A catorze anys (i 3), Bartolomé Sanz Albiñana

 

Arribats a certa edat, sentim la necessitat de tornar al lloc on vam ser xiquets i adolescents, a l’espai on vam conéixer una altra forma de vida. En eixe exercici innocent, a més dels espais, reviuen els quaderns escolars, els llibres, els companys i els professors. Sovint m’enlluernen flaixos mentals momentanis, fotografies en blanc i negre, vivències, èxits, frustracions, desenganys, etc. Perquè recordar és tornar a viure. I escriure també és tornar a viure. Per algun motiu, sentim la nostàlgia de rememorar els temps passats. Gràcies, per exemple, a les fotos que conserve de la infància i de l’adolescència en àlbums tradicionals puc reconstruir seqüencialment episodis de la meua vida amb més facilitat. A ma mare li agradava d’anotar la data i els anys que tenia en aquell moment per darrere de les poques fotografies que ens feien aleshores. D’ella vaig heretar eixa afició i ho vaig continuar fent amb els meus fills. Ara, amb les noves tecnologies, resulta més fàcil de fer això mateix amb les dels néts, amb la diferència que quan en busques una determinada, no la trobes mai.

El cartero del rey, Rabidranath Tagore

En una de les diverses fotografies d’eixe curs 1965-66 puc veure tots els companys que vam interpretar l’obra de teatre El cartero del rey del Premi Nobel Rabidranath Tagore el 31 d’octubre de 1965. Alemany Miñana (de la Pobla Llarga) va fer el paper principal. Els qui portem vestits orientals som els altres personatges i els de paisà pertanyen a l’equip tècnic: total, més de mig curs implicat. Recorde tots els seus noms. Jo sóc el primer del primer rengle per l’esquerre, dempeus. A més del superior-prefecte, reconec diversos alumnes de Prefilosofia (uns quatre anys majors que nosaltres) que ens assajaven l’obra, com ara Soriano Francés (de Fontanars), Peiró Zarzo (de Benaguasil), Rodríguez Camarena, etc. A eixe curs pertanyen el músic avantguardista Llorenç Barber (d’Aielo de Malferit), el dramaturg Manolo Molins (de Montcada), l’historiador de la Universitat d’Alacant Emilio La Parra (de Villagordo del Cabriel), el bisbe emèrit de Huelva José Vilaplana (de Benimarfull), i molts més. Mare de Déu, quin curs aquell de Prefilosofia! O com diria Shakespeare en boca de Maese Shallow a Sir John Falstaff, en Enric IV ( segona part, acte 3, escena 2): ‘Ah, Jesus, the days that we have seen!’, és a dir, ‘Quins temps, Senyor, quins temps aquells!’.

  Com que el 9 de setembre el calendari del Seminarium Metropolitanum Valentinum deia Examina extraordinaria. Scholae vacant, doncs no vam tenir classe i vam anar a peu a la platja de la Malva-rosa. Imagine que devíem seguir el llit del barranc de Carraixet, però només recorde fragments d’eixa excursió. En novembre vam fer una altra excursió al pantà de Benaixeve i crec que va ser per eixe lloc (un terreny amb una olor especial), o potser fóra en un altre, on vam descobrir que davall les pedres estava minat d’alacrans, així que ens vam dedicar a fer cercles de foc i posar-los dins per veure si era cert que ells mateixos s’immolaven. Hui en dia, quan sent en algun lloc eixa olor especial l’associe immediatament a terreny d’alacrans i vaig amb molta atenció i cura.

Per eixos temps, curs amunt o curs avall, corria una llegenda, no sé si vertadera o falsa, segons la qual quan desapareixia la porta d’un vàter era perquè els psicòlegs don José Sambartolomé (d’Alfara del Patriarca) i don José Carlos Bernia, dos superiors-educadors de cursos més avançats, estaven estudiant la lletra dels autors d’alguna inscripció rúnica o alguna pintada de les quals ni les portes dels vàters del seminari es lliuraven. La veritat siga dita, fora d’eixes pintades sols recorde l’oficial del 14 de desembre de 1966 —la del VOTA SÍ— a l’eixida del seminari, en pintura blanca sobre l’asfalt, el dia que se celebrava el referèndum per a aprovar el mecanisme pel qual el general Franco ens endossava la monarquia.

Eixe estiu, el 8 d’agost ens vam reunir a Cortes de Pallars el superior don Salvador García i un grupet d’alumnes d’entre els qui recorde Piera, Gras Serrano (tots dos de Cortes de Pallars), Roger Villaescusa (de Calles), el meu paisà Garcia Gras (de l’Olleria) i algun més. Hi vam passar una setmana gaudint de la natura i explorant el territori al costat del riu Xúquer. La primera nit vam dormir en terra, a la sagristia de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. La resta dels dies, en una caseta de camp abandonada, també en terra. Un dia, a la matinada, quan ja feia frescoreta tot i que era agost, recorde que Roger Villaescusa, un xurro valencià autèntic, ens va soltar: ‘Cerreu les ventanes que hace fresc’. Anys després, quan recordàvem aquella estada d’estiu, encara repetíem les paraules inoblidables de Roger. Per aquells dies d’estiu Cassius Clay disputava el campionat mundial de pesos pesants, i Dusty Springfield, vestida de lluentons, cantava amb moviments sinuosos, com el de les anguiles que volen escapar-se de les xarxes, una cançó el títol de la qual malauradament no recorde. Amb el pas del temps no he pogut oblidar eixes dues imatges televisives d’aquell estiu.

Si ho pensem bé, al final de les nostres vides hem rebut un grapat de coneixements i de matèries per a donar-nos una educació, una cultura i fer-nos millors ciutadans, però si res de tot això no ha despertat en nosaltres cap curiositat, lamente dir que alguna cosa no ha funcionat bé i en certa manera hem perdut un temps preciós: cadascú sabrà quant. Ah! I també hem gaudit d’un muntó de vivències i experiències —cadascú les seues— que ens fan uns éssers únics i irrepetibles. ‘Cada uno con su sabiduría lleva dentro un mar distinto’, deia l’escriptor Manuel Vicent.

Tot i que a mitjans dels anys seixanta els alumnes de primària segurament encara devien formar als patis de les escoles en files de tres abans del començament de les classes, hissarien la bandera espanyola i cantarien el ‘Cara al sol’, no crec que cap d’aquestes coses tingueren lloc ja als instituts de batxillerat o escoles de mestria industrial; almenys a Montcada no passaven. Faig un esforç mental per recordar si fins i tot hi havia crucifixos a les aules, i no me n’apareixen de cap manera. El que no ens acompanyava eren els retrats del general Franco i José Antonio, això segur. En eixe aspecte, el Rector Rodilla Zanón era un home avançat i amb idees clares.

Bartolomé Sanz Albiñana

A catorze anys (2): recordant don Jaime Marco i don José Aguilar. (Bartolomé Sanz Albiñana)

 

El territori de la memòria i dels records és un terreny pantanós on els adults ens movem de manera desigual. Uns recordem fàcilment episodis inconnexos de la infància, mentre que uns altres ens en sortim millor per l’etapa de l’adolescència. Jo pertany al segon grup segurament per l’impacte del canvi que va suposar arrancar-me de l’entorn natural del meu poble i trasplantar-me a un espai desconegut on tots érem nous. Sempre m’he meravellat de la meua capacitat d’adaptar-me ràpidament a situacions noves. De qualsevol forma, la vida no és allò que u va viure, sinó allò que u recorda i com la recorda per a explicar-la, segons paraules de Gabriel García Márquez. O si ho prefereixen, en paraules de Valle-Inclán: “Les coses no són com les veiem, sinó com les recordem”. I, la veritat siga dita, ningú no pot veure les coses exactament igual als catorze que cap als setanta. Al capdavall, les nostres vides són relats en zig-zag de tot allò que recordem i contem. Cadascun té la seua pròpia història. Espere que el relat de la meua no desvirtue gaire el dels qui hi van viure circumstàncies semblants.

El Dr. Jaime Marco Baidal (Benissa, 1903-València, 1979) era ja un home vell i patia d’asma; massa ben preparat per a nosaltres: doctor en Dret Civil (1950) i doctor en Filosofia i Lletres, secció Història (1959), firmava totes les paperetes amb la signatura ben llegible Dr Marco. Ja ens havia ensenyat Geografia en primer i segon, però aquell curs ens va explicar Geografia i Història. Si em pare en ell és perquè em cridava l’atenció que ens fera la classe sense cap ajuda d’apunts ni llibres. Dictava i preníem apunts. Eixe curs no teníem llibre en l’assignatura, així que va començar pel Paleolític i va acabar pels moviments socials moderns (democràcia, constitucions, doctrines comunistes, associacions cooperatives, el proletariat, el capitalisme, Proudhon i ‘La propiedad es un robo’, el moviment per la concessió del sufragi a les classes treballadores, l’anarquisme, el socialisme i el comunisme). He trobat el quadern d’apunts, un dels meus mementos. Hi llig part de l’última lliçó (31/5/1966), corresponent a mitjans del segle XX: ‘Se tiene como más perfecto el Estado que gobierna lo menos posible (…), pero pronto se inicia una reacción en favor de la intervención del Estado’.

Llegint totes aquestes notes cinquanta-quatre anys després, no sé si jo devia entendre molt del que deia el Dr. Marco Baidal. Els apunts acaben en la pàgina 58 amb una definició de sindicat: ‘Es una organización de productores que rigen sus propios asuntos, federándose entre sí, recurriendo a la huelga general y al sabotaje’. Quasi res diu el paperet, i més en temps de Franco!

Quan s’acabava la classe, el Dr. Marco em demanava la llibreta, perquè els meus apunts li servien per a repetir-la idènticament a la secció B. Sobre els meus apunts feia correccions i ampliacions. Un detall: no he trobat ni una sola falta d’ortografia en els apunts que prenia sobre la marxa. Això, la meua generació ho tenia molt clar a l’hora de fer l’examen d’ingrés a onze anys. La qualificació final va ser ‘Notable con 8’, que era la millor nota que vaig traure amb ell, sobretot si tenim en compte que el Dr. Marco era molt justet a l’hora de posar notes. Es va llicenciar en Dret l’any 1944 i era de la mateixa promoció que don Enrique Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993), batle d’Alcoi (1954-1962) i governador civil de diverses províncies, entre les quals València (1973-1976), quan va deixar el càrrec en començar l’anomenada Batalla de València.

Don José Aguilar Sanfeliu Risetes, a més de ser vise-secretari, ens ensenyava llatí. Els seus dos nomenaments eren de l’any 1962. Crec que era d’Alboraia. Ens va reforçar de tal manera la morfologia del llatí (declinacions i conjugacions) que havíem aprés els dos cursos anteriors, que encara continua ben arrelada al meu cervell. Sense una bona base morfològica en qualsevol de les llengües clàssiques, no podíem entendre cap concepte posterior de sintaxi i, per tant, tampoc podíem endinsar-nos en la selva de la traducció del ‘Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, …’ —començament del primer llibre de la Guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar, amb què tots els principiants de llatí s’aventuren en el món apassionant de la traducció.

 Don José Aguilar feia cada dia semicercle a l’aula amb tots els alumnes i començava a preguntar pel primer: ‘Genitivo del plural de hic-haec-hoc’. Si contestaves bé et quedaves al lloc; si no, passava al següent fins a qui ho endevinara, que passava davant de qui no ho havia sabut. ‘Tercera persona del plural del pretérito pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo duco en pasiva’.

Els assegure que mitja hora amb aquesta metodologia implicava estar molt atent, ja que si el professor t’agafava parlant o despistat mirant el sexe de les mosques, que feien acte de presència a la primavera avançada quan obríem les finestres, aleshores et feia una pregunta més difícil, i si no contestaves te n’anaves al final. Quan s’acabava el temps treia el quadern de notes. A qui s’havia quedat el primer li posava un 10, al següent un 9, i així successivament. Als últims, ja es poden imaginar la qualificació que els posava, com també es poden imaginar per què li déiem Risetes. Ara bé, quan es posava seriós, tots sabíem com actuar. Hi vaig aprendre molt llatí amb ell. D’ell vaig aprendre també la paraula ‘bolonio’, que pel tò amb què ens la deia no era necessari buscar-la al diccionari. Jo també l’he feta servir més d’una vegada amb més d’un alumne al llarg de la meua carrera docent.

Bartolomé Sanz Albiñana

 

EL VALENCIÀ EN EL SEMINARI DE MONTCADA, Joan Llopis

 

(Comentari a l’article de Bartolomé Sanz “APARTA DE MI AQUEST CALZE”)

 

La frase “Aparta de mi aquest calze” se completa amb “però no es faça la meua voluntat sinó la teua”... la voluntat del Pare, però quina és eixa voluntat respecte a l’ús del valencià en l’església valentina, com també en el Seminari els anys de la nostra formació? Sembla que és la voluntat del Padre Dios castellano, se veu que  el Déu valencià és de menor categoria. I no és perquè al País Valencià envien bisbes castellans, els bisbes valencianoparlants, com el d’Alacant, nascut i criat en l’Horta de València, seguix la mateixa política de marginació del valencià. I els bisbes valencians que pul.lulen per tot el territori espanyol, abans de ser bisbes i que  estaven ací ocupant càrrecs importants, tampoc han fet res pel valencià. És un problema de convicció. Únicament els que han estat destinats a diòcesis catalanes s’han hagut d’adaptar forçosament a la llengua del poble. Sí que han hagut exemples d’estima per la nostra llengua, com  per exemple Pont i Gol en Castelló o a l’última hora el bisbe Sanus en València. I fora d’ací està el cas del missioner Alexandre Alapont, de l’Alcúdia, que ha traduït la Bíblia al nambya, en Zimbàbwe. I fora d’este temps i d’esta església tenim al religiós Luter traduint la Bíblia a l’alemà i contribuint a la creació i estima  d’eixa llengua pròpia. 

 

I no és que se marginara el valencià en el Seminari, és que havia una actitud agressiva front a eixa llengua, podien castigar-te si t’oïen parlar en valencià. Com me contava un company de l’esmorzar, trobant-se el rector Rodilla (o era rodillo?) amb un grupet que parlaven valencià els va dir que, si els pillava alguna altra vegada parlant en valencià, els expulsaria. En honor a la veritat, en anys posteriors eixe mateix rector celebraria alguna missa en valencià en Alfara del Patriarca (la seua primera destinació va ser Castalla, poble valencianoparlant). En honor a la veritat és que eren unes amenaces que no passaven a majors,  hauríem de  parlar d’una lleugera persecució que podem entendre ser fruit de la preocupació dels dirigents perquè aprenguérem a parlar correctament i correntment el castellà, ja que la majoria veníem de pobles valencinoparlants i no dominàvem massa bé el castellà. Recorde en el menjador un xiquet que cridava al del carro del menjar: “Oye, si sobran mandonguillas, llevas”. També és de veres que s’haguera pogut compaginar l’aprenentatge i domini de les dues llengües si hi hagués consciència de la importància d’usar i conservar la llengua del poble i de dignificar-la. I com a prova que no era tan ferotge el lleó com el pinten, jo mateix, no recorde a instàncies de qui, estant allí vaig seguir un curs de valencià per correspondència de Lo Rat Penat, quan esta entitat no era secessionista (teníem com a text la Gramàtica de Carles Salvador), i a mi ningú mai me va cridar a l’ordre. I entre nosaltres continuàvem usant el valencià en les converses particulars, inclús tenint una actitud discriminatòria respecte als catellanoparlants als que denominàvem un poc despectivament “xurros”. Per cert pense que s’acoblaven més a parlar en valencià alguns que venien d’altres regions que els de les comarques castellanes del País Valencià.

 

El que no entenc és com no va haver ningú, entre els centenars d’alumnes (700 o 800 en aquells anys) i les desenes de professors i superiors que han hagut, que cap alçara la veu o fera algun intent. Recorde com a excepció la d’Alfons Roig, que de vegades fora de classe parlava en valencià, amb la reprimenda  del rector si estava a prop (“en castellano, D. Alfonso”) i Ramón Robles (alias “el Pellero”) parlant-nos amb estima i fora del programa, d’autors valencians com Isabel de Villena o Vicent Ferrer.

 

Tampoc s’entén com no ha repercutit  en la formació dels aspirants al clergat valencià les grans figures eclesiàstiques especialistes i estudiosos en la llengua específica dels valencians, enamorats, promotors i divulgadors d’eixa llengua en el segle XX com són el Pare Fullana, Mossén Sorribes, Pere Riutort....

 

El Pare Fullana, de Benimarfull (no ha tingut continuadors entre ilustres oriünds d’allí), va dedicar pràctiment la seua vida a l’estudi i divulgació del Valencià, aplegant a ser membre de la Reial Acadèmia de la Llengua.

 

Mossén Sorribes, avançant-se al Vaticà II, el 1951 publicava  el seu “Eucologi Valencià, recull de pregàries litúrgiques, Missal Romà i  Ritual de la Diòcesi en Llengua Valenciana”, amb un pròleg de l’arquebisbe Marcel·lí Olaechea en el qual expressava la seua “benedicció i aplaudiment més afectuosos per a l’estimat Senyor Rector de Rocafort, Mossén Vicent Sorribes Gramatge, autor d’este Eucologi, que tant i tant de bé ha de fer entre els fidels de València”, i també pel fet que “esta Obra posa a mans dels nostres amadíssims fills, i escrit en la dolça llengua valenciana, un compendi molt encertat de les oracions del cristià i un extret del millor de tots els llibres de pietat: el Missal”. !!Quina diferència amb els actuals bisbes¡¡¡  En 1973 se crearia la Comissió Interdiocesana per a aplicar el Valencià a la litúrgia, Comissió de la qual formava part Mossén Sorribes i presidida pel també gran especialista i entusiasta el Pare Pere Riutort,  publicant-se el Llibre del Poble de Déu, però sense fortuna de posar-se mai en pràctica. I sense cap repercussió en el pla d’estudis ni en la litúrgia del Seminari.

De tota manera, a l’igual que allò manifestat en els articles de Sanz,  m’és grat recordar aquells anys, però no podem deixar de reconéixer també aspectes negatius, com el que se referix al valencià, i altres, per exemple en el cas dels meus primers cursos, com el clar distanciament dels superiors respecte a la majoria dels subordinats, un comportament poc afectiu (estem parlant de xiquets d’onze o dotze anys apartats de la família), amb unes preferències ostentoses respecte als que destacaven per exemple en futbol, en notes o en simpatia, distanciament en part comprensible pel nombre tan gran de col.legials per cada superior, però podia haver sigut evitable amb una correcta actitud  pedagògica o psicològica; posteriorment sembla que la situació ha anat canviant a millor, afortunadament. No obstant, al capdavall considere que la balança entre la part positiva i la negativa s’inclina, sense equiparació, a la part positiva, coincidint en això amb Bartolomé Sanz, que mostra al detall, amb una memòria prodigiosa,  fets i persones de la vida del Seminari.

 

En eixa part positiva jo destacaria també el fet que no s’haguera produït cap cas de pederàstia, almenys pel que a mi i a molts ens consta, en un ambient que podria ser propici. És clar que el rector Rodilla haguera sigut implacable. Cal reconéixer en ell una cabal rectitud i, malgrat el seu tarannà conservador i autoritari, era un personatge savi, il.lustrat, un gran intel.lectual que acceptava totes les manifestacions artístiques, sense renunciar, és clar, als seus principis, però totalment coherent.

 

Joan Llopis.

E L M O N O L I T O; Antonio Roig Roselló

 

  Acabo de regresar de Ibiza donde viajé invitado por el Gobierno Insular a la inauguración de un Monolito erigido para denunciar la Homofobia, acto programado para el lunes 17 de mayo de 2021, día elegido en Ibiza para recordar anualmente  esa lacra.

Ésta es la zona aproximada de la colocación del Monolito:

                                               38º 54´ 33. O ´´N 1º 26´18. 9 ´´E

El enlace de la ubicación de la plaza donde queda instalado el Monolito señala que ésta se encuentra donde la calle Mare de Déu  se une con la calle  Fosc  tras la subida por el callejón del Gallo.

En la ceremonia, tras las palabras del Señor Alcalde de Ibiza Don Rafael Ruiz González y de la Concejala de Igualdad Doña Claudia Cotaina Roselló fui señalado para dirigir unas palabras.

El siguiente es el discurso que preparé para ese momento.

  

                       

L A F I E S T A D E L A M E M O R I A

Refiere la Biblia, ese cajón de sastre donde se encuentra todo, que Jacob, huyendo de su hermano porque quería matarle, hizo un alto en el camino para pasar la noche. Tomó para ello una piedra del lugar y se acostó.

Entonces tuvo un sueño; soñó con una escalera apoyada en tierra y cuya cima tocaba los cielos y que los ángeles de Dios subían y bajaban por ella. De madrugada tomó la piedra que se había puesto por cabezal, la erigió como estela y derramó aceite sobre ella y llamó a aquel lugar “Casa de Dios”.

La historia, a pesar de su lejanía, nos suena: dos hermanos enfrentados a muerte en una tierra irredenta. El exilio de uno de los hermanos. La persecución desmesurada del otro. Y una piedra.

La mañana de hoy, día elegido para luchar contra la lacra de la Homofobia, también nos congrega una piedra. No tenemos aceite para consagrarla. Pero tenemos algo más valioso: las lágrimas del colectivo masacrado y humillado cuya memoria queremos perpetuar y cuyo homenaje y reparación se pretende con la erección de ese Monolito.

Dejadme volar unos minutos con la imaginación. La zona elegida para colocar la piedra es el barrio donde nací y forma parte del callejero de mi memoria infantil: carrer Fosc, carrer de la Mare de Déu, carreró des Gall. Ahora, en mi ancianidad, esos nombres se han travestido de connotaciones religiosas: calle Oscura (¡La Noche oscura!), carrer de la Mare de Déu (¡Hermanos de la Virgen María del Monte Carmelo!) y callejón del Gallo (por el gallo que rubricó las negaciones de Pedro y, quizá, las mías).

La Peña entera, el barrio de pescadores donde nací. El corazón de la Vila.

Aquí, sin poderlo evitar, me veo esta mañana niño de nuevo -una sombra- correteando por esas calles.

La madrugada del 22 de junio de 1939, padre despertó al vecindario con la noticia de que al añoso olivo familiar le había brotado un retoño nuevo.

Padre era pescador.

Madre lavaba la ropa y, por ello, casi todas las tardes se ausentaba. Si estaba en casa, su sola presencia transfiguraba el hogar. Nadie como ella para prepararme la merienda. Era capaz de convertir un mendrugo en un manjar.

Ninguno de los dos sabía leer ni escribir pero me inculcaron de manera natural los valores que encarnaban en su día a día y que ahora constituyen la experiencia básica de mi vida: solidaridad, honradez y compasión.

Hasta los 11 años asistí a la escuela de los pobres que regentaban las Hermanas de la Caridad.

A esta edad mi destino estaba escrito.

En sustancia ése soy yo, Toni Roig Roselló, superviviente, como habéis escrito y señala la invitación para el evento.

Alguna pincelada rápida más:

De 1972 a 1975 estuve exclaustrado en Inglaterra. Trabajé en un Hogar de Discapacitados Cerebrales, luego en un Asilo de Ancianos y, al final, en el Hospital Mental de Londres.

Pero en 1975 regresé a España. Yo quería estar aquí cuando Franco muriera. Y, cuando ocurrió, el 20 de noviembre de 1975, yo ya tenía redactado “Todos los parques no son un paraíso”.

Sin ese libro, probablemente, yo no estaría aquí esta mañana.

Como sacerdote, hasta 1977 (con 38 años cumplidos) nunca pronuncié en público la palabra homosexual. Nunca pronuncié una homilía sobre el tema. Me había impuesto evitar esa cuestión hasta que pudiera exponer el asunto de forma ordenada y coherente. Y el momento lo señaló la Editorial Planeta cuando me anunció que el libro iba a salir.

Mi “salida del armario” fue, por ello, bastante abrupta. Ocurrió en un retiro espiritual a finales de septiembre en el Desierto de las Palmas (Benicàssim, Castellón).

El día en cuestión resonó en la capilla un viejo texto de San Pablo que rezuma condena:

“¡No os engañéis! Ni los afeminados, ni los homosexuales heredarán el Reino de Dios!” (1ª cor. 6, 9-10).

Por la noche aproveché el momento de la oración comunitaria para formular una petición:

“En el Oficio de Lecturas alguien ha leído que los homosexuales no poseerán el Reino. Pues bien, yo creo que no es así. Los homosexuales también poseerán el Reino y nosotros hemos de reparar la sangre que se ha derramado en nombre de la frase que se ha proclamado aquí”.

-”Habráse visto atrevimiento! -Supe que se comentó en corrillos conventuales- ¡Poner en boca de una Comunidad Religiosa una blasfemia!”

Enseguida se puso a la venta mi libro “Todos los parques no son un paraíso”.

También comenzó mi camino de soledad y represalias.

El 14 de diciembre de 1977 el Señor Arzobispo de Valencia Don José María García Lahiguera me suspendió “A Divinis” a través del Prior y Párroco de mi convento.

“Aunque la sanción era de tanta gravedad le recordé en carta al propio Señor Arzobispo- no se me dio por escrito ni se me llamó previamente para que pudiera explicarme.

Días más tarde , el 4 de enero de 1978, fui convocado a una reunión de urgencia. Por la hora y los asistentes tenía que ser muy importante.

Además del Prior y Párroco, estaban el Vicario Provincial -el Provincial estaba en América- el Procurador Provincial y el Primer Discreto de la casa. Me leyeron un documento que, en sustancia, decía así:

“A tenor del canon 653 vigente en el Código del Derecho Canónico, previo el consentimiento del Consejo Provincial, por la presente le declaro, a todos los efectos, DIMITIDO DE LA ORDEN a partir de este momento.

Desde el mismo momento que escuché la palabra, (es una deformación profesional, pero tengo que señalarlo) ésta rechinó en mis oídos. DIMITIR no es el verbo apropiado para la situación que afrontábamos porque sólo quien ostenta un oficio puede dimitir de él. En mi caso, EXPULSAR es de lo que se trataba. Pero quizá querían evitar la crudeza de la palabra.

Me dieron 24 horas para hacer las maletas y buscar alojamiento.

Me extendieron un cheque de 50.000 pesetas (hoy serían 300€), que rehusé y que el Procurador Provincial se apresuró a retirar de la mesa no fuera que lo pensara dos veces y me arrepintiera.

El Vicario Provincial añadió:

“-La Orden te regala los derechos de autor de tu libro”.

Y me pregunto:

¿Era necesario hacerlo todo con ese arrebato? ¡24 horas! ¡En pleno invierno! ¡A la calle!

¡Sin trabajo! ¡Sin futuro!

Lo primero que me quitaron fue el hábito marrón de carmelita. “No fuera a disfrazarme”, cruzó por mi mente. Y me sentí humillado por ese celo y también porque el fraile que me despojaba del hábito era el mismo a quien yo recibiera años atrás en la Orden como Maestro de Novicios.

Eso es todo.

Un día tuve dos vidas a mi alcance: una instalado con los de arriba, otra con los de abajo.

Desde ahora sólo tendría una: estar con los de abajo. Sin vuelta atrás. Para siempre.

 Antonio Roig Roselló  

IBIZA

Lunes 17 de mayo 

Día destinado a luchar  contra la homofobia          

Saliendo de la COVID-19

A catorze anys (1): recordant don Carlos Pelegrí Román. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Els fonaments educatius dels meus primers anys a Montcada estaven ben assentats i segurs, de la mateixa manera que ho estaven els del tercer pavelló ja pràcticament acabat a finals del curs 1965-1966. No estic segur, però, que el meu esforç de preservar aquell món i aquell temps queden suficientment reflectits en les ratlles que escric. Ni tampoc que aquestes línies transmeten la solidesa de l’educació de què ens vam beneficiar qui hi érem la dècada dels seixanta.

Per al tercer curs, el rector Rodilla ens va assignar com a superior-educador don Salvador García Diaz, de Caudete de las Fuentes. Com tots els superiors-educadors que vaig tindre, era un home molt preparat: no debades havia tret vuit matrícules d’honor en 4t de Teologia el curs anterior. Tot un crac! Segurament era el cap més privilegiat del seu curs i que em perdonen la resta, ja que n’hi havia molts més. Pel que fa a la relació amb els alumnes, tal com jo el recorde, era molt pròxim.

Un matí, en sonar el timbre per a alçar-nos, es va permetre la llibertat de despertar a coixinades els qui s’havien quedat adormits. Quan es va adonar, ja tenia mig dormitori perseguint-lo també a coixinades, de manera que se’n va haver de tornar corrent a la seua habitació i tancar-se per dins. Que conste que no eren gens habituals aquesta mena d’efusions i llibertats entre superiors i alumnes. Es guardaven les distàncies i tothom, sense haver rebut plàtiques extraordinàries al respecte, sabia perfectament quin era el lloc de cadascú.

Uns anys abans de jubilar-me, el vaig retrobar a l’institut Josep Segrelles d’Albaida, amb motiu del 50é aniversari de la creació d’eixe primer institut de la comarca. Ens vam fer un café, i no sé per quin motiu recorde que va eixir a col·lació el llibre Erasmo y España de Marcel Bataillon, que tots dos havíem llegit; també ens acompanyava aquell dia el professor de Matemàtiques Joan Olivares, d’Otos, que a més de novel·lista consolidat és un geni dels rellotges solars.

També recorde amb molta estima el reverend don Juan José Blanco Oliver (de Carcaixent, † 1999, a 55 anys), que aquell curs feia 2n de Teologia. Era molt bona persona i també molt pròxim. Conserve, tant d’ell com de don Salvador, les cartes que ens escrivíem durant les vacances: eren persones en qui es podia confiar, fins i tot fora del seminari. Recorde que un dia li vaig demanar al reverend Blanco una cosa molt mundana i natural a aquelles edats, i que em va aconseguir: la lletra de la cançó ‘Comprensión’ del grup català Lone Star. ‘Oye, quiero decirte niña: / si alguna vez en algo te ofendí, etc…’, una cançó que aquell curs mussitàvem mentre ens canviàvem de roba a l’hora de l’esport després de dinar. Era la versió espanyola del ‘Don’t Let Me Misunderstood’ de The Animals. En aquell temps, els adolescents ens acontentàvem amb poca cosa. Quan el clergue ollerià don José Lluch Vidal es va morir, ell va seguir la seua tasca humana i social al front del Patronato Juan XXIII de Burjassot, de 1975 a 1981.

La majoria de professors d’eixe curs 1965-66 ja els havíem tingut en cursos anteriors, però vull rescatar-ne tres de l’oblit, dos dels quals teníem per primera vegada aquell any: don Carlos Pelegrí Román (professor de Ciències Naturals des del 1953), don Jaime Marco Baidal (professor de Geografía i Història des del 1953), i don José Aguilar Sanfeliu (professor de Llatí des del 1962).

Don Carlos Pelegrí (de Dénia, 1917-2013) feia classes de Ciències Naturals. Era prim i xuplat, amb unes ulleres redones de muntura negra inconfusibles. Vivia a Burjassot o Godella, i venia a Montcada, que estava a un pas, en el trenet de la línia València-Bétera. En entrar a l’aula llançava la cartera damunt la taula amb tal aire que un dia se’n va eixir per la finestra. ‘Hoy les he traido un preparado protozoos: paramecios y vorticelas’, i es fregava les mans com si anàrem a menjar-nos una ració de sépia a la planxa i de calamars a la romana. Col·locava el microscopi damunt la seua taula, sobre una tarima, i d’un en un anàvem passant a veure els protozoos. De tant en tant algú deia ‘Aquí no se ve nada’, que significava que s’havia desplaçat el portaobjectes de la mostra, o el que fóra. I ja tenies a don Carlos enfocant de nou el microscopi. No he vist cap professor d’eixa matèria més entusiasta que ell. Si un professor no està il·lusionat i immergit en la matèria que imparteix, mala barraca!: serà incapaç de transmetre cap inquietud als alumnes. Igual un dia ens portava una caixa de minerals perquè distingírem la pirita de la malaquita, que un altre dia ens apareixia amb una calavera real o el ‘tio Pepe’ sencer. El ‘tio Pepe’ era un esquelet autèntic, res d’imitacions en plàstic. I allà estàvem tota la vesprada assenyalant l’estern, les clavícules, les vèrtebres i tots els ossos de la mà. Un dia va aparéixer amb una sorpresa: ‘hoy les traigo un regalo’. Va desembolicar el paper d’estrassa damunt la taula i va aparéixer el cor d’un corder. Eixe dia ens va explicar les aurícules, els ventricles i el funcionament del cor.

Una de les coses que més agrada als estudiants de totes les èpoques és que quan fan un examen els el donen corregit amb la nota, no al cap d’un mes, sinó l’endemà. Don Carlos portava els exàmens corregits i puntuats fins a les centèsimes en cadascun dels seus apartats l’endemà. Quan jo feia tercer ja havia aprés a distingir un professor ric d’un de pobre, simplement pel vestuari: la sotana de don Moisés Sánchez (professor des del 1945) no era de la mateixa qualitat ni estava en el mateix estat de conservació que la de don Carlos Pelegrí. Que Déu el tinga en el si d’Abraham (Lc 16:22)!

             Bartolomé Sanz Albiñana

JOSÉ ALCÁNTARA IN MEMORIAM;Paco Gramage.

Els anys 70, no recorde l’any exacte, n’érem un equip de capellans que es plantejàrem constituir-se en un grup de capellans obrers. Inicialment el constituirem Vicent Amargós, Ximo Adell, Josep Maria Blasco, Gabriel Calabuig i Paco Gramage. Eren moments conciliars que es vivien experiències renovadores i una d’elles era aquesta. La peculiaritat no era sols el treball –això ja ho feien també altres-, sinó la de ser una experiència pionera de referència i de reflexió. L’únic reconeixement “motivador” que rebíem del bisbe Jesús Plà, en referir-se al nostre grup era: “tots aquests que es dediquen a el social acabaran anant-se’n”. Una bona manera de “motivar”. Està clar que aquestes iniciatives molestaven i a més, el perill que el social-obrerisme produïra contagis. Ja al Seminari aquest tema era tabú, tot i que eren realitats pastorals en altres diòcesis importants: Barcelona, Madrid, País Basc.

La incorporació de Pepe Alcantara a l’equip fou tard, no participà des del principi i coincidí amb altres col·laboracions posteriors: Pepe Fornés, Josep A. Comes, Antoni Signes. Tots ells moguts per la mateixa sensibilitat de compromís amb la classe treballadora, amb una església compromesa i en ajudar al ser humà a sobreviure quan més humà possible; altra manera de concebir i expressar el compromís cristià, tot en consonància amb el Concili Vaticà II.

Recorde l’impacte de la seua presència, silenciosa, seriosa, com era Pepe. En aqueixos moments ens trobàvem molt sensibilitzats per temes de “la consciència de classe obrera”. Recorde que férem algún curset de socialisme i qüestions de marxisme. Pepe Alcantara participava i evidenciava una competència que no li venia de les teoritzacions que s’hi exposaven, sinó de les seues experiències personals i pastorals que tenien un gran contingut; no li calia teoritzar per a arribar al compromís amb la classe obrera, i posava de manifest la força i prioritat del compromís concret amb els marginats. Pepe havia estat a l’Argentina, no per a fer “turisme clerical”; havia estat també a Xàtiva on va tindre compromisos amb la gent més necessitada.

D’aquesta sensibilitat i estil de vida és el compromís que tingué a Xàtiva amb un grup de famílies que vivien en barraques o habitacions d’una sola cambra on s’amuntonaven pares i fills per dormir. Per tal de resoldre aquest problema es va comprometre amb la iniciativa de la construcció del grup de vivendes Casenoves, en la falda nord de la serra Vernissa, conformat per dos pavellons edificats amb 24 modestes casetes.

“En 1960 un jove rector arribà a la parròquia de los Santos Juanes, era D. José Alcantara. De ben prompte s’endevina que no és un rector com els que estaven acostumats a veure a les esglésies de la nostra ciutat. Aquest s’arromanga la sotana per posar-se mans a l’obra, de salvar ànimes però també els respectes necessaris per a poder viure dignament aplicant allò de “hechos son amores y no buenas razones”.

A aquest gran rector en el seu temps i millor persona de sempre, li deuen un bon grapat de famílies el fet d’haver pogut disposar d’una vivenda digna on poder viure, quan estaven subsistint en llocs insalubres.

En aquest punt arreplegue unes paraules que algunes d’aquestes persones han pronunciat a Xàtiva, com a memorial i homenatge a la seua presència a Xàtiva i que apareixen aquests dies en els carrers del barri De les “Cases del Rector”: “Unes paraules en memòria de D. José Alcantara per tot allò que ha fet per les 24 famílies i proclamar la immensa solidaritat que tingué, el seu coratge de començar una història fonamental per aquestes famílies en la seua vida posterior.”

Al final de la seua intensa vida, viscuda des d’un profund compromís cristià amb els més dèbils, des d’una seriosa i silenciosa decisió, encara pogué viure la riquesa de cuidar “les flors del seu propi jardí”, en secularitzar-se i viure de ple la personal vida familiar a la seua Xàtiva.

Paco Gramage.

Don Manuel Canet, primer professor d’anglés (Bartolomé Sanz Albiñana)

Per si de cas li interessa a algú, per a reviure imatges i records remots solc recórrer a una tècnica d’estudi, anomenada ‘mapes mentals’, que vaig aprendre en un curset fet a una ciutat del sud d’Anglaterra, el nom de la qual no recorde ara —potser Bournemouth, Southampton o Portsmouth—, però que tinc associat a aquells dies de finals del 2002 en què l’aleshores portaveu del govern espanyol, Mariano Rajoy, deia en una roda de premsa allò de ‘salen unos pequeños hilillos, cuatro en concreto, regueros solidificados con aspecto de plastilina’, en referència al desastre ecològic pel naufragi del petrolier Prestige a 246 quilómetres de Fisterra, a Galícia.

Un mapa mental és un diagrama que s’utilitza per a representar idees, tasques, lectures o altres conceptes disposats a la manera de les branques d’un arbre vist des de dalt, mitjançant una paraula clau o idea central que és el tronc. A continuació es fa un brainstorming i les branques comencen a omplir-se de fulles o paraules. El creador de la idea va ser Tony Buzan, el 1974, en el llibre Use Your Head on pretenia afavorir l’ensenyament i l’aprenentatge de qualsevol matèria. Com que ara ja no ensenye, doncs utilitze aquesta tècnica per a coses particulars, com ara escorcollar racons de la memòria no explorats fa temps, i així és com tractaré de recordar un professor que vaig tindre uns quants cursos.

Per raons desconegudes però fàcils d’endevinar, alguns professors deixen més empremta en nosaltres del que ens podem imaginar. Aquest és el cas de don Manuel Canet Simó, el primer professor d’anglés oficial que vaig tindre, en segon curs de batxillerat (curs 1964-65) o humaniorum litterarum, com deien els documents oficials. Crec que era de Torrent. Era alt, corpulent i guapot; el despullaves de la sotana i ningú no diria que era clergue. Amb els professors passa com amb les persones amb qui tens tracte habitual: n’hi ha amb qui tens feeling, mentre que amb altres no hi ha mans. Aquest sí, aquell no. Sense més explicacions.

A classe d’anglés usàvem un métode que es deia Modern English (Editorial Mangold). Eren tres llibres que vam estudiar al llarg del batxillerat. Llavors s’estudiava llengua estrangera en 2n, 3r, 4t, 5é i PREU. Vaig tindre don Manuel els tres primers cursos i vaig adquirir una bona base: les paperetes amb les qualificacions d’eixa matèria són testimoni del que dic. Tinc al calaix un examen que va posar un d’eixos cursos. El repasse amb atenció, errades incloses, i, modèstia a part, no sé si els meus alumnes de 2n de batxillerat de fa deu anys l’hagueren aprovat.

En 2n curs, com que jo era el delegat, també era el dipositari de la placa o LP que acompanyava el mètode d’anglés i que en contenia la gravació de lectures i diàlegs. Després de cada lliçó, el professor em deia: ‘Senyor Sanz, saque el disco, por favor’, i jo treia amb cura el disc de vinil que guardava entre els fulls de l’atles de geografia que tenia al pupitre. Ell posava el disc i nosaltres l’escoltàvem amb atenció, procurant d’imitar la pronunciació. L’aula on féiem classe, és a dir, on diàriament tenia el lloc el miracle de l’ensenyament-aprenentatge, era també l’aula d’estudi, i hi teníem tot el material escolar que de cap manera eixia d’allí. No vaig sentir dir mai a ningú que li faltara una llapissera.

Amb un humor burleta molt característic, don Manuel es reia, per exemple, de les pancartes amb què els pobles donaven la benvinguda a les autoritats eclesiàstiques en les visites pastorals, com ara ‘Pego al obispo’. Es reia de Salvador Sendra (de Pego): ‘¿Usted también le pegó al obispo el verano pasado?’. Els seus acudits eren mortals, de tan roïns com eren: ‘A ver, señor Pastor, usted se encuentra buceando en el Nilo y ve que se le acerca un cocodrilo con malas intenciones, ¿qué haría?’. I ja tenies Pastor (de Gandia) rascant-se el cap sense saber què dir: ‘Pues yo…’. I ja tenies també don Manuel amb el seu somriure irònic i mirada distanciada eixint en la seua ajuda: ‘Muy fácil. Se pone las gafas de buceo al revés, y de un zarpazo lo coge por la cola como si fuera una lagartija. Y asunto solucionado’. I així un dia rere l’altre; sempre tenia temps per a una facècia.

Tenia un bolígraf de quatre colors, i quan el treia de la cartera ho feia amb una parsimònia tan estudiada que ens quedàvem bocabadats mirant quin color empraria cada moment. ‘Le voy a poner una nota de color negro’. Li posava la nota a qui fóra, es quedava mirant el bolígraf com si tinguera entre mans un objecte de gran valor, ens mirava, i finalment accionava el mecanisme pel qual el color corresponent tornava al seu lloc d’origen fent clic. L’ambient a l’aula era d’atmosfera tensa d’‘aquí se masca la tragedia’, però sense que la sang arribara al riu, almenys per a mi, que ho veia com una representació teatral ben assajada. No vam saber mai quin era el significat de cada color, però ens intrigava cada vegada que el quatricolor eixia de la seua cartera. Ara que repasse eixe examen que encara conserve doblegat, veig que les correccions estaven fetes amb colors diferents segons el tipus d’errada: mal ús d’un temps verbal, vocabulari, un false friend, desconeixement d’una estructura gramatical, etc.

Tenia una metodologia que en molts aspectes vaig posar en pràctica, inconscientment, molts anys després; per exemple, la forma d’explicar les variants del genitiu saxó o forma possessiva dels noms; not any = no; determinades estructures més complexes, etc. Recorde que un dia, quan li vaig dir que una determinada estructura sintàctica anglesa era un calc de les oracions subordinades d’infinitiu no concertades del llatí i li vaig posar un exemple, es va alçar de la cadira, va eixir de l’aula a la recerca de don José Aguilar Sanfeliu Risetes, el professor de llatí d’eixe curs, perquè vinguera a veure la meua proesa. Eixe curs, el mateix curs que em van suspendre matemàtiques i que no sabia com dir-ho al rector del meu poble, vaig traure la nota màxima en les dues assignatures. El meu amor per eixes dues llengües ve de lluny.

Una altra cosa que no he oblidat mai és que em va ensenyar que en castellà era incorrecte dir: ‘Habían dos niños en el pasillo’, encara que ell no em va explicar el perquè. Això ho va fer un professor d’anglés, i no de castellà. Doncs bé, em moriré sense aconseguir que això s’entenga, encara que ho explique i ho corregisca cada dia.

Aquells anys no era normal que un professor d’anglés cantara una cançó a classe. Doncs bé, eixe curs ell ens en va ensenyar dos a capella: ‘Tom Dooley’ de The Kingston Trio (1958) i ‘Oh, Sinner Man’, de The Weavers (1959) o potser dels danesos Nina & Frederik (1961), prou populars aleshores a Espanya. El grup Nuestro Pequeño Mundo encara no havia nascut. Per aquells anys jo no sabia qui eren els Beatles; ni jo ni ningú. Recorde que mon pare estava enganxat a Antonio Molina i al seu repertori: ‘Soy minero’, ‘Adiós España’, ‘Cocinero, cocinero’, ‘Camino verde’, etc.; a Luís Mariano amb ‘Doce cascabeles’, i també al ‘Mustafá’ de José Guardiola, que cantava ‘Chery, te quiero, Chery yo te adoro como la salsa del comodoro’, i jo li pegava voltes al significat d’aquelles paraules: ‘la salsa del comodoro’.

Don Manuel Canet Simó tenia temps per a fer la classe d’anglés, fer dictats, contar acudits roïns, posar-nos el ‘picú’ i riure’s de la nostra ignorància. A més d’això, encara li’n quedava per a eixir al corredor, refermar-se en la paret que donava al pati i llegir una novel·leta que sostenia amb la mà esquerra mentre amb la dreta en un petit diccionari consultava les paraules que no coneixia. Amb un ull llegia la novel·la i amb l’altre ens vigilava. Mentrestant, jo, com vostés poden veure, anava depurant els meus dots d’observació.

Recorde aquestes coses ara, després de tants anys, i pense on deuen estar aquells professors, aquells superiors-educadors i aquells companys del meu batxillerat, a qui tant vaig estimar i de qui tant vaig aprendre. I sense voler em ve al cap tema medieval de l’ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere, tan ben explicat pel professor don José M. Belarte Forment cursos després. On deuen ser tantes i tantes persones que viatgen pel meu pensament amb flaixos retrospectius i breus? On deu ser tanta gent de qui no sé tan sols si encara viu?

                Bartolomé Sanz Albiñana

 

Luis F Benlloch o Don Dico, lo mismo da. (José Herraiz Martínez)

   

Otro de los amigos, días pasados, se nos fue también.

La llevamos buena! El Amanecer pasará a ser el atardecer machadiano de la vida o la oscuridad de la noche de Juan de Yepes.

Pues, que te vaya bonito.

Hombre entero, de una pieza, lúcido, inteligentísimo y pecho de cristal, amigo de los pobres imitando a Jesús en hechos y palabras.

Pudo ser más, llegar alto y lo dejó todo por ser un pastor sencillo que amaba a sus ovejas. Se alejó de la fama y de la gloria. Y siguió "la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido".

Su vida y su obra están sintetizados en " Por qué nos salimos" y Don Dico Cura de Barrio.

Por eso seguirás viviendo en Dulce, tu mujer e hijos y muchos amigos, y en chicos que pudieron estudiar y prepararse para la vida con dignidad. Tu gran inteligencia puesta a ayudar a pobres y menesterosos.

Conocí a Don Dico en Loriguilla. Al poco de llegar de maestro al pueblo se presentó en casa con Wuolly. Venía de Marines a formar un grupo del Psoe y le dijeron que había llegado un maestro que había sido también sacerdote. Nos presentaron y, desde entonces asistí a las últimas clases que impartió en Loriguilla. Él estaba de maestro en Marines.

Pude apreciar enseguida que tenía una cabeza bien amueblada.

Lo vi en Marines otra vez que pasaba por allí. Y, la última cuando fuimos parte de Amanecer a almorzar con él a Marines hace ya tiempo; se intentó alguna otra vez pero no se llegó a realizar.

Por cierto que no salgo en la foto que pusisteis en Amanecer.

Aunque no le volví a ver sabía noticias de él por una cuñada a la que solía ver.

Quiero hacer mención de su relación penosa que tuvo con Moralejo obispo auxilar de Valencia. Conocí a Moralejo cuando impartía clases en el Hispano. No lo tuve de profesor. Tenía fama de intelectual. Pero un tanto distante. Los profesores del Hispano tenían un buen cartel: abiertos y buenos profesionales. Estaba a la altura de Comillas y Salamanca. También el Metropolitano de Valencia pisaba fuerte. Digo esto porque cuando leí a Don Dico en “Por qué nos salimos” no lo podía entender .No me cabía en la cabeza que Moralejo pudiese ser su torquemada e inquisidor hasta llegar a perseguirlo con saña, denuncias a la Guardia Civil y hasta expulsarlo del clero y , además sin enviar los papeles de secularización a Roma.

Pues, nada, Luis, sé que la nueva vida te va a ir bien llena de paz y de luz.

Dales recuerdos a Asensi, Porcar, J. Ignacio....

Esperadnos que seguiremos con los suculentos almuerzos del AMANECER. Y la “colla” de amigos seguiremos siendo AMIGOS PARA ... siempre.

Un abrazo.

José Herraiz Martínez.