I Setmana Cultural Valenciana (1932), Francesc Jover

 Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 22 de juny de 2018

L’adveniment de la Segona República feu una gran passa endavant de grans proporcions per entrar en la modernitat. És la primera volta des que s'inicià el segle XX que hi va haver un canvi social i polític seriós. És també la primera volta que la qüestió identitària valenciana va començar a debatre's públicament amb total llibertat i normalitat. A més, es va fer amb el suport d’institucions publiques valencianes.

A partir d’abril de 1931 l’ànsia associacionista que s'ha havia  acumulat la dècada anterior va esclatar en un ventall d’entitats socials, polítiques i econòmiques. També les culturals i identitàries prengueren vol.

Dic açò després de donar una ullada a la Memòria de la I Setmana Cultura Valenciana que el Centre d’Actuació Valencianista (CAV) va convocar a la ciutat de València el 1932. A més ho fou amb el patrocini de l’Ajuntament de València i amb l’objectiu de  quedar integrat a la Fira de Juliol. Va ser una setmana completa plena d’activitats del diumenge 24 fins al següent diumenge 31 de juliol.

D’aquella Setmana va ser publicada una Memòria pel CAV on es relata -fil per randa- tots els actes que es feren. La Setmana  va estar publicitada amb molt de ressò per tota la premsa valenciana. També s’editaren unes targetes d’adherit que eren necessàries per concórrer als actes. S’arribaren a expedir 2.358 targetes, amb total seguretat i intenció d’aconseguir adhesions més que assistència als actes i ho aconseguiren per l’evident ressò obtingut. Afirma la Memòria que fou l'esdeveniment més destacat de tota la Fira de Juliol.

El diumenge dia 24 de juliol es reuniren al domicili del CAV tots els membres i adherits per anar-hi tots plegats a l’Ajuntament de València on es feu l’apertura de la Setmana a un saló ple de gom a gom i l'assistència de gran nombre de dames. Va obrir l’acte el president del CAV Emili Cebrian donant a tots la benvinguda i demanant a l’alcalde que els propers anys quedara inclosa la Setmana Cultural dins de la Fira de Juliol. L’alcalde Vicent Lambies Grancha, republicà del PURA i francmaçó, va contestar que es sentia orgullós com alcalde popular que era, de considerar una obligació recollir tots els moviments culturals de la ciutat. Per això  va oferir incondicionalment l’Ajuntament que presidia. Seguidament el regidor Enric Durán i Tortajada (1896-1967) va donar lectura als telegrames d'adhesió rebuts d’Alacant, Alcoi, Castelló, Llíria, etc.

Tot seguit els assistents passaren a recorre el Palau Municipal i el seu Arxiu Històric de la mà del cronista de la ciutat Lluís Cebrian Mezquita (1851-1934). Per la vesprada, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), faria una conferència al saló d’actes del Conservatori de Música i Declamació sobre geografia i història.

El dilluns, malgrat el dia plujos que va eixir, es va visitar el Palau Municipal de l’Exposició Regional, on havia de ser el futur Museu d’Etnologia. Ho feren de la mà d’Enric Duran i Tortajada, President de la Comissió de Monuments. Tot seguit es va visitar la Biblioteca Pública a l’Aire Lliure instal·lada als Jardins del Real amb un discurs de Rafael Raga i Miñana. Seguidament visitaren l’Arxiu de la Diputació guiats per Lluís Cebrian Ibor (1885-1941). Continua una conferencia de Maximilià Tohus Orts (1875-1947) sobre Etnografia i Folklore.

S’enceta el dimarts visitant la Generalitat guiat per l’arquitecte Vicent Rodríguez Martin (1875-1933), que estava reformant el Palau, que va parlar als assistents de la seva estructura i restauració. Al mateix edifici visitaren el Museu de Prehistòria de la Diputació guiats per Isidre Ballester Tormo (1876-1950) i el seu col·laborador Ferran Ponsell.

Per la vesprada al conservatori va donar la primera lliçó de llengua Josep Mª Bayarri, Mestre en Gai Saber, i a continuació el catedràtic de la Universitat de València, Emili Gómez Nadal (1907-1994), va donar una conferència sobre «Prehistòria al País Valencià». Tot seguit, dins del curset de llengua, es va fer una conferència patriòtica de Josep Mª Bayarri carregada d'esperit nacionalista.

El dia següent dimecres, tots els assistents agafaren el tramvia a les Torres de Quart i feren cap a Manises on visitaren diferents fàbriques, l’Escola de Ceràmica i la seu de la Joventut Valencianista Republicana. Per la vesprada, al Conservatori de Música i Declamació, continua Bayarri el curset de llengua i tot seguit Juli Llopis Garrido (1896-1970) feu una conferència sobre  Ceràmica Valenciana.

El dijous visitaren el Museu Paleontològic guiats per Francesc Beltran (1886-1962) afirmant que és un dels primers museus del món d’aquesta matèria, indicant que eren peces col·leccionades pel prestigiós Eduard Boscà (1843-1928). Per la vesprada continuà Bayarri el curs de llengua i tot seguit, per indisposició d’Agustí Trigo Mezquita (1863-1952) donà una conferència Antim Boscà Seytre sobre la «Fauna Valenciana i el medi ambient».

El divendres corresponia la visita al Museu de Belles Arts on foren rebuts pel secretari de l’Acadèmia Jesús Gil Calpe i guiats per l’acadèmic Josep Renau Berenguer (1907-1982). Per la vesprada continuà Josep Mª Bayarri el curs de llengua que tractà «Les èpoques decadents, causes i decadències». Acte seguit Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), regidor de l’Ajuntament de València i cofundador del setmanari «El Camí», va mostrar la seva satisfacció davant la presencia de distingits intel·lectuals de Castelló que s’havien adherit a la Setmana. Eren Gaietà Huguet i Salvador Guinot que representaven -va dir- diferents contrades del País Valencià. Seguidament, també el castellonenc Àngel Sanches Gonzalvo (1894-1987), donà una conferencia sobre «La pintura quatrecentista a Morella».

El dissabte de mati a la seu del CAV va actuar l’Orfeó Montsià d’Ulldecona, adherit a la I Setmana Cultural Valenciana, executant diferents obres, entre altres «Ecos del Túria» del mestre Giner. El president del CAV i el de l’Orfeó es creuaren paraules d'agraïment i aquell col·locà una llaçada amb els colors de la senyera valenciana a l'estand-art de l’orfeó català. Acabà l’acte amb vives a Catalunya i València. Traslladant-se tot seguit a la Biblioteca de la Universitat de València acompanyats per Josep Mª Ibarra Folgado (1888-?). Per la vesprada al Conservatori continuà Bayarri el curs de llengua   desenrotllant el tema «El revifament contemporani. Daler i delit dels actuals. L’esperança viva». A continuació Maximilià Thous  donà una conferència sobre «Ensenyament en la llengua pròpia».

El darrer dia diumenge 31 pel mati visitaren l’Escola Industrial de la mà del director Rafael Cort. Per la vesprada es feu la sessió de cloenda al paranimf de la Universitat plena de gom a gom, ocupant l’estrat l’alcalde accidental Manuel Gisbert Rico (1877-1942), regidors Duran i Tortajada, Joaquim Reig, que feia de mantenidor, Nonmeneu, Soto, comandant militar Josep Riquelme (1880-1972), Huguet, Sanchis Zabala i la Casa Regional de València a Madrid. L’acte va estar amenitzant per la Banda Municipal. El secretari del CAV, Enric Orts i Ausina va donar lectura de la memòria de la Setmana. Finalitzà l’acte amb els corresponents discursos protocol·laris inclòs el de l’alcalde i interpretant l’Himne de València. Per la nit encara es va celebrar un ball de gala al Pavelló Municipal de la Fira.

Fins ací la memòria resumida de la I Setmana Cultural Valenciana que arribaren a fer-ne dues més. L’any 1934 fou l’ultima que es va celebrar per diferents ciutats del País Valencià. No em consta haver-ne fet més per què el CAV fou dissolt el 1935.

He de dir que durant el transcurs de la memòria es detecta a traves dels discursos un ample ventall de sensibilitats i opcions polítiques transversals de tipus nacional i regional, així com una immadura i confusa concepció de la llengua valenciana. Poc temps després foren aprovades les normes de Castelló.

També m’ha paregut detectar un cert regust exclusivament burges, que no correspon generalment a l’època, per l'absència total d’entitats i personatges de caràcter proletari. La indumentària de la fotografia que publica la Memòria parla per si mateix.   
   

Francesc Jover

Salvador Morant i la República,Francesc Jover

Acabem de celebrar l'aniversari de la proclamació de la Segona República i a Cocentaina s'ha celebrat amb una exposició que ens parla dels antecedents, situacions concretes, Guerra Civil i sobretot personatges que foren protagonistes d'aquella època a nivell de País Valencià. Fa ara 87 anys d'aquell esdeveniment i en tres i no res arribarem als cent. El més greu per a mi és que a hores d'ara, i a nivell institucional de les administracions públiques, la República ha estat criminalitzada i els republicans que foren vilipendiats no se'ls ha reconegut obertament ni la seva dignitat ni el oblit en que els ha tractat la història. No diguem del sofriment humà que patiren els vençuts i que ha quedat més aïna en l'anonimat. A més, encara perduren entrebancs per entrar als arxius històrics referent als judicis militars franquistes. També cal dir que a les escoles durant el franquisme, i ara en la democràcia, no se'ls ha ensenyat d'una forma objectiva a xiquetes i xiquets el que va passar en aquell període i per què. Excepcionalment si que ho han fet -o estant fent-ho- alguns mestres. Estem esperançats que açò canvie a partir d'ara.

Però, no és aquest tema el propose hui. Més be vull fer un comentari dels personatges protagonistes d'aquella època i que podem veure en l'esmentada exposició a la Casa de la Joventut de Cocentaina. Una mostra itinerant que fa temps està movent-se pel País Valencià de la mà de la Fundació Josep Irla i que ara la tenim visible a Cocentaina amb motiu d'un altra actitud de l'Administració Pública. Concretament vull detindre'm en una persona que fou de Cocentaina i que curiosament no figura en la abundant documentació de la citada exposició. Es tracta de Salvador Morant Tormo, un xicotet empresari cocentainer que va militar en el republicanisme cultural i valencianista del segle passat. Permeteu-me fer unes pinzellades d'aquest personatge mentrestant es fan les gestions oportunes per incorporar aquest valencià a l'esmentada exposició.

Morant formava part del Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina, entitat que l'any 1932 va aportar la seva signatura a les Normes de Castelló. Amb tota seguretat Morant era un dels puntals d'aquella entitat local. Una societat cultural que estava incorporada al moviment republicà i que defenien en aquell just moment la identitat valenciana. Açò podem afirmar-ho pel que ens han comentat els que van conèixer Salvador Morant, però principalment ho confirma la seva col·laboració que ha quedat al setmanari El Camí (València, 1932-1934). El Camí tenia la direcció col·legiada i aglutinava el valencianisme amb totes les tendències polítiques i culturals; de fet, Joaquim Reig i Rodríguez va signar les Normes de Castelló en nom del setmanari El Camí. El Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina es va declarar apolític, tot dient que acceptava totes les opcions polítiques al seu si, sempre que no s'oposaren al valencianisme i a la defensa de la seva identitat. A més a més, va fer una crida local pública per tots aquells que volgueren aprendre el valencià, obrint una escola nocturna, no solament per aprendre la llengua, també per totes aquells persones que no havien tingut oportunitat d'anar a escola.

Si volem conèixer millor a Salvador Morant Tormo, hem de mencionar un article seu a El Camí escrit a Cocentaina en febrer de 1933. Em sembla imprescindible pel valencianisme polític de hui donar una ullada al fons ideològic que va emetre El Camí. Un periòdic que va quedar interromput pel bienni negre republicà del 1933 abans del colp d'estat del general Franco. Llegint l'article de Morant podem adonar-nos del debat valencianista polític i cultural que hi havia aleshores i que hui no ha perdut actualitat. La tesi que defenia Salvador Morant era que el valencianisme polític havia de ser transversal i interclassista, afirmant que era un contrasentit fer un partit exclusivament d'esquerres perquè la realitat valenciana anava per un altre camí i estava quasi tot per fer. No podem ara, al començament de la tasca, deia Morant el 1933, anar més enllà que ens pertoca. Continuava dient que calia fer un intens treball per valencianitzar la societat i llavors, davant de la realitat, ningú ens podrà negar les llibertats robades. No pot ser hom republicà d'esquerres o de dretes, continua dient MorantR, sense ser plenament valencià. És un deure de bon valencianista desentendre's de les fòbies d'esquerra i de dreta. Davant d'esquerra o dreta -deia- hem de dir València. Però València tota, no Regió com diuen els esquerrans. Som Nació perquè tenim una llengua, unes lleis, una cultura, un patrimoni artístic valencià, un caràcter, etc., hem de formar un partit netament valencià, amb un programa ben definit que faça una política econòmica, cultural, religiosa, agrària, social, etc., però valenciana.

Sense cap dubte Salvador Morant es definia abans de tot valencià, però un valencià que hui diríem «catalanista». I pregunte jo: on s'ha quedat aquell valencianisme catalanista que hi havia durant la Segona República Espanyola? No us diuen res les idees plenes de trellat de Salvador Morant comparant-les amb la situació actual del tripartit -de dretes, de centre i d'esquerra- de Catalunya? 

Quantes coses es van interrompre amb el colp d'estat feixista i criminal! On s'amagat aquella burgesia valenciana? Què s'ha fet d'aquell seny burgés?

Acaba Morant l'article amb aquest paràgraf que vull citar-vos literalment: «Després de lluites, i aconseguint el sentiment nacional valencià, ja serà hora llavors de poder formar partits de dreta i d'esquerra dins de l'organització estatal valenciana, per poder treballar cadascú el seu camp per el progres i benestar de la nostra Pàtria Valenciana que tots junts podem aconseguir, però ara seria perdre força i temps»

Pensar en l'actualitat valenciana que algun sector de la societat creu que està inventant alguna cosa original, és una autèntica broma o un absolut desconeixement.

Francesc Jover