Últim curs a Montcada (13): el teatre. Bartolomé Sanz Albiñana

A mesura que el meu relat d’estada al seminari de Montcada s’acosta al final, faig un esforç per recordar tots aquells racons per on va transcórrer la meua vida durant sis anys. Queden molts temes per tractar, com ara els esports, el teatre, la música i el cinema, dels quals n’hi ha almenys dos que no puc obviar: el teatre i el cinema. Lamente contradir don Antonio Lagarda, qui es referia al seminari com un “espai artificial”. No sé bé a quin àmbit es referia ell —potser fóra al de l’espiritualitat—, però pel que fa al terreny cultural els puc dir que aquell reducte, d’artificial en tenia poc.

Hui em centraré en el teatre, tot i que hi ha persones molt més qualificades per a tractar la qüestió, com ara el dramaturg, director escènic i professor Manuel Molins Casaña (de Montcada, però veí d’Alfara del Patriarca). A l’espera que els planetes s’alineen adequadament, se solucionen els problemes de treball i d’agenda, i puga fer una extensa entrevista a l’home expert on ens dibuixe una panoràmica més completa de què va significar eixe art escènic en la dècada dels seixanta, el que segueix a continuació es pot considerar com el preàmbul al tema del teatre al seminari de Montcada en els anys seixanta.

Sobre la música sincerament, no sé ben bé a qui a acudir.Quant al cine sempre he tingut clar que la persona més indicada per a fer una pinzellada amb molts detalls és don José M. Monzó García. Qui no hi coneixia Monzó en la dècada dels seixanta? Era condeixeble de dos altres superiors: don Salvador García Díaz i don José Escorihuela. Amb el primer mantinc una relació estreta; malauradament el segon, qui ens podria parlar dels esports al seminari, ens va deixar a principis de 2021.

Si Manuel Molins no té als seus arxius una relació completa de les obres que cada curs va representar al seminari, no sols en eixa dècada sinó també en les anteriors, probablement tota la història del teatre al Seminari de Montcada passarà a fer més llarg el llistat d’assumptes significatius abandonats en l’oblit a mesura que falten els qui ho van viure. Jo només puc aportar un breu i improvisat tret de què he sentit, llegit, o de les obres que hi va representar el meu curs. Si açò es multiplica pel nombre de promocions que hi van passar, es pot tindre una lleugera idea d’aquell viver de cultura. A continuació es poden trobar uns exemples del que he exposat.

 

En 1949 es va representar en el teatre romà de Sagunt, en llatí, la comèdia Captivi, de Plaute. Els alumnes que la van representar estaven dirigits pel catedràtic Hijarrubia                            

En setembre del 1962 es va representar a la sala d’actes El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i l’Auto de los Reyes (Gil Vicente), sota la direcció de don José M. Belarte i música d’Emilio Sanz, alumne de 4t de teologia. Per algun lloc dec tindre una còpia ciclostilada de la segona obra. Sens dubte, Belarte, ja abans dels anys seixanta, havia creat un corrent amb el seu estil propi: l’escola belartiana amb una série d’actors tallats a una forma concreta (Emilio Martí, Vicente Estrems, Jesús Rodríguez, etc.). Aquell estil retòric i declamatori, amb una sobreactuació que incloïa moltes manotades a l’aire, em recorda un passatge de Hamlet, conegut com “El parany del ratolí”, on el príncep de Dinamarca dóna instruccions sobre la forma en què han d’actuar els còmics que acudeixen a la cort a fer una representació (Ham 3.2.1-50).

 

El mateix Belarte, segons ens recorda Manuel Molins, havia dirigit i interpretat un Hamlet (1959) quan feia els últims cursos de teologia, on tots els actors eren homes, com no podia ser d’altra manera, exactament igual com si estiguérem en el teatre The Globe de Shakespeare a Londres

Antoni Martínez Revert (de Xàtiva), segons em va comunicar en una ocasió, va dirigir el curs 1963-64 un Macbeth junt amb Toni Tordera Sáez (de València) que, si el vaig veure, malauradament no recorde. Imagine que don José M. Belarte devia ser l’impulsor i responsable últim d’eixes representacions.

El meu curs (Promoció de 1963-1975) va representar dues obres: la primera quan féiem 3r de batxiller (curs 1965-66) i la segona quan féiem 6é (curs 1968-69). En la primera vam representar El cartero del rey, de Rabindranath Tagore i en la segona Un hombre para la eternidad, de Robert Bolt.

 

Un hombre para la eternidad, de Robert Bolt.30 de març de 1969

 

La primera obra ens la van assajar quatre alumnes que anaven quatre cursos per davant del nostre, és a dir, que cursaven VII (Prefilosòfic). Eren Rafael Soriano Francés (de Fontanars dels Alforins), Juan Luis Peiró Zarzo (de Benaguasil), Jesús Rodríguez Camarena (de València) i Miguel Suria Arenes (de Manises), que també tenia un germà més xicotet en el meu curs quan jo feia primer de llatí. Curiosament, en l’actualitat, tinc més relació amb molta gent d’eixe nombrós curs que no del meu: no sé per on dimonis paren.

 

En la segona obra representada pel meu curs en sisé de batxiller vaig fer el paper de Margarita, una de les filles de Tomás Moro en l’obra de Robert Bolt que Fred Zinneman convertiria en pel·lícula. No recorde qui va ser el director d’aquella obra. Però devia ser algú del curs de Manuel Molins, un curs molt abocat a les representacions teatrals d’altres cursos. Si algú haguera gosat proposar que els papers femenins els interpretaren, per exemple, germanes de seminaristes o xicones dels pobles del voltant, el proponent de la idea i la idea mateixa haurien anat directes a la foguera dels heretges: eixa era la nostra forma particular d’arrelament en el món, en el saeculum. El paper principal d’aquella obra, el de Tomás Moro, el va interpretar Alejandro Campos Máñez (d’Olocau), i els dels eclesiàstics, Enrique Sala (de Benissa), i Facundo Chambó (d’Algemesí), tots dos ja morts. En la foto-record també apareix gent del curs de darrere, com ara Vicent Gasent (de Benissanó). Els dos cursos formàvem una comunitat i compartíem espais, com ara la capella.

  

Recorde que el curs de Manuel Molins va representar, entre més, les obres: Condenado por desconfiado, de Tirso de Molina (dirigit per Rafael Soriano) i El Rey Lear, de Shakespeare (dirigit per Molins). El rei Lear el va interpretar José Vilaplana Blasco, que ara fa trenta-set anys va ser ordenat bisbe. És possible que foren altres cursos els que les representaren, però en aquell seminari de Montcada dels anys seixanta, tots identificàvem el teatre amb Manuel Molins, i Manuel Molins amb el teatre. Tinc imatges borroses d’un Edipo rey dels meus primers cursos, però segur que devia haver-ne més d’un; amb Manolo Ureña Pastor (d’un curs per davant del de Manuel Molins), interpretant un paper de borratxo amb les seues paraules “Llama, llama…” responent algú que trucava insistentment a la porta de sa casa. Així mateix, m’apareix la imatge del meu paisà Rafael Valls Montés en l’obra La venganza de don Mendo, de Pedro Muñoz Seca. Però moltes d’aquestes obres sóc incapaç de situar-les amb exactitud en el temps.

També recorde haver vist representacions de teatre llegit amb flexos damunt de taules a l’escenari d’aquella sala d’actes. Desgraciadament, tampoc recorde ni els intèrprets ni els actors. Segurament encertaria si diguera que pertanyen a eixe actiu curs a què m’he referit adés. Potser El cartero del rey en devia ser una: un curs devia fer la lectura i un altre la repesentació.

 

 Fotos de la representació de Julio César sobre el teatre al Seminari, 

Enrique Miquel Cuñat Sesé (d’Alfara del Patriarca) em contava mesos arrere que Vicente Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014, a 73 anys), a qui vaig tindre de reverend en primer curs, també va ser un destacat actor. Manuel Molins em va dir que Estrems va interpretar el paper de Brutus en Julio César, però jo encara no devia estar al seminari. De qualsevol manera, com que coneixia Vicente Estrems, no em costa gens d’imaginar-lo interpretant el paper d’un dels conspiradors, responsable d’assegurar-se que Cèsar arribe al Capitoli i també un dels seus assassins. Tinc ben memoritzada entre cella i cella la mirada d’Estrems per a arribar a eixa conclusió: són coses que un xiquet de dotze anys no oblida fàcilment.

 

Arlequines sin eco, de Manuel Molins

Tinc imatges borroses d’Arlequines sin eco, una de les obres primerenques de Manuel Molins que van interpretar Jesús Rodríguez Camarasa i el meu cunyat Vicent Garcia Soler (d’Atzeneta d’Albaida), i que el Rector Rodilla va exalçar amb les següents paraules: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”.

 

Tot i que es va representar el curs 1968-69, no recorde res l’obra titulada Todos estamos implicados, amb textos veterotestamentaris, dels Evangelis, de Calderón, de León Felipe, etc. Així i tot, recorde molt bé la imatge d’alguns dels actors fora de l’escenari: l’aparença fràgil i silenciosa de Miguel Polo (de Titaigües), així com l’atlètica i musculosa de Paco Coll Soler (de l’Eliana), aquest últim jugant a frontó amb pala contra el superior don Andrés López Blasco.

 

Resumint: quant al teatre durant els sis cursos en aquell internat, recorde haver participat en algun esquetx en segon, i haver representat obres de teatre en tercer i sisé. És curiós que els tres anys en què vaig tindre de superior don Miguel Payá, el meu curs no va representar cap obra. Desconec si l’actual canonge de la catedral estava barallat amb el teatre o si pertanyia a alguna variant d’aquell grup de puritans antiteatralistes anglesos, com Philip Stubbes i William Prynne, que sostenien que el teatre podia arribar a desestabilitzar el sistema patriarcal imperant a l’època i portar l’home a la perdició.

Recorde açò i més coses, perquè jo aleshores era un xiquet inquiet amb els ulls ben oberts, observant tots els moviments que es produïen al meu voltant. Que no n’eren pocs.

                           Bartolomé Sanz Albiñana

ADDENDA ET CORRIGENDA

Arran de la publicació de l’anterior article en Vilaweb l’1 de gener de 2022 he rebut, com no podia ser d’altra manera quan s’escriu confiant en la memòria, nombroses correccions així com noms d’obres de teatre no incloses per mi. Agraïsc les aportacions i fotos rebudes: entre tots reconstruïm amb els nostres records la història del teatre en el Seminari de Montcada, sobretot en els anys seixanta.

A continuació transcric algunes aportacions rebudes i demane disculpes pels oblits involuntaris.

1. “Jo recorde, dels meus primers anys Asesinato en la catedral de T.S. Eliot. La representació va ser antològica, amb cors i tot. El teatre va ser important, sí, i Molins també. Però hi havia més gent fent teatre: Belarte, Martínez Revert, ... El més creatiu, amb obres pròpies, va ser Molins.

El meu curs va representar com a comiat, el darrer any, La caída del Imperio romano, de Dürrenmatt. Jo era el luminotècnic, i l’actual bisbe Escudero feia d’emperadriu, dona de Ròmul Augústul”. (Paco Blay)

2. “Moltes gràcies per les teues referències a mi, al meu curs i companys i al teatre. De tot cor.
Amb tot, hi ha coses a matisar o esmenar. No es ara ni el moment ni el lloc, però:

Jesús Rodríguez (del meu curs) no va ser mai un actor belartià, sinó més aviat el contrari. Només va treballar amb Belarte en el Julio Cèsar que va muntar quan va retornar d’estudiar a Roma. Jesús hi feia el Marc Antoni, però aleshores Jesús ja era un actor bastant format en la nova manera que nosaltres tractàvem de canviar (amb èxit) sobre la forma d’actuar, etc.

 

Antoni Martínez i A. Tordera no crec que tingueren res a veure amb Belarte. Al contrari, pel que vaig veure i el que sé i els conec, eren bastant contrari a aquella manera de fer. De fet, em consta que entre les activitats del seu curs, van muntar una lectura de La Cantant Calva de Ionesco, ben distant de l’escola belartina. Com nosaltres en què jo vaig muntar una mena de lectura-representació de Tot esperant Godot, de Beckett.

Manolo Ureña va fer el Sancho Panza de La ínsula Barataria d’Alejandro Casona dirigit per mi. I no recorde que fes res més, tot i que és possible que en el seu curs fes alguna altra cosa, però ho dubte. Precisament l’altre dia, dinant amb diversos companys i amics del Seminari amb qui mantinc una cordialíssima relació, Honori Pasqual, del seu curs, recordava aquesta representació.

Des del meu de vista, oblides algunes coses fonamentals com ara La Anunciación a Maria de Paul Claudel, dirigida per mi, que va canviar, i no sóc pretenciós, la forma de fer el teatre al Seminari. És a dir, aquella manera belartiana tan carregada i carregosa. L’obra ve tindre tan d’èxit que la vam representar també a l’altar major de l’església gòtica de Santa Caterina, l’única vegada que s’hi ha fet teatre. El motiu: es va fer un encontre nacional o internacional de Pares Espirituals i el rector Rodilla em va demanar de repetir La Anunciación a València per als Pares espirituals, fora del Seminari. Jo vaig demanar de fer-la en l’església gòtica i ell va gestionar els permisos, etc. i van fer la funció que també va tenir un gran èxit i que em va permetre de conèixer els professionals que llavors feien teatre a València (Antonio Díaz, etc.). A més a més, aquest èxit ens va permetre canviar el repertori i entrar en el teatre modern. Així, vam fer Historia del Zoo de l’Edward Albee, dirigida per mi, amb l’Emilio Laparra i Jesús Rodríguez sensacionals, Arlequines sin Eco, etc. I ja et contaré la posició de Payá davant l’Anunciación. Primer es va posr en contra i quan va veure la funció em va demanar perdó, etc. Payá era un dels grans actors belartians i clar…

 

Una última coseta, El Cartero del Rei va ser una de les primeres lectures dramatitzades que vaig fer al Seminari i precisament J. M. Monzó em va recordar aquesta activitat perquè encara la recordava com a molt bona. Després el bo de Rafa [Soriano], etc. la farien amb vosaltres. També vaig muntar un gran recital de poesia i cante hondo i un muntatge exclusiu d’El Llanto por la muerte, de Lorca (prohibidíssim, però el vam fer) amb la música de Raimon, i altres recitals de poesía de J. M. Valverde, etc. I per a la Setmana Santa un Auto de la Pasión de Lucas Fernández, etc. etc.

 

(...)

Des del meu punt de vista, el millor espectacle de Belarte amb tota la seua estètica decimonònica i nacionalcatòlica, va ser Asesinato en la Catedral.

 

(...)

Per cert, si vam fer Arlequines sin eco, va ser pel gran suport i complicitats del Pare Roig”. (Manuel Molins).

 

3. “A partir d’un cert moment quan es feia teatre, s’editava un fullet o programa de la millor forma que es podia amb un cert disseny i qualitat. La preparació d’El Rei Lear va ser meticulosa, amb assessorament de l’Institut Britànic, de Mangold i altres. I quan es va imprimir el programa aparegué el títol de l’obra en castellá i en anglés EL REY LEAR ( The King Lear) de forma que la tendència snob ens feu relliscar.

(...)

[…] has oblidat la millor producció d'eixos anys La Anunciación a Maria de Paul Claudel pels decorats, vestits fets a posta i no llogats de casa Insa; en el repartiment hi varen haver tres alumnes que avui son bisbes Vilaplana, Reig Pla i Ureña. Es va estrenar a Moncada i es va fer també al temple de Santa Catalina a Valencia. Evidentment les dones de la funció eren interpretades per xics, un dels quals era Julián Marrades , altre era el bisbe Pla. La idea de que germanes o veïnes de Moncada pugueren fer eixos papers no va ser acceptada si no recorde mal; es va parlar quan Rodilla var fer que M. Molins revisara una peça de teatre de Pedro Lain Entralgo i tractara de munta-la. És clar que una cosa era vestir-se per fer de Iocasta (Llorens Barber en Edipo de Soriano) o amb vestits d'altres èpoques i una altra cosa disfressar-se d’una dona contemporània.

 

Edipo

Parlem un altre dia, però dius que potser tingues encara una edició ciclostilada de l’Auto de los Reyes Magos. Era eixe auto o el de La Pasión, de Lucas Fernandez (que jo sí tinc ciclostilat) i que M. Molins va muntar en un o dos moments després de veure’l quan el TEU de Diaz Zamorel va muntar a la capella de la Inmaculada del Patriarca.

(...)

T'adjunte unes poques fotos del teatre al seminari. Edipo (Rafael Garcia Cuellar (?), Llorenç Barber, com a Iocasta, Perez Sarrión com a Tiresias (?), Condenado por desconfiado, de Tirso de Molina ambdues dirigides per Rafael Soriano. També La Anunciación a Maria dirigida ja per Manuel Molins que ja havia dirigit un Rei Lear, amb José Vilaplana amb el paper titular i jo amb el del bufó. Les tres filles potser foren E. Laparra, Barber; potser que el teu cunyat també interpretara un paper.

L’altra peça que es va muntar va ser Historia del Zoo, d’Edward Albee, amb Laparra i Jesús Rodriguez, que era tota una innovació per ser teatre contemporani que s'havia llegit (aixó que dius dels flexos) però mai representat.

 Entre les lectures i les representacions hi havia una modalitat intermitja que eren els recitals poètics, amb una molt mínima escenografia i vestits discrets; s’en feren uns quants i jo recorde especialment un de Lorca, i un altre de poetes com Blas de Otero, J.M. Valverde i, potser, Gabriel Celaya. El Auto de la Pasión de Lucas Fernández seria un altre d'eixos recitals juntament amb el Via Crucis de Gerardo Diego.

(...)

L’any 1961 jo estava en 2n o 3r d’humanitats i no recorde haver vist teatre, encara que en feien: Asesinato en la Catedral, de T.S. Eliot (aquesta funció potser sí la varem poder veure; en qualsevol cas, jo em vaig llegir el llibre), Hamlet i alguna altra peça dirigida per Belarte”. (Enrique Miquel Cuñat Sesé.)

 

4. “[En] l’obra Julio César, com tu dius, eixia Estrems de Brutus i Pepe Vilaplana de César. Jo feia de Casca, el primer que apunyalava César. El director era Belarte i l’ajudant de direcció Carrasco, del meu curs, i pense que també Molins”. (Joan Llopis)