II. ESCARBANT LA CATEDRAL, Antoni Signes

         Reiteradament l’ hi havia jo insistit a l’amic J. Ignacio per tal que, amb contacte amb el seu company d’infantesa Jaime Sancho, ens organitzara una visita a la catedral. Millor guia que Sancho, impossible. No solament per ser canonge i el mestre de cerimònies titular, sinó sobretot, per ser el responsable de les obres de la catedral i director de tot el que fa referència al patrimoni artístic. No ens va decebre. Ens va explicar just el que ens interessava saber.

       A part del meu interès per recordar aquells anys de seminari quan formava part de la Schola Cantorum i veníem a participar en les cerimònies de les grans festivitats, jo tenia dues curiositats més: la de veure les pintures del reconditori, les quals fa uns anys les van destapar en un “altillo” i no les deixen visitar a no ser que l’interessat demostre aptituds acadèmiques per poder-les apreciar

(cosa que era el nostre cas). Estes pintures tan ben amagades són d’un atractiu molt especial, que paga la pena arriscar el perill de pujar l’escaleta de gat, que és l’únic mijà d’accés. Espere que algun altre destripe d’una forma més completa el valor artístic d’elles...

Santo Tomás de Villanueva (1544-1555)
Copia de un original de Juanes de 1568

   l’altra curiositat era visualitzar els retrats dels arquebisbes de València per tal de verificar qui va ser el que va substituir a St. Tomàs de Villanueva. Ens vam introduir en la sagristia i allí vam veure les parets totes cobertes pels retrats de tots els arquebisbes haguts des de la Conquesta de Jaume I fins a Garcia Gasco. En la filera més alta, allí al costat de St. Tomàs, que de seguida jo vaig reconèixer, estava el que buscava: Francisco de Navarra. Va ser elegit, l’any següent de morir St Tomàs, és a dir 1556 i va regir la diòcesi fins a 1564-65.

D. Francisco de Navarra (1556-1563)

          I ara direu... I qui és Francisco de Navarra...? Doncs un bisbe oriünd de Navarra que es va destacar per unes restauracions d’esglésies romàniques, efectuades en Navarra molt encertadament i que el guia, que la setmana passada, ens instruïa en el romànic navarrés, va ponderar tot acabant dient que el personatge en qüestió era totalment desconegut a València. Qui vullga saber més que vaja a Navarra, que el guia li ho explicarà...

        Ara ja podré dir-li al guia de Navarra que ja he conegut al seu paisà, que està retratat sobre cuir emmarcat en la filera més alta.

Antoni  Signes

Nota del Coordinador.- Per a accedir a la biografia de Francisco de Navarra punxa (fes clic) sobre les paraules dalt ressaltades en roig

I.Visita a MUSEU de la CATEDRAL i EXQUISITATS (Joséluis Porcar)

La colla de l’esmorzar dels dimarts, quasi al complet, hem acudit a la catedral de la ciutat. També hi eren dues dones, de la colla dels berenars. Una crònica de les mirades, perquè ja que veure la de coses que hem vist i hem mirat, dels pensaments i dels sentiments que s’han creuat per tot el recorregut de la visita, és una tasca complexa.

Espontàniament inicie aquest comentari amb un mecanisme ‘dadaista’, o siga, escric el primer que arriba al cervell, vinga d’on vinga. Aquesta formulació condueix a una preponderància abusiva de les meues dèries.

Toni, em fa caure que, en un moment, m’he dirigit al canonge Jaime amb “escuche Don Jaime…”. De quina manera tan subtil he assimilat el tractament que havia escoltat a la xica, Claudia, que en el Museu ens ha fet la ‘explicació de la falla’, al dirigir-se al canonge. Ja la tenim: Don Jaime, en llatí Dominus Jacobus, o siga el Senyor Jaume, o també En Jaume. La resta de persones, res de domini, de senyoria, puix pertanyem a la ‘plebs’.

I la plebs, la gent, jo, al entrar en el espai catedralici em baralle en el fum de sentiments d’insignificança davant de la presència contundent, polar-opressora d’allò tan destructiu que anomenem ‘poder’. La polaritat de la que parle n’és la que elimina tota llibertat possible. La llibertat viu només en l’àmbit de la fragilitat, en la afirmació i mai en la imposició. Ací estic especulatiu i em desagrada. El que vull és tornar al sentiment-poder que hi configura l’espai de la catedral en mi.

"Portella" emprada i "façana" del museu. 

Hem entrat per un forat. No hem emprat cap de les tres portes monumentals, la del sud-barroca, la del est-romànica ni la del oest-gòtica. Sinó per una porta amb un pany i clau moderns que es fa servir per als treballadors i treballadores del manteniment i serveis de l’edifici. Directes a la sagristia, antiga sala capitular dels canonges, original romànica i restaurada en les dimensions adients.  

D.Jaime presenta el context històric, que si Jaume I, que si el seu parent Sant Lluís de França li regalà la relíquia de la santa espina que tenia a Paris, que si li dedicaren un xicotet indret enlairat i de màxima seguretat (no es podia accedir), amb una mena de sagrari que encara conserva unes pintures romàniques (tardanes, del segle XIV).

Única pintura
dels inicis de la catedral

Però hi ha una escala de ferro. I allà dalt que hem pujat. I, en rogle, front a la paret de les pintures (tema de la passió de Jesús), hem fruit de la vibració inevitable de la memòria de fets, persones i vivències d’aleshores que a tots ens fan pessigolles. Al costat d’una porta enfortida de ferros que “n’és més pesada que un matrimoni fals” (paraules de D.Jaime), destinada a tancar i aïllar la sala capitular front a avalots. Al mig hi ha un forat per on es davallava el contrapés de la porta i també es podia combatre els invasors.

La sala següent funciona com a sagristia i també la que a continuació s’ha habilitat després que es decidí canviar la capella del Sant Calze originàriament ubicada en aquest indret. Fent la seua faena hi havia per allí una parella de monges amb una vestimenta tal que provocà un acudit que vaig captar pels anys setanta del segle passat: ‘una monja és un o.r.n.i., objecte religiós no identificat’.

Paraules majors, penjades arreu de les parets, ordenades segons la cronologia, hi són els quadres amb els caps mitrats del ‘ornis’ que han presidit (epi=des de dalt; scopus=que mira, o siga el pastor front a les ovelles) l’Arquebisbat de València. Els amos de casa, els dominus, els únics amb cadira-cátedra. Una vegada, no recorde quin curs de teologia escolàstica estudiava, vaig veure en la revista Eclesia un còmic de la consagració episcopal d’un capellà on al imposar-li la mitra s’apagava l’espelma/ciri del seu cap.

Calixte  III

ALEXANDRE VI

Hi ha un bon grapat, entre ells, dos que van arribar a Papes, els Borja de Xàtiva, també hi és el Joan de Ribera, i, home clar!, el bisbes que hem conegut vius, com el de la tómbola. En aquest moment he de confessar el meu respecte per les persones d’aquesta jerarquia, tot i que les dibuixe amb ratlles força tangencials.

Vora les 11 del matí, l’aplec l’hem iniciat a les 10, hem entrat en el Museu. Allí ens ha guiat Claudia, una xica jove, sabuda, que, en castellà, ens ha convidat a contemplar la pila de tresors ordenats per tot arreu dels quatre nivells (la planta baixa, dos pisos i un soterrani) en que s’estructura. Parets i finestres de l’arquitectura romànica primitiva i de la biblioteca amb una columna-serp (gòtica) central anterior a les de la Llotja de la seda, escultures, quadres, llibres de tota mena, cartes papals, relíquies a puntapala, la mare que va, la mare que torna… i la novetat de viatjar a la ‘Valentia romana’ que s’ha

Excavació arqueològica

trobat en les excavacions mostrades al soterrani. Detalls que impacten i mouen el sentiment inefable de pertànyer als humans, els essers vius amb consciència i aprenentatge de llibertat i amor.

Jaime Sancho.
 Canonge conservador de la catedral,

D.Jaime és molt amic de José Ignacio. Gràcies de debò a tots dos perquè hem pogut fruir de la vida enfonsada en les pedres, en els pintures, en els llibres, en el mobiliari, en els volums, en les figures, en tantes coses a l’abast de la nostra mirada avuí.

A la fi de la visita, el nostre amic Joan Costa, des de la seua erudició i la seua estima ens ha compartit la mirada dels quadres de la capella lateral dels Borja a la Catedral i que la consort del Duc d’Osuna, hereu del Ducat de Gandia, Na María Josefa Alfonso Pimentel, duquessa de Peñafiel i XIV duquessa de Gandia, comtessa-duquessa de Osuna va encarregar a Goya. La Isabel de Portugal, guapa i desfeta per la mort, els dimonis que s’emporten a l’infern a qui està morint-se i no accepta la conversió oferida per Sant Francesc de Borja, han estat les imatges del mateix bestiari. El bestiari de la ideologia d’aleshores i de tanta durada que és esmorteïdora d’un evangeli, el d’un xicot de Nazaret, que li diuen Jesús, i que no cercava altre camí que el de la justícia i la llibertat.

Capella de Sant Francesc de Borja

I quasi ipso facto, Joan, el xic de Calp, va omplir de fotografies el WhatsApp de tothom les quals il·lustren de bon tros la visita a la Catedral de la nostra ciutat. Gràcies, sí, i amen.

       Joseluis Porcar

Calia el pessic (Comentari a la visita al "Patriarca") J.L.Porcar

Inevitable la memòria, avui hem visitat un Col·legi, edifici amb racons diferents al voltant d’un pati rectangular enclaustrat per columnes de marbre de Carrara, a ras de terra i també a la primera planta. Inevitable, tinc ganes d’amollar, com a façana del que he viscut, una dita que n’era un pecat, i que s’etiquetava com a blasfèmia: Redéu, “la hostia”, en valencià ens mengem l’article: hòstia.

Tot i que he entrat amb amigues i amics, moltes vegades em pessigava per tal de tornar al dimarts, quinze de novembre de 2016. Quines pedres, quines escales, quins sostres, quins armaris, quins quadres, quines finestres, quins habitacles dels becaris, quina llum al temple, quines pintures a les parets, quina pudor a energia malèfica del poder més verinós que hi ha, el poder sobre la consciència, sobre les ànimes i de remat els cossos de la nostra existència fràgil i alhora plena de llibertat! Calia el pessic.

El Corpus Christi, títol del Col·legi, la contrareforma, front al moviment cristià de la reforma, imposa la absoluta veritat dogmàtica de l’ex opere operato injectada en vena pels sagraments que administren els clergues i bisbes, operaris de l’obra salvífica, autèntics funcionaris de l’opere operato. I no puc resistir l’afegitó d’un escrit aparegut al diari DEIA (13-11-2016) de l’Arregi:

“Puede que el episodio sea legendario, pero es seguro que Lutero redactó las 95 tesis y las envió al papa y a muchos teólogos, a fin de promover un debate libre. El papa León X afirmó que aquello lo había escrito “un borracho alemán” y que cuando se le pasara la borrachera “cambiaría de opinión”. Pero Lutero estaba muy sobrio y lúcido, y no cambió de opinión. El papa le amenazó con la excomunión a menos que se retractara. Lutero, por fidelidad al evangelio de Jesús y a la propia conciencia, no se retractó.

Por entonces, el clamor por la reforma, clamor del Espíritu, era general en la Iglesia de Europa. Y la mente y el corazón de un hombre extraordinario supieron percibirlo y formularlo para un tiempo nuevo que estaba naciendo, irresistible como el Aliento de la vida. Lutero no estaba solo. Con él estuvieron, al menos al principio, casi todos los espíritus más iluminados y abiertos: Erasmo, Moro, Valdés, Vives… Pero la jerarquía romana hizo lo peor que cabía: puso en marcha una contrareforma contra todo lo nuevo: una contrareforma de la que el Vaticano no se ha librado aún.

Los unos y los otros se aliaron con el poder, y Europa se enzarzó en lo peor de la religión, la guerra en su nombre, a favor o en contra de unos dogmas y unas instituciones que ya entonces carecían de sentido. Mucho más hoy. Todos los dogmas e instituciones religiosas son constructos humanos ligados a una cosmovisión, dependientes de una cultura, inseparables de un lenguaje. Son contingentes y pasajeros en su forma. Han de transformarse profundamente para que ayuden a la vida y no se conviertan en bandera de poderes religiosos y políticos.

¿A quién le importan ya las indulgencias, ese perdón divino de un tiempo de pena que habría de sufrir el pecador en el purgatorio para expiar el “reato” o resto de la culpa que quedaría aun después de que la culpa hubiera sido perdonada por la confesión de los pecados ante un sacerdote? ¿A quién le interesa si los sacramentos son siete o son dos, como enseñó Lutero, y si la presencia de Cristo en la Eucaristía es real por la transubstanciación o por el recuerdo vivo de la comunidad reunida en su nombre? ¿A quién le preocupa si María, la madre de Jesús, y los santos han de ser o no objeto de culto, y si Dios se revela únicamente en la Biblia o también en la Tradición, si Jesús instituyó o no a Pedro como papa y si quiso que tuviera sucesores (!), y cuál de las Iglesias es la auténtica heredera del “depósito” de la fe y de la “sucesión apostólica” y puede arrogarse por lo tanto la pretensión de ser la única “Iglesia verdadera”?

La negreta del text és meua, Moro perquè hem vist una còpia d’un llibre seu, Vives per indígena de la ciutat i ‘presència real’ per la densitat que brolla i amara totes i cada una de les pedres, de les fustes, dels vidres, i de l’aire que queda segrestat a l’indret del Col·legi. La densitat del ‘Corpus Chisti’ n’és letal al meu entendre i sensibilitat. Serà precís que cada dia fan missa en llatí, amb cants litúrgics gregorians i fumeroles d’encens? Serà precís l’arcaïsme fester del dijous i la seua huitava? Com diu l’Arregi, és que encara l’importa a algú? Es que hi ha quelcom viu?

Sí, ja ho crec que hi ha vida. Quan he travessat pels forats on les prestatgeries permetien el pas he escoltat les veus dels papers que els notaris registraven aleshores en mil maneres de confirmar els acords entre les persones, de traslladar els béns, de passar dominis sobre cases, territoris, bèsties… i encara, arreu de la geografia del meu cos, he sentit el batec de tanta gent empeltada en paraules escrites sobre papers.

Llibres que m’han emocionat. És el tresor. És la memòria viva.

I prou.

Els detalls de la visita guiada: les persones que hem acudit, l’itinerari, Adela la guia, l’estàtua de Joan de Ribera (focus de poder civil, militar i eclesial), les escales monumentals, la biblioteca, el museu, els cobradors de l’atri a l’inici (per què dues persones?), les anècdotes d’Alfons Roig, la tutoria de l’amic Joan Costa, el xiu-xiu inevitable i sucós…, ho podem descobrir a les fotografies i a la nostra beneïda imaginació.

Joseluis Porcar
Tardor de 2016.

Evocación IBEROS (Enrique Herrero)

Nada más bajar del autobús en el Paseo Marítimo (La Malvarrosa), me encontré con IBEROS y cambié durante un rato la brisa del mar por el aire acondicionado. Se trata de una  exposición sobre el tema, dignamente presentada en una carpa y subtitulada “Nuestra civilización antes de Roma”. No os voy a contar mi  visita, puesto que está al alcance de muchos de vosotros de forma presencial y al resto os queda siempre el recurso “virtual”, bastará con que pongáis exposición iberos en un buscador. (Para más fácil comprensión, os sugiero el dossier/guía).

Leí IBEROS y evoqué “Castellar de Meca”,