Dones que han fet història (4). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

18 juliol 2022

Generalment sempre son els homes protagonistes de les històries que hem escoltat a l’escola, als llibres i a les pel·lícules. Potser les úniques d’aquest gènere que han destacat han sigut les dones de la bíblia: com la Mare de Déu i les santes. No ho he comptabilitzat, però, així i tot, diria que malgrat la facilitat que sembla haver en fer santes, n’hi han prou més sants que santes. Però, això seria un altra història.

Darrerament ha estat acceptat per la societat la igualtat de gènere, si més no, pels referents que va marcar la Segona República assumint-ho seriosament. Fou l’època quan les dones començaren a ser reconegudes oficialment al mateix nivell que els homes, almenys en teoria. Vull dir que fou la primera volta que les dones ocupaven, encara que d’una manera tímida, espais públics d’alt nivell de ministeris. El llarg franquisme va fer que foren anul·lats qualsevol reconeixement legal que havia hagut. No solament això, si no que les dones que s’havien destacat en esdeveniments socials foren castigades, menyspreades, infravalorades i proscrites. Hi han llistes impressionants de dones que, a partir de 1939, foren tancades a la presó pel simple fet d’haver-se manifestat a favor de la República. Entre aquestes dones hi havien mestres d’escola; dones que dirigien entitats sociopolítiques; etc.; també hi havien simples mestresses de casa que manifestaren públicament el seu desig de llibertat.

A diferents pobles del Comtat hem fet un llistat aproximat de la quantitat de dones que foren encausades per tribunals militars i condemnades a presó. Això és la prova més evident que van haver-hi dones amb desig d’emancipació i aprofitaren l’oportunitat que permetia la República per expressar-la. El total de dones represaliades al Comtat són unes 50, el que suposa una xifra elevada si pensem amb la cultura i costums masclistes que dominava l’època. A més a més, no totes les dones que figuren en aquesta llista han estat encausades oficialment per un tribunal militar. Hi han dones que foren represaliades de diferents formes i no han quedat comptabilitzades en cap arxiu. Hem de recordar que solament a Cocentaina raparen a 19 o 20 dones que tan sols calia la decisió verbal d’un falangista per vexar-la d’aquesta manera. Hi hagueren altres dones empresonades que podien ser mestres d’escola, o que suposadament es trobaven ací, encausades per algun motiu que anirem esbrinant.

Tanmateix, hui vull mencionar a una excepcional dona, Maria Vilaplana Moltó «la Fiera» (1916-2005), també coneguda com la mare de Pepito Sanz, «Ràdio Pepito». Igual que citarem la setmana passada, Josefa Fenollar «Tehodorica», Maria també fou encausada en el mateix sumari; el 9.052. De la primera detenció no hi han documents. Un informe del sumari.

Maria era d’una família (mare i dues filles) de modistes conegudes de casa. Son les que em feren els primers pantalons que vaig tindre de xiquet. Estaven especialitzades en granotes de proletari, el típic «mono» que s’usava aleshores per treballar. Són les que em van fer una granoteta, no se per quina festa, on xiquets i xiquetes anàvem vestits de proletari. En una entrevista que li vaig fer a Maria en 1999, quan tenia 83 anys, m’ho comentava. Des que era xiquet que no havia parlat amb ella, la vaig trobar madura, però desimbolta i segura de si mateix com sempre. En principi hem va parèixer una mica decebuda per la situació política, però, enseguida vaig entendre que es tractava d’una actitud crítica que encara mantenia. Acta del procés.

Molt bona conversadora, em va relatar que per juny del 36 era balladora de danses i va anar a Alacant a les fogueres contractades amb la música per la Foguera d’Alfons el Savi. Aquell any havia anat convidat a les Fogueres el califa d’Orà i va quedar tant meravellat del folklore socarrat que foren convidats la setmana següent a les festes d’Orà. Recorda que aquell estiu els van eixir molts «bolos» que fer, però no van poder complir tots pel colp d’estat feixista. Altra frustració que hem d’afegir a la llista.

Va ser ella i dos dones més de les primeres persones que van empresonar a les dependències de la torre sud-est del palau comtal. Hem deia que a la sala solament hi havia tres cadires per poder seure’s. Per la nit anaven unes persones amb nom i cognoms del nou règim a traure-les perquè donaren un passeig pel pati de les monges i feren les seves necessitats. Entre el dia, si tenien alguna emergència ho feien totes tres en un poal. El menjar se'l portaven els parents de casa. Els «guardians», van haver d’accedir a la demanda de Maria quan els digué: «ens poseu les condicions adequades o deixeu-nos anar a casa». Desprès de consultar al caporal falangista les deixaren anar a casa. Pocs dies desprès anaren per ella i la portaren a la seu de Falange junt a una vintena de dones per rapar-les a totes. Foren els mateixos barbers detinguts per «rojos», com elles, les que les van pelar. Moltes dones es posaren a plorar i ella és la que animava a totes dient que eren els falangistes qui havien de plorar si tingueren vergonya. Inclòs animava els mateixos barbers que els havien obligat a fer-ho al mig d’un cercle de falangistes que no paraven de riure’s. Al cap d’uns dies d’estar en casa, mentre condicionaven la presó de la casa de la vila, tornaren a deixar-les tancades. Condicional.

Com el cas de Maria, foren implicats/des desenes de milers de persones jutjades contra tota classe de drets internacionals. Utilitzaren l’article 240 paràgraf 2º de justícia militar que fou dictat junt a la declaració de guerra el 28 de juliol de 1936. A més, ho feren amb el més alt grau de cinisme acusant-los d’excitació a la rebel·lió amb altra llei de febrer de 1938. Potser un dels casos de més gran infracció de drets internacionals que estan encara per anul·lar.

Si el poder judicial d’un estat que es diu democràtic té encara pendent de resoldre una infracció tant greu, ens dona peu a pensar que podien ser còmplices, com manifesten alguns magistrats emèrits. No solament això, si no altres lleis que es proclamaren en la transició postfranquista (com la d'amnistia) que fan dubtar també si l’actual judicatura podia estar en la corda fluixa de ser jutge i part.

 Francesc Jover