Són FETS dels que vull clamar, alt i fort, i no de generalitzacions infundades (“abusaba de todos los niños….”, “todo el barri coneixía….”, calumnioses i a més extemporànies , donsc ni l’acusador pot justificar ja la seua denuncia, ni la víctima, objecte de calumnia, pot defensar-se, puix els dos llastimosament han passat a millor vida.
Són FETS que vull sumar als que tan encertadament senyala el meu bon amic i condeixeple Eusebi, en defensa d’un dels millors mestres i amics que he pogut compartir, sempre present en hores baixes. Són molts els records que tinc d’ell, i tots de bo positius.
Que jo recorde fou cap els 60, quan es presentà a casa, per semana santa, en sustitució del rector del poble, Roberto Aznar, un més dels seus amics. Molt després, també coincidirem a casa amb amics comuns com Jesús Marqués, Juan Camarena, Josep L.Servera, Josep Corell, Josep Espasa, Paco Asensi, Vicent Ventura i molts altres… (He de dir que ma casa en Senija, Plza del Ajuntament, nº7, casa que heretí dels meus avis Pepa i Miquel, de sempre fou molt acollidora ( potser de veguades massa, vull dir ara i ací) de: flares, rectors, guadies civils i, posteriorment, seminaristes i, fins i tot, un bisbe valencià, socarrat de Cocentaina i també condeixeble, però abans d’aconseguir ser investit, (tot sigua dit en honor a la veritat empírica, doncs és un fet històric que no puc malvantar ).
Ja en Moncà, tinguí la gran sort de entropessar amb un humanista, ilustrat i valencià de pro, i a més, un cristià adult en la fe que compartiem.
Com a mestre i ilustrat recorde el seu empenyorament en fer-mos llegir, donsc el major pecat del clergat valencià és ser un iletrat consumat, ens dia, i raó no li’n faltava. Les seues recomanacions sobre el “sapere aude” de Kant, com el Zubiri antidogmàtic, com inclús E.Dors en “De la amistad y el diálogo”; com les gresques públiques que provocava l’ensotanat rector Rodilla en sentir-mos parlar valencià (“¡Alfonso en castellano, siempre en castellano y después pasa por mi despacho!). Bé sabia ell que la persona o poble que renúncia de la seua lleugua, renuncia a la seua identitat, ànima i poder. Recomanacions i fets que cal no oblidar per ningún home bo que els conega.
Com a teòleg i home de Déu i, ja acabat el Vaticà II, compartirem idees, il.lusions i també frustracions. En aquest sentit, visqué, com poquets, alló de “l’autoritat és servei”. (Consigna, per cert, tan repetida com oblidada en aquestos moments, ho recorda el mateix Francesc als seus bisbes). I, en aquest sentit, vull acabar el meues al.legacions, asenyalant el suport que sentirem en ell, el canonge Espasa, rector del colegi major Santo Tomàs de Villanueva i els col.legials que, com jo, de la nit al matí, tinguerem que fer el petate cap a la mili, “por su mala conducta civil y escolar”, informe fals i calumniós i, per escrit, de “quien lo tenía todo claro”, “Don Jesús Pla”, a petició del Capità General Gómez Hortihüela. (Cf. “Rebeldes o mártires”, Sábado gráfico). Ni autoritat, ni servei, sino prepotència irresponsable i autoservei, en el que el fi justificava, ara si, els mitjans emplats. (Fou, sens dupte, una inmatriculació eclesiàstica, més que implícita, perversa, donsc esborrà lo que va ser una Fundació centenaria i el programa humanista i renovador del seu fundador, Santo Tomàs de Villanueva, “el obispo de los pobres”).
Així ho posà en pràctica Josep Espasa mentre estigué de rector del Col.legi i així ho explica en: “Què cal creure” i “Falsejaments i veritats cristianes”.
En aquesta situació d’horabaixa, fou Alfonso Roig qui em buscà un contacte en Suiza per poder treballar. Allí anarem Joan Pascual i jo i disfrutarem de la hospitalitat inmensa de Antoni Vicedo i Cecilia.
És una llarga història de fets irrefutables que cal clamar, per recordar, perquè la memòria és “l´única forma interior de preservar el passat, com també l’única cosa que dona llum al present i algún sentit als posibles futurs”.
Si, Eusebi, “mantinguem la memòria de l’home que estimàrem i que ens estimà”, és de ben parits.
València, 25 setembre, 21
Joan Argudo i Ginestar
Molt be amic Joan, també tens el meu suport. Si, hi han coses que cahuen pel seu pes. No més una observació, cuida un poquet millor l'ortografia, no solament el clergat no ha de ser illetrat, qualsevol valencià. Una abraçada
ResponElimina