El roser silvestre, o gavarrera o ‘escaramujo’ (en castellà) origina unes roses, els sèpals de les quals entren a jugar en uns versets que l’any 1970 vaig escoltar per primera vegada a un poblet alemany prop d’Aquisgran:
Quinque erant fratres
Duo barbati
Et duo sine barba nati
Et alter qui remanebat
Dimidiam barbam habebat.
Hi és clar que no els he oblidat i m’han vingut al cap de bon matí junt a imatges de l’esmorzar que ahir va complir-se a Rafelbunyol, Horta Nord, a ca Ramon Gascó i MCarme. De la colla dels dimarts arribarem cinc (quinque erant fratres…), el Pare sant, primer, darrere la parella dels xics, de Requena i el Regular, i després dels embolics d’horaris i d’empalmes del Metro València arribaren els xics de la Marina, Calp i Gata.
Ramon s’acostà a la porta de l’esglèsia, punt de reunió, i amb Enric, tots dos, xino-xano feren camí a ca Carme. Josémaría i jo esperarem als xics de la Marina. Però al arribar Joan parlarem amb Toni per tal de que anara directe a ca Carme. La porta de l’esglèsia no ens convidava ni a festa, ni a goig, ni a pau: l’edifici, temple cristià, n’és un senyal de la dita que em sura moltes vegades: intra ecclesiam nulla salus.
I efectivament en una estona petita hi erem tots asseguts a taula. “Domus aurea”, escriu Enric en ‘Amanecer’, quia parata sunt omnia, i omnia és omnia: olives, almeles, cacaus, calamarsets a la planxa (chipirones), calamars, plats de formatge curat i plats de pernil, cervesa, i uns bocates que compartirem (com-partits)… damunt d’una taula redona, parada amb plats, forquilles, ganivets, culleres, gots, … al voltant de la qual hi erem tots presidits per MCarme i Ramon.
 |
| Ramón Gascó Molina |
La taula feia goig, i més encara la, diguem-ne, fruició que la conversa, les mirades, els mossos, els brindis, el caliu que des d’allò que roman, perquè és vida comuna present, ens conduia suaument a allò que escriu Josemaría en ‘Amanecer: “cariño, memoria, presente en un ambiente difícil de narrar de no vivirlo”. Res de l’altre món, efectivement, perquè estem en aquest món i ahir hi erem els quinque a ca MCarme i Ramon; i és clar que la resta que no va acudir també hi van estar presentes i encara més gent que la paraula dels amics els apropava al rogle nostre.
I el cafenet, i… el brindis amb una copa de GRAN DUQUE DE ALBA (brandy Solera Gran Reserva botella 70 cl). El ritual d’obrir-la: es trenca el suro, furga-li, colador, volcar-la, embut i Joan com a mestre de cerimònies. Tots alhora fruirem de l’aroma i el sabor inefable d’eixe elixir amb que la casa ens regalava. Un brindis joiós.
I el detall de dos quadres, el de S Pedro de Alcántara (el seu nom originari era Juan de Garavito y Vilela de Sanabria) i un altre, sorpresa, d’una Puríssima que Antonio Rodilla tenia a la seua habitació, sancta sanctorum, i que regalà a Ramon. I el comiat.
Gràcias a MCarme i a Ramon. Gràcies, sí.
I la tornada en el Metro travessant l’horta, i estic segur que ens podem endinsar en el que Pepe Herráiz, tan vinculat al llenguatge poètic i místic, escriu en ‘Amanecer’:...sicut unguentum in capite, quod descendit in barbam, barbam Aaron… Ecce quam bonum, et quam jucundum habitare fratres in unum.
Joseluis Porcar