Curs 1967-68 (2): un poc d’espiritualitat Bartolomé Sanz Albiñana

 

Com deia en l’article anterior, al mateix temps que s’obrien les portes físiques ho feien les mentals, de manera que el Seminari de Montcada, amb tanta obertura, anava quedant-se buit. Per a entendre-ho millor farem uns números. Eixe curs 1967-68 hi havia al complex educatiu de Montcada 622 alumnes, dels quals 55 eren de 14 pobles de la Vall d’Albaida: això representava un 8,84% del total. Distribuïts per pobles, en primer lloc es trobava Bocairent amb deu alumnes, seguit d’Ontinyent amb set. En tercer lloc hi havia Albaida i Aielo de Malferit amb sis cadascun. Els seguia l’Olleria amb cinc. Fontanars en tenia quatre cadascun. Agullent, Atzeneta d’Albaida, Castelló de Rugat i Montaverner, tres cadascun. En seté lloc estava el Palomar amb dos. I en últim lloc Beniatjar, Benicolet i Benigànim amb un alumne. De pobles prop del meu, tot i que d’una altra comarca, n’hi havia dos de Xàtiva, dos de Canals i dos d’Alcúdia de Crespins. No sé si aquestes dades són indicatives d’alguna cosa: ho deixe en mans dels sociòlegs, que en saben més de tot açò. Recorde que els cursos anteriors hi va arribar a haver més 800 alumnes. Simplement afegir, per tal de contrastar un poc, que el present curs 2020-21 només hi ha matriculats a tot Espanya 1.066 seminaristes. Quant al Seminari de Montcada aquest curs té 43 seminaristes: 2 procedents d’Eivissa, dos de Menorca, un religiós i 38 de València. És clar que seixanta anys després les coses no és que hagen canviat molt; han canviat moltíssim!

Eixe curs, quan el meu paisà Vicent García Gras, el platero, i jo féiem 5é de batxiller, altres paisans nostres anaven a Montcada, però a penes coincidíem gens, de no ser casualment en algun passeig pels patis. El més gran, Juan Borràs Juan, el de l’espardenyera, s’havia ordenat ja feia dos cursos i l’havien destinat a Aras de los Olmos —aleshores Aras de Alpuente— on s’hi va estar sis anys. Així que hi quedaven José Casanova Ferrando († 2021), el de la Ranilla, que feia 3r de Teologia, i com que era al pavelló de teòlegs no el véiem gens. També hi era Rafael Valls Montés, el del Planxat, que feia 1r de Filosofia en el pavelló central, per tant, tampoc no hi coincidíem. Per últim, el més menut de tots, José Tomás Díaz Patón, havia entrat eixe curs i rarament el véiem perquè estava a l’altra punta del tercer pavelló, el nou. En resum, un desastre quant a les relacions amb els teus paisans, cosa que dóna una idea de les dimensions descomunals d’aquell internat.

En cinqué d’Humanitats crec que la majoria del meu curs ja tenia clara la diferència entre els verbs compostos del “sum”: “adsum” (estar present) i “absum” (estar absent). Eren dos verbs que féiem servir quan els professors passaven llista. Mentre esperàvem el començament de les classes parlàvem dels resultats de la lliga de futbol de primera divisió, del pròxim partit de la copa d’Europa o del Generalísimo, o bé del significat de frases llatines com ara: “Mater tua mala burra est” (la predilecta de tothom), “Primum vivere, deinde philosophare”, “Nosce te ipsum” “Hominum est errare”, “Docendo discitur” i més sentències que ara no recorde, però que segurament algú havia sentit d’algun curs per davant del nostre.

En aquell curs, de tant en tant, encara es feia alguna missa en llatí: no és bo de trencar amb la tradició radicalment. Segons em conten, uns quants cursos abans, als alumnes els canviaven els noms en arribar: de castellà a llatí. Els assegure que a mi ningú no em va dir mai Bartholomeus. Els qui anaven uns cursos per davant segurament en podran donar raó, del canvi de noms. De tota manera, recorde que en els documents oficials els noms dels professors i els de les assignatures els escrivien en llatí.

Repassant les fotos de l’adolescència, me n’apareix una del 27 de gener 1968 en què em trobe a l’institut d’Albaida amb Juan Luís Villarroya (de l’Olleria), Molina (d’Albaida?), Enrique Benavent (de Quatretonda; l’actor, no el bisbe). Eixa foto és una prova que el gener el passàvem a casa. Al seminari de Montcada, el curs estava dividit en dos semestres: setembre-desembre i febrer- juny; eixa divisió havia començat el curs 1957-58. Es feien exàmens el 21 de desembre i el 21 de juny. Teníem, per tant, vacances d’hivern i d’estiu.

Cada primer diumenge de mes hi havia “retiro espiritual”. Així ho disposava el Reglament del 1961. Era un temps dedicat a meditar, resar i reflexionar. Això implicava oblidar-se de les obligacions diàries, de la pràctica dels esports, de les lectures que no foren de textos adients a l’ocasió, de parlar de futbol, de sentir música moderna i de tocar la guitarra. El “retiro” durava fins a l’hora de dinar i durant eixe temps no es podia parlar i bambàvem amb actitud meditativa pels patis. A més d’eixe temps de meditació individual i de recolliment interior, per tal que no pensàrem massa en la mona de Pasqua i en les musaranyes, hi havia algunes plàtiques a càrrec del director espiritual o del superior, però tot dins d’una mesura —“in medio virtus”—. Jure de tot cor que hui en dia, esclau del soroll diari, de la pressa i d’altres ximpleries, trobe a faltar eixos moments de silenci, pau i recolliment.

Si un dia d’aquests aconseguisc concentrar-me un poc, podria escriure de com vivíem l’espiritualitat. Mentrestant puc dir que, per a millorar la participació i profit en els actes de culte, al Seminari Menor teníem un llibret verd amb tapes d’hule titulat Prácticas de piedad. El vaig comprar en la llibreria interna Sinapis per 50 pessetes. La majoria de cants litúrgics venien recollits en el Cancionero diocesano (1959), el recopilador del qual era don José Climent Barber, mestre organista de la catedral metropolitana. Per a confeccionar-lo s’havien tingut en compte altres cançoners diocesans i s’havia consultat prestigiosos mestres de capella i, evidentment, s’havia tingut en compte “la Instrucción de la Sagrada Congregación de Ritos de 3 de septiembre de 1958”. (Parèntesi: ara a mi tot açò em sona a un departament musical de la Santa Inquisició, però segur que vaig errat).

A mesura que els fruits del Concili Vaticà II maduraven i es feien realitat, aquests dos llibrets van anar quedant-se oblidats, reemplaçats per càntics més moderns com ara “espirituals negres”, per exemple. L’octubre de 1967 un exemplar de tapes verdes dels Salmos (Ediciones Cristiandad), amb introduccions i notes de Luis Alonso Schökel SJ i traducció de Juan Mateos i José María Valverde ens ajudaven a l’hora de resar i meditar. Recitàvem un salm de matí abans de la missa en la capella de curs, i un altre a la nit abans retirar-nos a les nostres habitacions a descansar o a estudiar abans d’apagar les llums a les onze. A mi m’agradava la lectura dels Salms de David. Què li hem de fer! De fet, encara ho faig de tant en tant, però en anglés, a partir del The Book of Common Prayer (1662) anglicà o de la protestant Geneva Bible (1560), amb diverses variacions lèxiques. “Blessed is the man that hath not walked in the counsel of the ungodly, nor stood in the way of sinners: and had not sat in the seat of the scornful” (primer versicle del salm 1), és a dir, “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni seu en companyia dels descreguts”. Eixe anglés em sona a shakespearià: el meu predilecte.

Un dia d’eixe curs li vaig sentir dir a don Miguel Payà que la creació del món en set dies, així com la creació de l’home a partir d’una figura de fang, era un conte o un mite; exactament el mateix que l’episodi de la poma d’Eva, que en realitat havia sigut un acte de desobediència. Aquestes coses no li les vaig contar mai a ma mare en una carta, perquè m’hauria pres per un dement i un mentider; a més, a ma mare li hauria faltat temps per a denunciar-me davant la Santa Inquisició local: el senyor rector de torn, don Fernando Cardona Pérez (de Pego, † 2006). Així que millor mut i callosa.

És clar que el nostre prefecte, encara que ho tinguera en el cap, no va gosar dir que veníem de les mones: no oblidem que el jurament antimodernista encara estava calentet, però segur que un home despert com ell ho sabia perfectament: això i més coses, com que des de mitjans del segle XIX hi havia interés per conéixer l’origen i evolució de l’espècie humana —Darwin i el seu llibre L’origen de les espècies—. Per tant, al corrent creacionista li va sorgir una competidora: el corrent naturalista. Amb altres paraules: la “paradeta del negoci” de tota la vida estava en perill, ja que a més de les teories bíbliques ara teníem les teories evolucionistes. El clericalisme imperant al segle XIX va posar entrebancs a qualsevol teoria que contradiguera que l’home havia sigut creat a imatge i semblança de Déu. Sé cert que els estudiants de teologia de Montcada en la dècada dels seixanta estaven familiaritzats amb els nous corrents científics (contraris a la tradició), ja que alguns professors havien ampliat estudis en universitats europees i havien respirat altres aires. I clar, de la teoria del Big Bang, ni una paraula, tot i que si he de ser sincer, en sentir-ne dues, de paraules, a mi personalment ja em resulta més comprensible el Misteri de la Santíssima Trinitat. Sóc de lletres, no ho obliden.

Uns vint anys després de la clausura del concili Vaticà II, el 1989, amb l’aparició en escena de Joseph Ratzinger durant el papat del conservador Karol Wojtyla, es va tornar a un nou jurament de fidelitat i professió de fe a l’hora de rebre i acceptar un treball o un ofici que s’ha d’exercir en nom de l’Església. Es pot trobar fàcilment a Internet. Els ho dic per si de cas algú creu que la Santa Inquisició és una relíquia del segle XVI.

                  Bartolomé Sanz Albiñana