Moments difícils per a tots (32). Escrit per Francesc Jover

  

  

Escrit per Francesc Jover

9 març 2022

Continuant repassant de quina manera es va reprendre la vida dels valencians a partir de 1939, causa admiració com anàvem assumint el caos existent i el inici d’una nova societat. No es pot negar l’esforç de l’administració renovant-ho tot i posant-ho tot com volien. No és fàcil imaginar-nos la gran tasca, els entrebancs i dificultats, per engegar i posar en marxa tot un nou ordre social. Vull posar-me en la pell d’aquelles persones decidint dia rere dia  tot el que havien de fer, que no era poc. 

Si tinguéreu interès per penetrar en aquell temps us aconselle repassar les actes de les sessions municipals que teniu en cada poble. Són documents públics consultables i estan morint-se de ganes que els agafeu a les mans i les dediqueu comprensió i estima. No ens agraden moltes coses, però a mi en donen resultats satisfactoris, especialment si ho fas de manera desapassionada. Mirem els errors, però fem-ho en la necessària tolerància que eren persones que ho feien el millor que podien i sabien. Mirem els fets i fem les oportunes reflexions perquè mai més tornem a passar per aquelles situacions. És el sistema qui transforma les persones, qui permet abusos de poder. És el que fa que la riquesa o la pobresa no es repartisca equitativament, qui fa que s’utilitze l’odi més que l’estima. La història és mestra de la vida.

 

Qualsevol d’aquells documents que estem repassant és segur que va a deixar-nos una mica incòmodes per alguna ombra de tragèdia que ens fa veure. De vegades mirant un senzill rebut de benzina ens mostra la tragèdia que amaga. Una possible gestió que sens cap dubte va causar dolor, no sabem si també justícia. El document següent és molt més concret signat per l’alcalde amb motiu d’un cadàver amb nom i cognom. Si durant la guerra pot ser traumàtic veure un cadàver a una carretera; com podem entendre’l desprès d’una victòria total?

Equilibrar una justa distribució de la riquesa (o de pobresa) supose que és l’aspiració de tot governant, almenys això és el que havia de ser. Jo crec que no hi ha millor distribuïdor que el sentit comú i estem a tothora intentant noves formules. M’agradaria saber si aquelles persones, o grup de persones, que no els agradava la distribució que feia la República del poc que teníem, estarien ara d’acord en el nou sistema. El comunicat del pregoner sobre la quantitat d’oli que pertoca a cadascú, podrien no estar d’acord, o sí. Perquè, el problema podria estar en aquelles famílies que no tingueren una gota d’oli, no en el que a altres els sobrava. Mai negaré que redistribuir siga fàcil, però calia fer una guerra per fer un repartiment així? M’imagine el que pensaria el llaurador normal en el seu tarannà individual de llibertat. Fins a quin punt estaria d’acord? Clar que això no impedia fomentar aquella opció clandestina fent dipòsits d’oli i sitges ocultes de blat. Coneixem molts testimonis que confirmen sofisticats amagatalls d’aquella època per evadir el control del Govern. Així i tot, els ho feien molt difícil. El 14/7/1940 un acord de l’ajuntament de Cocentaina comunica als amos de les eres que han d’informar diàriament de quines persones estan baten i la quantitat de producció que fa cadascú.

No cal dir que sense tardar massa, es va institucionalitzar l’estraperlo, la corrupció i l’aparició de fortunes bassada amb la fam i suor de la majoria. Especialment dels anomenats «rojos» que estaven marginats de l’assistència social oficial i dels treballs reservats als addictes. Dins d’aquests marginats, no podem oblidar-nos dels més vulnerables: dones, xiquetes i xiquets de famílies que havien estat forçadament desestructurades.

Podria ser que l’oli i el blat foren productes bàsics que calia controlar, però, sembla ser que el nou règim no s’anava en romanços com podem veure també amb les cebes o creïlles. A més d’altres productes on rebien instruccions diàries d’on podien o no vendre’ls. L'adquisició de queviures setmanals d’una família era una total aventura que obligava a practicar l’estraperlo per poder subsistir. Els trens de l’Alcoià i Comtat anaven diàriament plens amb dones «estraperlistes» que anaven i venien dels pobles baratant els productes de diari que els sobrava pels que no tenien. Mentrestant, l’alt estraperlo de vaixells sencers de queviures era tolerat, el negociar les famílies els queviures setmanals estava prohibit i s’arriscaven a que se’ls fora requisat. Per tant, eixa setmana s’havien de buscar la vida per un altre lloc. És conten dramàtiques anècdotes de dones fugint en el tren amb la coixinera quan minora el tren abans d’arribar a l’estació. Era tot una aventura. Hui podies menjar un plat d’arròs; per demà no hi havia res garantit. 

No podem passar més temps sense especificar les dificultats d’aquella època a les generacions més joves. Almenys, intentar fer-nos entendre com els nostres iaios i iaies utilitzaven l’ingeni per sobreviure. No o fem per cap altre motiu més que deixar memòria.

Els molins fariners estaven super-controlats i moltes voltes eren visitats per la fiscalia que requisava totes les coixineres de persones que havien anat a moldre un poc de blat o dacsa. Les autoritats locals feien el que podien i en algunes ocasions eren els que avisaven al moliner que eixa nit hi havia «visita».

No hi havia suficients queviures i per tant els preus eren abusius i descontrolats. Hi havia targetes de racionament a preu de tassa, però no hi eren suficients. Era el pregoner qui de vegades donava bones noticies al veïnat amb una partida de creïlles que ocasionaven llargues cues. 

Parla'n de la proporció de preus, tenim ací un altre testimoni d’aquell moment amb el preu de la llet acabada d’esmunyir (però sense bromera).

Acabarem amb l’anunci d’esbarjo d’una velada de boxa. Si, eren moments on el veïnat podia desendollar-se i no sentir tanta gana i tanta por. El cine també fou una manera d’evadir-nos i d’instruir-nos amb pel·lícules de provada moralitat.

Mentrestant, els agents d’informació i d’investigació anaven super-afaenats. Al mig de tanta misèria i necessitats ineludibles, es va posar en marxa tot un exhaustiu aparell «per traure comptes» pels que s’havien portat malament. La «Gaceta de Levante» d’Alcoi deia el 10 de maig de 1939 que, solament a Madrid, es feia una mitja de 300 processos diaris «a delinqüents». També en maig del 39 començaren a Alcoi en la Sala de Plens de l’Ajuntament, els judicis per Tribunals Militars.

Francesc Jover