Presons abarrotades (33).Escrit per Francesc Jover15 març 2022

  

   Escrit per Francesc Jover         15 març 2022

La nova situació que va nàixer del nou règim, va formar un sector minoritari d’elit que ben prompte va compaginar el poder polític i l’econòmic. Dos poders immillorables que ajuden per fer-se rics. Sobretot quan és prescindeix de l’ètica. Al costat, va nàixer un altre sector molt ample, entre la nova ideologia i l’esperit tant humà de sobreviure, que es convertiren en «palmeros» del règim. Eren els que feien multitudinaris els actes polítics i religiosos, en el que asseguraven tres menjades al dia encara que foren curtes. Acceptaven i agraïen les palmadetes del règim a l’esquena amb total satisfacció. Van creure, de la manera més humana -que ara l’hem d’entendre- que era el preu que pagaven per la protecció institucional que els donava i rebíem de la Falange. Van posar la confiança i creien en una institució que havia posat pau i els assegurava el futur. Potser estaven convençuts allà dins que no era la millor de les societats, però van creure que no hi havia altra opció. Era un sector de la societat que dissortadament hem guardat més memòria com a model de vida franquista. Aquell altre sector, els que no eren addictes al «movimiento», quant a penes ha quedat memòria oberta.

Mentre eixa nova classe social addicta al règim anava situant-se vivint com podia culpant de la situació a «l’aventura» republicana, hi havia un altre món que no es parlava obertament. Un altre món, que era molt ample, excessivament ample, que s’ho passava malament i estava callat. Un món format per un sector de gent que els va partir la vida pel mig, quan no segada. Un món amb drames i situacions que solament es comentava en rogles concrets i en veu baixeta, com demostra aquesta macabra factura. Una factura amb diferents servicis: haver dut el jutjat a la partida d’Algars; haver pagat una dona per servicis prestats a soldats del tribunal militar; el trasllat d’un cadàver des de la via fèrria al cementeri. Cadascú que imagine els servicis que vulga, jo no dic res. O, la carta d’acomiadament rebuda per Balbina, muller d’un republicà que havia estat un temps al corredor de la mort a la presó d’Alacant. En aquesta data, des de l’agost de 1939 quan foren afusellats pares o marits a la paret exterior del cementeri d’Alcoi, començaren a haver-hi moltes vídues i orfes.

Una època on les presons estaven plenes de republicans. Fora havien quedat els fills menors, les vídues, les mares i mullers, les núvies, etc. Tot un ample conjunt de persones que potser la societat no els hagem guardat suficient memòria.

Una de les coses que hui potser no donem importància, en va tindre molta en aquell moment. Una super població de les presons que va arribar al 600 % de la seva capacitat. Fou l’època històrica que coneixem amb el major contingent de presoners polítics. Incloc un enllaç on podem fer-nos una idea de la població penitenciaria i les seves condicions. Dona prou informació de les presons del País Valencià. Un treball acadèmic molt il·lustratiu que esborrona.

 

Tenim l’exemple del penal del Dueso (Santander ), on hi van haver molts republicans de l'Alcoià i el Comtat. Arribaren haver-hi de 5 a 7 interns cada cel·la que era per una sola persona. I no fou dels més col·lapsats de l’estat. Solament de Cocentaina n‘hi havien 5. Una visita de periodistes anglesos va manifestar que «es insuficiente para el número de detenidos, alimentación baja, suciedad grande, olor nauseabundo y todo género de insectos».

Es va arribar a un punt que les presons estaven tan plenes que els mateixos directors demanaven al govern traure’s gent de damunt pel sistema de llibertat condicional. El govern va accedir, però ací he notat un detall que confirma la pantomima que foren els judicis. Malgrat intentar descongestionar les presons mitjançant indults, l’ultima paraula la tenia l’aparell falangista de cada poble. Era condició indispensable que per accedir a la llibertat vigilada el alcalde o cap de Falange havia que donar conformitat. Aleshores el director de la presó feia una carta o telegrama a l’alcalde perquè aquest decidira. En aquest cas el director de la presó d’Elx demana informes per poder soltar dos interns de Cocentaina. L’autoritat local contesta amb un bon informe per a un. L’altre diu que si, però desterrat segon la llei. El que prevalia era la decisió de les forces vives locals.

Però hi un altre cas que trobe més curiós encara i em confirma la precarietat de llocs penitenciaris. Un telegrama (que podia ser el segon o tercer) de l’habilitada presó d’Oriola, demana informes de Francisco Pérez a l’alcalde de Cocentaina. Diu que conteste en la màxima urgència. Si no ho fa en quinze dies, el deixarà anar. Per l’entrevista que en el seu dia vaig fer a la família, se que a Oriola va arribar un aval molt solvent d’aquest home que el director va haver de jugar-se-la. Així i tot fou desterrat.

 

Un altre cas d’un intern de la macro presó El Dueso fou Alberto Moltó Brotons, de Cocentaina. Dir que en la presó va fer una gran tasca com a mestre. Va sol·licitar la condicional que no van poder donar-la pels informes negatius de Cocentaina. En aconseguir la condicional va estar molts anys desterrat a la ciutat de València, i quan va tornar a casa molt major i encorbat, encara el mormolaven alguns quan passejava tot sol per la perifèria del poble.

He d’expressar el meu testimoni d’un viatge que vaig fer a finals dels anys 60 del segle passat a l’antic centre penitenciari de Sòria acompanyat a dos dones i els fills. Totes dues tenien els marits empresonats. Era una visita especial per ser la festa dels reis mags. Vaig tindre ocasió de comunicar dos vegades en l’amic que estava intern. El primer dia, que era vespra de reis, el locutori entre els visitants i el pres hi havia un passadís enreixat on al mig hi havia un guàrdia. El segon dia que era la festa, vam poder veure’l més prop separat per un filat d’aram on vaig poder contactar amb les puntetes dels dits per un quadrat que feia el filat. Podíem dir que era el tard franquisme on les condicions s’havien suavitzat.

 

Per acabar, solament una pinzellada pel que va suposar el Decret de Redempció de Penes que es feu des de Burgos a finals de 1938. Després fou ampliat en altres que es feren a partir de 1939. A més d’oferir mà d’obra barata o gratis a empreses privades i l’Estat; era una manera de venjança als republicans. Per les «Colonias Penales Militarizadas», els «Batallones de Soldados Trabajadores» etc. etc., passaren quantitat de persones sense que quedara registrat en cap de lloc, o si. Eren soldats que estaven fent la mili desprès de la guerra.

                                             Francesc Jover