He intentat fer veure en anteriors escrits que hi havien poders fàctics que boicotejaven, un dia si i altre també, el seguiment de les lleis republicanes. Criminalitzar el sistema polític republicà ha sigut una constant durant massa temps, i no s'entén molt bé perquè no hem tingut massa ocasió d’experimentar-la. La Primera República va durar no res i no crec que fos un model modern; però la Segona, per alguns dels seus avantatges que vam arribar a tastar, no ens ho van deixar consolidar entre uns i altres. Em dona la impressió que bona part de la societat, inclòs les classes mitges i les no tant dotades de recursos, mai no els ha fet gràcia. Però, si rasquem un poc podria ser per la insistència dels poders fàctics que ens l’han fet avorrir de tant ma-xacar-nos-la. Ha sigut tant estigmatitzada que molts han arribat a creure-s’ho. A tot açò, ho han fet amb el simple i fals argument que la capacitat de governar solament la té reservada Déu a determinades persones.
Algú a dit que quant allò de la Revolució Francesa, Espanya estava mirant cap un altre costat. En ocasions, encara hui resulta difícil fer entendre de forma tranquil·la i pedagògica que demonitzar el règim republicà ha sigut un error polític; però sobretot, ètic i estètic. Per altra banda, i esta és la més greu, cap regim polític que els donen ací mateix els ciutadans pot ser agredit militarment sense cometre un greu delicte. Tenim l’exemple que foren condemnats a presidi els militars que intentaren acabar l’estat democràtic el 1981.
Estem cansats de parlar i escriure la paraula república amb veu baixeta. Seria hora que normalitzarem la situació desprès de tan de temps i obrirem un debat sobre aquest sistema polític. No podem esperar per més temps que ho accepten i s'òbriguen tots els sectors de població, el Fòrum de la MHDC, fa temps que està fent-ho sense cap tabú. Una democràcia no pot mantindre impronunciable la paraula REPÚBLICA. Una curiosa anècdota de la Sra. Carme, l’avia d'Andreu Valor, diu que una volta va tindre dificultats per arribar a casa de la filla des de l’estació perquè no li sortia de la boca dir al taxista carrer República Argentina. Fins aquest punt arribava la por.
A mi em sembla que la paraula República s’ha volgut desprestigiar per l’eufòria i alegria que el poble la va acollir el 1931. La dictadura, va voler ofegar eixa eufòria del poble estigmatitzant-la a tort i dret. Potser ho va fer per amagar el fet i menysprear un gran sector de la societat que la va acollir en els braços oberts: proletaris, artistes, intel·lectuals, classes burgeses, etc.
Volem fer-nos un lloc en aquest tema dintre de les institucions i dels mitjans de comunicació i estem aconseguint-ho. És per això el meu interès en relatar algunes de les dificultats que va trobar la democràcia a partir d’abril de 1931. He d’insistir una volta més, i totes les que facen falta, que el règim menys dolent que s’ha inventat és el democràtic. No crec en dogmatismes, però estic convençut que no n’hi ha cap altre millor. Els governs municipals i de l’Estat que sortiren de les urnes en l’any 1931, foren voluntat del poble i per tant legítims. Calia doncs respecte i acceptació.
Hi han casos de simples gestions que feia la corporació municipal davant d’institucions religioses en les quals podia haver hagut un enteniment, però foren rebutjades. Qualsevol intent de diàleg no era admés. Permeteu-me mostrar tot seguit uns escrits entre l’alcalde i el guardià del franciscans de Cocentaina. Desprès d’haver sigut exclaustrats els frares, conforme feren altres règims durant bona part del segle XIX, la corporació municipal trobà de falta algunes pintures del patrimoni artístic del convent, especialment «La sagrada família» i «St, Francesc, St. Sebastià i la Mare de Déu», tots dos del pintor Borràs.
La contestació que fan els frares a Alberto Moltó, alcalde de Cocentaina, no es fa esperar i tanca al meu parer qualsevol diàleg possible. La indicació que fa el provincial d’estar els quadres guardats en mans de persones «honorables y solventes» pot ser no fou un detall d’alta diplomàcia, perquè el que demanava l’alcalde era això, si els quadres estaven segurs o no. És de veres que podria haver-hi en aquell moment més tensió en les dues cartes del que aparenta. Però, també és de veres que es veu una alta sensibilitat de la corporació municipal republicana pel patrimoni artístic i cultural de Cocentaina. Ho confirma a més, diferents propostes de la minoria socialista representada per l’alcalde Moltó i els regidors, Ribes, Deltell i Ferrer. En una sessió de 10/03/32 demanen com imprescindible fer un inventari d’obres d’art del convent, així com tancar el recinte conventual per preservar la creu gòtica i les estacions del calvari exposades a actes vandàlics. Parlen els documents i no jo.
Les estranyes contradiccions que envolten aquella etapa que va començar amb l’eufòrica proclamació de la República; esborrona. Unes contradiccions que caldrien ser analitzades, si no s’ha fet ja, per especialistes en psicologia i sociologia social al marge de qualsevol ideologia política. Mentre s’estan elaborant unes lleis pel desenvolupament d’una societat espatllada, que acabara amb les desigualtats socials i econòmiques; el caciquisme; els privilegis; l’analfabetisme; etc., estan produint-se uns fets dramàtics a Castilblanco (Extremadura), que provoca el linxament de 5 Guàrdia Civils. Al mateix temps en Arnedo (La Rioja), per gener de 1932 la Guardia Civil reprimeix una manifestació a trets on resulten morts 11 persones (dones, homes i un nadó) i 30 ferits (dones, homes i infants). Si tot això no fora prou; la famosa crema de convents de maig del 31; la Sanjurjada del 10/08/32 on el general José Sanjurjo intentà enderrocar la República en un colp militar; etc. etc.
De veres creu que hem de culpabilitzar d’aquests fets, uns més intransigents, més agressius i violents que altres, a la República?
Anirem repassant els fets amb la major tranquil·litat i objectivitat que puguem. Per cert, dels dos quadres que reclama l’Alcalde, solament n’ha quedat un comptabilitzat.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada