar amb treballadors d’hostaleria, de  botigues i gent del carrer en general, em va fer sentir com a casa meva. Els aranesos parlen un català dolç agradable i regularment fàcil d’entendre, tot i que davant dels forasters s’esforcen en parlar el català estandarditzat.

Ermita de Sant Blai

La Vall d’Aran és un lloc orogràficament tancat, potser per això té una rica història que fa dels aranesos un poble singular. Això és el que em va captivar. Un poble amb la seva llengua pròpia i viva, l’aranès, que ha sigut darrerament normativitzat a les escoles. Això fa dels aranesos un poble culte i amb plena concordança en si mateix. Potser siga un dels pocs pobles que té reconegudes oficialment tres llengües: l’aranès, el català i el castellà, que conviuen totes tres amb relativa harmonia. Sens dubte, és un fet de respecte i permissibilitat que havien d’emular altres països, sobretot la veïna França, que no dona cap suport ni reconeix cap de les seves particulars cultures i llengües autòctones.

Però, açò no és tot, els aranesos a més, per la comunicació i relació social que històricament han tingut amb França, coneixen també la llengua francesa, cosa que fa d’aquell poble, a més de culte i fidel a les seves arrels, un país que no sols es mira el melic, si no que està obert a totes les cultures.

Tanmateix, aquesta cultura pròpia de la Vall d’Aran podria estar amenaçada des que el 1948 feren el túnel de Vielha. Durant els darrers 30 o 40 anys, l’activitat turística, i el seu esperit globalitzador que l’acompanya, pot agreujar el problema. Aquesta situació, i l’ampliació del mencionat túnel per donar més fluïdesa turística, fa que hi hagen sectors socials aranesos sensibilitzats i preocupats per mantenir l’equilibri entre el negoci turístic del que viu molta gent i les pròpies senyes d’identitat.

Per tal de preservar la llengua, s’ha aconseguit que l’aranès siga la llengua d’aprenentatge de les escoles infantils, tot i que també, segons llocs, s’introdueix el català i castellà a nivell oral. De tal manera, que els infants de 3 a 7 anys tenen garantit l’aprenentatge de la llengua autòctona. Una llengua que sembla ser una variant del gascó, un dels tres conjunts dialectals de la llengua d’Oc, famosa per ser durant l’alta edat mitjana la llengua dels trobadors i, potser també, la mare del català. Per descomptat no són tot flors i violes. Malgrat tot, els aranesos més sensibilitzats, emulant els versos de Lluís Llac, diuen que “hem d’anar més lluny“, i ho deixem ací.

Feta aquesta introducció, i coincidint amb la proximitat d’haver celebrat el solstici d’estiu, vull comentar tot seguit la festa del foc que fan a Les, un poble de la Vall d’Aran a 8 quilòmetres de la frontera de França. Les és un poble meravellós a totes les èpoques de l’any que està situat a una altitud de 630 metres amb una població de vuit-cents habitants. El creua el riu Garona, que condueix les aigües procedents de la vessant nord pirinenca cap a l’atlàntic.

La festa major de Les, diuen l’Haro, i està voltada de tradicions ben arrelades a un passat ancestral on es confonen natura i cultura, fe pagana i fe cristiana. Una festa popular, centrada amb el solstici d’estiu, que barreja diferents elements. Una festa plena de simbologies que té com a centre l’Haro (el Far), simbolitzat per un tronc d’avet pelat d’uns dotze metres. La festa de l’Haro presenta una característica que li ve donada pel seu caràcter muntanyenc. El fet de tindre un sol tronc com element que es crema, diferencia aquesta tradició de les fogueres, correfocs, balls del diable, etc., i els agermana amb els veïns pallaresos i, especialment, els veïns gascons.

Però, en què consisteix la festa Major de Les? No es tracta d’una festa puntual; més bé es desenvolupa en tres moments cabdals de l’any: 1) era shasclada (l’esclada), 2) era crema (la cremada) i 3) era quihla (la plantada); dels quals faré un seguiment cronològic.

1) Durant el segon dissabte de maig, una colla d’homes va a la muntanya a fer la tria d’un avet de deu o dotze metres de llargària. S’abaixa a l’entrada del poble i es fa un recorregut fins a la plaça de l’Haro portant-lo en un espècie de baiard de forma horitzontal. Durant el trajecte, que sol durar unes dues hores, es fan diferents aturades per reprendre forces, on el vi, la coca i les danses araneses ajuden a suportar el pes del tronc. En arribar a la plaça comença la shaclada, és a dir, esberlar el tronc de dalt a baix fent cercles amb cunys de faig per tal obrir badalls. (Cal dir que l’arbre pelat de l’anterior any està plantat al mig de la plaça). Per tal que no s’estelle del tot, es deixa lliure de cunys una tercera part del tronc, però queden suficients badalls per a assecar-se. Acabada l’operació d’asclada, el tronc nou queda estès a la plaça fins que arriba el dia de substituir el vell.

Plaça de 'Haro

2) La nit de Sant Joan es crema l’Haro vell en presència del tronc nou que jau a terra. Comença l’acte a les 10 de la nit, on el grup local de dansaires, i tot el poble, s’aplega a la plaça de l’Ajuntament. Des d’allí, en cercavila, van a l’Església, agafen Sant Joan amb un baiard i en processó es dirigeixen a la plaça de l’Haro. Arriba la processó amb torxes a la plaça on el capellà fa un petit sermó, per descomptat en aranès, i beneeix el tronc que hi ha plantat al mig de la plaça. El mateix capellà s’acosta al tronc plantat i amb la flama d’un ciri bota foc a l’Haro que ha estat prèviament ruixat amb benzina. Aleshores comença a sonar música d’acordions acompanyats de cançons tradicionals araneses. Quan l’arbre ha agafat bé el foc, una bona colla de joves encenen les “halhes“, unes boles fetes d’escorça de cirerer enfilades a l’extrem d’un filferro agafat d’un mànec de fusta. Els que les porten, van voltant-les pels seus caps tot jugant a fer petites lluites entre ells al voltant de l’Haro en flames. En acabar el foc de les boles, i mentrestant el tronc s’acaba de cremar, s’inicien les danses folklòriques araneses i finalment tothom s’afig al ball. Pels voltants de la plaça hi ha diferents paradetes amb focs on ha estat preparant-se, amb grans marmites, vi cuit amb fruites i sucre. Aquest xarop va repartint-se a tots els assistents junt amb la coca de Sant Joan.´´

L'Haro

3) I per últim, s’acaba la trilogia en la plantada de l’Haro nou el dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere. S’inicia la festa en un cercavila recollint les parelles de novensans i, tots plegats, es dirigeixen a la plaça. Aleshores, s’inicia la plantada del nou Haro al forat que a propòsit hi ha al mig de la plaça. La plantada es fa manualment amb una bona colla d’homes que aixequen l’arbre ajudats amb cordes i carrutxes lligades al tronc, a més d’escales, barres de ferro o fusta, etc. Una volta plantat i assegurat amb falques de fusta que l’anivellen, s’enfilen dos o tres joves cap amunt del tronc per deslligar les cordes i col·locar-hi una corona i creu de flors oferides pels últims casats de l’any. El tronc restarà a la plaça durant tot l’any fins la nit de Sant Joan que el cremaran i començarà un nou cicle.

Les, un poble de la Vall d’Aran que sens dubte triaria si en vera obligat a exiliar-me.

Francesc Jover

CULTURA, INCULTURACIÓ I ANIHILAMENT (A la memòria de don Paco Gil Gandia) ALFONS LLORENÇ

ARTICLE D' HOMENATGE A DON PACO I ALS PREVERES VALENCIANS QUE ESTIMEN EL POBLE

Al darrer número de la revista Cresol he publicat l’article que us adjunte.
Si ho cregueu interessant, esteu autoritzats a reproduir-lo
Una abraçada,
alfons

I

Tocaven al Miquelet les 9 del mati. El “campanar nou” voltejava a dol. El cotxe fúnebre estava aparcat pegat al mur, a la dreta de la porta romànica dels Lleidatans, altrament dita del Palau. Al taüt jeia don Paco Gil. S’esperava la imminent processó de canonges que el rebrien i l’entrarien a la també seua Seu per a les absoltes de cos present. 

Puntual i a peu, venia l’arquebisbe des del seu “Palasio”. Un home ben vestit i amb corbata, d’una setantena d’anys, se li acostà, ben respectuós, al cardenal. Educadament, li digué: “Don Antonio, que és don Paco, cal fer-ho en valencià!” El porprat, en un to poc afable, respongué: “Ya veremos, ya veremos”. Replicà el fidel: “És don Paco Gil, al menys les lectures, la homilia”. El mitrat: “Lo que mande la liturgia”. El cristià: “Al menys una frase”. El bisbe: “No sé, no sé”. El valencià, entristit: “Ja ho sé. No dirà ni ‘Bon dia’”. I, se’n va anar, pesarós, pel carrer de la Barcella. El prelat va entrar, tranquil, a la Catedral, a revestir-se. Qui ho ha vist i oït dona testimoni del fet i de la veritat.
En efecte, ni una paraula en valencià al llarg d’un extens funeral.

I, com si l’esperit confonguera els qui no el deixen actuar, aquelles exèquies estigueren desencarnades. Potser, igual haurien aprofitat per a un sacerdot valencià que per a un clergue de Villarrubia de Santiago. I, qui sap si la homilia era tan llunyana que, igual es podria adaptar a un soterrar com un bateig.

Cap al·lusió a la personalitat del sacerdot. Ni tan sols les dates vitals bàsiques. Ni el lloc on va nàixer, ni les parròquies on va curar. Ni les seues idees, afanys i esperances. Ni una virtut proclamada. Ni una aportació reconeguda, Ni una lliçó, aprofitable per als cristians, pregonada. Ni un exemple, fecund per a la vida cristiana, manifestat. Res. Com si el canonge finat no hagués estat ningú, un home sense poble, una vida sense vida. 

II

Però, don Paco, En Francesc Gil i Gandia, era un bon cristià i un notable sacerdot valencià. I, don Paco tenia llengua i cultura, poble i pàtria.

Nasqué a la ciutat de València el 1932 al si d’una llar benestant. No va escollir la brillantor dels poderosos, sinó el servei als humils des del sacerdoci. Formà part de les generacions de capellans, plens de fe i d’esperança. que foren conciliars abans del concili, dels rectors que mostraren un gran amor a les parròquies (que procuraren restaurar decorosament), dignificaren la litúrgia per tal de posar-la al servei del missatge i del Poble de Déu i encetaren un intens compromís amb la promoció humana i cristiana de les seues parroquianes i parroquians 

La seua vida sacerdotal fou com pertocava. Destinat a Aiòder (Alt Millars), a Cortes d'Arenós (Alt Millars), on encara perviu la seua tasca d'organització de l'arxiu parroquial, a Higueruelas (els Serrans), on va construir la casa abadia. Des 1968, rector de la parròquia de nova creació de la Marededéu del Carme en Xàtiva (la Costera) i capellà de l'Institut “Josep de Ribera”. Va sojornar a Vinalesa (Horta Nord), des del 1977, on restaurarà magistralment el campanar. Des del 1990 fou rector de la parròquia de la Santa Creu, del Carme de València . 

EL CARME

Aquells anys de rector i feligrés mantinguérem varies converses sobre diversos assumptes. Però, sobre tot, compartirem un projecte, que ens entusiasmava. Es tractava de reforçar l’antiga Confraria de la Mare de Déu del Carme, fundada per butlla del Papa Pau Vè de 30-X-1606. Parlàvem de reactualitzar-la i recuperar algun dels trets originals de les confraries, que fomentaven la fraternitat i afavorien la solidaritat, la caritat i l’assistència als desemparats. Constatarem l’alt percentatge de persones velles i excloses en el barri i com, generalment, tastaven el desesperant virus de la soledat. Projectarem, inserides dins de la Confraria, xarxes d’atenció als ancians: des de voluntaris que dedicaren uns minuts al dia a visitar o a acompanyar fins a estudiants amb pocs mitjans que pogueren conviure amb els majors gratuïtament a canvi de serveis concrets. 

Era el desig d’una parròquia arrelada al Carme i una confraria samaritana que trobara Jesús en els més marginats, que fera vida el manament de l’amor: “Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm... Us ho assegure: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’(Mt 25,31-46) 

Però, es va quedar en anhel. No va poder quallar perquè el 2002, don Paco fou desplaçat indelicadament a la Catedral de València, primer com a beneficiat, i després com a canonge. No obstant, servint dignament el primer temple valencià, sabé recuperar la figura del canonge culte, mostrant i reiterant també el seu compromís amb la nostra cultura, en escriure i publicar a la premsa ben interessants articles, sobre història, art, costums i religiositat.

III

Era l’agost de 1956. En una primerenca i breu estada a Xàtiva va palpar de prop la dissortada història de la ciutat màrtir, la rancuniosa venjança borbònica. L’amor a la cultura i al País aplegà el jove Francesc Gil i Carles Sarthou, “socarrat” per partida doble, per fill de Vila-Real i per habitador xativí, i llavors Cronista Oficial. Aquella amistat quallà en un fet altament simbòlic: entre el capella i el jutge penjaren el quadre de Felipe V cap per avall al Museu de l'Almodí.
Una acció d’un patriota i d’un sacerdot encarnat en el seu país. Un gest profètic, que s’ha convertit en emblema de tot el Poble Valencià.

Cap per avall el genocida! El responsable de la mort, la presó, l’exili de nombrosos valencians, de persecucions al clero, de sacrilegis, de robatoris de bens eclesiàstics o desterraments com el de l’arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona, que morí a Viena (Tants fets dramàtics, luctuosos i lamentables que l’actual Església que peregrina a València s’empenya en ignorar).

Un compromís bàsic d’un clergue amb el poble; un càstig incruent i al·legòric a qui va voler assassinar Xàtiva. Ho diu el bàrbar decret del botxí Felipe Quinto: A fin de imprimir el terror, y como ejemplo severo para evitar obstinaciones parecidas he hecho arrasar la ciudad” per haver oposat una heroica resitència (“Jamás he visto una obstinación como la de Xàtiva”, deien els enemics). Foren derrotats per la fam. I, els botiflers entraren amb set de sang i ànsia de pillatge, sembrant el pànic i matant espantats indefensos “para que sirva como ejemplo”, deien en el seu castellà; un “exemple sévère d’une canaille aussi rebelle”, escrivien en el seu francès. 

Un record de quan fou “abrasada la ciudad y sus habitantes exterminados... sin dejar persona viviente en la ciudad”. 

La memòria, restaurada per un prevere sensible, d’aquell dimecres 22 de juny de 1707, quan els botiflers expulsaren de Xàtiva els xativins i del dijous, 23 de juny, que era la festa del Corpus, i ja no es va poder fer la grandiosa processó xativenca, manifestació de la religió, de la cultura i del municipi. Aquell dia pels carrers de Xàtiva només corria la barbàrie deslligada, l’“arruinar i abrasar”-, mentre ens arrabassaven els furs i les llibertats; el dret a ser un poble (“Ens han donat per pàtria un sepulcre”). 

Gràcies a don Paco i al seu amor al poble tenim viva l’evocació. I ens fa més lleuger el pes de tant ignominiós oblit, de tanta vergonyosa amnèsia col·lectiva.

IV

El 29 de juny, festa de sant Pere i sant Pau, aniversari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, En Francesc Gil i Gandia, signà, com a canonge de la Catedral valentina, una carta adreçada a l’arquebisbe de València, demanant “l’aprovació oficial de la versió valenciana dels textos litúrgics, com a exigència de justícia, d’inculturació de la fe i d’una acció autènticament evangelitzadora”. Una petició que ha calgut reiterar l’11 de juny del 2010 i el 29 de juny de 2016, sense que els bisbes que peixen al País es donen per al·ludits. Ni cas! Malgrat que ara, lluny de batalles inútils i improductives, l’AVL ha elaborat, en pau, els possibles textos “en virtut de la seua autoritat normativa en matèria lingüística, autoritat que l’Església no pot deixar de reconèixer, per tal com deriva de l’orde legal i democràtic de la societat civil”.

Don Paco, com a bon valencià, patia l’anormalitat d’estimar –i usar quotidianament- una llengua, que la seua Església menyspreava i proscrivia. Li preocupava i l’inquietava. El seu sentit de la prudència i la bonhomia l’allunyaven de tot radicalisme, però no el feien renegar de la que era la seua llengua. 

Som l’únic poble que no prega a Déu en la llengua que parla i molts escriuen i estudien. Un absurd des del punt de vista evangèlic. L’anomalia valenciana només és explicable des de postures colonialistes i liquidadores: “L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini d’una cultura. El món s’empobreix cada vegada que desapareix una cultura. L’extermini d’una llengua, d’una cultura i d’un poble són una sola i mateixa cosa”. (M. Sanchis Guarner). 

Don Paco va signar que l’ús normal d’una llengua en l’àmbit públic “deriva d’un dret natural de naturalesa col·lectiva, que obliga, tant als poders civils com a l’autoritat religiosa, a reconèixer-lo i a garantir-lo”. Un principi fonamental proclamat constantment per l’Església Catòlica, i, especialment, pel Concili Vaticà II, que no pot més que fonamentar-se en els primordials misteris de l’Encarnació ( quan“el Verb de Déu fet home ha assumit en ell totes les realitats temporals, tant de la natura com de la cultura, per a consolidar-les i purificar-les amb la seua gràcia”) i de la Pentecosta (quan l’Església “abraça en la caritat totes les llengües i venç així la dispersió de Babel”). L’Església només esdevé catòlica en acollir en el seu si totes les llengües i cultures. Si no es promou, un poble perd la seua cultura, és a dir, el seu esperit, la seua ànima. 

V

I, el problema és gros. Més del que sembla. No sols s’allunya a moltes persones de la fe, sinó que posa en joc, la pervivència de la identitat valenciana i l’acció de l’Església al si del nostre poble. Cristianisme i valencianitat són indestriables. Ací es palesa el que afirmà sant Joan Pau II en la UNESCO (2-VI-1980): « en la història de cada nació (es manifesta) el lligam entre la cultura i el cristianisme».

Jaume I configura la nostra nació al segle XIII. Funda un estat independent i sobirà, el Regne de València, al si d’Europa.

El 9 d’Octubre de 1238, la festa de Sant Dionís, van ocórrer dos fets, per a aquells temps, altament emblemàtics: l’entrada triomfal del Conqueridor al cap i casal i la consagració de la Seu. Al mateix temps, simultàniament, ens estrenarem com a valencians i nasquérem com a cristians. Una ostentació clara de l’acta de naixement d’un poble. I, tant és així que quan, en 1239, en redactar-se els Furs, són datats “en l’any de Nostre Senyor MCCXXXVIII, a nou dies a l’entrada del mes d’octubre”. d’un nou estat europeu, un nou País cristià, una nova església, la valenciana, inclosa en la universalitat d’una Església, oberta a tots els pobles i a totes les cultures perquè, com diu Francesc: “el Poble de Déu s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (‘El Goig de l’Evangeli’).

Per això, és inaudita, perillosa, temerària la indiferència per la llengua i la cultura del Poble Valencià. És un contrasentit deixar la llengua del poble a la porta dels temples perquè dintre és rebutjada; així les nostres esglésies no són el lloc on trobem “la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta”, com diu el Papa. I, pot ser grotesca la pretensió d’evangelitzar una cultura sense utilitzar aquesta mateixa cultura 

Sant Joan Pau II, en el Sínode de 1985, assenyalava la necessitat de la inculturització com «una íntima transformació dels autèntics valors culturals per la seua integració en el cristianisme i la radicació del cristianisme en totes les cultures humanes”, concloent categòricament: “l’ Encarnació del Verb ha estat també una encarnació cultural”.

El magisteri eclesial exigeix que els drets i els valors culturals dels pobles siguen respectats i, fins i tot, promoguts i, de cap manera no poden ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura més poderosa o imperialista. Sant Joan Pau II a la UNESCO, es referí al tresor de la pluralitat de les cultures: 

«La cultura és una manera específica de l’existir i del ser de l’home. L’home sempre viu segons una cultura que li és pròpia, però que, al seu torn, crea entre els homes un nexe que els és també propi que determina el caràcter interhumà i social de l’existència humana». El mateix Papa és contundent en la defensa de les llengües:: «La cultura de cada nació s’expressa, entre d’altres coses, i més que en cap altra, en la llengua. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història»(Toquio, 24-II-1981). 

També el Papa Francesc insisteix: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). 

La insensibilitat i el desdeny a la cultura i la llengua del Poble Valencià és greu, alarmant, dramàtica. L’Església per a ser mare i casa d’esperança s’ha d’inculturitzar. No pot ser l’únic àmbit on el valencià no està reconegut ni present amb normalitat. Bandejar la llengua pròpia i no deixar-se influenciar i enriquir per una respectable i valuosa cultura es tancar la porta a la vivificació de la Pentecosta. El poble valencià pot perdre les arrels cristianes; l’Esgésia valenciana pot abocar-se en el desert, en lloc de ser rent del poble. 

Cal saber que qui no defensa i conrea una cultura minoritzada ajuda a destruir-la i substituir-la. 

Cal proclamar que l’amor al poble i la seua cultura forma part de l’amor al proïsme. “La ruptura entre l’Evangeli i la cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps” (Pau VI, Evangelii nuntiandi, n. 20) 

Cal anunciar que la inculturació és indispensable. I, més en el cas valencià. Si en tant que cristians, som valencians, i som valencians, en tant que cristians...

“Si la sal es torna fada, amb què la salarem?» (Mt 5, 13).
                 ALFONS LLORENS

L’aparell de l’Església sempre és notícia (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 10 de Juliol de 2017   

Potser la societat valenciana encara no està preparada per una nova etapa, que forçosament ha d’arribar, on hem de conviure pacíficament amb un sistema cultural laic sense que ningú s’escandalitze. Hem d’admetre que es movem en un espècie de catolicisme cultural que no correspon a l’habitual pràctica. Vaig més enllà; diria que generalment tenim encara una cultura “beata”. Milers i milers de valencians solament van en tota la seva vida en quatre ocasions a l’Església: bateig, primera comunió, boda i mort. No cal dir que en els darrers anys, i cada volta més, hi ha molta gent que mai no xafa un temple. 

He fet aquesta introducció per fer tot seguit un comentari a l'actitud de l'aparell de l'Església referent a l'evident fet d'autoproclamar-se fedatari sense cap vergonya posant-se al seu nom gran quantitat de bens immobles. No sóc el primer ni la primera volta que qüestione certes actituds de l’Església catòlica i concretament del seu aparell fàctic. Moltes voltes m’han acusat de tindre fòbia contra els creients. He de dir una volta més que res més lluny d'això. No tinc cap de fòbia als creients ni a l'església ni a cap corrent ideològica o religiosa que siga respectuosa en la societat, en els drets humans i que ho demostre amb un comportament ètic. Perquè estic ben convençut que l'ètica, l'estètica i la fe poden ser totalment compatibles. 

Acabe de llegir un interessant article d'opinió, dels que Juan Cejudo recomana habitualment al seu blog, on es desenvolupa l'escandalós tema de l'Església apropiant-se de diversos immobles. I ho fa explicant-ho amb molt de trellat. Em sembla que Cejudo pertany al Moviment pro-Cel·libat Opcional de Capellans, entitat associada a un altra més ampla denominada «Redes Cristianas». Un moviment que es presenta dient que són dones i homes, persones laiques i clergues, seglars i religiosos, teòlegs i teòlogues, homosexuals i heterosexuals, totes i tots des de posicions de igualtat, moguts per desitjos de transformació i canvi. És evident que tots ells amb un tarannà crític, aperturista, laic i tolerant. Cite la font, perquè ve de persones creients assenyades, que estan fora de l'aparell de l'Església però que al meu entendre gaudixen d'un prestigi intel·lectual, ètic i laic envejables.

Diu que els darrers governs de l'Estat, tan socialistes com conservadors, han fet reformes de la llei hipotecaria per la qual permet a l'Església (i solament a ella) immatricular al seu nom llocs de culte i altres propietats que van al voltant com: habitatges, pàrquings, locals, parcel·les, etc. aprofitant una llei franquista de 1944. Aquestes reformes de llei donaren opció als bisbes equiparant-los als notaris on la seva opinió –i no altra– pot donar fe de quins immobles són propietat de l'Església. Com els notaris, el bisbe dona fe que allò que és diu inqüestionablement és cert. Això és nacionalcatolicisme.

Per aquest sistema s'ha apropiat l'Església a tot l'Estat entre els anys 1.998 i 2.013 de moltíssims i diverses propietats consistents en: cases parroquials, parcel·les, temples, ermites, monuments, cementeris, etc. Recorde fa uns anys que l'alcalde de Cocentaina Pep Marset va denunciar l'apropiació que va fer l’arquebisbat de València de les ermites de Penella i de Fraga, quan sempre s'havia considerat una propietat del seu veïnat i les restauracions les feien sempre els veïns i la caixa municipal. També mossèn Antoni Sanchis, va denunciar públicament amb paraules dures i recriminatòries a l'arquebisbat de València l'apropiació d'una ermita a Alberic que sempre s’havia considerat del poble. Qui no coneix en aquestos anys una il·lògica apropiació d'un immoble fet per l'Església? Qui no ha vist un reportatge en TV amb pels i senyals d'aquestes apropiacions “especials”?

Punxa sobre el titular: El patrimoni immobiliari de l'Església va créixer en 238 milions en deu anys a la Comunitat Valenciana

Com a mostra diré el que tothom sap: la Mesquita de Córdoba va pagar l'Església per apropiar-se-la 30 euros; i la Seu de Saragossa 20. A més, d'aquestes gangues, l'Església no està obligada a fer pública l'adquisició. A més a més, no paga cap tipus d'impost malgrat el rendiment que donen molts d'aquestos immobles amb lloguers o altres negocis. Fins a l'any 2015 va estar vigent aquesta llei després d'apoderar-se d'unes 4.500 finques a tot l'Estat i pot ser, almenys intuïm, que el inventari no siga exhaustiu.

El curiós és que en més d'una ocasió el tribunal d'Estrasburg ha condemnat al govern espanyol a indemnitzar als propietaris legítims amb centenars de milers d’euros. La qual cosa em sembla una vergonya per a la classe política que en aquestos casos manifesta una total complicitat a més d'acceptar encara lleis franquistes en tot el descrèdit que tenen.

Acaba el comunicat de Redes cristianas dient que són fets tan escandalosos que demostren el sentit mercantil i especulatiu que continua havent-hi a l'Església. Afigen encara més, que l'Església ha de pagar impostos com qualsevol veí, almenys d'aquells immobles no destinats al culte i que en són molts. D’aquells que està fent negoci, diu que havia de cedir-los als ajuntaments u organitzacions socials per posar-los al servici de les persones amb pocs recursos o sectors de la societat més fràgils i vulnerables. Perquè l'Església no és una societat mercantil i és l’Administració civil i laica qui ha de tindre els mitjans per poder redistribuir la riquesa i construir una societat igualitària i justa. 

Malgrat el meu agnosticisme, i per això mateix, em solidaritze totalment amb les reivindicacions d'aquestos ferms creients, tot encoratjant-los a seguir lluitant des de la seva fe per exigir de l'aparell de l'Església una actitud menys dogmàtica, més tolerant i més humana. I a la classe política, si es de veres com diuen que estan al servei del poble i volen que s'ho creguem, han d'incloure prioritàriament als seus programes la denuncia dels concordats i disposicions concretes per aconseguir de veres i ben aviat una societat totalment laica. Altra cosa serà tocar el guitarró.

Francesc Jover

   

Baralla de capellans a Muro, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a Nihil Obstat enviat el 29 de Juny de 2017

...ermita de Sant Antoni de Muro...

El setmanari La Union Contestana de 19 de juliol de 1902 al seu núm. 37 i a la secció Crònica Local es relata un incident curiós entre dos rectors titulat “Hecho escandaloso”. Un és rector ecònom de Muro i l'altre de Setla de Nunyes. Cal dir que tracta un cas anecdòtic ocorregut l'anterior 13 de juny a l'ermita de Sant Antoni de Muro, lloc de culte on la jurisdicció del mateix es qüestionava entre el rector de Muro i el de Setla Nunyes. La redacció del periòdic es disculpa per haver tardat tant en donar la noticia, però es justifica dient que li havien arribat informacions tan contradictòries que va haver-hi de prendre temps per confirmar-les. Així i tot, després de reafirmar que corrien dues versions entre el veïnat de Muro manifesta el cronista que ha donat la versió que considera més versemblant. Tot i així acaba el text dient que s'absté de donar qualsevol opinió al marge dels fets i que si en algun moment cal rectificar o matisar alguna cosa ho farà gustosament.

núm. 37 de "La Union Contestana"

Cal dir que l’ermita de Sant Antoni de Muro se la coneix en l’actualitat pel sant que diuen d’Abad o del Porquet, en la que el 17 de gener fan una fireta: la Fireta de Muro. En aquest cas que relatem a continuació és tracta de la festa de Sant Antoni de Padua. Em limite a transcriure el que diu el periòdic de primeries de segle XX.

L’assumpte és que el mencionat diumenge 13 de juny de 1902, dia de sant Antoni de Pàdua, estant revestit el rector de Setla per a dir la missa i les llums enceses per començar l'ofici religiós en l'ermita plena de fidels, va entrar el rector de Muro tot estorat dirigint-se a la sagristia i dient a l'oficiant que ell manava en aquella ermita i per tant li prohibia celebrar missa. El rector de Setla va contestar amb paraules dolces i gens agressives que ho tenia tot preparat i per damunt de tot anava a celebrar la missa. Semblava que el rector de Muro havia cedit davant d'aquesta actitud i els assistents pensaren que la discussió havia acabat. Però, quan el rector de Setla havia començat la missa, només acabar de llegir l'evangeli, el rector de Muro va interrompre la funció i pareix ser que entraren el dos a la sagristia intercanviant-se crits i paraules malsonants, llançant «exhabrubtos» a mossèn Bono, rector de Muro, amb frases despectives contra el celebrant de Setla. Els parroquians que havien anat a oir missa i des de fora oïen la discussió quedaren al·lucinats. Seguidament veren eixir de la sagristia el rector de Muro visualment enutjat després de pegar un fort colp a la porta que va posar més que nerviosos els fidels.

Davant de tanta irreverència el rector de Setla va preguntar al de Muro, mossèn Bono, que estava molt enfadat i visiblement descompost, què es el que passava. El rector de Muro va contestar amb total manca d'humilitat (segons el periodista) que podia continuar la missa però solament resada i no cantada com estava fent-la. En aquell moment el rector de Muro agafà del braç el celebrant, li va donar mitja volta cara l'altar i amb l'altra mà li va donar una espenta per que continues la missa resada i prou, va dir.

No va parar encara ací la cosa perquè el rector de Murer encara el va amenaçar perquè no donara part d'aquell incident a l'arquebisbe perquè del contrari podia eixir perdent. La qual cosa es va entendre –diu el cronista– que el rector de Muro tenia molta influència al palau arquebisbal i que mai no acceptarien cap tipus de raonament que ofegara la força de la raó, del «derecho, de la decencia i la prudencia». De res va servir el to conciliador del rector de Setla perquè l’altre mossèn va continuar armant gresca i posant-li les mans repetides voltes sobre el celebrant sense deixar continuar la missa cantada.

A partir d'aquest incident i una volta que el setmanari cocentainer havia donat la noticia, el rector ecònom de Muro, José Bono, mobilitza un grup de gent i es crearen dos bàndols. Primer, el corresponsal del “Noticiero” d'Alacant en el poble de Muro envià la versió del seu rector, a més, també va enviar a la redacció de La Union Contestana una protesta col·lectiva signada per José Alonso de Medina i 14 signatures més afirmant que havien sigut calumnies el que havia publicat el periòdic de Cocentaina. Tot seguit respon el director del setmanari contestà en un escrit on demostra una professionalitat periodística digna d'admirar. A la qual mossèn José Bono es veu obligat a contestar amb la seva versió dels fets i certes diferències de les que havia informat la primera crònica titulada “Hecho escandaloso”.

De la versió del rector de Muro es desprèn que tots els anys amb motiu d'honorar el sant de l'ermita hi havia el costum de celebrar una missa. Aquell any el rector de Setla, mossèn Reig, va acomboiar els fidels del seu poble per fer el mateix dia i la mateixa hora una missa amb intenció d'enfrontar-se al de Muro. El que si sembla clar que hi havia un conflicte amb qui dels dos rectors era el gestor espiritual de l'ermita.

Pereix ser que l'haver-se enfadat tan el rector Bono corresponia a la parsimònia que feien cantant la missa, sent així que estava esperant el final per començar la seva. El millor va ser, i ací està la singularitat de l'anècdota, que Bono va enfocar el sermó de la missa intentant convèncer als seus parroquians que el comandament de l'ermita era seva. És per això que el rector de Setla –que encara estava allí– va demanar la paraula, cosa mai vista segons el rector de Muro, i amb veu potent i enèrgica va desmuntar tota l'argumentació del seu col·lega afirmant que era ell el que manava i dirigia el culte de l’ermita.

Sembla que van haver-hi pel mig dues cartes més del rector de Setla al setmanari de Cocentaina que no van arribar a ser publicades per decisió expressa de mossèn Juan Bta. Reig que va demanar que no ho fera per un acord verbal que havien arribat els dos rectors.

                 núm. 40 de "La Union Contestana"

núm. 42 de "La Union Contestana"

Algú podria pensar que he fet públic aquest fet anecdòtic per la morbositat que té la baralla de dos capellans davant dels fidels d'un i altre poble. Res més lluny d'això. El que més important m'ha semblat d’aquest fet, i el que vull destacar, són els arguments introductoris que fa el director de La Union Contestana quan contesta els escrits del senyor Bono que, segons el meu parer, podien formar part d'un manual de conducta professional i bona pràctica informativa. M'ha paregut important el tarannà professional del periòdic i és el missatge que vull que quede d’aquest escrit. Sobretot, contextualitzant aquella època amb el moviment social i polític que exercia la Generació del 98 en aquell moment de caràcter pendular i heterogeni.

Pel que estiga interessat en el text complet, pot trobar-ho a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica: País Valencià, Alacant, Alcoi, La Union Contestana números 37 i 40.