Pensament únic (3)Escrit per Francesc Jover

 

Rafael Altamira

Escrit per Francesc Jover
           12 juliol 2022

 

Quant una societat té un únic esquema de comportament social, moral, polític, costumista, etc., pot denominar-s’hi d’únic pensament? Deixem-ho que ho confirmen especialistes. En general això és el que va haver-hi entre la societat valenciana els darrers 25 anys del segle XIX i els primeres 25 o 30 anys del XX.

Crec haver llegit a diferents pensadors o sociòlegs que això va ser conseqüència de dos o tres generacions de xiquets i xiquetes que no anaven a escola i d’una escola i mestres que no eren els adequats pels pocs xiquets i xiquetes que anaven. O siga, a part de no haver mestres humanament preparats i infants que no anaven a escola, calia canviar d’estructura social i econòmica perquè tots pogueren passar per l’ensenyament primari, secundari i universitat. Quasi res¡

Fou la Institució Lliure d’Ensenyança la que va afirmar que el sistema polític, social, econòmic i el d’escola primaria i superior, estaven relacionades. Tant l’Església com l’Estat, les que dirigien aleshores les escoles, no aplicaven els termes tècnics i pedagògics que calia. Alguna cosa d’açò hi hauria quan es va crear «El Instituto Libre de Enseñanza», segons pot veure’s a la seva pàgina.

Francisco Giner

 

Durant la darrera etapa del segle XIX que he mencionat, ja començaren a veure’s resultats. Aquell grup d’intel·lectuals crearen una escola i formaren tota una generació humanista amb coneixements suficients per iniciar una societat de lliure pensadors. Alguna relació tingué aquesta Institució amb l’aparició de la Segona República (1931-1939); quan posaren en pràctica aquestes teories amb el suport de l’Estat. Unes pràctiques que podien haver arribat lluny si no hagués estat interromput violentament. Algunes d’aquestes coses les hem comentat, però sempre queden detalls anecdòtics molt il·lustratius. Hi han fets concrets que ens situen cronològicament a l’època i ens mostren drames o suggeriments més o menys divertits. Puc comentar-ne algun amb la sola intenció de fer història. Per dramàtica que siga la història, sempre ha de ser contada prescindint d’insults i menyspreu a les persones. Sobretot, mai utilitzar-la per fomentar l’odi. A més, cal fer-ho un tractament desapassionat si són fets causats per la Segona República i repressió; un tema polifacètic. Però això no lleva l’expressar de manera clara i normal fets que passaren durant la dictadura de Franco. Fets singulars on res era el que pareixia on tots intentaven sobreviure dins d’aquell marc limitat.

La victòria incondicional de Franco creà un regim per tornar les aigües al seu llit corresponent de sempre. És més, amb els pertinents dics i murs de contenció perquè no es desbordaren mai més. Una època on podíem trobar-nos les situacions més esperpèntiques.

El règim es va sentir tant ofès per aquella revolució soci-cultural i democràtica, que el primer que va fer fou dictar lleis per castigar tot aquell que havia optat viure republicanament. Abans de finalitzar la guerra, Burgos llançava unes especials lleis que convertien en delinqüents tota la població que havia viscut les llibertats republicanes. Alguns ja els he comentat, com l’anul·lació de noms de xiquets i xiquetes, de divorcis, o de carrers.

Tot aquell conjunt de costums i pràctiques que havia permès la República, s’havien de suprimir i castigar perquè quedaren fora de qualsevol espai de llibertat. Això va crear conflictes socials i familiars amb les persones divorciades, tornades a casar i amb nous fills. Les ajudes familiars com la distribució de «punts»; la regulació del llibre de família; seguretat social. Tot havia que adaptar-ho de nou. A més, va reaparèixer el vell esquema moral on s’acusaven parelles de practicar l’amistançament, l’adulteri... que ara quedaria tot regulat amb lleis civils enllaçades entre si.

Al mig d’aquesta situació hi ha una anècdota concreta que vull comentar referent a l’acte social que suposava la primera comunió. Calia reconduir allò que s’havia intentat abolir. Unes dones de la Secció Femenina, anaren un dia a una casa i comminaren a dos xiquetes, ja adolescents de 13 i 15 anys, a prendre la Primera Comunió. Els prengueren mida per fer-los un vestit nou i deixaren passar unes setmanes per ensenyar-les l’imprescindible del catecisme.

El dia indicat, amb tot el cerimonial convenient, anaren aquests dones per elles les vestiren amb l’uniforme falangista, amb la corresponent boina roja i «correatge». Ja vestides, les acompanyaren a l’Església on celebraren amb tota solemnitat un dels set sagraments. Amb el mateix ritual tornaren tots plegats en comitiva a casa i deixaren les xiquetes.

Una d’aquests dues xiquetes, ja octogenària, fa molts anys, m’ho contava com un dia de festa. Per suposat que ho agafaren com una festa. No dubte l’alegria d’aquestes xiquetes sentint-se protagonistes i envoltades d’aquella parafernàlia i d’alguns regals.

 Per acabar diré que aquestes criatures eren les majors de cinc germanes a més d’un germà, les que portaven l’administració de la casa perquè la mare estava a la presó i el pare era l’únic que treballava. A més, la més menuda de les germanes se l’havia endut sa mare a la presó.

Josefa Fenollar

Era Josepa Fenollar (1902-1990), detinguda pels falangistes locals primer a Cocentaina, després la passaren a Sant Francesc d’Alcoi, i finalment al Reformatori d’Adults d’Alacant. El 1941 la veiem en el «Reformatorio de Adultos d’Alacant condemnada a 12 anys i per agost del mateix any la deixen amb llibertat condicional. No la deixen anar a casa, fou desterrada a Barcelona fins el 1946. Mai no va deixar de demanar al jutge que tenia fills menors que no podia atendre tant lluny de casa. En juny de 1943, la deixen traslladar-se prop dels fills a Alcoi, però sense poder anar a Cocentaina. No cal dir que Pepica, jugant-se la llibertat condicional, anava algunes nits per la via a Cocentaina. Insisteix fent un altre escrit demanant poder viure a Cocentaina junt a la família. Ja he dit, que la decisió d’autoritzar viure al seu poble estava en mans de les autoritats locals, no del jutge.

Josefa de jove

Vaig tindre la sort de conèixer a Pepica i considere que era una excel·lent i singular persona, extravertida i molt bona conversadora. A més, carregada d’ironia i sense cap vergonya d’haver passat per la presó franquista. Al contrari. Els anys de presó i desterrament, els denominava la universitat, acompanyant-ho amb un gest de complicitat no verbal.

Un informe del sumari inclou l’original sobrenom de Pepica com «Theodorika», Déu grec, (Theos); la més evident mostra que relaciona aquesta dona amb els Ateneus Llibertaris. Per corrupció verbal posterior, aquest sobrenom es convertí en «Tiadorita» o «la Bella Dorita» que jo mateix havia malinterpretat.

Francesc Jover