RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dilluns, 4 de juliol del 2022

El cine clàssic que m’agrada. Francesc Jover

 


L’ultima volta que vaig anar a un cine convencional fou en el meu net fa un grapat d’anys i, per un altra experiència que vaig tindre anteriorment, vaig prometre no anar mai més. Tot i així, puc dir que sóc un cinèfil compulsiu, especialment del cine clàssic. Fa anys que veig, almenys, una pel·lícula diària als vídeos que oferix Yotube. La que acabe de veure ara mateix no puc deixar de compartir-la amb tots vosaltres. Potser l’hageu vist, però així i tot paga la pena tornar-la a veure. El ser cinèfil no vol dir que siga un expert en filmografia, però hi han pel·lícules que són per a mi magistrals com aquesta nord-americana «En el ojo del Huracant» 1956 (Storm Center) de Daniel Taradash, amb una magnífica Bette Davis i un veterà Paul Kelly. És en blanc i negre i té una banda sonora de George Duning al nivell d’una pel·lícula de l’etapa daurada de Hollywood.  https://www.youtube.com/watch?v=fIoqAi-OxM0  A la seva època crec que no va ser estrenada en els nostres cines. L’havia vist, però sembla que fou pels anys 80 o 90.



Potser he estat tant receptiu pel seu atraient guió que és per a mi d’actualitat per la defensa que intente fer de la democràcia i les llibertats en general. El cine clàssic del tio Sam sempre ens ha sorprés en alguns temes d’aquesta tipus. El tema està relacionat amb el nefast MacCarty, dedicat a la caça de bruixes com denominaven l’època «maccarthisme» coincidint amb la «guerra freda».

És tracta d’una bibliotecària que es veu pressionada i obligada pel consell municipal a retirar un llibre (L’orgull comunista) que no els agrada i pensen que pot repercutir en el veïnat a l’hora de votar. La citen a un dinar de treball per comunicar-li l’acceptació de la demanda que havia fet de crear una biblioteca per infants i adolescents. Però, al mateix temps de donar-li tan bona noticia que li complau molt, li preguen que retire de les prestatgeries el citat llibre. Portaven el llibre i el donaren al cambrer per que l’afegira a la brossa en la cuina. La protagonista demana explicacions i s‘excusen en els genocidis estalinistes que en aquell moment diuen no estaven ben vists i hi havia perill de no tornar a ser elegits. Agafa ella el llibre i els diu que a ella tampoc li ha agradat, el mateix que tampoc li agrada gens ni mica «Mi lucha» d’Adolf Hitler i el té allí a disposició de qui vulga llegir. Va intentar convéncer a alcalde i  regidors dient que era una qüestió de principis i que opinava que no era bona idea retirar-lo. Finalment, es va negar totalment, afegint que la seva permanència en la direcció de la biblioteca estava relacionada en el llibre. Van intentar convèncer que no dimitira, però sense retirar l’ordre de retirar el llibre. Van preferir quedar-se sense bibliotecària desprès de 25 anys de magnifica llavor. El poder mediàtic fa que hi haja una singular reacció en el poble que no ens resulta gens estranya per la qual cosa es penedirà de no haver-se oposat amb més força.

Principis que defenia la bibliotecària que, segons el meu punt de vista, cal tindre algun problema patològic per no entendre’ls ni acceptar-los. A més, al mig del tema, hi ha una relació afectiva d’un adolescent en la protagonista que m’ha fet recordar un altra bona pel·lícula, aquesta espanyola, titulada «El lenguaje de las mariposas». https://www.youtube.com/watch?v=PdUqLV4qqwY  Bon cine i bon tema per reflexionar. 

   

Francesc Jover 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada