DECLARACIÓ DELS RECTORS DEL DISSABTE (Ximo Adell)

En aquests temps d'inclemències, amigues/amics, el grup de Rectors del Dissabte del que forme part fa pública la Declaració adjunta (bilingüe) en un dia tan assenyalat pels valencians com el Dia de la Mare de Déu dels Desemparats...

Una abraçada: Ximo Adell

NO A LAS INJUSTAS, INMORALES Y ANTIEVANGÉLICAS MEDIDAS DEL GOBIERNO CONTRA LAS PERSONAS MÁS EMPOBRECIDAS

Las injustas medidas adoptadas ante la crisis perjudican gravemente a las personas más vulnerablesde la sociedad: dependientes, paradas de larga duración, jóvenes sin perspectiva de futuro…Pero la decisión de dejar sin asistencia sanitaria, a partir del próximo 1 de septiembre, a las inmigrantes que no tengan regularizada su situación administrativa, traspasa todas las fronteras de la decencia moral, produce efectos perversos sobre los comportamientos cívicos y la salud pública y corrompe el sentido evangélico de la convivencia.

1.-Es injusto e inmoral que los costes de la crisis recaigan sobre el derecho fundamental a la salud. El que la asistencia sanitaria se limite a las personas aseguradas y cotizantes y excluya a las  inmigrantes, es el inicio de una deriva ética que se manifiesta, también, en la exclusión de las paradas que no tengan actualizada su demanda de empleo y de las mayores de 26 años que no hayan entrado en el mercado de trabajo. El acceso universal e igualitario a la salud es un bien de justicia que debe ser garantizado por los poderes públicos a toda la ciudadanía y de ningún modo puede quedar condicionado por la etnia, la religión o la documentación.

              Solicitamos a los gobiernos -central y auonómicos- que rectifiquen lo que consideramos inmoral e injusto.

 2.-  Esta medida es innecesaria ya que el ahorro económico mínimo que supone puede alcanzarse, sin mayor coste humano, por cualquier otro medio que no amenace la integridad   de las personas.  Para cubrir los gastos que se pretende evitar, bastaría renunciar a la Fórmula 1, disminuir el gasto militar español o diezmar la corrupción o el fraude fiscal.

      Por otra parte, no creemos que la medida prevista vaya a producir ahorro alguno, ya que va a generar un coste económico superior al obligar a la población excluida de atención sanitaria a acudir a urgencias para recibir asistencia médica, con lo cual se producirá, además, un colapso en las urgencias mayor del que ya existe.

                 Invitamos, pues, a las organizaciones sociales y al conjunto de la sociedad a no secundar la medida y a presionar para crear un amplio consenso social.

3.- Es contraproducente negar la tarjeta sanitaria y, en consecuencia, la atención sanitaria a unos   seres humanos que salieron de sus países en busca de medios de subsistencia o de mejores condiciones de vida para sus familias. Esta medida les estigmatiza, convirtiéndoles en “chivos expiatorios” de las disfunciones del sistema sanitario, y además rompe el orden constitucional, asentado sobre el reconocimiento de la dignidad de toda persona.

               Invitamos a quienes ejercen como profesionales de la salud, a acogerse al derecho a la objeción de conciencia para atender a la población más vulnerable.

 4.-Es antievangélica una medida que deja sin cobertura, sin atención sanitaria, sin medicinas y sin derechos a unos seres humanos simplemente por carecer de permiso de residencia en España o por padecer una precariedad laboral que ellos no han causado. Es un atentado al amor que Dios despliega sobre las personas y a la preferencia que, en Cristo, ha mostrado hacia las más frágiles y vulnerables. El viejo interrogante bíblico “¿dónde está tu hermano?” (Gn. 4,9), es la interpelación que se dirige hoy a la ciudadanía española.

               Pedimos a las comunidades cristianas y al conjunto de la Iglesia que se empleen a fondo en la defensa del derecho de la gente más empobrecida.

València, 12 de maig de 2012

Festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats

                                   Grup de Rectors del Dissabte

NO A LES MESURES INJUSTES, IMMORALS I ANTIEVANGÈLIQUES DEL GOVERN

CONTRA LES PERSONES MÉS EMPOBRIDES

 Les injustes mesures adoptades davant la crisi perjudiquen greument les persones més vulnerables de la societat: dependents, aturades de llarga duració, joves sense perspectiva de futur... Però la decisió de deixar sense assistència sanitària, a partir del proper 1 de setembre, les immigrants que no tinguen regularitzada la seua situació administrativa, traspassa totes les fronteres de la decència moral, produeix efectes perversos sobre els comportaments cívics i la salut pública i corromp el sentit evangèlic de la convivència.

1.- És injust i immoral que els costos de la crisi recaiguen sobre el dret fonamental a la salut.El fet que l’assistència sanitària es limite a les persones assegurades i cotitzants, tot excloent les immigrants, és l’inici d’una deriva ètica que es manifesta, també, en l’exclusió de les aturades que no tinguen actualitzada la seua demanda d’ocupació i de les majors de 26 anys que no hagen entrat en el mercat de treball. L’accés universal i igualitari a la salut és un bé de justícia que ha de ser garantit pels poders públics a tota la ciutadania i de cap manera no pot quedar condicionat per l’ètnia, la religió o la documentació.

          Sol·licitem als governs –central i autonòmics– que rectifiquen allò que considerem   immoral i injust

2.- Aquesta mesura és innecessària perquè l’estalvi econòmic mínim que suposa es pot assolir, sense un cost humà major, per qualsevol altre mitjà que no amenace la integritat de les persones. Per cobrir les despeses que es pretenen evitar, n’hi ha prou amb renunciar a la Fórmula 1, disminuir la despesa militar espanyola o delmar la corrupció o el frau fiscal.

     D’altra banda, no creiem que la mesura prevista haja de produir cap estalvi, ja que generarà un cost econòmic superior en obligar la població exclosa de l’atenció sanitària a acudir a urgències per rebre assistència mèdica, amb la qual cosa es produirà, a més, un col·lapse en les urgències més gran del que ja existeix.

             Invitem, doncs, les organitzacions socials i el conjunt de la societat a no secundar la mesura i a pressionar per tal de crear un consens social ampli.

3.- És contraproduent negar la targeta sanitària i, en conseqüència, l’atenció sanitària a uns éssers humans que isqueren dels seus països cercant mitjans de subsistència o condicions de vida millors per a les seues famílies. Aquesta mesura els estigmatitza, tot convertintlos en “bocs expiatoris” de les disfuncions del sistema sanitari, i trenca, a més a més, l’ordre constitucional, assentat sobre el reconeixement de la dignitat de tota persona.

             Invitem els qui exerceixen com a professionals de la salut a acollir-se al dret a l’objecció de consciència per atendre la població més vulnerable.

4.- És antievangèlica una mesura que deixa sense cobertura, sense atenció sanitària, sense medicines i sense drets uns éssers humans simplement per mancar de permís de residència a Espanya o per patir una precarietat laboral que ells no han causat. És un atemptat a l’amor que Déu desplega sobre les persones i a la preferència que, en Crist, ha mostrat vers les més fràgils i vulnerables. El vell interrogant bíblic “on és el teu germà?”  (Gn. 4,9) és la interpel·lació que s’adreça avui a la ciutadania espanyola.

            Demanem a les comunitats cristianes i al conjunt de l’Església que s’ocupen a fons en la defensa del dret de la gent més empobrida.

València, 12 de maig de 2012

Festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats

Grup de Rectors del Dissabte

EL BELL SOMNI DE JOSEP CORELL

“EL BELL SOMNI DE JOSEP CORELL”

”Fa uns anys, Corell va tenir un bell somni: reunir tot el corpus conegut d’inscripcions romanes al País Valencià i veure’l publicat, si era possible, encara en vida”. (Antoni Furió)[1]

          Si bé el nostre amic Pepe ja no ho ha pogut gaudir, podem considerar com a moment simbòlic del compliment d’eixe bell somni l'acte de presentació del VI volum  d’Inscripcions romanes del País Valencià. (Fira del Llibre - 2 de maig de 2012)

El professor Ferran Grau, després de descriure les característiques principals d'este últim i pòstum volum de l'obra més important de Josep Corell, va ressaltar que la culminació d'este “corpus” l'han feta possible l'esposa i la filla de l'autor (Carmen Segura i Núria Corell) que han revisat este volum.

         Al poc de temps que Pepe ens deixara, NIHIL OBSTAT va dedicar un Monogràfic de d’acomiadament i homenatge al nostre amic. A la presentació del llibre hem assistit quasi tots els qui llavors escriguérem algun article dedicat a la seua memòria i també els qui “periòdicament convivíem, en les tertúlies setmanals, els sopars mensuals i algun que altre viatge cultural, com el de Tarragona, Llíria, Grècia i la Catalunya romànica. La convivència amb ell sempre fou agradable, satisfactòria i gratificant. Sempre quedarà en el nostre record la seua bonhomia i el tracte afable.” (Antoni Signes en l’article Adéu a Pepe Corell).

Quan el presentador va explicar l'estructura, la distribució, el contingut i la resta de propietats de l'obra, vaig tindre la impressió d'estar repassant una lliçó:

1r. Perquè Ramón Gascó en el citat Monogràfic recordava els seus temps d'editor i ens explicava que 

“Inscripcions romanes del País Valencià” consta de sis volums. Els quatre primers els vam editar en NAU LLIBRES… amb les seues fotografies, gràfics, mapes i índexs bibliogràfics d'una complexitat i exactitud meticulosa admirables... El rigor en l'ordre sistemàtic que empra és per a facilitar al màxim la descripció del suport i la lectura del text i es presenta, junt amb cada inscripció la fotografia o el dibuix corresponent.”

2n. Jo mateix vaig escriure en el ja reiterat Monogràfic que

“Preparaba Corell la reedición del tomo V de su obra Inscripcions romanes del País Valencià (Valentia i el seu territori) y me sorprendió encargándome la tarea de pasar a limpio (al ordenador) los borradores de algunas revisiones que él había efectuado”. Això em donà l’ocasió de conéixer els “intríngulis” de l'obra i la magnitud del treball realitzat per l'autor i els seus col·laboradors. No em venia puix  de nou tot el que anava dient el professor de Filologia Clàssica Ferran Grau.

         La presentació va acabar amb una anècdota: hi havia exposat un morter; Pepe li pegà la volta i allí hi havia una inscripció. De l'entusiasme de Corell en el seu treball nosaltres també sabíem quelcom: “En el museo fue donde más disfrutó Pepe: allí estaba en su mundo, en su especialidad (la epigrafía) y, como si se tratara de un amigo suyo, nos habló con entusiasmo de la inscripción dedicada a   Marcus Cornelius Nigrinus Curiatus Maternus,  edetano rival de Trajano en las aspiraciones al trono”.  (Nihil Obstat, nº 34/2008).

Enrique Herrero

(Publicado en la edición impresa del nº 51 de NIHIL OBSTAT)

APÈNDIX

Per a major i millor informació sobre l'obra de Josep Corell, s'adjunta un quadre que arreplega les edicions d'Inscripcions romanes del País Valencià.

Açò dóna una idea de la quantitat d'anys de treball dedicats a esta tasca.

D'altra banda, cal assenyalar que els volums 'reeditats' per la Universitat de València són 'corregits i augmentats'

NAU LLIBRES		Publicacions de la Universitat de València Col·lecció: FONTS HISTÒRIQUES
Inscripcions romanes de…	Any		Inscripcions romanes del País Valencià
		2002	I. Saguntum i el seu territori (2 vols.)
		2005	II.1.L'Alt Palància, Edeba, Lasera i els seus territoris. 2.Els Mil·liaris del País Valencià
…Saetabis i el seu territori	1994	2006	III.Saetabis i el seu territori
…Edeta i els seu territori.	1996	2008	IV.Edeta i el seu territori
…Valentia i el seu territori.	1997	2009	V. Valentia i el seu territori
…Ilici, Lucentum, Allon, Dianivm i els seus territoris	1999	2012	VI. Ilici, Lucentum, Allon, Dianium i els seus territoris

---

[1] Enà http://publicacionsdelauniversitatdevalencia.blogspot.com.es/ (Any 2009 -desembre -)

ELS RECTORS DEL SEMINARI

L’ESGLÉSIA EN LA  TRANSICIÓ:

EL FET NACIONAL AL PAÍS VALENCIÀ: 

LA REVISTA SAÓ (1976-1983)

Màster Interuniversitari d’Història contemporània.

Vicent Cremades i Arlandis

(Núm. Sol·licitud Registre Propietat Intel·lectual Gen. Val.: V-1142-11.)

ReproduÏm el Apartat 3 del capítol I :

L' ESGLÉSIA INSTITUCIONAL VALENCIANA ABANS  I EN LA TRANSICIÓ. 

3. El seminari

Ens agradaria començar la part del llibre que li dediquem al Seminari, als professors i a la formació dels alumnes, amb una observació que caldrà tenir en compte al llarg del nostre treball. Hi ha seminaris convent i seminaris presó. A allò que millor es podia comparar el seminari de València, segons el parer d’aquests dos autors, era a un pantà. Per ser més precisos, a un d’aquests immensos pantans les inauguracions dels quals se n’orgullava el mateix Franco i que eren el material més espectacular per a les notícies que projectava el Nodo, el vehicle de propaganda per excel·lència de l’era franquista[1].

         3.1Els rectors

          3.1.1 Antonio Rodilla Zanón (1939-1969)

Foto tomada de la página web del Seminario de Valencia.

        

        Després de la Guerra Civil, l’any 1939, va ser nomenat rector del Seminari el sacerdot Antonio Rodilla. En aquell temps el Seminari estava situat al carrer Trinitaris de València. L’any 1943 l’arquebisbe Prudencio Melo va adquirir, a Montcada, els terrenys per construir el nou Seminari, que va ser projectat per l’arquitecte Vicente Traver Tomás. En octubre del 48, sent aleshores monsenyor Marcelino Olaechea l’arquebisbe de València, els seminaristes es traslladaren al nou edifici, si bé les obres van finalitzar més tard.

            L’assagista valencià Gustau Muñoz, en parlar-nos de Rafael Calvo Serer i la connexió valenciana de l’Opus Dei[2], ens refereix com el director del Col·legi Major del Beat Joan de Ribera, és a dir, el canonge Antonio  Rodilla, va influir molt en ell i el va fer interessar per la política del moment. 

             També al·ludeix a la breu estada que féu Rafael Calvo Serer a Madrid, al llarg de l’any 1939, on va anar a conèixer el sacerdot José María Escrivà de Balaguer, un vell amic d’Antonio Rodilla, que aleshores dirigia una residència d’estudiants en aquella ciutat. A Josep Corts Grau el defineix com una mediocritat plúmbia[3]. D’ell comenta que va ser alumne també del mateix Col·legi Major i que també va tenir a Antonio Rodilla com a director.

           En aquella època gloriosa passaren també per aquest Col·legi Josep López Ibor i l’esmentat Pedro Laín Entralgo... L’any 1939 monsenyor Escrivà de Balaguer va visitar  la institució i va comptar amb el recolzament d’Antonio Rodilla i Calvo Serer per donar un impuls en València a la seua obra: l’Opus Dei.

            Amb aquesta introducció podem veure a un Antonio Rodilla, exponent significatiu d’una Església militant de caràcter tridentí, amb una projecció intel·lectual i culta prou moderna.

           Cal precisar que, des del punt de vista cronològic, Antonio Rodilla  Zanón va ser rector del Seminari durant els primers moments de la Transició, concebuda aquesta en el marc temporal eclesiàstic. És una figura prou desconeguda i que valdria la pena estudiar més.  Fou una època de turbulències i d’inquietuds. Hi ha una època, que podríem anomenar esplendorosa, en què organitzava cicles de conferències. Per cert en una d’elles va portar a Pedro Laín Entralgo, que va parlar sobre l’Espanya invertebrada. Després van arribar també José María López Piñero i Dionisio Ridruejo, és a dir, els dissidents del primer moment del franquisme.

          En  aquests diàlegs amb la societat civil, s’intentava fomentar en els aspirants al sacerdoci que tingueren un interès especial per la lectura, per la música, pel cine, en general per una cultura que equivalia a una obertura cap a la societat. Amb la certesa que tot això els portaria a mantenir una connexió amb la realitat més quotidiana.

           L’objectiu primordial del rector des del Seminari Metropolità de València, fou l’augment del nivell acadèmic, cultural i humà del clergat. Antonio Rodilla Zanón va emprendre un camí d’obertura intel·lectual mal vist pels altres seminaris i per una part del clergat. No obstant això cal assenyalar que el que realment intentava era que els clergues es prepararen amb una bona formació. No obstant això, aquesta educació integral amb què  instruïa els futurs sacerdots contenia una especial animadversió envers la realitat nacional, cultural i lingüística del País, superada tan sols, al si de l’Església, per alguns nuclis progressistes i valencianistes realment heroics i admirables[4].

          En l’article ja esmentat, Emili Marín ens comenta que els seminaristes, en formar-se amb les idees espanyolistes del rector Rodilla, estaven incapacitats per a entendre el món nacionalista que en aquells moments començava a nàixer en la societat valenciana.

        Com en tota situació d’emergència, les contradiccions jugaren un paper molt important. Els esperits oberts pensen per si mateix i busquen mitjans de comunicació on manifestar i reivindicar la seua llibertat d’expressió. Sens dubte l’ambient de pressió que regnava encara al si del seminari-pantà féu que, a poc a poc, el mur de la presa anara mostrant les seues esquerdes i que, a la fi, les aigües es desbordaren. Els esperits oberts no estaven disposats a ofegar-se. 

        Per il·lustrar la vaga que es va fer i els conflictes que van sorgir, hem col·locat en l’Annex 2n l’escrit que es va repartir en el curs acadèmic de l’any 1969. Hem de precisar que nosaltres fórem testimoni d’aquell fet. Els responsables del curs ens convocaren a fer unes reflexions sobre el "buit de poder" que es va ocasionar.

        En el seu llibre sobre el País Valencià[5], Soriano Bessó analitza molt bé les tensions existents al Seminari de Montcada entre el rector i els estudiants de Teologia. Tot esclatà per la disconformitat d’un estudiant davant de l’examen que havia corregit un professor i, sobretot, per l’actitud autoritària que aquest havia manifestat en voler sancionar-lo. Al llarg del conflicte es feren assemblees i es plantejaren reivindicacions.

       En realitat existien qüestions més greus que aquestes. La base del conflicte era més profunda. Era el xoc entre la formació rebuda i la nova situació històrica, entre  la realitat de la societat i la necessitat d’obrir-se més a la vida del segle. L’autor també analitza les circumstàncies de crisi i de desorientació que travessava la diòcesi de València.

       Els últims anys de la dècada del 60 varen representar una nova estructuració en la vida interna del Seminari. Es feren comunitats més reduïdes i es va establir un règim de vida molt més obert. Es portaren a la pràctica els ensenyaments del Concili Vaticà II. Varen ser uns anys difícils on cada dia el nombre de vocacions començava a disminuir al mateix temps que un gran nombre, a primera vista inesperat, de seminaristes abandonaven el Seminari. Tot això va motivar que aquest fóra traslladat a València perquè els seus alumnes tingueren un major contacte amb la  realitat.

       L’ostentós i alhora mastodòntic Seminari va ser escenari de fortes tensions, fruit de les quals va ser la pèrdua de la vocació de molts estudiants que creien en la necessitat dels canvis preconitzats pel Concili Vaticà II.

       3.1.2 Rafael Sanus Abad  (1969-1976)

       L’any 1969 Antonio Rodilla va cessar en la direcció del Seminari i va ser nomenat nou rector Rafael Sanus Abad que va estar en el càrrec fins a 1976. Sota la seua direcció, el Seminari va conèixer un règim de vida molt més obert. Realment fou una etapa en què es van aplicar les directrius del Concili Vaticà II. Tot i que el nombre de vocacions descendia de manera vertiginosa, el Seminari, sense perdre la seua missió primera, que era el foment de les vocacions sacerdotals, seguia obert als nous temps: una nova cultura, una nova societat, uns nous ambients.

           
       Convé tenir en compte que el rector Rafael Sanus Abad va ser amic i hereu de Tarancón, així com la més clara expressió, en la diòcesi de València, del que va significar l’apostolat de Joan XXIII i les directrius del Vaticà II. Potser per totes aquestes consideracions es va veure marginat per l’arquebisbe Agustí García-Gasco del qual va ser bisbe auxiliar, càrrec del qual més tard dimitiria per no acceptar la política oficial. El 23 de febrer de 1974 va ser erigida per la Santa Seu la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer amb l’objectiu de dedicar-se de manera més intensa a la formació acadèmica del seminaristes.

            Joaquin Azagra[6], en l’article que fa en l’obituari posa un títol molt aclaridor de la seua personalitat: Rafael Sanus, un bisbe sense por a la llibertat. Ell el va tenir com a formador quan estava al Col·legi Major San Joan de Ribera, a Burjassot. Recorda com els va introduir en la lectura de l’escriptor i activista francès Jean-Paul Sartre, que considerava que l’ésser humà està "condemnat a ser lliure", és a dir, intrèpid i agosarat en l’acció i alhora responsable plenament de la mateixa, sense cap excusa. Així mateix els introduí en el coneixement de la ciència de Karl Popper, filòsof britànic, d’origen austríac, famós per la seua teoria del mètode científic i per la seua crítica del determinisme històric.

            Tot això formava part de la nova cultura. Sense oblidar la música, tant la moderna com la clàssica. Amb la seua rica i variada aportació Rafael Sanus Abad va contribuir a assentar l’autogovern via mediació amb la societat civil i la institucional. Com a valencianista era un gran defensor de la llengua, i com a demòcrata era un amant de les llibertats.

            Tal com acabem de veure, la crisi que va haver al Seminari de Montcada va portar molts canvis. Un dels més significatius va ser la separació del estudiants en tres centre. A Xàtiva es va traslladar el Seminari Menor, el qual tenia d’altres rectors diferents als que ací esmentem.

  3.1.3 Honorato Ros Llopis (1976 -1979)  

            La situació que travessava el Seminari de Montcada va suggerir al nou arquebisbe, Miguel Roca Cabanellas, traslladar-lo al carrer Trinquet de Cavallers, núm. 6 de València. Era una manera de començar una nova etapa.

            Després de les diferents indagacions que hem portat a terme sobre aquest rector, pràcticament no hem trobat cap aportació substanciosa. La majoria coincideixen en el fet que va representar una continuïtat en la institució. Si bé, a través del testimoni d’un dels seus deixebles, hem pogut saber que era un clergue molt preocupat pel conflicte establert entre Orient i Occident. 

  3.1.4 Juan Antonio Reig Pla  (octubre 1979-gener 1985)    

          En un article sobre “L' Església i el valencià des de 1707 fins ara”[7], signat per Sal·lus Herrero, podem llegir la següent nota a manera de dietari: "..., a meitat dels anys setanta, quan estava al Seminari de Montcada, hi hagué una efímera "primavera valencianista" a la Facultat de Teologia "Sant  Vicente Ferrer",  el professor Avel·lí Flors, de Castelló de la Plana, ens impartí una assignatura optativa de filologia catalana, basada en textos poètics de Maragall, Verdaguer, Llorente, Joan Fuster, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, etc. Una meravella!

           Els estudiants portàrem a Manuel Sanchis Guarner, perquè ens conferenciara sobre "La II República al PV, el Diccionari Català-Valencià-Balear i la llengua del valencians". S' iniciaren també una o dues misses en valencià a la setmana al seminari de València, però hi havia tres seminaristes que deixaren d’anar a la litúrgia i proclamaren a crits que preferien "anar-se’n de putes" abans d’assistir a una missa en valencià perquè els feia fàstic.

          “En aquest context, de xantatges inacceptables i tronats, el aleshores rector, i actual bisbe, Juan Antonio Reig Pla, decidí -amb raons de  "falsa concòrdia" i demandes de bona voluntat per superar el "conflicte"-, atendre les pregàries grolleres que potser ell havia nodrit i tramat, en continuar la formació del rector Rodilla, com es va confirmar posteriorment amb llur croada contra el valencià quan fou bisbe a Castelló, i suprimí les misses en valencià. M’expulsaren perquè m’oposí a que es suprimira, doncs s’havia aprovat en assemblea per majoria, es deixà de fer l’assignatura de valencià a la Facultat de Teologia i tot tornà a la "normalitat" dels darrers segles; el retorn a l’arquebisbe Mayoral i al cardenal Gomà..."

            Aquesta actitud del rector ens indica quina era la seua ideologia de cara a la llengua del País.

            La revista Saó, en la seua secció País, en l’apartat comarcal de l’Horta, també se’n fa ressò de la notícia i en refereix les possibles causes de la seua expulsió: “Segons fonts ben informades, l’alumne expulsat del Seminari -no de la Facultat- unes setmanes enrere, fou Sal·lus Herrero Gomar, entre altres coses, per desenvolupar la seua consciència nacionalista, sobretot, arrel de la lluita contra el Decret de Bilingüisme, sobre la qual fou acusat concretament de defensar la vaga, de portar el professor Sanchis Guarner perquè donàs una conferència a la Facultat de teologia, d’enviar comunicats als mitjans de comunicació social i d’expressar-se lliurement en assemblees i manifestacions.

            “També ens hem assabentat que el Rector del seminari va rebre pressions de les forces financeres de la Cúria per tal que acabara amb la subversió "marxista-catalanista" perquè si no "los bienhechores" no tornarien a donar al seminari "ni un xavo". El vicedegà de la Facultat sembla ésser malmirat per alguns catedràtics per no haver tallat a temps aquest sorgiment valencianista. Es remoreja si el curs proper se n’anirà a Salamanca”[8].

---

[1] Reig, Ramiro i Picó, Josep: Feixistes, rojos i capellans: església i societat al País Valencià (1940 - 1977).  València, Universitat de València, 2004, pàgs. 145-156.

[2] Muñoz, Gustau (ed.): Els reaccionaris valencians. La tradició amagada. Catarroja. Editorial Afers, 2010, pàgs. 132-134.

[3] Ibídem, pàg. 188.

[4] Ibídem, pàg. 18.

[5] Soriano Bessó, Josep Maria: País Valencià. Pels camins del retrobament,  Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974, pàgs. 181 i 211.

[6]  Azagra, Joaquin, El País, 15 de maig de 2010, pàg. 51

[7] Levante-EMV, dimecres, 20 d' octubre de 2010.

[8] Saó, núm. 24, gener 1980, pàg. 22.