r
 |
| Escrit per Francesc Jover 5 juliol 2022 |
Continuaré traient detalls per intentar justificar amb raonaments la radicalitat que prengué la Segona República i els republicans; sobretot desprès de la rebel·lió militar de juliol del 36. Ho he dit moltes voltes; fou una evident actitud davant de tanta negació dels poders reaccionaris en rebutjar els canvis que demanava una societat caduca i endarrerida. Una societat fora de lloc que la denominada Restauració Borbònica, inclosa la dictadura militar de Primo de Rivera no foren capaços de transformar traent-nos de l’endarreriment que patíem. Podeu veure un treball en PDF didàctic de l’IES d’Albal que demostra la situació. Foren règims sense imaginació ni voluntat per obrir camins a un nou món que el segle XX demanava. Així doncs, l’adveniment de la II República el 1931 va ser providencial en el sentit laic i diví, tant se val, perquè em dona el mateix. El nom dels carrers de Cocentaina, el mateix que hi hagueren a altres pobles i ciutats, m’ajudaran a demostrar-ho.
Aquella era una societat anquilosada perquè una minoria, quantitativament molt poderosa, no sabia (ni volia) desprendre’s de vells esquemes absolutistes i dogmàtiques. A més, estava atrapada en un pensament únic sense capacitat de renunciar privilegis que no casaven gens ni mica amb l’equitat social i econòmica que pretenia i necessitava la societat. Al marge d’ideologies polítiques, era un estat socialment i econòmicament desequilibrat. Hi havien famílies de terratinents que tenien les terres arrendades i els fills podien anar a la universitat. Mentrestant, els arrendadors vivien envoltats de precarietat i d’analfabetisme. Famílies benestants que venien despenjades del moviment il·lustrat sense interès ni capacitat per fer socialment rentables les seves hisendes. A més, pretenien ocupar el lloc de la desapareguda aristocràcia amb costums d’altres èpoques. Estaven capficats en perllongar aquelles normes de tindre un fill militar d'acadèmia; un altre capellà i un tercer metge o advocat. Si eren filles, s’acontentaven que saberen tocar l’orgue els diumenges en missa. Una societat plena de costums submises i caciquils. Tant era així que quan un jornaler amb pantalons apedaçats es creuava en una vorera amb un senyoret, havia de cedir-li el pas i llevar-s’hi la gorra. Gestos submisos que no acurtava distàncies entre classes.
Tot i així, convivia també una classe social benestant procedent de l’escola il·lustrada, intel·lectual i burgesa en el camp del lliure pensament. Encara que no era nombrosa, s’havia endinsat en teories socialistes i lliberals; ni la nova teoria sobre doctrina social de l’Església, havia fet niu en aquest sector.
La segona dècada del segle XX la major part de creients, amb la jerarquia al front, encara no els havia arribat aquella encíclica que llançà el papa Lleó XIII el 1891, la «Rerum novarum», que en aquell moment podia haver fet reflexionar més del que va fer. Fou la pròpia jerarquia espanyola la que no va posar gens d’interès en difondre-la. És la dicotomia que es va produir aleshores entre una part de la classe obrera influenciada per l’Església i un altra part captada pel socialisme que defenia els interessos equitatius de jornalers i treballadors. L’Església, desprès de subtils indecisions, va optar per un d’ells que no fou precisament el de les classes populars. En aquest cas solament es va dedicar a crear hospitals i Cases de Caritat per pal·liar el desequilibri social que creava la industrialització. Fou la seva decisió i responsabilitat.
Crec que he fet una introducció més llarga del que m’havia proposat per comentar els canvi de nom de carrers el 1937 i a què corresponia. Un fet on es pot comprovar que la classe treballadora sempre que disposa de llibertat manifesta la seva independència de poders establers. A més, quan més acorralada i més impotent és troba, més antisistema i provocadora es mostra.
En la sessió de l’ajuntament de Cocentaina del 16/12/36, la Joventut Socialista Unificada demana la substitució de noms de carrers. Una decisió general en pobles i ciutats justament d’aquelles dates. Alguna cosa els ha fet veure que els sants i les santes son desafectes a la República i proposen canviar-los per noms laics segons l’opció que proposa la Constitució. No ho fan l’estiu de 1931 quan fou aprovada la Carta Magna, una de les més concises i avançades segons opina l'emèrit magistrat Martín Pallín. Ho fa desprès de comprovar que l’oposició d’extrema dreta no deixa executar eixes avançades lleis inajornables per fer una societat més equilibrada. No; ho van fer en desembre del 36, desprès que l’exercit s’havia cansat del sistema parlamentari i va dir prou a la democràcia per la força de les armes. Tot coincideix; és el mateix temps quan es produeix un tímid augment de famílies que decideixen posar a les seves i filles i fills els noms que els dona la republicana gana.
La mateixa data, tardor del 36, on seriosament és pren la reforma agrària que Manuel Azaña va proposar amb l’expropiació i col·lectivització del camp. No poden entendre’s totes i cada una de les actituds revolucionàries de la República, sense fer un minuciós repàs de la desorbitada oposició dels poders fàctics. El rebuig total i absolut a totes les reformes socials que estaven legitimades per la Constitució. No volen cedir ni un dit.
Per acabar de relacionar la coincidència clara i concisa que hi ha en aquestes lleis republicanes amb l’actitud antisocial de l’extrema dreta, moltes voltes il·legals, citaré alguns acords. Acords que podeu veure directament a qualsevol dels vostres pobles o ciutats en les actes municipals a partir de l’estiu de 1936. Destitució de jutges municipals, sagristans, secretaris municipals, etc.
A Cocentaina és discuteix el mateix dia de Nadal del 36, si s’ha de mantindre o no les vacances escolars d’aquests dies. Adoneu-vos de l’aportació tant honesta i per altra banda tant ingènua que fa Alberto Moltó, el president local del consell d’educació: «mentre no canvie la llei, hauran de fer-se vacances». ¿Haveu vist més gran respecte i submissió a la democràcia? En la que estava caent¡
Un altre acord molt humà és marcar un horari d’eixida i d’entrada de l’hospital pels ferits de guerra que vulguen eixir a passejar pel poble.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada