Enclavat a l’Horta Nord, el recinte del Seminari de Montcada estava envoltat de tarongers. A la façana principal hi havia una zona enjardinada molt ben cuidada, amb arbres ací i allà i matolls, així com espais per a aparcar cotxes i autobusos. Hi recorde espais bucòlics: uns es veien des dels menjadors i des del corredor que unia els tres pavellons on hi havia la llibreria i tenda de material escolar; uns altres quan anàvem a la sala d’actes a veure alguna pel·lícula, alguna obra de teatre o a escoltar algun concert. Eixos espais bucòlics, rodejats per quatre parets i oberts al cel, s’ajustaven a la idea medieval de l’hortus conclusus i no eren espais on als menuts se’ns ocorreguera d’anar.
A la part posterior dels pavellons —la zona que queia a les dues piscines i al frontó—, i també entre ells, hi havia diversos jardins amb arbratge, bardisses, arbustos, rosers de diferents espècies, etc., a més dels camps de gespa entre els edificis. En el camp de gespa situat entre el primer i tercer pavelló i els menjadors hi havia un indret arraconat on m’agradava d’entrenar-me de porter, fent les meues llargades aèries i cabrioles imitant Iríbar, en aquell moment porter de la selecció espanyola. Encara durava en la meua memòria el campionat mundial de futbol celebrat a Anglaterra l’estiu del 1966, on la nostra selecció només va poder véncer la de Suïssa, i va caure derrotada davant les de l’Argentina i Alemanya.
Els meus records d’eixos anys es perden per aquells boscos frondosos, per aquell espai artificial i homoeròtic com el definia don Antonio Lagarda, no sé si abans o després de secularitzar-se, segons em conten. La definició de Lagarda, un home que jo m’estimava, em pareix, clar i ras, genial. Jo encara afegiria un altre tret distintiu de tot aquell hortus conclusus ja en si mateix: era un espai altament misogin. La prova que allò era un espai artificial és que molts dels residents temporals van alçar el vol tan prompte com van respirar altres aires en eixir a l’estranger a ampliar estudis, en camps de treball durant les vacances o, potser, cansats de les directrius de l’església jeràrquica, ancorades en posicions conservadores i tridentines. O simplement perquè van entendre que eixa església no era la d’ells. Quede ben clar que encara no he llegit el llibre Por qué nos salimos. Los secularizados d’Antonio Signes (Editorial Carena) ni tampoc el llibre-homenatge col·lectiu a don Ramón Gascó, titulat Memòria i Dissidència (Editorial Adg-n), on ben segur em trobaré amb més sorpreses i descobriré que hi havia gent amb altres idees, però que aleshores ningú no gosava d’exterioritzar ni de posar negre sobre blanc. Quant a la dimensió homoeròtica i misògina del lloc, em permetran que els suggerisca la consulta dels termes “homoerótico”, “homosexual”, “misógino” i “misoginia” en la meua tesi doctoral, o en un llibre que vaig escriure fa uns anys titulat Shakespeare: sexualidad y orden social (2016), publicat per la Universitat d’Alacant. Fet aquest parèntesi autopublicitari, continuem amb la descripció de l’home en mans del qual estaven totes aquelles zones verdes.
El jardiner encarregat de tindre’n cura, i també del manteniment de les dues piscines, era un home d’Alfara del Patriarca. Era molt distant, seriós i treballador, sempre amunt i avall, atrafegat i sense descans. Crec que anava en bicicleta per a desplaçar-se d’un lloc a un altre. Quan no estava podant, estava regant o desbrossant les males herbes. La faena no se li acabava: no el vaig veure mai assegut fumant-se un cigarret o perdent el temps mirant el sexe dels pardalets en l’època de l’aparellament, com feia jo, o si les banyes dels caragols moros eren més llargues que les dels cristians, o com les erugues es menjaven les fulles de les plantes, o ataüllant papallones zebra per darrere el frontó. En el meu pensament apareix borrós un altre jardiner que no sé si era ajudant seu. Hi havia tants arbres i plantes que no ens resultava gens complicat de fer un herbari quan don Carlos Pelegrí ens ho manava en la classe de ciències naturals.
El jardiner tenia un fill que havia cantat missa l’any que jo vaig arribar. Li deien don Emilio Martí i era un xic llest si tenim en compte el nombre de matrícules obtingudes l’últim curs. Era del curs de don Miguel Payá i de don Adolfo Mullor († 2017). Don Emilio era professor de francés per eixos anys, però com que jo era alumne d’anglés, simplement el coneixia de vista. Recorde que portava ulleres amb muntura negra. Bé, tornem al jardiner. Jo havia llegit al reglament: “Los seminaristas no se entretienen con los criados y se abstienen de hacerles encargos o valerse de ellos. Cuando se les necesita, se avisa de antemano al Prefecto”. Jo vaig fer el que deia el reglament i no el vaig molestar mai, ni a ell ni als altres treballadors i dones de la neteja que prou faena tenien de mantenir impecable aquell edifici mastodòntic. Moltes gràcies de tot cor a tots ells pel seu treball i per fer d’aquell espai tancat un lloc més obert, agradable i acollidor: encara recorde les seues cares.
Perquè, tot s’ha de dir, hi havia molta gent que feia molta faena per a fer-nos l’estada més còmoda i que passava totalment desapercebuda. Qui no passava desapercebut era el porter-conserge don Miguel: si volies fer fugina o alguna escapada d’aquell hortus conclusus —cosa extremament difícil sense passar inadvertida— sabies perfectament que no havies d’eixir per la porteria; si gosaves fer-ho et guipava a l’instant des del seu racó escrutador: “¿Dónde va usted?”. A Don Miguel, fumador impenitent de puros, el vaig tornar a trobar quan treballava de conserge a la Facultat de Filosofia i Lletres de València i jo feia primer curs de comuns. Crec que es va morir a mitjans dels anys setanta; de tota manera, ja no hi era quan vaig acabar la carrera.
L’arbrat de la part posterior del recinte estava dissenyat com a defensa dels vents del nord. Una filera d’atapeïts xiprers seguint el curs de la séquia de rec feia de pantalla i evitava també que els balons anaren a parar als camps de tarongers des d’un dels camps de futbol dels humanistes. Una estesa de filferros de punxes entre els xiprers i els camps de tarongers s’allargava fins al camp de futbol dels filòsofs i teòlegs per darrere el frontó on hi havia una pinada i una xopada. Els filferros de punxes no eren cap obstacle quan havíem de recollir un baló de futbol llançat fora del recinte per tal de poder continuar un partit: posàvem uns xandalls per damunt els filferros per no fer-nos mal a les cames i botàvem a l’altra part a pel baló. Havíem aprés eixa tàctica observant com ho feien els cursos que anaven davant nostre. Era una forma senzilla d’aprendre a no posar en perill la nostra integritat física: d’això se’n diu “aprenentatge per observació”.
En fi: en tot el temps que vaig romandre al seminari de Montcada, malgrat ser un espai tancat, no em va semblar mai que la meua vida transcorreguera en un lloc clos i aïllat. En tot cas, en aquell hortus conclusus sempre vaig estar molt entretingut, el temps em va passar volant i vaig respirar el tipus d’aire enrarit típic en un internat del començament del tardofranquisme. Al capdavall, jo no era més que una oroneta jove i inquieta en vol de reconeixement del terreny.
Bartolomé Sanz Albiñana
Sobre la misoginia: "También el Seminario nos facilitó un “remedium concupiscentiae” con la presencia de las “tridentinas”, aquellas mujeres de la limpieza carentes de encantos femeninos y atractivo físico. Y hasta tuvimos un profesor de moral que, en llegando a explicar los mandamientos relacionados con el sexo, huía del demasiado explícito y procaz idioma de Cervantes y se refugiaba en el latín, que debía parecerle una lengua más púdica y recatada". (De mi propio testimonio, página 189 de "¿Por qué nos salimos?"). ENRIQUE HERRERO
ResponElimina