Si aquell passat 14 d’abril de 1931 va ser un diada històrica per a les classes de centre-esquerra, el triomf del Front Popular no ho fou menys. Aquella decisió d’unir-se totes les forces contra el feixisme en un front únic fou tot un èxit. Tot i que cal mantindre’s i afirmar que no fou un front purament revolucionari, però l’ideal per fer les reformes oportunes que necessitàvem en aquell moment. Eren les persones adequades i la força política adequada per fer el que la República tenia pendent. Jo diria que fou un moment esperançador i una gran festa democràtica, no solament pels resultats, si no per la situació soci política d’Espanya i Europa.
Si l’any 31 la voluntat del poble feu possible la proclamació de la República; hui reafirmava el seu desig de canviar el rumb de la societat amb una major representació política de les classes més desfavorides. Possiblement pensaven aleshores els guanyadors que ja n’hi havia prou de ser l’últim pet de l’orgue. Desprès del període republicà involucionista, tornaren a demostrar les urnes que volien un canvi. Ara és veia més seguretat d’agafar el tren que els portaria a un nou paradís on tots en igualtat de condicions serien protagonistes del futur.
Aquella possibilitat idealista que feia uns anys havien arribat els republicans amb el Pacte de Donostiarra, sembla que ara al tercer intent, ho havia entès tothom (o quasi tots) pels resultats obtinguts. Pareixia clar que un altra societat més justa, més moderna, més igualitària, era possible. L'experiència del període anterior, 1933-1936, i el renovat programa per construir eixa nova societat amb el vist-i-plau de les urnes, ho confirmava. Els sectors més espatllats de la societat entraven ara a formar part de les institucions governamentals que ho farien arribar democràticament, pacíficament.
Fou l’Estat Espanyol el primer lloc on va triomfar aquella tesi atrevida, valenta d’unir-se els pàries de la terra democràticament per combatre el feixisme i un món que havia caducat, almenys el nostre. Però, precisament ara fou quan començaren moltes més i serioses dificultats. Potser ara és quan els il·lusos treballadors del camp, de la industria i del comerç, se n’adonaren de la vertadera impenetrabilitat d’un món, d’un espai de poder desconegut que un sector de la societat el guardava exclusivament per a ell. És quan l’extrema treta començà a utilitzar el penúltim dels seus recursos: la provocadora «dialèctica de les pistoles». El que no havien aconseguit per les urnes ara ho faria els assassinats pel carrer; un sistema que tampoc era nou en la història.
La primera sessió de les Cors, en el simple i rutinari fet de nombrar formalment la Mesa de més edat, es va produir un incident que seria una mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. És un cas per guardar-lo en l'anecdotari històric que aneu a permetre’m comentar. L’he pogut veure’l en l’hemeroteca.
El que sempre havia sigut un acte intranscendent d’encetar la legislatura a les Corts amb l’assistència escassa d’un parell de dotzenes de diputats, en aquesta ocasió hi havia quasi la totalitat de diputats electes. La majoria eren, clar està, del Front Popular i això es notava, diu el cronista, per la indumentària. L’encarregat d’obrir la sessió va ser el diputat de més edat, Ramon de Carranza. En preguntar el senyor Carranza als diputats si els pareixia be que l’endemà s’iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. Tot seguit, va anunciar l’orde del dia: “Eleccion de la Mesa Provisional. Se levanta la sesión”. Aleshores, una bona part de diputats va demanar que fera un Viva la República i Carranza va respondre: “No me da la gana”. La resposta immediata de la majoria de la Cambra va ser posar-se en peus i entonar puny en alt l’Internacional. Carranza va fer mutis «por la mampara de la Derecha [...] Romanones sonreía, puesto en pié. Suárez de Tangil, Lamamié de Clairac y otros conspicuos de las lizas borbónicas miraban con ojos absortos el espectáculo. Don Julian Besteiro llevaba el compás del cántico con los nudillos sobre el brazo de su escaño, y el rostro pálido y anguloso de la Pasionaria se transfiguró en místico arrebato, mientras de su boca se escapaban las notas ardidas del himno. (Pedro Massa en Crónica, periòdic de Madrid)
Està clar que els partits conservadors no anaven a amagar el rebuig dels resultats electorals. Falange no va traure cap diputat en cap circumscripció electoral de l’Estat, i es va dedicar a fer activitats terroristes pel fet de desestabilitzar i desprestigiar el que havia sorgit de les urnes. La República va haver d’il·legalitzar el feixisme i empresonar alguns dels seus dirigents. Per altra banda, el triomf del Front Popular va envalentir a sindicats, partits d'esquerra i també a simples persones independents que començaren a fer malifetes, coses que no serien capaç de fer-ho en un altre context històric. Podem pensar que les classes populars, per la seva suposada ingenuïtat, podien entendre que no respectar la voluntat popular era un delicte. Per altra banda, la dreta, concretament Falange i Acció Popular, van quedar sense representació parlamentària i això podria haver-los desequilibrat. Potser estic fent especulacions de què el menysprear com es va fer els resultats electorals podia haver sigut motiu de bandejar tothom el sentit comú.
De qualsevol manera, haver arribat a eixos extrems violents no hi poden haver més que dues explicacions: tindre alguna patologia mental, o trobar-se molt espatllats i no ser capaços d’optar per alternatives correctes dintre del camp democràtic. Els interrogants que em faig d’aquella etapa la deixe als científics dedicats a l’estudi del cervell humà.
El cert és que, com tantes voltes ha passat a traves de la història, va remoure de bell nou l’anticlericalisme assaltant i destruint esglésies, culpant obertament a l’aparell eclesial (entès com a poder fàctic pels desemparats) i en disposició de cometre agressions greus contra persones i patrimoni religiós de la qual no pot haver-hi cap justificació.
Utilitzar accions terroristes com excusa política és una falta d’ètica, un baix nivell cultural i una manca d’humanisme i és un greu error històric que portem tots a l’esquena. A més a més, son errors que podíem encaixar hui com a alta pedagogia de conducta social i política. Des d’ací, o des de qualsevol lloc, sempre denunciaré les agressions a persones o obres d’art independentment del que representen. Encara considere doble falta d’ètica quan algun grup o persona utilitza el terrorisme i ho culpa a altres per a traure-li rendiment polític. Mai negaré que es feren actes criminals motivats per idees polítiques. I més encara, si es fan d'amagatotis i es culpabilitza al rival polític, com aquell cas que diu Orientació Social de Benilloba que es feu un simulacre de foc en l’Església sense haver forçat cap porta ni finestra, com van poder comprovar desprès perits especialistes.
Hem pogut arribar a la conclusió que moltes de les malifetes que ens han dit, que se’n feren moltes, no totes foren pels «rojos» com se’ls ha acusat; moltes voltes els propis membres de partits ultradretans (o simplement dretans) amagaven diferents imatges i desprès botaven foc culpabilitzant a anarquistes o pistolers pagats per la República. La història contemporània està plena de fets malintencionats d’aquest tipus per culpabilitzar a l’altre. Això se’ns ha amagat, però ara s’ha pogut descobrir i confirmar que ha passat en diferents pobles i ciutats.
No obstant això, tant de bo s’hagués acabat ací el terrorisme com anirem veient.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada