HOMENATGE A NICOLAS DAVID, Antoni Signes

El dia 10 del mes de febrer passat es cel·lebrava a Xàtiva un simposium per conmemorar el Bombardeig del tren militar en l'estació, l'any 1939. Durant dos dies els participants tingueren ocasió d'escoltar moltes conferències, d'intervindre en taules rodones i altres actes relacionats amb la repressió franquista. Els organitzadors tingueren a bé dedicar un homenatge a Nicolas David, enmarcat en una taula rodona, a la qual vaig ser invitat a parlar. A continuació va la meua intervenció...                       

 

HOMENATGE   A  NICOLAS  DAVID

 

        Abans de res voldría agraïr- vos i felicitar-vos  per l’organització d’aquest simposium, que sembla que ja fa alguns anys que cel·lebreu, per tal de conmemorar i recordar el bombardeig de l’estació de Xàtiva. Jo sempre he considerat el bombardeig del tren ple de soldats en retirada d’una  guerra que ja estava perduda, un acte criminal, sanguinari, innecessari i gratuït. Pero va ser molt demostratiu i premonitori de la repressió que estava a punt d’encetar el franquisme. Quan jo era a Xàtiva  pels anys 60-70 del segle passat a la gent li feia repelús parlar del bombardeig. Han tingut que passar molts anys per tal de que els xativins, armant-se de coratge, comencen a investigar i escriure sobre la repressió franquista durant la guerra i en la postguerra.

        També voldría agraïr-vos i felicitar-vos per haver triat el personatge a homenatjar, Nicolàs David. No solament perque va ser un company i amic meu, sino perque va ser un gran lluitador antifranquista i un compromés defensor dels drets dels treballadors, la qual cosa li va costar patir persecució i finalment l’exili a Suécia.

        A Nicolàs David cabría considerar-lo com un personatge atípic, que no mai es va sujectar a les normes establertes o a les pautes marcades pels superiors.  Ell sempre va anar fent el seu camí basant el seu avanç amb un anàlisi lliure i profund.

        Jo vaig coneixer a Nicolàs en la nostra etapa de formació al seminari de Moncada.  Malgrat que ell anava sis o set cursos davant  de mi, tanmateix vam coincidir en algunes reunions de grups mig clandestins, mig tolerats, dedicats a l’apostolat obrer. Per aquella época al seminari es va posar de moda fer grups dintre de cada curs. Per un costat estava el grupet de la I, al qual pertanyien els intelectuals del curs, els que es creíen  més intel·ligents , aquells que treïen millors notes, etc..  Aquest grupet estava molt conreat pels superiors i quan acabaven la carrera eren enviats a estudiar a Roma, Munich, Lovaina, per tal de rematar amb una tessi doctoral… Per altra banda estaven els de la E, els més espirituals, aquells que consideraven que el més important era  la vida espiritual i mística. Dedicaven més temps a les cel·lebracions religioses, a les cerimònies i rúbriques… Hi havía uns altres, gent més compromesa, que ens ajuntavem a reflexionar sobre la realitat que vivia el mon obrer, sempre baix el prisma de l’evangelització; pero malgrat això, als superiors mai no es feien massa gràcia els de l’apostolat obrer, i així ens ho feien remarcar de tant en tant.  Doncs Nicolàs David, que era un home molt intel·ligent  hom  pensava que hauría degut pertanyer al grup de la I i aspirar  a anar a estudiar a l’estranger  al final de carrera. Tanmateix  no estava per “eixes”, ell prefería anar contra-corrent. Per això un superior va fer aquell comentari : “Que llàstima de David, tant intel·ligent com és i ha preferit rebaixar-se dedicant-se a l’apostolat del món obrer”.

 

       Quan surt del seminari ell fa per  ignorar el lema en el qual ens instruïen: “cal estar en el món sense ser del món”. La primera cosa que es proposa  fer és despullar-se de l’estatus clerical i integrar-se en el poble. Cada volta més va comprenint que el missatge de Jesús dificilment es pot proclamar i predicar des de les altes esferes, cal diluïr-se en el món dels pobres.  I així ho va fent, primer a Zarra i després a Xàtiva. Es va integrar com a consiliari en els moviments d’Acció Catòlica, JOC i HOAC, on la seua col·laboració va ser molt destacable. Es va esforçar  davant la gent treballadora, en presentar el missatge de Jesús com quelcom que els pertanyia, amb tot el dret que dona la voluntat de Jesús quan proclama que ha vingut a evangelitzar als pobres, malgrat l’aparença de l’església d’estar sempre al costat dels rics i poderosos. No li va resultar fácil aquesta tasca i més d’una vegada es veié amb les rodes travades per les tranques que li posaren els de dins i els de fora. El que menys tolerava era quan veía als poderos acostar-se al débil per tal d’explotar-lo i damunt fer-li veure que ho feia per bé d’ell. Aquella manipulació implantada pels  governants de la época, desgraciadament segueix huí en dia corregida i aumentada.

       Per tal d’enfrontar-se als problemas de la vida diària, Nicolas procurava aplicar la Revisió de Vida : veure, jutjar i actuar i així ho feien en totes les reunions que ell assistía. Sembla que en una de les reunions alguns militants de JOC i HOAC van plantejar per tal d’analitzar-lo l’afer de les moto-Vespa regalades als treballadors per l’empresari Gregori Molina. En l’anàlisi  van veure  que aquelles motos, que la gent creía regalades, havíen estat liquidades a base d’hores extres treballades pels usuaris de les motos. Després de fer una somera avaluació del temps que portaven fent hores extres es van apercebre que les Vespes ja estaven compensades dues vegades i l’empresa seguía descomptant… Es va jutjar una mala pràctica, la de cobrar una mercancía vàries vegades i es va decidir actuar i denunciar l’empresa.  L’escandol va ser gran i va produir molt de soroll a Xàtiva i fora. Per a uns l’escàndol era que les motos hagueren estat pagades vàries vegades. Per a uns altres l’escàndol era que el capellà Nicolas David haguera col·laborat a denunciar a un empresari  tan catòlic i amic de l’arquebisbe de València.

         Aquestes coses i altres  anaren a poc a poc afermant el camí d’una vida secularitzada fins que al remat Nicolas va prendre la determinació d’acomiadar-se  d’una església oficial que no va poder païr les reformes i obertura del Concili Vaticà II i altra volta es va quedar aliada al poder, com sempre .

 

        De Nicolas David podría referir moltes més vivències, pero tampoc voldría solapar les que relataran els altres companys intervinents en la Taula Rodona del Simposium. El que si relataré, i amb això acabaré,  és una experiència concreta i anecdòtica de les moltes que vam viure junts:

        Estant  jo en Banyeres de Mariola, abans de vindre a Xàtiva, vaig organitzar,  junt amb els militants d’HOAC,  una Setmana Social per tal d’esbrinar la doctrina social de l’església i donar-la a coneixer a la joventut  obrera. Entre els col·laboradors que anaven a intervindre jo vaig pensar que Nicolas vinguera i ens donara una conferència. Així li ho faig fer saber i ell ho va aceptar. Quan ja vam tindre tots els actes ben lligats ho vam portar a l’imprempta que ens va editar un díptic el qual vam repartir pel poble. Era la tardor de 1968. En plena eufòria del Concili Vaticà II i la lluita política al carrer amb vagues i manifestacions demanant més democràcia i llibertat, amb el consegüent enfrontament amb les forces d’ordre públic, dia si i dia tambe. Una cosa pareguda al que estem passant ara. Doncs bé, quan ja s’acostava la data de la Setmana Social, un dia que passava per la plaça em vaig trobar amb l’alcalde del poble, ens vam saludar intercanviant algunes frases adients al moment i cadascú va seguir el seu camí. Al cap d’uns minuts que jo era a la sagristía de lèsglésia em veig entrar a un policía municipal portan-me un avís: que el Sr. Alcalde volia parlar amb mi i m’esperava a l’ajuntament. Tot estranyat li vaig dir que acabava de parlar amb ell feia només cinc minuts. El municipal va alçar els muscles i jo vaig fer via cap a l’alcaldía, tot preguntant-me qué voldría l’alcalde de mi que no havía pogut dir-me  en la plaça. Em va rebre en el despatx de la primera autoritat del poble i em va pregar  seure per tal d’escoltar el missatge que anava a transmetre’m: s’havía enterat que anavem a donar unes conferències a la joventut de Banyeres. Jo li ho vaig ratificar i li vaig afegir, per si de cas, que aquests actes tendrien lloc al teatre Beneficència que pertanyía a la parroquia. De seguida ell, gairebé sense deixar-me acabar, em va fer saber que en principi no tenía res en contra, pero… s’havia enterat que un dels conferenciants era un capellà comunista, i això si que no podía tolerar-ho ell com alcalde. Jo li vaig asegurar que a tots els conferenciants  jo els coneixía molt bé i, podía estar ben tranquil, que no hi havía cap capellà comunista. Aleshores l’alcalde salça, per tal de donar-li més solemnitat a l’escena, i m’amolla:  “eixe capellà és Nicolas David”. I vosté com  sap, li dic jo, que eixe capellà és comunista…? Dret com estava, encorvà la part superior del cos cap avant per acostar-se a mi, que estava assegut al silló de l’altra banda de taula, i donant-se-les d’estar ben informat m’assolta: “ho sé de bona tinta, D. Gregorio Molina, que el coneix molt bé  i sap que per Xàtiva esta fent més mal que una pedregà”. (Aaahhh.”Roma locuta, causa finita”). Ho ha dit D. Gregorio Molina, que per cert es fill predilecte de Banyeres i fa un grapat d’anys se’n va anar a Xàtiva a fer fortuna i no solament va fer fortuna sino que el van proclamar (oficiosament…?) pare de la ciutat, tal com resa la cançó…  Com l’alcalde va veure que no havía aconseguit acovardir-me, em va comunicar el que anava a fer: avisar a les casernes de la guardia civil d’Ibi , Alcoi i Banyeres que eixe dia es trasladarien ací, ocuparien el centre del poble per evitar avalots i desordres pels carrers. Tal com ho va dir ho va fer. El dia senyalat va arribar Nicolas a la plaça de l’església on jo l’esperava en companyía d’alguns jovens. El vam posar al corrent i ens vam dirigir cap al teatre  on tenia lloc l’acte, uns 200 metres. Doncs cada cinc passes, a un costat i a l’altre hi havia un guardia civil amb la metralleta en ristre per tal de vigilar que no ens passara res (…?) A la porta del teatre hi havía un nombros grup de gent que estava expectant; en veure’ns arribar, s’afanyà  a  entrar  cap a dins. Just a la porta estava el sergent de Banyeres amb quatre guardies civils del poble que es van acostar mig rient i a cau d’orella em va dir: “ la que li has armat a l’alcalde…!”. No cal dir que el teatre estava a rebossar de joventut, i entre ella la filla de l’alcalde. Només entrar tots els assistents d’empeus van esclatar amb un fort aplaudiment.  Abans de començar el parlament de Nicolas vaig haver de agraïr a l’alcalde, que estava absent,  en nom del conferenciant i organitzadors de la Setmana Social la propaganda tan eficaç i gratuïta que ens havia brindat. De vegades, ja a Xàtiva, Nicolas i jo ho recordavem i ens pareixía inversemblant aquella reacció de l’alcalde de Banyeres.
 

        Per acabar diré que recorde amb molta estima els mesos que van conviure .

Antoni Signes