Si anteriorment havia dit que els organismes de gestió política i tradicional de tota la vida era impenetrable pels de baix, potser hui haja de desdir-me. La democràcia té les eines necessàries pel seu desenvolupament normal: les urnes; i moltes voltes se’ns oblida. És l’única eina, almenys la més carregada d’ètica, d’elegir governants. Les eleccions és el camí inqüestionable, encara que afegim les matisacions que vulguem. Convide a no seguir endavant si no estem incondicionalment convençuts d’aquest principi.
Per poc que conega'm la història, el 1935 la situació sociopolítica era insostenible. La República havia mamprés un camí sense sortida per haver entrat en franca contradicció amb la llibertat, la democràcia i la República. Per altra banda des de primeries dels anys 30 a Europa treia el cap l’amenaça del nazisme i feixisme, on també a Espanya ho va fer evidentment mesclat en alguna institució republicana amb la complicitat de partits molt minoritaris. També el socialisme europeu com, el nostre, es debatia entre indecisions arrastrades de la primera i Segona Internacional. Al mig de totes aquestes corrents, cal tenir present l’impacte social que la Revolució Russa havia causat en el Moviment Obrer de tot arreu, especialment de l’Europa d’entreguerres.
Hitler havia aconseguit el poder a Alemania, el mateix que Mussolini a Itàlia. Tant el nazisme com el feixisme, van fer canviar la tàctica d'alguns partits socialistes i comunistes com vam poder veure durant els dos darrers anys amb l’aparició de minories filofeixistes. A més, al VII Congrés de la Internacional Comunista del 1935, va ser impulsada una nova consigna declarant possibles aliances amb partits burgesos. Aquesta nova situació política d'Europa aconsellava estratègies d’àmplies aliances. Segons aquesta orientació, convenia una coalició de tots els partits d’esquerra contra el feixisme i el nazisme, incloent-hi formacions de catòlics. En aquest sentit a França va quallar aquella política d’obrers, empleats, artesans, camperols, etc., donant la mà a tothom, també els catòlics més progressistes. Molts catòlics francesos, obeint la seva consciència ideològica, es van alinear en aquests fronts encara que foren acusats d'apostasia. El catolicisme nostre en aquella època era coent, ortodox i fonamentalista.
El govern de la República Espanyola no va poder aguantar més la pressió de l’oposició pels errors que havia comes i va haver de convocar eleccions. Aquella Aliança Obrera que va sortir al bienni negre, junt a la involució democràtica, foren prou perquè quallara la gran coalició d’esquerres amb el nom de Front Popular. Era el moment d’un Front Popular a Espanya, desprès o faria França i pocs anys després a Amèrica, Xile.
A Espanya sembla que Manuel Azaña era la persona indicada per liderar aquell ample front que necessitava en aquell moment la República per tornar la confiança i les il·lusions que la majoria de la societat havia perdut.
La campanya electoral va estar basada en recuperar les retallades que havia fet el govern; aplicar les mesures reformistes que no s’havien fet; l’amnistia de presos polítics i una profunda democratització de la República que hi havia pendent.
El 16 de febrer de 1936 el Front Popular guanyava les eleccions amb l’ampla coalició de republicans i de partits obrers, alcançant una folgada majoria absoluta. Fou un rotund triomf del Front Popular com deien les prediccions mireu la moderada circular. A més, fou de forma neta com no pot ser d’altra manera, encara que l’extrema dreta ho va negar i encara hui continuen qüestionant-ho els revisionistes de la història. Cal dir que solament ho fa algun historiador molt vinculat a l’extrema dreta. Els internacionalment reconeguts han afirmat i mantenen que foren inqüestionablement netes i legítimes. Tot i així, on foren impugnades, Granada i parcialment Cuenca, foren repetides i no canviaren gens ni mica els resultats. A més a més, els electors ho tenien tant clar, que solament en pocs llocs arribaren a fer la segona volta.
La premsa d’aleshores de qualsevol color publicaven els resultats. La provincià d’Alacant treia 11 escons: 4 del PSOE; 3 de Esquerra Republicana; 2 republicans i 2 més de la CEDA. Al País Valencià la minoria majoritària fou Esquerra Republicana amb 12 escons, seguit del PSOE i la CEDA amb 9, cadascú, 5 republicans i un de cada del PCE i Esquerra Valenciana.
Cal fer una crítica i autocrítica sincera i honesta, per la qual cosa demane un mínim de voluntat per descobrir qualsevol malentés. No vaig a justificar els errors que feu el Front Popular (almenys vullc intentar-ho) però hem d’analitzar imparcialment els fets. El triomf del FP és inqüestionable, però en aquest moment s’enceta la prova més dura de la democràcia: acceptar-ho encara que no t’agrade. Abans, quan guanyà la dretà, es va posar a prova el sentit democràtic: ningú va demanar a l’exercit que intervingués malgrat la radical negativa i boicot del govern legítim a les reformes del govern constituent. Malgrat també, haver-hi grups minoritaris que usaven «la dialèctica de les pistoles».
Si tornem a llegir els 10 punts del FP, no el podem acusar de voler fer la revolució social, no entrava en els seus plans. Al contrari, mireu-los, mastiqueu-los correctament i digeriu-los amb tranquil·litat i dieu-me si era la política més adequada o no per aquella Espanya bloquejada socialment, culturalment i econòmicament pel poder fàctic (poseu-li vosaltres un altre nom, jo no en tinc altre).
La rebolica era tan gran que el 21 de febrer es declarava a Alacant l’Estat de Guerra. Fins el 2 de març que tornava a fer-se càrrec el govern civil. El FP solament tractava, amb el suport de la Constitució, posar en marxa les reformes que havia anul·lat o paralitzat el govern anterior. Sobretot, aquells punts que hi havien molt clars a la carta magna sobre la mobilització d’obrers i jornalers del camp per dur a terme la Reforma Agrària. Al contrari de la dreta que mai va amagar -mentre governava- la intenció de frenar qualsevol reforma amb una intervenció militar.
Mai el FP va transgredir durant els mesos de febrer a juliol els deu punts del seu programa. Tampoc ho van fer les mobilitzacions reivindicatives que feien les organitzacions sindicals i polítiques quan pressionaven el govern per executar les reformes, sempre ho feren basant-se en els repetits deu punts. La coalició de Gil Robles, monàrquica i filofeixista, mai no amagaren la conspiració militar; el FP mai no va promoure una revolució; encara que cada entitat obrera podia (faltaria més) pregonar els seus objectius finals més o menys utòpics. Confondre, com encara està fent-se, la mobilització reivindicativa del frontpopulista amb una pretesa revolució és, a part de mentir, un clar prejudici ideològic, reaccionari, demagògic i de mala fé.
En canvi, les mobilitzacions que es feren a partir de la tardor del 34, mai es va confondre l’esquerra, perquè tenien ben clar que la conspiració revolucionària era una utopia que mai no tendria èxit. Fins i tot això ho entendrien els alumnes d’ESO.
Crec que és ben fàcil d’assumir i hem de dir-ho ben clar; les aspiracions de les classes més vulnerables dels anys 30; la precarietat i endarreriment social que hi havia, no podia aguantar-s’hi per més temps. El govern del FP ho va intentar de debò, però, algú o alguns, no es ho van deixar fer com anirem veient.
Convide a reflexionar sobre aquest bocinet d’història com una lliçó de vida. Haurem de fugir sempre com en les pel·lícules de bons i roïns; però, aprenem a no caure en els mateixos errors que s’han comés anteriorment. I això val per a tots. Estem repassant un període històric que és altament didàctic i caldria un major interès per assumir-ho. En un país normal, aquesta pedagogia seria com un manual de conducta social, política i humana.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada