En els records de la meua infància —no hi ha manera de desfer-me’n— m’apareix don Antonio Cerdá Talón (de Canals), rector del meu poble, amb un llibre negre de tapes dures titulat Guía de películas estrenadas, 1939-1959. Cada vegada que els acòlits anàvem o volíem anar al cinema ell en consultava la qualificació moral. Moltes vegades era ell mateix qui ens hi portava els diumenges de vesprada. La Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad ja s’havia preocupat de dictar les seues Instrucciones y Normas para la calificación Moral de Espectáculos, que venien recollides en aquella bíblia negra. Les qualificacions de les pel·lícules anaven numerades de l’1 al 4, amb una opció dins del 3, que podia ser 3-R. En cada categoria hi havia un doble apartat: “a) NO DEBEN contener o presentar en ningún caso vicios o personajes viciosos… [o el que fóra]”. “b) PUEDE TOLERARSE alguna escena amorosa pasajera,… [o allò que es presentara])”. Quan les pel·lícules venien qualificades amb un 4 era perquè eren contràries a la religió, els preveres o les pràctiques religioses, és a dir, anticlericals. Pel que feia a les edats, les qualificades amb 1 eren tolerades fins als 14 anys; i les del 2, de 14 anys complits fins als 21 anys. La qualificació de 3 era per als 21 anys complits en avant; i si eren R-3, per a aquesta edat però amb objeccions, és a dir, gent amb “sòlida” formació moral. El nivell 4 era directament rebutjable a tots els efectes, i considerades greument perilloses per a tothom. Les qualificacions servien per a orientar el públic que habitualment assistia a espectacles. Així es feia l’orientació moral dels espectacles abans de l’aparició dels rombes a l’angle dret superior dels televisors: un rombe (més de 14 anys) i dos rombes (més de 18). Eixa regulació de contingut per rombes va aparéixer l’any 1963 i encara existia quan el PSOE va guanyar les primeres eleccions.
Així que, tant si volíem anar al Cine Cervantes, al poble, com a l’estrena d’alguna novetat a Xàtiva, com ara Los diez Mandamientos, el senyor rector obria el llibre per l’índex on venia la relació de pel·lícules estrenades i la buscava, passant el dit índex de la mà dreta per la lletra D, mentre que amb l’esquerra es posava la pipa a la boca i llegia: “Los diez Mandamientos. Censura oficial: apta para todos los públicos. Calificación moral: 2”. “Xiquets, podem anar a vore la pel·lícula esta vesprada”. Recorde haver anat a Xàtiva en autocar, com a cosa extraordinària, a veure eixa pel·lícula estrenada el 1960. De normal anàvem al cine Cervantes o al cine Goya. Per aquell temps, quan pujàvem a un autocar per a anar d’excursió on fóra, no faltaven mai cançons com ara aquella que feia: “Para ser conductor de primera, acelera, acelera…”.
Hi havia una legislació cinematogràfica estatal amb un reglament que en les primeres línies ho advertia clarament: “No podrá proyectarse en público ninguna película cinematográfica sin que haya sido previamente examinada y aprobada por la censura”. Eixa era la paraula clau de l’època: censura. Hi havia instruccions sobre totes les coses imaginables i per imaginar: sobre l’assistència de menors a espectacles públics, sobre passes clandestins, sobre les relacions comercials entre les empreses distribuïdores i exhibidores de pel·lícules, sobre obertura de nous locals, etc. Perquè en aquell temps, fins i tot la nostra respiració estava censurada per a evitar contaminar ningú amb algun virus extern al règim.
Eixa era la situació que vaig viure abans d’entrar al Seminari de Montcada el primer de setembre de 1963, amb dotze anys acabats de fer. I clar, amb eixa sobreprotecció era molt difícil de pecar per haver vist una pel·lícula en les sales cinematogràfiques dels pobles.
De la mateixa manera que per a la meua promoció (1963-1975) el teatre era sinònim de Manuel Molins i el seu curs, la referència obligatòria per al cinema als anys seixanta era el superior-educador don José M. Monzó García (de Requena). No obstant això, el meu curs deu les primeres nocions bàsiques d’eixe art a don Andrés López Blasco, qui més tard va ser conseller d’Educació (1993-1995). Ell, en la classe de Formación del Espíritu Nacional (FEN), ens va ensenyar la diferència entre els diversos tipus de pla, escena, presa, seqüència i més conceptes del llenguatge cinematogràfic i gramàtica fílmica. Aquelles lliçons treien més trellat que no les oficials de la FEN, que encara vaig patir a l’institut d’Albaida de mà de don Pedro Honrubia.
En Pasqua de 1960, el director cinematogràfic Pedro Balañá Forts (1925-2018) va rodar el curtmetratge Seminario, encarregat per l’oficina d’ajuda al seminari, el responsable de la qual era don Francisco Gabarda. El protagonista principal d’aquella realització va ser José M. Belarte Forment, qui llavors feia l’últim curs de la carrera. D’eixa pel·lícula només he vist un breu fragment, i ningú no sap com m’agradaria de veure-la sencera per tal de recórrer de nou tots aquells espais.
En el primer trimestre del curs 1960-61, va tindre lloc un curset cinematogràfic a càrrec de don José M. Pérez Lozano (1926-1975), director de Cinestudio i fundador i director de les revistes Film Ideal, Temas de cine i Esquemas de películas.
El 1965 es va fer un cicle de cinema espanyol (Berlanga, Bardem, Summers i Saura), on segur que hi havia Monzó fent alguna de les presentacions. Aquell home ens va despertar la sensibilitat pel cinema i, de fet, anàvem més a gust al cinema que a missa.
Quan feia tercer de batxiller (1965-66) vam veure La fuga de Zahraibd amb Yul Brinner, Tu, Kimi i yo amb Jerry Lewis, diverses pel·lícules de Charles Chaplin Charlot, El sargento York, etc. En altres cursos El Evangelio según san Mateo de Pier Paolo Passolini, Psicosis d’Alfred Hitchcock, El zurdo, Raíces profundas, Juguetes rotos, Del rosa al amarillo, etc. A vegades es recorden pel·lícules pels seus efectes col·laterals. Crec que era en segon de batxiller quan vam veure La gran evasión. Ho recorde perquè després de veure-la, el reverend Antonio Ferrer Perales (d’Alcúdia de Crespins) es va aficionar a enviar-nos a “la nevera” quan castigava algú per haver fet alguna iseta. Jo calcule que Ferrer Perales devia acabar els estudis eclesiàstics el curs 1966-67, encara que més tard ens el vam trobar com a poeta i també col·laborador de la revista Saó. Ah, abans que se m’oblide: que no crega ningú que en aquell lloc els dies de cinema ens dedicàvem a veure pel·lícules de vides exemplars de sants i santes! Véiem, si de cas, com tots els espanyols de l’època, Marcelino, pan y vino i prou. Per a qualsevol de nosaltres el pitjor castic era deixar-nos sense cine o sense bany.
 |
| Marcelino, pan y vino |
No recorde per a res El acorazado Potemkin que un amic em diu que hi va veure, la qual cosa em resulta un poc estranya, ja que jo la vaig veure a Madrid l’any 1977, quan hi feia el servei militar, a principis de la Transició espanyola.
Com és d’entendre, les pel·lícules del seminari de Montcada passaven una doble censura: la del règim polític del moment i també la del Rector Rodilla, que les mirava en un passe privat. Per això no li véiem mai el pèl quan anàvem a veure-les.
Açò que ara relate és, ja ho sé, una breu pinzellada del que va passar a Montcada durant la meua estada, i encara com que me’n recorde! Com també recorde que quasi sempre les vaig veure des del galliner, i no perquè les entrades foren més barates, sinó perquè era el lloc dels alumnes del seminari menor. Hi havia un talonari d’entrades que lliuràvem a l’entrada de la sala d’actes on tenien lloc les projeccions.
El 14 de desembre passat vaig tindre una gran alegria en retrobar, al cap de cinquanta-dos anys, don José M. Monzó a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, on el grup Amanecer em va convidar a la celebració de la litúrgia de l’esmorzar dels dimarts a les 10 del matí. Ovidio Fuentes (87 anys, però fresc com una rosa) oficiava de Nostre Senyor, i Enrique Herrero (83 anys), de sant Pere. Els altres apòstols assistents, amb alguns dels quals vaig coincidir a Montcada, eren Joan Llopis (de Calp), Francesc Juan i Jàfer (d’Aielo de Malferit), Vicent Cremades Arlandis (de Bellreguard), Antoni Signes Mulet (de Gata de Gorgos), Eulogio Castañeda, Arsenio Rey Tejerina i Julio Alonso.
Com que jo vaig fer d’apòstol Sant Joan en aquella mena d’àgape, em va correspondre de fer l’homilia sobre la meua identitat, formació acadèmica, d’on venia i on anava, el modus vivendi, sobre els articles que escrivia i tot això. Una mena d’examen que em va resultar curt, ja que a males penes vaig poder esbrinar la trajectòria dels altres apòstols amb alguns dels quals, com ja he dit adés, vaig coincidir a Montcada. La xarradeta de després de l’esmorzar se’m va fer curta. Em vaig trobar molt a gust, com si tota la vida haguera esmorzat amb ells. En acabar, Antoni Signes i jo vam acompanyar Enrique Herrero a agafar un taxi. El grup Amanecer em va obsequiar amb un exemplar dels llibres ¿Por qué nos salimos? Los secularizados (2008) i Ressò d’unes secularitzacions (2015). El primer (un llibre col·lectiu) està coordinat per Signes Mulet, i el segon el firma ell com a autor. Tots dos vam enfilar tranquil·lament en direcció a l’estació del Nord: ell cap a Paiporta i jo cap a Xàtiva.
Tot i que se’m va oblidar de preguntar-li l’edat a Monzó, calcule que deu tindre uns 80 anys, ja que pertany al curs del meu paisà Juan Borrás Juan i també al dels superiors Pepe Escorihuela i Salvador García. Tots ells cantarien missa després de l’estiu de 1965. Espere que, sense tardar gaire, Monzó ens revele a poc a poc racons desconeguts de la història del cinema a la casa comuna de Montcada fa ja cinquanta-dos anys. Quasi res diu el diari!
ADDENDA ET CORRIGENDA
L’anterior article es va publicar en Vilaweb el 8 de gener de 2022. A continuació s’hi incluen aportacions fetes pels lectors, alguns dels quals no obliden que “anaven més a gust al cinema que a missa”.
1. “ [...] vam tindre cine en la meua època i quelcom crec que podràs traure de la part central del meu article “Batalletes (1. De cine” del blog de NIHIL OBSTAT [de 4 juny de 2021]. [...] Allí veuràs que, per les circumstàncies, jo no vaig poder gaudir llavors del magisteri cinematogràfic de J.Mª Monzó.
No se m’han oblidat les pel·lícules dirigides per Federico Fellini i protagonitzades per Giuletta Massina i Anthony Quinn: “La Strada” i “Les nits de Cabiria”.
També vaig riure molt una època amb Monsieur Hulot, sense oblidar Charlot (Charles Chaplin) i altres. (Enrique Herrero)
2. [de l’article “Batalletes (1. De cine”) d’Enrique Herrero, del blog de NIHIL OBSTAT, de 4 juny de 2021].
“SEMINARI
El Sr. Durán, pare d'un condeixeble meu i veí de Massarrojos, va vindre algunes vegades al Seminari amb una màquina de 18 mm., que supose va ser l'element des del qual es van desenvolupar tant el Saló Parroquial de l'esmentada pedania com el cinefòrum del Seminari. De les pel·lícules que ens va projectar el Sr. Durán, només recorde esta tonada:
Ay mi pescadito no llores ya más,
Ay mi pescadito deja de llorar.
Mira tu per on, he posat la tonada en Internet i el Sr. Google m'ha recordat no sols la lletra de tota la cançó, sinó també que pertany a la pel·lícula CAPITANES INTRÈPIDOS (1937) i que, pel que sembla, pot veure's en Youtube. (I com jo “no he vingut ací a parlar de la meua pel·lícula”, no marxe, però us deixe a vosaltres, si us interessa, la tasca de rememorar tot el referent a la pel·lícula susdita).
CINE-FÒRUMS
SEMINARI
Primera etapa
Jo pertany al segon curs dels que van ingressar directament en el Seminari de Moncada. Crec que queda prou clar on no em ficaré, deia al principi, la qual cosa no obsta per a què deixem constància que vam ser part de la generació que va tindre la sort d'assistir a les presentacions i col·loquis dirigits per José María López Piñero, col·legial del Major de Sant Joan de Ribera.
Segona etapa
A José María López Piñeiro no li va bastar d'ensenyar al seu auditori a veure cine, a més va crear escola i deixà com a successor a José María Monzó, a qui ja he anomenat al principi d'este escrit. Per les circumstàncies dels meus estudis no vaig poder assistir a eixa segona etapa del Cinefòrum del Seminari, però en els últims temps he tingut la sort, interrompuda en bona part per la pandèmia, de trobar-me amb José María a distints nivells: convivència setmanal en esmorzars, presentació de pel·lícules, articles i llibres sobre directors, pel·lícules...
No sé si existirà registre de les pel·lícules que es van presentar, comentar i gaudir en el Seminari en esta època.
CINE-CLUBS
En temps d'estudiants (col·legi St. Tomàs) o de pràctiques (convictori) acudirem amb freqüència a les sessions de cine-fòrum en:
Cine club S.A.R.E. (Servicio Artístico Recreativo Español)
En València coneguérem un cas semblant al “Gregorio”, tant en estructura (parets nues) com en adaptació (arpillera i cadires de boga), on hui està l'església de San Juan de l'Hospital, el que amb total professionalitat i plena dedicació presentava Àngel Carrasco, a qui quasi seixanta anys després encara recorde.
Cine-club LUZ (Dominicos)
El salón estaba ubicado en el cuerpo del complejo de los dominicos recayente a la G. V. Marqués del Turia, Cuentan las crónicas que:
El cine Club tuvo una vida muy dinámica llegando a hacerse un ciclo a mediados de los 60, dedicado a Serguéi Eisenstein en el que se proyectaron películas como Octubre, ¡Que viva México! y se anunció el Acorazado Potemkin, que, por extraños designios de la censura, fue sustituida por una de los hermanos Marx”.
3. “Las primeras películas las explicaba López Piñeiro, a la sazón estudiante universitario” (Ovidio Fuentes).
4. “Durante un año me reuní con López Piñeiro que fue quien me introdujo en el cine cuando me nombraron encargado. Para mí fue un placer aquella relación. Y la programación de mi primer año me la hizo él.
(…)
Bartolomé, te apunto algún dato de tu artículo sobre el cine en el Seminario.
Sobre la censura y calificaciones del Estado y de la Iglesia es correcto e interesante lo que tú vives en tu infancia.
Tú llegas al Seminario en 1963, dos años antes de mi ordenación. Me quedo de formador en el Seminario Menor. Pero yo ya era encargado del cine desde segundo de Filosofía y toda la Teología. Cuando me nombran superior nombro a [Francisco Juan y ] Cháfer y yo sigo como supervisor hasta que dejo el Seminario en septiembre de 1971.
En la película Seminario dirigida por [Pedro] Balañá no era protagonista Belarte que solo aparecía en una corta escena. El protagonista era Juan Piris (posteriormente Obispo) y dos seminaristas, un niño del Menor y un filósofo que no recuerdo sus nombres. Hoy ver la película es un producto curioso e interesante. Cine neorrealista del momento, sencillo de lo cotidiano de un seminario moderno. La película está bien dirigida y con un guión adecuado..
Sobre El Acorazado Potemkin oficialmente no se pasó en el cine del Seminario. Sí la vimos muchos en una copia clandestina en super-ocho que conseguimos.
Sobre la censura, en los años que fui encargado para nada tuve en cuenta la censura estatal ni eclesiástica pues teníamos una censura propia. De la película programada se hacía un pase privado a los Padres Espirituales que eran los responsables oficiales del Arzobispo. También acudían los superiores que podían. Don Antonio Rodilla nunca asistía a estas sesiones salvo cuando una película me prohibían que se pasase. Si yo estaba en desacuerdo recurría a Don Antonio, le hacía un pase solo a él, le daba mis razones y el decidía. Nunca se negó al pase en las películas conflictivas y él se hacía responsable ante el Arzobispo.
Los años en que fui responsable me lo tomé muy en serio, le dediqué mucho tiempo y terminé metiéndome a nivel de especialista y ya no lo dejé, formando parte de mi vida hasta hoy.
La historia del cine del Seminario es muy interesante con películas, ciclos y conferencias que en aquellos momentos tenía un nivel cultural muy alto. Se creó una Academia del Cine con publicaciones sobre todas las proyecciones. Todo se perdió porque pensaba que el archivo quedaría en la Biblioteca del Seminario pero hace años pude comprobar que había desaparecido. (José Mª Monzó, 9 de enero de 2022).
5. “A la plana de facebook que tenim els del meu curs vaig intentar que nomenaren alguna peli que per una raó o una altra recordaren haver vist a Moncada; ningú no va contestar, excepte un de la Valldigna que va dir que ell no recordava haver anat al cinema a Moncada. Jo sí recorde moltes pel·lícules (que deiem films, perquè ja et vaig dir que regnava un cert snobisme a aquella casa, al menys entre els de la “I”). Monzó era qui animava el cotarro i també un xicon de Simat de Valldigna que li deien [Salvador] Llinares [Martínez]. Editaven un fullet de 4 planes quan la pel·lícula ho mereixia. Recorde, i tant, el cicle de cine espanyol i la conversió de don Alfonso Roig al seté art que fins llavors rebutjava, com Juan Gil-Albert que va tardar una mica més fins que va descobrir Visconti. No crec que Potemkin es projectara al seminari, no existirien còpies en Espanya per aquells temps. Però per dir una pel·lícula que recorde et diria La Puerta del Diablo, d’A. Mann, perquè recorde que férem un cinefòrum. No recorde Marcelino, pan y vino que estrenaren molt abans i jo em vaig fer l’album de cromos”. (Enric Miquel Cuñat Sesé, 10 de gener de 2022).
6. “[El curtmetrage] Seminario em sembla que es va rodar a Alfara i les escenes d’interior eren de ca la tia Irene, molt a prop de ma casa al carrer Sant Vicent, cantonada amb el carrer San Bartolomé. El protagonista era Ricard Marí i també, esclar, els patis del Seminari, etc. No recorde que es fes cap altra pel·lícula més. Potser Belarte en feu una altra, però no sé quina. Segur que Monzó ho sabrà”. (Manuel Molins, 14 de gener de 2022)
7. [Pel que fa al curtmetrage] Seminario Si no recorde malament, eren tres els protagonistes: Piris de major, Marí d'adolescent i el xiquet el nom de qual no sé. (Joan Llopis, 16 de gener de 2022).
8. Segons Manuel Molins, Ricardo Marí (d’Alfara) era un dels protagonists de Seminario (17 de gener de 2022).
9. L’Acorazado Potemkin, prohibit a Espanya, apareixia sempre en la llista de les 10 millors pel·lícules de la història del cine junt amb Ciutadà Kane. En la Facultat de Dret la van projectar en el format de 8 mm., còpia particular que em van prestar per passar-la també al seminari. Jo traduïa directament els subtítols que venien en francés i, com a música de fons, Carmina Burana.
(…)
Vaig tindre en el meu poder el projector i la pel·lícula al llarg d'una setmana, temps suficient per disseccionar l'escena de l'escala d'Odessa. En un bloc vaig anotar, una a una, totes les preses (generals, de grups, individuals, etc.) i el seu muntatge, mosaic de cel·lulosa que aconsegueix oferir-nos un mural plé d'emoció.
(…)
Pel que fa a Rodilla, ell no va vindre mai a les projeccions prèvies destinades a la censura. A aquestes, només acudien els pares espirituals i jo, encarregat del cineclub després de Monzó. El meu paper consistia a prendre nota de les escenes que calia suprimir. Si sols calia suprimir una escena o dos, aleshores parava la màquina fins que caiguera el paperet que senyalava el tros censurat. Si hi havia més escenes, “tisorada al canto” i acetona per unir la cinta. En el cicle de cine espanyol vaig incloure Campanadas a medianoche de Orson Wells, film produït per Emiliano Piedra, i per tant considerat de nacionalitat espanyola. Era una cinta totalment verge que anava a projectar-se en el festival de Cannes i no estrenada, encara, en cap sala. Personalment vaig aconseguir de la distribuïdora poder projectar-la en aquest cicle adduint que era un passe intern sense cap espectador de fora del Seminari. Hi van intervindre les tisores i la productora de València va presentar una queixa al Seminari dirigida al màxim responsable: el Rector. Rodilla va reunir els censors —el “pàters” espirituals— i, llegint-los la carta rebuda de la distribuïdora, els va recriminar allò que havien fet amb una frase lapidària: “NO QUERÉIS QUE LOS CHICOS PEQUEN CONTRA EL SEXTO Y PECÁIS VOSOTROS CONTRA EL SÉPTIMO!”.
 |
| Campanadas a medianoche (1966) |
(…)
El problema amb els pares espirituals eren els escrúpols que hi tenien per si de cas una escena era causa de pecat. La confessió marcava la "temperatura" d’una escena. Vaig contractar Los Paraguas de Cherburgo i el pàter dels filòsofs no volia que la veren. La raó no era cap escena especial sinó la bellesa de Catherine Deneuve i el possible enamorament dels adolescents alumnes de Filosofia pels seus encants. No recorde si al final vaig aconseguir que la veren.
(…)
Tornant al rector Antonio Rodilla, no li agradava el cinema però sabia que era un element cultural a incorporar en la formació dels seminaristes. Mai el vaig veure assegut en la llotja per veure una pel·lícula; l'única vegada que el vérem a la sala de cine, al costat de tot l'alumnat, va ser en la projecció del film de Lazaga, Franco ese hombre.
(…)
Alfonso Roig, com a encarregat del cinema al Seminari, va gestionar que poguera assistir a les projeccions de l'Alliance Française, destinades, exclusivament, a la colònia francesa de València. Allí vaig veure una bona part dels films de la Nouvelle Vague: Godard, Truffaut, Varda, Rohmer, Resnais, etc. i els films de Jean Vigo precursor d'aquesta nova estètica: Zéro de conduite i L'Atalante, dos films mítics (Francesc Juan i Cháfer, 28 de gener de 2022).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada