Un regim basat en el culte (34). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

23 març 2022

 

Pels anys 40 hi havien dos sectors socials paral·lels que l’he comentat repetides vegades. En un d’ells, hi va haver un especie de culte exagerat al regim i les seves institucions. Un culte a les autoritats, a la Falange, els caiguts, a Espanya; fou l’època de màxim culte nacionalista espanyol. Però, la cresta d’un especial culte i adulació fou per al propi dictador, tot i que també es va mantenir prou alt el culte al gran absent: José Antonio. El contingent falangista fou molt important per al règim en el primer temps. Una importància que s’havia guanyat com a quintacolumnista i accions terroristes que desestabilitzaren i afebliren la República. Un altre culte indestriable dels altres era a l’Església. Recorde la processó del Corpus, potser alguna altra també, on al final anaven junt al pali cerimonial (o les andes del sant) les autoritats i dos parelles de guàrdia civils. Si alguns espectadors no s’agenollaven eren comminats a fer-ho pels guàrdies.

 

També hi havia un detall de culte que em feia molta vergonya. A escola ens ensenyaven la importància que tenien els caiguts per a la nova Espanya i l’obligació que teníem en mostrar-los respecte. Hi havia una llista al campanar de l’Església del meu poble, com tots. Ens explicaven els mestres com ho havíem de fer; inclòs, ho assajàvem a classe. En passar per davant del campanar on estava la creu dels caiguts i la llista, havia d’aturar-se de cara a la creu, posar-se fermes, i alçar el braç. Quan anàvem en colla no em molestava i era com un joc; però, en anar tot sol tenia molta vergonya fer-ho. Solament ho vaig fer alguna volta en veure’m damunt i no ser capaç de tornar-me’n arrere. Era una vergonya inaguantable. En adonar-me que havia de passar per allí, donava la volta per un altre carrer per evitar l’escena.

Algunes d’aquestes xicotetes coses van marcar la infantesa d’aquella generació i la vam entendre prou anys després, conforme anàvem descobrint moltes mes coses. Com el pamflet de festes que llançaren al públic l’Associació de Sant Hipòlit de Cocentaina justament a l’entrada d’estiu. Tot estava per fer i no hi havien diners. Un text, com tots els altres, carregat d’eufemismes en el que ens ho diu quasi tot. Un autèntic retrat de la situació. L’any anterior, 1939, tampoc es feren festes. Solament hi hagué uns pocs actes per iniciativa de l’autoritat civil i militar, basats en passa-carrers, pirotècnia, olla i alguns desgreuges religiosos molt sonats. L’any 1940 també ho tenien malament fer festa.

 

Però és innegable la voluntat de les autoritats en reconduir el més aviat possible la vida quotidiana. El poble necessitava festes, però no hi havien campanes, ni sant Hipòlit, i calia que cadascú fera una equitativa aportació per remodelar la vida de bell nou. Podria ser que despertaren eixe sentit de nova solidaritat que anava prenent cos en la gent. Això no llevava els patiments ni les carències de tantes coses, però potser era l’única manera de tirar endavant i calia fer-ho.

 

El 26 de gener de 1940, hi ha una ordre de l’alcalde que el pregoner anunciava pels cantons: solament es podria consumir i vendre carn el diumenge, dilluns, dimarts i dijous. Una ordre extremadament generosa perquè segons la meua experiència, ja m’haguera agradat menjar carn un dia a la setmana, encara que haguera sigut divendres. Una volta a la setmana menjàvem carn a casa, però dels conills que criava mon pare.

Per altre costat dir també que vaig viure bona part d’adolescent l’estricta censura de ball. Una activitat d’oci, innocent, que relaxa, estimula l’esperit, desperta la creativitat estètica i al mateix temps serveix per relacionar-nos en parella. El nacional catolicisme ho va creure pecaminós i ho va prohibir. Almenys, al meu poble estava totalment censurat. La colla d’amics adolescents havíem d’anar als pobles del voltant a ballar, especialment a Muro que era més tolerat i feien ball per festes. També a Alcoi, ciutat més oberta, on hi havia una sala permanent de ball que es deia «Passaboga».

Al mig d’aquestes dificultats, o millor dit, formant par d’elles, hi havia un control de tot el que es produïa al camp. Els llauradors era el sector productiu més privilegiat, però sotmesos a un estricte control, inclòs dels moniatos que feien. Intentem no fer un somriure despectiu quan se’ls imaginem a l’Ajuntament dient: «he¡ que fem dels moniatos»? Si, hi havia de manifestar qualsevol producte que conreaven i passar per l’Ajuntament a dir la quantitat. Coneixent el tarannà de la gent del camp, tant individual i lliberal, no m’imagine com ho suportaven.

Però, del conjunt de detalls d’aquell temps, pot ser que una de les coses que més admire són les ganes de viure que tenia el veïnat i la manera en que s’adaptaven. Les persones feien seves les precarietats i les suportaven amb un callat i valent silenci. Mireu una de les contradiccions de l’època que no tenen altra justificació que intentar tirar cap avant. Una joveneta, Amandita, que l’he coneguda amb una cabellera a mitjan esquena, fou rapada al zero en abril de 1939 per no se quina història. La veiem afiliada a Falange possiblement quan encara no li havia crescut del tot el monyo.

Alguns detalls dels que comente, quan passe més temps, no s’acabaran d’entendre. És el que passa amb el següent ban del pregoner que si no us ho explique no l’entendreu. Disculpeu-me si us sembla que sóc immodest, però anava al riu a banyar-me i per això ho se. No sols anàvem a prendre el bany, també se’ns «eixíem del camí» per menjar algunes figues, pomes o el que trobàvem pels bancals que passàvem. Fins i tot les safanòries anaven bé. Puc assegurar-vos que ho fèiem sense tenir consciència de lladre. Això si, si apareixia el guarda pegàvem a fugir, no faltava més que la mare hagués de pagar una multa.

 

Una de les activitats d’infants i adolescents en festius o quan no feien escola, era comboiar-nos per eixir «d’excursió» al camp. El bany al riu era una excusa. En no saber què fer (és un dir), algú proposava: «voleu que anem a menjar peres?» Aprenguérem empíricament quines fruites donava el temps sense ser llauradors. També aprenguérem que el camp era la mare de tot. Hi havia de tot i durant tot l’any. Els adolescents vam arribar a tenir també un especie de culte al camp, perquè sempre hi havia el que necessitàvem. A penes arribava la primavera teníem l’oportunitat de tastar les ametlles verdes, amb pell i tot; molt bones. Les anous no. Bo, això ho sabíem per aquelles fabules de Samaniego. Però, potser que la panxa estava demanant-nos un «ten-te en pié» i no estava en condicions d’assumir el missatge del clàssic il·lustrat.

 

Desprès de tants anys, entenem ara el que devem als pobres llauradors. En el cas nostre, on la terra està generalment prou repartida, potser no sempre xafàvem bancals de terratinents. Foren d’uns o d’altres, cal reconèixer la valuosa aportació que va fer aquest sector a la precària situació. No solament per nosaltres, també pel seu treball aportat al règim i salvant-li la situació: 

Francesc Jover