 |
El mes d’abril va obrir un canvi radical de situació. Va haver de passar algun temps perquè les persones grans anaren assumint i superant els traumes que patien. També els menuts anàvem detectant d’una o altra forma el canvi. No solament els que havien sigut afectats directament per la repressió, que foren molts, també pels esguits i pel clima general de por que es va crear i arribava a tots els racons.En estar ma mare amb les seves germanes a casa parlaven en veu tan baixeta que era quasi imperceptible. Jo no entenia per què. M’agradava el poc que sentia, però, quant a penes m’arribava als oïts. El pitjor és, que un dia em vaig adonar que ho feien per mi; perquè en canviar de tema alçaven la veu. Tenia huit o deu anys i se me va obrir un gran interrogant interior: PER QUÈ? Solament quan en vaig fer adult vaig entendre el perquè no voldrien que ho escoltara. No crec que ho haguera repetit en cap de lloc perquè els infants a voltes capten eixes coses que no s’han de dir fora de casa.Com aquest altre cas on sempre em va negar ma mare quan li demanava que havia fet de les lletres que tenia la granoteta de proletari que en van fer de molt xiquet. A la butxaqueta esquerra duia bordades en color roig unes lletres: CNT FAI. No se que volien dir, però m’agradaven; i un dia em van desaparèixer. Mai havien estat allí, segons la beneïda de la meva mare. Per a mi la granoteta ja no fou la mateixa. També em va negar sempre dient que mai no havien estat allí aquells redolins que jo recordava al pis de les esglésies de Cocentaina. Uns rosegats de baix relleu en forma de cercles que havien quedat al mosaic que molestava a l’agenollar-te. També vaig haver de deduir de més gran que ho feren uns bidons de dissolvents que emmagatzemaven allí en temps de guerra. «No ho digues a ningú que diran que eres un mentider», em deia. Mai no ho vaig comentar a ningú perquè vaig entendre que allò calia callar-ho. Les mares són molt persuasives quan s’acompanyen d’eixa complicitat no verbals de gestos. Por; molta por. Un altra forma de repressió que hem de sumar a les altres. No guarde cap rancor a ningú per haver fet passar tanta por a la meva estimada mare; únicament intente deixar constància d’aquella situació.Tot açò al mig d’intentar sobreviure conforme podien les pobres persones.
Per altra banda de ben adult, quan vaig veure els textos del pregoner que ara estic comentant, me’n vaig adonar que funcionava en aquella època un Auxilio Social. Mai no vaig anar a dinar, ni berenar, ni vaig veure que ma mare anara per llet en pols o altres queviures. Se d’alguns companys i veïns que eren beneficiaris d’aquesta assistència social. A voltes he pensat: no era per a tots? o hi havia un cert orgull i ho deixàvem córrer? Ho deixem ací.Segur que el següent text donaria una general alegria, perquè el pregoner va dir: «demà, per orde del senyor alcalde, tots a treballar». Cosa que ens mostrava un camí cap a la normalitat, tot i que en alguna limitació com a l’antiga fàbrica de «bombes» que calia esperar.També es va moure un moviment de xiquets, adolescents i joves falangistes uniformats dels dos sexes desfilant pels carrers. Encara que n’eren més xics que xiques. No vaig a mostrar tots els bans d’aquest tipus, perquè n’hi han massa on citaven amb uniforme o sense. Potser era perquè no tots tenien uniforme i calia proporcionar-ne a tots. Però un dia ens sorprèn el pregoner citant a les mares oferint «corte» de camisa. Calia confeccionar-les en dos dies pel desfile oficial del Dos de Maig.
Ací tenim un altra convocatòria de tipus lúdic. Un documental al cine sobre la batalla de l’Ebre que segur estaria de gom a gom amb els mestres al capdavant. Jo diria que també el repetiren per adults o infants. La nova societat anava imposant-se i anàvem fent-se a ella.No se si ha quedat clar que tots els soldats que estigueren a la guerra, absolutament tots, quinta per quinta, anaven cridant-los per «classificar-los». Criden les lleves del 15 al 20, que no eren dels més joves. Totes les quintes més joves del 36 al 41 van haver de tornar a fer la mili. No se si per a ser reeducats militarment o per càstig. A més, havien de sotmetre’s als pertinents interrogatoris. Fins i tot els que no van tornar calia que anaren els parents.Quant a la depuració de funcionaris també va ser exhaustiva. Tots eren en principi culpables i havien de passar els mateixos tràmits per demostrar innocència en avals solvents. Primer rebien un plec de Càrrec i calia contestar en un altre plec de Descarreg.Un dels detalls que més van destacar durant el franquisme, des de l’any 1939 fins el final, i encara va cuejant amb el nou règim de 1978 és, el nacional catolicisme. Va haver-hi un maridatge pur i dur. L’Església va adoptar la política franquista i el franquisme va oferir el seu aparell per acaronar i protegir l’Església. Tant les entitats civils, com les militars, les paramilitars i les religioses, tots plegats donaven suport a la reimplantació del catolicisme i la implantació del règim feixista. La persona que no feia ostentació d’una cosa i altra, no era digne de ser bon catòlic ni bon espanyol.És també quan van començar a reparar els abundants greuges que s’havien fet amb amb l’ajuda del salpasset. Actes i benediccions de banderes i seus que formaven part de solemnitats quotidianes.
També van haver de reposar totes les creus dites de terme que vandàlicament s’havien destrossat. Pel que fa a Cocentaina foren tres: la del carrer de la Creu, la del Molí (dita després de Benilloba) i la de València. Això es va fer el 29/10/39 amb tota cerimònia acompanyats de la banda de música, del clergat i d’un brillant desfile de Falange. Tot seguit el mateix dia, van entronitzar de bell nou, el Sagrat Cor de Jesús a la Casa de la Vila i a les escoles.
Va ser també molt cerimoniós i anunciada, la reposició del sant Crist encapçalant les aules de les escoles. En aquest cas sembla que el que cita és un sergent de l’exercit a tots els xiquets i xiquetes de les escoles, inclòs les privades. Pareix una reunió prèvia al pati del Grup Escolar per preparar la diada.Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada