El cas insòlit de Catalunya (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 28 de setembre de 2017

El que està passant a Catalunya actualment és una situació històricament insòlita que rarament pot passar en un altre estat d'Europa. Avançada com està la segona dècada del segle XXI i havent arribat la societat a un nivell tecnològic tan alt, en res correspon, ni es relaciona en el nivell humanístic que estan demostrant alguns sectors de la classe política. A més, no paren de crear o inventar-se problemes que no se'ls veu suficient capacitat d'abordar. Haver avançat científicament i tecnològicament la societat al nivell que ho ha fet, no té res a veure amb l'actitud diària de certa classe política que no sap comportar-se ni relacionar-se amb respecte.

Caldria encetar tot d'una un altre estil de governar més modern, ètic i democràtic, amb un tarannà més respectuós i tolerant amb les idees i les opcions dels altres. Al mateix temps, caldrà una actitud molt més radical i intolerant en aquells polítics que tan pèssimament han gestionat els diners públics i, a més a més, ho han fet ficat la mà per endur-se'ls. Açò s'ha de resoldre ja molt seriosament amb un sistema judicial totalment independent.

Això està provocant un cert desprestigi en la política i en els polítics que va impregnant perillosament la societat d'un desencís que ens té desil·lusionats i insegurs. Si això fora poc, en el camp de la cultura, de l'art i de la intel·lectualitat en general que el creiem des-contaminat, lliure i independent, ens acaben de fer una inesperada parida donant suport al govern de l'Estat malgrat l'actuació desproporcionada que s'està practicant a Catalunya. Damunt a més, es manifesten intel·lectuals d'esquerra, com si el camí del seny i del trellat hi haguera alguna bifurcació per anar a un costat o altre.

Per altra banda, les forces alternatives que podien fer fora el govern espanyol, ara més que mai se'ls ha vist la seva nul·la intenció de posar (segons el terme boxístic) sobre les cordes el PP. Al contrari, increïblement estan donant-li suport. En aquesta fràgil situació en que es troba el govern d'Espanya -no solament pel desencert del cas català, si no per tot el que arrastra i queda per eixir d'una suposada màfia i entramat de corrupcions- els que tant ho critiquen no son capaços de fer una moció de censura. No se si és per incapacitat o per símptomes masoquistes que els fa trobar-se a gust. Em sembla un error polític no aprofitar la feblesa i fragilitat del govern espanyol quan es troba en el punt més àlgid de desprestigi a nivell internacional. L'actitud de força presa a Catalunya per abordar el problema en compte de raonaments objectius i seriosos, és la prova més evident del que dic. Usar tan desproporcionadament en Catalunya l'aparell de l'Estat i les forces de seguretat em semblen símptomes de feblesa. Però no solament això; està utilitzant exageradament el poder mediàtic i financer que li són afins, i la veritat és que ho són quasi tots. Tot açò, i alguna cosa més, son mostres ben evidents que no té recursos raonables i ha perdut la confiança en si mateix. En aquest cas no té altres arguments que el propis que el sistema li permet per mantindre's en el poder: la força. Mentrestant l'oposició a "l'esquerra" no vol, o no és capaç, d'entendre's, de parlar i arribar a un pacte i traure-li rendibilitat a eixa manifesta feblesa. I el pitjor del cas és que alguns d'aquests partits i polítics no fan més que donar lliçons a uns i a altres demanant que s'ha de dialogar. Si vosaltres no sou capaços de fer-ho i utilitzar la força dels vots que us ha donat el poble, com s'atreviu a donar consells? Qui vos pot creure? I el que em sembla més greu és que alguns d'ells encara s'atrevixen a dir a Puigdemont que havia de desconvocar el referèndum. I això ha arribat a fer-ho fins i tot Compromís, per estrany que us parega.

No se si he fet una "reflexió" desllavassada o estic fent elucubracions senils, però, de qualsevol manera, el mateix que fan bona part de catalans, vull declarar-me insubmís a les decisions de Rajoy. Estic convençut que és un gran mentider i manipulador tractant pel còdig penal el cas català com be ho ha demostrat el magistrat emèrit Martí Pallin.

Finalment, vull auto inculpar-me i declarar-me còmplice de la mateixa responsabilitat dels càrrecs públics catalans que han detingut.

Francesc Jover

 

Una de mocions i socialistes (FRANCESC JOVER)

... l'article meu que publica hui LA VEU per si pot anar al Nihil Obstat.

Autor: Francesc Jover per a Diari La Veu. Enviat el 30 d’abril de 2017

Dimarts, 2 de maig de 2017 

FRANCESC JOVER I DOMÍNGUEZ

Pablo Iglesias i altres diputats de Podem durant l'anunci de la moció de censura contra Mariano Rajoy. © Podem

La reacció haguda a la proposta de moció de censura de Units Podem al govern espanyol per la totalitat de formacions polítiques clàssiques està deixat-me bocabadat. A més, totes les tertúlies televisives i radiofòniques s'han escarotat, més en contra que a favor. També m'han deixat estranyat i descol·locat diferents comentaris de destacats periodistes a la Cadena Ser. Menys mal que a el nostre Compromís li ha caigut prou be i diu que donarà suport, perquè en vista dels vents que corren podíem creure que estem fora d’ona. Sortosament, alguns prestigiosos periodistes, politòlegs i mitjans d'informació han manifestat correcta i oportuna la moció i han donat assenyats arguments a favor de la conveniència de fer-ho.

És de veres que el tema pels valencians és de segona importància per què afecta directament al govern espanyol i nosaltres estem capficats i expectants amb les experiències del govern del Botànic. Val. Però, defensar determinats perjudicis transversals que la moció de censura pot causar al govern valencià em sembla una actitud que m'atrevisc a dir que s’apropa a la paranoica. Solament els acalorats comentaris dels diferents líders socialistes es desqualifiquen per si mateix. Potser la formació morada ha fet errors, reconeguts o no, però això no lleva que la moció de censura és totalment oportuna a més de legítima, principalment per l'actual xarxa tan ben coordinada de lladres que hi ha al partit que governa Espanya. Cal dir, i em sembla que és inqüestionable, que estem en el moment més àlgid de tota la història de la lladreria política. El pitjor és, que tot ens fa pensar que encara no s'ha arribat a la cresta. Però, arribarà; recordeu-vos aquella cançó de Lluís Llach.

Carregar les tintes dient que el tema no és oportú, correcte ni ètic perquè augmenta el clima tens pel que travessa la situació actual del partit socialista, és desviar l'atenció, a més de confirmar que els ha agafat en el pas canviat i mirant-se el melic. Els socialistes no necessiten ningú de fora les seves files per veure's en la situació que estan; solament ells son els responsables. No dic res de nou si pense que la moció de censura de Units Podem ha estat feta a la justa hora i en el moment adequat, perquè l'actitud i tarannà del govern davant la greu situació, el mateix que l'actuació d'alguns membres del Poder Judicial son insostenibles. A més, una cosa ha quedat diàfanament clara: haver tingut aquesta iniciativa política tan oportuna en un moment que les institucions de l'Estat estant tan brutes de femta, demostra qui és la força política que lidera l'oposició d'esquerra. Els coste alguns acceptar o no.

El partit socialista havia d'assumir la situació en què es troba, intentar cercar les causes i analitzar els encerts i errors que ha tingut en el seu passat. Em sembla que açò es diu fer autocrítica i cal fer-la de tant en tant. No es pot viure de la imatge i força social que s'ha tingut en el passat. A més, no es pot menystenir a Podem pel fet que ha ocupat un espai social que ell no ha sabut mantindre.

L'actitud especialment de Susana Diaz, i més especial encara la de Rubalcaba –que el tenia com un home assenyat– és desqualifiquen ací mateix. Assumiu que esteu en altre lloc d'on estàveu i associeu-vos per guanyar com sol fer-se en política. Segons la banda on es dirigiu se us definirà. No vull donar-me-la de profeta, però pel camí que aneu no crec que arribeu enlloc. Heu d'assumir l'error comes per haver-vos identificant més en C’s que en Podem i d’haver afegit tot seguit una sèrie d'acusacions culpant-los de que Rajoy governe. Inexplicablement encara ara estan fent les mateixes acusacions. Ximplejar com adolescents amb una (dubtosa) formació de 32 escons de C's i menysprear l'altra de 71 escons de Podem per pors i paranoies infundades, demostra una inseguretat rallant amb el complex d'inferioritat. En lloc boirós on es troben ara els socialistes venen d'aquells vents.

A més a més, una moció de censura no es fa sempre, necessàriament, per formar un govern alternatiu. Pot aprofitar també, entre altres coses, per humiliar políticament i posar sobre les cordes un corrupte, inútil i ineficaç govern. No afegir-se a la iniciativa podria supondre, a més de voler estacar el clau per la cabota, debilitat, inseguretat, complexos, etc., que també poden tindre seqüeles.

TRUMP VERSUS PAPA FRANCISCO Y VICEVERSA.- Ramón Gascó

  Ambos dominan la escena mundial con gran poderío, pero mediante procedimientos no sólo muy distintos sino incluso contrarios.

       Del primero por su inesperada victoria electoral para la presidencia de EEUU, la nación más poderosa del mundo, envuelto en opiniones radicales a favor de la xenofobia, homofobia y aporofobia todo ello basado en el poderío de los fuertes, señalemos que ha producido primero en su país y luego en todo el mundo polémicas y luchas que dividen a los millones de seguidores..  

Viñeta  de Malagón 

       Del segundo del Papa Francisco basta decir la autoridad moral que hoy tiene no sólo sobre los católicos sino en el ámbito mundial. Y que según varias encuestas de opinión, él es el líder mundial con más prestigio bien ganado.  

       Ambos rivalizan sin pretenderlo, cada uno tiene su fuerza en campos no sólo distintos sino contrapuestos.  

       Yo no me refiero únicamente a la lucha de clases. Tampoco ellos lo hacen.

       Por supuesto no lo hace Trump que ha nombrado como el jefe de estrategia y consejero principal de la Administración Trump a Stehen  Bannon, un conocido personaje provocador, polémico, misógino y racista que ahora llevará a la Casa Blanca la voz de la denominada derecha alternativa estadounidense similar a la extrema derecha en Europa.

      Yo pienso que uno alumbra al otro por el contraste radical de sus métodos y objetivos.

       El Papa Francisco sólo lleva la bandera de Jesús y no tiene otras armas que la misericordia.

       Eso sí cada uno ha emprendido un camino muy diferente y que conduce inevitablemente a sociedades muy distintas si no opuestas.

       Ambos cuentan con millones de seguidores fervorosos. Pero movilizados por objetivos no sólo distintos sino antagónicos a ambos lados del Atlántico.

       Mientras unos con Trump están asentados en la fuerza del capitalismo, la violencia y el odio. Los otros, los cristianos, siguen el humilde camino del Papa Francisco de misericordia y amor.

       En el fondo esta oposición estoy plenamente convencido que por lo menos servirá para esclarecer la diferencia radical de cada una de las opciones.

       El primero Trump amenaza, humilla y hasta destierra a los más pobres.

       El segundo los ensalza defiende y ama tal como lo pide su Dios, Jesús de Nazaret.

       Por lo demás es muy curioso que el Papa sufre los peligros y amenazas que provienen del interior de su Iglesia tal como declaré en uno de mis anteriores escritos, publicado en este mismo Blog, NIHIL OBTAT.

       Hay dos frases que sirven para esclarecer esto que pretendo ratificar:

• Poner en evidencia. 
• Quedar en evidencia.

      ¿Qué duda cabe que Trump se “pone en evidencia” con la maldad de sus programas queriendo eliminar a todos los indigentes, excluidos, desheredados? Es un programa perverso de abuso de la fuerza y el odio con los débiles. Por el cual “quedan en evidencia” quienes lo han elegido y   colaborando en su programa de gobierno. 

    Así mismo realidades como el Brexit, en Reino Unido, o la victoria de Donald Trump en Estados Unidos, han avivado el "odio" contra el extranjero. Y los partidos de extrema derecha Europea  van adquiriendo una pujanza inquietante.

    Por todo lo cual y por contraste el gran empeño del Papa Francisco de buscar el Reino de  Dios entre los pobres   “pone en evidencia” a quienes no confían sólo y únicamente en el amor a los pobres en su defensa. El contraste entre ambos métodos no permite ambigüedades, que son deslealtades no sólo ni principalmente al Papa Francisco, sino al Dios de Jesucristo.

    Por otra parte el “radicalismo” cristiano no es menos que el del capitalismo de Tump y entra en el mismo juego no menos.

HUMOR GRÁFICO RELIGIOSO. Agustín de la Torre

    Frases que ya se han hecho famosas como la que proviene de la acogida de los inmigrantes “No todo es trigo sano”, “quedan en evidencia”.  Y lo mismo actitudes ambiguas ante los pobres y la marginación.

Ramón Gascó

Estranya situació social i política (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover per al Nhil Obstat enviat el 8 de novembre de 2016

Politòlegs i especialistes en ciències polítiques estan intentant fer-nos entendre les circumstancies en que ha arribat el nomenament d'un nou govern després de quasi un any que es trobava pendent de fer-ho. Les dues darreres eleccions generals al parlament espanyol, les del desembre de 2015 i les de juny de 2016, van donar un resultat tan plural i nou que a tots els va agafar en bragues. I no és perquè les enquestes no ho havien dit, si no perquè no van saber com cuinar-ho. No hi ha hagut una cultura negociadora i pactista entre les forces polítiques per fer front a una situació com aquella. Especialment, les que tradicionalment hem dit d'esquerra. Aquestes mateixes formacions polítiques que totes juntes guanyaren les primeres i segones eleccions, no han tingut la suficient capacitat d'ajustar-se i entendre's a través d'un programa de mínims per formar govern. Una incomprensible actitud que més que mediocre ha sigut nefasta. La possibilitat d'un pacte de govern que desenvolupara un nou estil ètic de governar per recuperar la dignitat a la política, va estar rebutjada una i altra volta irresponsablement. Les mateixes forces polítiques que han quedat a l'oposició, aquelles que se'ls omplia la boca dient que volien rescatar persones i treballar per una societat més igualitària, se’ls ha vist la cua perquè els seus interessos sembla que de fet eren altres.

Tanmateix, les mateixes forces polítiques que ara formen l'oposició, com si s'hagueren posat d'acord, han criticat durament tots plegats el nou govern de Rajoy qualificant-lo de continuista. És a dir, més del mateix. Però, què és el que esperàveu? Ni els polítics que presumeixen d'experts per tindre quasi cent quaranta anys d'experiència, ni les joves forces amb noves idees que van emergir del popular moviment 15M, han tingut la suficient traça per dur a terme el que van dir les urnes: arraconar el partit corrupte conservador i encetar una nova etapa social i política on les classes mitges i populars pogueren recuperar la confiança perduda en la política i els polítics. Havien motius molt clars i molt greus per fer-ho, però no ho van fer faltant al manament de les urnes i donant-se uns a altres les culpes. Ara, tots pretenen fer una ferma i dura oposició que ni ells mateix s'ho creuen perquè han quedat tan debilitats que no faran moltes més coses que fer discursos més o menys “brillants”. A més a més, si no han sigut capaços d'unir-se per governar, qui garanteix que faran una oposició ferma i seriosa? Per recuperar l'ocasió que han tingut i que han rebutjat per una suposada incompatibilitat difícil de justificar, haurà de passar molt de temps  

És de veres que l'idealista partit emergent, no té un aparell fort i ben estructurat, a més, han patit uns mitjans d'informació més aïna hostils, tampoc han demostrat una mínima estratègia política que tot plegat –junt als propis errors– no han pogut fer moltes més coses. Per altra banda, el partit socialista amb el seu dur aparell i anys de volada, no ha demostrat el nivell que diuen tindre i no han sabut neutralitzar el poder fàctic de les seves pròpies files. Un poder fàctic que desmereix greument el passat històric que ostenten. El missatge de les urnes, malgrat el resultat de les segones eleccions, era diàfan: desbancar el partit més corrupte del règim de 1978.

No fent el que havien d'haver fet, ens han abandonat a Rajoy i el seu nou govern que no farà més que continuar espatlant el sentit democràtic de la política en benefici de la flor i nata de la societat. Ho farà com ho ha fet, sense enfrontar-se a la realitat, amb paraules populistes buides de contingut i posant-se al servei dels grups financers i la política de Brucel·les. A més, ara hem de suportar les crítiques d'una oposició que sonen a falsedat i que mai no podran justificar el seu permissiu comportament a que Rajoy continuara governant.

No és de veres el que ens deien la majoria de mitjans d'informació i polítics que solament hi havia dues alternatives: Rajoy o terceres eleccions. Aquesta actitud ha sigut un greu atac a la intel·ligència dels ciutadans. Han intentat tractar-nos de subnormals per amagar la seva incapacitat. La majoria de ciutadans sap que hi havia un altra alternativa: formar un govern entre totes aquelles formacions que no volien que continuara el PP. O no era de veres allò que deien? Tampoc no és de veres que el PP va guanyar les eleccions. El PSOE i Podem solament van superar als conservadors amb més d'un milió de vots. I si parlem d’escons, el PP va traure 137 i les dues formacions «d'esquerra» 156. Amb un poquet de trellat i categoria política, aquestes dues formacions guanyadores havien d'haver sigut els autèntics protagonistes de negociar una alternativa.

A més, la mencionada línea roja del dret a decidir que deien no poder traspassar, no ha sigut més que un atac i falta de respecte a la democràcia. El suposat impediment de la línea roja de trencar Espanya no era més que una excusa. El problema és que no hi ha un convenciment democràtic clar i net. Negar el dret a decidir no vol dir per a res independència. Això vindria desprès i caldria abordar-ho democràticament sense que fora necessàriament un trauma. No se a què tenen por. El més elemental principi democràtic és donar l'opció a què els pobles parlen; recordeu l'eslògan d'Adolfo Suares que no era gens sospitós de separatista: «Habla pueblo habla...».

De qualsevol manera, la llibertat de fer un comentari crític de cap manera vol dir baixar la guàrdia i entrar en depressió per causa del govern espanyol. Em sembla que el nostre vertader interès en aquest tema és el que guarda relació en el País Valencià. Ara més que mai, hem d’estar a l’aguait del govern de la Generalitat i ser extremadament crítics. Però sobretot, estar disposats a ocupar el carrer per tal d’exigir allò que els polítics no han sigut capaços de fer. Els iaio flautes, els estudiants, els sindicats i tots els sectors de la societat valenciana ha de prendre una actitud combativa. No es conformem únicament en el vot que, com hem vist, de vegades no aprofita de res.

Francesc Jover

 

    

Adéu-siau a la Gran Bretanya, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover.  Enviat a Nihil Obstat el 26 de juny de 2016

De major voldria viure a un país com la Gran Bretanya. Si, eixe estat que ha tingut l’oportunitat de decidir lliure i majoritàriament sortir de la Comunitat Europea. En el moment que estic escrivint aquestes ratlles (dia de sant Joan), les xarxes socials solten fum de tan calentes com estan; uns per motius econòmics i altres per motius polítics. Diuen que ha sigut una decisió presa en un moment inoportú tant per a l'economia com per a la política.

He de confessar, que de finances no entenc més que de microeconomia i, en tot cas, no vaig més enllà d'aquell sistema clàssic del compte de la vella. Vull dir en açò que no puc fer cap comentari sobre el que diuen el divendres negre. Per aquesta regla meua –que em sembla innegable– podria comprar ara, que han baixat els valors en bossa, comprar accions si disposara de capital perquè és ben segur que tornarà a pujar. No se.

Quant a coneixements macro politics tampoc cal que diga que no vaig molt més enllà que el cantó de ma casa, i per tant la repercussió política que sembla va a tindre la pèrdua britànica per a la CE tampoc l'entenc. Això si, em preocupa el que tothom està dient sobre el futur d'Europa i d'Espanya sense la Gran Bretanya. Estan mostrant-nos tots un futur molt negre. Bo, no tots; les formacions neonazis europees estan fregant-se les mans d'alegria.

Acabe d'oir i veure a Felipe González en TV com bonegava acaloradament i amb contundència David Cameron reprovant-li la mala gestió que ha fet intentant salvar la casa i ha perdut la casa i els mobles. En el mateix discurs, l'expresident ha acusat de populista a Cameron i ens ha alertat del populisme ací a casa. Al mateix telediari he vist també que el premier britànic ha dimitit. ¿Enteneu perquè considere no tindre cap coneixement de macro política? Per descomptat, tampoc de la política d'anar per casa.

Tanmateix, confessades aquestes mancances de coneixements, permeteu-me fer la meva lectura del referèndum britànic de dijous passat. Potser no encerte, però en els temps actuals encertar o no encertar és una cosa sense importància. Resulta que el govern de Cameron, conservador, convoca un referèndum perquè el poble britànic trie continuar o eixir-se'n de la Comunitat Europea, i ell mateix fa campanya, junt a altres exprimiers laboristes, per quedar-se, argumentant que és el millor que poden fer. Jo em pregunte, si creu que era millor quedar-se, perquè collons convoca un referèndum? Serà perquè intentava salvar la casa com recrimina el Felipe? Jo sospite allà dins, que podria ser perquè un sector de britànics ha manifestat no estar a gust en la CE i David Cameron –i el seu govern– no han trobat una millor manera que foren els ciutadans qui ho decidiren. Què passa ara? Com que Cameron va defendre quedar-se i la decisió del poble ha sigut anar-se'n, amb molt bon criteri, farcit d'ètica política, ha dimitit. Com us haveu quedat? M'agafaria vergonya si solament ho haguera descobert jo.

La Gran Bretanya, sembla que es creu de debò el sistema democràtic. Ho dic, perquè quan va sotmetre a referèndum la independència d'Escòcia va defendre quedar-se en Gran Bretanya i no va dimitir com havia promés si guanyava la independència. Jo no se, però em sembla que aquestes actituds prestigien la democràcia i els polítics que la practiquen.

És per això que em crec que Felipe González ha estat un bocut que ha perdut, a més dels oremus, el prestigi; per açò i també per viure de la “sopa bova”.

Francesc Jover

Solidaritat del País Valencià amb la República (II) per Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 14 de juny de 2016

Com ja varen dir, per febrer de 1936 els poders fàctics no acceptaren el triomf del Front Popular i prengueren una actitud reaccionària. Es de veres també que el triomf del Front causà en algun sector de l'esquerra un espècie de borratxera que produí algun incident contra l'Església; però cal dir que foren casos molt aïllats i puntuals. Tot i així vull repetir-ho, cal destacar que el poble i les institucions republicanes agafaren la consciència que calia per defensar i mantindre el règim que havien decidit a les urnes. En arribar la noticia del Cop d'Estat a tots els llocs, cadascú dels membres de sindicats, partits d'esquerra junt a les institucions, es van sentir totalment solidaris per treballar tots plegats defensant el tipus de república que havia sortit de les eleccions. Tots, organismes republicans i el nombrós sector de classes populars formaren un cos comú per embolcallar la República.

Els documents de l'època que han quedat als arxius municipals diuen més coses del que expressa el seu text. Solament fent una superficial lectura hom se n'adona que hi havia un clima on el règim republicà era com un símbol que centrava la vida. Era com un espècie de fràgil bambolla on un gran sector de gent i organismes oficials s'havien posat unànimement d'acord en defensar l’agressió per totes bandes. Totes les activitats: l'economia, la dels agents socials d’esquerra, la cultura, la vida quotidiana dels pobles i ciutats, etc., totes estaven enfocades –jo diria obsessivament– en salvar la República; especialment en guanyar la guerra. «Salut i República», era el lema en què acabaven tots els documents que es creuaven entre si, no solament les entitats institucionals, també entre particulars. Era una actitud general, una espècie de cuirassa que van fer per protegir el règim amb molta cura. Era precís posar tots els mitjans per derrotar el feixisme que era l'enemic principal de la República.

Permeteu-me obviar avui les discrepàncies, més o menys ideològiques o personals, que hi havia entre les esquerres per centrar-me únicament en la solidaritat innegable i evident que tothom havia optat. La guerra espanyola va despertar la solidaritat a nivell internacional, no solament enviant brigades de soldats per combatre a Franco, també creant hospitals com el Suec-Noruec que es va fundar a Alcoi amb diners d'aquestos països nòrdics per atendre la reraguarda els ferits de guerra. Per cert, l'Hospital de Sang d'Alcoi per setembre del 1938 va necessitar subministrament de pa per una averia de la panificadora local; per aquest motiu l'Administració de l'Hospital es va dirigir a Cocentaina perquè les autoritats locals comprometeren el col·lectiu de forners i facilitaren a l'entitat sanitària les barres de pa necessàries de 450 grams.

És més, per agost d'aquest mateix any el Comissari del Centre de Reclutament Instrucció i Mobilització (C.R.I.M.) Núm. 10 del destacament d'Alcoi, que estava situat als magatzems d'una fàbrica de paper de Cocentaina, envia una nota a l'alcalde oferint-li personal per batre el forment que hi havia amuntonat a les eres. Sens dubte els caporals militars eren conscients que la major part de gent que podia batre estava mobilitzada pel front.

. Es impressionant –almenys per a mi– veure la transversalitat que unix el poble sensibilitzat i les institucions republicanes cap a un objectiu comú. Sembla que tots estaven a l'aguait del que calia fer en cada moment. El mateix cap d'aquest CRIM indica a l'alcalde de Cocentaina que estan esperant se li assigne un metge per l'atenció dels soldats, i que mentrestant es duga a efecte dita assignació prega que un dels metges titulars de la localitat es faça càrrec de l'assistència facultativa de soldats.

És més, les reformes de l'exèrcit que havia iniciat Manuel Azaña anaven encaminades a posar les forces militars al servici del poble. Quan va arribar la tardor de 1938, l'estrident soroll d'alarma de la sirena que anunciava la presencia de l'aviació feixista per deixar caure bombes, era motiu d’angoixa i de por pels veïns de l'Alcoià i Comtat. A Cocentaina mai no vam saber (fins que no va acabar la guerra) si també seria bombardejada com Alcoi; és per això que tothom corria cap el refugi antiaeri que hi havia més prop. Afegir també que, juntament a la por i inseguretat de la situació en què vivíem, cal deixar constància que l'abastiment de queviures anava minvant en la població i la gent començava a passar gana. És per això que el CRIM va oferir diàriament als infants de les escoles cent dinars que eren servits per soldats. Jo mateix sóc testimoni d'haver utilitzat aquest menjador improvisat a l'escola.

Són documents testimonials, baix el meu punt de vista, de la solidaritat generalitzada que hi havia entre les institucions i les classes populars per salvar la República.

                  

Francesc Jover

Solidaritat del País Valencià amb la República (I), Autor Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat al NIHIL OBSTAT el 9 de juny de 2016

Desprès del Colp d'Estat feixista de l'any 1936 i arribada la tardor, València va hostatjar cautelarment el govern republicà per l'assetjament que patia la capital d'Espanya. Ho considere com un detall de solidaritat, com tants altres que hi van haver, durant la Guerra Civil. La rebel·lió militar feixista, que va ser criminal i fora de lloc, sense pretendre-ho, va fer assumir entre les classes populars republicanes el mateix esperit solidari que va optar el Front Popular. Mai un sector concret de la societat s'havia sentit protagonista i responsable de la protecció que calia fer a la República pel greu atac que se l'havia fet. Va fer augmentar la responsabilitat de la majoria de la societat arribant a l'individu més anònim dels votants del Front Popular. No negaré l'activitat de la Quinta Columna organitzada en quasi tots els pobles, però em sembla que fou neutralitzada per partits i sindicats de classe. Les col·lectivitzacions i socialitzacions que estaven fent-se havia penetrat en bona part de la societat que les va assumir com una formula inequívoca i necessària de distribució equitativa de la riquesa. Al mateix temps, aquesta actitud institucional repercutia de manera individualitzada en tots i en cada un dels membres de sindicats i partits d'esquerra. És prou evident que una gran majoria de la societat es van creure de debò que –unint-se– un altre món més just era possible. És per això que des de les institucions republicanes fins a l'últim jornaler hi havia una actitud tant despresa que estava disposada a compartir el poc que tenia.

Puc confirmar el que dic per alguns documents que parlen per si mateix, i a més, de les memòries del que fou president del Consell Municipal de Cocentaina al període revolucionari, Juan Garcia Pla. Aquest líder sindical i polític es va exiliar a Alger embarcat des d'Alacant amb l'Africa-Trader. L’any 1969, a punt de tornar al seu poble, va signar a Orà unes memòries que encara són –inexplicablement– inèdites. Unes pàgines mecanografiades de les quals em va permetre fer-me una còpia i damunt me les va dedicar. En aquestes memòries deixa constància d'importants fets solidaris acompanyats d'algunes anècdotes farcides d'humanisme.

 Juan Garcia Pla

Per la tardor de 1936 corria la veu que la vila de Madrid estava en perill de caure vençuda als insurrectes, i una gran quantitat de joves “idealistes” es presentaven voluntaris per anar a defendre Madrid. A Cocentaina es va donar el cas d'omplir de voluntaris uns camions per defensar la capital de la República. Segons Garcia Pla, quan els joves estaven preparats per eixir plens d'eufòria cantant puny en alt himnes revolucionaris com “la internacional”, “a las Barricadas, Hijos del Pueblo”, etc., decidiren el president del CRD (Comitè Revolucionari de Defensa) i dos membres més anar a acomiadar els voluntaris amb unes paraules d'ànims. Aquestos partien alegres i convençuts que la seva presencia al front era imprescindible per derrotar l’exèrcit colpista. En arribar els líders locals on estava el comboi, es van trobar en una concentració de mares i núvies que en veure'ls començaren a increpar-los furioses acusant-los d'embarcar els joves a la guerra i ells es quedar-se tranquils a casa. Aleshores, paradoxalment, els tres membres del CRD no se'ls va ocórrer altra cosa que apujar-se'n als camions i anar-se'n amb ells. La destinació immediata era Alacant, on serien instruïts, equipats i destinats al front de Madrid. Però les autoritats militars i polítiques d'Alacant pareix ser que no estaven preparades per a tanta gent com va acudir de tots els pobles. Així és que, desprès d'estar uns dies per Alacant sense lloc on menjar ni dormir, els joves i els representants polítics cocentainers tornaren decebuts a casa.    

Madrid va estar mitificat durant tota la guerra per la resistència que mantenia a les forces “nacionals”, però els queviures escassejaven i la població patia molta gana. El 1938 hi havia un estricte racionament d'aliments basics. És per això que diferents pobles republicans mostraren la seva solidaritat enviant aliments. Sabem per Garcia Pla, que Cocentaina va enviar una expedició de quatre vagons de queviures; donació va estar acompanyada per una comissió del CRD que es va desplaçar a Madrid. Garcia Pla va entregar el certificat de facturació personalment a l'alcalde Pedro Rico i el Delegat d'abastiment madrileny Trifon Gómez. A més, fa un relat de les peripècies dels tres comissionats per les dependències municipals i altres organismes oficials que van recorre per sol·licitar armes curtes per a la seva defensa personal. També relata de com s'entrevistaren al Ministeri de la Guerra en Àngel Pestaña, que ja coneixien pels seus mítings a l’Alcoià i el Comtat. En dir-li a Pestanya que tenien presa i que volien que els presentara al ministre, aquell va contestar: “He Juan, si lo teneis ahi delante”. Aleshores van veure a un home flac i menut que tots el tutejaven: era el general Hernández Sarabia, el qual en fer-se les salutacions pertinents, va indicar a un subaltern que els donara una pistola a cadascú.  

Per altra banda, he pogut documentar una donació que feu el poble de Cocentaina consistent en 17 bidons i 8 vaixells de cuir plens d'oli amb un total de “3.791 Kgs” [sic]. Pense que és una quantitat important per aquells moments per la limitada població de Cocentaina. L’enviament fou per gener de 1938 quan encara no havia arribat el pitjor per aquesta zona. Com ja se sap, havia d'arribar setembre perquè l'aviació italiana iniciara els bombardeig per tal de fustigar la població civil d'Alcoi, la qual cosa va desmoralitzar els valencians d'aquestes comarques. És quan palparem i ens adonarem de debò en aquesta zona que la guerra era una realitat.

Fragment memóries Garcia Pla

Són xicotets retalls de la nostra història que s'ha amagat o enterbolit, sense deixar que les noves generacions puguen –si volen– analitzar, valorar, comparar i contextualitzar aquells moments dramàtics.

Queden més documents que demostren la solidaritat institucional de bona part de la població d’aquella època.

Francesc Jover

           

   

Memòria del Front Popular

Autor Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 30 de maig de 2016

Manuel Azaña

Algú ha dit que la història és una escola d'aprenentatge, però em sembla que no sempre es té suficientment en compte les experiències viscudes. Em dona la impressió que actualment es repeteixen situacions idèntiques d'altres èpoques que podrien ser solament impressions meves i no tenen res a veure unes i altres. De qualsevol manera la situació política que estem passant em fa recordar casos concrets de la Segona República. A les eleccions d'abril de 1931 es va confirmar a les urnes els desprestigi de la monarquia Borbònica per la qual cosa el poble es va manifestar d'una manera inequívoca a favor de partits republicans. Potser els poders fàctics dels anys 30 no esperaven que el poble optara lliure i democràticament per la República.

Una volta passat el període constituent, començaren a sorgir lleis amb una clara intenció moderada de transformar una societat més igualitària que anara equiparant-se als estats europeus de democràcia clàssica. Unes noves eleccions de 1933 convertiren la República moderada en conservadora, període conegut com el bienni negre, anul·lant i paralitzant moltes lleis que molestaven als sectors més privilegiats i conservadors com per exemple: les reformes agràries, militars, i d'ensenyament. A més, l'Església, tot i que havia tingut un tractament moderat, va recuperar els privilegis que sempre havia tingut i els nacionalismes perifèrics tornaren a ser reprimits.

Aleshores, la classe política d'esquerra, convençuda que calia ocupar llocs institucionals, va fer un ample pacte per enderrocar als que sempre havien gaudit del poder polític i uniren totes les forces en un Front Popular per concórrer a les eleccions de febrer de 1936. En aquest pacte se sumaren les formacions del PSOE, les de Izquierda Republicana d'Azaña i altres sigles menors que aconseguiren tots plegats més del 59 % de vots. La dreta, amb solament poc més del 40 % fou derrotada. Cal dir que el Front Popular era molt plural i divers amb dos grans partits seguits d'altres més testimonials. Tota pedra va fer marge. Fou un gran triomf que la dreta no va saber o voler digerir posant-se immediatament en peu de guerra. Un dia desprès de les eleccions, he vist a l'AMHC, un document de la Guàrdia Civil dirigit a l'alcalde on diu que en la província d'Alacant s'havia declarat l'Estat de Guerra.        

  

Dies després, el 21 de febrer, el Bolletí Provincial d'Alacant es publica un ban de la primera autoritat militar on es confirma l'Estat de Guerra en el qual ordena i mana a traves de 18 articles configura l’estat d’excepció. En un principi vaig pensar que podia tractar-se d'aturar l'eufòria dels guanyadors en les urnes i es volia únicament repel·lir i controlar els exaltats pel triomf. Però, continuant llegint els capítols del ban em vaig convèncer que l'estat de guerra era aplicat a les forces reaccionaries que de cap de manera havien acceptat el resultat de les urnes. Perquè, un probable atac a casernes militars, a línies ferres, conduccions d'aigua o elèctriques, etc., que deia el ban, no ho solen fer els que guanyen eleccions. Així que, els òrgans institucionals republicans van decidir cautelarment declarar l'estat de guerra. Cal imaginar-se com estava la situació. Cal deduir i comparar el tarannà antidemocràtic dels reaccionaris conservadors i intolerants de tots els temps.

Donant una ullada al periòdic de l'època Crònica del 24/03/1936, he trobat una anècdota que vull transmetre perquè retrata aquell moment millor que les meves paraules. La primera sessió de les Cors Espanyols que es feu desprès del 16 de febrer, una sessió que es fa per formalitzar la Mesa de més edat pel congrés, va tindre lloc un incident que seria la mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. Sempre havia sigut aquest un acte rutinari amb l'assistència d'un parell de dotzenes de diputats, però en aquesta ocasió els seients del Congrés estaven quasi totalment ocupats de diputats, i la majoria eren els electes del Front Popular. Això es notava, diu el cronista, per la indumentària. Us sona la cançoneta?

L'encarregat d'obrir la sessió era Ramon Carranza, el diputat de més edat, i en preguntar als diputats si els pareixia be que a l'endemà s'iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. En anunciar l'orde del dia: “Elección de la Mesa Provisional”, va acabar dient: “Se levanta la sesión”. Tot seguit, la totalitat de diputats novells van demanar que fera un Viva la República!, al que Carranza va respondre: “No me da la gana”. Immediatament la majoria de la Cambra posant-se en peus i puny en alt, començà a entonar l'Internacional. Aleshores Carranza va abandonar la sala deixant la majoria parlamentaria cantant l'himne revolucionari.

Elegit Manuel Azaña President de la República, les institucions de l'Estat, que sempre havien estat en mans de les classes privilegiades, es posaren al servici del poble aprovant lleis de promoció de les classes més febles. És evident que els dies posteriors al triomf del Front Popular, lluny de poder festejar-ho els guanyadors per carrers i places, va ser enterbolit per l'Estat de Guerra a causa dels intolerants de sempre. Supose que el poble en aquell moment diria: els pobres no tenim ni dret a manifestar el nostre goig. Tanmateix, l'actitud més reaccionària dels poders fàctics amb tot el seu “esplendor” no es manifestaria del tot fins el proper mes de juliol; però això és un altra història.

Congres del Front Popular

No és ara el lloc ni moment per transcriure tot el que deia la premsa conservadora abans i desprès del 16 de febrer de 1936. Pel que no vullga recórrer a l'hemeroteca pot fer un cop d'ull als mitjans de comunicació actuals de centre i de dreta –visuals i escrits– per fer-se una idea d'allò. La dreta sembla ser que sempre és la mateixa, malgrat els 80 anys que han passat. Sempre han oferit i oferixen al poble dues alternatives: o ells o el caos; i es queden tant tranquils com si res. El pitjor és que sempre hi ha, en contra de tot sentit comú, gent que s'ho creu.

_{Estat de Guerra Febrer 1936}

Tot i així les institucions republicanes del Front Popular sembla que van poder controlar de moment la situació i el 3 de març de 1936 quedava anul·lat l'Estat de Guerra i les autoritats civils reprenien el poder, tot i que encara quedaria l'Estat d'Alerta. La qual cosa ens evidencia que el sector conservador estava molt radicalitzat i, prescindint del camí democràtic que són les urnes, estava a l'aguait com una bestia per saltar sobre la innocent i legítima República.

Tant de bo ens serviren aquestos fets històrics, tants a uns com a altres, fórem intel·ligents i no toparen/rem en el mateix cudol.

Ban de l'estat de guerra publicat al BOPA extraordinari de 21-2-1936