Qué es el blog NIHIL OBSTAT?

A la vista de la reflexió de Jover i del retruc de Porcar, no estarà de més fer algun aclariment del que és Nihil obstat, Per a millor comprensió ho farem en dos parts

1.- De NUESTRA BREVE HISTORIA (en la cabecera del Blog)

“Nihil Obstat” anda habitualmente por un camino de normalidad, que empezó a recorrer en noviembre del año 2.000 y - mal que bien - ha cumplido su propósito inicial: “mantener la parte más humana producida al calor de COSARESE: un “subproducto” de relaciones, vínculos y amistades”.

Como boletín interno de un colectivo de secularizados agrupados en la Associaciò AU…! ha procurado que sepamos unos de otros, ha ofrecido un punto de encuentro y ha facilitado la comunicación mediante noticias sobre las actividades de nuestros socios, entrevistas, diálogos, debates y artículos de opinión.

2.- ACLARIMENT ACTUAL

1.- Malgrat el nom “Nihil obstat”, que pot connotar eclesialitat, el blog és aconfessional, és un àmbit de reflexió i debat de gent diversa sense cap tendència com a conjunt, si bé el seu origen va estar en el col·lectiu reivindicatiu de secularitzats Cosarese i posteriorment s'ha mantingut obert a amics, simpatitzants i a diversos tipus de col·laboradors. 

2.- Caben totes les propostes, reflexions i idees, tant eclesiàstiques (o clericals, si voleu) com les que no ho són, conservadores o progressistes, de creients o de no creients, etc.

3.- S’accepta tot amb l’única condició que siga d’interés general i que estiga dins dels límits d’unes mínimes normes étiques i de convivència.

4.- Que els editors de la publicació no fan seues les opinions dels participants.

Campanes i anticlericalisme (Alfons Llorenç)

Alfons Llorenç ens diu:

Si vols penjar el meu article de hui sobre les “CAMPANES I ANTICLERICALISME”, tens permís (encara que està plé de faltes d’ortografia i de mecanografia) [1 de febrer de 2017, 21:20]

El nostre ajuntament de València prohibeix les campanes de Sant Nicolau, el temple ara considerat més bonic i de fa molt de temps, més popular. I, amb l´emmudiment forçat del santuari d´un protector de la infància i de les dones, també han obligat a callar les veus de bronze de Sant Joan del Mercat i de l´Escola Pia, l´únic fet sublim en un barri tan degradat per la brutesa, les màfies de la droga i de la prostitució, exercida per dones esclavitzades en espais indecents.

«Suspensión inmediata de su funcionamiento», ordena i mana, amb formes imperfectament democràtiques i gens dialogants, la funcionaria en cap del Servici del Servei de Contaminació Acústica, amb el requeriment en quinze dies de «la adopción de las medidas correctoras oportunas». Signat el 18 de gener de 2017, festa de sant Volusià i santa Prisca i vespra de sant Audifax i sant Canut, patró d´Almudaina.

Tot surrealista i al·lucinant i, com no, en el monolingüisme imperialista, marginador i anihilador del valencià, de l´antic «consistorio» (només de l´antic?). I, damunt confonent el cognom valencianíssim del rector Corbí per un eslavitzant «Crobi».

Església de sant Nicolau de València, campanar

Ara resulta que les campanes fan «ruido» (com el de la cridanera xaranga destartalada i desentonada d´una falla que passa per casa mentre escric, tocant i cantant el tan horrorós «mariconelquenobote»). I resulta que en la ment burocràtica s´han de prendre les «medidas correctoras» per a que les campanes «causantes de las molestias» arriben a l´«efectiva corrección de las deficiencias». I, ara, ja no sé si els funcionaris de l´ajuntament del cap i casal, o el regidor/a que els impulsa saben què és una campana. «Corregir» una campana serà forrar-la de buata, o de cotó-en-pèl? O substituir el batall de ferro per un picot de plàstic mòrbid?

Una experiència ben commovedora és anar a la plaça de l´Hipòdrom de l´antiga Constantinoble (la tan nostra del nostre Tirant lo Blanc) i front a la Mesquita Blava escoltar la veu dels muetzins dels voltants, a la mateixa hora i coordinats, cridant a l´oració. És una crida confessional en una societat cada vegada més islamista. No he trobat a cap cristià que li moleste, malgrat els elevats decibels, ni tampoc a cap musulmà. Al contrari, a pesar de la insistència en pregar , una imposició tan clerical, els assistents ho prenen com un fet cultural.

Doncs, bé, a València, les campanes són «molestias» amb «deficiencias».

El proppassat 15 d´agost, dia de gran festa nacional valenciana, vaig sentir una persona de cert pes dient: «Estic de les campanes fins el nas. Visc junt al Micalet i em molesten molt». Un interlocutor també pròxim als que ara manen va contestar textualment: «En tancar totes les esglésies arreglat». Ja hem arribat. Un anticlericalisme del XIX totalment fora de temps i de lloc, fora de la realitat!

La  campana  "Caterina" (Catalina) de 1305 es la más antigua en funcionamiento de toda la antigua Corona de Aragón.. 

Recorde que el meu avi, anticlerical i alcalde republicà, es va jugar la vida per les campanes del poble, en plena guerra civil, quan vingueren d´Alcoi a emportar-se-les per a fer bales; el que no el va lliurar de la dura repressió franquista. Recorde a mon pare, republicà, militar voluntari de l´exèrcit roig, anticlerical i vençut i represaliat, portant-me a escoltar els voltejos perquè anunciaven la festa, el goig. I dient als rectors: «Per favor no deixen de tocar les campanes, que, quan callen, un poble deixar de ser-ho, i passa a ser una masia».

Si, les campanes són elements de construcció cohesió de les comunitats, fan poble. Humanitzen la ciutat. No és cap bovada que el genocida Felipe V, manara en 1714 trossejar la campana Honorata de la Seu de Barcelona per que assenyalava les hora i convocava al poble. A causa del botxins borbònics no és casual que en la major part de campanar valencians les campanes no siguen anterior a 1707.

I, a més són cultura. Ho diu la mateixa Generalitat Valenciana en el seu decret 111/2013, de 2 d´agost pel qual es declara bens d´interès cultural immaterial determinats tocs de campanes: «Els tocs de campanes formen part del paisatge sonor i cultural dels valencians... les veus de les campanes han constituït, al llarg dels segles, la veu de la comunitat, el mitjà d´expressió i de comunicació més immediat i eficaç al servei de tots, la referència sonora que servia per a informar i coordinar tota una comunitat». Han regulat la vida religiosa i civil (els tocs de les campanes no són únicament religiosos) de la ciutat de València, d´acord amb decisions del Consell municipal i per mitjà d´inapreciables partitures, valuoses consuetes i preadíssims coneixements transmesos pels campaners de pares a fills.

La campana és un instrument musical de percussió i un idiòfon d´entretoc, és a dir, per la seua forma de copa invertida i estufada ressona acústicament i es posa tot en vibració en ser colpejat. Per això, les campanes es fan seguint formules exactes, calculant per les dimensiones, espessor i diàmetres, la seua nota musical, o de to. S´afinen curosament per tal de produir una nota precisa, mitjançant diapasons i afinadors estroboscòpics. Així, les campanes del Miquelet, unes tenen de tiples, altres donen el fa, o el sol, o el si o el tercer to sobre l´octava més alta. Un volteig és un concert.

La campana ha estat portadora d´un llenguatge universal que ha estat vigent fins els nostres dies. Últimament, el canvi de costums i també la prudència de molts rectors han fet que alguns tocs es canviaren d´hora o es suprimiren; per exemple, ja ningú fa el toc de l´alba, a les sis del matí, a solis ortu, una salutació al trenc, a l´eixida de l´astre rei, ara comencen a tocar a partir de les nou o les deu i en dies festius (vivint al costat, no he sentit les campanes de Sant Nicolau abans de les 10 del matí); també s´han anat perdent els tocs del migjorn, en la plenitud del sol, o el de vespres, en la posta.

És cert que poden haver anticlericals que troben el seu so lligat a l´Església, que pot haver persones a les quals el seu laïcisme els faja desitjar l´emmudiment dels campanars. Però, les campanes valencianes, no sols han anunciat fets religiosos, sobre tot han estat al servei del poder civil, mesurant el temps, competència dels poders públics i donant tota classe d´avisos: hores laboral i d´oci, foc, auxili contra lladres, inundacions, tempestes, el dol, l´alegria del naixement o del casament... A més, cal dir que el cristianisme no va adoptar la campana fins al segle V i que ja portaven uns dos mil anys de presència en la cultura, en la història, en l´antropologia. Són uns tres mil anys d´acompanyament, des de l´Edat del Bronze, un pas de gegant de la civilització nostra. El bronze va adquirir sentit sagrat poder la seua duresa, resistència, perdurabilitat i immortalitat, per la seua impenetrabilitat també fou símbol de la justícia rigorosa. I, clar el seu so, també va ser associat als déus li va donar sentit sagrat, màgic, capaç d´allunyar de la col·lectivitat tot tipus de mal. És la raó per las qual es voltegen les campanes abans de la festa, per a foragitar els mals esperits que podrien destorbar el goig del poble.

Les campanes no són el problema de València i molt menys de la Ciutat Vella. Ni tan sols de la contaminació acústica (volen que en parlem?). Les campanes i els seus tocs, dialogant, cal regular-los, no prescindir. Són bens d´interès cultural immaterial del nostre poble, del poble, no dels rectors. Tancant la boca a les campanes perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d´un país plenament laic i d´una societat plural, oberta i multirreligiosa no ens faja caure en la cristianofòbia (en parlarem) i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme.

Alfons Llorenç

Curset d'introducció als tocs de campanes de la Comunitat Valenciana

Convent-Monestir la Trinitat, notes de Joan Llopis

Convent-Monestir de la Trinitat

Com a complement a la visita en la Nau a través dels textos i ilustracions de la grandiosa figura de la nostra valenciana, visita que vàrem fer el dimarts 28 de juny, el passat dia 5 hem fet la visita al lloc on ella va viure i on exercí el seu càrrec d’Abadessa.   Allí és on imaginem i captem la seua manera de ser i de viure, que, com es diu en l’article de Saó que vaig esmentar anteriorment “Sor Isabel de Villena és, sobretot, una dona d’acció que sap complementar la vida contemplativa i la vida activa amb una bona dosi de savoir faire: escriu la cèlebre obra Vita Christi per formar les seues religioses; administra materialment i espiritual la comunitat i hi exerceix el poder des del càrrec de màxima autoritat (que l’empeny, potser, a escriure sermons i tractats avui desapareguts); és ella qui gestiona la memòria comunitària i en canalitza una consciència col·lectiva a través de la confecció dels llibres de comptes de la institució, que es va encarregar d’anotar minuciosament, actualitzar i revisar, tal com mostren els manuscrits autògrafs conservats a l’arxiu conventual”. Per això el que més me va impactar i emocionar en la visita és el locutori: pensar que allí va rebre la visita de tan importants personalitatas de la vida literària i social de l’època.

I ara passe a plasmar algunes anotacions sobre el Monestir extretes  d’un article de la Wikipèdia:

El Monestir de la Trinitat o també el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat està situa a la vora del riu Túria al seu pas per la ciutat de València, l'Horta, al País Valencià. El va fundar la reina Maria de Castella, que hi està enterrada. També té importància cultural perquè durant el Segle d'Or Isabel de Villena fou abadessa i Jaume Roig era el metge del convent.

Els seus orígens més remots estan en l'antic convent trinitari establert al mateix solar de l'actual ja el 1265, que estava al càrrec d'un hospital sota l'advocació de Sant Guillem. En el mapa del 1704 de Vicent Tosca encara s'anomena a la zona com a Arraval de S. Guillem.

L'actual monestir té l'origen en el desig de la reina Maria de Castella de fundar un monestir de religioses clarisses. Aconseguí la supressió de l'anterior comunitat de trinitaris mitjançant butlles pontifícies. L'emplaçament era privilegiat,  ja que estava al costat dels jardins del Palau Reial on ella habitava. València es convertia en la seu de la Corona d’Aragó. El 1445 la reina va dur a València la comunitat del convent de Santa Clara de Gandia. Segons les cròniques del monestir, el primer que es construí seria l'església i el sepulcre de la reina, segurament la permanència del rei Alfons a Nàpols dugué a Maria a construir-se el seu propi sepulcre.

Ací es venerava la Mare de Déu de la Sapiència, patrona de la universitat; del monestir eixiren grups per reformar o fundar altres convents a Terol, Barcelona (Pedralbes), Mallorca, Tortosa, Onda i Xàtiva.

A principis del segle XIX la Guerra del Francés inicia la decadència del cenobi. També la seua ubicació fora de les muralles i a la vora del riu ha afavorit el seu deteriorament, havent sofert bombardeigs i saquejos durant les guerres i riuades.

Església

Segueix el model del gòtic català de nau única. Es cobreix amb voltes de creueria de pedra tallada. Les claus de volta, les mènsules i nervis conserven perfectament la policromia original. Entre 1695 i 1700 l'església, com la majoria de les de la ciutat, es va revestir amb una decoració barroca.

Volta del cor baix decorada amb frescos.

La portada principal d'accés al temple es configura per pinacles que flanquegen nou arquivoltes, molt semblant a les portades de la Llotja. Al timpà de la porta hi ha un tondo de ceràmica (l'original es custodia al Museu de Ceràmica, aquest és una reproducció).

Portada de l’església

Claustre

El complex conventual s'organitza al voltant del claustre, aquest és de dos plantes i planta rectangular. És un claustre desornamentat, proporcionat i elegant, a causa de certa influència cistercenca i a la perícia dels seus constructors.

El sepulcre de la reina Maria està ubicat a la galeria sud del calustre. Dins d'un rectangle se situen tres medallons que exhibeixen tres escuts coronats amb les armes reials, i als extrems altres dos escuts sustentats per animals, que representen un lliri de tres tiges i una olla sobre un trivet, que serien símbols de la Trinitat.

Tomba de Maria de Castella.

La sala capitular o aula capitular té el seu accés a la galeria est del claustre. Aquest és un espai unitari, quadrat i cobert amb una volta de creueria simple molt rebaixada. En els monestirs, en aquesta sala es reunia la comunitat amb l'abat o abadessa per fer el capítol, és a dir, recordar les escriptures de la regla adoptada i conversar sobre assumptes relatius al monestir i els seus habitants. Les reunions es feien generalment després de la missa, al matí. Els monjos o monges s'asseien al llarg dels murs seguint un rigorós ordre d'antiguitat. S'acabava l'acte amb la confessió pública dels monjos que desitjaven acusar-se ells mateixos de les faltes comeses o bé denunciar algun altre company; en aquest cas se n'havia d'ometre el nom.

Refectori

La galeria oest dóna accés a la bugaderia, al refectori, a la cuina i al corredor per on s'accedeix als locutoris. El refectori és una sala rectangular de cinc crugies, voltes de creueria simple amb nervis de pedra

El Llibre de benefactors conté la primera referència al mestre d'obra i en el qual figuren les persones que hi contribuïren. Hi figuren moltes persones conegudes de l'època, en primer lloc està la reina Maria, també altres com mossen Ausias Marc, Cavaller, o Jacqme Roig, metge de la comunitat; finalment hi apareix Nanthoni Dalmau, Pedrapiquer, MESTRE DE LA OBRA y Juanet fill del mestre de l'obra. A aquest mestre se li atribueix el retaule d'alabastre de la catedral actualment traslladat a la capella del Sant Calze i el projecte de remat de la torre del Micalet..

Visites II) Al Monestir de la Trinitat

TRANSICIÓ (02/07/16)

·  ANTONIO SIGNES: Fins al que jo sé, Santa Clara no era familia de S. Francesc.Era germana com  el germa llop.

· JOSÉ MARIA MONZÓ: Fue de joven novia de Francisco , y después le siguió en amistad terminando en crear la orden de las Clarisas, cuyos estatutos de fundación son muy originales. A su muerte los cambiaron como es normal.      
  OVIDIO  FUENTES: Wikipedia dice que fue seguidora espiritual. No le tuvo por novio ni era familia.
  JOSÉ MARIA: Eso es la versión eclesiástica. Al menos la versión histórica se mueve entre el cincuenta por ciento.

Pág 112 del libro de Gcia Roca. Análisis certero (imágen enviada por Ovidio Fuentes)

JOSELUIS PORCAR : En un libro de Millones i Josep Cobo citan el Libro de Job. Y ayer leímelo en dos sesiones. Corcho (eufemismo claro de... Eso). Es una pasada,  otra, pues no quiero salirme de la una Isabel de Villena. Qué PASADA DE TÍA, frente a tanta mentira y falsedad palmarias e instituidas. Nada otra JOBA que afronta su vida en un Tú a Tú con Dios pasando de justificaciones legales, tradicionales y rituales. Cultura creativa desde los huesos y es este caso con tetas de mujer.[....]
No había leído el libro de Job. Y el que me dio el testigo para leerlo es uno de Melloni i Cobo  y se titula: "Déu sense Đéu".

·  OVIDIO: Pues ahora añádele un buen comentario que publicó la BAC que no tengo a mano 

   TERESA ESPASA: Todo lo que aportáis es muy interesante...

VISITA AL MONESTIR  TRINITAT (04/07/16)

·  JOAN LLOPIS+PASTOR:: la guia acaba de confirmar que demà és la visita guiada a les 11,30h. Com hem quedat , ens veiem demà...a la porta del monestir a les 11,30h.

Li he enviat els nostres comentaris a Adela, la guia, i me diu ( copie):

“😊 me n'alegre molt”

La visita del Monestir de la Trinitat de demà serà un complement perfecte a l'exposició que férem l'altre dia 😄

·   JOAN: Preu de l'entrada: 5€ per cap i perquè anem en grup 

·  ENRIQUE HERRERO MORANT: Espere que vos n'hi haja anat bé tant l'esmorzar com la visita al monestir. Ja "respirareu"  i comptareu quelcom

COMENTARIOS (05 y 6/07/16)

·   OVIDIO: Monzó a pesar de tu interés por acortar, no nos ha enseñado habitaciones (Celdas)
JOAN: Ovidio, no provoques

JOSÉ MARIA: Adela me ha dicho que arriba no se puede entrar porque no está en condiciones mientras no se restaure.

OVIDIO: Ahhhh. Pero no lo entiendo porque al principio anunció que las veríamos, como cosa original que no se suele ver.

·   JOSELUIS : [durante un viaje urbano a “La Fe”]

Bon día

Isabel de Villena. Mulierem fortem.

Las de Clara monásticas.

La Reina María con  su 'porteta'.

El metge misògin tot i tindre una filla al convent, Jaume Roig.

els capelllans per la porta del mig.

I la porta de dudes fulles amb les tires de pedra com a flames (gòtic flamíger) per al poble de déu i del dimoni.

Tres puertas distintas y un solo templo verdadero. ….

Ah sisí!! Ah mecagon!! En mi pueblo dicen.[…]

Y cierro la espita lalodiarreica.

Buen dimiércoles.

·   JOSELUIS : Mare, mare, Isabel quina dona més valenta

·   JOSELUIS […] Hola. […]

Encantos..., para 'faciamus hic tria tabernacula', maravillas-sorpresa: el claustro, la puerta de acceso a la cocina, un cuadro de 'taulells' con una trinidad SIN Padre barbudo, y CON Madre...,?!()\/;???!!!, el hostia alcanzara la boca de las chicas monjas cerradas al mundo, la escalera de refectorium inmenso, la sala al fondo del templo con reja magna pa que la 28 (??) gradas pa subirla cuatro veces tras confesar y comulgar e obtener ansí...

Roma, y una reliquia d'un xiquet que mataron los sicarios de Herodes, cuando ya la indulgencia plenaria como mismamente podíase conseguir en el Vaticano de Jesuset i família se n'anaren a l'Egipte.

Hi ha moltes més coses, perspectives, olors, indrets, somnis,
detalls,..., que hi són, que romanen, que suren, que s'amaguen tots vius, amb la energia de les dones i Isabel, la vida de les quals traspua per cada pedra

del convent.

I, miracle-meravella amb quina vergonya!!, és a València.

·  Bendita la hora de nuestra visita, bendita Adela, la guía, y bendita la vida que con tanta fuerza manifiéstase en los adentros del CONVENT DE LA TRINITAT. […]

       

· JOSÉ MARIA: Que historia tan lejana y al mismo tiempo que cercana. Cuántas contradicciones y cuántas rebeldías. Cuanto poder eclesiástico y cuanta verdad filtrada como testimonio callado de un Evangelio perdido y amañado. Y como siempre la presencia de la mujer que se tiene que encerrar en un claustro para ser libre y amar aunque sea un abstracto trascendente. Cuántas contradicciones. Y entre tanto se filtra para mí el misterio, la belleza y también el amor místico con toda su luz y también obscuridad.

IMATGES enviades per JOSÉ MARIA MONZÓ

            OVIDIO: La protección de F. El Catolico le salvó de la inquisición, que si no.........

 

               IMATGES enviades per OVIDIO FUENTES 

JOSÉ HERRAIZ. (PEPE): Os noto a los q habéis tenido la dicha de disfrutar de estas dos visitas guiadas, transformados. Como q ha pasado algo, tan grande, q os noto emocionalmente sublimados.

Qué pena no haber tenido la dicha de compartir con vosotros estas experiencias  tan deleitosas .

ENRIQUE: Me adhiero plenamente al comentario de Pepe Herraiz.

OVIDIO:: Os invito a leer a Myriam Criado y el Vita C. q es la vida de la Virgen

JOAN: Ara vos envie alguna foto més. I més tard enviaré unes notes copiades

JOSELUIS:: [Ya a casa retorno. Espero el bus. ] Gracias

a Josemaría,  a Ovidio y a Joan, por las fotografías i palabras que señalan lo que Enrique y José abrazan (seguro que encontraréis oportuna ocasión y cuando ello sucediere avisadme porfa pues repetiré gustoso la experiencia) la vivencia del misterio del convento y no en clave negra de enigma sino de arcoiris de vida.

 PEPE:  Molt bé, Josep Lluis

ENRIQUE Gracias por estas fotos  que, espero, suplan bastante la visita  a quienes no pudimos acudir.

  * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Joan Llopis ha dit "I més tard enviaré unes notes copiades". Tenen suficient entitat per a publicar-les en una nova entrada