Últim curs a Montcada! (16): flaixos. Bartolomé Sanz Albiñana.

 

Com ja deuen haver comprovat vostés, aquesta série dedicada a l’últim curs a Montcada és més llarga que no les anteriors: se m’ha enviscat entre els dits, com s’enviscaven els pardalets vora els bassiols en la meua infància, i no hi ha manera de desfer-me’n. Ja que no li trobe un final, em resistisc a posar-li la “i” seguida del número corresponent que indique punt final.

I això és així perquè, a vegades, en el silenci de la nit o quan pegue braçades en la piscina, em relaxe en el jacuzzi o la sauna, o mentre transite camins per la muntanya, un flaix retrospectiu m’enlluerna i veig una imatge emmagatzemada en algun racó del cervell que apareix de sobte i em diu: “Eh, estic ací!”. És una foto que enllaça amb una frase, i aquesta amb una anècdota, i aquesta, amb una situació o data, i així successivament. Eixos flaixos no són com la llum vinguda del cel que va fer caure l’apòstol Pau de camí a Damasc, però en alguna cosa se li pareixen. Com que la majoria de vegades no porte a mà una llapissera ni un trosset de paper per a prendre nota, els flaixos se m’esvaeixen prompte del cervell. Només quan la imatge es repeteix amb persistència és quan la recorde i finalment la puc plasmar per escrit.

D’entre els flaixos que no he oblidat hi ha la data del 15 d’octubre de 1969 quan, després del meu inesborrable estiu de l’amor particular, torne a Montcada quinze dies i tot seguit ja em veig arribant a casa carregat de maletes. Parèntesi: el meu estiu de l’amor em va arribar amb dos anys de retard, com quasi sempre m’ha passat amb tot.

Ma mare, en veure’m entrar a casa, em va dir: “Xico, quina alegria! Has vingut a felicitar-me pel sant?”. “No, mare, m’han enviat a casa a pensar-m’ho un any”, li vaig contestar, mentre li donava les credencials i les salutacions del nou Rector, don Rafael Sanus, i del meu etern superior, don Miguel Payá. En llegir la missiva, ma mare va dir: “Ja et deia jo que no hi tornares, però no em vas voler fer cas”. Les mares sempre tenen raó.

A divuit anys acabats de fer, a casa em van donar llibertat per a tot i em van deixar que m’equivocara tot sol: és un bon aprenentatge per a la vida. A eixa edat reconec que no m’agradaven els consells, vingueren d’on vingueren; preferia de ficar la pota pel meu compte, i quan em passava procurava trobar un camí d’eixida per mi mateix. En aquella edat, ja no vaig tenir pares espirituals que m’orientaren la vida futura i em vaig convertir en el meu propi guia espiritual.

Aquell octubre, el rector Rodilla ja pertanyia al passat: pareix que finalment s’havia complit la seua voluntat que el rellevaren del càrrec. Sobre això em ve al cap una cançó burxadora de principis dels vuitanta, Video Killed the Radio Star, de The Buggles, i crec que a aquell home assenyat li va passar el que sovint sol passar: cada innovació substitueix l’anterior. En la cançó, la televisió i el vídeo van reemplaçar la ràdio. I després Internet va soterrar la televisió. Qui va soterrar Rodilla van ser el papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II: uns misteris que eren superiors al seu enteniment i que ell es va negar a sondejar amb profunditat. Rodilla no volia sentir els nous sons que retrunyien, i per això es tapava les orelles. I també es tapava els ulls davant els nous temps que trucaven a la porta. Ara, quan jo m’acoste a la seua edat, n’entenc millor l’actitud i endevine el seu turment intern.

Pel que a mi respecta, vaig sentir les misses en llatí en entrar el 1963; dos anys després en castellà, mentre els filòsofs i teòlegs s’adaptaven a les noves directrius conciliars i resaven laudes, sexta, vespres i completes en les seues comunitats. Tots eixos nous ordenaments postconciliars a mi m’afectaven poc. Jo era molt jove i mal·leable, i em vaig adaptar a totes les innovacions que van seguir, sense que produïren alteracions importants en el meu dia a dia. En el pla espiritual, les pràctiques dels alumnes humanistes es reduïen a plàtiques, meditacions, misses, rosaris i sabatines el dissabte, rutines prou habituals a qualsevol establiment educatiu religiós de l’època.

Tot això a mi no em va fer gens de mal, ans al contrari, em van beneficiar més del que creia. Hi vaig aprendre el significat de la paraula convivència, a ser respectuós amb tots, a imitar els més intel·ligents, a oldre el perill, a no burlar-me dels qui no eren bons practicant esports i a conéixer les meues limitacions. I no recorde bé si va ser allí o al llarg de la vida posterior on vaig aprendre a queixar-me i a plantar a les situacions injustes si no arbitràries. No és estrany, per tant, que tinga ben interioritzats els versos de Quevedo: “No he de callar, por más que con el dedo, / ya tocando la boca o ya la frente, / silencio avises o amenaces miedo”.

En començar el curs 1969-70 vam tornar al pavelló central on havíem passat els tres primers cursos. L’estiu del 1969 havien passat moltes coses a la diòcesi. La primera és que des del primer de juliol hi havia un nou arquebisbe, don José M. García Lahiguera (1969-1978), de Navarra com don Marcelino Olaechea. Això significava que en el tauler d’escacs eclesiàstic es van produir canvis importants, un d’ells era el nomenament del nou Rector del Seminari en la persona de don Rafael Sanus, a qui ja m’he referit.

El dos d’octubre del curs 1969-70 va tindre lloc l’obertura solemne de l’any acadèmic presidida pel nou arquebisbe i el nou rector amb la desfilada de les autoritats acadèmiques, professors, superiors i pares espirituals. Obria la comitiva Luís, el jardiner, abillat eixe dia amb indumentària adequada per a l’ocasió: vestit de macer o pertiguer, llogat de Casa Insa. És de suposar que els multicolors vestits acadèmics amb birret i toga, segons l’especialitat en què havien obtingut el grau de llicenciat o doctor, se’ls treia cada participant en la comitiva del seu armari per a les ocasions solemnes i protocol·làries.

Del meu curs quedàvem trenta-un alumnes, prova evident que l’epidèmia de l’època que afectava tota la societat feia estralls i s’havia filtrat silenciosament pels intersticis del Seminari de Montcada. Era l’epidèmia de la modernitat. Cinc cursos després, segons em conten, l’internat estava infrautilitzat i els seus habitants eren com fantasmes en un palau pràcticament deshabitat.

El meu curs havia patit sis baixes durant l’estiu que acabava. De qui era la culpa? Segurament, en última instància, la tenia la cançó Je t’aime… moi non plus de Jane Birkin i Serge Gainsbourg, que va calfar molt l’ambient, el cap i també els cossos de tot el país. No em vénen al cap més raons, tot i que ben segur n’hi havia més.

Serge Gainsbourg i Jane Birkin

A la meua promoció també s’havien incorporat reforços: Castillo, Olmos, Valentín Palacios i Alejandro Rodrigo, companys que ja no sé d’on eren i als qui a penes vaig tindre temps de conéixer. L’etern superior del meu curs, don Miguel Payá, dempeus a la porta d’eixida que donava al pati mirava els núvols del cel i intuïa els mals que portava la modernitat a aquell lloc: “Ahora las fuerzas se nos van por ahi”. Eixe “ahí” feia referència a Carlos Luzuriaga, un xicot nou que s’incorporava no sé a quin curs i que havia compost una cançó, gravada en un single, basant-se en el poema “Sabemos” de León Felipe, poeta republicà que havia mort a Mèxic l’any anterior i que estava molt de moda aquells anys. “Sabemos que no hay cielo ni estrella prometida, lo sabemos, Señor, lo sabemos”. La cançó la va gravar amb el nom de Carlos Cov. COV era l’acrònim de Centro de Orientación Vocacional “Vicente Puchol” que va dirigir don Francisco Serra Estellés des d’inicis del 1963 fins al 1972 amb la finalitat d’atraure vocacions. Serra va ser substuït per don Rafael Sanus, que ja portava de Rector dels dos seminaris des de setembre de 1969. Sanus va ser Rector fins el curs 1975-76. Algun missatge hi havia en el solapament d’eixos dos càrrecs en la mateixa persona, dic jo.

“Las fuerzas se nos van por ahí”, sens dubte, feia referència al nous aires de modernitat que s’hi respiraven com a conseqüencia de les noves circumstàcies històriques: una nova societat, una nova cultura, un nou ambient. L’entrada al seminari de gent que havia fet el batxillerat a col·legis o instituts i que havia format el seu caràcter i personalitat fora del “semillero” va tindre una influència molt gran en la vida d’aquella comunitat que, amb la marxa de Rodilla, començava una nova aventura.

Eixe curs, prefilosòfic, teníem unes assignatures molt rares, d’entre les quals recorde Historia de la Salvación, Introducción a la sabiduría cristiana, Cristianismo e historia de la cultura, Patrología, Lógica, a més de les típiques i sempiternes: religió, llatí, grec, literatures grega i llatina. Sols recorde don Eduardo Poveda, que havia ampliat estudis a l’estranger i era especialista en Ortega y Gasset. Poveda ens feia classes de Introducción a la Filosofía. També recorde, només faltava, don Miguel Payá, que feia classes de Historia de la Salvación.

Una de les últimes classes que recorde del seminari és una de don Eduardo Poveda, més tard bisbe de Zamora (†1993). Tant de bo tots recordàrem, pel cap baix, una frase dels professors que hem tingut al llarg de la vida. Jo en recorde d’una d’ell: “Xiquets, cal saber moltes coses en aquesta vida, però creure-se’n molt poques”.

Deia Josep Pla en Quadern gris: “M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia —de la il·lusió i poesia dels disset anys”. Recorde que a dèsset anys jo tenia il·lusió i poesia. No recorde bé a quina edat les vaig perdre. Quin sentit té una mirada desproveïda de sorpresa? Crec que al voltant de 1969 molts superiors-formadors havien perdut molt més que la il·lusió i la capacitat de sorpresa. Quina explicació té, si no, que d’uns vint superiors-formadors, finalment la meitat acabara deixant els sacedoci?

Amb el pas dels anys també vaig perdre el contacte amb la major part de gent del meu curs, això no obstant, no els he oblidats. Sovint tinc flaixos de tots ells a les aules, als dormitoris, als camps d’esports, a la piscina, a la capella, al cor del curs, o assajant una obra de teatre o una cançó dels Brincos, de Juan & Junior o “Nights in White Satin” dels Moody Blues. Dels seixanta-sis xiquets de la meua promoció, la setzena del Seminari de Montcada (1963-1975), no sé finalment quants se’n van ordenar el 1976, quants es van secularitzar i quants es van encarrilar pels camins que el destí ens tenia marcats a cadascú en aquesta vida. Les xifres globals parlen per si mateixes: “Entre 1962 y 1968, el total de peticiones de dispensa del celibato se eleva a 400 en nuestro país, ocupando el número 4 en la lista de ‘regiones’ católicas del mundo a este respecto” (Amando de Miguel et al. Síntesis del informe sociológico sobre la situación social de España 1970. Fundación FOESSA, 1972. 118).

 

Bartolomé Sanz Albiñana