El dia 10 del mes de febrer passat es cel·lebrava a Xàtiva un simposium per conmemorar el Bombardeig del tren militar en l'estació, l'any 1939. Durant dos dies els participants tingueren ocasió d'escoltar moltes conferències, d'intervindre en taules rodones i altres actes relacionats amb la repressió franquista. Els organitzadors tingueren a bé dedicar un homenatge a Nicolas David, enmarcat en una taula rodona, a la qual vaig ser invitat a parlar. A continuació va la meua intervenció...
HOMENATGE A NICOLAS
DAVID
Abans de res voldría agraïr- vos i felicitar-vos per l’organització d’aquest simposium, que
sembla que ja fa alguns anys que cel·lebreu, per tal de conmemorar i recordar
el bombardeig de l’estació de Xàtiva. Jo sempre he considerat el bombardeig del
tren ple de soldats en retirada
d’una guerra que ja estava perduda, un
acte criminal, sanguinari, innecessari i gratuït. Pero va ser molt demostratiu
i premonitori de la repressió que estava a punt d’encetar el franquisme. Quan
jo era a Xàtiva pels anys 60-70 del
segle passat a la gent li feia repelús parlar del bombardeig. Han tingut que
passar molts anys per tal de que els xativins, armant-se de coratge, comencen a
investigar i escriure sobre la repressió franquista durant la guerra i en la
postguerra.
També voldría agraïr-vos i felicitar-vos per haver triat el personatge a
homenatjar, Nicolàs David. No solament
perque va ser un company i amic meu, sino perque va ser un gran lluitador
antifranquista i un compromés defensor dels drets dels treballadors, la qual
cosa li va costar patir persecució i finalment l’exili a Suécia.
A Nicolàs David cabría considerar-lo com un personatge atípic, que no
mai es va sujectar a les normes establertes o a les pautes marcades pels
superiors. Ell sempre va anar fent el
seu camí basant el seu avanç amb un anàlisi lliure i profund.
Jo vaig coneixer a Nicolàs en la nostra etapa de formació al seminari de
Moncada. Malgrat que ell anava sis o set
cursos davant de mi, tanmateix vam
coincidir en algunes reunions de grups mig clandestins, mig tolerats, dedicats
a l’apostolat obrer. Per aquella época al seminari es va posar de moda fer
grups dintre de cada curs. Per un costat estava el grupet de la I, al qual pertanyien els intelectuals
del curs, els que es creíen més
intel·ligents , aquells que treïen millors notes, etc.. Aquest grupet estava molt conreat pels
superiors i quan acabaven la carrera eren enviats a estudiar a Roma, Munich,
Lovaina, per tal de rematar amb una tessi doctoral… Per altra banda estaven els
de la E, els més espirituals,
aquells que consideraven que el més important era la vida espiritual i mística. Dedicaven més temps a les cel·lebracions
religioses, a les cerimònies i rúbriques… Hi havía uns altres, gent més
compromesa, que ens ajuntavem a reflexionar sobre la realitat que vivia el mon
obrer, sempre baix el prisma de l’evangelització; pero malgrat això, als
superiors mai no es feien massa gràcia els de l’apostolat obrer, i així ens ho
feien remarcar de tant en tant. Doncs
Nicolàs David, que era un home molt intel·ligent hom
pensava que hauría degut pertanyer al grup de la I i aspirar a anar a
estudiar a l’estranger al final de
carrera. Tanmateix no estava per “eixes”,
ell prefería anar contra-corrent. Per això un superior va fer aquell comentari
: “Que llàstima de David, tant intel·ligent com és i ha preferit rebaixar-se
dedicant-se a l’apostolat del món obrer”.
Quan surt del seminari ell fa per
ignorar el lema en el qual ens instruïen: “cal estar en el món sense ser
del món”. La primera cosa que es proposa fer és despullar-se de l’estatus clerical i
integrar-se en el poble. Cada volta més va comprenint que el missatge de Jesús
dificilment es pot proclamar i predicar des de les altes esferes, cal diluïr-se
en el món dels pobres. I així ho va
fent, primer a Zarra i després a Xàtiva. Es va integrar com a consiliari en els
moviments d’Acció Catòlica, JOC i HOAC, on la seua col·laboració va ser molt
destacable. Es va esforçar davant la
gent treballadora, en presentar el missatge de Jesús com quelcom que els
pertanyia, amb tot el dret que dona la voluntat de Jesús quan proclama que ha
vingut a evangelitzar als pobres, malgrat l’aparença de l’església d’estar
sempre al costat dels rics i poderosos. No li va resultar fácil aquesta tasca i
més d’una vegada es veié amb les rodes travades per les tranques que li posaren
els de dins i els de fora. El que menys tolerava era quan veía als poderos
acostar-se al débil per tal d’explotar-lo i damunt fer-li veure que ho feia per
bé d’ell. Aquella manipulació implantada pels
governants de la época, desgraciadament segueix huí en dia corregida i
aumentada.
Per tal d’enfrontar-se als problemas de la vida diària, Nicolas
procurava aplicar la Revisió de Vida : veure,
jutjar i actuar i així ho feien en
totes les reunions que ell assistía. Sembla que en una de les reunions alguns
militants de JOC i HOAC van plantejar per tal d’analitzar-lo l’afer de les
moto-Vespa regalades als treballadors per l’empresari Gregori Molina. En
l’anàlisi van veure que aquelles motos,
que la gent creía regalades, havíen estat liquidades a base d’hores extres
treballades pels usuaris de les motos. Després de fer una somera avaluació del
temps que portaven fent hores extres es van apercebre que les Vespes ja estaven
compensades dues vegades i l’empresa seguía descomptant… Es va jutjar una mala pràctica, la de cobrar
una mercancía vàries vegades i es va decidir actuar i denunciar l’empresa.
L’escandol va ser gran i va produir molt de soroll a Xàtiva i fora. Per
a uns l’escàndol era que les motos hagueren estat pagades vàries vegades. Per a
uns altres l’escàndol era que el capellà Nicolas David haguera col·laborat a
denunciar a un empresari tan catòlic i
amic de l’arquebisbe de València.
Aquestes coses i altres anaren a
poc a poc afermant el camí d’una vida secularitzada fins que al remat Nicolas
va prendre la determinació d’acomiadar-se
d’una església oficial que no va poder païr les reformes i obertura del
Concili Vaticà II i altra volta es va quedar aliada al poder, com sempre .
De Nicolas David podría
referir moltes més vivències, pero tampoc voldría solapar les que relataran els
altres companys intervinents en la Taula Rodona del Simposium. El que si relataré,
i amb això acabaré, és una experiència concreta
i anecdòtica de les moltes que vam viure junts:
Estant
jo en Banyeres de Mariola, abans de vindre a Xàtiva, vaig organitzar, junt amb els militants d’HOAC, una Setmana Social per tal d’esbrinar la
doctrina social de l’església i donar-la a coneixer a la joventut obrera. Entre els col·laboradors que anaven a
intervindre jo vaig pensar que Nicolas vinguera i ens donara una conferència.
Així li ho faig fer saber i ell ho va aceptar. Quan ja vam tindre tots els
actes ben lligats ho vam portar a l’imprempta que ens va editar un díptic el
qual vam repartir pel poble. Era la tardor de 1968. En plena eufòria del
Concili Vaticà II i la lluita política al carrer amb vagues i manifestacions demanant
més democràcia i llibertat, amb el consegüent enfrontament amb les forces
d’ordre públic, dia si i dia tambe. Una cosa pareguda al que estem passant ara.
Doncs bé, quan ja s’acostava la data de la Setmana Social, un dia que passava
per la plaça em vaig trobar amb l’alcalde del poble, ens vam saludar
intercanviant algunes frases adients al moment i cadascú va seguir el seu camí.
Al cap d’uns minuts que jo era a la sagristía de lèsglésia em veig entrar a un
policía municipal portan-me un avís: que el Sr. Alcalde volia parlar amb mi i
m’esperava a l’ajuntament. Tot estranyat li vaig dir que acabava de parlar amb
ell feia només cinc minuts. El municipal va alçar els muscles i jo vaig fer via
cap a l’alcaldía, tot preguntant-me qué voldría l’alcalde de mi que no havía
pogut dir-me en la plaça. Em va rebre en
el despatx de la primera autoritat del poble i em va pregar seure per tal d’escoltar el missatge que anava
a transmetre’m: s’havía enterat que anavem a donar unes conferències a la
joventut de Banyeres. Jo li ho vaig ratificar i li vaig afegir, per si de cas,
que aquests actes tendrien lloc al teatre Beneficència que pertanyía a la
parroquia. De seguida ell, gairebé sense deixar-me acabar, em va fer saber que
en principi no tenía res en contra, pero… s’havia enterat que un dels
conferenciants era un capellà comunista, i això si que no podía tolerar-ho ell
com alcalde. Jo li vaig asegurar que a tots els conferenciants jo els coneixía molt bé i, podía estar ben
tranquil, que no hi havía cap capellà comunista. Aleshores l’alcalde salça, per
tal de donar-li més solemnitat a l’escena, i m’amolla: “eixe capellà és Nicolas David”. I vosté com sap, li dic jo, que eixe capellà és comunista…?
Dret com estava, encorvà la part superior del cos cap avant per acostar-se a
mi, que estava assegut al silló de l’altra banda de taula, i donant-se-les
d’estar ben informat m’assolta: “ho sé de bona tinta, D. Gregorio Molina, que
el coneix molt bé i sap que per Xàtiva
esta fent més mal que una pedregà”. (Aaahhh.”Roma locuta, causa finita”). Ho ha
dit D. Gregorio Molina, que per cert es fill predilecte de Banyeres i fa un
grapat d’anys se’n va anar a Xàtiva a fer fortuna i no solament va fer fortuna
sino que el van proclamar (oficiosament…?) pare de la ciutat, tal com resa la
cançó… Com l’alcalde va veure que no
havía aconseguit acovardir-me, em va comunicar el que anava a fer: avisar a les
casernes de la guardia civil d’Ibi , Alcoi i Banyeres que eixe dia es trasladarien
ací, ocuparien el centre del poble per evitar avalots i desordres pels carrers.
Tal com ho va dir ho va fer. El dia senyalat va arribar Nicolas a la plaça de
l’església on jo l’esperava en companyía d’alguns jovens. El vam posar al
corrent i ens vam dirigir cap al teatre on tenia lloc l’acte, uns 200 metres. Doncs
cada cinc passes, a un costat i a l’altre hi havia un guardia civil amb la
metralleta en ristre per tal de vigilar que no ens passara res (…?) A la porta
del teatre hi havía un nombros grup de gent que estava expectant; en veure’ns
arribar, s’afanyà a entrar
cap a dins. Just a la porta estava el sergent de Banyeres amb quatre
guardies civils del poble que es van acostar mig rient i a cau d’orella em va
dir: “ la que li has armat a l’alcalde…!”. No cal dir que el teatre estava a
rebossar de joventut, i entre ella la filla de l’alcalde. Només entrar tots els
assistents d’empeus van esclatar amb un fort aplaudiment. Abans de començar el parlament de Nicolas vaig
haver de agraïr a l’alcalde, que estava absent, en nom del conferenciant i organitzadors de la
Setmana Social la propaganda tan eficaç i gratuïta que ens havia brindat. De
vegades, ja a Xàtiva, Nicolas i jo ho recordavem i ens pareixía inversemblant
aquella reacció de l’alcalde de Banyeres.
Per acabar diré que recorde amb molta
estima els mesos que van conviure .
Antoni Signes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada