Funeral de D. Ramon Gascó i la “mare” Església, Joan Llopis Pastor

El passat 14 de març ens va deixar D. Ramon Gascó, el que va ser superior del Seminari de València durant molts anys i que ha estat una figura rellevant en la història de l'església valenciana: va ser formador (a ell no li agradava nomenar-se superior)  de  diverses generacions de  sacerdots, entre ells els actuals bisbes de València i Alacant i d’altres diòcesis, aplegant a ser vicerector del Seminari. En una etapa posterior, sent llicenciat en Teologia, va ser professor-coordinador de la formació  religiosa en els instituts Lluís Vives i Benlliure, dirigint un competent equip de capellans (en el qual participà també Blázquez, l’actual president de la Conferència Episcolpal)  i que confeccionà uns moderns textos en la línea del Concili Vaticà II.

 Però va arribar un moment de la seua vida que va voler passar a l’estat laïcal (etimològicament  “del poble”),  i això la institució eclesial-clerical no ho perdona. Va ser apartat com a professor de religió malgrat la seua competència docent i la seua condició manifesta de creient. Però D. Ramon va voler continuar sent una bona persona en el sentit que ho va proclamar el seu germà en el funeral,  no en el sentit de ser una persona que no fa el mal, sinó en el sentit de ser una  persona que  fa el bé, i ell va voler continuar fent el bé d’una altra manera, fora de la institució clerical, cosa que no està ben vista per la jerarquia catòlica, i  eixa església jeràrquica no se va fer present com a tal en l’acomiadament de D. Ramon, no va actuar de “mare” com està ufana de declarar-se.

Ell va voler continuar  la relació amb els que havien sigut els seus deixebles, acudint de grat quan se li invitava a qualsevol acte de convivència, cosa que no ha ocorregut en els altres superiors o professors del Seminari, i sempre com un de tants, amb un estil de concòrdia i amistat tant entre els que han continuat en el ministeri com entre els que s’han apartat de la carrera clerical o no la van acabar. Eixe ha estat sempre el tarannà de D. Ramon. I per tot això ha rebut diferents homenatges, destacant el llibre “Memòria i dissidència” que se li va dedicar.

Alguns artíces del llibre en págines centrals del nº 47,de NIHIL OBSTAT, MONOGRÀFIC 3.

Va ser sempre, fins a l’acabament de la seua vida, un home de fe, potser d’una fe diferent a la fe que està vigent en l’Esglèsia,  va voler ser seguidor del Jesús de Natzaret, aquell Jesùs que l’Esglèsia-institució pareix abandonar. Però igual va ser un encert que eixa  institució no se fera present com a tal i així fer constar, d’una manera palesa, la llunyania seua  respecte al Jesús aquell que diuen va ser el seu fundador, una institució que posa en l’altar a personatges com el marqués Escrivà de Balaguer i el mateix Joan Pau II i que tant li costa declarar sants a Joan XXIII  o a Óscar Romero. Eixa església de palaus, escuts , mitres i altres signes ostentosos, sempre pròxima al poder.

La litúrgia del funeral va ser una acte esmorteït, i això ens implica a tots els que vam estar presents, tot al contrari  del que s’espera d’un acomiadament  com cal, és a dir, un acte vital, de joia esperançadora i estimulant. Únicament les paraules de l’amic Paco Gramaje, reproduint reflexions i emocions de D. Ramon, i l’al.locució final del seu germà, van traure l’acte de la rutina d’un funeral a l’ús. Un funeral que per a mi requeria  la lectura, sí, d’un passatge de l’Evangeli, com haguera exigit el finat,  però també d’algun poema o text literari, alguna peça musical, algunes paraules més d’amics i familiars, ....

Amic Ramon, has sigut un home ple d’intel.ligència, joia i energia. La teua sortida d’este món ha sigut silenciosa, com silenciós vas voler que fóra el camí que finalment vas elegir, però sempre seguint l’estel del Jesús que vas conéixer de primer hora i que ens vas voler inculcar als qui hem sigut deixebles teus.

El teu record perdurarà per sempre en els que hem tingut la sort de conéixer-te. 

València, març de 2019.

Joan Llopis Pastor