RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dilluns, 29 de desembre del 2014

UNA IMAGEN VALE MÁS QUE...(Enrique Herrero)






HOMENAJE A LOS HUMORISTAS

Anoche tenía en el contestador un mensaje de Ramón Gascó comunicándome que había muerto el dibujante y viñetista Máximo y que en el diario "EL PAÍS" venía una colección de sus viñetas. Me avisaba - decía - por si podía aprovecharse algo de ese material para nuestro blog NIHIL OBSTAT.

Hoy en "el pulpito laico", José Luis Torner bajo el epígrafe Ha fallecido el dibujante y viñetista Máximo San Juan incluye su retrato, dos viñetas dedicadas al autor difunto y un artículo de Manuel Vicent, del que - acorde con el título - extraigo la frase  Solo dibujaba ideas bajo un paisaje de símbolos en el jardín de la geometría. 


No solo con Ramón, sino con varios de nuestros lectores y con, al menos una lectora, a propósito de los "ninotets" con que procuro ilustrar vuestras colaboraciones,  he comentado a veces aquello de que "una imagen vale más que mil palabras". 

Seamos escritores o "escibidores" (¡Vete tu a saber!) nosotros nos devanamos los sesos para expresar dos o tres ideas con un montón de palabras y, a veces, ni siquiera conseguimos transmitir claramente el mensaje que pretendíamos. 

Llega el señor Mäximo (o Forges, El Roto o cualquier otro viñetista ) hace un dibujito y pone unas pocas palabras y  ¡hala! la idea, el mensaje, la paradoja, el absurdo han quedado mucho más claras...que en el "rollazo" que cualquiera de nosotros habíamos escrito.

Bueno, ahí os dejo unas cuantas viñetas de Máximo sobre temas mas o menos religiosos o teológicos, que suelen ser los que con alguna frecuencia aparecen en el blog.  














Si queréis más lo tenéis muy fácil:

1) O bien ponéis en google VIÑETAS DE MÁXIMO o pincháis directamente en la URL https://www.google.es/search?hl=ca&site=imghp&tbm=isch&source=hp&biw=1024&bih=643&q=VI%C3%91ETAS+DE+M%C3%81XIMO&oq=VI%C3%91ETAS+DE+M%C3%81XIMO&gs_l=img.12...3347.11933.0.15841.17.5.0.12.12.0.97.438.5.5.0.msedr...0...1ac.1.60.img..5.12.456.1ieYp8BSOLU#facrc=_&imgdii=CKFjZ9UVbrrRaM%3A%3Bd37ThRBlr-wacM%3BCKFjZ9UVbrrRaM%3A&imgrc=CKFjZ9UVbrrRaM%253A%3BpuY28r01DYAhoM%3Bhttp%253A%252F%252Fprotestantedigital.com%252Fupload%252Fimagenes%252F060205Vineta.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Fprotestantedigital.com%252Fmagacin%252F10291%252FDios_y_la_guerra_religiosa_de_las_caricaturas%3B364%3B271


2) Acceder a 




                                             Enrique Herrero

dimarts, 16 de desembre del 2014

Descobrint el Nihil Obstat (JOAN LLOPIS PASTOR)


Com entre setmana els jubilats no tenim temps, m’he entretingut este diumenge passat, que no he eixat a cap lloc, en anar mirant diversos apartats del Nihil Obstat i he descobert la immensitat de coses en quantitat i qualitat que té este blog-magazine-compendi que dirigix el mestre Herrero.

És veritat que, fins ara, a penes si obria el blog i tan sols llegia les noves aportacions quan el mestre-director, amablement i pacientment, ens les anticipava per e-mail amb el corresponent enllaç. Però hui, que he anat esbrinant alguns apartats, a banda que sóc un nouvingut a la lectura del blog (fa uns mesos que el llisc), he comprovat eixa immensitat oceánica, torne a dir, en extensió i profunditat de l’esmentat blog, fins es pot trobar inclòs un llibre en PDF. I això m’ha commocionat. I sense tenir en compte, a més a més, que podem acudir als nombrosos números anteriors també enllaçats, dels quals a penes si he mirat alguna cosa (p.e. l’article de Joan Argudo sobre l’amic Jesús Marqués)

...
...eixa immensitat oceánica, torne a dir, en extensió i profunditat de l’esmentat blog, ...


M’he dedicat en  particular a rellegir dues seccions, la de Paco Asensi i la del “pulpito (amb accent en la ‘i’) laico”. Dues paraules, com diria el Jesulín d’Ubrique, per a resumir la meua sensació respecte a la revista ‘im – pressionant’.

La secció de Paco és un fora de sèrie: quina perfecció de llenguatge, quina claredat d’idees, quin encert en escollir les notícies i en analitzar l’actualitat. A més amés, a pesar que fa un any que ha faltat i que ens falta a tots nosaltres, molts comentaris seus són de plena actualitat, com quan parla del govern de Rajoy (o més apropiat, del desgovern que patim), dels dos  papes, de notícies de caràcter social, religiós o polític, ... Jo vaig conéixer Paco molt poquet i al final, però he llegit algun llibre d’ell i, com es mostra en esta contribució seua al blog, és digne de total admiració.

I pel que fa a la secció de Torner, també “chapó”: quan de treball i quina quantitat de notícies, comentaris, entrevistes, ... per a estar al dia totalment sense quasi necessitat de buscar en altres mitjans (potser els acèrrims seguidors del PP no estaran massa contents).

No vol dir que les altres seccions, treballs, enllaços tinguen menys valor, senzillament perquè encara no he tingut l’ocasió de mirar-ho detingudament, a banda dels “Archivos del blog” als quals en algun moment he intentat contribuir jo mateix.

Gràcies a tots els que fan possible este blog i ànim a tots per a continuar contribuint i per fer que siga llegit per molta gent, ja que segur traurà un gran profit.

JOAN LLOPIS PASTOR

dilluns, 15 de desembre del 2014

Estimo el Nadal - Antoni Tolmos (feat. Anne & Salomé)

Me'n aprofite d'una felicitació que he rebut. (J.L. Porcar)

Gràcies Joséluis. 


I com "donde las dan las toman", nosaltres també ens aprofitem per a felicitar el Nadal a tots els nostres col·laboradors, lectors, comentaristes ...i adversaris, si és que els tenim.






Gracias Joséluis.

Y como "donde las dan las toman...", nosotros también nos aprovechamos para felicitar la Navidad a todos nuestros colaboradores, lectores, comentaristas ...y adversarios, si es que los tenemos

El darrer film de Ken Loach ‘Jimmy’s Hall’ (Sal·lus Herrero)

t'envie un article que he enviat a la Veu, per si es vols o es pots publicar a Nihil Obstat, sobre l'última pel·lícula de Ken Loack.

Salutacions,

Sal·lus


Aquesta -de “Jimmy’s Hall”- 2014, Regne Unit/Irlanda/França, és la darrera pel·lícula del director anglés Ken Loach, el guió és de Paul Laverty, que també va fer el d”El vent que sacseja la civada”; els actors són, en el paper de Jimmy, Barry Ward, de Mossie, Francis Magee, d’Alice, Alleen Henry,d’Oonagh, Simone Kirby, d’Stella, Stella Macgirl, de Molly, Sorcha Fox i de Dessie, Martin Lucey. La fotografia és de Robbie Ryan i el muntatge de Jonathan Morris.

El 1921, el pecat de Jimmy Gralton fou construir un saló de ball en una cruïlla de camins, d’una Irlanda a la vora de la guerra civil per conflictes entre l’eix social, de la lluita de classes, i l’eix nacional, d’acceptar una ‘autonomia’ vigilada pels anglesos o la independència d’Irlanda. El Pearse-Connolly Hall era un lloc on els joves podien venir a aprendre, a discutir, a somiar... però sobretot a ballar i a divertir-se. La sala de ball va crèixer en popularitat, la seua reputació socialista i d’esperit lliure va atreure l’atenció del clergat de l’Església catòlica i dels polítics d’extrema dreta que obligaren Jimmy a fugir i li tancaren la sala de ball. Una dècada més tard, en la Gran Depressió, Jimmy torna a Leitrim, Irlanda, des dels EUA, per a cuidar la seua mare i es compromet a viure una vida tranquil·la. Unes de les primeres escenes són les del crack de 1929 i semblants a les del film de Charles Chaplin “Temps moderns”.

La sala de Jimmy es troba abandonada i buida, i malgrat les súpliques del jovent local, roman tancada, plena de pols i solsint-se. Tanmateix, quan Jimmy es reintegra a la seua comunitat i veu la pobresa i la creixent opressió cultural, el líder i activista que hi ha dins seu, es commou. I pren la decisió de reobrir la sala de ball i assumir el que puga venir... El rector de la parròquia pensa que el saló de ball pot ser un lloc de “perdició”, per la presa de consciència comunista i gaèlica, el llibre de Karl Marx “El capital” té una gran influència, també la revolució a la Unió Soviètica, la classe obrera s’organitza i lluita contra els terratinents i els desnonaments ... Una educació de classe obrera que s’ha perdut quasi del tot perquè el funcionariat, inclús el de l’escola pública (no digue’m de la privada lligada a l’església) tendeix a reproduir els sabers i la visió social i ‘nacional’ de la classe dominant, dels poders hegemònics, de les “forces vives” en llengua, cultura i visió del món dominant. El clergat veu més fantasmes dels que hi ha en realitat, per això Marx i Engels, començaven “El Manifest Comunista” dient: “Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme”; també pot ser el ball un lloc de pecat, de depravació sexual i de fornicació. Per això, el clergue adopta mètodes inquisitorials contra el que considera una perversió, que la gent vulga reunir-se, ballar, divertir-se i fer festa, i decideix obligar a triar entre Crist i Jimmy als seus feligresos. S’observa molt bé l’opció de classe de l’Església, pels més poderosos, tot i que de tant en tant donaven alguna molleta de pa als pobres per tranquil·litzar la consciència i imposar la seua pau social, els sindicats grocs, els partits feixistes, conservadors o demòcrata-cristians.



Les prèdiques clericals contra el ball generen sofriments i violència perquè atien l’odi, inclús Jimmy decideix anar a parlar amb el clergue per a negociar, però ells només volen tenir la gent agenollada, quanta més gent millor, i fer-se en totes les propietats dels altres, registrant-se els béns per a poder governar-ho tot, consciències, mitjans de comunicació i poders determinants. Així es manifesta el seu poder clerical, la papolatria, les demostracions de força en Congressos Eucarístics que tant s'assemblen als de la dictadura franquista, del No-do, i al que celebrà a València, Juan Cotino i Francisco Camps, l'“Encuentro de las Famílias”, 2006, quan tot allò, amb Ratzinger pel mig, va sevir per a tapar l’accident del Metro de l’estació de Jesús i perquè uns quants robaren amb la trama mafiosa Gürtel mitjançant RTVV com a eina de llatrocini dels diners públics; i perquè cap polític es fera responsable de les 43 morts i 47 persones ferides a un accident del tot evitable. Amb zero responsables encara, després de quasi 10 anys d’un desgraciat accident, que s’hauria pogut estalviar amb mitjans i frens automàtics adequats en una corba perillosa que s’havia advertit, mantes vegades, del risc que hi havia. 

Aquest de “Jimmy’s Hall” és el contrapunt a un film anterior “El vent que sacseja la civada” sobre les lluites entre els anglesos contra els irlandesos i les baralles entre els nacionalistes ‘moderats’ irlandesos, autonomistes, partidaris d’acceptar la dominació de l’imperialisme anglés i els independentistes revolucionaris de l’IRA i del Sin Feinn. Tot i que hi ha punts coincidents; a “El vent...” hi ha un terratinent anglo-irlandés que profetitza: “Aquest país esdevindrà un recés de pau infestat de sacerdots” i això va passar en un intent de tenir la major part de la gent controlada i agenollada... Va ser una lluita forta des de llavors. L’església controlava la vida, íntima i social, de la societat irlandesa, amb clientelisme, pressions, premis i càstigs. L’Església ha perdut molta credibilitat a causa dels escàndols, però al film s’observa com el paper de l’església era determinant per a tenir èxit o no en la comunitat. El clergue s’oposa a Jimmy, a les seues idees socialistes i al ball, que materialitza el lloc on les idees poden ser provades i expressades en llibertat, però respecta la integritat del seu enemic perquè té qualitats humanes que el sacerdot no pot ignorar. Inclús, en un punt de desesperació, d’amenaces i d’atacs, Jimmy va a dir al seu adversari, íntimament, que només predica odi en compte d’amor...

Aquest film està basat en una vida real, la de Jimmy Gralton, que va patir una situació semblant, però és una metàfora de la llibertat humana, de la llibertat de pensament, d’acció, de ball, de veure la vida i l’amor, amb compassió i respecte pels altres, davant les forces reaccionàries, clericals i intransigents que només volen que dominar, controlar i aixafar tot allò que no controlen. Fet i fet, el saló de ball era una escola d’aprenentatge i de socialització, de comunisme, davant els feixistes que només entenen el llenguatge de la força bruta, de la violència, de les armes, del tancament i de l’exclusió dels drets i de la llibertat d’aquells que no acaten la seua dominació brutal, indigna i vexatòria. És la història d’un inconformista i rebel que esdevé comunista en la seua lluita en defensa de la seua gent, en el treball per la conquesta del pa, del sostre, de la dignitat, de la llibertat i de la igualtat.





dissabte, 6 de desembre del 2014

Cal matisar el delicte de pederasta (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover, dirigit al Nihil Obstat el 7 de desembre de 2014

Vaja per davant la meva solidaritat amb l’associació MOCEOP (Moviment pel celibat opcional) que des de fa molts anys està reivindicant que els sacerdots catòlics es puguen casar si volen. La meva solidaritat, i acceptació oberta, en aquells capellans que han optat continuar dins de l’estructura eclesial de l’Església portant una doble vida de capella i convivència en parella. La situació personal de cada individu, molt respectable i plural de fer front a la seva pròpia consciència, sap de les moltes angunies per les opcions que ha de prendre en vida. Considere que la persona humana ha nascut principalment per ser feliç, per estimar i per què l’estimen, a més de tindre opció per viure una vida humanament integral. Crec que açò és un principi totalment independent de la fe en Déu i de l’aparell de l’Església.
El que no accepte i em sembla un argument de molt poc pes i concretament equivocat, que el Moceop, o algun membre d’aquesta entitat, relacionen la pederàstia del clergat com una conseqüència de l’obligació que tenen al celibat. La pederàstia, segons el diccionari, és la relació sexual d’un adult amb un infant, el que vol dir que no és una relació d’igualtat per la qual cosa és un delicte. A més, em sembla que la pederàstia porta en si mateix un desequilibri intel·lectual patològic, que a més, no és exclusiu dels clergues. En la societat laica hi han els mateixos casos de pederastes –d’un o altre sexe– que no estan sotmesos a la disciplina del celibat com en el clergat catòlic. Per tant, excusar la pederàstia (o part d’ella) en la falta de llibertat que tenen els capellans i bisbes per casar-se, són les mateixes excuses que em donaven alguns clients molt mal pagadors.
Una última cosa; haver valorat el papa Francesc de ser molt VALENT amb majúscules, pels seus gests; per haver pegat un bonegó al bisbe de Granada; per haver-se posat en contacte amb una víctima d’abusos sexuals; etc., em sembla una broma de molt mal gust. Ser conseqüent amb el càrrec i demostrar coherència no és cap valentia, és una responsabilitat ineludible. En aquest cas, havien de tractar de COVARDS als papes anteriors, alguns d’ells proclamats ja beats.
Ací hi ha alguna cosa que no funciona com cal. A mi em sembla que caldria anomenar les coses pel seu nom. Quan la societat laica parla de pederàstia, tant dins l’Església com fora, no està parlant de pecats dels que ha de demanar perdó. Està parlant de delictes socials que cal dur-los davant de la justícia. Quan la societat laica, parla d’homosexualitat –o bisexualitat– practicada per adults a les casernes de soldats, als convents de monges o frares, a les comunitats de veïns o parroquials, etc., no ho fa en cap intenció moralista; ho fa amb tot el respecte i tolerància. 
Ací es tracta d’actes delictius, no morals; i per els delinqüents sexuals, ara si: tolerància zero. Si no som capaços de fer una crítica oberta, val més no «meneallo».  
     



Niños y justicia


dimecres, 3 de desembre del 2014

"...qüestions,actuals i importants...", Joan Llopis

Pepe Herráiz i un servidor hem anat hui, 2 de desembre, a una conferència de Francisco Àlvarez sobre la situació econòmica del país, i em sembla d'interés general fer partícipe a la "comunitat del nostre blog" d'una sèrie de qüestions, totes actuals i importants (pobresa zero i altres) que apareixen en el blog d'este senyor. N'hi ha un cabàs de temes i més si obriu el seu blog.



"Francisco Álvarez es un analista financiero. En su carrera profesional destaca el haber trabajado en la Bolsa de París, donde llegó a ser Vicepresidente, y después en la Bolsa de Valencia como Consejero-Director. Actualmente preside ETICA Family Office, sociedad independiente de asesoramiento y consultoría. Escribe regularmente en prensa económica especializada, participa en programas de radio y televisión, se manifiesta abiertamente a favor del cambio del modelo económico vigente y apoya el modelo de Economía del Bien Común".


Els temes últims del seu blog (Pobresa zero i altres) estan en:


El seu blog és:


http://www.labolsaylavida.org/

Joan Llopis



 

dimarts, 2 de desembre del 2014

PODEMOS=SAPERE AUDE (Juan Argudo)

Amigo Enrique te mando este cometario, por si te parece bien colgarlo. Gracias
Joan Argudo

COMENTARIOS SOBE PODEMOS (29/XI/14)

El pueblo español no tiene por qué temer a Podemos. 



Visto y oído el avance de su plan económico, no sé si es acertado para resolver la situación, pero en todo caso no se puede decir que sea un disparate inviable. Como el propio Pablo Iglesias afirmó es un programa socialdemócrata en su estricto sentido, y no en el que otros dijeron y no cumplieron. Lejos queda, pues, y sin subterfugios semánticos, de reivindicaciones marxistas o comunistas, como se prefiera decir, imagino que para desencanto de quienes esperaban tales derroteros. Viene a ser algo así como Suecia o Noruega trasladadas a España. El rechazo y el miedo deberían desaparecer. No es un programa rebajado de aspiraciones extremas, sino un proyecto, aunque difícil, realizable, según mi criterio de ignorante económico. Creo que España no se hundiría y Europa lo aceptaría. Cuestión distinta serían los egoísmos e intereses económicos de la derecha o clase pudiente dominantes. Pero no es, siempre en mi opinión, un programa revolucionario o derribador de sistemas. 



Ni la renta básica o de garantía es una quimera ni la reconsideración de la deuda tampoco si escuchamos a Torres y a Navarro. Algún día la sensatez política tendría que ser realidad. Desigualdad, desempleo y deuda constituyen los tres acicates de este proyecto. Todo argumentado y documentado. Iglesias mantuvo su habitual calma y no parece horrorizado en el empeño. Es un programa, repito, de máximos posibles, sin aspiraciones vanas y sin renuncias básicas. Los podemistas no tendrían por qué sentirse desilusionados o engañados. Los promotores no son traidores ni magos; son pragmáticos de la decencia. Es el programa que debería tener el PSOE y no tiene ni se barrunta. Tolerancia cero con la pobreza, especialmente la infantil, ante la disimulada mala situación de España; explicación meridiana de Navarro de, frente a tanta insidia y mofa, cómo conseguir el dinero para el intento; diálogo con todas las fuerzas políticas, empresariales y sindicales para llegar a un pacto coherente. Racionalidad pura, sinceridad desbordante. Posibilidad cierta de recuperación de la verdadera democracia a lomos de la economía enjaezada. Podemos, por el momento, es fiable. Si a todo ello unimos el ansia genérica de millones de españoles para que la situación cambie y la abominación de lo presente, estaremos ante la probabilidad de mejorar nuestras vidas y de volver a creer en la política. 



Arturo González




__________________



Por de pronto, Podemos hace posible que se debata públicamente temas esenciales, de sentido común, en democracia. Temas que el dogmatismo neoliberal en connivencia con la casta política reinante (y sus respectivos y bien remunerados voceros...) insisten en presentarnos como temas tabú, "pura utopía", "arcaicos", "irreales", y todo ello, con una gran dosis de imprecisiones, errores, falsificaciones, manipulaciones, (como así quedó lamentablemente patente anoche, en la Sexta, en la entrevista al catedrático Juan Torres). Algo no funciona, ¡ay!, cuando en el siglo XXI, todavía se cuestionan valores fundamentales como: La dignidad de la persona, el bien común como prioritario, frente al particular, incluso el diálogo, como el mejor método para encontrar la mejor solución, ante opiniones diversas, (como así les tuvo que recordar J.Torres a los contertulios, enfrascados en un debate interesado, simplista e inútil).



Es por esto, por lo que Podemos cumple además otra función, tan importante como la primera, la pedagógica, la del empoderamiento, la del "sapere aude" (atrévete a pensar por tí mismo). Porque sólo así: ¡CLARO QUE PODEMOS!



Juan Argudo

Valencia30/XI/14

dilluns, 1 de desembre del 2014

SOBRE "AMB CIRIS O AMB PALS", Paco Gramage

Aporte un nou comentari al voltant de l'escrit "amb ciris o amb pals"- una metàfora -, per tal d'afegir una nova reflexió sobre el tema. I comence amb un altre símil, ara futbolístic: ho faig des de la confiança que tots nosaltres estem jugant el mateix partit i pense que també amb el mateix equip.

Aduisc ara situar el tema de Francisco en allò que avui està sent una preocupació fonamental: en un món globalitzat en què col·laboren moviments socials, polítics, altruistes de tot tipus i on el cristianisme -i no parlem de la jerarquia catòlica-, és una goteta d'este conjunt, en aquest moment el tema central està tenint lloc en la relació entre TEORIA I PRÀCTICA i en valorar la realitat per damunt la teoria. Ho podem vore en distints plans.



1.- IDEOLOGIA-REALITAT: Avui molts grups polítics abandonen les ideologies fixes i donen prioritat a la realitat. Els grups i moviments emergents ja no parlen de dreta-esquerra, ni marxisme-capitalisme; parlen de pobres, abandonats, marginats i rics, situats; parlen dels que estan dins i els que estan fora del sistema. A partir d'ací proposen programes realistes per a resoldre els problemes, deixant a banda les ideologies abstractes.

2.- UTOPIA-HISTÒRIA: Tots parlen d'Utopia, però s'està atent a fer-la possible en la Història, sinó no té sentit ninguna Utopia, i per això els moviments que naixen des de la indignació en tot el món estan preocupats en que tothom tinga pa, treball i vivenda. Deixen de costat, per exemple, reivindicacions "comunistes-marxistes", amb el desencant dels que, maliciosament, esperarien eixe rumb.

3.- IDEES ABSTRACTES-COSES CONCRETES: La Història s'ha anat configurant com la Història d'uns bens abstractes i exclusius de cristians, mahometans, agnòstics, rics, pobres...¡Quanta sang s'ha derramat per eixe bé abstracte!. Però eixe bé no està en la jerarquia, en les esglésies, en els profetes, en les pàtries, en els ideòlegs de tot tipus. Són les persones concretes en la seua bondat quotidiana dels homes, que després d'una jornada de treball prefereixen, com diu Grossman en "Vida i Destino", "el calor del llar a encendre fogueres en la plaça". Es eixa bondat absurda de gestos i coses concretes.

4.- INSTITUCIÓ-CARISMA: Avui tots el moviments a què ens referim anteposen el Carisma a la Institució, perquè sovint les institucions de tot tipus, al llarg de la Història, han sigut un assot sobre els seus adeptes i militants, sota el pretext que allò que va contra la Institució es el mal.

I estes reflexions em porten a situar el fenomen de Francisco com un personatge de gestos, de coses senzilles, de bondats, de mirades realistes i denúncies, que molesten a la Institució. No és casualitat que les seues declaracions estan sent considerades per moviments que van en esta direcció com Pablo Iglesias, de la mateixa manera que les seues declaracions en Estrasburgo manifestament no foren aplaudides per el PP.

Paco Gramage

"Francisco com un personatge de gestos..."


LA PEDERASTIA ¿TAMBIÉN PECADO ESTRUCTURAL? R.Gascó



Hay dos acontecimientos con cierto paralelismo en la historia reciente de la Iglesia que son análogos y que yo podría llamar “pecados estructurales”.

El primero la Teología de la Liberación fue excomulgada y prohibidas la enseñanza y edición de sus trabajos, simplemente porque fundamentaban su razonamiento en la lucha de clases del marxismo.
 Para la Jerarquía no se podía considerar doctrina social católica, La Teología de la Liberación sencillamente porque desenmascaraba los mecanismos de la estructura capitalista que generaba las injustas y criminales desigualdades en la América Latina.
El Papa Francisco ha dado una vuelta radical al tema diciendo que “El capital mata”. Lo cual supone un salto cualitativo en la denuncia del pecado y el mal porque ellas mismas en sus mecanismos, en su estructura crean extremas e injustas desigualdades.
 
Viñeta tomada de "alandar"


El segundo, la pederastia.
Pues bien, hasta cierto punto, de alguna manera y salvando las distancias, me ha parecido oportuno denunciar en paralelo estructuras que posibilitan la pederastia, la homofobia y hasta la misoginia dentro de los ámbitos eclesiásticos.
Me atrevo a decir que son situaciones de alto riesgo.
Para explicarlo citaré unas frases entresacadas del trabajo que Vicente Ferrer Guillem tiene publicado en el libro MEMORIA Y DISIDENCIA.   
-“En mi trabajo (clínica de Sicoterapia) he conocido a lo largo de estos años a bastantes curas, religiosos y religiosas con crisis existenciales de mucho sufrimiento. Con miedo con sentimiento de culpa, ansiedad y trastornos obsesivos. En definitiva con el acobardamiento de no saber qué hacer con su vida, y no saber en realidad quienes son
 No en vano como todos sabemos, el Seminario y el estado clerical fue muchas veces refugio de personas que se sentían débiles, con miedos varios ante la realidad del mundo.. ….En la Iglesia podían sentirse poderosos, con seguridad delegada en base a la función asignada.  
La represión individual es un rasgo común a todos los sistemas totalitarios y la Iglesia lo es. Actitud intransigente de un Catolicismo que gobierna la intimidad humana hasta en sus más mínimos detalles.
Pero los sentimientos no desaparecen por el mero hecho de no querer tenerlos. Al contrario cuando más se empeña uno en ponerles trabas, buscan con más fuerza desvíos y escapatorias.. Por eso no es casual el alto porcentaje en el mundo clerical, de pederastia, homosexualidad encubierta y el alcoholismo como tapadera.
Creo que es posible concluir que el celibato es una crueldad por lo que significa y sus consecuencias. Una crueldad sólo útil para perpetuar un poder que está lejos de la lógica de Jesús que proclamó un mensaje de amor.”
Yo me siento autorizado para hablar del caso porque he vivido, desde los once años en el internado del Seminario, primero como alumno y luego como formador, durante más de treinta años. Mis circunstancias jamás me indujeron ni de lejos a ser indulgente ni complaciente con la pederastia.
No obstante mi experiencia corrobora el análisis que hace el psicoterapeuta amigo.
Con ello desde luego no pretendo, ni muchísimo menos, justificar la culpa y la gravedad de los hechos. Lo peor del pederasta es el desprecio de la persona débil é inocente de los niños. Ni trato tampoco de agravar más las conciencias aumentando el castigo de los pederastas.
A parte de entregar al culpable en manos de la justicia, se hace necesario ir a las raíces del problema.
--------------                  ---------------                       -------------

Por Petar Pismetrovic, Austria


El otro asunto que ha llamado vivamente la atención en la opinión pública es el encubrimiento del pederasta por parte de las autoridades eclesiásticas.
Asimismo quiero averiguar las causas de dicha conducta y también de la desmesurada resonancia que ha tenido en la opinión pública y en los medios de comunicación.  
Con estas reflexiones pretendo ir a las raíces del problema.
Ya sé que es difícil cambiar los viejos hábitos oscurantistas y el secretismo, porque son vicios ancestrales en los ámbitos eclesiales. El mismo “secreto de confesión” sin pretenderlo puede inducir a ello.
Sin embargo hay un consejo evangélico que es rotundo y claro en contra del ocultismo (Mateo 5: 14-16) “Vosotros sois la luz del mundo; una ciudad asentada sobre un monte no se puede esconder. Ni se enciende una luz y se pone debajo de un almud, sino sobre el candelero, y alumbra a todos los que están en casa. Así alumbre vuestra luz delante de los hombres, para que vean vuestras buenas obras”
El daño ya hecho es irreparable tanto para la víctima como para la Iglesia. Pero debería aprovecharse de una vez por todas esta ocasión para el cambio de rumbo y sanar desde sus raíces el problema del sexo, orientándolo hacia sus valores más positivos.
También el Papa Francisco ya ha dado con toda entereza los pasos necesarios para solucionar el problema, sin embargo, como he dicho al principio refiriéndome a al pecado de la injusticia social, es necesario atacar el pecado estructural y para que sea posible la solución se tiene que hacer no sólo ni principalmente desde la Jerarquía, sino desde las mismas comunidades de base de los creyentes.
Entre ellas no es la menos importante el numeroso grupo, de miles y miles de sacerdotes y religiosas, que, extendidos por todo el mundo, hemos afrontado la lucha por la liberación de este grave problema de la Iglesia y no me cabe la menor duda que hemos contribuido a resolver dichas injustas estructuras de pecado.
Yo en concreto siento como una liberación haber contribuido con mi granito de arena a esta delicada y ardua empresa
 Ramón Gascó

NOTA.- La extraordinaria explosión publicidad que ha tenido el caso en la opinión pública y publicada. (Lleva ocupando la primera página de la prensa una semana entera, alimentando el morbo hasta en sus pequeños detalles).
Me atrevo a sospechar   que se debe a una especie de venganza al acoso que muchos clérigos han ejercido en la conciencia de sus fieles desde los púlpitos y sobre todo desde el confesionario, intentando crear una hipertrofia del sentimiento de culpa.
¿Así que…todo eso? parece escucharse.
Un apunte final, no es descabellado pensar ha sido esta mala conciencia lo que les ha llevado al encubrimiento de los pederastas.