Com vam aprendre del mestre Joan Reglà, la teoria del pèndul en història no ha deixat de ser una realitat en tots els processos històrics importants. També durant la Segona República és va fer notar entre nosaltres: acció i reacció. Així que, només guanyar les eleccions generals el centre dreta començaren a retallar llibertats i perdre els guanys socials que s’havien aconseguit durant els primers anys. Conscients que els espais de llibertat i igualtat són inqüestionablement innegables, prompte sortiren protestes per ací i per allà defensant el que s’havia aconseguit.
Des dels primers moments d’aquesta etapa -el bienni negre- els retalls que havien promés fer si guanyaven, començaren a ser efectius. Per tant els sindicats i partits d’esquerra és mobilitzaren, tot i que les llibertats de reunió quedaren molt restringides. En desembre de l’any 33, «Orientació Social» d’Alcoi (socialistes), va fer una crida als partits d’esquerra i sindicats per unir-se contra el feixisme que creixia. Catalunya és la primera que va fer un acord amb totes les forces d’esquerra creant una Aliança Obrera, encara que amb l’oposició d’alguns anarquistes. Solament els «trentistes» d’actituds més moderades ho van acceptar.
Algú ha dit que la primera localitat de la província d’Alacant que va respondre a la crida d’unir-se contra el feixisme, fou Cocentaina, amb la participació també dels anarquistes que era la minoria majoritària. Desprès es feu l’Aliança Obrera a Alcoi i Elda, amb diferents organitzacions socialistes i sindicats que estaven en oposició a la CNT oficial. Tot seguit es feren aliances obreres per tots els pobles i açò em sembla que fou l’antesala del Front Popular que vendria desprès.
Es feu el primer manifest constituent amb 10 punts signats per totes les forces polítiques i sindicals d’esquerra fent pinya contra el feixisme. Això va fer un parèntesi en determinades activitats com l’edició d’alguns periòdics i clausurades les seus d’algunes entitats. Es va convertir en una etapa molt virulenta d’avalots que repercutiren a aquestes comarques fent tastar la presó a molts valencians, sindicalistes i polítics esquerrans, obrint-los així mateix causes judicials.
Pel maig del 34 va començar una cadena de vagues generalitzades a tot l’Estat. També a Alcoi i Cocentaina eren sonades: les del paper i cartons; de sabates; de ceràmica en teulars; etc. Tinc testimonis que l’Alcalde Alberto Moltó intentava conciliar diferencies entre patrons i treballadors citant al seu despatx sindicats i empresaris. Per altra banda, la Delegació Provincial de Treball d’Alacant, controlava les vagues estadísticament demanat informes dels obrers que hi participaven. Les vagues sembla que anaven acompanyades de gresca, segons he deduït comprovant empresonaments per decisió del jutge moltes voltes militar. Fins i tot, arribaven a ser empresonats i incomunicats pel poder judicial.
Potser els més sorollosos de l’Estat van ser a Astúries i Catalunya a la tardor del 1934. Quan van entendre que era inútil la via parlamentària i calia optar per la insurreccional, es va convocar a tota Espanya una vaga general convocada pel partit socialista i sindicats sota la iniciativa de Largo Caballero. On major força i resistència hi hagué fou a la zona industrial i minera d'Astúries. També el més dramàtic per la ferma defensa que aportaren els sindicats en els enfrontaments que hi hagueren amb l’exercit. Ací, molt més preparats i organitzats que en Andalusia, dugueren la seva pròpia lluita pensant que era l’única per dur endavant les reformes que la República s’havia compromés. La cosa fou molt seriosa i algun historiador ho va comparar amb la Comuna de Paris de 1871. Les reformes que s’havien anul·lat; tant l’agrària com l’ensenyament, l’econòmica i la industrial, tenien una gran importància social i els sindicats sabien el que es jugaven. Això donava per fer el suficient soroll i més.
Astúries estigué sota el domini dels insurrectes durant dues setmanes, un fet sense precedents; però, solament el que va tardar l’exercit compost per Regulars i Legionaris en arribar d'Àfrica comandat pel general Franco. L’enfrontament fou molt dur perquè els revoltats estaven més o menys armats i necessàriament hi hagueren centenars de morts en els combats. A més a més, la repressió posterior fou duríssima.
També a la mateixa data, la Generalitat Catalana a traves del seu president Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dintre d’un marc de República Federal Espanyola. Aquesta no tant dramàtica i cruenta, però si amb la suficient emotivitat per la càrrega identitària que el jacobinisme espanyol no entenia ni acceptava. Tant la revolució d’Astúries com la proclamació de l’Estat Català; així com les diferents cadenes de vagues i protestes, fou un greu problema pel govern republicà pretesament democràtic. A més a més, una bona mostra del malestar general polític i social que hi havia.
Aquella tardor del 34 continuaren amb força les reivindicacions del moviment obrer, tot i que qualsevol reunió de sindicats o partits polítics, foren d’esquerra o de dreta, havien de comunicar-la a l’autoritat local junt amb l’ordre del dia. Algunes eren prohibides pel governador, com va ser el cas del Sindicat de Treballadors de la Terra a la tardor de 1934. M’imagine la gràcia que faria als llauradors de centre esquerra aquesta prohibició. Un duplicat d’aquell comunicat, el va signar Vicente Micó, secretari del sindicat, com que n’era sabedor.
Hi ha més testimonis d’estat d’alarma o d’excepció en aquella època. L’Alcalde socialista de Cocentaina havia de passar-ho molt malament al mig de dos focs: l’administració provincial per una banda i els sindicats locals per altra. Fins i tot, els alcaldes de poble estaven a les ordres -sota penalització- dels jutges militars, si eren permissius o no posaven en llocs ben visibles els bans d’estat de guerra.
L’any 1935 encara fou pitjor per haver caigut en picat l’estil democràtic de la República. El governador d’Alacant, Antonio Vázquez Limón, va ser capaç de destituir la corporació municipal d’Alacant i nomenar-ne un altra al seu gust. A més, va fer una circular amb motiu de 1 de Maig, que fou un autèntic Estat d’Excepció (1, 2 i 3). A més a més, va prohibir tots els actes sobre el Primer de Maig, un d’ells al Cine Moderno de Cocentaina.
Efectivament era molt difícil i complicat per a la classe obrera, trencar el vell sistema i fer-se un lloc als espais polítics i òrgans de gestió democràtica econòmica i social. En aquell moment històric, els òrgans de poder tradicionals -els que sempre ho havien dominat tot al seu gust i interès- no estaven mentalitzats per admetre treballadors, intel·lectuals i llauradors en el seu sistema i el qual aconseguien fer-lo impenetrable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada