De Montcada a Albaida. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Institut d’Albaida, curs 1969-70

Com deia en l’article anterior, la innocència amb què havien començat els anys seixanta desapareixia amb les turbulències de finals d’eixa dècada. Perquè ho entenga tot el món, posaré un exemple pres del món de la música popular estrangera. No en posaré cap de la música espanyola perquè les mostres ens farien plorar. Així, cançons amables, dolces i apegaloses de principis dels seixanta, com ara Green Leaves of Summer o Greenfields de The Brothers Four, no tenen res a veure amb el Je t’aime… moi non plus de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, una cançó impensable a finals dels cinquanta en una societat timorata que s’escandalitza davant indicis que no encaixen amb la moral tradicional de l’època.

Qui no recorda aquelles dones vestides de negre que anaven a missa amb vel del mateix color, el catret en una mà i el rosari en l’altra? En aquell moment, ningú no s’atrevia a qüestionar el respecte i la submissió a l’autoritat patriarcal: ni dones ni fills. Es donava per descomptat que dones i fills romanien fidels al vincle sacrosant d’obediència que es devia al patriarca, d’una manera semblant al jurament de fidelitat que els súbdits retien al sobirà en l’edat mitjana. I ningú no gosava de rompre eixe ordre establert des de temps immemorials.

Ara bé, amb els esdeveniments del maig del 68 francés i l’alliberament de la dona amb la segona onada del feminisme, temes com la sexualitat, la família i el treball adquiririen un nou significat i res no tornaria a ser igual. Era un canvi paregut al pas que va experimentar el món rural en convertir-se en món urbà.

En què es pareixen textos com ara “Una vegada hi havia camps verds, besats pel sol. / Una vegada hi havia valls per on corrien rius. / Una vegada hi havia cels blaus amb núvols blancs, etc.” i “L’amor físic és un atzucac. / Vaig i vinc. / Entre els teus malucs vaig i vinc. / M’estic retenint. / No! Ara vine /”? Eixes lletres de cançons no tenien res en comú. Ens parlaven de coses molt diferents. Quines coses més rares deien les cançons de finals dels seixanta, no? Nosaltres, acostumats a cantar el Tantum ergo cada dia, ens estranyàvem que no ens posaren entrebancs a cantar Con un sorbito de champagne, Anduriña i A dos niñas. Perquè aquell era un temps, no ho oblidem, en què la censura podia desbaratar cançons com The Ballad of John and Yoko per incloure la paraula “Christ”, o American Pie de Don MacLean per usar les paraules “the Father, the Son and the Holy Spirit” (el Pare, el Fill i l’Esperit Sant).

El marc musical, sempre present en la meua adolescència, feia de guia en la meua vida estudiantil. Quan em van concedir un any sabàtic de reflexió jo ja sabia què feia. Reconec que a dèsset i divuit anys estava molt marejat per culpa del descobriment del sexe oposat, però en el vessant pur, és clar. La meua vida d’estudi, fins aquell moment tan regular i profitosa, de sobte anava desencarrilada i sense un nord definit. Coses que passen en la vida. Això no obstant, ni eixe any sabàtic de reflexió ni l’amor no em van tombar en cap moment. Tenia ben decidit que el meu destí era seguir estudiant; jo no em veia treballant en cap forn de vidre, fent faenes d’autòmats un dia rere l’altre com Charlot en Modern times. Ni tampoc d’escrivent en cap oficina, de bancari, repassant comptes en cap empresa, forrant-me fent assegurances de vida, o de funcionari municipal.

Encara hui en dia hi ha qui em recorda la sort que vaig tindre per estalviar-me el meu destí natural, prou habitual per altra banda, de treballar en un forn de vidre per haver nascut a l’Olleria: “De quina et vas lliurar! T’assegure que era molt pitjor que veure aparéixer el Rector Rodilla per un corredor. En eixes fàbriques o fortificacions, el soroll i les vibracions no cessaven mai, les xemeneies llançaven fumeres negres que, en moltes ocasions, t’arribaven fins a la cara i tot el cos…, i les màquines trontollaven dia i nit a les naus d’aquell lloc. Els qui treballàvem allí acabàvem convertits en cudol de color gris: sords per l’estrèpit de la maquinària, cecs per la pols i muts pel buit que acabava omplint la teua ment”. Sense comentaris.

Recorde el missatge implícit d’un poema dedicat que, uns dies després de la meua eixida, em va enviar el company i poeta Francisco Fernández Martí, i que tenia reminiscències del famós poema If de Rudyard Kipling. Els dos últims cursos, ‘Veláncora’, pseudònim amb què firmava el jove poeta, posava en les meues mans alguns dels poemes i jo els musicava. Encara recorde lletra i música d’un que feia: “Fue aquella tarde en el parque / cuando escuché tu canción./ Era muy distinto aquel cielo / cuando te vi sonreir”. Com poden veure, ambient bucòlic i babau. Bé, eren coses que féiem en el nostre temps lliure, perquè, tot s’ha de dir, no hi havia massa temps per a l’avorriment en aquell internat. Com deia al principi d’aquest paràgraf, vaig captar de seguida el missatge d’aquell poema dedicat i em vaig posar a la faena sense perdre el temps.

Abans d’entrar en el relat dels dos cursos que vaig fer a l’institut d’Albaida, vull referir-me un poc al nou Rector, don Rafael Sanus (1969-1976), a qui a penes vaig poder conéixer en el nou càrrec, però a qui coneixia de vista dels anys anteriors, ja que era professor al Seminari Major. Era fàcil d’identificar perquè li faltava el braç esquerre que havia perdut de jove en un accident. Pel que m’han contat —jo ja no ho vaig viure—, Sanus va obrir el seminari a la societat en un moment en què les vocacions sacerdotals baixaven a un ritme frenètic i aquell espai únic començava a quedar-se buit. Ningú no és perfecte; una prova d’això és que un home intel·ligent com don Rafael Sanus va cometre el pecat mortal de declarar-se valencianista i de voler introduir el valencià en la litúrgia. El bisbe Sanus estava en l’onda del progressista cardenal Tarancón. Potser recordaran què vaig explicar en l’article Església valenciana i llengua dels qui gosen eixir-se’n de les línies rectes que les jerarquies tracen entre dos punts amb un regle. I quan dic jerarquies, que quede ben clar que no em referisc únicament a les eclesiàstiques. Doncs bé, l’arquebisbe Agustín Garcia-Gasco (1992-2009) no va dubtar a fer-lo fora del col·legi major-seminari Corpus Christi, on havia estat rector i on residia. De feeling, entre les persones, n’hi ha o no n’hi ha; i no descobrisc la Mediterrània. La bona qüestió és que les desavinences episcopals entre els dos van acabar quan Sanus va presentar la dimissió “per manca de comunió episcopal” (un eufemisme per a afirmar que no s’entenien massa). Pareix que Sanus se sentia marginat. El clergat, normalment, i sobretot en eixos nivells, sol ser prudent, submís i silenciós. Però ací no es va complir la regla, a què, per altra banda, estem tan acostumats en la vida política. De tot açò, el que més m’agrada i admire són les paraules polítiques i cautes que fan servir els homes sagaços quan, aplegats a un encreuament de camins, han de donar explicacions d’alguna conducta a la resta de l’espècie humana.

Així que, per rematar aquest assumpte, eixe manament neotestamentari que diu “Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres” (Rom 12:10), a vegades és més complicat d’observar-lo del que pareix a simple vista, i no el compleixen ni els qui haurien de donar exemple i posar-lo humilment en pràctica abans que ningú.

Bé, una vegada abandonat el seminari, no vaig entrar en cap crisi d’identitat, ni em vaig refugiar en la malenconia ni romanços per l’estil. Tot i que reconec que ningú no es desprén fàcilment, en un tancar i obrir d’ulls, de les influències formatives primerenques —ni em matava per fer-ho—, calia mirar endavant sense torbar-me massa.

L’endemà ja estava agafant l’autobús La Concepció a la placeta del Ravalet del meu poble cap a l’institut d’Albaida. L’autobús eixia d’Ontinyent, passava per Aielo de Malferit, ens recollia als de l’Olleria i, després, passàvem per Alfarrasí i Montaverner a recollir-ne els estudiants. A l’institut d’Albaida vaig fer els dos cursos següents, i crec que el factotum don Víctor Arias, amb qui no vaig parlar mai del meu pas pel seminari, sabia el motiu de la meua incorporació a aquell centre educatiu amb uns dies de retard, encara que no massa, ja que les classes sempre començaven després de festes de la Mare de Déu del Remei.

Els canals de transmissió d’informació sobre la meua conducta en l’estiu de 1969 anaven així: les beates del poble informaven el rector local si te n’eixies un pas de la vorera, el rector informava el seminari, el consell de disciplina del seminari es reunia i prenia una decisió, la qual era comunicada al superior, i aquest al Rector, qui la feia saber als pares i al rector del poble. I quan tu te n’assabentaves ja t’havien ficat el gol per l’esquadra, i això que jo jugava de porter i em creia prou entrenat. De totes maneres, imagine que algú a l’institut d’Albaida ja era coneixedor que un element díscol estava a punt d’arribar-hi.

Tot i que al seminari havia acabat sisé de batxiller i tenia també aprovada la revàlida, a l’institut em van convalidar estudis segons el Pla de 1957, per la qual em convalidaven el batxiller elemental i el cinqué curs de batxiller. Així que vaig perdre un curs i vaig haver de fer sisé de nou. El curs que vaig repetir era l’equivalent a 1r de batxillerat de hui en dia. En aquell pla d’estudis no cursàvem llengua estrangera en sisé de batxillerat, però sí en el curs Preuniversitari. Continuarà.

Bartolomé Sanz Albiñana