Un joc.
Un, dos, tres, un pasito pa'delante, Maria
Un, dos, tres, un pasito pa'atras
El que deia la cançó era tot el que necessitàvem aprendre i l'únic exercici que havíem de fer els qui “jugàvem” davant els espills corbs de la cristalleria Prats del carrer de Colón.
“…la cristalería Prats, cercana, refleja a los peatones su aspecto más estrambótico al gusto de cada cual, tanto en cuanto adelgaza su figura a lo Stand Laurel que la recrea gruesa a lo Oliver Hardy. Espejos cóncavos y convexos eran como un espectáculo callejero y gratuito que hacía las delicias a quienes deseaban cambiar su aspecto.”
Primer "teatre".
Quan els espills ja no van divertir més, vaig enfilar l'allí pròxima "Puerta d'artistas" del teatre Russafa i em vaig dirigir, sense vacil·lar, al camerino de Fina de Granada. Des de les bambolines de l'escenari probablement li vaig sentir cantar els seus dos números preferits en aquells inicis de la seua carrera artística: Zarza mora y Lola Puñales.
Encara un xiquet, podia prendre'm aquelles confiances, perquè (obviant les legalitats) érem "parents de facto", tant que -quan l'artista va arribar a València amb la seua família- jo vaig cedir el meu llit i vaig passar a dormir sobre el matalaf muntat sobre algunes cadires. Aquella xica (Fina Fernández Terol en la vida normal i corrent) era més neboda que jo del nostre oncle comú. Ella portava el cognom Terol i jo no.
El teatre, molt educadament, em va tornar la visita en la persona de Toni Leblanc, que vingué algunes vegades a menjar a casa. (o a quelcom més?).
El tio
De la tia ja vaig parlar, potser massa, en el llibre Por qué nos salimos. Los secularizados. D'ella van vindre les aportacions religioses.
El tio (pare adoptiu de fet, que no de dret) era una altra cosa: ferroviari d'ofici, i manetes per a algunes activitats: ténia habilitats de manyà, però jo li recorde, sobre totes, en la de sabater adobador (“remendón”).
I ací és on ell treia la seua vena artística: les martellades anaven acompanyades dels cants de sarsueles en general, amb especial afició a les del mestre Serrano.
Del tio van vindre algunes aportacions culturals com, per exemple, iniciar-me en l'assistència a teatres de diversos gèneres.
Teatre “ritual”
Cada any, en quelcom dels enfrontats teatres Eslava o Serrano, el dia de “Tots Sants”, complíem el ritu d'assistir a la representació de “D. Juan Tenorio”
Cal suposar que aquesta tradició tenia el fonament en l'ambient de morts, fantasmes i cementeris en què es movia l'obra.
Mi buen padre empleó en esto
entera la
hacienda mía:
hizo
bien: yo al otro día
la
hubiera a una carta puesto.
No os
podéis quejar de mí,
vosotros
a quien maté;
si buena
vida os quité,
mejor
sepultura os dí.
Una *bona peça* aquest D. Juan. No aconseguisc comprendre com, en una època de censura i qualificació moral d'espectacles, és permetia l'entrada als xiquets. Segurament “miraven amb els ulls de la taquilla”, igual que – segons diuen- feia D.. José Sastre respecte a la qualitat de les pel·lícules en l'antic cinema Sant Vicent, el dels xiquets
Sempre em vaig preguntar si l'obra, donada la seua ambientació, no era més pròpia del dia dels “Fidels difunts” i ha de ser perquè teníem un altre ritu que complir: assistir a tres misses. Que resultat donava la suma de tres valors infinits?
Ah! i resar tres rosaris. I, no ens eixia tramús?
La troná del teatrePRINCIPAL
Assistíem a la versió teatral de El Conde de *Montecristo, que (“per exigències del guió”) ens va presentar la fugida del protagonista, Edmond Dantés, del Castell de l'illa de If , on havia estat presoner tretze anys.Supose que per a aconseguir major realisme la fugida va ser presentada en una curta projecció cinematogràfica, cridant l'atenció la perfecció extraordinària de la banda sonora: tant que se sentien els murmuris d'admiració dels espectadors per lo reeixida que. estava la tempesta que ambientava la fugida.Fins que va acabar la funció, isquérem al carrer i uns van obrir els paraigües i altres van agafar un taxi per a tornar a casa, perquè la tempesta perfecta estava en el cel de València.ZARZUELA
Ficat jo en aquest embolic de la meua segona batalleta, dedicada al teatre, envià Ovidi un cartell de la sarsuela “EL DÚO DE LA AFRICANA ”i a mi se m'ocorre “il·lustrar-ho” amb el fragment de la lletra que crec més significatiu per haver-li'l sentit cantar moltes vegades a món "tio".:
No cantes más la Africana, vente conmigo a Aragón
y allí la Jota que es gloria nos cantaremos los dos.
Vente conmigo y no temas estos lugares dejar
que la que aquí es prima donna, reina en mi casa será.
Recorde especialment el teatre Apol·lo (al carrer "Don Juan de Austria") i, com ja he insinuat abans, al mestre valencià José Serrano i les obres que vaig veure més d'una vegada La Dolorosa i Moros i Cristians, interpretades pel baríton Marcos Redondo i la mezzosoprano / tiple Cora Raga.
LECTURES
En algunes vacacions d'estiu vaig fer lectures de teatre. Recorde que hi havia alguna col·lecció de llibres de butxaca dedicada a la matèria que estem tractant, però em resulta impossible recordar ni quantes ni quines foren les obres llegides.
Dos possibles exemples d'eixes lectures són: La importància de llamarse Ernesto d'Oscar Wilde i Història d'una escalera, obra d'Antonio Buero Vallejo, exemple al que puc afegir la curiositat que la meua dona va actuar, de jove, en la representació que va preparar José Lluís Franco, resident aleshores a Senyera.
GRUP d’AFICIONATS
En els meus anys de seminarista (no sé dir exactament quins, però crec que ja en l'adolescència) assistia a unes funcionetes de teatre en valencià que es representaven en el local d'Acció Catòlica que la Col·legiata tènia en el carrer de St. Domingo de Xátiva..
Nelo Bacora pot ser un exemple del tipus de teatre que allí se solia representar. En suport a la meua memòria (que es recorda només d'alguns intèrprets i de cap titule) i amb la intermediació dels meus germans, he aconseguit un document que compta detalladament el lloc, l'estructura i el desenvolupament d'aquella organització d'aficionats.
Enrique Herero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada