Curs 1967-68 (2): un poc d’espiritualitat Bartolomé Sanz Albiñana

 

Com deia en l’article anterior, al mateix temps que s’obrien les portes físiques ho feien les mentals, de manera que el Seminari de Montcada, amb tanta obertura, anava quedant-se buit. Per a entendre-ho millor farem uns números. Eixe curs 1967-68 hi havia al complex educatiu de Montcada 622 alumnes, dels quals 55 eren de 14 pobles de la Vall d’Albaida: això representava un 8,84% del total. Distribuïts per pobles, en primer lloc es trobava Bocairent amb deu alumnes, seguit d’Ontinyent amb set. En tercer lloc hi havia Albaida i Aielo de Malferit amb sis cadascun. Els seguia l’Olleria amb cinc. Fontanars en tenia quatre cadascun. Agullent, Atzeneta d’Albaida, Castelló de Rugat i Montaverner, tres cadascun. En seté lloc estava el Palomar amb dos. I en últim lloc Beniatjar, Benicolet i Benigànim amb un alumne. De pobles prop del meu, tot i que d’una altra comarca, n’hi havia dos de Xàtiva, dos de Canals i dos d’Alcúdia de Crespins. No sé si aquestes dades són indicatives d’alguna cosa: ho deixe en mans dels sociòlegs, que en saben més de tot açò. Recorde que els cursos anteriors hi va arribar a haver més 800 alumnes. Simplement afegir, per tal de contrastar un poc, que el present curs 2020-21 només hi ha matriculats a tot Espanya 1.066 seminaristes. Quant al Seminari de Montcada aquest curs té 43 seminaristes: 2 procedents d’Eivissa, dos de Menorca, un religiós i 38 de València. És clar que seixanta anys després les coses no és que hagen canviat molt; han canviat moltíssim!

Eixe curs, quan el meu paisà Vicent García Gras, el platero, i jo féiem 5é de batxiller, altres paisans nostres anaven a Montcada, però a penes coincidíem gens, de no ser casualment en algun passeig pels patis. El més gran, Juan Borràs Juan, el de l’espardenyera, s’havia ordenat ja feia dos cursos i l’havien destinat a Aras de los Olmos —aleshores Aras de Alpuente— on s’hi va estar sis anys. Així que hi quedaven José Casanova Ferrando († 2021), el de la Ranilla, que feia 3r de Teologia, i com que era al pavelló de teòlegs no el véiem gens. També hi era Rafael Valls Montés, el del Planxat, que feia 1r de Filosofia en el pavelló central, per tant, tampoc no hi coincidíem. Per últim, el més menut de tots, José Tomás Díaz Patón, havia entrat eixe curs i rarament el véiem perquè estava a l’altra punta del tercer pavelló, el nou. En resum, un desastre quant a les relacions amb els teus paisans, cosa que dóna una idea de les dimensions descomunals d’aquell internat.

En cinqué d’Humanitats crec que la majoria del meu curs ja tenia clara la diferència entre els verbs compostos del “sum”: “adsum” (estar present) i “absum” (estar absent). Eren dos verbs que féiem servir quan els professors passaven llista. Mentre esperàvem el començament de les classes parlàvem dels resultats de la lliga de futbol de primera divisió, del pròxim partit de la copa d’Europa o del Generalísimo, o bé del significat de frases llatines com ara: “Mater tua mala burra est” (la predilecta de tothom), “Primum vivere, deinde philosophare”, “Nosce te ipsum” “Hominum est errare”, “Docendo discitur” i més sentències que ara no recorde, però que segurament algú havia sentit d’algun curs per davant del nostre.

En aquell curs, de tant en tant, encara es feia alguna missa en llatí: no és bo de trencar amb la tradició radicalment. Segons em conten, uns quants cursos abans, als alumnes els canviaven els noms en arribar: de castellà a llatí. Els assegure que a mi ningú no em va dir mai Bartholomeus. Els qui anaven uns cursos per davant segurament en podran donar raó, del canvi de noms. De tota manera, recorde que en els documents oficials els noms dels professors i els de les assignatures els escrivien en llatí.

Repassant les fotos de l’adolescència, me n’apareix una del 27 de gener 1968 en què em trobe a l’institut d’Albaida amb Juan Luís Villarroya (de l’Olleria), Molina (d’Albaida?), Enrique Benavent (de Quatretonda; l’actor, no el bisbe). Eixa foto és una prova que el gener el passàvem a casa. Al seminari de Montcada, el curs estava dividit en dos semestres: setembre-desembre i febrer- juny; eixa divisió havia començat el curs 1957-58. Es feien exàmens el 21 de desembre i el 21 de juny. Teníem, per tant, vacances d’hivern i d’estiu.

Cada primer diumenge de mes hi havia “retiro espiritual”. Així ho disposava el Reglament del 1961. Era un temps dedicat a meditar, resar i reflexionar. Això implicava oblidar-se de les obligacions diàries, de la pràctica dels esports, de les lectures que no foren de textos adients a l’ocasió, de parlar de futbol, de sentir música moderna i de tocar la guitarra. El “retiro” durava fins a l’hora de dinar i durant eixe temps no es podia parlar i bambàvem amb actitud meditativa pels patis. A més d’eixe temps de meditació individual i de recolliment interior, per tal que no pensàrem massa en la mona de Pasqua i en les musaranyes, hi havia algunes plàtiques a càrrec del director espiritual o del superior, però tot dins d’una mesura —“in medio virtus”—. Jure de tot cor que hui en dia, esclau del soroll diari, de la pressa i d’altres ximpleries, trobe a faltar eixos moments de silenci, pau i recolliment.

Si un dia d’aquests aconseguisc concentrar-me un poc, podria escriure de com vivíem l’espiritualitat. Mentrestant puc dir que, per a millorar la participació i profit en els actes de culte, al Seminari Menor teníem un llibret verd amb tapes d’hule titulat Prácticas de piedad. El vaig comprar en la llibreria interna Sinapis per 50 pessetes. La majoria de cants litúrgics venien recollits en el Cancionero diocesano (1959), el recopilador del qual era don José Climent Barber, mestre organista de la catedral metropolitana. Per a confeccionar-lo s’havien tingut en compte altres cançoners diocesans i s’havia consultat prestigiosos mestres de capella i, evidentment, s’havia tingut en compte “la Instrucción de la Sagrada Congregación de Ritos de 3 de septiembre de 1958”. (Parèntesi: ara a mi tot açò em sona a un departament musical de la Santa Inquisició, però segur que vaig errat).

A mesura que els fruits del Concili Vaticà II maduraven i es feien realitat, aquests dos llibrets van anar quedant-se oblidats, reemplaçats per càntics més moderns com ara “espirituals negres”, per exemple. L’octubre de 1967 un exemplar de tapes verdes dels Salmos (Ediciones Cristiandad), amb introduccions i notes de Luis Alonso Schökel SJ i traducció de Juan Mateos i José María Valverde ens ajudaven a l’hora de resar i meditar. Recitàvem un salm de matí abans de la missa en la capella de curs, i un altre a la nit abans retirar-nos a les nostres habitacions a descansar o a estudiar abans d’apagar les llums a les onze. A mi m’agradava la lectura dels Salms de David. Què li hem de fer! De fet, encara ho faig de tant en tant, però en anglés, a partir del The Book of Common Prayer (1662) anglicà o de la protestant Geneva Bible (1560), amb diverses variacions lèxiques. “Blessed is the man that hath not walked in the counsel of the ungodly, nor stood in the way of sinners: and had not sat in the seat of the scornful” (primer versicle del salm 1), és a dir, “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni seu en companyia dels descreguts”. Eixe anglés em sona a shakespearià: el meu predilecte.

Un dia d’eixe curs li vaig sentir dir a don Miguel Payà que la creació del món en set dies, així com la creació de l’home a partir d’una figura de fang, era un conte o un mite; exactament el mateix que l’episodi de la poma d’Eva, que en realitat havia sigut un acte de desobediència. Aquestes coses no li les vaig contar mai a ma mare en una carta, perquè m’hauria pres per un dement i un mentider; a més, a ma mare li hauria faltat temps per a denunciar-me davant la Santa Inquisició local: el senyor rector de torn, don Fernando Cardona Pérez (de Pego, † 2006). Així que millor mut i callosa.

És clar que el nostre prefecte, encara que ho tinguera en el cap, no va gosar dir que veníem de les mones: no oblidem que el jurament antimodernista encara estava calentet, però segur que un home despert com ell ho sabia perfectament: això i més coses, com que des de mitjans del segle XIX hi havia interés per conéixer l’origen i evolució de l’espècie humana —Darwin i el seu llibre L’origen de les espècies—. Per tant, al corrent creacionista li va sorgir una competidora: el corrent naturalista. Amb altres paraules: la “paradeta del negoci” de tota la vida estava en perill, ja que a més de les teories bíbliques ara teníem les teories evolucionistes. El clericalisme imperant al segle XIX va posar entrebancs a qualsevol teoria que contradiguera que l’home havia sigut creat a imatge i semblança de Déu. Sé cert que els estudiants de teologia de Montcada en la dècada dels seixanta estaven familiaritzats amb els nous corrents científics (contraris a la tradició), ja que alguns professors havien ampliat estudis en universitats europees i havien respirat altres aires. I clar, de la teoria del Big Bang, ni una paraula, tot i que si he de ser sincer, en sentir-ne dues, de paraules, a mi personalment ja em resulta més comprensible el Misteri de la Santíssima Trinitat. Sóc de lletres, no ho obliden.

Uns vint anys després de la clausura del concili Vaticà II, el 1989, amb l’aparició en escena de Joseph Ratzinger durant el papat del conservador Karol Wojtyla, es va tornar a un nou jurament de fidelitat i professió de fe a l’hora de rebre i acceptar un treball o un ofici que s’ha d’exercir en nom de l’Església. Es pot trobar fàcilment a Internet. Els ho dic per si de cas algú creu que la Santa Inquisició és una relíquia del segle XVI.

                  Bartolomé Sanz Albiñana

Rebel·lió militar (13).Escrit per Francesc Jover

 

Article que publica Aramultimedia (.27 octubre 2021)

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover27 octubre 2021

 

Arribava l’estiu de 1936 i feia temps que hi havia un insistent clima de conspiració contra la democràcia a traves del poder mediàtic. També una desmesurada resistència a admetre qualsevol canvi per tots els mitjans que la democràcia posa a mans d’opositors desaprensius que no dubten ni tenen cap de complexe en utilitzar pistoles i crims al carrer per trencar-la. Abans del Colp d’Estat el clima anava enrarint-se. A boqueta nit de l'11 de juliol, foren assaltades les instal·lacions d'Unió-Ràdio a València per falangistes armats que transmeteren consignes falangistes. L'extrema dreta mai no ha tingut complexe en cap de lloc trencar un règim legalment constituït.

Malgrat que la República va il·legalitzar el feixisme i censurava les seves publicacions, continuaren manifestant-se obertament amb malitetes sense cap vergonya. Mai es va amagar la Falange en dir que va nàixer com una força antiparlamentària. Els seus fins no era obtindre majoria al parlament, si no destruir-lo. No era eixe el seu marc on volia exercir la seva política. Afirmava que el Parlament era «una atmosfera turbia, ja cansada, como de taberna al final de una noche crapulosa. No està ahi nuestro sitio», deien. Cap menyspreu més clar a la democràcia? Aquest fou l’actitud i nivell ètic del feixisme que tombaren la República.

Per altra banda, he fet un seguiment a les propostes republicanes de primeries dels anys 30 i als acords del Pacte de Donostiarra i no he vist cap relació d’aquelles demandes socials i polítiques amb les acusacions de la dreta i extrema dreta de voler instaurar una dictadura del proletariat. Crec que foren les propostes i model més assenyat que podia fer-se en aquell moment d’obrir nous i moderns horitzons.

Tampoc hem quadra cap relació en les intencions del Front Popular que vingueren desprès, acusar-los com ho feien a tothora l’extrema dreta de voler implantar una dictadura russa. Estic plenament convençut que el Colp d’Estat militar contra la República no fou per por d’una dictadura del proletariat. Això sempre foren excuses. L’extrema dreta no volia, mai no ho van voler, soltar el poder que sempre havien tingut i no estalviarien cap actitud per denigrant que fos. Als poders fàctics no els agrada ni podien permetre la lluita de classes que podien desmuntar els privilegis de sempre. El tema bolxevisme fou l’excusa; una excusa que no van convèncer i per això la majoria de l’exercit, d’entitats polítiques i socials es mantingueren ferms en la defensa de la República. La mateixa excusa es mantingué durant tota la dictadura franquista i alguns sembla que encara la mantenen.

Finalment, van fer realitat les amenaces i es dugué a terme la rebel·lió militar instigats per antirepublicans i una part de l’exercit noucentista que aleshores estaven convençuts que eren ells i cap altres els posseïdors de la veritat i de posar ordre. En cap moment pensaren que podia fer-se d’un altra manera no violenta; el que volien és que no es fera cap canvi com van demostrar feia uns mesos practicat la violència al carrer. Són actituds reaccionàries de persones i grups que no entenen altre llenguatge que el de les pistoles. Són els enemics de la democràcia; els que no els agrada que parle el poble mitjançant les urnes; els que de cap de manera volen un règim parlamentari; els que no accepten altre llenguatge que la força de les bombes i canons; els que creuen ser salvadors de pàtries i defensors dels privilegis d’uns pocs; els que neguen els mínims drets del proïsme. Aquests foren tots plegats els que feren un colp d’estat militar per arrancar el poder legítim de la República. Els que no acceptaren la derrota a les urnes junt els seus palmers i còmplices, no van poder caure més baix agredint militarment un estat democràtic.

Sempre he volgut allunyar-me d’interpretar la història qualificant qui són bons i qui són dolents. He preferit fer comparacions entre unes i altres opcions. Si mirem amb molta atenció les estadístiques de com estava d’endarrerida la societat dels anys 30, la incultura que hi havia, les desigualtats socials i la pobresa que patien dones, homes, xiquets i xiquetes i els comparem amb programes de millora que llançaren els republicans, es farem una idea de qui estava a favor del trellat i qui estava en contra. És l’evidencia més clara de quines son les persones i grups que volien canviar les coses i quins altres volien que quedara tot igual o pitjor; qui és el que acceptava que calia millorar la vida de tots amb una justa redistribució del treball i de la riquesa i quins són els altres que optaven en mantindre-ho tot igual que sempre encara que fora mitjançant una guerra.

Per això l'externa dreta intolerant i bona part d’un sector de l’exercit amb el patrocini d’alts financers espanyols i dictadures europees va conspirar contra l’estat de dret. La cosa estava clara. Desprès del triomf del Front Popular a les urnes i en l'aparatositat que ho va fer, les cartes estaven jugades. També va ajudar el context de la ideologia dictatorial d’aquell moment per Europa; d’una part de l’exercit que no va tindre temps a democratitzar-se; dels grups estraperlistes i caciquils que la democràcia els havia dificultat els negocis; de l’Església que veia retallats els seus privilegis; de l’excessiva presa d’una part de republicans que no foren capaços de triar una estratègia més encertada i segura; la manca d’una revolució cultural que no hi va haver temps d’acabar-la; etc. Tot va contribuir, junt a l’especial resistència i rebuig dels poders fàctics als canvis socials que demanava la Constitució de 1931. Pense també, no se si encertadament, que bona part de les classes benestants podria tindre por a un món que no coneixien i es tancaren ací mateix sense estar disposats a cedir gens ni mica.

La nova situació rebel contra el poder legítimament constituït ho va desbaratar tot. Com podem veure en els titulars de premsa, hi havia un innocent convenciment autàrquic de guanyar la guerra, obrint-se un període de guerra molt difícil i complicat de controlar fora de la protecció del sentit comú i d’un parlament democràtic en un clima de pau. Es de veres que hi havia una situació insuportable d’atemptats i crims als carrers, però també és de veres que foren els extraparlamentaris qui menyspreant les urnes van optar erròniament per les pistoles. Un fet que mai no va considerar la dictadura franquista delictiu i del que encara no s’ha acaba de definir clarament el regim de 1978. Això és el que intentem deixar clar les entitats memorialistes.

Fou una greu situació que patí especialment la població més desvalguda, la que sempre ha sospesat amb més intensitat el trauma de les guerres. A partir d'ací la República va quedar molt espatllada però, segons el meu parer, amb la suficient moral per obrir diferents nous fronts. Per una banda va creure’s amb suficient força per controlar la rebel·lió, i s’improvisaren milícies populars per defensar l’estat de dret amb armes; per altra banda es posaren en marxa, diferents plans civils, econòmics i culturals que hi havien pendents de fer, tot i que haguera segut molt més eficaç fer-los en un clima de pau.

Aquells canvis que la República havia de fer amb el consens pacífic i democràtic de la majoria de forces polítiques, ara sembla que no era el moment de fer-ho envoltats pel suport mol dubtós de l’estat de guerra. Però, tingué la República un altra opció?

L’exercit fidel a la República va defensar l’estat democràtic contra els sublevats i va començar una fratricida guerra que va fer retornar la societat en més de cinquanta anys, canviant la vida de milions d’espanyols i sumint-los en la més trista misèria. Els principis honestos, constitucionalment legítims que formaven la base de la República foren trepitjats. Bona part del poble que tant s’havia il·lusionat en millorar la seva vida, va fer seva la guerra i es llançà al carrer en defensa de la República.

Tanmateix, nous problemes i noves complicacions acabaven de començar, com anirem veient.

 Francesc Jover

 

Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Bartolomé Sanz Albiñana

 

L’adolescència és una època que sol marcar la vida de cadascun de nosaltres i que es recorda sempre. L’experiència d’un internat com el de Montcada, on convivies les vint-i-quatre hores amb gent sobretot de la teua edat, però també prop de més menuts i de més grans, no té preu. Alçar-me, llavar-me, resar, desdejunar, escoltar, conversar, estudiar, preguntar, contestar, llegir, jugar, practicar esports, mirar de reüll els més grans, observar els moviments dels superiors…, tot això formava part de l’aprenentatge per a la vida. I no sols era aprenentatge, també era reforç. El lloc oferia un marc ideal per a l’observació de què feien els xiquets des d’onze anys fins als més grans, d’uns vint-i-dos o més. A la meua edat, no vaig tindre la sensació de respirar un aire enrarit que em resultara asfixiant. No podria dir massa cosa de l’ambient que respiraven els majors: només sé què m’han contat.

Continuant amb el relat a baix vol com és el meu, arribe a cinqué de batxillerat o d’humanitats. Hui l’equivalent d’eixe curs seria 4t d’ESO, un curs en què els alumnes es troben en una edat difícil. En la meua memòria remota jo no era una excepció a la regla. Dels dies clars i assolellats dels quatre primers cursos, la meua vida va entrar de sobte en un túnel fosc en què simplement es veia una llumeta al final. Ja avance que vaig sobreviure, com tots o la majoria; tothom passa la pallola o la pigota, o totes dues.

Cap a finals del curs anterior, el Seminari de Montcada havia estat classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior. El nou nom oficial passava a ser Centro Diocesano de Enseñanza Media. Això significava una novetat important: ara els fills de famílies cristianes dels pobles del voltant amb algun senyal de vocació hi podien ser admesos. El meu curs és el primer afectat pel canvi en començar cinqué d’humanitats (Batxiller Superior), curs en què ja teníem el tractament de “don” que ens atorgava haver aprovat 4t i revàlida, com es pot veure en el Libro de Matrículas de Honor d’eixos cursos. Des de segon curs havien fet acte de presència més i més professors seglars que s’encarregaven principalment de les matèries científiques: això també era una mena d’obertura al món. A poc a poc, professors tonsurats i seglars hi van anar mesclant-se i encarnant-se en les nostres vides.

El pla d’estudis en què ens inseríem havia nascut en 1953, any en què es va aprovar la Ley de Ordenación de la Enseñanza Media. Em pregunte si anteriorment havíem estat en la il·legalitat: ja tornaré a eixe assumpte més avant. Aquell pla d’estudis, que per cert ja feia anys que s’aplicava, dividia el batxiller en dos cicles: l’elemental i el superior, amb les revàlides corresponents al final de cada cicle. Si no s’aprovaven les revàlides, no es podia passar al curs següent. En aquell temps, el batxillerat elemental no començava abans de deu anys, mentre que el superior normalment començava a catorze. Eixa va ser l’estructura del batxillerat fins a l’aprovació de la Ley General de Educación de l’any 1970, coneguda com a llei Villar Palasí. Les infraestructures nacionals de l’Ensenyament Mitjà a Espanya el curs 1952-53 ja les poden imaginar: hi havia 119 instituts de batxillerat —els mateixos que en 1940, acabada la guerra— enfront dels 936 centres privats en mans d’ordes religiosos. Al final de la dècada dels seixanta el nombre d’instituts públics s’acostava als 200, mentre que la quantitat d’estudiants de batxillerat s’havia quadruplicat i estava al voltant del milió i mig.

Al nostre complex educatiu, a finals del curs anterior s’havia constituït, en votació democràtica, una comissió de pares de seminaristes i s’havia celebrat el dia dels pares, amb un encontre que comptava amb la presència de les màximes autoritats eclesiàstiques. Un esdeveniment que es repetiria uns quants anys.

El motiu pel qual ara el Seminari Menor s’obria als pobles del voltant era el descens de vocacions religioses, un fet que es palpava en l’ambient; de fet, queien en picat, de manera que aquell lloc lentament anava quedant-se buit. Ni la concentració de quatre mil xiquets de tota l’arxidiòcesi el curs 1964-65 —quan jo feia 2n d’humanitats— per a celebrar la Primera Jornada Vocacional va parar la tendència a la baixa. Què passava? Bob Dylan ens ho deia clarament: “Escolta la resposta dins el vent”. I què deia el vent? Doncs el profeta Dylan deia que “Els temps canvien”. Però clar, com que no se sentia enlloc al cantautor nord-americà, no se n’assabentava ningú. I una de les primeres que no se n’adonava era la jerarquia eclesiàstica, que mirava amb recel les secularitzacions i abandonaments del seminari interpretades o identificades amb la deserció o amb la deslleialtat.

Així les coses, si en 1959 els habitants totals ascendien a vora nou-cents (seminaristes, superiors, religioses i resta d’empleats), tres o quatre anys més tard comença el descens: lent al principi però molt acusat a finals de la dècada dels seixanta. Una prova clara d’això es veu en el meu curs: dels seixanta-sis xiquets que vam començar en primer, ara en quedaven trenta-set, entre els quals s’incloïen els repetidors i diversos “batxillers” incorporats al llarg dels cursos anteriors. D’entre aquests últims recorde els següents: Eusebio Morales (de València), Francisco Antón (de València), Jesús Ferrero (de València), Enric Lloret (d’Alcoleja), Vicente Pineda (de Gata de Gorgos) i José M. Brotons (de Cocentaina).

Abans d’enclaustrar-nos eixe curs 1967-68, a tall d’acomiadament del món extern i una vegada deixades les maletes en les habitacions, un grupet en el qual recorde que hi havia José Ramón Devís (de Benissa) i Ferrer Corbín (de Setaigües), vam agafar el trenet i ens en vam anar a la fira de València, instal·lada al passeig de l’Albereda. Ja érem uns jovençols de món i ens permetíem certs moviments: al capdavall, el curs encara no havia començat. Una vegada a la fira, vam fer el que solien fer aleshores els joves de la nostra edat: vam jugar unes partides de futbolins, vam pujar als autos de xoc, ens vam comprar una poma ensucrada i, mentre ens la menjàvem i passejàvem vam escoltar, el Happy Together de The Turtles, una cançó que havia sonat molt eixe estiu en els transistors (la majoria continuàvem sense diners per a comprar-nos un tocadiscos). “Imagine you and me, I do / I think about you day and night, it’s only right / To think about the girl you love and hold her tight / So happy together”. Els inoblidables Mustang, un conjunt barcelonés de gran èxit amb el cantant Santi Carulla al capdavant, puntualment ens oferien totes les versions en castellà dels èxits del moment. Aquesta cançó la van titular Los dos tan felices i hui sona tan fresca com aquell any en què els hippies havien aparegut en les nostres vides amb l’estiu de l’amor.

El grup de rock The Turtles

Si el curs anterior ja havíem pogut anar a casa un cap de setmana al mes, ara una circular establia que havia de ser el segon cap de setmana, ja que el primer era de “Retiro Espiritual” i ningú no en podia abandonar aquell lloc. Anar a casa era una nova forma d’obertura al món. En la circular de data 26 de setembre de 1967, firmada per don Miguel Payá (superior-prefecte per tercera vegada), es podia llegir: “[…] es deseo de la Iglesia, manifestado por el Concilio, que los seminaristas no dejen de relacionarse con sus familias durante su estancia en el Seminario, […]”. És a dir, que gràcies al Concili Vaticà II podíem anar a casa una vegada al mes. Beneït siga per sempre el papa Joan XXIII, ara sant: sense aquell concili, encara continuaríem tancats entre quatre parets per a goig i gaubança del senyor Rector Rodilla Zanón. La missiva del prefecte continuava dient que eixa eixida era convenient per tal que els seminaristes “continúen recibiendo la beneficiosa influencia de sus padres”. Doncs sí que estàvem ben apanyats! El que jo volia a eixa edat era eixir del colomer i volar lliurement, però no al niu dels meus pares, que ja coneixia, sinó a altres de desconeguts. És clar, no? Total, que teníem permís de vol des de dissabte després de dinar fins diumenge a les nou de la nit, a l’hora de sopar. Evidentment, aquells dies no era el mateix anar-se’n de cap de setmana a Alfara del Patriarca que a l’Olleria, que era el meu cas.

Aquells anys, aprofitant que l’Església començava a reconéixer la bondat del món, també el Seminari Major mostrava voluntat de traslladar-se a la capital, declarava insatisfacció pel currículum (“el conspectus”), volia llibertat d’assistència a classe, no estava d’acord que la tenda-llibreria Sinapis s’haguera de compartir amb el Seminari Menor, demanava millora de la sala d’actes i també dels camps d’esports i manteniment en general. Mirat des de la distància i sense entrar en detalls: els habitants del Seminari Major s’havien tornat bojos rematats i perduts. Anar-se’n a València després de la inversió feta en els tres pavellons, menjadors, capella major, infraestructures esportives, etc.? A qui se li ocorria de fer eixe plantejament tan destrellatat i desbaratat?

En poques paraules, de l’obediència submisa i cega es passava, de la nit al dia, a la rebel·lia declarada amb totes les síl·labes. Qualsevol resident d’aquell temps, que es pose en la pell d’aquell Rector Rodilla (amb setanta-un anys i vint-i-nou cursos en el càrrec), entendrà perfectament que no dormira bé a la nit veient com aquell vaixell tan ben pilotat fins aleshores anava a la deriva entre aigües turbulentes sense poder controlar-lo ja.

                Bartolomé Sanz Albiñana

ALFONS ROIG: UNA CONTRIBUCIÓ A L’ESPAI PÚBLIC Paco Gramage

 

Ha hagut molts reconeixements a la figura afable i discreta de D. Alfons Roig, un mestre excepcional, però de primer, cal resaltar la contribuició a l’espai públic, en la disposició personal que feu d’otorgar tot el seu legat a la Diputació, aleshores socialista. Una decisió que causà estranyesa en la seua estimada Església, si tenim en compte les declaracions que, arran d’aquesta decisió, tot seguit, realitzà Monsenyor Vicente Cárcel, historiador oficial de l’Església valenciana, una veu autoritzada, on valorava l’itinerari sacerdotal i intel·lectual de D.Alfons Roig. Vicente Cárcel definia la seua trajectòria en termes de “un progresivo alejamiento de la vida diocesana y un acercamiento a las autoridades socialistas, como consecuencia de una profunda crisis”. Allò que Vicente Cárcel denomina "alejamiento" por una profunda crisis, és el que jo considere la culminació de la major lucidesa i significat de la seua vida sacerdotal i intel·lectual. Crec que aquesta definició sobre la seua persona sona com a profanació de la seua vida.

L’expressió “una profunda crisis lo llevó al inexplicable alejamiento personal de la vida diocesana”, té una intencionalitat clara de definir negativament el seu camí, com si es tractara d’alguna patologia sofrida en un determinat moment. Els qui coneguérem a D. Alfons Roig sempre el veguérem com a un sacerdot, sens dubte, però poc clerical i no massa arrelat a la vida diocesana. Fou D. Antonio Rodilla, qui li oferí el refugi del seminari que compaginava amb una altra activitat centrada, fonamentalment, en l’art i el món dels artistes.

Al mateix temps, si tenim en compte que la seua principal tasca com a docent, es desenvolupa als anys 60 fins al 75, foren aquests anys en què s’afermà el Concili Vaticà II. D. Alfons en la seua vida coincideix amb les intuïcions que el Concili desenvoluparia: ecumenisme, autonomia del món, apertura a la societat, diàleg. A desgrat que el mateix rector del Seminari manifestava clara discrepància del Concili, en declarar que: “Las dos colosales peripecias que ha sufrido la Iglesia en los últimos años han sido Juan XXIII y el Concilio Vaticano II”. D’aquesta manera, D. Alfons, en sintonia amb aquest albor que el Concili recull, era una llum i referent per a molts professors, formadors i seminaristes amb inquietuds. Realment un estrany en pròpia casa.

També és veritat que aquesta animació la visquè com un acte de “resistència” davant d’una església caracteritzada pel tradicionalisme i el nacional-catolicisme. Com a exemple podem dir que els capellans que acudien a consultar-li, com expert reconegut, alguna reforma o fins i tot la construcció d’una nova església, ho feien a títol molt personal, perquè D. Alfons no tenia cap responsabilitat diocesana en les àrees en les quals tothom sabia de les seues competències. Un estrany en pròpia casa.

Respecte a l’inexplicable allunyament de l'Església, al mateix temps que un apropament als socialistes, crec que queda clar, que D. Alfons sempre va mantindre una gran llibertat i fidelitat a la cultura del seu poble. Vicente Cárcel diu: “hubiera sido más lógico y coherente que hubiese dejado su legado a la diócesis, que había sufragado los gastos de sus estudios o al seminario que lo acogió, en vez de dejarlo a la Diputación que governaban los socialistas”. Hi ha dues maneres d’entendre l’acció de l’església: la primera, és endògena i organicista, que pensa principalment en si mateix com a institució i d’acord amb aquesta és lògic pensar que els beneficiaris d’un clergue vagen a parar a una institució que, a tot dir, compta amb una poderosa estructura econòmica. D’aquesta manera D. Alfons hauria de deixar-ho tot a l’església o al seminari. En aquesta mateixa direcció, alguns clergues deixen els seus béns a l’Església , altres als nebots o nebodes.

Tanmateix hi ha una diferent manera d’entendre la presència de l’església al món, que no parla des de fora, sinó que participa de la vida i preocupacions de l’home i de la societat. D. Alfons participava d’aquesta manera d’entendre la presència en deixar el seu legat al poble i a les institucions que democràticament el representen. Aquest poble és el poble de Déu. En un món dominat per la pobresa i la desigualtat, ell feu un testimoni en passar del particular i privat a allò públic. Aquesta desamortització voluntària del seu legat al poble, reflecteix l’essència de la seua trajectòria de vida. A partir d’aquest decisió, D. Alfons un estrany en pròpia casa.

No ve mal recordar a aquest respecte que, en aquell moment, les institucions eren governades pels socialistes, però després ho han estat pel partit popular. És el govern del poble. En el reconeixement d'aquest legat i memòria s'instituiren els Premis "Alfons Roig".

 

                                      Paco Gramage

 

S’obrin més conflictes (12) escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover19 octubre 2021

Si aquell passat 14 d’abril de 1931 va ser un diada històrica per a les classes de centre-esquerra, el triomf del Front Popular no ho fou menys. Aquella decisió d’unir-se totes les forces contra el feixisme en un front únic fou tot un èxit. Tot i que cal mantindre’s i afirmar que no fou un front purament revolucionari, però l’ideal per fer les reformes oportunes que necessitàvem en aquell moment. Eren les persones adequades i la força política adequada per fer el que la República tenia pendent. Jo diria que fou un moment esperançador i una gran festa democràtica, no solament pels resultats, si no per la situació soci política d’Espanya i Europa.

Si l’any 31 la voluntat del poble feu possible la proclamació de la República; hui reafirmava el seu desig de canviar el rumb de la societat amb una major representació política de les classes més desfavorides. Possiblement pensaven aleshores els guanyadors que ja n’hi havia prou de ser l’últim pet de l’orgue. Desprès del període republicà involucionista, tornaren a demostrar les urnes que volien un canvi. Ara és veia més seguretat d’agafar el tren que els portaria a un nou paradís on tots en igualtat de condicions serien protagonistes del futur.

Aquella possibilitat idealista que feia uns anys havien arribat els republicans amb el Pacte de Donostiarra, sembla que ara al tercer intent, ho havia entès tothom (o quasi tots) pels resultats obtinguts. Pareixia clar que un altra societat més justa, més moderna, més igualitària, era possible. L'experiència del període anterior, 1933-1936, i el renovat programa per construir eixa nova societat amb el vist-i-plau de les urnes, ho confirmava. Els sectors més espatllats de la societat entraven ara a formar part de les institucions governamentals que ho farien arribar democràticament, pacíficament.

Fou l’Estat Espanyol el primer lloc on va triomfar aquella tesi atrevida, valenta d’unir-se els pàries de la terra democràticament per combatre el feixisme i un món que havia caducat, almenys el nostre. Però, precisament ara fou quan començaren moltes més i serioses dificultats. Potser ara és quan els il·lusos treballadors del camp, de la industria i del comerç, se n’adonaren de la vertadera impenetrabilitat d’un món, d’un espai de poder desconegut que un sector de la societat el guardava exclusivament per a ell. És quan l’extrema treta començà a utilitzar el penúltim dels seus recursos: la provocadora «dialèctica de les pistoles». El que no havien aconseguit per les urnes ara ho faria els assassinats pel carrer; un sistema que tampoc era nou en la història.

La primera sessió de les Cors, en el simple i rutinari fet de nombrar formalment la Mesa de més edat, es va produir un incident que seria una mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. És un cas per guardar-lo en l'anecdotari històric que aneu a permetre’m comentar. L’he pogut veure’l en l’hemeroteca.

El que sempre havia sigut un acte intranscendent d’encetar la legislatura a les Corts amb l’assistència escassa d’un parell de dotzenes de diputats, en aquesta ocasió hi havia quasi la totalitat de diputats electes. La majoria eren, clar està, del Front Popular i això es notava, diu el cronista, per la indumentària. L’encarregat d’obrir la sessió va ser el diputat de més edat, Ramon de Carranza. En preguntar el senyor Carranza als diputats si els pareixia be que l’endemà s’iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. Tot seguit, va anunciar l’orde del dia: “Eleccion de la Mesa Provisional. Se levanta la sesión”. Aleshores, una bona part de diputats va demanar que fera un Viva la República i Carranza va respondre: “No me da la gana”. La resposta immediata de la majoria de la Cambra va ser posar-se en peus i entonar puny en alt l’Internacional. Carranza va fer mutis «por la mampara de la Derecha [...] Romanones sonreía, puesto en pié. Suárez de Tangil, Lamamié de Clairac y otros conspicuos de las lizas borbónicas miraban con ojos absortos el espectáculo. Don Julian Besteiro llevaba el compás del cántico con los nudillos sobre el brazo de su escaño, y el rostro pálido y anguloso de la Pasionaria se transfiguró en místico arrebato, mientras de su boca se escapaban las notas ardidas del himno. (Pedro Massa en Crónica, periòdic de Madrid)

Està clar que els partits conservadors no anaven a amagar el rebuig dels resultats electorals. Falange no va traure cap diputat en cap circumscripció electoral de l’Estat, i es va dedicar a fer activitats terroristes pel fet de desestabilitzar i desprestigiar el que havia sorgit de les urnes. La República va haver d’il·legalitzar el feixisme i empresonar alguns dels seus dirigents. Per altra banda, el triomf del Front Popular va envalentir a sindicats, partits d'esquerra i també a simples persones independents que començaren a fer malifetes, coses que no serien capaç de fer-ho en un altre context històric. Podem pensar que les classes populars, per la seva suposada ingenuïtat, podien entendre que no respectar la voluntat popular era un delicte. Per altra banda, la dreta, concretament Falange i Acció Popular, van quedar sense representació parlamentària i això podria haver-los desequilibrat. Potser estic fent especulacions de què el menysprear com es va fer els resultats electorals podia haver sigut motiu de bandejar tothom el sentit comú.

De qualsevol manera, haver arribat a eixos extrems violents no hi poden haver més que dues explicacions: tindre alguna patologia mental, o trobar-se molt espatllats i no ser capaços d’optar per alternatives correctes dintre del camp democràtic. Els interrogants que em faig d’aquella etapa la deixe als científics dedicats a l’estudi del cervell humà.

El cert és que, com tantes voltes ha passat a traves de la història, va remoure de bell nou l’anticlericalisme assaltant i destruint esglésies, culpant obertament a l’aparell eclesial (entès com a poder fàctic pels desemparats) i en disposició de cometre agressions greus contra persones i patrimoni religiós de la qual no pot haver-hi cap justificació.

Utilitzar accions terroristes com excusa política és una falta d’ètica, un baix nivell cultural i una manca d’humanisme i és un greu error històric que portem tots a l’esquena. A més a més, son errors que podíem encaixar hui com a alta pedagogia de conducta social i política. Des d’ací, o des de qualsevol lloc, sempre denunciaré les agressions a persones o obres d’art independentment del que representen. Encara considere doble falta d’ètica quan algun grup o persona utilitza el terrorisme i ho culpa a altres per a traure-li rendiment polític. Mai negaré que es feren actes criminals motivats per idees polítiques. I més encara, si es fan d'amagatotis i es culpabilitza al rival polític, com aquell cas que diu Orientació Social de Benilloba que es feu un simulacre de foc en l’Església sense haver forçat cap porta ni finestra, com van poder comprovar desprès perits especialistes.

Hem pogut arribar a la conclusió que moltes de les malifetes que ens han dit, que se’n feren moltes, no totes foren pels «rojos» com se’ls ha acusat; moltes voltes els propis membres de partits ultradretans (o simplement dretans) amagaven diferents imatges i desprès botaven foc culpabilitzant a anarquistes o pistolers pagats per la República. La història contemporània està plena de fets malintencionats d’aquest tipus per culpabilitzar a l’altre. Això se’ns ha amagat, però ara s’ha pogut descobrir i confirmar que ha passat en diferents pobles i ciutats.

No obstant això, tant de bo s’hagués acabat ací el terrorisme com anirem veient.

Francesc Jover

El Front Popular (11), Escrit per Francesc Jover

 

El Front Popular (11)

Publicat en ARAMULTMEDIA(ARAVALD'ALBAIDA

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover15 octubre 202

Si anteriorment havia dit que els organismes de gestió política i tradicional de tota la vida era impenetrable pels de baix, potser hui haja de desdir-me. La democràcia té les eines necessàries pel seu desenvolupament normal: les urnes; i moltes voltes se’ns oblida. És l’única eina, almenys la més carregada d’ètica, d’elegir governants. Les eleccions és el camí inqüestionable, encara que afegim les matisacions que vulguem. Convide a no seguir endavant si no estem incondicionalment convençuts d’aquest principi.

Per poc que conega'm la història, el 1935 la situació sociopolítica era insostenible. La República havia mamprés un camí sense sortida per haver entrat en franca contradicció amb la llibertat, la democràcia i la República. Per altra banda des de primeries dels anys 30 a Europa treia el cap l’amenaça del nazisme i feixisme, on també a Espanya ho va fer evidentment mesclat en alguna institució republicana amb la complicitat de partits molt minoritaris. També el socialisme europeu com, el nostre, es debatia entre indecisions arrastrades de la primera i Segona Internacional. Al mig de totes aquestes corrents, cal tenir present l’impacte social que la Revolució Russa havia causat en el Moviment Obrer de tot arreu, especialment de l’Europa d’entreguerres.

Hitler havia aconseguit el poder a Alemania, el mateix que Mussolini a Itàlia. Tant el nazisme com el feixisme, van fer canviar la tàctica d'alguns partits socialistes i comunistes com vam poder veure durant els dos darrers anys amb l’aparició de minories filofeixistes. A més, al VII Congrés de la Internacional Comunista del 1935, va ser impulsada una nova consigna declarant possibles aliances amb partits burgesos. Aquesta nova situació política d'Europa aconsellava estratègies d’àmplies aliances. Segons aquesta orientació, convenia una coalició de tots els partits d’esquerra contra el feixisme i el nazisme, incloent-hi formacions de catòlics. En aquest sentit a França va quallar aquella política d’obrers, empleats, artesans, camperols, etc., donant la mà a tothom, també els catòlics més progressistes. Molts catòlics francesos, obeint la seva consciència ideològica, es van alinear en aquests fronts encara que foren acusats d'apostasia. El catolicisme nostre en aquella època era coent, ortodox i fonamentalista.

El govern de la República Espanyola no va poder aguantar més la pressió de l’oposició pels errors que havia comes i va haver de convocar eleccions. Aquella Aliança Obrera que va sortir al bienni negre, junt a la involució democràtica, foren prou perquè quallara la gran coalició d’esquerres amb el nom de Front Popular. Era el moment d’un Front Popular a Espanya, desprès o faria França i pocs anys després a Amèrica, Xile.

A Espanya sembla que Manuel Azaña era la persona indicada per liderar aquell ample front que necessitava en aquell moment la República per tornar la confiança i les il·lusions que la majoria de la societat havia perdut.

La campanya electoral va estar basada en recuperar les retallades que havia fet el govern; aplicar les mesures reformistes que no s’havien fet; l’amnistia de presos polítics i una profunda democratització de la República que hi havia pendent.

El 16 de febrer de 1936 el Front Popular guanyava les eleccions amb l’ampla coalició de republicans i de partits obrers, alcançant una folgada majoria absoluta. Fou un rotund triomf del Front Popular com deien les prediccions mireu la moderada circular. A més, fou de forma neta com no pot ser d’altra manera, encara que l’extrema dreta ho va negar i encara hui continuen qüestionant-ho els revisionistes de la història. Cal dir que solament ho fa algun historiador molt vinculat a l’extrema dreta. Els internacionalment reconeguts han afirmat i mantenen que foren inqüestionablement netes i legítimes. Tot i així, on foren impugnades, Granada i parcialment Cuenca, foren repetides i no canviaren gens ni mica els resultats. A més a més, els electors ho tenien tant clar, que solament en pocs llocs arribaren a fer la segona volta.

La premsa d’aleshores de qualsevol color publicaven els resultats. La provincià d’Alacant treia 11 escons: 4 del PSOE; 3 de Esquerra Republicana; 2 republicans i 2 més de la CEDA. Al País Valencià la minoria majoritària fou Esquerra Republicana amb 12 escons, seguit del PSOE i la CEDA amb 9, cadascú, 5 republicans i un de cada del PCE i Esquerra Valenciana.

Cal fer una crítica i autocrítica sincera i honesta, per la qual cosa demane un mínim de voluntat per descobrir qualsevol malentés. No vaig a justificar els errors que feu el Front Popular (almenys vullc intentar-ho) però hem d’analitzar imparcialment els fets. El triomf del FP és inqüestionable, però en aquest moment s’enceta la prova més dura de la democràcia: acceptar-ho encara que no t’agrade. Abans, quan guanyà la dretà, es va posar a prova el sentit democràtic: ningú va demanar a l’exercit que intervingués malgrat la radical negativa i boicot del govern legítim a les reformes del govern constituent. Malgrat també, haver-hi grups minoritaris que usaven «la dialèctica de les pistoles».

Si tornem a llegir els 10 punts del FP, no el podem acusar de voler fer la revolució social, no entrava en els seus plans. Al contrari, mireu-los, mastiqueu-los correctament i digeriu-los amb tranquil·litat i dieu-me si era la política més adequada o no per aquella Espanya bloquejada socialment, culturalment i econòmicament pel poder fàctic (poseu-li vosaltres un altre nom, jo no en tinc altre).

La rebolica era tan gran que el 21 de febrer es declarava a Alacant l’Estat de Guerra. Fins el 2 de març que tornava a fer-se càrrec el govern civil. El FP solament tractava, amb el suport de la Constitució, posar en marxa les reformes que havia anul·lat o paralitzat el govern anterior. Sobretot, aquells punts que hi havien molt clars a la carta magna sobre la mobilització d’obrers i jornalers del camp per dur a terme la Reforma Agrària. Al contrari de la dreta que mai va amagar -mentre governava- la intenció de frenar qualsevol reforma amb una intervenció militar.

Mai el FP va transgredir durant els mesos de febrer a juliol els deu punts del seu programa. Tampoc ho van fer les mobilitzacions reivindicatives que feien les organitzacions sindicals i polítiques quan pressionaven el govern per executar les reformes, sempre ho feren basant-se en els repetits deu punts. La coalició de Gil Robles, monàrquica i filofeixista, mai no amagaren la conspiració militar; el FP mai no va promoure una revolució; encara que cada entitat obrera podia (faltaria més) pregonar els seus objectius finals més o menys utòpics. Confondre, com encara està fent-se, la mobilització reivindicativa del frontpopulista amb una pretesa revolució és, a part de mentir, un clar prejudici ideològic, reaccionari, demagògic i de mala fé.

En canvi, les mobilitzacions que es feren a partir de la tardor del 34, mai es va confondre l’esquerra, perquè tenien ben clar que la conspiració revolucionària era una utopia que mai no tendria èxit. Fins i tot això ho entendrien els alumnes d’ESO.

Crec que és ben fàcil d’assumir i hem de dir-ho ben clar; les aspiracions de les classes més vulnerables dels anys 30; la precarietat i endarreriment social que hi havia, no podia aguantar-s’hi per més temps. El govern del FP ho va intentar de debò, però, algú o alguns, no es ho van deixar fer com anirem veient.

Convide a reflexionar sobre aquest bocinet d’història com una lliçó de vida. Haurem de fugir sempre com en les pel·lícules de bons i roïns; però, aprenem a no caure en els mateixos errors que s’han comés anteriorment. I això val per a tots. Estem repassant un període històric que és altament didàctic i caldria un major interès per assumir-ho. En un país normal, aquesta pedagogia seria com un manual de conducta social, política i humana.

Francesc Jover

Finalment el tercer pavelló (i 11): assumptes artístics i crematístics Bartolomé Sanz Albiñana

 A la capella del meu curs, al fons del pavelló nou, hi havia un llenç d’una Immaculada Concepció del pintor Vicente López (València, 1772-Madrid, 1850) que a mi, acostumat a les còpies de les de Murillo i fins i tot a un quadre autèntic de Ribalta, em semblava molt moderna i atractiva. De fet, en més d’una ocasió em vaig acostar a l’altar per a observar-la de més prop i analitzar tot el simbolisme dels elements que l’envoltaven: la cara decantada de la Verge, els colors dels vestits, el símbol de l’Esperit Sant per damunt del cap, la lluna transparent als peus, la serp esclafada amb cua de drac, els dos àngels principals, etc. Encara no havia tingut com a professor d’Història de l’Art i de la Cultura a don Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), i no tenia formats massa elements de judici artístic. Aquella pintura em pareixia artística i de gran qualitat; això sí, estava feta a banderes, com si el quadre l’hagueren acabat de rescatar d’un abocador de fem. Imagine que la restaurarien després. Fins i tot això, la restauració, costava uns diners que no queien del cel. Així que hui parlaré de diners, un tema gens poètic i literari, ja ho sé.

Pel que fa a l’assumpte crematístic de l’estada al seminari contaré la primera part d’una manera succinta. La segona la contaré més endavant. Ja es poden imaginar que a aquell lloc no li plovien els diners per més que el senyor Rector, superiors-prefectes, directors espirituals, professors, monges terciàries caputxines i uns quants centenars d’alumnes resaren i cantaren himnes pietosos dia rere dia. Els arquebisbes Melo, primer, i després Olaechea deuen saber el nombre de campanyes, pastorals, col·lectes i tómboles que es van fer per la continuació i acabament del nou seminari de Montcada. Bé, anem al gra. Els qui creguen que l’estada al seminari era gratuït, lamente decebre’ls; es pagava una pensió i despeses addicionals: encara tinc alguns rebuts en una carpeta, sobretot dels últims cursos.

Tot i que els estudis no m’havien anat malament al seminari, les beques que rebia del Ministerio de Educación y Ciencia no eren abundants. Crec recordar que el màxim que em van concedir eren tres mil pessetes per curs, les quals no aplegaven a cobrir les despeses. Amb sis mil pessetes n’haguera tingut de sobra. El salari mínim interprofessional el 1963 era de 1.800 pessetes al mes, és a dir, 10,80 euros. La quantitat pot fer riure, però la veritat és que era per a plorar. I que jo sàpia cap beata del meu poble, ni dona santa benefactora de xiquets pobres, em pagava la carrera. Això crec. La definició exacta de benefactor o benefactora és: “Que fa bé a una altra persona, que l’ajuda”.

Els meus pares van fer més del que van poder, i ja els puc estar agraït que no em posaren a treballar en una fàbrica de vidre com a la majoria de xiquets del meu poble en complir onze o dotze anys. La meua família va anar fent front als rebuts que curs rere curs em presentava l’administrador, don Juan Pérez Navarro (de Muro d’Alcoi, 1929-2015). Quan podíem pagar, pagàvem; i quan no, el deute s’acumulava per al curs següent. Ni l’administrador ni ningú em va reclamar mai els deutes pendents. Repetisc: mai. Anava pagant a empentes i rodolons, com deia. Però que quede ben clar que “els estudis del Seminari eren de pagament, vingueren els diners d’on vingueren”. Les anteriors no són paraules meues, sinó les textuals d’un alumne de la promoció 1949-61.

Don Juan Pérez havia estat nomenat administrador a primeries de l’any 1958. Entre els seus objectius hi havia el de millorar i modernitzar el menú. Segons em conten, quan hi va introduir el pernil dolç i les hamburgueses, solien quedar-se en els plats dels comensals, no acostumats a novetats culinàries tan modernes i sofisticades. Les innovacions, siguen quines siguen, sempre costen molt d’assentar-se, fins que finalment s’interioritzen i formen part de la nostra vida. Per cert, ara que ho recorde, vaig menjar per a sopar allí més plats de sopa de sèmola, amb grums, que en cap altre lloc, ni tan sols a la mili.

Segons m’expliquen també, molts anys abans, acabat d’inaugurar el primer pavelló l’any 1948, el vice-rector don José Richart Alzamora (Llanera de Ranes, 1897-València, 1977), quan s’acostava el final de curs, tenia entre les seues competències la de recordar als alumnes que no havien pagat la pensió que, si no ho feien, no es podrien examinar. Dic jo que eixa tàctica, una mica coercitiva, canviaria anys després o sofriria una relaxació, sobretot si tenim en compte els ingressos de les famílies en aquells anys de la postguerra. La pensió anual del seminari de Montcada el 1947 era de 1.500 pessetes (9 euros), quantitat que no cobria ni la meitat de la despesa que cadascú originava.

He trobat un recordatori a ciclostil de la meua època, en format full volant, que diu entre més coses: “Es necesario liquidar [la nota de deuda adjunta] antes de los exámenes (antes del día 16 de diciembre), sin esperar el día de salida de los alumnos. Para ello, pueden remitir su importe a nombre de “Administrador Seminario” por giro postal o transferencia bancaria a nuestras cuentas corrientes en los Bancos: Valencia, Hispano Americano, Popular Español, Central, Exportación, Caja de Ahorros”. Eixa mateixa nota informa que els becaris de “Protección Escolar” amb dret a matrícula gratuïta han de pagar la quantitat corresponent a eixe concepte, inclosa la quantitat pendent del curs anterior, i que tan només la Delegació d’Hisenda liquide a Secretaria del Seminari les borses de matrícules, es reintegrarà als alumnes. Tot estava molt controlat: llapissera, esborrany, llibreta o llibre que et compraves, noteta que la tenda passava a l’administrador, el qual la incloïa en l’apartat de despeses addicionals, com per exemple calefacció (amb l’estufa que cadascú es portava de casa, és clar). I no recorde que don Miguel, el porter, estiguera esperant-nos al hall per a empomar-nos i felicitar-nos Nadal amb un sobre sorpresa el 23 de cada desembre, quan eixíem carregats amb les maletes de vacances, cadascú cap al seu poble fins a l’1 de febrer.

En la meua època, a més de l’administrador hi havia el majordom, però llavors no vaig arribar a entendre la diferència que hi havia entre els dos càrrecs. Ara, imagine que el majordom devia ser el responsable de temes com la neteja, manteniment, reparacions, personal de serveis, consergeria, etc.

La gent que vaig conéixer a Montcada era, en general, gent d’extracció modesta o molt modesta, o, com déiem sense manies aleshores: pobres. La majoria veníem de pobles xicotets de tot el País Valencià, encara que molts de la demarcació de Castelló de la Plana anaven al Seminari de Sogorb. Del tema crematístic i de les dificultats que molts teníem per a pagar la pensió, no en vaig parlar mai amb els meus condeixebles, però era evident que la majoria no nadava en un mar d’abundància. En la meua ignorància, jo imaginava que els meus condeixebles rics eren aquells a qui els pares venien a recollir en cotxe quan acabava el quadrimestre, i que a més tenien botes de futbol de reglament i baguls per a la roba. La resta ens conformàvem a fer transbordaments tot el dia fins a aplegar a les nostres destinacions arrossegant maletes, i a jugar a futbol amb espardenyes. I gràcies.

Abans de decidir-me pel Seminari de Montcada vaig rebutjar dues ofertes de dos pares del convent de Caputxins del meu poble —fundat el 1601 per sant Joan de Ribera, aleshores arquebisbe de València—: una del pare Bernardo i l’altra del pare Esteban. Tots dos en diferents moments em van prometre que tenia la carrera pagada si volia anar al seminari de frares de Massamagrell. D’açò no vaig dir ni una paraula al senyor rector del meu poble perquè l’haguera irritat molt: els qui estàvem prop seu coneixíem molt bé el seu geni. No li vaig dir res d’açò, com tampoc que de tant en tant jo feia alguna escapada amb altres xiquets al convent de Caputxins: no li feia gens de gràcia. Són coses que jo detectava clarament a nou o deu anys, i hi anava, per tant, amb molta cura.

El que finalment va determinar que la balança de la meua vocació s’inclinara pel seminari de Montcada va ser el fred que feia en aquell convent de Caputxins, i que en la meua imaginació es feia extensible a tots els convents i seminaris de frares. La imatge dels frares barbuts i tonsurats que baixaven a peu formant en fila de dos des del convent fins al poble cada dia de soterrars, resant el rosari i en sandàlies sense calcetins en ple hivern, va ser concloent en la meua decisió vocacional.

Les cartes que conserve de la meua àvia Teresa Barberà Vilaplana (Benimarfull, 1893 -l’Olleria, 1975) són un testimoni del sacrifici que feia per un nét que estudiava al seminari. Viuda del segon home des del 1932, sabia molt bé què eren les penúries de la postguerra i criar i portar avant tres xiquetes. Si no havia treballat prou al llarg de la vida, els últims anys encara es passava tot el dia sargint i apedaçant pantalons esgarrats en casa de la senyora Daría (primer al Ravalet, llavors carrer de San Bartolomé, i després al carrer de les escoles velles o de la Font Nova, amb moreres aquells anys i nom oficial de Conde Torrefiel). També en casa del tio Vicentet i la senyora Clara, ‘els de l’oli’, al carrer de sant Domingo, enfront de la casa del tio ‘Pina’, taxista inoblidable de la meua infància amb la seua maneta per arrancar l’auto i encara prop del forn de pa de Julian, ‘el moliner’, on vivia la senyora Consuelo, una dona santa molt velleta, encarregada de llavar els mantells de la parròquia i emmidonar els corporals.

Són records que arrossegue des de finals dels anys cinquanta i que m’acompanyaran la resta de la meua vida: conec bé el meu origen humil i no ho he oblidat mai. La meua àvia em deia que no em preocupara, que estudiara molt, que obeïra (tota la vida obeint) i que resara a la Mare de Déu. I en el temps dedicat a aquesta última tasca vaig resar a les imatges que tenia al meu abast, sobretot a la Immaculada Concepció de Vicente López. És clar que per aquells anys jo no havia llegit ni una línia sobre l’obstinació dels reformadors protestants a abolir la persistent iconofília i adoració de relíquies entre el poble practicant de l’antiga religió, manifestacions totes considerades supersticioses i idòlatres per la religió reformada. Per si de cas a algú li interessa el tema —cosa que dubte—, diré que la lectura, fa anys, del llibre The Stripping of the Altars. Traditional Religion in England, 1400-1580 d’Eamon Duffy (1992/2005) sobre el desmantellament del catolicisme a Anglaterra em va resultar molt aclaridor.

                 Bartolomé Sanz Albiñana