Exposició d’art per a no oblidar (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. enviat a Nihil Obstat el 25 de setembre de 2019

Fa uns dies s’ha inaugurat al Palau Comtal de Cocentaina una exposició de l’artista alcoià Emili Blanes que ha estat organitzat pel Fòrum de la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina. El lema de l’exposició és, «No oblidar és un deure», referint-se a l’època fosca de República i franquisme que entre uns i altres se’ns ha amagat conscientment durant dècades. Si el tema en si ja és atractiu, quan va acompanyat d’una enginyosa creativitat artística com és la del company Emili pot ser força interessant.

El muntatge expositiu se’ns mostra molt ben estructurat segons pot apreciar-se per diferents aspectes: documents, dibuixos, poemes, fotos, collages, premsa republicana, etc. L’exposició està dedicada a les noves generacions perquè puguen entendre aquells fets que mai els han parlat obertament i amb total llibertat.

Poden veure’s retalls de premsa de l’època republicana i de postguerra, on destaquen fotografies de personatges tant suggerents com Peset Aleixandre, Bosch i Morata, Lluís Companys i tants d’altres; inclosos alcoians que feren possible segons els diaris de l’època, d'utopia republicana. Es fa un repàs als poemes més significatius i obra literària de Miguel Hernàndez, Pablo Neruda, Federico Garcia Lorca, Buero Vallejo, etc. que et situen en l’època i el moment.

També hi ha una mostra de llibres de text de l’escola republicana, primera ocasió que van tindre les classes socials de la societat amb menys recursos de rebre un ensenyament públic, laic, gratuït i de qualitat. Mai més s’ha tornat a repetir per l’Administració aquell conjunt d’experiències. És quan es va posar en pràctica «l’Escola Il·luminada», que tant a fons ha estudiat la professora Cristina Escrivà Moscardó. Tal com estava l’ensenyament en aquella època, va ser un gran encert de l’Administració Pública aplicar aquella metodologia didàctica que encara no ha estat superada, segons opinió de molts actuals i  prestigiosos docents. No solament fou l’aportació de material tècnic i humà, també fou financer que -proporcionalment- tampoc ha estat superat.

Hi ha un lloc especial per alguns poetes i cantants valencians com Vicent Andres Estellés, Joan Valls, Raimon, Ovidi Montllor, etc. que durant el franquisme feren subtils referències o patiren l’efecte de l’esparadrap a la boca. Sembla que hui podem afirmar amb total seguretat que l’any 39 la política, l’art, la ciència i la cultura en general amb totes les seves disciplines van quedar orfes. Els afusellaments, les presons, l’exili, acabaren en quasi tots. Els que van quedar a l’exili interior, els tallaren la llengua mitjançant una lletania de prohibicions.

En general són textos i, especialment, imatges vertaderament impactants que forçosament et col·loquen dins d’aquell temps. A més a més, queda contextualitzada internacionalment una etapa franquista insinuant la guerra freda,  l’anticomunisme, la caça de bruixes de McCarthy, l’imperialisme dels EE.UU. etc.

Es de veres que el que dic ha estat mogut per l’emotivitat de les imatges i no pels meus coneixements d’art. Però us recomane la visita a l’exposició que estarà penjada fins el 8 d’octubre (si no la prorroguen). Abans d’acabar afegiré un comentari de com veig el tancament de la mostra a forma d'epíleg. Detall no menys impactant que convida a pensar. El perill del neoliberalisme econòmic i dels poders fàctics financers que estan dominant el món i  entrant en una etapa que potser no hi ha retorn; la situació actual de la indústria armamentística que crea inestabilitat internacional principalment a les classes més vulnerables; etc. Tot plegat crea un desequilibri sociològic a més d’ecològic al món que si no es busca aviat una solució pot convertir-se en irreversible.

Finalment, dir que els artistes progressistes i d'avantguarda dels anys 30 foren menyspreats pel nazisme i feixisme i la seva obra reprimida. A més, foren durament represaliats i cínicament desprestigiats per les denúncies que feien. Després de veure detingudament aquesta obra i fer-se les oportunes reflexions, un pot anar-se’n cap a casa satisfet de pertànyer al gènere humà. Això havia de ser la primera pretensió de l’art.

  

 Francesc Jover 

Bisbes que donen què parlar (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 20 de setembre de 2019

He reprès les tertúlies al Cap i Casal, la meva ciutat d’adopció, retrobant-me en antics col·legues i altres de nous que van incorporant-se. Per cert, en saber que soc de Cocentaina, no se per quina regla de tres em refreguen pel nas la vida i miracles del bisbe Reig Pla. Sempre els dic –encara que ho saben de sobra– que no és sant de la meva devoció.

A més, afig que fa uns anys un grup cultural de Cocentaina el vam declarar públicament persona poc grata. De qualsevol manera a mi no m’interessa el que diu, fa o deixa de fer el meu paixà de sotana. Qualsevol de les activitats que se li coneixen i que puntualment ixen als mitjans d’informació, per una m’entren i per altra m’ixen, com a la majoria de ciutadans. Em sembla que ni els propis creients fan cas d’eixos sermons farcits de “dogmatitis” i sense tocar peus a terra. Diria que els creients de hui són més selectes i crítics en la pastoral que els apliquen i no són escolanets d’amén. Tot i així he de dir-vos que és de veres que el tema em desperta certa morbositat o, si més no curiositat. Això fa cabussar-me a les xarxes socials cercant els darrers disbarats del bisbe cocentainer. A Reig Pla se’l coneix principalment per la seva homofòbia i altres “pecats” relacionats amb el sexe. S’ha dit a tort i dret que la manera que mons. Reig Pla té estructurat el seu pensament moral naix a la bragueta. El tenen obsessionat els “pecats” de bragueta i algú –o alguns– havien de dir-li que són pecats que, segons la dita popular, són insignificances que el nostre senyor se’n riu. A més a més, no fa més que qüestionar la violència de gènere i posar problemes de consciència a l’avortament i a l’administració de sagraments a divorciats i fills nadons. Problema que tenen resolt molts capellans a peu de carrer i no passa res.

Llegia últimament a Religió Digital que el darrer mes d’agost ha passat un temps el citat i polèmic bisbe, al Valle de los Caidos. No crec que fora per fer exercicis espirituals, perquè per això haguera anat a Montserrat. Però, no ha sigut solament Reig Pla qui ha estat al mastodòntic mausoleu del dictador Franco; també ho han fet altres bisbes inclòs l’auxiliar de Madrid Martínez Camino. Justament ara que, en compliment de la llei de Memòria Històrica i Democràtica, la societat està en ple debat per desmuntar un dels testimonis feixistes més importants que queden en la simbologia franquista. ¿Que feien aquests poders fàctics en aquell lloc? Precisament ara que per la mediocritat dels nostres polítics per abordar el tema de l'exhumació és el Tribunal Suprem qui ha de fer-ho.

Per altra banda, diferents xarxes socials apunten que Reig Pla és l’únic bisbe en actiu que encapçala una campanya contra el papa Francesc. No crec que el Cap de l’Església siga tan “perillós» i “revolucionari” com per a voler donar-li la volta al potent aparell del Vaticà. Perquè, ¿què és el que fa o ha dit el Papa que ha creat eixe moviment en contra seva? No crec que siga perquè vol ordenar capellans casats. O si? O perquè no ha caigut massa be que s’haja posat en alerta dels fidels els Marcials Maciels que apareixen per tot arreu amb la possibilitat de ser entregats a la justícia laica. Qui sap?

És veritat que Reig Pla diu sentir una gran estima pel Papa Francesc i per això mateix no fa més que matisar i interpretar lliurement moltes de les declaracions que fa el Papa. Bo; ser més papista que el papa i fer-ho per amor i pretesa lleialtat, tampoc és cap novetat.

No molt sovint però, en algun moment he sentit anunciar alguna missa per la conversió del Papa. Això no tindrà molt de trellat si voleu, però, ¿penseu que en té més la fòbia que Reig Pla té pels que lliurement volen practicar el sexe d’un altra manera? El sexe, que és una de les importants gràcies de Déu¡ ¿De veres que per això perilla la moral i bons costums de la societat?

 Francesc Jover

Cal demanar perdó.(Francesc Jover.)

Autor: Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 9 de setembre de 2019

  

Fa uns dies vaig quedar sorprés per una noticia dels mitjans de comunicació quan deien que el president de la República Alemanya demanava perdó al president de Polònia per haver-la invadit militarment el 1939. Quan fou sotmesa amb tanques i bombes pel govern imperialista d’Adolf Hitler. Sembla que l’acte de demanar perdó fou solemne i meditat, coincidint en el 80 aniversari d’aquella acció bèl·lica que inicià a més la Segona Guerra Mundial. Junt al president alemany estava la cancellera Àngela Merkel. Els dos mandataris demanaren perdó i assumiren la seva responsabilitat, afirmant a més, que aquella invasió fou un horripilant crim a banda de les mortíferes conseqüències que va tindre. 

    He estat últimament una mica desconnectat dels mitjans d’informació i el primer que vaig pensar és que els neocomunistes, possibles agermanats amb els nostres Unides Podem, governaven Alemanya i de colp i volta les coses anaven a ser diferents en Europa. Em va durar poc el dubte perquè la Merkel no és tant atrevida com per identificar-la amb la formació de Pablo Iglesias. Per fi vaig aconseguir asserenar-me i em vingué a la memòria aquella frase de Fraga Iribarne quan deia: «nanos, Espanya és diferent». 

     He començat dient que vaig quedar sorprés perquè les diferents associacions que hi han a Espanya sobre Memòria Històrica no sols tenen dificultats per accedir als arxius per buscar la veritat sobre la República i el franquisme. Si no que a més, les administracions polítiques de l’Estat no tenen un criteri unitari i clar que el colp d’estat de Franco fora delicte. Per la qual cosa demanar perdó per errors polítics que han esdevingut crims de guerra em pareixia comparativament excepcional. 

        Segons el meu parer, i seguint el criteri dels actuals mandataris alemanys, el colp d’estat militar contra la Segona República legalment constituïda fou un acte de rebel·lió criminal i una traïció de Franco i dels militars que la portaren a efecte. La mateixa traïció i crim que va cometre l’exercit nazi invadint militarment un país independent com Polònia. En un cas i altre, els dos colps de força militar foren seguits d’una guerra de diferents proporcions, però, com totes les guerres igual de tràgiques i terrorífiques. Destacar que durant la Gran Guerra es va produir un dels majors genocidis de la història als camps de concentració nazis. L'única diferència entre una i altra guerra és que el potent exercit nazi fou derrotat i l’exercit colpista, deslleial i traïdor de Franco fou guanyador. Per això es va instal·lar el terror feixista mitjançant una dictadura que va durar quaranta anys.

        Alemania pide perdón a Polonia

       No és menys cert però, que durant la dictadura franquista a Espanya es van cometre milers i milers d’assassinats que -com en el colp d’Estat- encara ningú ha demanat perdó. Fins l’últim moment que Franco va estar en vida, encara es van produir afusellaments per motius polítics. És més, els ficticis judicis que feien els tribunals militars a partir de 1939 foren d’una insolència degenerada. Van haver-hi milers i milers d’afusellats i empresonats pel delicte de rebel·lió, quant en realitat els rebels foren els propis tribunals.

       Anul·lar les sentencies aquelles és una de les reivindicacions que tenen les Associacions de Memòria Històrica i Democràtica. Això no pot ser una tasca ideològica de partits o governs d’esquerres; és una voluntat de fer justícia o, si més no, com diem els valencians, de tindre trellat o no. De cap manera val el que alguns historiadors diuen que cal analitzar la història segons el moment i les circumstàncies quan es produeixen. Encara hi han sectors que afirmen que no podem traure conclusions ètiques d’aquell fet en la mentalitat i cultura que tenim hui. Afirme que això és una fal·làcia, i que tant el colp d’Estat feixista com els judicis militars foren una gran mentida i mai no canviarà el concepte d’haver sigut uns mentiders per molt temps que passe i per molt que camvie la societat. A Alemanya no es l’esquerra qui governa, però sembla que ha fet el que és correcte per aquella acció criminal de 1939. 

         Demanar perdó dignifica més al que ho fa que al que el rep. A més, cal ser generós i tindre molt de seny i sentit comú, cosa que no ho han demostrat les diferents administracions de l’Estat. A més, tots els governs que han hagut durant la transició, mai no han estat convençuts que el fet d’haver aniquilat la República fou una il·legalitat i per tant un delicte. Mai han cregut en la bondat de la República. Això ha sigut l’error històric més greu (entre altres) que ha fet la transició. 

        Si hi haguera hagut la més elemental convicció democràtica a hores d’ara ja haurien condemnat l’ignominiós fet de la rebel·lió militar que va acabar amb la Segona República. Això no haguera canviat ni canviaria el que es va fer, però es rehabilitaria simbòlicament la dignitat a milers i milers de republicans vençuts i maltractats que van morir desposseïts de qualsevol honor. 

        Curiosament, els mateixos que no són capaços de reconéixer obertament el delicte del colp d’Estat de 1936, són els que hui es declaren «constitucionalistes». No es pot defendre amb tant de cinisme la Constitució de 1978 amb la taca que porten damunt de no haver respectat i deixat al lloc que correspon la Constitució de 1931. És un greuge comparatiu entre una i altra Constitució. A més a més: ¿caldria demanar perdó per haver agredit militarment un règim legalment constituit? 

 Francesc Jover

Memòria històrica catòlica (Francesc Jover)

 Autor: Francesc Jover. Nihil Obstat. 22 de Juliol de 2019

Donant una ullada a la revista de signe catòlic “Cresol” de juliol-agost, he quedat gratament sorprès en veure que hi ha dos articles sobre la Memòria Històrica. Un tema que està endinsant-se cada volta més en el subconscient de la societat per anar descobrint les fosques llacunes que va deixar el franquisme i la transició. Em sembla be que aquest tema vaja obrint-se camí en la premsa i que arribe també als mitjans d’informació de l’Església valenciana. És un goig veure que el tema està reviscolant cada volta més i que els mitjans d’informació confessionals han pres consciència d’abordar-lo amb rigor.

Tot i així, he de fer algunes puntualitzacions als dos articles mencionats perquè em pereixen totalment discordants i allunyats d’una línea editorial concreta. L’un tracta de les foses comunes de les víctimes del franquisme que cal recuperar i dignificar, actitud que no ha sigut gens habitual en l’Església catòlica. L’altre, més en consonància en la posició de l’Església, tracta de les malifetes dels rojos i del martirologi que patiren monges i capellans, així com de la brutalitat republicana contra els creients i el patrimoni de l’Església. Els arguments d’aquest últim ens té molt acostumats l’Església. Segons el meu parer, “Cresol” ha desaprofitat l’ocasió de mostrar-nos una millor i més objectiva cara de l’Església valenciana, sobretot pel que fa a l’article de Vicente Carcel Ortí que, sense negar algunes coses que diu, continua com sempre ha fet reblat el clau i criminalitzant la Segona República com enemiga acèrrima dels catòlics. Això no és cap novetat en l’aparell jeràrquic de l’Església, però ací es veu més la contradicció que hi ha al costat de les reflexions més objectives que fa Vicent Comes sobre les foses republicanes. Contradiccions pròpies que ha manifestat sempre l’Església beatificant a Joan XXIII, la monja mare Maravillas o l’Escrivà de Balaguer. Darrerament sembla que s’ha obert també (o va a obrir-se) un procés de beatificació al general Franco per haver comprovat alguns miracles que ha fet després de mort. Eixa seria grossa.

Continuant en els articles de la memòria històrica, el que més m’ha sobtat de tot és l’afirmació que fa mossèn Carcel quan afegint un adjectiu a la seva memòria històrica qualificant-la de catòlica. ¿Voldrà dir l’articulista mossèn que la Memòria Històrica i Democràtica que han obert les universitats i investigadors és diferent a la que ell proposa? Almenys jo, estava convençut que memòria històrica sols n’hi ha una, independentment de les creences religioses de cadascú. ¿És que pot haver-hi una història catòlica i un altra laica? Fins ara tenia clar que sols havia una única història que podia ser parcial, rigorosa, tendenciosa, tergiversada, que conta mitges veritats, etc.; però, catòlica...?

Repensant més a fons el tema no he pogut evitar obrir-me més interrogants que m’han fet veure que el tema no és tant descabellat. Potser es tracta d’afegir a la història alguna cosa més concreta. No hi ha hospitals catòlics?; teatre o cine catòlic?; música o literatura catòlica?; etc.; perquè no pot haver-hi una història catòlica?

De qualsevol manera, finalment tampoc em quadren totalment les coses i continue obrint-me interrogants. Possiblement aquests interrogants i dubtes meus siguen per no haver superat amb èxit una adequada catequesis. El cas és que no puc evitar preguntar-me coses com les que dic tot seguit: la història de la Reconquista –en majúscula– iniciada a Covadonga per don Pelaio, és catòlica? Supose, això si, que la història dels Reis Catòlics serà catòlica, valga la redundància. La història dels Peixets d’Alboraia estic ben segur que és catòlica; i la del Crist de Sumacarcer també? Com podríem especificar quines són histories catòliques i quines altres no?

La veritat és que m’he ficat en un embolic difícil de sortir i hauré de deixar-ho córrer. El que no tinc cap dubte és en qualificar els dos articles de memòria històrica de “Cresol”: El de les “Foses i dret a la reparació” de Vicent Comes (↓), correspon a la Memòria Històrica i Democràtica i el de “Memòria HistòricaCatòlica” de Vicente Carcel Ortí  (↓),solament és això; catòlica.

Francesc Jover

Malintencionada memòria històrica,(Autor: Francesc Jover)

   No podia creure-m’ho. Ahir, en fer una lleugera mirada als periòdics que veig habitualment em vaig assabentar el perquè el general Franco va guanyar la guerra d’Espanya (1936-1939). Jo, que per suposat no sóc cap entès en guerres, creia que l’haver guanyat aquella guerra (com les altres) fou per haver tingut més soldats, més i millors armes, una bona estratègia militar, etc. Quan dos es barallen sempre he vist que guanya el més fort i el més ben preparat, això és de sentit comú. A no ser que algú dels dos rebutge l’ètica pegant colps baixos. Ple de curiositat vaig començar a llegir la noticia per veure si després de més de 80 anys descobria un raonament mínimament intel·ligible i aclaridor. No; en aquest cas no el vaig trobar. A més, encara que no sóc cap expert analitzant escrits –i potser per això– no hi vaig veure en l’argumentació del text un fil conductor lògic que em portara a un dubte reflexiu. És més, en adonar-me que l’autor era Jorge Fernández Diaz, i que no fa molt de temps havia sigut ministre de no se quina cartera, la perplexitat fou doble. Jo creia que arribar a ser ministre d’un govern era necessària una talla de trellat més alta. L’altitud intel·lectual que deixa veure aquesta persona –sempre segons el meu parer– ben be podria ser superat per la beneïda “Milagret la Colorà”, la sagristana que fou del Raval del meu poble quant era jove. 

He fet aquesta introducció per dir-vos tot seguit que l’interrogant que obri el senyor Fernández de perquè va guanyar Franco la Guerra Civil, la contesta sense cap ironia dient que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això si; no diu quina. Continua parlant que el colp d’Estat estava cridat al fracàs, perquè la República “controlaba el poder económico, el industrial y también tenía el apoyo de la Unión Soviética”. Però van haver-hi altres raons que van ser molt més precises: una "influencia extraordinaria y sobrenatural" a favor del general colpista. La qual cosa sembla suficientment clar que fou la intervenció divina la que feu que Franco fos el guanyador d’aquella contesa. 

Innocentment vaig pensar que a continuació mencionaria la declaració col·lectiva que el bisbes espanyols feren a la societat i aprofitaria donar el seu suport a la mediació dels prelats el 1937 entre Déu, sa Mare i el general Franco. Per a mi havia d’haver fet una valoració positiva i donar-los les merescudes gràcies. Desprès vaig pensar que possiblement no ho feu perquè el mèrit d’aquella acció mediadora que feu la jerarquia espanyola s’atribueix també a Franco que és qui ho va demanar al cardenal Gomà. Així que tot anava quadrant-me. Però també em va semblar un buit no mencionar la intervenció de cap sant en la difícil tasca, la qual cosa queda més que comprovat que solament foren Déu, amb tot el seu immens poder, i sa Mare els que s’ocuparen –amb èxit– del tema. 

Ara em sorgix un dubte; si el mèrit d’haver guanyat la guerra és tota del Nostre Senyor i de la Mare de Déu, i no de Franco, ¿on queda el prestigi militar que li atribuïen amb allò de “Caudillo por la Gracia de Diós” i segons ens deien a l’escola i a totes i cada una de les monedes? Açò no m’acabava de quadrar perquè qualsevol persona, encara que fora més baixet d’estatura i sense el grau de general, haguera guanyat aquella guerra o altra més difícil amb la col·laboració imponent de l’ajuda divina. Definitivament no està quadrant-me res. 

Em sembla que açò és un tema suficientment seriós per tractar-lo amb tanta frivolitat i superficialitat. Ara que la societat està molt més sensibilitzada en recuperar la memòria històrica i democràtica, de conèixer i investigar del que realment va passar, ¿no seran les revelacions de l’ex ministre de Rajoy un intent malintencionat de confondre el veïnat? 

Convidem a tots fer un seguiment per les xarxes de la repercussió del que ha dit Fernández Diaz per veure si l’Església o algun creient ho pot confirmar o desmentir. Perquè la cosa em sembla greu. ¿Pot el Nostre Senyor Déu posar-se a favor d’un bàndol i ajudar a fer una il·legalitat destruint una república decidida a les urnes? ¿Què diran els historiadors, sobre les declaracions d’aquest senyor? ¿Tindran suficient base científica? 

Francesc Jover

(enviat el 1 de juliol de 2019) 

"Todos los Parques no son un Paraíso"´Edición (10ª) DIGITAL

Correo recibido:

Querido amigo Enrique:

Mi Editorial de Barcelona acaba de comunicarme que, con motivo de mi 80 cumpleaños, va a lanzar en Digital mi libro 

"Todos los Parques no son un Paraíso". 

Habida cuenta que Planeta hizo ocho ediciones del mismo y Egales otra, en papel, ésta -la digital- será la 10ª edición.

Su precio: 6,99 Euros.

Librería Berkana, en Madrid.

Librería Cómplices, en Barcelona.

Y, dentro de unos días las plataformas Amazon y Apple lo mostrarán. 

O sea que -asegura mi Editorial- no importa el lugar del mundo en que alguien esté, podrá adquirirlo sin problemas.

Si la noticia es de interés de Nou Nihil Obstat, te ruego que la des a conocer.

Un abrazo

Antonio no tiene que rogar nada. Sus colaboraciones en este blog.(y algunas otras en el que fue boletín impreso Nihil Obstat) son méritos mas que suficientes para que nos pongamos a su disposición cuando pide algo: 

Por si queréis releer:

21/04/2017: ORWELL: 1984, 

02//12/2016:40 AÑOS, UNA VIDA.

19/11/2016: DE NUEVO SOBRE LOS MUERTOS

28/02/2015: Tercera meditación sobre la muerte.

29/11/2014: El Espíritu de la Colmena

"Todos los Parques no son un Paraíso". 
Antonio Roig Roselló
Nueva edición digital del libro

II.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL

 

Antonio Vallejo- Nágera

Jefe de los Servicios Psiquiátricos Militares

«Nuestras esperanzas de justicia no quedarán defraudadas ni tampoco impunes los crímenes perpetrados, lo mismo los morales que los materiales. Inductores y asesinos sufrirán las penas merecidas, la de muerte la más llevadera. Unos padecerán emigración perpetua, lejos de la Madre Patria, a la que no supieron amar, a la que quisieron vender, a la que no pueden olvidar, porque también los hijos descastados añoran el calor materno. Otros perderán la libertad, gemirán durante años en prisiones, purgando sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan, y legarán a sus hijos un nombre infame: los que traicionan a la Patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados. Otros sufrirán el menosprecio social, aunque la justicia social no los perdonará, y experimentarán el horror de las gentes, que verán sus manos teñidas de sangre».

(Vallejo-Nágera Antonio, Divagaciones intrascendentes, Talleres Tipográficos Cuesta, 1938.)

«EL DIOS (O DIOSA) EN QUIEN CREO», Deme Orte

Artículo publicado por la revista Tiempo de Hablar, de Moceop. en su número 157 [página 17] (^), y del que se han hecho eco el portal Atrio y la web de Redes Cristianas en los enlaces que os indico.

"Por compartir y por si a alguien le vale."

Saludos. Deme

https://www.atrio.org/2019/04/el-dios-o-diosa-en-quien-creo/#more-17335

http://www.redescristianas.net/el-dios-o-diosa-en-quien-creodeme-orte/

LES "MOUNES" DE LA NOSTRA PASQUA FLORIDA, Francesc Juan Chàfer

       

En el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia faltar una gran llibreria.

     De la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse “ i la de la“ mouna”, dos paraules gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a sinònim de mona com es el cas d’Elx, tal vegada, per la forma redona d’una i altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures o menjar i també el significat més concret d’obsequi o present.

       En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la paraula castellana panquemado.

      Les variades formes que en l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte, segons alguns estudiosos ,de les pastisseries. Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat són generalment animalístiques lluny de la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç ,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven, als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües.

          Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la “mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues ingredients varien poc de les mones d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre , sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es cOlorejava este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los. Els xiquets observàvem que, al trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci que falta als ous el coneguem com el mos del forner.

   La conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia, junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures. 

                                                                                     Francesc Juan Chàfer