RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

divendres, 31 de maig del 2019

"Todos los Parques no son un Paraíso"´Edición (10ª) DIGITAL

Correo recibido:


Querido amigo Enrique:
Mi Editorial de Barcelona acaba de comunicarme que, con motivo de mi 80 cumpleaños, va a lanzar en Digital mi libro 

"Todos los Parques no son un Paraíso". 

Habida cuenta que Planeta hizo ocho ediciones del mismo y Egales otra, en papel, ésta -la digital- será la 10ª edición.
Su precio: 6,99 Euros.
Librería Berkana, en Madrid.
Librería Cómplices, en Barcelona.
Y, dentro de unos días las plataformas Amazon y Apple lo mostrarán. 

O sea que -asegura mi Editorial- no importa el lugar del mundo en que alguien esté, podrá adquirirlo sin problemas.

Si la noticia es de interés de Nou Nihil Obstat, te ruego que la des a conocer.
Un abrazo

Antonio no tiene que rogar nada. Sus colaboraciones en este blog.(y algunas otras en el que fue boletín impreso Nihil Obstat) son méritos mas que suficientes para que nos pongamos a su disposición cuando pide algo: 

Por si queréis releer:


"Todos los Parques no son un Paraíso". 
Antonio Roig Roselló
Nueva edición digital del libro

divendres, 10 de maig del 2019

II.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL



 


Antonio Vallejo- Nágera
Jefe de los Servicios Psiquiátricos Militares

«Nuestras esperanzas de justicia no quedarán defraudadas ni tampoco impunes los crímenes perpetrados, lo mismo los morales que los materiales. Inductores y asesinos sufrirán las penas merecidas, la de muerte la más llevadera. Unos padecerán emigración perpetua, lejos de la Madre Patria, a la que no supieron amar, a la que quisieron vender, a la que no pueden olvidar, porque también los hijos descastados añoran el calor materno. Otros perderán la libertad, gemirán durante años en prisiones, purgando sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan, y legarán a sus hijos un nombre infame: los que traicionan a la Patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados. Otros sufrirán el menosprecio social, aunque la justicia social no los perdonará, y experimentarán el horror de las gentes, que verán sus manos teñidas de sangre».

(Vallejo-Nágera Antonio, Divagaciones intrascendentes, Talleres Tipográficos Cuesta, 1938.)

dimecres, 1 de maig del 2019

LES "MOUNES" DE LA NOSTRA PASQUA FLORIDA, Francesc Juan Chàfer

       

En el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia faltar una gran llibreria.

     De la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse “ i la de la“ mouna”, dos paraules gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a sinònim de mona com es el cas d’Elx, tal vegada, per la forma redona d’una i altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures o menjar i també el significat més concret d’obsequi o present.

       En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la paraula castellana panquemado.

      Les variades formes que en l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte, segons alguns estudiosos ,de les pastisseries. Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat són generalment animalístiques lluny de la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç ,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven, als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües.



          Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la “mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues ingredients varien poc de les mones d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre , sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es cOlorejava este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los. Els xiquets observàvem que, al trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci que falta als ous el coneguem com el mos del forner.

   La conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia, junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures. 


                                                                                     Francesc Juan Chàfer

dimarts, 23 d’abril del 2019

I.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL




              INTERVENCIÓN del cardenal ISIDRO GOMÁ                BUDAPEST 28/06/1938 (Congreso Eucarístico) 

«Efectivamente, conviene que la guerra acabe. Pero no que se acabe con un compromiso, con un arreglo ni con una reconciliación. Hay que llevar las hostilidades hasta el extremo de conseguir la victoria a punta de espada. Que se rindan los rojos, puesto que han sido vencidos. No es posible otra pacificación que la de las armas. Para organizar la paz dentro de una constitución cristiana, es indispensable extirpar toda la podredumbre de la legislación laica...».​

(citado en Sueiro, Daniel; Díaz Nosty, Bernardo. Historia del franquismo (Volumen I). Madrid: Editorial Sarpe. ISBN 84-7291-982-X)

dijous, 18 d’abril del 2019

Plaques de carrers recuperades, Francesc Jover

Autor Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 16 d’abril de 2019


A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun magatzem municipal i oblidades per les corporacions franquistes següents. Sobrevisqueren unes quantes i ara s’han exposat al públic al Palau Comtal potser perquè en aquest moment el poble està més disposat a conèixer aquella etapa de la història. Tot i quedar-ne poques, és una importat mostra de com eren les altres. Son plaques de marbre amb noms de carrers que estigueren en dansa durant un període de la Segona República. Unes peces històriques que hui son molt més valorades, per haver-se salvat de la feroç actitud iconoclasta del franquisme a l’onomàstica republicana. D’aquest fet m’abellis fer algun comentari que potser no siga la primera volta que ho faig. 

Com la majoria de pobles durant el temps de la Guerra Civil, foren canviats tots els noms de carrers que feien referència al santoral romà. Corresponia a l’esperit de la Constitució republicana aprovada el 9 de desembre de 1931 on es declarava l’Estat laic i aconfessional. Recordeu aquella afirmació de Manuel Azaña dient que “España ha dejado de ser [oficialment] católica”. La República espanyola optava pel mateix sistema de convivència de l’Europa més democràtica i avançada. (PLACA)

A partir d’aprovar la Constitució van anar canviat els noms de carrers amb caràcter seglar i coherents amb el clima eufòric de llibertats. Les escoles de Cocentaina també les batejaren en aquest mateix sentit: el Grup Escolar deien Pablo Iglesias, tal com pot veure’s a una de les plaques de l’exposició. No s’han conservat les plaques de Francesc Ferrer i Guardia en que fou nomenada l’escola de monges Trinitàries, ni la de Joaquin Costa que fou denominat l’escola del convent. 

Del canvi de noms de sants i santes que va fer la República és del que hui volem parlar. Tot va començar en una sessió ordinària del Consell Municipal el 16/12/1936 en la que el regidor socialista Juan Ferrándiz va presentar un escrit de la Joventut Socialista Unificada de Cocentaina on demanava a la corporació el canvi de noms dels carrers. A més, havien proposat una llista de noms, però se la havia deixat a casa. Acordaren que la pròxima sessió la presentara per tal de veure si tots estaven d’acord. La llista va ser aprovada el 18/12/36, dos dies després de la proposta que havien fet els joves socialistes. És ben evident que l’activitat de la corporació en aquell moment era extraordinària.

Vull manifestar el meu parer dient que el nom de carrers foren modificats per una actitud ideològica més que per convicció laica. Entre altres coses ho dic perquè molts carrers amb noms populars, que res tenien a veure amb el santoral romà, també foren canviats. La prova la tenim amb els carrers Créixens, Teular, Tint, Travadell, etc. Açò ens demostra el clima de desafecció que hi havia a l’Església en aquell moment. Per cert, en la mateixa sessió es va acordar també pagar a Justo Cortés 23´50 pessetes per enderrocar les campanes del campanar.

Quant a la nova denominació de carrers triats pels joves socialistes es detecta certa tria ideològica, perquè encara que tots eren republicans, n’hi havien de diferents formacions de l’ample ventall de partits i sindicats que hi havia. També hi havien activistes, científics, músics i literats; a més d’algun país idealitzat aleshores. La qual cosa em fa pensar que va haver-hi un ample consens. Al costat dels noms com Lenin, Durruti, Passionària, etc., hi havien el de Maria Pineda, Concepcion Arenal, Fernando de los Rios, Mèxic, Rússia, etc. S’inclou un percentatge elevat de dones.

El tema dona per a molt més, però no per un article com aquest. Tanmateix però, vull acabar comentant certes particularitats d’algun nom de carrer; com per exemple el de Miguel Servet (1509-1553) substituint el carrer Santíssima Trinitat. Servet fou un científic que es va especialitzar en diferents disciplines, entre altres en teologia, tot i que extremadament crític; de tal manera que no era acceptat per catòlics ni protestants. Sempre va negar raonablement el dogma de la Trinitat i –sense afirmar res– no m’atrevisc a dir si fou per casualitat o hi va haver intencionalitat en aquest canvi de nom.

L’altre carrer que no puc reprimir-me comentar fou el d’Antonio Agulló (PLACA)que posaren als Sants de la Pedra. El motiu no és altre que és on havia viscut aquest cocentainer i encara vivia sa mare i la germana. Però, qui era aquest Agulló que va merèixer dedicar-li un carrer? Fou un activista sindical, polític i cultural. Es va casar amb Paquita “la Colma” i se’n anaren a viure a Barcelona. S’afilià al POUM i va morir a la plaça de la Universitat la nit del 19 de juliol de 1936 en un enfrontament amb els militars colpistes. Les víctimes d’aquell dia que moriren defenent la República tingueren un gran ressò en la societat catalana. En Barcelona també dedicaren a Antoni Agulló ((PLACA) el seu nom al carrer on vivia substituint el de Blasco de Garai del Poble Sec. El periòdic Avant d’aquells dies va fer una emotiva ressenya d’aquest fet incloent la placa.

El que més em va emocionar d’aquesta exposició és precisament la placa d’Antoni Agulló, perquè al acabar la guerra sa mare va anar a l’Ajuntament a demanar-la per tindre un record del seu fill. Dissortadament li va ser negada i va morir sense el conhort de tindre a les seves mans el que quedava del seu fill; mentre la placa de marbre va quedar arraconada en un lloc fosc i oblidada de tots.

Crec que les peces exposades son retalls d’història, i en sembla encertat que passen a formar part del patrimoni públic del poble. A més a més, són imprescindibles per recuperar una part de la memòria històrica i democràtica que ens ha estat per molt de temps segrestada. Al mateix temps, ens estimula a conèixer, recordar i dignificar persones i situacions que foren menyspreades i denigrades.                      
Francesc Jover

Publicat des de la Biblioteca de Senyera. E,H.M.

dimarts, 2 d’abril del 2019

De la urgente necesidad de una nueva espiritualidad en el S. XXI. Juan Argudo



     En clara sintonía con estos testimonios: el tuyo Antonio y el de M. Légaut, me parece oportuno presentar el de Viktor Frankl, en “El hombre en busca de sentido”, en el que, como psiquíatra y  prisionero, narra su estremecedora experiencia en el campo de concentración. Él que todo lo había perdido, que sufrió hambre, frío y todo tipo de brutalidades, que tantas veces estuvo a punto de ser ejecutado, pudo reconocer que, pese a todo, LA VIDA es digna de ser vivida y que la libertad interior y la dignidad humana son indestructibles.

     Por supuesto, que en todas sus reflexiones siempre va más allá de la visión materialista, pues jamás olvida la dimensión espiritual del hombre; pero también va más allá de una visión puramente espiritualista, porque jamás olvida su condición de médico. Y todo ello, porque se acerca a las entrañas de las experiencias humanas, explicándolas desde su origen constitutivo: la unidad.

     Con su logoterapia, método psicoterapéutico creado por él, se centra precisamente en el sentido de la existencia y en la búsqueda de ese sentido por parte del hombre, que asume su RESPONSABILIDAD ante sí mismo, ante los demás y ante la vida. Sobre todo cuando lo que se produce es lo que él llama “el vacío existencial” (p. 134) o  la “neurosis colectiva”, tan frecuente en nuestro tiempo, y de la que, frente al nihilismo, afirma: “Como profesor de dos disciplinas, neurología y psiquiatría, soy plenamente consciente de que el hombre está sujeto a las condiciones biológicas y sociales. Pero, además de profesor en estos dos campos, soy superviviente de otros cuatro – de concentración, se entiende -, y como tal quiero testimoniar el incalculable poder del hombre para desafiar y luchar contra las peores circunstancias que pueda imaginar”.

     En la actualidad, y en este mundo global, por una parte, monopolizado por un neoliberalismo económico, totalitario y depredador, pues “todo ha sido globalizado excepto nuestro consenso” (Cf. George Monbiot) y, por otra, con la posmodernidad, una realidad fragmentada y sin objetivos compartidos, debido a la ausencia  de los paradigmas unificadores de la modernidad, necesitamos con urgencia una nueva espiritualidad “laica” (Corbin), “global” (Amelia Valcárcel), “del S. XXI , más madura, que beba del pasado, pero que reclame sin complejos su lugar en un mundo que se autolimita a lo material. La espiritualidad consiste en estar receptivo a la existencia del espíritu y no negarlo porque no se ve ni se toca…. La causa del miedo a la muerte es el pensamiento occidental: su creencia en el ego, su marasmo verbal y la incapacidad de aceptar que cada individuo es parte indisoluble del universo: que todos somos uno. Cuando todo esto se ha experimentado y vivenciado, no leído, es imposible tener miedo a la muerte porque el todo no muere nunca, sólo se transforma….Los místicos son los que desarrollan la sensibilidad espiritual, porque  consiguen el contacto directo con lo espiritual, sin necesitar a los sacerdotes”. ( L. Racionero).

     Y todo esto, no perdiendo de vista los avances científicos actuales sobre la autoconcienca, pues la nueva cosmología ha introducido a la humanidad en una nueva época, en la que le ha llevado su autoconciencia a una visión enteramente nueva del cosmos y de sí misma. “Tiempo axial” que disfrutamos como primera generación.. “Esta nueva autoconciencia sabe que no necesita  alienarse a sí misma fuera de la materia (buscando el espíritu), ni fuera de la tierra (buscando el cielo). (Cf. Encuentro Internacional de Investigación del CETR de Barcelona).

Juan Argudo

Resultado de imagen de dibujos abstractos de la autoconciencia


divendres, 22 de març del 2019

Funeral de D. Ramon Gascó i la “mare” Església, Joan Llopis Pastor


El passat 14 de març ens va deixar D. Ramon Gascó, el que va ser superior del Seminari de València durant molts anys i que ha estat una figura rellevant en la història de l'església valenciana: va ser formador (a ell no li agradava nomenar-se superior)  de  diverses generacions de  sacerdots, entre ells els actuals bisbes de València i Alacant i d’altres diòcesis, aplegant a ser vicerector del Seminari. En una etapa posterior, sent llicenciat en Teologia, va ser professor-coordinador de la formació  religiosa en els instituts Lluís Vives i Benlliure, dirigint un competent equip de capellans (en el qual participà també Blázquez, l’actual president de la Conferència Episcolpal)  i que confeccionà uns moderns textos en la línea del Concili Vaticà II.

 Però va arribar un moment de la seua vida que va voler passar a l’estat laïcal (etimològicament  “del poble”),  i això la institució eclesial-clerical no ho perdona. Va ser apartat com a professor de religió malgrat la seua competència docent i la seua condició manifesta de creient. Però D. Ramon va voler continuar sent una bona persona en el sentit que ho va proclamar el seu germà en el funeral,  no en el sentit de ser una persona que no fa el mal, sinó en el sentit de ser una  persona que  fa el bé, i ell va voler continuar fent el bé d’una altra manera, fora de la institució clerical, cosa que no està ben vista per la jerarquia catòlica, i  eixa església jeràrquica no se va fer present com a tal en l’acomiadament de D. Ramon, no va actuar de “mare” com està ufana de declarar-se.

Ell va voler continuar  la relació amb els que havien sigut els seus deixebles, acudint de grat quan se li invitava a qualsevol acte de convivència, cosa que no ha ocorregut en els altres superiors o professors del Seminari, i sempre com un de tants, amb un estil de concòrdia i amistat tant entre els que han continuat en el ministeri com entre els que s’han apartat de la carrera clerical o no la van acabar. Eixe ha estat sempre el tarannà de D. Ramon. I per tot això ha rebut diferents homenatges, destacant el llibre “Memòria i dissidència” que se li va dedicar.



Va ser sempre, fins a l’acabament de la seua vida, un home de fe, potser d’una fe diferent a la fe que està vigent en l’Esglèsia,  va voler ser seguidor del Jesús de Natzaret, aquell Jesùs que l’Esglèsia-institució pareix abandonar. Però igual va ser un encert que eixa  institució no se fera present com a tal i així fer constar, d’una manera palesa, la llunyania seua  respecte al Jesús aquell que diuen va ser el seu fundador, una institució que posa en l’altar a personatges com el marqués Escrivà de Balaguer i el mateix Joan Pau II i que tant li costa declarar sants a Joan XXIII  o a Óscar Romero. Eixa església de palaus, escuts , mitres i altres signes ostentosos, sempre pròxima al poder.

La litúrgia del funeral va ser una acte esmorteït, i això ens implica a tots els que vam estar presents, tot al contrari  del que s’espera d’un acomiadament  com cal, és a dir, un acte vital, de joia esperançadora i estimulant. Únicament les paraules de l’amic Paco Gramaje, reproduint reflexions i emocions de D. Ramon, i l’al.locució final del seu germà, van traure l’acte de la rutina d’un funeral a l’ús. Un funeral que per a mi requeria  la lectura, sí, d’un passatge de l’Evangeli, com haguera exigit el finat,  però també d’algun poema o text literari, alguna peça musical, algunes paraules més d’amics i familiars, ....

Amic Ramon, has sigut un home ple d’intel.ligència, joia i energia. La teua sortida d’este món ha sigut silenciosa, com silenciós vas voler que fóra el camí que finalment vas elegir, però sempre seguint l’estel del Jesús que vas conéixer de primer hora i que ens vas voler inculcar als qui hem sigut deixebles teus.

El teu record perdurarà per sempre en els que hem tingut la sort de conéixer-te. 

València, març de 2019.
Joan Llopis Pastor


divendres, 15 de març del 2019

Música : Represión y misterio, libro de Doroteo Diana Marqués


Título del libro :     Música : Represión y misterio

Autor : Doroteo Diana Marqués
Amazon. Edición digital


Es un relato de las muy variadas condenas y prohibiciones, que la música ha sufrido a través de los siglos. Los Santos Padres condenaron los instrumentos. En algunas ocasiones los llevaron a la hoguera. Estas prohibiciones afectaron también a sus mismos constructores, que sufrieron las pertinentes excomuniones. A la mujer se le prohibió que actuara en el teatro y la ópera. Con no menos rigor se denegó su participación en los coros de la Iglesia. El concilio de Elvira (S.IV) prohíbe el matrimonio de las mujeres cristinas con cualesquiera artistas del teatro. 

    El rey Pedro I (1351) obligó a las Barraganas a llevar sobre el vestido un prendedero de color rojo. De esta manera (así lo dice) se distinguían de las mujeres honradas. 

       Durante siglos se condenó el canto, pues se le consideraba perverso y malicioso. Santos Padres, Papas y moralistas fueron sus más tenaces perseguidores. 

      La castración fue bendecida por muchos papas y jerarcas eclesiásticos. El papa Clemente V III (1592-1605) alabó la castración y la calificó como un sacrificio muy meritorio y para gloria de Dios. 

   Los espectáculos fueron duramente perseguidos. Los consideraban como licenciosos y nocivos para la moralidad pública. El concilio Cartaginés (Año 412) prohíbe a los hijos de los clérigos la asistencia a los espectáculos. S. Clemente de Alejandría (150-215) dice: “Los espectáculos son representaciones torpes, que afeminan al hombre.“ Los actores y los artistas fueron perseguidos con saña. Eran considerados como seres diabólicos. Los Santos Padres condenan a los bufones callejeros. Les niegan la comunión, maldiciéndoles de todas las formas posibles. 

     No menos represiva ha sido la actitud de la Iglesia Católica con lo referente a la eliminación del canto Mozárabe.El autoritario papa Gregorio VII (1073-1085), “Terror de concubinarios y sacrílegos“, como le llama Menéndez y Pelayo, impuso por la fuerza el “Canto Gregoriano” y eliminó el “Canto Mozárabe.” 

     Como pequeño complemento añado en algunos capítulos el relato de mis vivencias y trabajos con relación a la música.