Rebel·lió militar (13).Escrit per Francesc Jover

 

Article que publica Aramultimedia (.27 octubre 2021)

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover27 octubre 2021

 

Arribava l’estiu de 1936 i feia temps que hi havia un insistent clima de conspiració contra la democràcia a traves del poder mediàtic. També una desmesurada resistència a admetre qualsevol canvi per tots els mitjans que la democràcia posa a mans d’opositors desaprensius que no dubten ni tenen cap de complexe en utilitzar pistoles i crims al carrer per trencar-la. Abans del Colp d’Estat el clima anava enrarint-se. A boqueta nit de l'11 de juliol, foren assaltades les instal·lacions d'Unió-Ràdio a València per falangistes armats que transmeteren consignes falangistes. L'extrema dreta mai no ha tingut complexe en cap de lloc trencar un règim legalment constituït.

Malgrat que la República va il·legalitzar el feixisme i censurava les seves publicacions, continuaren manifestant-se obertament amb malitetes sense cap vergonya. Mai es va amagar la Falange en dir que va nàixer com una força antiparlamentària. Els seus fins no era obtindre majoria al parlament, si no destruir-lo. No era eixe el seu marc on volia exercir la seva política. Afirmava que el Parlament era «una atmosfera turbia, ja cansada, como de taberna al final de una noche crapulosa. No està ahi nuestro sitio», deien. Cap menyspreu més clar a la democràcia? Aquest fou l’actitud i nivell ètic del feixisme que tombaren la República.

Per altra banda, he fet un seguiment a les propostes republicanes de primeries dels anys 30 i als acords del Pacte de Donostiarra i no he vist cap relació d’aquelles demandes socials i polítiques amb les acusacions de la dreta i extrema dreta de voler instaurar una dictadura del proletariat. Crec que foren les propostes i model més assenyat que podia fer-se en aquell moment d’obrir nous i moderns horitzons.

Tampoc hem quadra cap relació en les intencions del Front Popular que vingueren desprès, acusar-los com ho feien a tothora l’extrema dreta de voler implantar una dictadura russa. Estic plenament convençut que el Colp d’Estat militar contra la República no fou per por d’una dictadura del proletariat. Això sempre foren excuses. L’extrema dreta no volia, mai no ho van voler, soltar el poder que sempre havien tingut i no estalviarien cap actitud per denigrant que fos. Als poders fàctics no els agrada ni podien permetre la lluita de classes que podien desmuntar els privilegis de sempre. El tema bolxevisme fou l’excusa; una excusa que no van convèncer i per això la majoria de l’exercit, d’entitats polítiques i socials es mantingueren ferms en la defensa de la República. La mateixa excusa es mantingué durant tota la dictadura franquista i alguns sembla que encara la mantenen.

Finalment, van fer realitat les amenaces i es dugué a terme la rebel·lió militar instigats per antirepublicans i una part de l’exercit noucentista que aleshores estaven convençuts que eren ells i cap altres els posseïdors de la veritat i de posar ordre. En cap moment pensaren que podia fer-se d’un altra manera no violenta; el que volien és que no es fera cap canvi com van demostrar feia uns mesos practicat la violència al carrer. Són actituds reaccionàries de persones i grups que no entenen altre llenguatge que el de les pistoles. Són els enemics de la democràcia; els que no els agrada que parle el poble mitjançant les urnes; els que de cap de manera volen un règim parlamentari; els que no accepten altre llenguatge que la força de les bombes i canons; els que creuen ser salvadors de pàtries i defensors dels privilegis d’uns pocs; els que neguen els mínims drets del proïsme. Aquests foren tots plegats els que feren un colp d’estat militar per arrancar el poder legítim de la República. Els que no acceptaren la derrota a les urnes junt els seus palmers i còmplices, no van poder caure més baix agredint militarment un estat democràtic.

Sempre he volgut allunyar-me d’interpretar la història qualificant qui són bons i qui són dolents. He preferit fer comparacions entre unes i altres opcions. Si mirem amb molta atenció les estadístiques de com estava d’endarrerida la societat dels anys 30, la incultura que hi havia, les desigualtats socials i la pobresa que patien dones, homes, xiquets i xiquetes i els comparem amb programes de millora que llançaren els republicans, es farem una idea de qui estava a favor del trellat i qui estava en contra. És l’evidencia més clara de quines son les persones i grups que volien canviar les coses i quins altres volien que quedara tot igual o pitjor; qui és el que acceptava que calia millorar la vida de tots amb una justa redistribució del treball i de la riquesa i quins són els altres que optaven en mantindre-ho tot igual que sempre encara que fora mitjançant una guerra.

Per això l'externa dreta intolerant i bona part d’un sector de l’exercit amb el patrocini d’alts financers espanyols i dictadures europees va conspirar contra l’estat de dret. La cosa estava clara. Desprès del triomf del Front Popular a les urnes i en l'aparatositat que ho va fer, les cartes estaven jugades. També va ajudar el context de la ideologia dictatorial d’aquell moment per Europa; d’una part de l’exercit que no va tindre temps a democratitzar-se; dels grups estraperlistes i caciquils que la democràcia els havia dificultat els negocis; de l’Església que veia retallats els seus privilegis; de l’excessiva presa d’una part de republicans que no foren capaços de triar una estratègia més encertada i segura; la manca d’una revolució cultural que no hi va haver temps d’acabar-la; etc. Tot va contribuir, junt a l’especial resistència i rebuig dels poders fàctics als canvis socials que demanava la Constitució de 1931. Pense també, no se si encertadament, que bona part de les classes benestants podria tindre por a un món que no coneixien i es tancaren ací mateix sense estar disposats a cedir gens ni mica.

La nova situació rebel contra el poder legítimament constituït ho va desbaratar tot. Com podem veure en els titulars de premsa, hi havia un innocent convenciment autàrquic de guanyar la guerra, obrint-se un període de guerra molt difícil i complicat de controlar fora de la protecció del sentit comú i d’un parlament democràtic en un clima de pau. Es de veres que hi havia una situació insuportable d’atemptats i crims als carrers, però també és de veres que foren els extraparlamentaris qui menyspreant les urnes van optar erròniament per les pistoles. Un fet que mai no va considerar la dictadura franquista delictiu i del que encara no s’ha acaba de definir clarament el regim de 1978. Això és el que intentem deixar clar les entitats memorialistes.

Fou una greu situació que patí especialment la població més desvalguda, la que sempre ha sospesat amb més intensitat el trauma de les guerres. A partir d'ací la República va quedar molt espatllada però, segons el meu parer, amb la suficient moral per obrir diferents nous fronts. Per una banda va creure’s amb suficient força per controlar la rebel·lió, i s’improvisaren milícies populars per defensar l’estat de dret amb armes; per altra banda es posaren en marxa, diferents plans civils, econòmics i culturals que hi havien pendents de fer, tot i que haguera segut molt més eficaç fer-los en un clima de pau.

Aquells canvis que la República havia de fer amb el consens pacífic i democràtic de la majoria de forces polítiques, ara sembla que no era el moment de fer-ho envoltats pel suport mol dubtós de l’estat de guerra. Però, tingué la República un altra opció?

L’exercit fidel a la República va defensar l’estat democràtic contra els sublevats i va començar una fratricida guerra que va fer retornar la societat en més de cinquanta anys, canviant la vida de milions d’espanyols i sumint-los en la més trista misèria. Els principis honestos, constitucionalment legítims que formaven la base de la República foren trepitjats. Bona part del poble que tant s’havia il·lusionat en millorar la seva vida, va fer seva la guerra i es llançà al carrer en defensa de la República.

Tanmateix, nous problemes i noves complicacions acabaven de començar, com anirem veient.

 Francesc Jover