Dèiem que la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 ho va posar tot potesamunt. També deia, i ho reafirme, que la República, tant al període constituent com desprès amb el triomf del Front Popular, mai no havia concebut un règim basat en la dictadura del proletariat. Ara, amb l’agressió militar feixista, i en el context polític europeu que hi havia, potser van haver-hi institucions governamentals republicanes que decidiren, ara si, fer la revolució. Feia falta una rebel·lió militar feixista perquè algunes institucions republicanes decidiren dur a efecte allò que sempre els havien acusat falsament: instaurar una dictadura a l’estil bolxevic. L’esperit fonamental de la República, des dels seus inicis, sempre fou fer un canvi social i polític de manera democràtica.
Vull manifestar la meva opinió personal d’aquell moment i no haveu d’acceptar-la com inqüestionable. Més d’una volta he dit que no són misses tot el que dic, i ho tornaré a repetir sempre que ho crega oportú. La meva intenció és provocar els ciutadans a que pensen, busquen, investiguen, en tota la garbera de paperassa escrita que hi ha d’aquest tema, per descobrir per si mateix allò que s’acoste el més possible a la veritat. Sempre defendré que cal conèixer la història, la més versemblant possible, sense oblidar mai allò tant clàssic que diu: «la veritat ens fa lliures».
Quan encara no estava gens clar ni concís el que passava, el 19 de juliol de 1936 les primers reaccions que van haver-hi a pobles i ciutats fou crear el seu propi Comitè de Defensa Revolucionària (CDR). A mi em sembla que actuaven més bé per intuïció que pels coneixements de la situació què hi havia. Tot estava encara molt confús i potser eren guiats pels remors que havien anat de boca en boca durant els mesos anteriors. Aquells comitès locals es formaren amb membres dels sindicats anarquista i ugetista principalment, i els partits proletaris del Front Popular. A més, són els que prengueren el poder municipal en cada poble. A Cocentaina, per les memòries (inèdites) d’un cenetista exiliat, Juan Garcia, sabem que només fou nombrant aquest Comitè a la seu de la CNT, anaren tot seguit a la Casa de la Vila i el propi alcalde els oferí que s'instal·laren allí. Foren els que de fet prengueren el poder municipal i els que a partir d’ara governarien el municipi.
No tinc detalls concrets de cada poble, però segons he vist publicat en diferents llocs, a Alcoi fou assaltada la caserna militar per sindicalistes. També és de suposar que ho farien en diferents casernes de guàrdies civils de l’Alcoià i del Comtat amb les incidències que podien haver hagut. Així mateix diferents historiadors s’han decantat, no se si amb suficient garantia, que la Guàrdia Civil sempre ha guardat lleialtat al govern legítim. Tot i així, les primeres consignes de la República eren controlar les forces que s’havien rebel·lat o aquelles on podien haver dubtes que es rebel·laren, tot confiscant-los les armes. Podem deduir que foren moments molt desconcertants i expectants.
A partir d’ara hem de fer-nos una idea dels diferents fronts obertes que podien haver, supose que el més important seria fer avortar la rebel·lió, salvar la República i que no hi hagues guerra. Les coses en aquells moments anaven molt de presa, canviaven cada moment conforme arribaven noticies, convertint-se en situacions molt difícils d’abordar i de resoldre sense temps a analitzar.
Dissortadament la guerra fou inevitable i si alguna cosa he de destacar d'aquests primers dies és la radicalitat que optaren institucionalment els sindicats i partits obrers que formaven el Front Popular. També fou radical l’actitud de les masses que en altres moments havien tingut una alegria desbordant. Potser la pròpia decepció a tantes esperances fou la que va motivar el clima agressiu. Hi havien tots els components adequats perquè la situació es descontrolara. Podem entendre que en aquell moment estarien plenes de ràbia difícilment continguda, al mig d’un clima bèl·lic i molt propens a errors. Podem també acceptar que aquelles masses van sentir agredits els seus legítims drets tal com manifestaven els mitjans d’informació lleials a la República i, també verbalment, els seus líders sindicals i polítics.
En acabar-se els dies en que es definiren clarament els dos bàndols, Espanya es va partir en dues zones: la republicana i la «nacional», nom que va adoptar el feixisme en un govern militar que van establir a Burgos. El nostre País Valencià entre altres, va quedar en la zona peninsular on va fracassar l’intent deslleial i va quedar normalitzat a favor de la República. Tot un món s’enfonsava al nostre voltant en ser agredit un règim legitim que el poble va definir pacíficament mitjançant les urnes. Ara, un dels grups socials que no va acceptar el resultat democràtic va decidir unilateralment que ho definiren militarment els tanques i les bombes. Ara, no seria la voluntat lliure i democràtica de les persones, ara ho faria aquell que més poder bèl·lic tingués.
Com he dit va esclatar una autèntica revolució on les exaltades masses que el Front Popular arrastrava va creure que no hi havia altra forma de canviar les coses més que violentament. És quan la República va quedar totalment desbordada sense poder imposar un mínim d’ordre al mig de tanta confusió.
Aquell estiu i tardor es van cometre en la rereguarda republicana els majors crims i destrosses contra esglésies, capellans i polítics conservadors. Les mateixes, o paregudes, malifetes feien els «nacionals» en la zona que havien ocupat o que ocupaven a traves de la guerra. La repressió franquista en la zona nacional encara és una incògnita no totalment transparent. No és cap novetat si dic que els crims dels exaltats que es feren al País Valencià han sigut exhaustivament coneguts i recuperada la dignitat de les víctimes.
No m’he proposat fer un seguiment de la guerra civil, però faré un seguiment dels principals esdeveniments que coneixem lluny dels fronts de batalla. Els sindicats, partits obrers i gent en general, van dur a terme una activitat extraordinària en aquesta etapa revolucionària. La incautació de periòdics és una de les primeres coses que es van posar en practica al servici del Front Popular com podem veure en «Humanitat» d’Alcoi. Un periòdic que abans havia sigut l’ultraconservador «La Gaceta de Levante», ara seria el «Diari de la Revolució», segons he pogut apreciar per la mateixa adreça d’on estava ubicat en una i altra etapa: Carrer V. Ridaura 11.
La guerra va alterar, inclòs invalidar, els pactes de les forces polítiques que havien fet a nivell municipal. El poder polític municipal, com ja he dit, va quedar en mans del Front Popular tot i que de manera extraoficial. D'ençà el 19 de juliol els governs locals marginaren pràcticament els regidors republicans de centre. El govern de Largo Caballero li va ser molt difícil recuperar el control que se l’havia anat de les mans. Per novembre va quedar prou més estabilitzat, i és quan es compliren oficialment (al menys a Cocentaina) les instruccions del governador d’Alacant Valdes d’organitzar les corporacions municipals segons els resultats electorals del Front Popular. Fou en aquest període de buit de poder, quan més errors es van cometre; quan els governs municipals acaronats per l’agitació del poble, les noticies que arribaven del front i el clima revolucionari anaven per davant de qualsevol orde ministerial corresponent.
Si els fets que comente ens donen una idea general de la situació d’aquell període a la nostra zona republicana, no serà gens difícil imaginar-nos, què seria en la zona «nacional» on la dialèctica de les pistoles era fomentada pel mateix govern de Burgos.
Francesc Jover
Gràcies Francesc, una bona anàlisi del que va passar arran del colp d'estat militar amb el suport de Hitler i Mussolini, que feia mesos que preparaven l'assalt al poder per liquidar la República i reinstaurar la Monarquia i el terror que el general Franco havia imposat el 1934 a Astúries per liquidar la vaga de miners assassinant a centenars de miners amb metralletes.
ResponEliminaUna abraçada,
Sal.lus