RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dilluns, 30 de novembre del 2015

Celebració del L aniversari del Concili Vaticà II​, escriu J.L.Porcar

Efemèrides, esdeveniment  imprevist, kairós…, em manquen paraules i no en vull cercar més perquè no hi ha prou de mots que signifiquen acuradament el que aquest matí hem viscut un grapat de gent, de persones, ni tan sols he d’assenyalar-ne la quantitat, el nombre, tant se val.


Els mots, les paraules dibuixen conceptes, emmarquen, surten de la sensibilitat, del que sentim, amb els ulls, el nas, la pell, l’orella, el cor, la memòria, les mirades, el fetge, la respiració, el sabor,… un embolic dens que ens amara amb la naturalitat d’alçar la mà, de seure’ns, de somriure.


Al cap i a la fi el que vull expressar és que per a donar sentit i comunicar les vivències meues i de més persones que hi érem juntes i compartiem espai, camí i celebració, les paraules vessen de sentit, no poden emmarcar el seu contingut abstracte, d’idea clara i distinta, i rebenten escampant espurnes de silenci i, com diu l’inici de l’evangeli de Joan, Logos sarx egeneto  (1).    Paraula i carn omplin l’ àmbit de la vida, només ‘egeneto’, segons el que m’explicaren aleshores, assenyala la diana puntual d’un fet, d’una acció, de la realitat viscuda.


Biblia de Navarra


Vull insistir, no es tracta d’una filigrana verbal pel meu interés, sinó de mostrar el que he viscut: l’oceà de comunicacions, en la celebració del 50 aniversari del Concili Vaticà II, ha estat una vivència, pas a pas, pels racons, els calaixos, els camps oberts, les institucions, les propostes profètiques, les lluites per recuperar el nom de cada cosa, per la memòria viva feta present.


L’ofici, per segona vegada a instància d’Antonio Duato, de conduir la filmació del que en el Saló d’Actes  del Col·legi S. Joan Bosco (Salesians) hem celebrat, no ha estat per a mi, de cap manera, un entrebanc. Ja des de l’inici ha surat espontània la humanitat territorial, del territori que el mapa anunciava. El sentiment d’aterrar, d’obrir finestres, portes i caminar de la mà del company que en cada moment de les quatre hores que ha complit la estadia, eixe sentiment m’ha fet fruir, gaudir, callar, penedir, reiniciar.


És que ha hagut alguns moments, per a mi, d’una força que em rebolcava i em feia dir a poca veu: ‘xe, xiquet, no és possible compartir el que reps’. Per exemple la vessant sobre la pau, la vessant sobre el valencià, la vessant sobre la vida religiosa dels convents de dones, la pluja insistent del papa Francesc, les cançons, la vessant sobre la història del bisbat valencià de la gent que visqué el món obrer o el canvi de la simetria del treballar en equip, de l’ecumenisme…


Caldria consignar els qui, amb l’energia honesta del seu alé, han comunicat el que acabe d'escriure. Però jo, ‘del clero regular’, no me’n recorde dels noms. I, ‘o témpora o mores’ (òbviament en sentit positiu), les dones, els hòmens, ho érem tan sols això, hòmens i dones. A veure, precisament perquè ha estat autèntica i normal aquesta experiència de gènere i de simetria, no més a la fi, i a la distància d’aquesta reflexió, me n’adone que s’han esborrat les fronteres entre clergues i laics, capellans i excapellans, regulars i seculars, joventut i gent gran…, absolutament, dels qui estàvem allí.

Todo el pueblo se mueve hacia una meta (el Reino de Dios). Todos van mezclados: obispos, religiosas, laicos.


I sí, les diferències que hi són i també hi eren, però, de cap manera esdevenien distància ni tampoc marques de poder ni trets d’aïllament. El Concili Vaticà II encertà en manifestar decididament el que acabe de certificar: som poble i aquesta és la consciència que ens fa fugir d’apoderaments exclusius. Som, doncs, avui, responsables de fer camí.


Gràcies.

Porcar.

(1) Nota del coordinador:
... “logos sarks egeneto”...[el] verbo -la palabra- devino carne...

El parany de la transició, escriu Francesc Jover

Autor: Francesc Jover, enviat a Nihil Obstat el 29 de novembre de 2015

(Article publicat a  La Veu del País Valencià - diari digital - Dissabte, 28.11.2015) 

Sembla l'altre dia i fa quaranta anys que el dictador, general Franco, va morir a un hospital desprès de desesperats intents de voler allargar-li la vida, tot i saber que el problema era irreversible. Estic convençut que, a part d'interessos familiars i polítics que no entre, allò va ser exemple d'una mort indigna, com indigne fou l'Estat policial que va imposar i dels sinistres personatges que es va envoltar. D'aquell moment és un auca anònima que circulava de mà en mà dels antifranquistes que brindaven amb cava del Penades. L'auca la trobareu al final d'aquest article en un enllaç adjunt. 
El comisario de Policía Luis Antonio González Pacheco, conocido como "Billy elNniño"en 1981

Desprès de quaranta anys de la mort del dictador, i recordant aquelles copes espumoses que prenguérem, continuem patint seqüeles d'aquell clima malalt que permetia una dictadura dintre de l'Europa de postguerra. La mateixa Europa que havia acabat amb les dictadures del continent. Aquella època va popularitzar la frase Spain is different.

Tot seguit hi hagué un pacte per fer una transició gens exemplar per molt que intenten convèncer-nos que ho fou. Els quaranta anys de democràcia “orgànica” que va sortir d'aquell pacte no ha sigut capaç de netejar la casa, ni tant sols de llevar-li la pols, tot i haver-hi passat per diferents governs. Ha mancat voluntat política per posar les cartes boca amunt, fer una autocrítica i confessar les coses que s'han fet malament per tal de corregir-les. El nou règim de 1978 no ha mostrat cap detall per tal de reconèixer el sector de la societat que va ser derrotat incondicionalment. Un règim que ha menyspreat repetidament un dels bàndols de la contesa civil. Quan una societat ha estat enfrontada en una guerra, quan esdevé la pau ha d'estar basada en el reconeixement de la dignitat d'uns i d'altres. Ací solament fou reconegut un bàndol. Per tant, la pau del règim de Franco va ser una farsa i una gran mentida. Això ho ha continuat consentint l'actual règim malgrat els diferents colors que hi han hagut. No han sabut, o no han volgut –per molt que ho diguen– equilibrar la societat per tancar ferides sense guanyadors ni perdedors.

Quan s'ha fet alguna llei de la memòria històrica, ha sigut d'una manera extremadament feble que no ha arribat a convèncer ningú. Cap govern ha arribat a manifestar d'una forma valenta, en fets concrets, la massacre que es va fer al bàndol republicà, cosa que si han exaltat les excel·lències del bàndol “nacional”. Els republicans i republicanes, van ser castigats en una mena de venjança: afusellant, empresonant, torturant i tota classe de degradacions, i encara estem esperant que algú diga que fou un error. Els errors de la República es vam pagar ben cars.

És intolerable que des d'altes esferes del govern espanyol, i ben entrada la segona dècada del segle XXI, encara s'insulta a fills i nets dels assassinats de Franco pel simple fet de voler recuperar les despulles de pares i iaios. És intolerable que encara es canten himnes feixistes en llocs públics sense que ningú proteste. És intolerable que a hores d'ara encara hi hagen símbols feixistes pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. És intolerable que sàdics torturadors feixistes vagen pel carrer sense haver-los sotmès davant d'un tribunal. És intolerable que a hores d'ara no s'hagen aclarit suficientment els robatoris dels nadons que parien les dones republicanes a la presó. Que cadascú allargue la lletania tot el que vullga amb la total seguretat que no arribaria a ser exhaustiva.

Es intolerable que en l'actualitat l'exministre Martin Villa manifeste que no pot haver-hi cap actuació judicial contra els torturadors reconeguts com Jesús Muñecas o Gonzalez Pacheco (Billi el Niño), entre altres, perquè seria un greuge comparatiu als familiars dels assassins d'ETA que estan passejant-se pel carrer. Em mossegue la llengua per no soltar cap qualificatiu grosser a aquest home, però ell mateix es definix; si diré que és un destrellatat, si més no, per no fer menció als trenta anys de presó que han passat els assassins convictes. De quin greuge comparatiu està parlant aquest nefast personatge?

Aquesta setmana amb motiu d’aquell fet hem tingut ocasió de veure per una TV estatal algunes declaracions de polítics i sindicalistes que foren torturats. Impressiona la serenitat com que ho conten sense cap set de venjança. Solament demanen que donen la cara, que demanen perdó i confessen que fou un error. Damunt, hi ha algú que subtilment insinua que a les cel·les franquistes de tortura mai no es va aplicar la picana argentina. Tanmateix, i sense cap dubte, es torturava d'una manera molt sofisticada i de vegades fins la mort; com així feien amb aquells que no “cantaven”. Els testimonis del que foren torturats, com Luís Suares, Luis Pérez Lara o Josu Arrizabalaga, esborronen.


Luis Pérez, víctima de 'Billy el Niño': "Los torturadores eran gente que no parecían del género humano"


Al País Valencià hi ha diferents entitats –no governamentals– que treballen per la recuperació de la memòria històrica sense cap recolzament de l'Administració. Una societat que no té memòria és una societat morta i més si no hi ha un reconeixement oficial. És el que vaig entendre que deia el rector de la Universitat de València Esteban Morcillo el passat setembre en un acte a La Nau en memòria dels últims afusellats del franquisme.

No estic d'acord en els que diuen que el franquisme va començar dur i va anar suavitzant-se. Estic plenament convençut que va començar dur amb un regim de terror el mateix que va acabar, com demostra els cinc afusellats del setembre de 1975, la de Salvador Puig Antich un anys abans a garrot, i les penes de huit, deu i fins i tot trenta anys de presó que imposaven durant el tard franquisme.

El més greu de tot fou el pacte d'amnistia de 1977 que van acceptar conscient o inconscientment els partits d'esquerra d'aleshores. Fou un parany on es van fondre les esperances dels perdedors. Es la van clavar moixa i, el que és pitjor, encara no han demanat disculpes a la societat perquè, junt a l'amnistia de polítics que llavors hi havia a la presó, també van amnistiar als torturadors franquistes, almenys això és el que defenen els conservadors nostàlgics mentre l'oposició estan callats com a bagasses. Tot i així, com ha dit Alfons Cervera, el mateix va passar a Argentina i Xile i el nou règim ha sigut capaç de derogar la llei-trampa. 

Arribat a aquest punt de l'article, encara hi hauran lectors que diran: «ja està aquest romàntic, emprenyador i passat de rosca (fugit d'una residència geriàtrica) amb les seves batalletes removent la femta i obrint ferides tancades que a cap valencià interessa». Això és la prova més evident que la societat no està normalitzada, que estem on estàvem i tot està per fer (o quasi tot). La classe política sembla que té una intenció molt clara: deixar que desapareguen del tot aquestes generacions i desprès ningú els emprenyarà més.

Cal dir ben fort: mentrestant hi haja un jove amb una mica de sensibilitat per la memòria no us deixaran tranquils a uns i a altres. No solament la memòria franquista, també la memòria del règim de 1978; i, sense ser profeta, quan més s'allargue la recuperació, més traumàtica podria ser.




L'auca del enfadós (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)

dimecres, 18 de novembre del 2015

VISTO LO VISTO ¿VALÍA LA PENA EL SÍNODO DE LOS OBISPOS? por Ramón Gascó


   Ha habido opiniones para todos los gustos
.-Mientras unos grupos de Iglesia, especialmente significativos entre altos cargos de Jerarquía y teólogos de élite, en el mejor de los casos, les ha parecido el “parto de los montes”, según la fábula de Fedro, que relata cómo los montes dan terribles signos de estar a punto de dar a luz, infundiendo pánico a quienes los escuchan. Y sin embargo, después de señales tan asombrosas, los montes paren un pequeño ratón.
 - Para otros, en su mayoría gente de las bases populares de creyentes, el Sínodo muy al contrario ha supuesto el nacimiento de una nueva primavera en la Iglesia, cimentada en lo esencial de cristianismo, que no es otra que la misericordia, decir la humanidad del Jesús de Nazaret.
Lo bien cierto es que percibo un paralelismo entre justo lo que ocurrió ahora hace cincuenta años en el Concilio Vaticano II.
Yo por aquellos años tuve la suerte de residir en Roma estudiando teología en la Universidad Gregoriana.
Habitaba en el colegio internacional La Inmaculada, cercano a la Pza. Narbona.
El entusiasmo se percibía por las calles. Roma entera vibraba. Por sus avenidas iban y venían a la ciudad del Vaticano autobuses llenos de obispos; y a pié acudían grupos de clérigos jóvenes ensotanados de negro y otros con becas de colores, según las naciones de su origen.
   Yo tuve la suerte residír en un colegio internacional cercano a la plaza Narbona. Allí convivía con secretarios y asesores personales de los padres conciliares. Entre ellos estaba el teólogo José Mª González Ruiz, el conocido periodista y misionero Manuel Unciti, fundador de una escuela de periodismo, recientemente fallecido que asesoraba a un Obispo Africano, el secretario del Arzobispo entonces de Buenos Aires, un sacerdote joven de Uganda, también  asesor y tres mejicanos. De vez n cuando nos reuníamos por las noches para escuchar las novedades de lo ocurrido en las sesiones diarias del Concilio. Y lo hacíamos con verdadera curiosidad. Sin negar el apasionamiento y la ilusión.
Pues bien debo confesar que cuando regresé al Seminario de Moncada sufrí una decepción.
Me encontré con un ambiente frío, cuando no hostil entre los profesores de mayor prestigio en la Diócesis. Se afirmaba sin pudor que no había tenido altura, ni enjundia teológica Para algunos el Concilio se había reducido a dar consejos y normas de teología pastoral. Esta teología se consideraba como de segunda división. Y no faltó alguno que sugiriese la demagogia o el marxismo entre los peligros del diálogo con la sociedad moderna.
Por lo visto les hubiera satisfecho más dejar claro algo nuevo sobre el sexo de los ángeles.
Y al contrario la salvación del mundo, la presencia viva de la Iglesia, el Aggiornamento no tendría nada que ver con la Encarnación.
De forma paralela me parece premonitoria, y ojala me equivoque, la pretensión de amortiguar la revolución que ha supuesto el SÍNODO DE LOS OBISPOS.
A mi parecer esta rebelión se sustancia en el en cambio radical de la alineación de la Iglesia con la misericordia.
Supone una conversión total de actitud de la Iglesia frente la debilidad y a la impotencia del hombre pecador y débil.
Para valorar la importancia de este cambio en la Iglesia, habría que repasar lo siglos que hace que la Iglesia ejerce su poder desde los púlpitos, los confesionarios, las escuelas, la familia y hasta en el interior de las consciencias.
No estaría de más repasar la cantidad de cesuras y penas bien catalogadas en el Derecho Canónico.
Antes de dirigir la vista a otro lado no podemos pasar por alto el cúmulo de sufrimientos y las neurosis causados en los más débiles.
Para no hacerme largo voy a señalar unos pocos textos del resumen del documento final, que la revista católica argentina ACI PRENSA hace ha publicado y del que yo extraigo algunas frases muy significativas.

  “Los trabajos sobre el Sínodo de los Obispos han terminado esta noche en el Vaticano y el documento final es el producto de la reflexión de todos los padres sinodales, ha reafirmado la doctrina católica sobre el, matrimonio.
El texto, compuesto por 94 números fue votado uno a uno. Todos fueron aprobados con los dos tercios requeridos como mínimo.
Un simple listado de los destinatarios en la preocupación del Sínodo bastaría para demostrar lo que quiero decir. Veamos.

-- Divorciados.
En una primera lectura se pueden leer cosas muy sencillas, la más delicada es el desafío de los divorciados vueltos a casar se trata específicamente en los nº 83, 84, 85 y 86 hay una amplia explicación sobre la importancia de acogerlos en la Iglesia y recordarles que no están excomulgados aunque su situación es irregular; y plantea una serie de orientaciones para acompañar a estos fieles y cuidar especialmente el bien de los hijos.”
 Publicado en alandar nº 320

  •     Victimas la Migración es forzada Nº 86.
  • Este numero indica además que cuando la migración es forzada y es “fruto de situaciones de guerra, de persecución, de pobreza, de injusticia, marcada por las peripecias de un viaje que pone con frecuencia en peligro la vida, traumatiza a las personas y desestabiliza a la familia” “El acompañamiento a los emigrantes exige una pastoral específica con las familias en migración, pero también con los miembros de los núcleos familiares que se quedan en los lugares de origen”.
  • Hijos discapacitados. Nº 63 Con estas luces, la Iglesia expresa su viva gratitud a las familias que acogen, educan y llenan de afecto y transmiten la fe a sus hijos, de modo particular a los más frágiles y marcados por la discapacidad”, prosiguen.

  • Homosexuales nº76 El tema se plantea  y se enfoca desde el acompañamiento que puede realizar la Iglesia a las familias en donde alguno de sus miembros tiene la tendencia homosexual.

  • Y todo fundado en Jesús de Nazaret.-nº41“el ejemplo de Jesús es paradigmático para la Iglesia. El Hijo de Dios ha venido al mundo en una familia. En sus treinta años de vida oculta en Nazaret –periferia social, religiosa y cultural del Imperio– Jesús ha visto en María y José la fidelidad vivida en el amor”

Permitidme hacer de pasada esta última observación. Debo reconocer que a primera vista, a quién busca lo espectacular efectivamente le va parecer el “parto de los montes.” Sin embargo …

Ramón Gascó.


Tomado de Peregrinos




















  
   










dissabte, 14 de novembre del 2015

IN MEMORIAM Juan Camarena, escrit per Paco Gramaje

HOMENATGE I ACOMIADAMENT DE JUAN CAMARENA
El dimarts 27 d’octubre assistírem al funeral de Juan, un capellà que ha viscut tota la seua vida un sacerdoci compromés des de les perifèries, amb “olor a ovella” com recomana el Papa Francesc. Juan, pel seu testimoni, era un profeta, radical des de la seua generositat evangélica. Doncs, molt allunyat en les formes i en la vida del capellà com a funcionari clerical.
La cerimònia va ser entranyable perquè anava d’acord amb l’autenticitat i bonhomía de Juan, així com de la sua trajectòria personal i sacerdotal. Juan n’estaría feliç. El comportament sincer i integrador del retor de S. Pere, Paco, que visqué braç a braç amb Joan en el equip del Port facilità el clima que conduí una cerimònia emotiva en què s’expressaren testimonis vius. L’Eucaristia la va presidir el Sr. Arquebisbe, D. Antonio, acompanyat per un gran nombre de capellans amics de Juan.
Per una part, uns testiminis des de l’àmbit pastoral, els de la comunitat cristiana del Port i  del Casal de la Pau:
Pilar Carceller, en nom de la Comunitat cristiana de Desamparados i S. Pedro manifestà: Agradecemos que hayáis venido a despedir a este hombre único i excepcional que es i será el compañero Juan.
Estamos aquí “gente de Iglesia”, “gente de poca Iglesia” i “gente que no se siente Iglesia”; esa es una de las grandezas que nos enseñó Juan con sus palabras, pero sobretodo con sus actos, porque él era un ejemplo de la Iglesia que queremos, por la que luchó toda la vida, por la que también fue castigado, y por la que seguiremos luchando: una Iglesia austera donde lo material no es lo más importante, abierta a todas las personas, vengan de donde vengan, comprometida con el mundo y sus luchas a favor de la justicia, una Iglesia obrera i trabajadora que se pone al lado y se compromete con las personas que más sufren y son marginadas. Nunca vimos en Juan algo diferente. Juan ha escrito la historia de este pueblo, de su Iglesia y de nuestras vidas. Gracias.
José A. Bargues, como a responsable del Casal de la Pau accentuava: la vida sacerdotal de Juan està enmarcada en l’Església que visqué el Concili Vaticà II. Per a Camarena, com per a molts altres les recomanacions de la Gaudium et Spes i d’acord amb els nous temps es convertiren en una opció de vida arriscada, perquè com a persona atenta a la historia, als fets de cada dia on s’ha d’encarnar l’evangeli, entenia que esta opció era fer possible una bona notícia als pobres.
Per això arribà al Port de Sagunt i formà part dels “capellans del Port”, que atenien les demandes litúrgiques, al temps que també eren presents en la realitat social i política que es vivía. En paraules d’ell: “no érem liders socials, però la realitat condicionava la nostra missió sacerdotal”.
I en el recorregut de fer l’evangeli present en els més dèbils i marginats col.laborà en el Casal de la Pau , on en paraules d’ell: “he ajudat i acompanyat a José A. Bargues, com a home de confiança i de consulta, davant les contínues i greus, inclús dramàtiques situacions personals que acull el Casal”.
I quína era l’aportació de Juan? En una de les darreres converses amb ell comentàvem la dificultat de concretar el dia a dia i que, tan sols des de la incondicionalitat del nostre acompanyament es podía actuar per resoldre els problemas, acollint i acompanyant; insistia emocionat i convençut que no s’ha d’abandonar eixa incondicionalitat perquè té un gran potencial salvador o sanador.
Juan, tens ben guanyat un lloc en el cel, on seguir conversant, cosa que tant bé ho feies.
Per altra banda en representació dels amics de l’ànima que tants en té: Paco Gramage expressà: Juan, la teua vida sempre s’ha afermat en fets, no mai en paraules: Has viscut braç a braç quasi tota la vida al Port de Sagunt en temps difícils de la Dictadura i en situacions compromeses, fent causa comú en les lluites obreres i per les llibertats; amb la teua silenciosa presència has estat solidari en l’acompanyament als presos i presons en el Casal de la Pau; des de la professió d’A.T.S t’has fet present en l’acompanyament als més dèbils: els malalts; amb admiració de molts sempre has viscut el sacerdoci i l’Evangeli de forma radical, com un pastor que fa olor a ovella, com recomana el Papa Francesc, i molt lluny del tan freqüent funcionari clerical; sempre en una actitud de despreniment, no ha tingut mai un duro.
I tot ho feia amb tendresa. Però hem de destacar també com a valuosa la capacitat que tenia de apreciar i acceptar l’afecte i els sentiments dels que el tractàven. Per això tenia tants amics, ací mateix en som molts amics de l’ànima. ¡Amic Joan, cóm guadíem durant molts anys amb la teua presència, sempre que la malaltia t’ho permitia, en els esmorzars del dijous!
Ara ens consola l’evidència que tenim  que en tu cobren sentit les paraules de l’Evangeli: “Vine juan, beneït del meu Pare, perquè quan tenia fam em donares de menjar; quan estava nuet i necessitat m’ajudares; quan en tenien empresonat estigueres amb mi; quan estava malalt em cuidares”. Si, Juan, quan ho feies amb aquestos germans més insignificants en mi ho feies.
L’amic Bonaventura Navarro expressà: Dicen que se nos acaba de ir Juan Camarena, eso dicen. Pero tal vez no le conocían tan bien como para saber que permanecerá con nosotros mientras vivamos. Para eso vale la memoria, para preservar y transmitir la decencia de los justos.
Juan llegó a Puerto Sagunto en el verano de 1964 por convicción y deseos suyos. Ya venía con una importante consciencia social, además de la moral.
¡Cómo admirábamos su fino sentido del humor ante algunos episodios! El día que, con su aspecto físico algo desaliñado y los zapatos atascados de barro por los ambientes humildes que frecuentaba, se cruzó con otros dos sacerdotes, que más que andar levitaban de lo relucientes que llevaban sus calzados y sus portes señoriales y que le lanzaron despectivamente a Juan :
“¡Estás ofendiendo la dignidad sacerdotal!” y el respondió: “¿Dónde está esa augusta señora?”
Ese era su coraje, mostrarse fuerte con los fuertes y cercano y suave con los débiles. Pues cabe preguntarse aún hoy ¿quién ofende más la dignidad humana: los que comparten sus sufrimientos con los humillados o los que llevan bajo palio a los agresores y les sirven sus coartadas? Nuestro amigo Juan lo tenía bien claro.
Cuando llegó a Puerto Sagunto compartió la parroquia con Antonio Ramil y un poco más tarde apareció Pepe Fornés. Ellos fueron el núcleo que inició aquel famoso equipo del Puerto, con aportaciones posteriores: José Zamora, Sebastián Teresí, Juan Matoses, Juan Tortajada, Rafael Guinart, Antonio Duato, Francisco Albuixech. Desde  aquí nuestro reconocimiento.
El equipaje del apostolado de Juan no consistía en encerrarse en la parroquia y esperar las rutinarias confesiones o convertirse en palmero de las fuerzas vivas, su labor era social, acercarse a los luchadores sindicalistas y activistas ciudadanos que laboraban y se arriesgaban por conseguir mejores condiciones de vida para todos.
En los períodos de vacaciones siempre estaba viajando para trabajar y ser uno más entre los oprimidos y aportarles su esfuerzo y su compañía.
Juan está entre esos ausentes en los que nosotros encontramos refugio, como unos seres humanos que nos ayudan a rebasar la mediocridad de los inanes, difundiendo con su ejemplo la auténtica generosidad de los gigantes.
Por todo ello, nos parecen justas y adecuadas para despedirnos del querido amigo Juan, las palabras del premio nobel José Saramago: “Guardaré en la memoria al amigo, al camarada. Para esto sirve la memoria, para conservar vivos a los que lo han merecido, el recuerdo de un hombre bueno. Que es, al final de todas las cuentas, lo único que vale la pena haber sido”.
Estimat i benvolgut amic i company Joan Camarena, moltes gràcies per tot.


Paco Gramage





      

NOTAS CONVERSACIONES ÁVILA 2015, Ovidio Fuentes

Antes de leer estas notas a vuela pluma conviene saber:
  1. En Religion Digital aparecerá el comunicado oficial de las Coversaciones 2015
  2. Documentales interesantes:
        La sal de la tierra
        (Pincha aquí para ver un trailer subtitulado)
Echando raíces
  1. Documentos:   
La carta de la Tierra (accede pinchando sobre el título)
Laudato si  (léela haciendo click sobre este rótulo) 
Escritos de Boff
Teilhard de Chardin
Grecia en el aire   (un opúsculo)
Susan George
      4   El dia 29, víspera de la gran reunion de políticos sobre calentamiento global, hay manifestación. (para más información pincha sobre el enunciado anterior).


Yayo (Sagrario) dijo:
El PIB es engañoso, porque sólo cuenta el dinero que se gana. No tiene en cuenta a costa de qué, ni valora los trabajos gratis. (Daños ecológicos, contaminación del aire, de la tierra  y del agua, magnetismo, nivel del mar, organismos modificados, monocultivos, guerras, muertos, enfermedades, residuos; cuidado de enfermos, niños, limpieza de casa, hacer la comida…) No valora debidamente trabajos que realizan mujeres y abuelos. Si fabricamos algo no necesario, sube el PIB. La fabricación de bombas racimo sube el PIB. La propaganda crea necesidades artificiales que luego cubre fabricando cosas innecesarias. Lo que destruye cuenta como producción. Alguien dijo que si los ingleses se casan con la criada, baja el PIB. Sólo cuenta el trabajo que se hace a cambio de dinero. Después de la revolución industrial las personas y la naturaleza hemos entrado en circuitos comerciales. Reducidos a mercancía cosas que no lo son. Las personas sólo interesamos como productores o consumidores.  Ahora la ganancia la da el empleador; no la relación con la naturaleza, como era antes el trabajo. Antes había voluntad de entrega a través del trabajo: el que empezaba una catedral sabía que no la vería acabada. Hoy todo se mide en términos más reducidos de tiempo. El capitalismo es el peor fundamentalismo. Se vende la idea de que la tecnología es inocente.
Se destruye con tal de ganar dinero. La crisis ecológica es con mucho la más grave. En 2030 harán falta dos planetas-tierra.  Hay que producir otras cosas y de otra manera.  Auditoría ciudadana de la deuda.
Nos llega energía de fuera, (el sol) pero no materia. La energía se intercambia; no se agota. Los recursos son limitados. Todo se relaciona con todo, incluidos los humanos. No debemos fijarnos en las partes; destruimos el todo, en el que se dan relaciones. La diversidad es una estrategia para sobrevivir. La tierra se readapta: en la atmósfera hay oxígeno, pero antes había amoníaco.
Hemos de tener comportamientos ecológicos por convicción, por imperativo categórico, por ética, independientemente del triunfo o fracaso.  Por ejemplo: comprar fruta de temporada, no de la que traen de lejos, gimnasia barata, utilizar poco el coche, cocinar  lo que sobra, integrarse en cooperativas de consumo…….Y, a veces, es cuestión de sentido común. ¿A quién se le ocurre construir casas y edificios prescindiendo del clima local? (¿Cómo fue posible construir en Valencia el Palau de la Música con una enorme cristalera orientada al SO? ) El Sr. Martínez Ovejero ha coordinado una cooperativa de 80 viviendas en Madrid utilizando la geotermia para refrigerarlas  o calentarlas.: sacan agua del subsuelo, donde permanece a la misma temperatura todo el año (fría en verano, caliente en invierno) y la pasan por tuberías bajo el piso de las viviendas (suelo radiante) enfriándola o calentándola un poco previamente, si fuera preciso. Han puesto ventanas de triple cristal. Y han contratado una empresa  que vigile la calidad. El ahorro es enorme.
Sólo hay dos formas de ecología integral:
  • Nazismo: sólo algunos merecen el nivel de vida. Al resto se les desprecia, mata de 1000 maneras distintas.
  • Decrecimiento voluntario.
¿Tienen los ecologistas relevancia política?: en España no; en Alemania sí.
En España hay en los cajones estudios serios que darían la vuelta a los sistemas de transporte, de energía, etc a base de aminorar privilegios de minorías.                   
Ovidio Fuentes

divendres, 13 de novembre del 2015

Debat sobre Catalunya (publicat en Iglesia Viva)



"...en estos dies de plena voràgine 
del procés independentista,..."


"Pense que és molt clarificador el debat a tres que vos envie sobre el procés independentista de Catalunya aparegut en la revista Iglesia Viva, on es mostren tendències diferents sobre eixe procés. L'he llegit a instàncies de J.M.Monzó i podría ser una bona idea publicar-lo en el nostre Nihil obstat." JOAN LLOPIS PASTOR


Para acceder al DEBATE, pincha (click) sobre el título: