La gent, des de el tren, llançava per la finestreta sacs
de farina i garrafes de oli. No s'havien tornat bojos: l'operació, que poguem
nomenar *fielat*, estava
perfectament preparada: a cada llançador l´hi acudien els seus receptors, per
a recollir aquelles mercaderies.
Els fets ocorrien, acabada la guerra civil (posem
que en els anys quaranta), i en la zona del que hui dia és el pont (1) que uneix
les avingudes de Peris i Valero i Giorgeta, connexió que llavors estava
servida per un pas a nivell, colador pel qual es podia eixir de la platja de
vies sense necessitat d'entrar en l'estació i, molt menys, de passar pel fielat (“Càrrec i oficina on es pesaven o es
mesuraven els productes gravats amb una taxa”. (DICCIONARI NORMATIU )VALENCIÀ).
) Diguem que la guerra va portar amb si la
fam i, en conseqüència, un “estraperlo” popular, ja fora per solucionar
allò del fet que “s'ajuntava la
fam i les ganes de menjar” o bé per guanyar algun diners amb la
fam dels altres.
En temps de coca
de dacsa, era prou buscat el prohibit pa blanc, que s'oferia a la meua casa de
València. Així vaig aprendre jo en la meua infància algunes nocions sobre el
pastat del pa i sobre els forns pròxims, recorregut que no estava exempt de
riscos, perquè apareixia la fiscalia
i requisava tot allò que no era legal.
La Cartilla de racionament era la cara
oposta:
“...una
vez finalizada la Guerra Civil española, durante el periodo de la posguerra que
estuvo marcado por la escasez, una orden ministerial de 14 de mayo de 1939,
estableció el régimen de racionamiento en España para los productos básicos
alimenticios y de primera necesidad”. (https://es.wikipedia.org/wiki/Racionamiento).
Encara que anteriorment va
haver-hi altres cartilles de racionament a Espanya, aquesta és el que jo vaig
conéixer en viu i en directe.
Jo recorde haver anat a la “botigueta” a comprar un huité d'oli. Aquesta imatge il·lustra perfectament les limitacions que imposava el document en qüestió.
l el tabac també estava racionat i així els fumadors adquirien amb la seua cartilla els famosos “Ideals”.
Jo només compte les meues BATALLETES (el que he viscut),
perquè no pretenc fer cap assaig ni tesi doctoral. Qui vulga il·lustrar-se
sobre aquests temes té ben a mà, sense eixir de l'ordinador, Internet i altres
cercadors i Wikipedia.
Què podia fer en aquelles circumstàncies un pare de
família nombrosa? Aprofitar qualsevol facilitat que se li posara a tir. I se li
va posar en forma d'economat. Des d'allí portava a casa viandes amb les quals
alleujar la situació familiar, però allò no era gratis, s'anava descomptant de
la nòmina... Què quedava a final de mes?!
Per a acabar, contaré un episodi “escatològic” (en el
segon sentit que recull el diccionari) Se jugaba en la casa diàriament a un
número fijo dels “iguales para hoy”. Com les primeres noticies no varen portar
ninguna alegria a la casa , els cupons anaren a parar al gantxo “de reciclaje”.
(Posteriorment lloc del paper “El Elefante” i altres.)
Quina no seria la sorpresa del titular dels cupons, quan es va enfrontar a la pissarra dels “iguals”, i va veure anotat com premiat el número que ell jugava. Va caldre muntar l'operació 333 i baixar al clavegueram.
Tinc entés que algun profit es va traure, encara que ben poc...
E. Herrero
Son les d'Enrique unes paraules plenes d'humanitat que molt poques voltes hem vist escrites malgrat haver passat per tots els pobles i ciutats. Per ací als pobles no fugiem del filato, si no de la guardia civil i la fiscalia que recorria els trens i els molins de farina buscant extraperlistes per incautar la mercaderia. Clar que no volem fer cap tesi doctoral¡ Volem desprende's de la por tot d'una i acostar-nos tot el més prop possible al que hem viscut i altres més joves no coneixen i no estan molt convençuts que això haja passat. Francesc Jover
ResponElimina