Control i vigilància exhaustiva (35). Escrit per Francesc Jover 31 març 2022

 

Escrit per Francesc Jover
31 març 2022

Es diu del general Franco que tenia una actitud obsessiva en perseguir i exterminar la maçoneria perquè la culpava de tots els mals que havien hagut des de feia segles. Per altre costat, també deien que abans de dedicar-se a dictador va sol·licitar dues voltes l’afiliació a la maçoneria i les dues voltes no el van acceptar. Està clar que no ho sabem tot sobre Franco, el mateix de moltes altres coses que han passat. Les entitats memorialistes estem compromeses d’anar descobrint i divulgant qualsevol detall d’aquella etapa per innocent i poc transcendent que semble. Incloent algunes anècdotes dins del context general de la història, pot entendre-la millor.

La llei de l’1 de març de 1940 sobre la maçoneria i el comunisme, forma part d’un dels paquets repressors del franquisme i el seu tribunal estava al Paseo del Prado, 6 de Madrid. Ignore si l’Alcoià i Comtat hi hagueren detencions de maçons, però si que he comprovat que ho intentaren; almenys a Cocentaina. Per l’amic i historiador Paco Moreno, que m’ha passat diferents documents, he vist la incidència d’aquesta llei ací. Son demanats informes de maçons, amb noms i cognoms, que han estat afiliats a lògies de Cocentaina. Encara que es tractava d’afiliacions des-temporalitzades que ocorregueren a finals del segle XIX. Per això, la Direcció General de Seguretat, tant la de Madrid com la d’Alacant, no va poder recaptar cap informació. Era el 1944 i la Seguretat d’Alacant demana informació completa d’activitats abans i desprès del G.M.N dels següents individus: José Corví i Juan Rubio. També de Moisès Moulet que tots tres pertanyien a la Logia de Cocentaina «Hijos de la Viuda». Però açò fou durant la construcció de la via del tren dels anglesos, Alcoi-Port de Gandia, que va ser inaugurat el 1892. Ara, les forces de seguretat s’han adonat d’aquesta afiliació i cregueren que era actual. O per si de cas. Les forces vives locals, malgrat tots els intents, no van poder trobar cap informació que donar. No puc eixir-me’n del tema, però podeu consultar el treball de Claudio Llopis en PDF molt aclaridor. Especialment l’enfrontament del poble sencer de Cocentaina, incloses les autoritats civils i eclesiàstiques, amb els germans «Fills de la Viuda» (12/09/1891).

Arxiu de la Guerra Civil. Salamanca.

No es cap novetat dir que la repressió franquista tenia com objectiu exterminar diferents institucions que pogueren desviar els plans del seu règim. Pareix ser que en aquest cas anava un poc a segues.

Per altra banda fer-nos també una idea de la forma i manera que hem estat vigilats i controlats sense a penes adonar-nos. Hui mostraré alguns documents que ho confirmen.

Començarem per veure amb quina meticulositat i compromís s’autoritzaven les societats culturals o d’oci permeses. En aquest cas es tracta d’una societat de caçadors al meu poble que pot servir-nos de model. Primer, es feia una sol·licitud a Govern Civil pels socis fundadors. El governador demanava el servici d’informació de la guàrdia civil perquè investigara qui era cadascú dels sol·licitants. En aquest cas hi ha un bon informe mecanografiat on la guàrdia civil fa constar, fil per randa, les obres i miracles de cadascú. Per suposat tots amb demostrada adhesió i fidelitat a la causa.

Així mateix, una volta que govern civil ha rebut els bons informes, vol confirmar-ho i demana l’opinió de l’alcalde del poble i ací tenim la resposta que és una mostra garantida de filtre. Resposta que ens fa pensar en un possible compromís o pacte que ha fet l’alcalde amb la societat de caçadors. Hi haurà una comissió depuradora que conduirà la vida de la societat cap a la «causa nacional» sense possibilitat de desviar-se.

El Centre Excursionista Contestà va passar pels mateixos tràmits el 1956. Com es pot comprovar, el servei d'intel·ligència franquista per controlar la societat fou un aparell que va perviure fins el final com veurem. De l’any 1949 és el següent document on el govern civil de València demana a la Guàrdia Civil d’Alacant informació d’un individu que havia sigut veí de Cocentaina. La contestació no tarda més de tretze dies, que l’hem de considerar ràpida. La guàrdia civil contesta amb un informe ben detallat de qui era aquesta persona. Mirant la trajectòria d’aquest individu s'endevina els filtres que va haver de passar i els que encara li quedaven.

Un aparell que estaria compost d’una gran quantitat de persones totes implicades per abastir aquest ample fitxer. No m'estranya que ho tingueren tot tan ben controlat. Qualsevol «incidència» que passava a les diferents institucions socials o veïnals, les comissions depuradores que hi havien per tot arreu de voluntaris «informaven» al règim.

Podien formar part d’aquestes comissions el veí o el company de treball menys sospitós. Son els que anaven a informar d’aquestes insignificants coses a canvi d’unes palmadetes a l’esquena. És el que ens fa pensar mirant els documents que mostre tot seguit. Uns documents que únicament podem veure ara per haver-se quedat possiblement oblidats en algun despatx provincial. Com el d’aquest «problema laboral» 1 i 2 de Barxellet (Algars) que no tenen massa sentit, ni per la importància del tema, ni per la data.

Això si, ens deixa veure l’estructura que hi va haver darrere d'aquests informes «secretos». Que un cas tant senzill passe a denominar-se secret, no trobe altra explicació que un cert desgast del règim i de mètodes anacrònics del franquisme. Eren simples reivindicacions que estaven permeses dins del sindicat vertical. Encara rebla més el clau aquest incident veient la manca d’idees del règim per provocar un expedient (1 i 2) de despossessió del càrrec sindical.

La qual cosa em fa pensar que la maquinaria del règim solament li quedava la força d’inèrcia que n’era molt poca. ¿Per a què volia saber aquest petits detalls del que parlava i feia el poble en les diferents entitats i associacions?

Finalment, he d’afirmar que la llarga dictadura va estar exageradament carregada d’eufemismes, de no dir mai les coses pel seu nom. De maquillar la realitat, des del començament fins desprès del traspàs del dictador, com mostra aquest «legajo de asociaciones 1977» que ha estat publicat, on veiem que el mateix cos de la benemèrita mira en millors ulls els perillosament sospitosos de l’autoritat civil.

                                    Francesc Jover